diumenge, 9 de juliol de 2017

CRÒNICA DE LA 79ena SORTIDA XINO-XANO

El gorg i salt del Clot de l'Infern



RECORREGUT ESTIUENC PELS SALTS I GORGS DE LA OMBRÍVOLA I SELVÀTICA RIERA DE RIELLS

Anem molt be, son quarts de nou del matí i, passat Breda, ja circulem per la carretereta que, en uns sis quilòmetres, ens porta fins a Sant Martí de Riells. Davant nostre veiem, en mig de boires matineres dalt del seu cònic turó, la inconfusible silueta del castell de Montsoriu. “Quin bon record i grata impressió tinc de la nostra visita a aquest impressionant castell...” diu la Conxita i, els qui anem en el cotxe, li donem la raó.

Can Joia prop de Sant Martí de Riells
A mesura que ens acostem al nostre destí, la vall de Riells va estrenyent-se; els camps i planes –industrials i agrícoles- del començament, van transformant-se en un paisatge més boscós i “de muntanya”. Ens crida l’atenció la presencia de grans i antigues masies –segurament del tot autosuficients-, com Can Joia, que degueren acollir i fer conviure -gairebé sota el mateix sostre- vells i joves, homes i dones, propietaris, pastors, mossos i jornalers. Ai, si les velles parets parlessin... i ens poguessin explicar el que van viure i veure !!!

Arribem -no en podem tenir cap dubte doncs la carretera asfaltada hi mor- al petit nucli de Riells. Hi veiem l’església –l’”abadia” de Sant Martí- i unes poques, tres o quatre, cases. Aparquem els cotxes en un racó de la gran esplanada que hi ha, entre l’ermita i la “caseta de fusta” d’informació del Parc del Montseny. Sembla, tal i com ens ha pronosticat en Joan Miquel, que tindrem un xafogós dia, amb algun núvol però sense pluja.

L’esmorzar.- Com que la gana ja se’ns ha despertat, ens disposem a esmorzar en una àrea, amb bancs i taules -unes al sol i d’altres a l’ombra-, que hi ha en un tranquil paratge que tenim a tocar. “Certament el nostre país ha anat canviant, abans teníem d’anar a Suïssa, Alemanya, Àustria o algunes zones de França per a trobar, en plena natura, indrets com aquest, amb taules de picnic i espais condicionats per a menjar-hi... Ara, sense anar més lluny, us en heu adonat que nosaltres, en les nostres sortides, ja hem pogut esmorzar “entaulats” en nombroses ocasions... !!”, comenta algú; “I espera, si ens deixen fer el referèndum i guanya el SI..., farem un país que no el coneixerà ningú...” afegeix un altre, amb sornegueria.


Ben entaulats, anem per feina: els entrepans, les olives, el vi i l’aigua, el cafè i les gotes –conyac, whisky, o les dues coses...-. No ens estem de rés. Cal reconèixer que, els esmorzars de les Xino-Xano, son un “requisit” obligatori i del tot imprescindible d’aquestes sortides. 

La caminada.- Per a no repetir-nos –doncs ja varem explicar, amb un cert detall, el recorregut d’aquesta excursió a la CRIDA de la sortida-, no entrarem en el detall de l’itinerari. Si que, un cop més, per allò de que: “una –o diverses- imatges valen més que mil paraules...” farem ús d’algunes de les moltes fotografies que, uns i altres, hem anat fent al llarg de la sortida. 

Ha sigut aquesta, especialment aquests dies de forta calor, una excursió que a tots ens ha agradat i complagut. 

Hem estat, al llarg de tot el recorregut, pràcticament acompanyats sempre per la remor de l’aigua, passant per alguns paratges que –exagerant una mica- semblaven propis de la selva amazònica. Boscos de ribera; falgueres i plantes d’aigua per arreu; majestuosos i vells castanyers; racons on la riera semblava jugar amb l’entorn; una font –la de les Fogueres- amb aigua “potable” (?),“Estàs bé Zac ?”...; grans blocs i parets de pedra; arbres caiguts que semblava ens volien impedir el pas; ufanosa i espessa vegetació... un espai natural salvatge, del tot recomanable !!!.

