CAMINADA PER LA PLANA DE
VIC:
TAVÈRNOLES I FOLGUEROLES
(Tavèrnoles - Foquers -
La Damunt – Mas Torrents – Can Gelabert – Sant Jordi de Puigsesllosses – El
Puigsec – El Bastús – Tavèrnoles)
Aquest
cop si, aquesta vegada hem pogut fer l’excursió sense mullar-nos [1].
El bon dia, tot i que a primera hora feia fred, ens ha acompanyat al llarg de
tota la jornada.
Avui
hem sigut una bona colla, setze a caminar i els mateixos al dinar. Com que els
habituals proveïdors del cafè -la Mª Rosa i en Jaume- avui no han pogut venir,
decidim anar a esmorzar -fent “gasto” de beguda i cafès- al bar del poble, el
Restaurant Colomer (Can Janot) on ja hi vàrem dinar l’altra vegada.
L’esmorzar.- Ràpidament l’hostaler ens munta, al
menjador, una llarga taula i en Josep Lluís per a donar-li un cop de mà (sembla
que és ell sol i al local hi ha forces clients dels que, habitualment, hi van a
esmorzar...) pren nota de les begudes que cadascun de nosaltres vol. Al poc
apareix l’atrafegat, però tranquil, home que atén el bar amb un parell de
porrons de vi i un gros plat d’olives... i, poc després -amb l’ajuda d’alguns
de nosaltres-, arriben les cerveses i algun cafè amb llet per ajudar a fer
baixar els entrepans.
Ben
entaulats i enmig d’una animada conversa enllestim un dels primers objectius de
la jornada. Algunes companyes han portat unes safates de fruits secs i dàtils -font
d’energia- que fem circular, com abans ja hem fet amb el plat d’olives, d’un
extrem a l’altre de la taula.
Prenem
els cafès, cigalons, carajillos (i, alguns, la
pastilleta...), paguem, ens acomiadem de l’enfeinat taverner -que ens diu
“adeu” fent un cop de cap, amb una plata de sardines a la planxa, a cada mà...-
i sortim al carrer. Si
és que encara fa fred, no el notem.
La caminada.- Crec que ja ho vàrem dir a la crònica
del primer cop que vàrem intentar fer aquesta excursió però, com que és veritat,
ho repetim. Tavèrnoles és un poblet
molt petit, te -només- quatre carrers: El “carrer
de l’Església”, que no cal dir on porta...; el “carrer del Montseny”, encarat a aquest massís i on hi ha Can
Colomer -el lloc on hem esmorzat- i al final, el nou edifici de l’Ajuntament;
el “carrer del Mig” que, al
començament, passa per l’altre costat de Can Colomer i per acabar, clar, el “carrer de Baix” que completa el “nucli
urbà” del poble ple,
encara, de camps, jardins i algun hort.
Com
que som així d’originals anem cap a l’església
de Sant Esteve (del segle XI), no pel “seu” carrer -que fa una petita
pujada-, sinó seguint el “carrer del Montseny” que és més planer i, un cop a
l’ajuntament, pujant les escales que porten a l’entrada -barroca- del temple.
Al poc ve un empleat de l’ajuntament que s’ha ofert a obrir-nos la porta. Quan,
mig en broma, li diem si és el mossèn... ens contesta dient que no, “però que no descarta tenir de fer
missa algun dia, doncs en aquests pobles petits, ens toca fer una mica de
tot...”. Entre somriures obre la vidriera de la porta i, amablement, ens diu
que hi estiguem tota l’estona que vulguem però que, abans de marxar, ens assegurem
que la porta queda ben tancada... Entrem dins del temple -que, creiem, te la
mida justa per un poble com aquest, ni petit, ni gran...- i en contemplem tots
els detalls: l’absis semicircular amb unes pintures (modernes) que evoquen
l’estil romànic, l’altar presidit per Sant Esteve, les capelles laterals amb les imatges de Sant Isidre
i Sant Antoni amb el “porquet”, la “trona” per a les prèdiques, la pica
baptismal (situada on hi havia la primitiva porta romànica,... malgrat que som
una colla i no, precisament, de muts, s’hi respira pau.
Sortim fora per a veure
l’exterior del que, creiem, és una de les mes belles i ben conservades
esglésies romàniques de la comarca. Per una era herbada de la casa que hi ha a
tocar (potser l’espai de l’antic cementiri), observem l’absis amb la coberta de
lloses de pedra i rematat amb una sèrie de petites finestres cegues, al igual
que el mur del costat sud-oriental de
l’església on hi veien -tapiada- la porta romànica original i, en un angle
-impressionant- l’airós campanar, amb la típica ornamentació llombarda, amb dos
pisos i finestres geminades, que depassen el nivell de la teulada del temple.
