dimecres, 20 de setembre de 2017

20 DE SETEMBRE: LA RESPOSTA






LA RESPOSTA DE CATALUNYA A LES DARRERS ACCIONS DEL GOVERN ESPANYOL


Mobilitzats per tots els mitjans, des de primeres hores del matí fins al moment d’escriure aquets mots, molts de nosaltres hem anat acudint –serens però amb una certa indignació- a la crida que les associacions sobiranistes feien de concentrar-se davant de les diverses dependencies del Govern Català on la Guardia Civil havia entrat, especialment a la Rambla de Catalunya amb Gran Via.

En Jaume, el nostre diligent cronista gràfic, n’ha fet un bon vídeo –que podeu veure clicant l’enllaç https://youtu.be/ekHcDGuSt9g. Com sempre les seves imatges son molt clares i expressives.

Podeu, també, llegir l’anàlisi política que sobre els esdeveniments d’aquesta jornada ha publicat, avui mateix, en Pere Cardus a WILAWEB. 

Crònica de la revolta contra el cop d'estat que intenta perpetrar l'estat espanyol amb l'assalt als departaments de la Generalitat de Catalunya

Han sonat les alarmes ben d’hora, quan gairebé tothom anava cap a les escoles, a la feines o a les reunions del dia. Havien entrat al Departament d’Economia. Havien detingut uns quants alts càrrecs del govern. La informació que corria era molt confusa, però ja es veia que la cosa anava de debò. De mica en mica, se sabien més informacions. Havien entrat als despatxos de Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda, i de Pere Aragonès, secretari d’Economia. Entre els detinguts, corria el nom de Josep Maria Jové, secretari general del departament presidit per Oriol Junqueras. Les entitats sobiranistes feien una crida a la mobilització. Ja hi havia força gent que s’havia plantat davant la seu del departament, a la Rambla de Catalunya, a Barcelona.

Començava a circular nova informació: també havien assaltat el CTTI, la Conselleria d’Exteriors, l’empresa T-Systems… El president Puigdemont convocava una reunió d’urgència amb membres del govern al Palau de la Generalitat. Alguns manifestants tallaven la Via Laietana. Uns altres, seguint la crida de Jordi Sànchez (ANC), tallaven la Gran Via de les Corts Catalanes. La presidenta Carme Forcadell esperava al parlament per prendre decisions importants si corresponia de fer-ho. Calia tenir el cap ben fred davant una agressió d’aquesta magnitud. Una expressió començava a fer fortuna a les xarxes i entre la gent mobilitzada: cop d’estat a la democràcia i a la Generalitat.

La crida a la mobilització reeixia i la Rambla de Catalunya amb Gran Via s’omplia d’una gernació que no està disposada a permetre aquest cop. Milers de ciutadans amb estelades, domassos demanant democràcia, cartells de tota mena… no hi cap ni una agulla. L’ambient és fort. Concentració concentrada i rotunda. Al capdavant, figures de la política, el pensament i la cultura. ‘No passaran’, és un dels crits més repetits. Diuen i corre que Jové i dos detinguts més del Departament d’Economia no són a l’edifici, que han estat detinguts en un altre lloc i que els volen dur al seu despatx per a poder escorcollar-lo. Aquesta és l’ordre del jutge que ha autoritzat el cop.

Amb aquesta informació, la multitud es conjura: ‘No els deixarem passar i no podran sortir d’aquí.’ La porta del departament s’obre de tant en tant per a deixar entrar o sortir algun treballador. Els crits eixordadors omplen l’aire i gairebé no es pot ni respirar. Hi ha una cridòria absoluta. No passen vint segons sense que algun cant, alguna proclama o alguna cançó retrunyi als nostres timpans. ‘On és el Coscubiela’, fa fortuna entre la gent. Albano-Dante Fachin, un dels que ha arribat més d’hora a la concentració, riu sense amagar-se’n. Ramon Tremosa crida amb la multitud un altre crit: ‘On és Europa?’ També es canta ‘L’estaca’ i les tonades ja clàssiques de l’Elèctrica Dharma.

Els manifestants no s’aturen ni un segon. La disposició a plantar-se ‘perquè ja n’hi ha prou, ja no acceptem més agressions’ és rotunda. Els Mossos han fet una filera davant els agents de la Guàrdia Civil plantats a la porta. El missatge és clar: són els mossos que protegeixen els edificis del govern i es fan càrrec de la seguretat a la via pública. Les flors, clavells blancs i vermells, salten per damunt d’aquesta filera de mossos i van a parar a les boines dels de color verd. Cares de pomes agres dels assaltants de les nostres institucions. Uns quants homes entrenats per a caçar criminals perillosos i gihadistes fan guàrdia davant de gent que els dóna flors, els somriu i els canta cançons. Però ells han d’aguantar, impertèrrits. Fan el ridícul en nom d’un estat que es mostra disposat a tot i més.

Han arribat també advocats del col·legi vestits amb les togues per donar suport als afectats del departament. Avui hi ha un cop d’estat. Un govern estranger vol substituir el govern que ha decidit el poble de Catalunya. Volen intervenir les institucions i suspendre l’autonomia. La volen suspendre d’autonomia sense passar pel parlament. Amb la força policíaca. Advocats, polítics, artistes, intel·lectuals, professors, estudiants i més gent es planta avui davant l’agressió. Com ha passat sempre en qualsevol revolució.

