CRIDA A LA 21ena SORTIDA XINO-XANO

CARENEJANT PER LA SERRALADA DEL MONTNEGRE

Data.- Dijous 1 de desembre del 2011.

Tipus d'itinerari.- L’excursió que ens proposen la Montserrat i en Josep Mª, és ideal per a la tardor, ja que ens permetrà descobrir tota una amplia gama de colors i paisatges. Per un costat, les rouredes, fagedes, castanyedes, avellanedes i d’altres arbres caducifolis que poblen les zones més obagues del Montnegre i, per l’altra, en el relleu de la serralada encarat a migdia, els alzinars i les pinedes que miren a mar. La ruta es complementa amb la visita a les pintoresques ermites de Sant Martí (regentada pels caputxins) i la de Santa Maria (restaurada de fa poc) de Montnegre; l’ascensió al Turó Gros, el punt més alt de la serralada (766 m) i una bona colla d’arbres monumentals: les cinc alzines del Coll de Basses, la soca del roure de Santa Maria (caigut a les nevades del 2010) i l’Alzina Grossa. El recorregut pels punts careners de la serralada ens proporcionaran, si el dia hi acompanya, uns bons panorames.

Recorregut i dificultat.- El recorregut és una ruta circular de 8 km, que surt de Sant Martí de Montnegre i torna, fent un circuit que passa pel punt més elevat d’aquesta serralada –el Turó Gros-, al mateix lloc de sortida. El desnivell acumulat es de 450 m. La dificultat és mitjana. El temps de caminada, sense comptar les aturades, és de 3h 30’. L’itinerari comença, com ja hem dit, a Sant Martí de Montnegre on deixarem els cotxes (s’hi arriba, des de l’interior, per una pista forestal que es pren al km 57,5 de la carretera C-35, al nord de Sant Celoni, en un trencall indicat amb el rètol “Can Batlle”, un quilòmetre abans d’arribar a Sant Martí, se’ns ajuntarà la pista que ve d’Olzinelles i Vallgorguina). La ruta, a peu, passa pel Coll de Basses, el Turó Gros, Santa Mª de Montnegre, l’Alzina Grosa i, un altre cop, Sant Martí de Montnegre. En Joan Miquel, portarà el seu GPS, i els coordinadors ja han fet, en una altra ocasió, bona part de l’excursió, així que tranquils...aquesta vegada, no ens perdrem !!!!.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant "Can Lluís" de Sant Pol de Mar, a primera línea de platja. Tenen un menú a un preu -sense extres- de 12 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'esmorzar i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi, els Serena/Bosch el cafè, en Llorenç "les gotes" i en Carles les tasses de “disseny” i el sucre. Roba i calçat adequats al dia que faci i els bastons (aquells que ho vulguin). En funció del temps no oblideu la capelina i/o el paraigua. Els organitzadors ja han advertit que encara que plogui, sortim !!!!!. Alguna cosa farem, si plou molt, fins l’hora de dinar.

Lloc i hora de trobada.- Com que la “logística” de transport es amb cotxes, tindrem els tres tradicionals punts de trobada: els companys/a del Maresme (en el lloc i hora que ells decidiran), els de l’Hospital (nou) de Sant Pau i els de Travessera xamfrà amb Lepant ( aquest dos últims es trobaran als punts d’origen a les 8h del matí). El lloc i hora prevista, on tots confluirem, serà l’Ermita de Sant Martí de Montnegre a les 9 h. del matí. Els cotxes ja els concretarem, en funció dels assistents, per Internet.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del 29 de novembre, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª o la Montse que son els coordinadors d'aquesta sortida, més que rés per tal d’organitzar el transport i reservar lloc al restaurant on dinarem.

COMENTARI

En relació amb el nostre temps lliure, els “hobbies” i les aficions

Un bon amic, jubilat i amb temps –un altre “desvagat” com diria la meva dona-, que sovint entra al nostre Bloc (potser ens llegeix més gent de la que no ens pensem !!!); a rel de l’entrada on parlava de la meva modesta col·lecció de segells scouts, m’ha fet un interessant comentari relacionat amb el temps lliure, el col·leccionisme, els “hobbies” i les aficions.

Diu, aquest company, que no cal gastar masses euros (especialment ara que la “crisis” es va fent crònica) per a gaudir d’aquests petits o grans entreteniments que tant ens poden ajudar a omplir el nostre temps lliure.

El col·leccionisme, possiblement, si que resulta un pel car; i més si es tracta d’articles costosos o si ets una persona amb molta fal·lera per a acaparar tot el que hi ha (o es pot aconseguir) sobre el tema objecte de la teva dèria. A més, amb el pas del temps, diu, s’hi pot afegir un altre i greu problema: com i on guardarem tot aquest recull de material que hem anat arreplegant ?. Trens en miniatura, botelles de cervesa, capsetes de llauna, plomes estilogràfiques, nines de porcellana, didalets d’arreu, càntirs, joguines de fusta, fòssils, aparells de radio, còmics, “caganers”, escarabats dissecats,... o qui sap que ?. Amb els anys i la perseverança del col·leccionista, tots aquests entranyables objectes acostumen a transformar-se en monstruoses andròmines, que poden acabar – si no es te un espai o lloc adient per a encabir-ho- amb moltes col·leccions o matrimonis, amb la traumàtica, rotunda i temuda expressió de: “o les... (i aquí poseu-hi el nom de qualsevol dels estris que hem anomenat) o jo !!!!. Coneixement, seny i precaució, amics –amb això de les col·leccions- o podem prendre mal... !!!!