Un conjunt que, sembla, ens transporta a la vall de Boí...
L’església, cal dir-ho,
va ser restaurada els anys 1960 pel Servei de Catalogació i Conservació de
Monuments de la Diputació de Barcelona. Van fer una molt bona feina.
Des
de davant de l’Ajuntament sortim
del poble, travessant l’era del mas
Joglar. Ens crida l’atenció la biga triada per a suportar el voladís que
cobreix la galeria, que fa la mateixa corba que la balconada. Baixem per un camí
que porta cap el torrent de Tavèrnoles.
L’anem seguint aigües amunt fins que al poc, a la dreta, trobem un pontet que
ens permet creuar-lo (sinó baixa molta aigua es pot fer, també, per un gual que
hi ha una mica més endavant).
Arribem
a la Font dels Foquers, on hi ha una
bassa-safareig, uns bancs i unes taules per fer-hi un mos i és un bon lloc on
estar-hi, els dies calorosos, una bona estona. Nosaltres, avui, només hi estarem
de passada doncs, amb il·lusió i ganes, estem frissant per començar a pujar els
260 esglaons que superen el desnivell de 50 m que tenim davant: les escales de Foquers.
Quan
tot just hem pujat una vintena de graons, creuem una pista i deixem a la dreta,
la masia de Foquers. Continuem
pujant per l’escala que continua, serrat amunt, pel mig d’un ombrívol bosc. Quan
som dalt, sortim a unes clarianes i davant nostre, a l’altre costat d’un camp, hi distingim la silueta de l’ermita de la Damunt. Un corriol, per mig dels
assedegats plançons de cereals, ens hi porta.
L’ermita de la Mare de Déu de la Damunt,
documentada des de l’any 1231, és d’origen romànic tot i que actualment, segurament
conseqüència de l’important reforma que s’hi va fer al segle XVII, no en queda
cap rastre ni element. Està situada dalt d’un petit turó des d’on podem veure,
Folgueroles als nostres peus i bona part de les muntanyes que ens envolten:
tancant el pla, les del Prepirineu i, al fons, el Pirineu amb els cims dels
voltants de Núria (el Puigmal) ben nevats. En un dels costats de l’ermita hi ha
un jardí verdaguerià (plantat l’any
1990 per l’”Associació d’Amics de Verdaguer”) amb tot un recull de plantes que
el poeta cantà al llibre “Brins
d’Espígol”. Unes artístiques rajoletes de gres, amb el nom de cadascuna
d’elles, ajuda a anar-les identificant.
Malauradament, tot i que som ja en
plena primavera, la sequera o el rigor del passat hivern, ha fet que el jardí
-que confiàvem estaria esplèndid- se’ns mostri, avui, una mica “pansit”. Ens hi
estem una bona estona, contemplant el paisatge, fent bromes i fotografies -amb
en “Chus” que, “escapat” uns dies de la seva Almuñecar d’adopció- avui ens
acompanya. Ens hi fem, per a que quedi per a les cròniques i la història, la foto del grup.
Reprenen
el camí i la ruta de l’excursió. Baixem del turó, cap a ponent, vers el Mas Torrents. Una gran masia, del segle
XVII on els avis paterns d’en Verdaguer hi van estar, més de 50 anys, fent de
masovers.
 |
| Detall del Mas Torrents |
Passada
aquesta casa, prenem un camí que, per l’esquerra ens porta -segons indica un
rètol- cap a Can Gelabert i Sant Jordi de Puigsesllosses.
 |
| Creuant el torrent de Folgueroles, per un pont... |
Travessem,
per un pont-gual, el torrent de
Folgueroles que, malgrat els dies que fa que no plou, ens sorprèn pel cabal
que porta. Pel camí, de tant en tant, hem anat trobant una mena d’ “estacions”
(poètiques, no del “Via Crucis”...) amb fragments de poesies o textos d’en
Verdaguer. No en va, bona part d’aquest itinerari, porta el nom de “Ruta literària de mossèn Cinto Verdaguer”.