Convicció, civisme, fermesa, il·lusió: ‘Vo-ta-rem, vo-ta-rem’, crida la multitud. I ‘les nostres armes són les urnes’, mentre una urna sura per damunt de la gentada amb la inscripció: ‘Espanya, aquest és el vostre problema’, en anglès. No hi ha retorn. L’estat espanyol ha escopit a la democràcia i les institucions catalanes. I aquesta nova escopinada ha fet vessar el got. La determinació de la gent que s’ha aplegat a defensar les institucions i la democràcia és definitiva. No se n’aniran. Serà un dia llarg. Caldrà prendre decisions. La bona informació ara és decisiva. Avui és el dia. Avui pot ser el dia.

Pere Cardús publicat a WILAWEB

dimecres, 13 de setembre de 2017

CRIDA A LA 80ena SORTIDA XINO-XANO

Santa Coloma Sasserra



CAMINADA DES DE COLLSUSPINA FINS A SANTA COLOMA SASSERRA I EL ROURE DEL GIOL

Data.- Dijous 21 de setembre de 2017

Tipus d’itinerari.-  L’excursió que us proposem per aquest mes és una petita caminada, d’anada i tornada des de la població de Collsuspina (901 m d’alçada), per l’altiplà del Moianès. Un recorregut per una pista forestal i algun corriol per encantadors paisatges formats per prats i espessos boscos on, ben segur, hi gaudirem del plaer de la caminada. Durant el trajecte podrem observar, a la llunyania, les muntanyes del Montseny, Montserrat i del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, fins arribar al petit nucli rural de Santa Coloma Sasserra (865 m d’alçada), un lloc que sembla aturat en el temps i realment extraordinari per la seva bellesa. Allà, al costat de les velles pedres romàniques de l’antiga parròquia de Santa Coloma, hi veurem la rectoria, el cementiri i la masia de Can Giol. Podrem, també, contemplar el monumental Roure del Giol –protegit per un tancat de pedres- i una bona panoràmica de l’entorn des d’un ben arranjat Mirador.
Retornarem, desfent el camí i passant de nou per la gran pagesia de l’Espina (920 m d’alt), fins a Collsuspina

Recorregut i dificultat.- 
La aproximació: Sortirem de Barcelona per la C-17, direcció Vic, fins a la sortida 49 - a l’alçada de Tona- on agafarem el carrer Taradell i, després, la BV-5303 fins a l’enllaç amb la N-141c / C-641, que va de la C-17 des de Malla fins a Collsuspina i segueix cap a Moià. Calculem des de Barcelona fins a Collsuspina, en cotxe, uns 72 km i un temps aproximat –en un dia feiner- de 1h 30’.
Recorregut a peu: Esmorzarem a Collsuspina (901 m d’alçada) o, en algun racó adient, a la sortida d’aquesta població. 
0h 00’. 0,00 km.- Prendrem el carrer Major en direcció a l’església parroquial que deixarem a la dreta. Trobarem, en una plaça, rètols indicatius i els primers senyals blancs i vermells del GR 177 i de la “Ronda del Moianès”, que no deixarem fins al final del recorregut. Girarem a l’esquerra, baixant fins al fons de la clotada on travessarem la riera de Fontscalents (que aquí s’anomena torrent Fosc) i, una mica més amunt, torrent de l’Espina. La pista voreja la riba pel costat esquerra, amb bones vistes sobre la riera. Anirem pujant suament fins arribar a una cruïlla.

L'Espina

0h 25’. 1,00 km.- Cruïlla que porta a la casa de l’Espina (920 m d’alt). Començarem una lleugera baixada per un bonic bosc de pi roig. Un cop travessat un petit torrent, iniciarem una suau pujada fins a la carena de la Serra de Santa Coloma (que te la seva cota màxima en un turó de 954 m d’alt) on entroncarem amb la pista principal que, des de Castellcir, passant per Santa Coloma Sasserra, porta fins el coll de la Pollosa a la N-141c.
0h 50’. 2,30 km.- Cruïlla amb una pista. Un cop a la pista principal (900 m d’alçada), on hi ha uns rètols indicatius, seguirem cap a la dreta per dalt la carena amb bones vistes a ambdues valls. Per un costat, el Congost, els Cingles de Bertí i el Montseny i per l’altre, el Moianès, Sant Llorenç de Munt i, fins i tot, Montserrat. Començarem a baixar lleugerament.
1h 20’. 3,70 km.- Pla del Forn (870 m d’alçada), on hi ha una nova cruïlla. Deixem a l’esquerra la pista que continua cap a la població de Castellcir (situada a 4,50 km) i l’accés a la casa del Bonifet que haurem vist uns metres abans a l’esquerra. Per un camí, no apte per a cotxes, accedirem tot planejant a l’església de Santa Coloma que haurem vist des de fa una estona.