Vells i monumentals castanyers I

Vells i monumentals castanyers II

Vells i monumentals castanyers III

Font de les Fogueres


Arribem al Clot de l'Infern

Passat el que antigament devien ser uns marges o gran perxada plena de vells i gruixuts castanyers, entrem a l’anomena’t Clot de l’Infern. A partir d’aquí la muntanya es va tancant al nostre voltant amb unes imponents parets de pedra. La riera intenta obrir-se pas, formant nombroses cascades i gorgs, entre el congost i les roques. La ruta, amb una mica d’intuïció, no te pèrdua. Cal anar seguint -per on es pot- la  riera: ara per la riba; ara tocant o gairebé per la mateixa llera; aquí, travessant –per damunt d’unes pedres o algun tronc- a l’altre costat del torrent o, quan sembla que una paret de roca ens barra el pas, enfilant-se i grimpant per la penya... per a seguir, sempre, riera amunt.






De tant en tant es molt recomanable aturar-se, més que per recuperar l’alè, per a poder anar contemplant els detalls del paisatge: petits saltants d’aigua i, sota cadascun d’ells, algun gorg; racons encisadors, amb l’arbrat, les lianes i d’altres plantes enfiladisses penjant per aquí i per allà... “Vigileu que no hi hagi cap boa... “ diu, rient, en Josep Maria; grans blocs de pedra, de diferents i curioses formes, ens obliguen a vorejar-los tot cercant –com si d’un “joc de pistes” es tractés- la continuació del camí... i, de tant en tant, alguna petita clariana il·luminada pels raigs del sol que, filtrant-se pel mig del fullam, hi produeixen un efecte serè i màgic que convida a seure i estar-s’hi una estona.







Un detall us cridarà, també, l’atenció. Com si d’un lloc misteriós i maleït es tractés, observem que sovint les pedres i el fons de la riera estan tenyits d’un color roig-sang molt intens: no, no es tracta de cap maledicció, restes d’un ritual, batalla, esbudellament o sanguinari crim ocorregut aigües amunt, l’explicació és més senzilla: les aigües que s’escolen cap a la riera, desprès de passar per les roques del subsòl, venen carregades de sals ferroses en dissolució; un cop a la superfície aquestes aigües s’oxigenen i el ferro “rovellat”, es torna insoluble precipitant-se i tenyint de vermell intens les roques i el llit de la riera. Un efecte, doncs, fantàstic però del tot natural.  


Una mica més amunt arribem, sota d’un bonic saltant, a un temptador gorg (alguns l’anomenen el Gorg del Clot de l’Infern) –potser el més ample i fondo que hem vist fins ara- que ens convida al bany... “Ens hi fiquem ?”, diuen els més atrevits; “No portem tovalloles i desprès tindrem d’anar molls...” afegeix un dels qui la fredor de l’aigua li fa una certa por...; “A més, en algun lloc he llegit, que del maig al setembre està prohibit el bany per la recuperació d’algunes especies, com les llúdrigues. I, si t’arrepleguen els forestals, et foten multes... “ afegeix.   

Salt i gorg del Clot de l'Infern
Quasi tots els "caminadors" al costat del Gorg del Clot de l'Infern
Continuem, riera amunt, fins que arribem a un punt on una paret de roca (el Serrat Gros) sembla indicar que aquí s’acaba –o comença- la riera.  Hi ha un fosc gorg i un gran salt,  com una “cua de cavall” –el més alt que hem trobat-, som al Gorg Negre. La riera continua per damunt del salt, fins a un lloc anomenat Dues Aigües on hi conflueixen el torrent de Can Bernat i el Sot dels Güers. Però, per a nosaltres, la ruta per la riera acaba aquí, al Gorg Negre. Ens hi estem una bona estona, asseguts damunt les roques, escoltant la remor de l’aigua, xerrant, i, ara sí, remullant-nos els peus i contemplant el que deu ser l’hàbitat –els agraden les aigües netes i oxigenades- d’un gran nombre de libèl·lules o damisel·les blaves (Calopteryx virgo). Un espai natural amb “espectacle” inclòs. “Si aquesta riera la tinguessin prop de Port Aventura, ja hi haurien fet un recorregut o espai temàtic...; millor que no ho expliquem gaire...” comentem.