Però hi ha “hobbies” i activitats –com algunes de les qui practiquem nosaltres-, continua dient, que costen molts pocs diners o, fins i tot, cap. I me’n esmenta i recomana, un munt:

• les caminades tipus Xino-Xano, com les que la nostra colla anem fent;
• la lectura, de llibres, diaris i revistes, en biblioteques públiques;
• la contemplació i l’amor per les arts plàstiques, encabint dins d’aquest concepte la pintura, l’escultura, l’arquitectura, l’urbanisme, la fotografia, el dibuix… amb tot un seguit de llocs (edificis, instal·lacions, indrets, racons,…), exposicions i museus per a visitar, fins i tot, de franc (amb la tarja de jubilat);
• l’observació dels ocells i de la flora, que ell practica –totes les estacions de l’any-, a la natura i en molts dels nostres grans parcs urbans;
• la fotografia, art que, amb les màquines “de retratar” actuals, resulta molt senzill, gratificant, pràctic i econòmic. A més, amb la fotografia, es poden “col·leccionar”- sense cap dels “riscos” que acabem d’ esmentat- infinitat de temes, llocs i moments;
• Internet, molt criticat per uns i valorat per d’altres, és una finestra oberta al mon i, amb la mesura adequada, ofereix d’una manera relativament còmoda un molt ampli ventall d’informació que -un cop contrastada i passada pel “sedàs”- pot ser la font de múltiples treballs o recerques de tipus històric, geogràfic, excursionista, social o cultural. Sense oblidar el correu electrònic, una eficaç eina per a mantenir el contacte i passar informació, de forma relativament ràpida i barata, entre coneguts i amics (sense, però, “bombardejar” ni saturar a la gent amb correus inútils o de dubtós gust... !!!);
• el plaer de sentir bona música o rememorar, ara amb tranquil·litat i sense cap pressa, aquelles melodies del “nostre temps”... reposant els vells discos de vinil, els CD’s o “descarregant-la” d’Internet;
• la natació, la bicicleta, l’exercici físic o alguns esports (adequats a la nostra edat i preparació), en els diferents complexos municipals o, si el temps ho permet, a les platges i circuits adequats per a aquestes pràctiques esportives que hi ha dins o propers a la ciutat;
• la jardineria i, aquells que puguin i en tinguin, el petit hortet urbà –ni que només sigui en grans testos o jardineres- amb un parell de tomaqueres, una mongetera i -si hi cap- alguna mata de pebrots;
• la cuina, si, si..., preparar alguns plats per al dinar o el sopar; la tria de la recepta, la compra prèvia dels productes al mercat del barri, l’elaboració i, finalment, la presentació del resultat a taula... i recollir els comentaris (gairebé sempre favorables, segur) de la parella, els familiars o els amics;
• el dedicar una part del nostre temps, independentment de a la família (als pares, a la parella, als fills i -sobretot- als nets... que és la nostra “obligació”) però, també, a d’altres persones o a finalitats de tipus social: ONG’s, entitats culturals, veïnals, socials, benèfiques o “de defensa” de la natura o de la llengua,...
• cursets, xerrades o tallers als centres cívics o universitats; cantar en alguna coral (el meu amic ho fa...); tocar (o aprendre a tocar) un instrument musical; seguir i, si es pot, participar en les actuacions i aplecs de cultura i tradicions populars ( sardanes, castells, grallers, bastoners, trabucaires, concursos de gossos de tura, festes, fires o mercats tradicionals,...);
• també (per que no ?, si això us agrada) practicar el joc de la petanca -la variant provençal de les nostres boxes- a qualsevol parc; les cartes o el dominó al casal; les puntes fetes amb boixets, el patchwork o la mitja a la botiga de labors…o anar a ballar !!
• els viatges, aprofitant els descomptes de la Renfe o amb l’ INSERSO (n’hi ha de culturals o a llocs on fa anys o, potser, mai hi hem estat), diu que és molt recomanable anar a aquests viatges –si es pot, clar- dos o més parelles d’amics i, un cop a destí, llogar un o més cotxes i voltar plegats...;
• i, finalment i sense cap intenció de donar la llista per tancada... (tots segur hi podríem afegir d’altres iniciatives, activitats o “hobbies”), cal pensar una mica en nosaltres mateixos i en la necessitat de disposar d’un temps i d’un ”espai” personal i íntim per a la reflexió o, simplement, per –amb la tranquil·litat que suposa, a vegades, el estar sol...- badar i no fer res.

Conclou, el meu amable comunicant, que –a la nostra edat i per a tots els anys que es pugui- del que es tracta es de fruir amb el que es fa i que, potser, no varem poder, volguer o saber fer abans o, al menys, amb la “intensitat” amb que ho podem fer ara. Pensar que amb tot això, alhora i sense adonar-nos, anem millorant la nostra salut física i mental; les pròpies possibilitats, aspiracions i autoestima i, també, el nostre coneixement, respecte i estimació per tot allò que ens envolta. Fent algunes d’aquestes activitats, ben segur, ens tornem més “sociables” i ens mantenim més “en forma” aconseguint, a la fi, una més gran i millor qualitat de vida.

M’ha semblat, tot i que el meu amic no és cap especialista en la matèria, una reflexió molt engrescadora. Li he dit que intentaria –amb el seu permís- traslladar-la, de la forma més exacta possible, al Bloc. Confio haver-ho sabut fer (ja m’ho diràs).

Gràcies, un cop més, per la vostra atenció i una forta abraçada a tots i a totes.

MÚSICA I CANTANTS (5)

TOMEU PENYA

Ho confesso, soc un fan d’en Tomeu Penya.

De la seva greu i peculiar veu, de les seves tonades encomanadisses i de moltes de les bones versions que fa, de les cançons d’altres. Tot sovint m’agrada sentir les seves melodies; una constant evolució que va, des dels primers discos, amb una clara influència de la música tradicional mallorquina, fins a estils més propers a la música “country”; un singular, autòcton i molt personal “estil country”.

Nascut a Vilafranca de Bonany a l’illa de Mallorca, el 1949 ( és, més o menys, de la nostra “quinta”), als set anys ja tenia vocació musical. Als quinze, en una Mallorca efervescent de turistes, tocava la guitarra en grups de rock. A finals dels passats anys seixanta, decidí viatjar per tot Europa actuant –amb la seva inseparable guitarra- a petits locals d’ Alemanya, Dinamarca, Suècia, etc. allà, enyorat de la seva terra i de la gent que hi havia deixat, va començar a compondre les seves pròpies cançons. D’aquella època és NINA, escrita a Copenhage desprès d’un desengany amorós.

Retornat a Mallorca, els amics i el rector del seu poble, van fer una col·lecta popular per tal de que en Tomeu ( de fet el seu nom és Bartomeu Nicolau Morlà), el 1980, enregistres el primer disc: “Cant a la Vila”. Amb només els amics com a productors, aquesta gravació no va comptar amb cap mena de comercialització ni distribució, se’n va fer una curta tirada, però el serví per a donar-se a conèixer i per a començar. Tomeu Penya encara recorda, en una entrevista recent, aquell 1980 quan inicià, amb un cert compromís social, la seva trajectòria professional "després d'haver voltat pel món i d'haver cantat en diverses llengües", diu, “vaig començar la meva carrera en català, en un moment en què no estava de moda i quan, aquesta opció, tenia uns objectius ben clars".