El Bonifet des del Pla del Forn

1h 30’. 4,00 km.- Nucli rural de Santa Coloma Sasserra (865 m d’alçada). Dins el qual hi destaquem:
L'església és un temple romànic d'una sola nau actualmente amb capçalera amb un sol absis central, però amb restes de dues capelles que formaven un transsepte que li conferia planta de creu llatina. Té la torre campanar al mur nord. Se'n tenen notícies des dels anys 956, 1109 i especialment entre els anys 1149 i 1160, en uns documents on es detalla el seu abast territorial, que arribava fins a Collsuspina. La datació romànica és vàlida pel que fa al campanar, del segle XI; l' absis, original del segle XII, va ésser molt desfigurat al segle XVII.
La Rectoria és l'edifici més al nord del conjunt. Construcció de grans dimensions, iniciada al segle XIII i amb nombroses modificacions posteriors (segles XVI i sobretot del XVIII). És de planta rectangular, coberta a dos vessants amb teula àrab.
El Giol és una masia possiblement hereva de la Domus de Santa Coloma Sasserra –situada dalt d’un proper turó on encara s’hi poden veure algunes restes-, una part dels seus murs degueren ser aixecats amb les pedres d'aquella domus. És un gran casal datat entre els segles XVI i el XVIII format per tres cossos diferents. El central, el més antic, és rectangular i encarat a migdia. Els altres dos, posteriors, formen un angle recte amb aquest cos més antic.
El Roure del Giol, en alguns mapes denominat Roure de Santa Coloma Sasserra, és un roure de fulla gran o roure de fulla grossa (Quercus petraea), està situat davant mateix, al sud, de l'església parroquial de Santa Coloma, al sud-est de la Rectoria i al sud-oest del Giol, presidint l'esplanada on es trobaven el Camí de Santa Coloma Sasserra i el de Collsuspina i on hi havia la gran era comunal del poble. Mesura aproximadament uns 20 metres d'alçada, una capçana mitjana de 21 metres i 4,50 metres de corda (perímetre del tronc a una alçada d'1,50 metres). El 1987 va ser declarat oficialment Arbre Monumental de Catalunya.

El roure del Giol

Retornarem, fins a Collsuspina, desfent el mateix camí.

El recorregut, a peu, total de la caminada és d’uns 8 km amb un desnivell acumulat de +/- 170 m i un temps total d’unes 3 h. La dificultat, la qualificaríem de baixa.

Dinar.- El dinar el farem, a les 14h, al restaurant El Toll, carretera N-141c, km 34, (urbanització Raval Picanyol), http://moteleltoll.com ,tel 938 300 276, COLLSUSPINA. Els dies feiners, fan un menú (4 primers plats i 3 segons, a triar-ne un de cada, postres, aigua i vi –IVA inclòs-) a 11 euros.


Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi. Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, els que en necessitin o en tinguin, podeu dur els bastons. 

Lloc i hora de trobada.-  Farem el recorregut d'aproximació, fins a Collsuspina, en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem. El lloc de trobada, dels de Barcelona, serà a les 7h 45’ del matí, puntuals, a Travessera de Gràcia/Llepant.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del vespre del dilluns 18 de setembre, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª o en Pep -els companys que coordinen aquesta sortida-, per a poder confirmar, l’endemà, al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.

Una abraçada.

dimarts, 12 de setembre de 2017

DIADA 2017, BREU RESENYA DE LA MANIFESTACIÓ

Foto ANC

HO HEM DEIXAT BEN CLAR: ACONSEGUIREM, DEMOCRATICAMENT, LA REPUBLICA CATALANA

Quin gran poble és el poble català !!!. Que orgullosos estem del civisme, compromís i capacitat de resposta que, d’una manera pacífica, festiva, alegre i serena però amb contundència hem sabut mostrar un cop més -davant tots aquells que ho han volgut veure- el nostre ferm propòsit i la resolució de fer arribar, fins on calgui, el que volem.

Vells i joves, sols o formant colla amb familiars, amics o veïns, gent d’aquí i vinguda d’arreu, de totes les creences, llengua, sexe, color, condició social i ideologies... amb el denominador comú, però, de lluitar fins aconseguir un futur millor, independent, sobirà, just i solidari per a Catalunya i la seva gent.

Una jornada, en molts sentits, emocionant. Després de la diada d’ahir anem directes cap al referèndum de l’1 d’octubre. I a aconseguir-hi un aclaparador i majoritari nombre de paperetes amb el “SI”.

No en tenim, no en tingueu, cap dubte.


Complementem aquests breus mots amb l’anàlisi que de la manifestació d’ahir fa en Vicent Parpal, el director de Vilaweb, al seu editorial d’avui.

Ho il·lustrem, així mateix, amb algunes fotografies i l' excel·lent vídeo d'en Jaume, que donen també fe de la nostra participació i de la magnitud –malgrat les manipulacions interessades- de la gran manifestació de la Diada d’enguany.
  


CONFIO EN VOSALTRES

Una vegada més, la celebració de la Diada ha estat un exemple magnífic del compromís, la pluralitat, l’alegria, la claredat i la capacitat de resposta del moviment popular per la independència. Per sisè any seguit, un milió llarg de manifestants han omplert els carrers. Enguany, però, amb un missatge molt especial. Dies després del començament formal de la desconnexió, el país ha deixat clar que resta al costat de les seues institucions i disposat a transitar aquesta tensa però emotiva recta final de dinou dies que ens espera ara.

Situem-nos: la setmana més perillosa és aquesta que va començar ahir. Tot fa pensar que avui el Tribunal Constitucional espanyol emetrà una opinió sobre el president Puigdemont. Amb la legalitat catalana activada, l’opinió d’aquest tribunal ja no té importància, però és evident que el bloc unionista la farà servir insistentment per a provar d’afeblir-nos. I dijous a mitjanit començarà la campanya electoral, aquesta campanya que les institucions espanyoles no paren de dir que no existeix.

Per això aquests dies vinents podem esperar que s’intensifiquen, encara, les manipulacions, les mentides i les provocacions de l’estat espanyol. Dic més: hem de preveure, de segur, que aquests dies augmentaran molt les manipulacions, les mentides i les provocacions. I serà molt important de reaccionar-hi a la manera de Valls. Que tothom hi reaccioni a la manera de Valls. Aquella actitud alegre, irònica i festiva d’enfrontar-se a la Guàrdia Civil marca el camí encertat.

