dimecres, 10 de gener de 2018

CRIDA A LA 82ena SORTIDA XINO-XANO




PASSEJADA PER L’ENTORN DE VALLGORGUINA:
CAN VILAR, SURO DEL LLAMP I EL SOT DE CAN MONTASELL


AVIS:

CANVI DEL RESTAURANT ON DINAREM !!!!

El dinar, finalment, el farem al

RESTAURANT PERE PUNYETES 
Carretera del Montseny 40
SANT ESTEVE DE PALAUTORDERA

El preu del menú és una mica més barat 13,50 euros.

L'hora del dinar serà a les 14h 30'

Si us plau, especialment els qui aneu directament al restaurant, preneu-ne nota.

Gràcies per la vostra comprensió i col·laboració.



Data.- Dijous 18 de gener del 2018


Tipus d’itinerari.- L'itinerari que us proposem en aquesta caminada ens portarà, en poc més de 4 quilòmetres de recorregut, per un dels racons del Parc Natural del Corredor. Coneixerem la masia fortificada de can Vilar; la surera del Llamp, que lluita per sobreviure després de patir una llampada, i el sot de Can Montasell, un indret ombrívol de vegetació frondosa.

Les masses forestals -principalment bosc de ribera, pinedes i alzinars- que ens envoltaran seran les veritables protagonistes de la ruta; de fet, l'aprofitament del bosc ha estat històricament l'activitat econòmica més important d'aquestes muntanyes.

Es tracta d'un recorregut circular -surt i retorna a la població de Vallgorguina- de baixa dificultat. L’itinerari, per pistes i camins de sauló, a la primera meitat va agafant alçada de forma suau i torna, còmodament, al poble en un lleuger descens.


Recorregut i dificultat.-

La aproximació: Amb els cotxes anirem fins a Vallgorguina, a la carretera que va de Sant Celoni a Arenys de Munt. Només arribar a Vallgorguina -venint de Sant Celoni- esmorzarem en una petita àrea de pícnic que hi ha, a la dreta -entre la riera i la carretera- poc abans del rètol que hi ha a l'entrada del poble.

Àrea de picnic a l'entrada de Vallgorguina

Recorregut a peu: Després d’esmorzar sortirem de Vallgorguina pel carrer de Mataró, passant pel costat del Camp d’Esports (on hi aparcarem els cotxes estalviant-nos, així, un tros de camí asfaltat). La ruta està ben senyalitzada amb pals o fites, de color verd amb petits quadrats marró.

L’itinerari, en aquest primer tram, passa per un paisatge de camps i feixes esglaonades que baixen cap a la riera. Dalt la Serra d’en Plana veurem, enlairat, Can Nonell de la Serra i, al fons, les boscúries misterioses del Sot Gran de Can Vilar.

Quan portarem recorreguts uns 1,2 km arribarem a Can Vilar, un gran mas fortificat amb portal adovellat i finestrals gòtics. Adossada a la casa hi ha una altiva torre de defensa -construïda al segle XIV- amb dues gàrgoles en forma d’éssers fantàstics, espitlleres i finestres gòtiques.
 
Can Vilar i la seva torre de defensa

El camí continua per la pista que surt, cap al nord, per sobre l’era de la casa. Després d’uns revolts, gira a l’esquerra i s’enfila pel Sot del Nané. Un indret agradable atapeït d’una obaga i frondosa vegetació.

Travessat el Sot del Nané, arribarem a un replà en forma de plaça -la plaça d’en Bleda- on, al centre, s’alça el Suro del Llamp una grossa alzina surera, amb mig cos viu i l’altre mort pels efectes d’un llamp.
 
Suro del llamp

Des d’aquest punt, la pista principal segueix pendent amunt en direcció a la Serra de les Mules i el Santuari del Corredor; nosaltres, però, agafarem un corriol fressat que entremig de roures i una frondosa vegetació ens portarà, en poca estona, al Sot de Can Montasell. Els sots, del Montnegre i el Corredor -sobretot els que donen al Vallès- tenen unes característiques paisatgístiques i ambientals d’especial interès. Ambient de ribera amb verns, pollancres, castanyers, freixes, avellaners,... molts d’ells, ara a l’hivern, despullats donen pas a les molses, falgueres i d’altres herbàcies menudes que encatifen -amb tota una gamma de verds- aquests clots fantàstics. Esperem que el dia i la sort ens hi acompanyin i la llum del sol, tot travessant el brancam, estigui acompanyada pel refilar poètic del cant dels ocells que, prop de l’aigua, s’hi refugien.