El desembre de 1982, amb el suport i ajuda de diferents músics coneguts a l’illa, Tomeu Penya esdevingué una mena de prodigi (del seu segon disc “Càrritx i Roses” en menys de tres mesos va vendre, només a Mallorca, més de 12.000 copies) i, per a molts, es convertí en un autèntic revulsiu de la música local a les Illes; els més "puristes" opinaven que el cantant desvirtuava el folklore mallorquí, però la gran majoria van admetre el seu coratge i s'emocionaven amb les seves cançons.

L’abril del 1984 va treure el tercer disc, de manera senzilla i subtil, en Tomeu defensà la conservació d'un dels darrers paratges verges de l'illa. Temes com: SA PERDIU, MORROS DE CIRERA, FEIXETS DE CABELLS... calaren dins del seu públic que, en tots els recitals, l'acompanyava a cor.

Nou disc, el 1985, “Illamor” –illa i amor- un càntic d'amor profund a la seva terra. El 1985 una cançó encomanadissa, plena d’ironia i humor, que va ser també el títol d’un cinquè disc: MALLORQUINS I CATALANS, el popularitzaren a Catalunya. D’aquest disc és, també, la cançó ES CANT DE SA PART FORANA, un crit més per a la defensa de “sa nostra llengua, cultura i terra”.

Més discos, recitals, televisió, premis... fins que, el 1989, es complí un dels seus somnis, la actuació al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Aquesta fita rebrà el clau de la seva popularitat fora de les Illes.

El 1990 edità un nou disc: “Els cors ferits”. Aquesta producció presentà novetats: incloïa versions d'un dels seus ídols, Don Williams, això i temes com AINA, fan que aquest enregistrament sigui un important escaló dins la seva carrera. Quinze mil còpies venudes i nombroses actuacions, tot un èxit dins el mercat català.

Continuà fent concerts a tots els Països Catalans i a Andorra, editant nous discos i recopilatoris i rebent prestigiosos premis (el 1992 juntament amb Maria del Mar Bonet va ser designat, per la Generalitat de Catalunya, com a Premi Nacional de la Música Lleugera).

L’any 1994, amb l’adaptació d’un tema dels Bee Gees, ILLES DINS UN RIU, inclòs a la producció “Una aclucada d’ull”, va aconseguir vendre, a Catalunya i Balears, més de 60.000 còpies. Tot un rècord de vendes i d'èxit; a partir d'aquest disc la carrera d’en Tomeu Penya rep una nova i important empenta. Al “cowboy balear” ja no el pot aturar ningú.

Desprès vindran nous recitals, el 1996, al Grec de Montjuic i, un altre cop, al Palau de la Música i concerts arreu; nous enregistraments: “Balades”, “De tot cor”,”Penya al descobert”, “Antologia”, “Això és pecat”, “Fàcil”( el seu primer disc en castellà, reconegut com un gran treball del cantautor), “Paraules que s’endú es vent”, ”Tomeu Penya, 30 anys enrere”... fins un total –fins ara- de 21 discos, amb cançons (a més de les que ja he citat) com: CRISTINA, T’ESTIM AIXÍ, EL MEU AMIC ANGLÈS, LLUNA DE FORMENTERA, JUGANT A PÒQUER, CANT PER A SA MEVA GENT, UN LLAC DINS ELS TEUS ULLS, D’UNA GATERA, PLOU, DE TOT COR, MALLORQUÍ, DUES NITS A BARCELONA, HAVANERA, etc. i, també, noves versions dels mestres, com HO FEIM i PELS BONS TEMPS adaptacions de "We do it " de R. i J. Stone, i de "For the good times" de Kris Kristoferson.

Tomeu Penya fa forces anys que corre pels escenaris, de fet ja en té 62, però continua al peu del canó. Son lluny aquells dies que, confessa, “quan bevia whisky les cançons em fluïen molt més...” ara, deduïm, no en beu o no n’hi deixen beure (que deu ser pitjor). Confiem que aquest “sacrifici” l’ajudi a que pugui –amb força salut- continuar cantant i composant noves cançons, al llarg de molts i molts anys més.

No s'ha aturat i, de moment, no pensa fer-ho: "Encara ens queden moltes coses per fer i d'idees no en falten", diu. És un bon lema, prenem-ne nota.

Ja us ho he dic al començament, soc fan d’en Tomeu Penya... En podríem continuar parlant, però... acabo.

Amics i amigues, ara que s’acosten festes, podeu adquirir algun dels seus discos...; podeu navegar per Internet i (nomes posant a “can Google” el títol de la cançó i, afegint, Tomeu Penya) podreu escoltar o, fins i tot, veure el vídeo de la majoria de les seves cançons,... i a passar-ho d’allò més be !!. És fàcil que també vosaltres, si no ho sou encara, us afegiu al “Club de fans”.

Una abraçada.

ELS SEGELLS I L'ESCOLTISME

CURIOSITATS SOBRE FILATELIA ESCOLTISTA

Des de que tenia 15 anys, quan feia poc que havia entrat als scouts, faig col·lecció de segells de temàtica escoltista. He estat, i soc encara, un col·leccionista poc obsessiu i amb molts pocs recursos destinats a aquesta dèria. Per això el meu recull, tot i que sentimentalment entranyable, és molt modest i sense gairebé cap de les “joies” filatèliques que, a continuació,veureu.

Ara, ja jubilat i amb més temps, he recuperat els vells classificadors i alguna capsa on hi anava guardant segells i els estic ordenant. Per a facilitar aquesta tasca he tingut de comprar-me un catàleg de temàtica escoltista i tot fullejant-lo he anat descobrint les següents curiositats.

Perdoneu, un tema tant específic que –potser- pot resultar “fora de lloc” en el nostre Bloc, però he pensat que a alguns/es de vosaltres us podria semblar curiós.

#     Entre el filatèlics especialitzats en la temàtica escoltista no hi ha acord sobre quin és el primer segell (o sèrie de segells), sobre scouts, editat. 