Si ens mantenim en aquest estil i si el desplegament del referèndum avança com és previst que avanci, aquesta setmana, per exemple, s’han de publicar les llistes dels col·legis electorals. A poc a poc, veureu com la tensió que ara apunta cap a Barcelona anirà girant-se tota cap a Madrid, contra el PP i contra Rajoy. I estic molt segur que la darrera setmana, els darrers deu dies, probablement serà Rajoy qui tindrà tots els maldecaps sobre la seua taula. Perquè la dreta extrema i els seus mitjans, quan comprovaran que el referèndum és indeturable, començaran a acusar el president del govern espanyol de ser tou, de no ser capaç d’enfrontar-se a res, de no reprimir prou…

I quan passarà això, la darrera setmana, el camí cap al referèndum ja s’haurà consolidat plenament i només restarà saber quanta gent hi participarà i si guanyarà el sí.

Recordeu, sobretot, que manquen solament dinou dies, però que són dinou dies en què tots hem d’estar molt alerta, molt units, molt desperts i a la vegada molt tranquils. I deixeu-me afegir que això ho dic sense gens de nervis, ni angoixa ni neguit, perquè després d’allò que vaig veure ahir tinc pocs dubtes que serà així: simplement, confio en vosaltres.

PD. Ahir a la nit ja van començar les manipulacions. La fiscalia va filtrar en uns quants mitjans que avui el major Trapero seria cridat a declarar i aquests mitjans ho van escampar alegrement. Fins que els Mossos ho van desmentir de manera oficial a Vilaweb.

I un segon punt. Ja ho entenc, que fa ràbia que diguin tantes mentides, però entrar en el joc de si érem més o menys només els fa profit a ells i als seus intents de manipulació. De debò necessiteu encara que els espanyols us reconeguin res?. Tots els qui vam ser-hi vam veure quants érem i vam comprovar de sobres que érem molts més que l’any passat i que estem en plena forma. El fet important és reconèixer-nos en nosaltres mateixos i donar-nos força els uns als altres. I ells que diguin el què vulguin…

Vicent Parpal







Fotos.- Jaume, Maribel, Elena S., Joan i Pep.


divendres, 1 de setembre de 2017

11 DE SETEMBRE DEL 2017


LA DIADA DEL “SI”

O, com diu en Carles, “LA DIADA MÉS IMPORTANT DE LA NOSTRA VIDA”... Per la seva transcendència –és a dir, importància considerable- i per la proximitat amb l’ 1 d’ Octubre, així és.

L’any passat concloíem la cronica de la manifestació de la Diada amb els següents mots: ... Ara cal que tothom, especialment els polítics, "es posin les piles". Els propers mesos és l'hora de prendre decisions. No s'hi val a badar.

Pensem que la majoria dels nostres polítics i parlamentaris, fidels al clam popular, així ho han fet... han complert !!!. Ara som nosaltres el qui no podem fallar !!!. Ens hi juguem molt !!!: el futur, lliure i sobirà, del nostre poble.

Cal que aquest 11 de Setembre la concentració que es fa a Barcelona sigui un gran èxit de participació. Que tothom pugui comprovar la ferma determinació dels catalans en poder votar el proper 1 d’ Octubre. En qualsevol de les diferents opcions –això és democràcia- tot i que nosaltres desitgem i volem que guanyi el “si”. Per això, també, anomenem aquesta jornada com la "Diada del SÍ”.

La manifestació de l' Onze de Setembre d’ enguany, promoguda per l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l’AMI, prendrà la forma d' una creu gegant -el símbol +, “de sumar"- dibuixada pels manifestants a l'encreuament entre el Passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó de Barcelona; allargant-se cadascun dels seus “braços” –amb diferents “trams”- cap a la “muntanya”, el “mar”, el “Besos” i el “Llobregat”.


Alguns de nosaltres, per a facilitar-ne l’organització, ja ens hem anat “inscrivint” –en funció de llur preferència- en diferents trams; així uns ho han fet al Tram 110,  d’altres al Tram 407... segur que, inscrits prèviament o no, serem molts els de la colla que farem cap a la manifestació.

Podeu veure les inscripcions, actualitzades, dels diferents trams -si estan molt plens o no- clicant damunt l'enllaç:  
https://si.assemblea.cat/index.php/ca/trams


  • ·         La "Diada del Sí" començarà a les 17.14. 

  • ·      Els organitzadors demanen d’anar a la mobilització amb una samarreta qualsevol, preferentment, diuen, "la que t’ha portat fins aquí (d’anteriors 11 S, entitats, causa preferida, club esportiu…)".

  • ·         Demanen que a les 16.00 tothom sigui ja al seu tram.

  • ·         I entre les 17.00 i les 17.14, que tothom es canviï la samarreta per la de la Diada d’ enguany, de color groc fluorescent fàcilment identificable des de l’aire.


Us ho expliquem en aquest vídeo:


Animeu-vos, no podem faltar-hi !!! Aquest cop no podem fallar !!!.

Continuem en contacte.


Una abraçada.


diumenge, 27 d’agost de 2017

DESPRÉS DE LA MANI D'AHIR...