Detall de la vegetació al Sot de Can Montasell
Continuarem baixant pel sot al llarg d’un camí, quasi un regueró, empedregat que, a la sortida d’un petit revol, canvia de sobte per la presencia de plantacions de pins: som a la Solella de Can Clarens. Bona part del camí de Can Montasell Vell fins entrar al poble és poblat de pinedes que ocupen les feixes i els camps on antigament hi havien vinyes i conreus. És un indret assolellat i d’aspecte solitari on la pinassa decora un sotabosc inexistent, enguany, fins i tot de bolets...


El camí baixa tranquil seguint els curs del torrent fins que, després d’un revolt, travessarem el pont de la riera del Vilar i entrarem al carrer de Mataró del Vallgorguina. A la dreta, una mica més amunt, hi tenim el Camp d’Esports i els vehicles, que hi hem aparcat allà.

El recorregut total de la caminada és d’uns 4 km amb uns desnivells acumulats de +120/-113 m i un temps total, amb pauses i aturades, d’unes 2h. La dificultat és baixa.

Itinerari de l'excursió



Dinar.- El dinar el farem, a les 14h, al restaurant EL CRUCE, Ctra. C-35, km 55, tel. 938 673 259 de SANT CELONI. 
https://www.elcrucerestaurant.com

Els dies feiners fan un menú, amb beguda i IVA inclòs, de 14 euros.



Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi. Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, els que en necessitin o en tinguin, els bastons.


Lloc i hora de trobada.-  Farem el recorregut d'aproximació, fins a Vallgorguina, en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem.  El lloc de trobada, dels de Barcelona, serà a les 7h 45’ del matí, puntuals, a Travessera de Gràcia/Llepant.


Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans de darrera hora del dilluns 15 de gener, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida- per a poder confirmar, al llarg del matí de dimarts, al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.


Una abraçada.



EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL 

El proper dijous 18, a Vallgorguina no us puc pronosticar un dia gaire lluït.

Font Weather Online UK
Veieu en el mapa de pressions sobre Europa quina serà la situació general. Hi haurà un potent anticicló (el famós de les Azores) afermat allà on li toca i una depressió profunda estacionada al Mar de Nord que farà de barrera així com un altra baixa a Centre Europa cosa que impulsarà els vents de ponent. És per això que d’aquest anticicló s’haurà escapat una bombolla d’altes pressions relatives que se situarà a sobre del Sistema Ibèric.

En aquestes condicions, eixes altes pressions s’haurien de comportar com un anticicló, però com que el dia abans ens haurà passat un front fred això farà que sobre el prelitoral encara tindrem la cua d’aquest front que és el que generarà inestabilitat residual.

En soma a la matinada i fins les set plourà, tot el matí estarà cobert per núvols baixos fins l’hora de dinar que anirà escampant i finalment el sol lluirà a la tarda just abans de la posta. La temperatura es llevarà a 6º augmentant als 11 – 12º durant l’excursió per baixar un altre cop als 6º al vespre. El vent serà de ponent moderat, que com és habitual no serà massa humit amb el que la temperatura de sensació serà la mateixa que la indicada pel termòmetre.

Això si. No es preveu que plogui, si no és que tota la circulació atmosfèrica es retarda, cosa que de vegades passa.

La probabilitat d'aquest pronòstic és del 70%.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M 