Ho anirem constatant.
 |
| Arribant a Can Gelabert, façana de tramuntana (segle XVIII) |
Anem
per una còmoda pista, una mica més enllà, trobem El Gelabert. Un antic mas amb elements arquitectònics del segle
XVI. Les reformes més considerables que hi han fet són del segle XVII, a la part
de migdia, i del XVIII a la de tramuntana. El portal d'entrada és de grosses
dovelles, i hi ha un bonic rellotge de sol de pedra picada, amb la data 1663. El
nom actual de Gelabert apareix a una llinda datada al 1772 com a
"Gilabert". La família propietària encara manté el cognom. Al costat
de la casa, fora de la tanca i a l’abast del caminant, hi ha un florit i
frondós llorer que alguns de la colla alleugereixen d’algunes de les seves
branques (per proveir, de fulles per als estofats i guisats, les seves
urbanites cuines...). Que Déu, la mare Natura i l’amo del llorer, els perdoni... !!!
 |
Can Gelabert, façana principal (segle XVII) amb
el rellotge de sol de l'any 1663 |
 |
| Collint branquetes de llorer... |
Fa
estona que anem veient, ara sí, ara no, l’ermita
de Sant Jordi de Puigsesllosses dalt d’un turó. Però un cop som al mas Gelabert,
ja no tenim pèrdua, la tenim permanentment al davant. Només hem de seguir la
pista que ens hi porta.
Després
de les escales que hem pujat de bon matí, superar els 20 o 30 metres de
desnivell que ens permeten “fer el cim”, on hi ha l’ermita, és “peccata minuta...”. Quan som dalt, tot
i no estar al centre de la plana de Vic, ens ho sembla. El panorama que veiem, sobre
el gran pla que ens envolta, pobles, masies, camps, camins, torrents,
carreteres i la mateixa ciutat de Vic, impressiona. Al fons, per un costat,
reconeixem el massís del Montseny -amb el Matagalls i el Turó de l’Home- i per
l’altre, el Pirineu ben nevat.
I la bandera estelada -desafiant tota mena de
prohibicions de tribunals, normatives i fòbies- onejant al vent. ““Chus”, quina emoció... !!!”, “Doncs, si... per cert, on puc comprar, a
Barcelona, una barretina...?”, ens pregunta en Jesús immers de patriotisme...
El
punt on avui hi ha l’ermita devia ser considerat, des de molt antic, un lloc
sagrat doncs, a més del temple, hi podem veure les restes d’un dolmen, un gran
sepulcre comunitari fet amb grans lloses -d’aquí el nom del puig-, unes
verticals (les que encara ara podem veure) i d’altres horitzontals que cobrien una
gran galeria o cambra (d’uns 10 m de llarg per més de 3 d’ample). Els entesos
diuen que és de l’Edat del Bronze (dels anys 1800 al 1000 a C) [2].
L’ermita, propietat del mas Puigsesllosses -que veiem sota mateix i per on hi
passarem-, es construí l’any 1477 i s’amplià el 1883. En aquesta capella,
Verdaguer hi cantà la seva primera missa, l’any 1870. És, també, una de les
poques esglésies del país dedicades a Sant Jordi, Patró de Catalunya i de
l’Escoltisme (catòlic). Ens hi estem una bona estona, reposant, xerrant, rient,
contemplant el panorama i fent fotografies.
Continuem
la ruta. Com ja és tradició, fem una petita marrada doncs no encertem amb el camí que -segons la ressenya que portem-
hem d'agafar. “Pep, no anem be...!!”,
crida en Joan Puiggermanal que, amatent va seguint la ruta en la seva “tablet”,
quan ja portem gairebé un quilòmetre de camí equivocat...
 |
| Deixant el turó de Sant Jordi de Puigsesllosses darrera... |
Com que el punt de
referència que tenim, és el mas de
Puigsesllosses [3], situat
sota el turo, hi fem cap. Un cop hi som, en un creuament de camins, el dilema
continua... Decidim -sense que l’acord sigui unànime- seguir l’indicador del
sender PR C-40 (com ens diu l’itinerari escrit que portem) cap a Folgueroles.
És un tram del camí ral que anava de
Vic a Olot -passant per Roda de Ter, Santa Mª de Corcó, Cantonigròs, remuntant les serres
de Pruït i de Aiats per, després, baixar i travessar la Vall d’en Bas fins arribar a la
capital de La Garrotxa-.