“NO TINC POR”: CRONIQUETA I VALORACIÓ 
-AMB L’AJUDA D’ANALISTES POLÍTICS- 
DE LA MANIFESTACIÓ DEL 26 D’AGOST

Ahir una bona representació de la nostra colla vàrem acudir –com veureu a les fotografies-, seguint la convocatòria de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i nombroses entitats, a la manifestació del Passeig de Gràcia. L'objectiu era mostrar la solidaritat amb les víctimes, el rebuig al terrorisme i el reconeixement a tots els cosos -Mossos, Bombers, Policies municipals- equips sanitaris, d'emergències, socials i als nombrosos ciutadans anònims que, des del primer moment dels atemptats, varen estar al costat dels més directament afectats.

La manifestació també esdevingué un clam contra el cinisme polític, denunciant el rebuig a les polítiques que permeten als dirigents de molts estats  –entre ells el rei i govern espanyols- de condemnar el terror al mateix temps que armen i fan negocis amb els règims que hi ha darrere i sostenen aquest mateix terror.

Com  diu en Vicent Parpal a l’editorial de Vilaweb d’avui: “...Alguns opinaran que calia haver callat davant Felipe VI i Mariano Rajoy però, tal com es va veure ahir, aquest país ha canviat molt. Ha canviat tant que ja no accepta la submissió acrítica ni als polítics i mitjans que intentaven pressionar la població perquè hi acudís condicionada. La gent va caminar en llibertat, va aplaudir qui volia en llibertat, va callar en llibertat o va xiular qui volia també en llibertat.
I amb això, Barcelona i Catalunya han deixat clar davant el món que ja no tenen por de res. Davant el món i també, molt particularment, davant l’estat espanyol, els representants principals del qual haurien de prendre bona nota del que va passar. Si és que volen entendre on anem i per què. Que no tinc gens clar que ho vulguin fer…” 

Reproduïm, així mateix pel seu interès, l’anàlisi que de la manifestació d’ahir ha fet també, al diari ARA d’avui, en Toni Soler.

Agraïm i demanem disculpes a aquests dos prestigiosos periodistes pel fet d'haver manllevat i reproduït, en aquest espai, les seves opinions.


EL REI VA DESPULLAT

Va fer bé Felip VI assistint a la manifestació d’ahir a Barcelona? S’ha destacat molt que el monarca fes el gest inèdit de participar en una manifestació al costat dels seus súbdits. A pilota passada, però, la sonora xiulada popular al símbol de la monarquia ha donat ales als qui, com Pedro J. Ramírez, consideraven que la Zarzuela s’havia equivocat greument. No n’estic segur. Al cap i a la fi, qualsevol autoritat que es mostra disposada a rebre una xiulada fa una exhibició de coratge: però això és una valoració política, i el rei només és un polític a Catalunya; a la resta de l’Estat és un símbol.

D’altra banda, amb el govern espanyol en mans del PP, l’Estat no té un estri més bo que el rei per dir al món que se sent concernit pel que passa a tot el seu territori. És el comodí que no falla mai. O s’ho pensaven: a Madrid, l’esbroncada popular i les pancartes antimonàrquiques han generat una barreja de consternació i d’orgull ferit. Es posa en evidència que, mentre a Espanya la monarquia està per damunt de la confrontació política, a Catalunya els Borbons formen part principalíssima del que se sol anomenar statu quo, l’adversari que el procés sobiranista pretén combatre des d’avui mateix fins a la data crucial de l’1 d’octubre.

Veurem quin és el balanç mediàtic de tot plegat. Com que, malgrat el predomini de les estelades, també hi havia banderes espanyoles, la premsa de Madrid no tindrà problemes per omplir portada amb una fotografia adient (jo, si fos d’ells, triaria la dels mossos quadrant-se davant del rei). Però l’última setmana hem comprovat les dificultats de les principals capçaleres madrilenyes per imposar el seu relat barroer, fins i tot difamatori, que no ha trobat ressò, sinó desmentiments, en la premsa internacional.

Per altra banda, les imatges que TV3 va distribuir arreu del món són inequívoques: els partits sobiranistes, que estaven preocupats pel possible segrest de la manifestació des de l’espanyolisme, poden estar tranquils. Però també poden estar tranquils els qui temien una guerra de banderes: al carrer van conviure en pau les unes amb les altres; senyeres, estelades, espanyoles, republicanes i encara alguna més. En un ambient de dol, d’emprenyada, de tensió acumulada i de tensió encara per arribar, aquesta mostra de civisme des de la diversitat va donar més força al clam col·lectiu del “No tinc por!”.

Des de molts sectors s’havia demanat una manifestació políticament neutra, dedicada únicament a homenatjar les víctimes i rebutjar la violència. Però això ja va passar, l’endemà de l’atemptat, a la plaça Catalunya, plena de gom a gom i en un silenci només trencat pel crit espontani de “No tinc por!”. Ahir, després de tot el que ha passat aquesta setmana, i superat el primer impacte emocional de la tragèdia, era una mica il·lús pensar que les dinàmiques polítiques internes de Catalunya romandrien soterrades, sobretot quan fa dies que els partits i els mitjans espanyolistes reclamen que, amb l’excusa de l’atemptat, la majoria parlamentària catalana renunciï a un referèndum que té amplíssim suport.