dilluns, 8 de gener de 2018

El calendari d'enguany

CALENDARI DEL CLAN DEL ÓS GRIS
2018
CALENDARI D’ACTIVITATS PER A L’ANY 2018


·         A partir de l’experiència dels passats anys hem deixat “lliures”, pel que fa a les sortides Xino-Xano, els mesos d’agost i desembre. Com a possibles propostes per a llocs o caminades a fer  tenim, encara pendents: “la Presó” de la serra de Busa al Solsonès o el Salt del Mir i el castell de Besora al Vidranès. Altres indrets a conèixer o recórrer enguany podrien ser la fageda i el bosc de la Sauva Negra al Moianès; el Congost de Fraguerau i les ermites del riu Montsant a Ulldemolins; algun altre recorregut pel Parc del Montnegre i el Corredor, la Serralada Litoral, Montserrat i Sant Llorenç de Munt o el nostres mai prou coneguts Collserola o Montseny.  
·         Veureu, també, que el mes de maig -amb el dia 1 festiu- com que la proposta de fer la Sortida de Primavera és a finals de la segona setmana, tampoc fem Xino-Xano. Si finalment no féssim la Sortida de Primavera, la Xino-Xano la podríem fer -com tenim per costum- el primer dijous del mes, el dia 3. L’any passat havíem apuntat com a possibles indrets del nostre territori a conèixer “amb més profunditat” gràcies a aquets caps de setmana, la Vall de Boí a l’Alta Ribagorça i el Cabreres-Collsacabra a cavall de les comarques de La Garrotxa, Osona i La Selva. A veure si algú/uns de nosaltres s’anima/en a organitzar l’estada en aquetes o alguna altra zona del nostre país.  
·         Parlem, al calendari, dels Esmorzars de Forquilla... Però no hi veureu cap dia assenyalat amb el color roig, tal i com està indicat a la llegenda. Hem pensat, com a mínim, en fer un parell d’esmorzars d’aquest tipus; un, per exemple, els mesos de febrer-març i l’altre a l’octubre-novembre. En Josep Lluís ja ens ha anunciat pel WhatsApp que està preparant el primer a “La Cova Fumada” del barri de la Barceloneta, amb el retrobament amb un dels fundadors i primer cap del Clan: en Oscar del Valle.
·         Com a dies o trobades “especials” hem previst la “Paella d’estiu”, el divendres 15 de juny, i el “Dinar de Nadal”, el divendres 14 de desembre. En Joan Blanc, ens ha anat recordant el seu oferiment de repetir, a l’hivern o primavera, “La clotxa”, al seu mas de Cabra del Camp. Quelcom semblant passa amb el “Dinar mariner”, organitzat per en Josep Fitó, els seus amics pescadors i els nostres patrons nàutics a Cala Tavellera, a veure si enguany el podem fer...

I, creiem, que això és tot.

Ah! no, calla, m'oblidava...

Tingueu, si us plau i si això és possible, en compte a les vostres agendes aquetes dates a l’hora de planificar visites o proves mèdiques, viatges i d’altres compromisos lúdics per tal de fer-los compatibles -si així ho desitgeu- amb les nostres activitats. En nom de tots/es, gràcies.  

Que el 2018 segui per a tots i totes un any ben ple de salut, activitats i satisfaccions.



diumenge, 31 de desembre de 2017

LA LLISTA DELS VELLS AMICS


La llista, amb els companys i amics, que conservà El Hombrecino



EL RECORD DELS VELLS AMICS

A rel del comentari “Diuen que hom no mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi...”, de la darrera entrada al nostre Blog, un amable lector ens ha fet arribar uns links amb una història commovedora.
  
És el relat del retrobament d'un avi amb la seva memòria. També és la història d'una llista amb els noms dels seus vells companys i amics, molts dels quals van ser assassinats pels franquistes -en un poble de Badajoz anomenat Almendral- al començament de la passada Guerra Civil Espanyola.

Francisco Rodríguez, El Hombrecino, va guardar aquesta llista en el seu moneder, durant més de 30 anys, per tenir sempre presents i no oblidar mai a cap dels seus antics amics i coneguts. La seva neta -Susana Cabañero- ho explica, aquets darrers dies de desembre, a la periodista Míriam Fernández Rua del DIARIO SUR:   

El Hombrecino i la seva neta Susana, en el seu darrer viatge a Almendral l'any 2012,
al fons la Sierra de Monsalud el seu refugi al començament de la Guerra Civil.

"El Hombrecino tenía un folio que siempre guardaba en la cartera. Era un papel viejo que amarilleaba. Contenía el nombre, los apellidos y los apodos de más de cien hombres y mujeres de Almendral, su pueblo, en Badajoz. Todos ellos fueron sacados de sus casas y asesinados por las tropas franquistas durante los primeros meses de la Guerra Civil. Durante cuarenta años, el Hombrecino llevó consigo esa lista, como la llave de su memoria para no olvidar a los amigos que perdió en 1936. A él no le gustaba hablar de la guerra, le gustaba recordar a sus amigos. Por eso, siempre que aquellos meses aciagos salían en cualquier conversación, él sacaba su lista y contaba la historia de alguno, por ejemplo de Rufino, el zapatero de Almendral, al que vio cómo se lo llevaron a fusilar a la tapia del cementerio mientras su hijo lo seguía a pie.

Impactes de bala a la tapia del cementiri...