Uns diuen que son tres segells, dos amb la figura d’en Baden Powell (B.P.) i el tercer amb un missatger amb bicicleta, editats –l’any 1900- a la ciutat de Mafeking a la Colònia Britànica del Cap de Bona Esperança (actual Sud-àfrica). En el setge d’aquest lloc, durant la guerra dels bòers,  va ser precisament on B.P. va fer servir nois com a missatgers en la distribució del correu; descobrint que, tot i ser molt joves, als donar-los aquesta responsabilitat i confiança acomplien la feina amb gran satisfacció i eficàcia. Va ser allà on B.P. començà a madurar un mètode de formació, atractiu per al jovent, fonamentat en l’autoformació, la responsabilitat, la confiança i tot un seguit de valors cívics i morals.

Altres afirmen que els primers segells scouts van aparèixer a Txecoslovàquia l’any 1918 (mantenent que l’escoltisme es va fundar l’any 1907 i que, per tant, no es poden considerar com a propis d’aquesta temàtica els que acabo de citar de l’any 1900). Tornem, doncs, a Txecoslovàquia: desprès de la creació d’aquest nou estat, el govern es va trobar sense un servei postal de confiança entre els diferents organismes i càrrecs públics. Per tal d’enviar aquesta correspondència, de manera segura i fiable, el diputat Roessler Orovsky (que era escolta) va oferir que fos el Moviment Scout qui repartís aquest correu oficial, fent alguns joves scouts (els qui disposaven de bicicleta) aquesta tasca. Apareixen, aleshores, dos segells especials amb l’efígie d’un lleó i el lema “Correu xec scout”. Molts filatèlics escoltistes –tot i que, segurament, voldrien aconseguir els segells del 1900- son partidaris d’aquesta segona opció.

#     El primer segell, on hi apareix un scout, es va emetre a Hongria l’any 1925. Hi ha un escolta tocant una corneta.

 

 #   Es també a Hongria on, l’any 1933, s’editen els primers segells (una sèrie de 5) commemoratius d’un Jamboree (trobada mundial d’scouts), concretament el 4art, celebrat a Gödöllö. En aquest Jamboree, celebrat al bosc reial  d’aquesta ciutat, hi acudiren 26.000 scouts de 54 nacions. Els successius Jamborees que s’aniran celebrant seran un bon argument per anar emeten, especialment els països amfitrions, segells scouts.

 #    L’emblema scout, la Flor de Lis,  tot i que apareix per primer cop, -en petit- en els angles inferiors, del segell que ja hem esmentat d’Hongria de l’any 1925; l’edició on, per primer cop, aquest distintiu de l’escoltisme surt -com a tema central del segell- es a Romania, l’any 1936, en motiu del Jamboree Nacional a la ciutat de Brasov  

#    L’emblema de les noies guies, un trèvol de tres fulles, es reproduït per primer cop en un segell dels EEUU l’any 1948.  

 

 

    

  

       L’efígie d’en B.P., com  a Cap Scout Mundial, apareix per primera vegada en un segell (concretament en una sèrie de tres segells) el 1953, en una edició feta a Liechtenstein en motiu de la 14ena Conferència Scout Internacional. La seva imatge és, sens cap mena de dubte, -amb la del noi escolta- el motiu que més cops surt en els segells scouts de tots els països

·           Aquest mateix any 1953 és quan, a Nova Zelanda, editen un segell on apareix per primer cop una noia-guia.

 

#    El patró del scouts, Sant Jordi, figura per primer cop en un segell 

      de temàtica escoltista l’any 1960, en una emissió de Grècia.

 

·         

            Olave Saint Clair, la dona de B.P., fundadora de l’organització del guidisme o escoltisme femení, apareix per primer cop en un segell escolta d’Haití l’any 1962.

#     El 1975, per primer cop en la història filatèlica d’Espanya, el Servei de Correus treu un mata-segells commemoratiu d’ un esdeveniment scout, amb motiu de la celebració de la Setmana Scout organitzada a Tenerife.

#     La sèrie de segells scouts, al meu parer, més bonica és la de Libèria de l’any 1979 emesa en commemoració de 50è aniversari de l’escoltisme a aquest país. Son 50 segells on, en cadascun d’ells, es reprodueix un dibuix sobre activitats escoltes obra d’en Norman Rockwell (un il·lustrador i pintor sobre el qual, si m’ho permeteu, en una altra ocasió parlarem). Una veritable mostra de l’obra d’aquest artista sobre aquest tema.

  

 

#     El 1983 s’edita, a l’estat espanyol, el primer segell 

       de temàtica scout commemoratiu del 75 è aniversari 

       de la creació del Moviment Scout.

 

     Nou segell commemoratiu l’any 2007, entre molts altres països, a Espanya i al Principat d’Andorra (en aquest darrer cas és el primer segell escolta en català), amb motiu del Centenari del Moviment Scout (1907-2007).

·             Només he sabut trobar un segell on hi figura la tomba on reposen B.P i la seva dona Olave al cementiri de Nyeri (Kenya); és una edició dels països de l’Est africà: Uganda-Kenya i Tanzània de l’any 1973 amb motiu de la 24ena Conferencia Mundial Scout a la ciutat de Nairobi. Baden Powell va morir a Nyeri el 8 de gener de 1941.

#     Fins ara s’han editat, en més de 200 països de tot el mon, prop de 4500 segells sobre escoltisme. Qui els aconsegueixi gairebé tots pot estar ben satisfet !!.

      I, per avui, ja està be. Gràcies per la vostra atenció.

     Josep Arisa
 

UN RAID EN MOTO A CERDENYA

El dia 31 d'octubre el nostre company Lirola, "Pepeluí" pels amics, ens va enviar un correu-e que per la seva épica mereix apareixer en aquest blog.

Sabeu que hi ha que participen en carreres de resistència sobre patins en línia i han estat publicats tot i que l'experiència va ser només de vint i quatre hores. Sabeu que hi han que ens fan "dentetes" a cavall de motos mítiques i han sortit a aquesta palèstra cibernètica tot i que a la nit van dormir a casa.
Dons jo us dic que en Pepeluí s'ha guanyat el dret a sortir pel monitor per la seva resistència i determinació.

Aquest va ser el seu missatge:

"Ja soc a casa, desprès del meu viatge a las illes de Còrsega i Sardenya, el meu viatge de curta durada ja que sols vaig ser quatre dies a sigut una experiència molt maca, si no fos per la pallissa de pujar fins a Toulon i tornar en la moto,.. i els 600 km de la tornada amb pluja.

Pel que fa a Còrsega la vaig passar de sud a nord i de oest a est i al arribar a Bonifacio amb el ferri cap a Sta. Teresa de Gal·lura per arrivar a l'Alger i tornar el mateix dia per retornar i nou desplaçament cap a Ajaccio.