Se sol demanar que el terrorisme no condicioni la vida democràtica, i això és exactament el que va passar ahir al passeig de Gràcia. L’elit política espanyola, amb abundós suport mediàtic, ha pretès capitalitzar un concepte equívoc -“unitat”- per utilitzar la tragèdia en favor dels seus interessos. Ahir, però, la unitat només es va expressar en el dol compartit dels uns i els altres: aquest plany unànime ha conviscut amb la sonora bronca a Rajoy, als seus ministres i al rei, resposta previsible davant l’allau d’informacions inquietants sobre el capteniment del ministeri d’Interior, el descrèdit orquestrat dels Mossos i la hipocresia d’un Estat que ven armes al principal proveïdor del jihadisme.

La jornada d’ahir retrata una societat, la catalana, que sap indignar-se en comú contra el terror, i a la vegada defensar aferrissadament projectes polítics diferents: una societat que s’expressa sempre de manera democràtica; que s’ha reconciliat amb la seva policia i els seus serveis públics; que ha conjurat de manera dràstica els perills de la islamofòbia i del racisme en general. I que -un detall gens petit- ha eliminat del paisatge la ultradreta, que en altres zones del continent ensenya les urpes de manera cada cop més amenaçadora. Malgrat tot, no és una mala postal.

Demà, tot torna a començar. Diria que, en el vol de tornada a Madrid, Rajoy i els seus ministres van tenir moltes coses en què pensar.

Toni Soler 








Fotos.- Jaume, Mireia i Internet.

dissabte, 26 d’agost de 2017

MÚSICA I CANTANTS (13)



LUIS PASTOR:  ¿ Qué fue de los cantautores ?

Luis Pastor (Berzocana, Extremadura 1952), va arribar a Madrid a començaments dels anys 60 per viure a la colònia Sandi del barri de Vallecas.

Als 14 anys va deixar l'escola per treballar en una companyia d'assegurances. Als 16 es va comprar la seva primera guitarra, als 17 escoltava a Paco Ibáñez i als 18 ja cantava als centres d'emigrants d'Alemanya, França i Bèlgica.

El 1972 va publicar el seu primer single (La huelga del ocio) i el seu primer àlbum (Fidelidad) va aparèixer el 1975. Després van arribar Vallecas (1976), Nacimos para ser libres (1977), Amanecer (1981), Coplas del ciego (1983), Nada es real (1985), Por la lluna de tu cuerpo (1986), Aguas abril (1988), Directo (1991), La Torre de Babel (1994), els dos volums del directe Flor de jara (1994-1995), Diario de abordo (1996), Por el mar de mi mano (1998), Piedra de sol (2000), Soy (2002), Pásalo (2004), Dúos (2006), el disc-llibre En esta esquina del tiempo (2006), en el qual musicava i cantava poemes de José Saramago i –al que hi ha la cançó que avui comentem- ¿ Qué fue de los cantautores ? (2012).

Han passat quatre dècades i 20 discos des dels seus començaments i, amb 65 anys, Luis Pastor es manté lleial al títol del seu primer àlbum. Fidel a una actitud, a uns principis, a un compromís i a una manera oberta de fer música. 

¿ Qué fue de los cantautores ? és un reflex d'aquesta fidelitat i, al mateix temps, un record, un homenatge i un agraïment als qui ja no hi son, com queda patent en la dedicatòria de l'àlbum: “A tots els companys cantautors que ja no hi son, però que ens van deixar el seu exemple, el seu compromís i les seves cançons: Ovidi Montllor, José Afonso, Carlos Cano, Chicho Sánchez Ferlosio, Hilario Camacho, Imanol, Labordeta, Quintín Cabrera, Mikel Laboa…”.

El poema, que avui portem al nostre blog, recorre mig segle de la cançó d'autor a Espanya (“De los muchos que empezamos, de los pocos que quedamos, de los que aún resistimos, de los que no claudicamos, aquí seguimos. Cada uno en su trinchera, haciendo de la poesía nuestro pan de cada día”) i posant els punts sobre les is en forma de veritats com a punys. Sense nostàlgies ni amargors, assumint el rol i sempre mirant al capdavant amb esperança, però anomenant al pa, pa, i al vi, vi. 

Luis Pastor , en aquest poema-cançó, fa també un repàs, en tots els sentits, a la història de la cançó d'autor des dels seus començaments els anys 60 (“Éramos tan libertarios, casi revolucionarios, ingenuos como valientes, barbilampiños sonrientes…”), fins avui (“…Hay cantautor para rato…”) en una cançó lúcida, realista, sense perdre el sentit de l’ humor i fent una veritable crònica social d'un temps i d'un país tantes vegades ingrat i injust amb la seva cultura.

Per a combatre l'oblit.

Precisament en la presentació d’un llibre sobre en José Saramago, en Luís Pastor, va recitar més que cantar, el seu poema: “Qué fue de los cantautores” del qual us en adjuntem el link i la lletra.

¿ Qué fue de los cantautores ?

Éramos tan libertarios,
casi revolucionarios,
ingenuos como valientes,
barbilampiños sonrientes
—lo mejor de cada casa—
oveja negra que pasa
de seguir la tradición
balando a contracorriente
de la isla al continente
de la nueva canción.

Éramos buena gente,
paletos e inteligentes,
barbudos estrafalarios,
obreros, chicos de barrio,
vanguardia del proletario,
progres universitarios,
soñando en una canción
y viviendo la utopía
convencidos de que un día
vendría la Revolución.

Aprendiendo a compartir
la vida en una sonrisa,
el cielo en una caricia,
el beso en un calentón.
Abriendo la noche de día
fuimos sembrando canciones
y en esta tierra baldía
floreció la poesía
y llenamos los estadios
y en muchas fiestas de barrio
sonó nuestra melodía.