El Hombrecino
es Francisco Rodríguez, el mote por el que le conocían en Almendral, un pueblo de 1.300 vecinos, que fue de los más represaliados por Franco (de los 3.700 habitantes de entonces, fueron asesinados 250 en los primeros meses de la Guerra Civil).
«Le llamaban así porque decían que a la edad de 14 años ya hacía el trabajo de un hombre», relata Susana Cabañero, su nieta y la responsable de divulgar su historia.

Cuando los golpistas entraron en Almendral el 19 de agosto de 1936, Francisco tenía 17 años. Trabajaba de bracero en el campo, como tantos otros del pueblo, y no sabía de partidos políticos. Huyó entonces a la cercana sierra de Monsalud. En esas montañas se llegaron a refugiar cerca de dos mil hombres y mujeres de la comarca.

Él solía bajar de noche al pueblo a por comida y en una de esas incursiones fue capturado. Le dieron a elegir: al frente o al paredón. Y Francisco Rodríguez luchó hasta el final de la guerra en el bando de los sublevados. Pasó por Pamplona, Burgos, Teruel y el fuerte de Guadalupe en San Sebastián. «No le gustaba hablar de esto, solo me contaba el frío que pasaban, las noches al raso, de cuando dormían en cobertizos encima de las bombas... También me contó una vez que gracias a su estatura –era bajito– se salvó de tener que acatar la orden de fusilar a gente, porque formaron a su tropa por estatura y a él no le tocó», explica Susana.

Lejos de volver del frente adoctrinado, lo hizo comunista. Y así se mantuvo hasta el final de sus días. A Almendral regresó poco después de acabar la guerra, de nuevo a trabajar en el campo. Entonces conoció a su mujer, Cecilia González Zambrano, en un baile. Tuvieron tres hijos y en los 50, cuando la miseria asoló los pueblos pacenses, emigraron a Madrid. Le salió un trabajo como vigilante de una gasolinera. Los primeros años no aliviaron las estrecheces de la familia. Tuvieron que compartir piso con unos primos y hasta los gajos de naranja. Al principio, los viajes a Almendral eran frecuentes, pero cada vez se fueron espaciando más a medida que los familiares fallecían. Sin embargo, nunca perdió el arraigo, la lista que guardaba en su cartera le anclaba a su tierra con más fuerza que su DNI. A sus hijos nunca les habló de la guerra por ese silencio impuesto en nombre de la reconciliación nacional. Pero también por miedo. Hasta que Susana, su nieta, empezó a hacerle preguntas. «Yo nací en el año 1974 y aunque Franco murió un año después, seguía sin poderse hablar del tema», recuerda.

Su abuela era más reacia. «Le decía ‘Francisco cállate, de eso no se habla’, y él le respondía: ‘¡ Cómo no se va a hablar, esto lo tienen que saber los jóvenes !’». Su nieta fue la primera persona a la que Francisco le enseñó su lista. Alguien la mecanografió y se la entregó una vez muerto el dictador. «Cada vez que empezaba a contarme algo, mi abuelo sacaba el folio doblado de la cartera y decía un nombre, su mote y me contaba su historia... dónde había trabajado, con quién se casó, los hijos que tuvo, cómo se lo llevaron... y se ponía a llorar, se emocionaba muchísimo. Guardó la lista para recordar a sus amigos. Él necesitaba que se supiera que los habían matado, por eso tenía esa obsesión por contármelo». 

Sacarlos de la fosa comúnSusana entendió entonces que tenía entre las manos una historia de la que nadie le había hablado antes, tampoco en el colegio. «Me sentí una privilegiada por tener a alguien que me contase directamente lo que había vivido». Así empezó hace once años su primer proyecto fotográfico, con su abuelo como protagonista y con la lista como homenaje a todos los desparecidos. Para intentar comprender mejor la insistencia de su abuelo en que aquellos nombres no cayeran en el olvido, Susana decidió viajar a Burgos para ver el trabajo de las exhumaciones de fosas comunes. «Los familiares con los que hablé me decían que habían pasado toda su vida buscando a su padre, a su madre, a su hermano, a su tío o a su abuelo y que una vez encontrados ya podían morir en paz». Francisco Rodríguez tenía el mismo anhelo, limpiar su herida para que pudiera cicatrizar. Por eso, una vez fallecida su mujer, su nieta le propuso volver por última vez a Almendral. Tenía 93 años y la memoria tocada por la demencia senil. «Mi madre creía que no iba a poder aguantar el viaje y él decía que no se veía con fuerzas, pero al final fuimos y fue maravilloso. Allí rejuveneció diez años». El viaje lo hicieron en abril de 2012. «Fuimos a encontrarnos con las personas de la lista, con los muertos, pero también con los vivos que quedaban y que se acordaban de mi abuelo».