No se si algú de vosaltres  a anat aquestes illes si no es així no perdeu l'oportunitat de viatjar ja que son una meravella.

Us passo unes fotos.

Lirola"

Missatge i fotos: Jose Luís Lirola

CRIDA A LA 20ena SORTIDA XINO-XANO

PELS VOLTANS D’AIGUAFREDA

Data.- Dijous 10 de novembre del 2011.

Tipus d'itinerari.- La ruta d’aquesta sortida transcorre pels llocs més emblemàtics dels entorns d’ Aiguafreda. Descobrirem una biodiversitat extraordinària i una bona mostra de les petjades patrimonials i culturals que l’home hi ha anat deixant al llarg del temps. Passarem per fonts, rieres, masies, boscos, monuments megalítics, ermites, castells, bonics miradors,.... per acabar l’excursió a la vila d’ Aiguafreda arrecerada –amb les seves torres noucentistes i modernistes- al costat del riu Congost.

Recorregut i dificultat.- El recorregut és una ruta circular de 9 km, amb una variant (per anar fins el Pla del Boix i veure-hi un gran dolmen ) de 2 km més, 11 km en total. Els desnivells son de +/- 270 m. La dificultat és baixa. El temps de caminada, sense comptar les aturades, és de 3h. Calculem, amb l’esmorzar, les parades i les “aproximacions” (fins i des de l’estació i al restaurant) -al ritme xino-xano- un temps total de 4h 30’. Des de l’estació del tren de Sant Martí de Centelles-Aiguafreda, anirem fins al Punt d’Informació del Parc del Montseny – situat al Parc de la Carretera, s/n d’ Aiguafreda- (els qui vinguin amb cotxe el poden aparcar prop d’aquest lloc o de l’estació del tren). L’excursió te el començament i el final en aquest Punt d’Informació. Passarem per la Font dels Enamorats (on esmorzarem); pel costat de la riera de Martinet arribarem fins a la masia de l’Afrau; l’antiga parròquia d’ Aiguafreda de Dalt amb el seu comunidor; la Font Fresca; el punt culminat de la ruta és a les Quatre Carreteres (un encreuament de camins) a 680 m; les ruïnes de can Casanoves; el dolmen de la serra de l’Arca o del Pla del Boix (per anar-hi ens desviarem 2 km, en total), can Serra de l’Arca (en runes, però, un bon mirador), can Bauma (enrunada) i arribada a Aiguafreda.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant "El Centre" del carrer del Pont,7 d’ Aiguafreda. Tenen un menú a un preu -sense extres- de 9,5 euros.

Equip necessari.- Cal portar l'esmorzar i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi i en Llorenç "les gotes". En Carles les tasses del cafè, de “disseny”, i el sucre. Caldrà concretar (ja ho farem per Internet) qui porta un termo amb el cafè. Roba i calçat adequats al dia que faci i els bastons (aquells que ho vulguin). En funció del temps no oblideu el barret i la crema de protecció solar o be, la capelina i/o el paraigua. L’organitzador ja ha advertit que encara que plogui, sortim !!!!!.

Lloc i hora de trobada.- Vestíbul de l’estació de Renfe-Rodalies de Plaça Catalunya (sota del rellotge) a les 8h (el tren que hem d’agafar, de la línia R3, surt a les 8h 27’ i arriba a Sant Marti de Centelles a les 9h 30’).

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del 9 de novembre, trucant o escrivint un correu a en Carles que és el coordinador d'aquesta sortida, més que rés per tal de reservar lloc al restaurant per a dinar.

Ho sabíeu ?: Enguany es compleix el Centenari de l'Escoltisme a Espanya.

Exploradors Barcelonesos a la Font del Lleó, l'any 1913 (Foto AFB)

1911-2011, CENTENARI DE L’ESCOLTISME A L’ESTAT ESPANYOL

En homenatge a l’obrer Ramon Soler i al capità Pere Rosselló

Tot sembla indicar, mentre no es trobin d’altres documents que ho corregeixin (1), que va ser a Barcelona el primer lloc on s’implantà, dins l’estat espanyol, l’escoltisme.

L’any 1911 Ramon Soler i Lluch, un obrer de la fàbrica tèxtil "La Seda" aficionat a l’excursionisme (2), crea els “Exploradores Barceloneses” sense arribar a registrar-ne ni el nom, ni l’associació. Aquest grup funcionava a partir de l’’informació que els facilitava el pare d’un noi anglès que sortia amb la colla i que per raons laborals residia a Barcelona  (3).

En una de les seves excursions per on ara hi ha la plaça de les Glòries, aleshores un descampat, aquest grup d’”Exploradores” coincidí amb un esquadró de cavalleria del Regiment de Numància, comandat pel capità Pere Rosselló i Aixet (4), que feia maniobres. El capità Rosselló, un militar preocupat per l’educació del jovent, coneixia ja l’existència dels Boy Scouts anglesos i quedà sorprès davant la presencia d’aquells "Exploradores" dels quals desconeixia la seva existència.

A partir d’aquell moment, en col·laboració amb en Ramón Soler, començaren a organitzar, d’una manera -diguem-ne- més formal, l’associació dels “Exploradores Barceloneses”. El capità Pere Rosselló, com a militar, era bon amic i company del també capità de cavalleria Teodoro de Iradier y Herrero que deia conèixer -des del maig de 1911- l’escoltisme anglès. Teodoro de Iradier era nebot del prestigiós explorador dels territoris de Guinea, Manuel de Iradier. Propietari i director, alhora, de la publicació de l’arma "Revista de Caballeria" era, per aquesta raó, una persona amb nombrosos contactes -especialment dins de l’exèrcit- arreu de l’estat. Publicà el que es creu és el primer article sobre escoltisme a la premsa de Madrid (5). Poc després anaren aparegueren en altres periòdics, principalment, de Madrid i de Barcelona diferents articles sobre aquest tema.

Exploradores Barceloneses, Grup Magatzems "El Siglo" l'instructor és en Ramon Soler. 

Santa Creu d'Olorda 1913-1914. (Foto Arxiu Marcel Gabarró)

Especialment durant el darrer trimestre de 1912 i el primer de 1913, els “boy scouts” es posarem de moda a diaris i revistes, principalment d’esports i pedagògiques. El capità Rosselló tingué de respondre i rebatre, per mitjà d’un parell d’articles (6), els arguments, apareguts en una revista clerical (7) que acusava els Boy Scouts de sospitosos de maçoneria i prevenia pares i mestres a fi d’evitar la propagació de l’escoltisme a Espanya.