Tardes y noches de gloria
que cambiaron nuestra historia.
Y este país de catetos,
fascistas de pelo en pecho,
curas y monjas serviles,
grises y guardias civiles,
funcionarios con bigote
y chusqueros con galón,
al servicio de una casta
que controlaban tu pasta
tu mente y tu corazón.

Patriotas de bandera,
españoles de primera,
de la España verdadera
aquella tan noble y fiera
que a otra media asesinó
brazo en alto y cara al sol
leales al Movimiento
a la altura y al talento
del pequeño dictador
que fue Caudillo de España
por obra y gracia de Dios.
Toreando en plaza ajena
todo cambió de repente
los políticos al frente
de comparsa y trovador.

Se cambiaron las verdades:
"tanto vendes tanto vales".
Y llegó la transición:
la democracia es la pera.
Cantautor a tus trincheras
con coronas de laureles
y distintivos de amor
pero no des más la lata
que tu verso no arrebata
y tu tiempo ya pasó.

¿Qué fue de los cantautores?
preguntan con aire extraño
cada cuatro o cinco años
despistados periodistas
que nos perdieron la pista
y enterraron nuestra voz.
Y así vamos para treinta
con la pregunta de marras
tocándonos los cojones.

Me tomen nota señores
que no lo repito más:
algunos son directores,
diputados, presidentes,
concejales, profesores,
managers y productores
o ejerciendo asesoría
en la Sociedad de Autores.
Otros están y no cantan,
otros cantan y no están.

Los hay que se retiraron,
algunos que ya murieron
y otros que están por nacer.
Jóvenes que son ahora
también universitarios,
obreros, chicos de barrio
que recorren la ciudad.
Un CD debajo el brazo,
la guitarra en bandolera,
diez euros en la cartera,
cantando de bar en bar.

O esos raperos poetas
que es su panfletos denuncian
otra realidad social.
¿Y mujeres? ni se sabe.
Y sobre todo si hablamos
de las primeras gloriosas
que tuvieron los ovarios
y el coraje necesarios
de subirse a un escenario
de aquella España casposa.

¿Qué fue de los cantautores?
aquí me tienen señores
como en mis tiempos mejores
dando al cante que es lo mío.
Y aunque en invierno haga frío
me queda la primavera,
un abril para la espera
y un grandola en el corazón.

¿Qué fue de los cantautores?
aquí me tienen señores
aún vivito y coleando
y en estos versos cantando
nuestras verdades de ayer
que salpican el presente
y la mierda pestilente
que trepa por nuestros pies.

¿Qué fue de los cantautores?
De los muchos que empezamos,
de los pocos que quedamos,
de los que no se vendieron,
de los que no claudicaron,
de los que aún resistimos:
aquí estamos.

Cada uno en sus trincheras
haciendo de la poesía
nuestro pan de cada día.
Siete vidas tiene el gato
aunque no cace ratones.
Hay cantautor para rato.
Cantautor a tus canciones.
Zapatero a tus zapatos.

dilluns, 21 d’agost de 2017

NO TINC POR


Dissabte, 26 d’agost: manifestació unitària i solidaria contra el terror.
La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona convoquen, dissabte 26 d'agost a les 18h, la ciutadania als Jardinets de Gràcia sota el lema “No tinc por”.


Per a mostrar el rebuig als recents atemptats i a la violència i a favor de la pau, l'amor i la solidaritat. La protesta començarà als Jardinets i baixarà pel Passeig de Gràcia fins a arribar a la Plaça de Catalunya

ALGUNS DE NOSALTRES TAMBÉ HI SEREM !




dimecres, 2 d’agost de 2017

CRÒNICA D’UNA ESCAPADA PER MAR


AFECCIONS

No tenim la foto de la sortida, aquesta és de l'any passat, però el 30 devia ser semblant.
Aquesta història arrenca la passada setmana en que rebo l’encàrrec d’en Pepeluí per que li faci un pronòstic dels vents en el canal de les illes des de Premià de Mar a Pollença.
I mira que ja ho adverteixo en tots els meus pronòstics,
NO S’ADMETEN RECLAMACIONS,
us dic. Però ni així, ja se sap allò de que els amics ho són perquè confiem els uns en els altres, però perdoneu-me, de vegades feu un gra massa i m’encolomeu una responsabilitat que no em correspon. No em correspon però que m’omple de satisfacció i autoestima, que no va malament.

Així que em poso a treballar i el dissabte 29 li envio per correu electrònic un quadre de possibles sortides de la travessa que es proposaven fer la Tito i ell, tenint en compte el vent que es trobarien al sortir de Premià i en els diferents punts de pas de la teòrica travessa a una mitjana de 5 nusos. Acompanyant al quadre li faig la reflexió de que el millor seria sortir el dilluns al matí per anar menys cenyit al vent i tenir-lo més aprofitable.
El dissabte 29 vaig enviar una previsió de mar en el canal i vaig arribar a la conclusió que potser fora més convenient sortir el diumenge però després de dinar per no trobar tanta mar de fons que és molt desagradable. La resposta va ser que ja tenia el veler carregat i que sortiria cap les dotze. (Em va recordar el Capità de Master and Commander, “...demà amb la plenamar amollarem amarres...”) és a dir, va decidir el que li va sortir del barret.

EL MAR ÉS UNA DROGA MOLT ADDICTIVA

(Del Quadern de bitàcola del Josep Lluís a bordo del Roselen).