Passem
pel costat de la masia anomenada Puigsec
Vell, del segle XVIII, força malmesa. Travessem un altre cop, per un gual,
el torrent de Folgueroles i prop del
Puigsec Nou – que, com diu el seu
nom, a diferència de la seva homònima, es nova i molt ben arranjada- i on, com
una mena d’hípica, hi veiem pasturar uns quants cavalls.
 |
| El Puigsec Nou |
El
camí ens condueix, després de passar per El
Malgoig i algunes granges a la carretera que porta a Tavèrnoles i des d’on,
“el camí ral”, continua més enllà. Ens imaginem com devia ser, durant segles,
el transit per aquest camí: el pas dels “correus”, de traginers, de bandolers,
passavolants, firaires, captaires, rodamons, militars, religiosos i pecadors,
rics i pobres, molts a peu i uns pocs dalt de matxos, mules o carruatges, els relleus
de cavalls o l’hostalatge (oficial o no) en moltes de les masies per on hem
passat, la seguretat i, també els riscos i perills, que proporcionava la
proximitat del camí... tot un món, ben segur.
Quan
som a la carretera, girem a la dreta en direcció a Tavèrnoles, fins que arribem
a l’alçada de la gran casa pairal de El
Banús. Una impressionant masia de planta rectangular, coberta a quatre
vessants i amb una llanterna a la part central, documentada des de l’any 1030, que
no passa desapercebuda.
 |
| Objectiu acomplert... però encara ens falta el millor: el dinar !!! |
 |
| Esperant els cotxes. Darrera el gran casal de El Banús |
La
majoria de la colla es queden a l’entrada de la casa, a la carretera que porta
a Folgueroles, mentre els cinc xofers (i una voluntària acompanyant...)
s’arriben fins a Tavèrnoles, un parell de quilòmetres més enllà, a buscar els
vehicles on els hem aparcat al matí.
 |
| Ja tenim els cotxes aquí... !!! |
Ja
tots encotxats, quan falta un quart per l’hora convinguda amb els del
restaurant, enfilem cap a Can Pasqual
de Folgueroles.
En l'excursió d'avui hem recorregut 10,45 km i superat uns desnivells acumulats de +/- 159 m, en un temps efectiu (sense pauses ni aturades) de 2h 45'.
El dinar.- A la mateixa plaça de Folgueroles que -com no podria ser
d’altra manera- porta el nom de Jacint Verdaguer, hi ha el restaurant Can Pasqual, l’antic Cal
Cisteller, on dinarem i l’edifici de l’Ajuntament. L’enginy i, també, la
tossuderia en la reivindicació, han fet que, davant les prohibicions, on fins
ara -a la façana de la Casa de la Vila- hi havia la pancarta que demanava la
“LLIBERTAT PER ALS PRESOS POLÍTICS” i el llaç groc, ara hi hagin posat un clar
i expressiu: “TU JA M’ENTENS...” i un llaç incolor.
 |
| Apliquem-nos la recomanació... |
Entrem
al restaurant on ja hi tenim la taula parada. Anem prenent seient i, un cop tots
als seus llocs “de feina”, demanem les cerveses. “Teníem d’haver brindat per la salut de tots i, especialment avui, per
en “Chus”...” diu en Joan Miquel, amb tota la raó, quan ja molts tenim les
copes mig buides... Amb tot, els qui hi som més a prop, així ho fem.
Portem
una bona ratxa pel que fa a la tria dels restaurants. El d’avui, també és dels
recomanables. “Hi tornarem, un altre dia...”
diuen molts dels companys... “Si és un
cap de setmana, penseu que sempre tenim molt ple... si podeu, millor que ho feu
de dimarts a divendres...”, els aconsella en Jaume, l’hostaler, que els ha
sentit.
 |
| Dos dels entrants per anar obrint gana... |
 |
| Amanida de mató |
Son
tres plats: Entrant, primer i segon i, clar, els postres i la beguda. Tot a un
preu de menú, molt ajustat. Uns plats força ben elaborats i presentats, de
“fonda”, i amb productes de proximitat: “No
de quilòmetre 0... sinó d’aquí davant, d’encara no 50 metres...”, ens diu
en Jaume quan li hem demanat on podríem comprar el pa o l’embotit que ens ha
servit. El forn i la carnisseria son a la mateixa plaça, “obriran d’aquí a un quart, a dos quarts de cinc...” afegeix.