Mentrestant, des de Madrid, Teodoro de Iradier anava fent feina. El 30 de juliol de 1912 s’aproven els Estatutos y el Reglamento de los Exploradores de España i es constitueix un Comitè Directiu Nacional, el secretari i impulsor del qual era el mateix Teodoro de Iradier. L’agost de 1912 es va formar un nucli d’”exploradores” a Vitòria i, l’octubre del mateix any, un altre a Osca i a Madrid.

El 6 de novembre de 1912 es constituí a Barcelona un Comitè Promotor Provincial (8), amb notables i influents personatges de l’aristocràcia: El president és el marquès de Foronda, director de la companyia de tramvies; els vicepresidents eren el marquès d’Alfarràs i el marquès de Castellflorite –coronel del regiment on servia Rosselló-; el capità Rosselló n’era el secretari i Antonio Roja el tresorer; com a vocals el marquès d’Alella –que conegué Baden Powell i portà de la Gran Bretanya els primers manuals, que Rosselló va fer traduir adaptant-los al país-, un catedràtic de l’Escola Normal de Magisteri –Alejandro de Tudela-, Narciso de Olano, Antoni Fabré, el director de La Tribuna -Manuel Marinel·lo- i el redactor de El Noticiero Universal – Juan Clavería-. Com a Jefe de Exploradores hi figurava Francesc de Mercader, oficial de cavalleria, com en Rosselló. 

1913. Exploradores Barceloneses, Grup Barcino, amb en Pere Rosselló (a l'esquerra de la fotografia)
i, el director de l'Escola, en Joan Duran ( a la dreta de la fotografia). Un exemple del model que
Rosselló propugnava: l'escoltisme com a complement educatiu (Foto Arxiu Marcel Gabarró).

Pere Rosselló reservà el paper d’”Instructors”, molt més en contacte amb els nois, a persones, com el ja citat, Ramon Soler (grup Casa de Família, una institució benefica) o Jaume Roca –que com Soler havia iniciat, de forma autodidacta i amb una colla d’amics, el seu grup scout uns mesos abans de que Rosselló crees “oficialment” els “exploradores”-. D’altres “Instructors”, d’aquests primers temps, van ser: Emilio F. de Villalta (grup Industria), Miquel Mallart (grup Comercio), Josep Mª Co de Triola (grup Stadium), Josep Armengol (grup Cataluña), Ignasi Socias (grup Águilas, de Sant Andreu), Felip Marco (grup Hispania) o Lluís Aguilera (grup Marco Polo) així s’arribà, a finals del 1912, fins als 11 grups. Deu formats a acadèmies o escoles privades i un, la Casa de Família, a una institució de beneficència.

Pere Rosselló veia en les escoles i en els mestres el principal mitjà per a difondre l’escoltisme; així el 24 de novembre de 1912 pronuncià una conferència al Col·legi de Mestres Titulats Privats i el 8 de desembre una altra a l’Escola Normal de Magisteri.

A finals de 1912, Rosselló havia aconseguit comptar amb un conjunt d’elements que podien garantir l’èxit de la seva tasca: un nucli d’instructors procedents del mon excursionista; un bon estol de directors d’acadèmies privades decidits a promoure, com a important complement educatiu, l’escoltisme entre els seus alumnes; l’aval d’alguns catedràtics de l’Escola Normal de Magisteri i la protecció per part de gent influent com alguns aristòcrates, empresaris i periodistes.

Quan, en un dels seus articles a El Noticiero Universal del 9 d’octubre de 1912, davant les acusacions clericals definia el seu projecte, deia: "No se trata de hacer una generación de “rojos” ni de “blancos”; no se trata de construir “logias seudofisicomorales”, ni cofradias “requeteriles”; se trata del mejoramiento de nuestra raza, de nuestra verdadera regeneración, hacia la que debemos contribuir todos indistintamente de las creencias y opiniones que profesemos, mientras tengamos arraigado en el alma el amor entranyable a la tierra que nos vio nacer". Rosselló havia tractat de donar a la seva organització un marc ideològic que pretenia estar per damunt de les divisions sectàries, polítiques i/o religioses.

El 19 de febrer de 1913, al desaparegut Palau de Belles Arts de Barcelona -situat a l’actual passeig de Lluís Companys- es va fer la presentació oficial dels “Exploradores Barceloneses”. Obri l’acte el capità Pere Rosselló, llegint la memòria i detallant les tasques fetes pel Comitè de Barcelona, des de la seva constitució fins aquell moment, tot fent constar l’entusiasme de tots els seus membres i dels nois que omplien el Palau de Belles Arts, fent que aquest resultes insuficient. Uns 500 exploradores “juraren bandera” -que a l’època es com es deia l’acte de fer el compromís escolta o la promesa scout-. El capità Iradier, en representació del Comitè Nacional, pronuncià una arenga que acabà amb visques a Espanya. Després, els grups desfilaren precedits d’una banda militar pel centre de la ciutat, amb barret d’ala ampla, fulard, bordó i ganivet al cinturó (9). 

Presentació oficial del Exploradores Barceloneses al Palau de Belles Arts, el febrer de 1913.
Detall dels abanderats dels diferents grups

Presentació oficial del Exploradores Barceloneses al Palau de Belles Arts, el febrer de 1913
(foto AFB)

Quasi un any després, a la ciutat de Barcelona, hi havia 1064 “exploradors” distribuïts en 22 grups (10).

(Arxiu Conxita i Maria Amor Davalillo)

Sorprèn que, desprès d’aquest èxit aparent, el capità Pere Rosselló dimitís del seu lloc dins l’organització, deixés els “Exploradores” l' abril del mateix 1913 i, mai més, s’ocupés de l’educació dels nois. Diversos estudiosos de l’escoltisme català com els esmentats Albert Balcells i Genís Samper (11) o Alexandre Galí (12) diuen que Rosselló, potser decebut, s’adonà que aquella neutralitat política que ell anhelava i veia indispensable per als seus “exploradors” era inviable. Entre alguns dels seus antics col·laboradors i boy scouts hi ha l’opinió que l’escoltisme del capità Rosselló va néixer amb total independència de Madrid i d’Iradier i que van ser aquest i el Comitè Nacional els qui, amb un centralisme que provocà la repulsa de Rosselló, li prengueren de les mans. Alexandre Galí arriba a afirmar que, en vista del seu èxit, es va oferir a Rosselló la direcció de l’associació, però amb la condició de traslladar-se a Madrid i formar part del Cuarto Militar del Rey, igual que Iradier, però Rosselló no ho va acceptar.