Sortida de Premia 30 de Juliol 12:00 rumb 155 amb mar de fondo i vent de 11,5 de cenyida , degut a la incomoditat prefereixo navegar a motor, " si la barqueta es tomba mare no tingues por ", paro motor 19:00 i major + gènova caic a estribord rumb 190, velocitat 4,5. 5,5 nusos, llavors... la lambada, la conga, etcètera, a les 02:00 trec velàmens  i poso el  motor amb major,  rumb al 125, a les 03:20 trec motor poso major i gènova i a ballar un altre cop, rumba, xa-xa-xa i apa tornem-hi!!, ja no puc ni aguantar-me els pets, posar-se dret a la banyera es d'allò més impossible i jo no tinc mes reserva d’idees, és per això que, “ALE A JODERSE”, però el tossut d'en Pepeluí dona l'última i recull pam a pam la gènova, tríma la major, amolla el back stay i... "esto es una maravilla".
Tot el demés no val la pena , mes que tot per que JO ja no era mes que una persona esgotada.
PERÒ SEGUIRÉ NAVEGANT I APRENENT D'ALLÒ QUE LES DIFICULTATS ET FAN QUE ET SUPERIS.


video

Aquest vídeo només és a velocitat normal al principi i al final tota la part central és càmera lenta per poder apreciar el moviment del vaixell i les onades, cal imaginar-se tota la seqüència en marxa normal per adonar-se de la dificultat.
Truites de Biodramina prescrites.

Vaig seguir amb curiositat la derrota (no us espanteu al mar de la ruta s'en diu així) a través de la xarxa puix que el Roselen està equipat d’un aparell de seguiment anomenat AIS i que diferents programes poden presentar en els nostres ordinadors. Els vaig seguir de tant en tant fins que va ser l’hora de anar a dormir.


www.marinetrafic.com
A l’endemà, un cop d’ull ben donat al monitor em va dir que estaven a unes 12 milles del cap de Formentor (el més nord occidental de la illa de Mallorca) i veient en pantalla que la badia de Pollença estava ple com un ou vaig enviar un WhatsApp confiant que ja estarien en cobertura.


[8:54 31/07/2017] Juanmi:
Bon dia navegants.
Veig que ja esteu quasi a la vista del cap de Formentor.
Ja li teniu el peu al coll.
Jóse, si estàs cansat faries bé de fondejar en la cala Figuera que és just abans de passar el cap. Hi han dos velers fondejats i hi ha encara molt lloc.
Ho dic perquè a Pollença està pleníssim i la Badia està com la rambla, de vaixells fondejats.



Però una hora després el Pepeluí em truca per veu per dir-me que ja havien superat Formentor i que li busqués els números de telèfon dels ports de Pollença i de Alcúdia, perquè hi havia tanta gent a la badia que el canal 9 (normal de comunicació amb els clubs nàutics) estava col·lapsat. Sant Google va fer la seva feina habitual i li vaig poder respondre ràpidament.

Llavors em tombo cap a la pantalla per comprendre el per què de no haver-los situat ja a la badia i comprovo estorat que els programes localitzadors no saben res d’ells!! Els hi poso un altre WA.

[10:05 31/07/2017] Juanmi:
Vigila que el Marine Trafic diu que no te resposta del vostre AIS des de fa 3h i 8min.
I ni el Vessel Finder ni el Localizatodo no saben res de vosaltres.
Potser s'ha espatllat.

www.vesselfinder.com



Finalment el programa Vessel Finder respon amb notícies que serien preocupants si no fos que ja havia parlat amb ells.






[10:06 31/07/2017] Pepeluí:
MB anem a Alcúdia ja tenim amarra

[10:07 31/07/2017] Juanmi:
Molt bé! 🏁🏁🏁🏆🏆🏆🏆

[10:18 31/07/2017] Juanmi:
Jóse, insisteixo en lo del AIS, el Vessel Finder diu que no té notícies del barco des de avui a les 04:51 UTC 😱 😱 😱 (Horror)

[10:20 31/07/2017] Pepeluí:

Val ja ho miraré quan estigui amarrat, “toi exo una braga”.

Quasi vint i quatre hores després d’haver sortit, amarraven a Alcudiamar que és com és diu la marina esportiva del port de Alcudia.
Fotut o no en Josep Lluís va acomplir el seu repte. Navegar en solitari des de Premià a Mallorca. Ara em direu, que la Tito no hi anava? Si que hi era al vaixell, però totes les feines de navegació inclosa la vigília van recaure en el nostre company.
Un cop amarrats encara va tenir forces per trametre fotos pel mòbil i això és el vàrem rebre en el xat del Clan.




Tito, que seria en el restaurant! Que no estava bo?


En canvi al doblar el cap de Formentor, com es nota que ja et senties salva i estalvia!
Que gaudiu molt aquesta setmana a ses Illes. 😘😘































[22:10 31/07/2017] Pepeluí: Ja no queda però això es la recompensa a el que em passat la meva dona i jo. Ella  ha tingut molta confiança amb mi ja que tot el camí , singladura , ha confiat amb allò que jo feia.
Ara un bon sopar que s'ho mereix.




[22:16 31/07/2017] Juanmi: Ah! Doncs si que estava bo. Aparentment si més no.
🤗🤗🤗


Links:

www.marinetraffic.com/en/ais/details/ships/shipid:4757868/mmsi:205406930/vessel:ROSELEN

www.vesselfinder.com/es

Bones vacances Tito i Pepeluí!

Fotos: Elena Soler, Josep Lluís Lirola i J.M. Cortés