A los trece meses de aquella última visita a Almendral, el Hombrecino murió. Su lista sirvió para que un comprometido alcalde, Francisco Cebrián, pusiera todo su empeño en buscar esos cadáveres en fosas comunes para enterrarlos en un panteón digno, levantado por suscripción popular."


Fonts.- 





dimarts, 19 de desembre de 2017

UNA MALA NOTICIA



L’ENRIC ENS HA DEIXAT

Hi ha noticies que mai voldríem rebre. Però la realitat, sovint, és així de cruel i dura. L’ Enric, que sempre procurava acudir amb nosaltres a tot arreu, aquesta nit, ens ha deixat.

Com el trobarem a faltar !!. Com et trobem ja a faltar !!. Normalment, aquests cops sempre ens agafen desprevinguts, mai –fins i tot en aquelles situacions previsibles- estem preparats per a rebre notícies com aquesta.

Diuen que hom no mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi... Enric, company i amic, pots estar ben segur que nosaltres mai, mai, t’oblidarem !!

El nostre més sentit condol a la Carme, filles i demés família.

PS.- La cerimònia de comiat serà demà, dia 20, a les 17 h, a la Funerària Montserrat Truyols, Av. Montserrat Roig, 100 de SANT CUGAT DEL VALLÈS 


dilluns, 18 de desembre de 2017

CRÒNICA DEL DINAR DE NADAL 2017




MATINAL CULTURAL (I PLUJÓS) PER LA GARROTXA I EL PLA DE L’ESTANY AMB DINAR AL RESTAURANT I “BESTIARI” DE CAN MIÀ


L’aproximació.- Així dona gust, quina gent més puntual !!. Passen pocs minuts de 2/4 de 10 del matí i ja som tots –menys en Josep Surdé que anirà directament al restaurant- a l’aparcament de l’hotel “Les Quatre carreteres “ de Tona. Primer hi hem arribat els dos cotxes que hem sortit junts de Barcelona, tot seguit, el que ve del barri de Les Corts i finalment, però pocs minuts després, el del Maresme.

Salutacions, petonets i abraçades i, sense perdre gaire temps, enfilem comarca d’Osona enllà camí de La Garrotxa. A la Plana de Vic el dia clar, que teníem prop de la costa, es comença a encapotar i, poc abans d’entrar al túnel de Bracons, els parabrises ens fan veure que plovisqueja.

Al sortir del túnel, la visió de la Vall d’en Bas voltada de cons volcànics i muntanyes tenyides -en aquesta època en que la tardor dona pas a l’ hivern- de colors verds i marrons, fa aturar, per uns instants, les animades converses que tenim dins dels cotxes. Algun raig de sol vol obrir-se pas, feixugament, entre els núvols. Aquí, ara, no plou.

Vorejant el nucli urbà d’Olot, ens dirigim cap l’anomena’t Paratge Natural dels Aiguamoixos de la Deu i de la Moixina. Moixina o aiguamoll, segons el diccionari, vol dir terreny saturat d’aigua i a fe de Déu, que l’ indret i el paisatge que hi trobem certament ho està: vegetació humida, amb molses, galzerans, falgueres, boixos grèvols, roures pènol, pollancres, salzes i nombrosos plàtans d’ombra, plantats –aquests darrers prop de les fonts- per afavorir-ne la fresca en ple estiu, ho deixen ben clar. Que estem en plena zona volcànica ens ho indica també el terreny, format per gredes, petits turons de tosca i roques cremades i ennegrides per les velles erupcions.


Font Moixina, l’esmorzar.- Deixem els cotxes a l’aparcament de la Font Moixina on tenim previst esmorzar-hi. Ja ho diuen: “l’home (i la dona) proposen i Déu (o la Natura) disposen...” i aquesta era la nostra intenció però, al sortir dels cotxes, comença de nou a ploure. Una pluja pixanera que de forma intermitent, ara més, ara menys, fa que l’esmorzar tingui de ser, avui, ràpid i fugaç però que s’adiu i complementa perfectament –ves quin remei... !!- l’entorn geobotànic humit que ens envolta.

Les desgràcies, però, no venen mai soles... En un dels indrets amb més fonts de Catalunya i en un lloc –segons el diccionari, “saturat d’aigua”- ens trobem que la Font Moixina -que te sis brocs !!!- no raja.... No ens ho podem creure (1).