Salt i Gorg Negre




Les libèl·lules o damisel·les blaves
Satisfets i molt be de temps –és ¼ d’una-, reculem pel mateix camí per on hem arribat al Gorg Negre però, ara, continuarem recte sense baixar a la riera. Voregem el vessant SE del Turó de l’Aguda (769 m), fins anar a trobar –a l’anomena’t Revolt d’en Formiga- la vella pista que comunica Santa Fe del Montseny amb Riells. Estem, quan som al revolt, al punt més alt -650 m d’alçada- del recorregut de l’excursió. Veiem, al fons de la frondosa vall, la riera de Riells per on nosaltres hem anat pujant, tancada a la seva capçalera pels contraforts del Turó de Morou (1308 m) i del Pic de la Cornera (1264 m); davant hi tenim, enfilades a la muntanya que amaga el castell de Montsoriu, les urbanitzacions de Fogueres de Montsoriu i, on la riera arriba al pla, hi endevinem el lloc on ens dirigim: Sant Martí de Riells.  

Continuem, pista avall, passant per les runes de Can Perarnau –escenari de la llegenda de la Dona d’Aigua del Gorg Negre- i pel costat d’unes velles i monumentals alzines sureres, fins que arribem al pont d’obra que, una mica més amunt de Sant Martí de Riells, travessa la riera i al lloc on hem començat la caminada.

Podria molt bé ser una Dona d'Aigua davant una
de les grans alzines sureres de Can Perarnau


En total hem recorregut uns 6,2 km amb uns desnivells acumulats de +/- 145 m. El temps que hi hem emprat, amb pauses i aturades, ha estat de 3 h justes.

El dinar.- Amb els cotxes ens dirigim fins a la sortida de Breda, al km 1 de la carretera que va a Riells, on hi ha el restaurant Can Mariano. Hi arribem quan encara no son l’ 1 del migdia. Ja hi tenim la taula parada dins un gran menjador on l’aire condicionat convida a seure-hi. Així ho fem i, mentre esperem als quatre companys que només venen a dinar –l’hora acordada és les 14 h-, demanem les cerveses. Al cap de mitja hora ja hi som tots i triem el menú. Ens hem sentit molt ben atesos, hi hem menjat molt be i a un preu molt ajustat.




A les postres en Jaume (i la Ma Rosa) ens conviden a cava per a celebrar el 41è aniversari del seu casament i el natalici de la Mª Rosa. Brindem per agrair-los el detall i desitjar-los, amb salut, molts i molts aniversaris més... i que nosaltres ho veiem !!!.


Prenem els cafès, tallats, perfumats, carajillos i cigalons... passem comptes, agraïm l’acollida i paguem. 

La tertúlia.- És encara molt d’hora (a més, ara, el dia és llarg) i alguns proposen continuar la xerrada, prenent unes tòniques o repetint de cafè, sota els para-sols que hi ha a l’era de Can Mariano.