El 1926, quan ja era comandant, Pere Rosselló abandonà l’exèrcit. Segons em comentà la seva neta, en una visita que va fer al Club Excursionista de Gràcia, trencant amb un simbòlic cop de genoll la seva espasa.

Retrat d'en Pere Rosselló, possiblement fet a mitjans del segle XX, actualment -per donació de la familía- 

 aquest quadre és a la sala d'actes del Club Excursionista de Gràcia entitat on, des del 1957, hi  ha un

Agrupament Escolta que porta el nom de "Pere Rosselló".

En Ramon Soler, l'any 1973, a Montserrat. (Foto Arxiu Jordi Ballester)

NOTES.-

1.- Hi ha qui diu, tot i que no s’ha trobat cap document que ho confirmi, que l’any 1909 es creà una tropa de “boy scouts” a Rio Tinto (Huelva) formada per fills de treballadors anglesos de les mines d’aquesta localitat.

Grup d'Exploradores de Rio Tinto que vàren viatjar al 3er Jamborre 

Mundial celebrat a Anglaterra l'any 1929

2.- Era fundador, el 1904, de l'Associació Juventut Excursionista Avant i soci, des del 1911, del Centre Excursionista de Catalunya. Va ser qui, amb dos companys més l'any 1911, escalà per primera vegada el Cavall Bernat de Sant Llorenç de Munt, més conegut com El Burret.

3.- Cal tenir en compte que des de l’any 1908, any de la fundació de l’escoltisme anglès, es publicà -en sis fascicles quinzenals- “ESCOLTISME PER A NOIS” d’en Baden Powell i que des del 14 d’abril d’aquell mateix any s’editava la revista THE SCOUT. El mateix Ramón Soler digué el 1972, un any abans de morir, que havia utilitzat una col·lecció de postals angleses sobre Boy Scouts per a entrenar, l’any 1910, el seu grup; segons es recull a L’escoltisme català d’en Albert Balcells i en Genís Samper editat per Barcanova.

4.-  Nascut a  la localitat barcelonesa d'Hostafrancs el 1873, ingressà a l’exèrcit el 1893 institució que abandonà, quan era comandant, el 1926. Morí a Barcelona l'any 1956.

5.- A La Correspondencia de España del 30 de maig de 1912. Article que reproduí, de nou, a l’opuscle que publicà el mateix any 1912: Los Exploradores de España (Boy Scouts españoles). Estatutos y reglamento interior provisionales.

6.- El Noticiero Universal dels dies 9 i 12 d’octubre de 1912.

7.- La Lectura Dominical del 31 d'agost de 1912, número 974, pàg. 548.

8.- La Vanguardia del 7 de novembre de 1912, pàg. 4.

9.- La Vanguardia del 20 de gener de 1913, pàg. 2.

10.-  Memoria dels” Exploradores de España” llegida el 22 d’abril de 1914.

11.-  L’escoltisme català, Albert Balcells i Genís Samper. Editorial Barcanova. Barcelona 1993.

12.-  Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. 1900-1936. Llibre X. Institucions de cultura popular. Fundació A.G. Barcelona 1983.

CRÒNICA DE LA 19ena SORTIDA XINO-XANO

TARDOR PER LA VALL I RIERA D'OLZINELLES
(O de quan mai més ens deixarem portar per la nostra intuició...)

El tren ens porta, de bon matí, fins a l’estació de Sant Celoni (alguns, en Pepe Luí i en Josep Surdé, hi han anat amb els seus cotxes).

La ruta d’avui, seguint uns itineraris del Parc Natural del Montnegre, surt de Can Draper,

una casa pairal construïda el 1860 a l’ombra d’un magnífic roure de més de 18 m d’alçada.

Retratem alguns detalls de la casa i, per una agradable pista, ens endinsem per la vall d’Olzinelles. Passats uns horts que hi ha a tocar de la riera, en un petit bosquet d’alzines sureres, decidim esmorzar.

Amb el “dipòsit” ple i el “motor” ben lubrificat pel cafè i les “gotes” reprenem la marxa.

Al poc ens desviem del camí uns metres per a visitar el pou de glaç de Can Draper. Ens hi estem una estoneta fent fotografies i rememorant l’origen i la funció d’aquestes construccions. La feina de produir gel a partir de la neu, sembla que ja es feia des del temps dels romans i començava a la primavera, després de les últimes nevades. Recollien la neu, de zones altes i ombrívoles, amb pales i la portaven als pous de glaç, on la premsaven per disminuint-ne el volum i convertir-la en gel. Després es cobria amb terra, fulles, palla o branques formant capes d'un gruix homogeni. Ja a l’estiu, es tallava el gel en blocs que eren transportats a lloms de bèsties de tir (cavalls o rucs) durant la nit, per evitar que es fongués, fins als ports i nuclis urbans més propers, on eren comercialitzats. Això durà fins que la tècnica i la industria va permetre produir gel artificialment, pràcticament ja entrat el segle XX.

Reprenem el camí principal que ascendeix seguint els curs de la riera. El bosc de ribera (plàtans, verns, àlbers, salzes i pollancres) han començat a encatifar el terra de fulles donant-li una bonica pinzellada de tardor. Algunes rescloses fetes a la riera ens indiquen que la vall, en altres temps, havia estat font d’activitat i de vida; ara la vegetació domina arreu.

Al cap de poc arribem al pont de la Plana un bucòlic racó on, per un vell i ben construït pont, una pista que no sembla conduir a enlloc creua la riera. Ens hi aturem per a fer-hi fotos i més fotos.

La ruta segueix paral·lela a la riera amb indrets de gran bellesa. Passem a tocar d’un altre arbre monumental: un pollancre de prop de 27 m d’alçada i 2,9 m de perímetre. El camí arriba a la carretera

que porta de Sant Celoni a Olzinelles; en aquest lloc hi havia, fins fa uns pocs anys, el Pi Insigne de Can Valls un dels arbres més alts i gruixuts de la seva espècie de Catalunya, es va morir i ara només hi podem veure la seva soca tallada a tant sols uns 70 cm de terra. Ens crida també l’atenció un paratge ple de plàtans majestuosos que fan el lloc especialment agradable, és la font de la Pega un indret on, segons un rètol del Parc, fins fa uns pocs anys molts veïns del poble hi anaven a berenar les tardes d’estiu. Hi ha la font (que ara no raja), un llarg banc d’obra i uns antics i grans safareigs.