Amb tot, aprofitem una de les taules que hi ha a l’agradable passeig que mena fins a la font, per a muntar-hi la “paradeta”. En aquesta ocasió, no portem vi –en Pep tenia una fe cega en l’aigua de la font,  que troba molt bona i gustosa i com volia que la tastéssim, només ha portat gots...-. Per sort en Jaume, previsor, porta sempre al cotxe una ampolla d’un litre i mig d’aigua... Amb aquesta sana i transparent beguda i les olives de l’Elena, fem baixar els entrepans. Culminem l’esmorzar –sota els paraigües i les caputxes- amb el cafè i les gotes que també, en Jaume i la Mª Rosa, han portat. En un dia rúfol com el que ens ha tocat, l’escalforeta que ens proporcionen s’agraeix i refan l’esperit.

Besalú, la foto- Continuem la ruta, seguint el curs del riu Fluvià, fent una curta aturada “per a fer-nos-hi la foto” al pont medieval de Besalú. Aquest pont fortificat sobre el Fluvià, iniciat al segle XI, de forma angular i set arcades desiguals, s’ha convertit en la millor targeta de presentació d’aquesta vil·la monumental on, en la seva època, el comte manava tant o més que un rei.

La pluja no s’atura i després de fer-nos la fotografia del grup d’excursionistes culturals, eixoplujats sota la porta de la torre fortificada del pont, continuem l’itinerari previst.

Foto del grup, hi falta en Josep Surdé que va anar directament al
restaurant i en Jaume que fa la fotografia





Santa Maria de Porqueres, exponent del romànic.- Al programa de la ruta cultural d’aquest matí no hi podia faltar la visita a aquesta petita i bonica església romànica, del segle XII, situada a tocar de l’estany de Banyoles.

El temple, consagrat l’any 1.182, és d’ una sola nau, coberta amb volta de canó, amb un arc triomfal que dóna pas a un absis –de cos més baix i paviment més alt– amb tres absidioles i dues capelletes que eixamplen l’àmbit però que no sobresurten del mur exterior. A l’absis s’hi conserva una biga de fusta policromada, original, on hi ha representats estels, el sol i la lluna.

És destacable la decoració escultòrica de l’edifici, tant de l’interior com de l’exterior que, de tant en tant, trenca amb la sobrietat del conjunt. Capitells, impostes, frisos, cornises i arcs estan esculpits amb decoracions figurades i vegetals que criden la nostra d’atenció i, de forma especial, la dels companys més aficionats a la fotografia, que no es perden cap detall.


La portalada, juntament amb l’arc triomfal de l’interior, és un dels elements més interessants. A diferència de la majoria d’esglésies d’aquesta època, aquí el pòrtic sobresurt del pla de la façana i està ricament decorat en els seus capitells i en l’arquivolta interior, on hi ha un seguit de medallons que recorden les monedes romanes, amb representació d’animals, figures humanes i ornamentals.
A l’exterior, formant un petit nucli rural hi podem veure –sota la pluja- la rectoria (al costat mateix de l’església), el comunidor (a l’esquerra de la façana) i, a l’altre costat de la carretera, el gran mas-castell successor de l’antic castell de Porqueres –esmentat el 957-  i edificat sobre les restes d’una antiga vila romana. L’edifici que avui hi podem veure correspon al d’una típica masia fruit d’ una reforma del segle XVII.

L’estany de Banyoles, l’encant del cel ennuvolat i gris damunt l’aigua.- Amb els cotxes, donem la volta a l’estany i ens aturem prop de l’ hotel Mirallac. Ens hi estem una bona estona contemplant l’estany, amb les muntanyes de Rocacorba, el Puigsallança, la Serra de Finestres i Sant Julià del Mont, entre núvols i clarianes, a l’horitzó. Tot i que menys que fa una estona, continua plovent. Fins i tot en un dia així, la gamma de grisos que pren l’aigua reflectint-hi el cel ennuvolat i plujós, te el seu encant.



Algunes aus, ànecs collverd, cabussons, fotjes, un bernat pescaire i d’altres ocells aquàtics ens amenitzen l’estona i, amb la seva presència, ens ajuden a que les fotografies surtin, encara, més maques i artístiques.