Ni parlar-ne !!!
Finalment el que, quasi tots, demanem son uns gintònics... 
Comencem rememorant records i incidències d’antics campaments, amb algun retard -el dia de visita dels Caps de Grup i del Districte- en l’hissada de bandera en una d’aquestes acampades... i la corresponent "bronca"; l’enfrontament amb els de La Guardia de Franco, a Granollers, en una castanyada... i l’”explicació” que sobre aquest fet ens donà –després de, suposem, parlar amb el Delegado de Juventudes- l’ aleshores Cap del nostre Districte scout... 
A partir d’aquí la conversa s’ha anat animant amb hipòtesis -més o menys fonamentades amb arguments històrics o testimonials- sobre l’origen i intencionalitat dels primers agrupaments d’ Scouts de España que, els anys 50 del passat segle, es formaren a Barcelona... 
En algun moment, més que una conversa-remember sembla que ens trobem en una tertúlia de les que veiem per la televisió... tots, fins i tot prenent la paraula d’altri, hi volem dir la nostra... !!!.
Coincidim -sense entrar en el possible origen, més o menys proper al règim d’alguns, pocs, però significatius caps- que cap de nosaltres ens sentirem MAI, mentre estiguérem als scouts, “adoctrinats” amb idees partidistes ni sectàries... Si que, tot i que lògicament, cadascú després ha fet via com a pogut, volgut o sabut... els valors d’amor al país, un cert sentiment religiós, la defensa i estimació a la natura, la companyonia i el servei al proïsme... que ens inculcà l’escoltisme –tot i no ser això mèrit, nomès, exclusiu d’aquest moviment- han influït, sens dubte, en tots i cadascun de nosaltres. 
Quan, els més xerradors estan “esgotats” per la dialèctica, en Jaume aprofita i pren la paraula: “Sense haver tingut l’oportunitat de haver estat amb vosaltres en aquells temps, em sento ben orgullós d’haver-vos conegut i de poder formar part del grup...” deixant-nos a tots plegats muts i sense paraules... Gràcies, Jaume, tu si que ets un gran i preuat “valor” !!!

Comiat.- Ara si que, a mitja tarda, decidim acomiadar-nos tot desitjar-nos uns bons mesos d’estiu i uns feliços dies de “vacances” amb el compromís d’anar mantenint el contacte –via whatsapp o per telèfon- fins que ens tornem a trobar de nou. Abans, però, ens fem la tradicional foto de grup.




Bon estiu a tothom, a "carregar les piles" i fins la propera.

Una abraçada.


Text.- Pep
Fotografies.- Enric, Josep Maria, Jaume i Pep

dissabte, 24 de juny de 2017

CRIDA A LA 79ena SORTIDA XINO-XANO


Des de l’”abadia” de Sant Martí de Riells a les Cascades i el Gorg Negre de la Riera de Riells

Data.- Dijous 6 de juliol de 2017

Tipus d’itinerari.- Hem agafat la idea de fer aquest itinerari de la “Guia de rutes literàries per la Xarxa de Parcs Naturals”, editada per la Diputació de Barcelona. Estàvem cercant un recorregut per un indret fresc i ombrívol apropiat per aquesta calorosa època de l’any i ens ha semblat que aquest podria acomplir aquest important i vital requisit. La riera de Riells, que te l’origen a l’est del turó de Morou, recull totes les aigües provinents d’aquesta part del Montseny desembocant, primer, a la riera de Breda i, uns quilòmetres més avall, al riu Tordera.


Sant Martí de Riells
El “Camí de les Cascades”, batejat amb aquest nom pel poeta i patriota mossèn Pere Ribot, remunta un tram del curs de la riera de Riells per enmig d’una vegetació exuberant, diversos petits saltants, gorgs i curioses roques arribant fins l’enigmàtic Gorg Negre. L’itinerari surt de davant l’ermita de Sant Martí de Riells, l’”abadia”, que va regentar mossèn Pere Ribot –des que hi va arribar el 1941 fins a la seva mort el 1997- i on hi va celebrar, quan estaven prohibides, les seves famoses misses en català a més de trobades de literats, concerts de música i de cançó catalana i jornades de resistència antifranquista. Va ser, Pere Ribot, un referent del catalanisme i l'amor al país en temps ben dificils, el seu lema era: “Podran arranar, però no desarrelar” (1).