 |
Bacallà amb musselina d'alls
|
Turisme i compres.- Per fer temps fins que obrin, entrem
a l’església parroquial de Santa Maria
-que també es a la plaça- i està oberta. L’edifici pertany, a grans trets, a
dues etapes constructives: una d’estil romànic (segles XI-XII) de la qual es
conserva l’absis, una part de la nau i de la portalada, i una altra d’estil
barroc (segles XVII-XVIII) que li dona la fesomia actual amb la façana i el
campanar d’espadanya. La nau és coberta amb volta de canó i l'absis amb volta
de quart d'esfera. Tot l'interior ha estat repicat deixant la pedra vista i
posant en relleu els elements romànics originals (finestres cegades, portes,
etc.). Dins del temple hi podem veure, també, l’antiga pila baptismal on fou
batejat Jacint Verdaguer, amb una copia de l’acta de bateig.
 |
| Un racó de la plaça força interessant: l'Església, el Pedró i Can Pasqual.... |
 |
| Capçalera (des de dins) de l'Església de Santa Maria de Folgueroles |
 |
| Contemplant la pica baptismal on vàren batejar a en Verdaguer |
 |
| El registre parroquial del baptisme d'en Verdaguer |
La
plaça és plena de records i evocacions a Verdaguer -fill il·lustre de la
vil·la- com el monument modernista, “el Pedró”, obra de l’arquitecte osonenc Josep
Maria Pericas. Va ser erigit l’any 1908, sis anys després de la mort del poeta,
com un homenatge de Catalunya i dels Països Catalans. El monument és de gres de
Folgueroles, pagat per la gent del poble i treballat de franc pels seus picapedrers
i l’anomenat racó de Mossèn Cinto, un
espai enjardinat entre l’església i la rectoria que va ser dedicat al poeta en
ocasió de les grans festes que es varen celebrar a Folgueroles l’any 1945,
centenari del seu naixement. Hi
podem admirar el relleu inacabat “El
Sembrador” obra de l’escultor Manolo Hugué, que representa el poeta
escampant els seus versos com el sembrador escampa la llavor damunt els camps.
Quan
les botigues obren, anem a comprar fuets,
llonganisses i somalles i algun altre producte local, a la ben assortida
carnisseria i, com que el forn de la plaça “per
la tarda no obren...”, els pans de pagès i les coques de forner i de llardons..., com a bons clients de “Can Fanga”, ho fem al Forn de Sant
Jordi situat en un carrer proper.
 |
Certifico que la somalla i el fuet de Folgueroles
eren (ja no en queda...) de categoria !!! |
Comiat.- Proveïts de “productes de la terra”,
per a les nostres famílies o per a l’esmorzar dels propers dies, anem cap els
cotxes. Fem els acomiadaments, agraïm a en “Chus” el haver-nos acompanyat,
l’emplacem per a que no sigui tant rácano
en les visites i ho faci més sovint... i ens emparaulem -aquells que
puguin- per a la Calçotada a Cabra del
Camp, del proper dissabte dia 13 i per a la propera Xino-Xano que tenim programada (en principi) per al dijous
dia 2 de maig (el dimecres 1 es festiu, per tant el 2 pot ser un “pont”, així
doncs, ja ho concretarem...).
Fins
llavors, una abraçada.
Text.-
Pep.
Fotografies.-
Joan Miquel, Carles B. i Pep.
[2]
Les característiques generales de l'edat del bronze són el creixement demogràfic,
l'abandonament parcial de la transhumància i la lenta tendència al sedentarisme
de la gent. La població es manté, en general, en coves però també en petits
poblats en turons estratègics i en zones abrigades. La inhumació dels morts es
fa a les coves i als dòlmens probablement en part construïts abans i que ara
són reutilitzats, junt amb altres de nous. Són característiques d'aquest període, les puntes de
fletxa, els punxons i objectes d'adorn fets amb aquest aliatge de metalls: el bronze (fet, sobretot, amb coure i estany). L'art es concreta en figures de pedra, i dibuixos
d'escenes de mort.
[3]
Masia orientada a migdia, situada a Nord-est de l'ermita de Sant Jordi.
Presenta una planta de forma rectangular coberta a tres vessants amb un cos
annexe cobert a una vessant que sobresurt lleugerament del cos principal. Al
davant es forma un petit jardí i s'accedeix directament al primer pis de la
casa, formant unes galeries amb dues arcades i orientades vers migdia. Hi ha un
gros portal sostingut per pilars que tanca la lliça junt amb la casa i les
dependències agrícoles. Presenta la tipologia de mas antic, modificat al segle
XVIII, característic de famílies benestants. A la part de la galeria hi ha un
contrafort. Adoptà el nom de Puigsesllosses, per les restes del dolmen
prehistòric, que s'erigí en un turó proper. Els propietaris conserven un ric
arxiu referent a les terres del mas. Els papers més antics daten del segle XV.