Tips d’estar sota el “xirimiri” decidim aixoplugar-nos en un dels bars-cafeteria que hi ha a la zona. L’hem encertat. Mentre uns prenen un cafè amb llet, d’altres demanen unes patates fregides i unes olives confitades amb herbes –molt bones per cert !!- acompanyant-les amb vermut, bíter, Coca-Cola o cervesa... tot deixant que, amb l’escalfor dels radiadors, s’assequin els tabards, jaquetes i anoracs.



Prop d’ ¼ de dues, decidim continuar l’excursió fins a Can Mià a Palol de Revardit. Abans, però, ens hem de trobar amb en Josep Surdé que ens espera davant l’ajuntament d’aquest poble. Això ens permet donar un ràpid cop d’ull a aquest petit i endreçat nucli de població. Situat, dalt d’un turó a 152 m d’alt, hi destaca dins el que va ser el recinte murat del castell o vila closa (hi ha, encara, la torre quadrada del castell –tant o més alta que el campanar- i una de les torres rodones de defensa) l’església romànica, del segle XII tot i que molt modificada al XVIII, de Sant Miquel.

Can Mià, el dinar.- Encara no son les dues quan arribem al restaurant. Alguns ja hi havíem estat però, als qui ho fan per primera vegada, els sorprèn molts dels cartells i al·legories dedicats als inspectors, jutges, gestors de l’administració de la justícia i, per extensió, als governants i politics, que hi ha a la porta i per tot arreu (2).



Entrem. En un dels dos menjadors –amb llar de foc- que hi ha als baixos de la masia, ja hi tenim la taula parada. Tenim la llar de foc lluny i les noies que s’asseuen al costat de les finestres enyoren l’escalfor de les brases... Aviat, però, "anirem per feina" i entrarem en calor. Veiem passar a en Pere Mià, amb la seva característica barba, carregat amb plates de tiberi, des de la cuina fins les altres taules... Al cap d’una estoneta –que a nosaltres se’ns fa llarga- ens toca a nosaltres. Acordem un pica-pica per a començar: embotits, amanida, cargols en salsa, patates farcides, croquetes de rostit, calamars a la romana,... i de segons, alguns dels “rostits del dia”: pintada, ànec amb peres i porc senglar. El vi, en porró, és força bo.
Tenim gana i els primers plats van fent el seu paper... dels segons, tots en volem tastar una mica: “Passem la pintada... “, “Renoi, aquest senglar sembla el de l’Asterix...!!”, “Son tan o més bones les peres que l’ànec...” Finalment, o és que n’han dut massa o és que nosaltres n’ hem menjat poc..., queda força carn a les safates. Però, penso, ningú s'ha quedat amb gana...





Entre mos i mos, les converses, d’un i altre costat de la taula, es van animant: parlem de cine, de fotografia (en Carles, que te màquina de retratar nova, ha dedicat el dia a anar fent pràctiques...), de reaccions al·lèrgiques i, una mica, de política... Fins que ens porten les postres –coca casolana de pa de pessic- amb uns porronets de moscatell. És el moment de brindar per la salut de tots i totes i de desitjar-nos unes molt Bones Festes i Feliç Any Nou. En Jaume ens obsequia amb un simpàtic calendari, amb tota la Colla, per a l'any que ve.




Rematem l’àpat amb els cafès, les infusions, els cigalons i els carajillos; com en les fondes familiars i de confiança ens deixen les ampolles de brandi, rom i whisky, damunt la taula.

El “bestiari”.- Després de dinar com que ja no plou, per allò d’estirar les cames, decidim fer un tom pels diferents tancats o galliners on, a Can Mià, hi crien molts dels animals que, després, acabaran a la cassola. Faisans d’espectaculars colors, oques, ànecs, pollastres i gallines, pintades, galls d’indi, paons, porcs, cabres, cabrits i cabrons,... hi ha de tot !!.



Les pintades
Retornats davant el restaurant, on ens hi esperen els cotxes, ens acomiadem agraint a tothom la participació en aquesta trobada i –ara ja per l’autopista- retornem als respectius domicilis.

Una abraçada i fins la propera.