El camí que teníem de seguir surt a la dreta de la carretera, sense creuar-la, i és un corriol que, per la font del Rector, porta a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles. És un senyal un pel amagat, que no veiem i erròniament, tot creuant la carretera, anem a can Valls. A tocar de la carretera, sobre la font de la Pega, hi ha l’alzina de la Pega un altre arbre colossal de 36 m d’alçada i un perímetre de soca de 3,7 m.

Prenem el camí que porta a Can Valls, poc abans d’arribar a aquesta gran casa pairal, sobre del camí, unes impressionants “olles” de ceràmica ens criden l’atenció. Son els forns de la Pega, n’hi ha tres, tenen uns 2 m d’alçada i un d’ells està gairebé sencer. Diuen que son del segle IX i es feien servir per a produir-hi pega, una substància viscosa i fosca que s’obtenia de la cocció lenta de soques de pins i alzines i que s’utilitzava com a combustible per a l’enllumenat públic i per a impermeabilitzar vaixells i recipients. Els retratem per tots cantons. Arribem a Can Valls on, sense cap referència clara sobre la ruta a seguir, decidim preguntar per anar a Sant Esteve. Hem de trucar al timbre i una dona jove, desprès d’advertir-nos (al veure les màquines) que no es podien fer fotografies en aquesta casa...

ens diu que el camí segueix per sota del mas i que, si volem, la carretera asfaltada també ens hi porta a Sant Esteve... Prenen, doncs, el camí que ve de sota la casa, passem per la bassa i el pou de l’Aranyal. En aquest lloc hi havia un antic safareig, les anomenades carrosseres (edificis on tancaven i reparaven els carruatges de la propietat) avui desaparegudes i d’altres construccions agrícoles de finals del segle XIX. Es un paratge ombrejat per un gran nombre de plàtans, en destaquem la glorieta neoclàssica que embelleix el pou i la filera de plàtans que voregen el camí. Can Valls devia ser una gran i rica explotació agrícola i a la vista d’algunes restes i de la gran quantitat d’arbres monumentals, els seus amos, gent amb una gran sensibilitat.

Passem pel costat del roure del Quintà, també amb un rètol informatiu del Parc (26 m d’alçada i 3 m de perímetre), això i un senyal indicador(amb les fletxes en sentit contrari al que nosaltres anem) ens tranquil·litza doncs (pensem) és senyal de que hem retrobat la ruta correcta. Desprès sabrem que aquesta senyal era la darrera que trobaríem i que, justament, indica el camí de retorn des de Sant Esteve d’aquesta ruta. A partir d’aquest moment, ens deixem portar per la nostra intuïció... continuem per la pista per on anem fins que veien que es va apartant de la vall, fent cas de la dona de can Valls, agafem la carretera asfaltada que “també us portarà a Sant Esteve”. Així arribem fins al lloc on aquesta acaba: Ca l’Agustí i el darrer nucli d’Olzinelles, més d’un quilòmetre més amunt de la parròquia de Sant Esteve. Tot i que en Joan ja ho anava dient, per la pista hem superat l’indret on hi ha l’església, la rectoria i el petit cementiri d’Olzinelles.

No hi fa rés, reculem i visitem el “centre espiritual” de la vall: l’església de Sant Esteve, documentada l’any 1083 però molt reformada entre els segles XVI al XVIII, la bonica rectoria, un edifici del segle XVI, amb un rellotge de sol que ens adverteix que “tempus fugit” (el temps passa) i el cementiri rural davant per davant del temple. Preguntem a una amable senyora sobre la resta de la ruta i ens indica que som a mig camí.

Acordem continuar però no saben trobar, des de Sant Esteve, el camí que mena al Pla de les Mines, la propera referència que diu l’itinerari. Ens deixem portar, de nou, per la nostra intuïció i en aquesta ocasió la “broma” ens fa pujar des del Sot de Rodis, per la costa del bosc de la Creu fins gairebé, als 380 m d’alçada, a tocar del Turó de Rodis. Veiem que no anem be i decidim recular fins a Can Valls i des d’allà retornar, pel camí per on hem vingut a primera hora del matí, fins a Can Draper i Sant Celoni. Un cop som a l’alçada de Can Valls, en un encreuament de camins descobrim el senyal que indica la ruta fins al Pla de les Mines... però es tard i, si és el cas, ja hi anirem un altre dia, diem.

Un cop a Sant Celoni, rematem la sortida amb les tradicionals cerveses, un bon dinar al restaurant “La Parra” i la foto “oficial” davant l’edifici de l’Ajuntament.

Podem concloure que, com gairebé totes, aquesta ha estat una sortida amb molts atractius naturals, paisatgístics i culturals. Una jornada per a aprofundir i consolidar els nostres vincles d’amistat i companyonia; per a xalar i riure; per a xerrar sobre els problemes d’avui i de demà i, també, per a aprendre (que mai és tard) a moderar la nostra autoconfiança i intuïció....que a base de “garrotades” i de fer “quilòmetres de més” també se’n aprèn....

Moltes gràcies a en Joan per la seva paciència i organització i a tots i a totes per la vostra assistència i amistat. Fins la propera, que hem quedat serà el dijous 10 de novembre.

Text: Pep Arisa

Fotos: Joan Simarro i J.M. Cortés

Nota de la redacció:

CURIOSITAT CRONOLÒGICA

Els rellotges de sol que ens hem trobat pel camí, van amb retard.

Aquest és el rellotge de Can Draper. Com el seu nom indica els rellotges de sol marcan l'hora solar. La foto va ser presa a les 11:11, descomptant les dues hores administratives, hauríen de ser les 9:11. El relotge marca dos quarts de nou. Les 8:40 si filem prim.

Aquest és el rellotge de la rectoria d'Olzinelles. La foto va ser presa a les 14:07, de nou si restem les dues hores, haurien de ser les 12:07.

El rellotge marca dos quarts de dotze. Filant molt prim, pot ser son les 11:27.

Tenim una teoría, però no us la dirém. Caldrà que expresseu les vostres hipòtesis mitjançant la casella de comentaris.

S'obre la veda.

J.M.