Text.- Pep
Fotografies.- Maribel, Montserrat B., Jaume i Pep

NOTES.-

1.- Ens en dona una possible explicació en Emili Bassols i Isamat a l’article “Les fonts ens parlen”  de EL CARTIPÀS d’Olot, núm. 108, desembre 2017 : “La font Moixina, una de les fonts més emblemàtiques d’ Olot, no raja des del mes de juny passat. Que pels seus sis brocs no brolli aigua no és un fet excepcional, però sí que ho és l’allargament de l’ interval temporal. Mai fins ara, com a mínim des que es disposa de dades, l’eixut s’havia allargat fins als darrers mesos de l’any. El primer pensament que ens passa pel cap és que la causa principal que explicaria aquesta interrupció del cabal és l’escassesa de precipitacions. És veritat: el 2017 està sent un any molt sec. Al Parc Nou d’Olot només han caigut 638 mm en el que portem d’any, quan la mitjana anual –d’una sèrie de 28 anys– està situada entorn dels 950 mm. Però no és només això. Una correcta anàlisi de la situació no es pot limitar a un “com que no plou, les fonts no ragen”, perquè aquesta simplificació, tot i ser certa, insisteixo, emmascara altres variables que influeixen de manera determinant en la pèrdua de cabal de les fonts. Pensem, per exemple, en el volum de les extraccions o en el grau d’aprofitament que estem fent dels aqüífers. En aquest sentit, les fonts funcionen com a veritables avisadors. Quan una font s’eixuga és perquè el nivell piezomètric de l’aqüífer del qual s’alimenta ha baixat de cota. Una de les primeres coses que hauríem de comprovar, doncs, és si l’eixut és local, limitat a una sola font o a un complex proper de surgències, o si és global i afecta un àmbit territorial més extens...”

dissabte, 16 de desembre de 2017

3er ESMORZAR DE FORQUILLA



AVIAM NOIS..., TENIU JA CLAR AIXÒ DEL VOT ?

Des del 2on ESMORZAR DE FORQUILLA, que varem fer el mes de juny, ha passat prou temps i esdeveniments com per a convocar-ne un altre. El lloc triat ha estat un indret ja conegut per molts de nosaltres: La Bodega Pàdua del barri de Farró, un barri menestral, popular i un pel revolucionari de Sant Gervasi a tocar de Gràcia.

Hi hem anat sovint a fer-hi el vermut, un “vermut anticrisi” – acompanyat d’olives, patates fregides, seitó o anxova- que ofereixen a un preu veritablement de “crisi”. D’aquesta endèmica crisi que, sembla, no superarem mai... 

Avui, 14 de desembre però, hi anem una mica abans, a les 10 del matí, amb l’ intenció d’esmorzar-hi. El vermut, si és el cas, ja vindrà desprès.

Ens hem donat més temps per a poder -amb voluntat de servei i sense cap afany de fer proselitisme... he,he- comentar i analitzar les diferents opcions electorals davant la convocatòria d'eleccions del proper 21 de desembre. Tots som “de la mateixa corda” per tant el debat es centra, únicament –davant la manca d’una única llista unitària de l’ independentisme- sobre quina de les tres candidatures clarament sobiranistes que es presenten, és la que hom aconsella triar i votar... 

Xerrem i xerrem -fins i tot, amb una certa passió- però pel que sembla,  més o menys, tots tenim ja decidida la papereta que posarem a l’urna... Confidencialment i sense –penso- trair la llibertat ni intimitat de ningú, el cronista asseguraria –pel caire que ha anat prenent la conversa- que dues seran les opcions, majoritariament, triades: La Llista del President i ERC. 

Hem parlat de política, tal i com l’actualitat mana, però també -com el cos i l'hora ens demanava- hi hem esmorzat. La Bodega Pàdua te una bona carta de propostes –a més del menú de migdia- per a tots els moments del dia. Mireu, mireu.

Per ampliar cliqueu damunt la imatge



Nosaltres ens hem decantat pels entrepans, el “cap i pota amb cigrons” i –ja que parlem de política i politics- els “peus de ministre guisats”...  Això si, en Llorenç, que acaba de venir de Brussel·les, ens recomana que tastem la cervesa “Leffe”...  


Rematem la trobada amb els preceptius cafès, cigalons, perfumats i carajillos... acompanyats d'uns fruits secs i uns "roscos de vino" gentilesa de la casa; deixant per un altre dia el vermut.

Aquí teniu una petita mostra gràfica de la trobada. Algunes cares, que semblen, de preocupació no son indicatiu de cap mal presagi electoral... només la seriositat amb la que hem tractat el tema... he, he. Si haguéssim fet fotos mentre menjàvem... segur que els rostres serien uns altres !!!


Cap i pota amb cigrons


Peus de porc guisats


Bona votació, bons resultats (esperem i confiem) i als qui no tinguem l’oportunitat de fer-ho al dinar de demà –dia 15-, unes molt BONES FESTES DE NADAL !!!

Una abraçada.

Fotos.- Jaume i Enric.