Font de les Fogueres
Passarem per la font de les Fogueres, per boscos de ribera i esplèndids castanyers fins arribar –travessant una i altra vegada la riera- a l’ anomenat Gorg Negre (de Riells) un indret encisador, llegendari i màgic. De “gorgs negres”, enfosquits per la seva fondària i el color de les roques que els formen, n’hi ha, també, a Seva, Arbúcies, Gualba, Viladrau... i molts altres llocs del Montseny. Retornarem, fins al punt de sortida, anant a buscar, des del Gorg Negre, el revolt d’en Formiga -a la pista que comunica Santa Fe amb Riells- passant per les runes de la llegendària masia de can Perarnau i, ja sense deixar la pista, fins al pont de pedra de l'inici de l' itinerari.   

Recorregut i dificultat.- La aproximació: Sortirem de Barcelona per l’autopista AP-7 fins a la sortida 11: “Sant Celoni/Montseny”. Seguirem per la C-35 fins La Batllòria on agafarem la GI-552 fins Breda. Des d’aquesta població, per la carretera GIV-5521, ens arribarem fins a l’ermita de Sant Martí de Riells on esmorzarem i, després, començarem l’ excursió a peu.

Passera de taulons sobre la riera de Riells 
Recorregut a peu: Comencem la caminada des de l’”abadia” (2) de Sant Martí de Riells. Travessem la carretera, davant “la caseta de fusta” d’informació del Parc, cap a una pista forestal que s’enfila per la riera de Riells seguint les marques blanques i vermelles del GR-83 –el camí del nord o del Canigó-. Al cap d’uns tres-cents metres, veurem que el sender del GR abandona la pista per un caminet cap a la dreta. No el seguim i continuem pista amunt. Travessem la riera per un pont i seguim per la pista de terra fins que, de cop, comença a allunyar-se de la riera girant a la dreta, en direcció a can Perarnau. Just aquí, ens hem de fixar a mà esquerra en una petita passera de fusta, formada per dos taulons, que travessa la riera. Deixem la pista forestal, creuem el rústic pont i seguim riera amunt. El primer que ens sorprendrà seran uns enormes castanyers que vigilen l’entrada al clot. Al cap d’uns metres, veurem un petit corriol que porta a la font de les Fogueres, amagada a l’esquerra del camí. Entrem en un bonic bosc de ribera amb castanyers, bedolls, avellaners, grèvols i algun faig entre d’altres arbres.

Uns metres més enllà trobem un espectacular castanyer amb la soca corbada i buida. Creuem la riera, la muntanya s’anirà tancant al nostre voltant amb unes imponents parets de pedra. Estem entrant al Clot de l’ Infern, un indret espectacular, selvàtic i imposant, amb un gran atractiu natural. El corriol travessa el torrent i s’enfila per les roques del marge oposat per salvar aquest engorjat (els passos son fàcils però sovint relliscosos). Arribarà un moment que ens semblarà que el camí més fresat marxa a l’esquerra, cap a la perxada de la Torroella, però nosaltres, tossuts, seguim riera amunt sense perdre-la. A mesura que avancem, el corriol es desdibuixarà però ens deixarem portar per la intuïció i sense allunyar-nos de la llera -creuant el rierol diversos cops- anirem trobant petits gorgs i saltants, cadascun d’ells més bonic que l’anterior. Crida força l’atenció el veure pedres tenyides d’un vermell molt intens submergides dins la riera. L’explicació és senzilla: les aigües que s’escolen cap a la riera de Riells venen carregades de sals ferroses en dissolució que les han arreplegat de les roques del subsòl; un cop a la superfície aquestes aigües s’oxigenen i el ferro s’oxida, es torna insoluble, i precipita sobre les roques del fons. 


El Gorg Negre
Continuarem fins que, pujant a mà dreta, veurem un camí d’un metre i mig d’ample paral·lel a la riera. Ens hi enfilarem en el mateix sentit d’aquesta (cap a l’esquerra). El camí acaba amb una petita clariana des d’on albirarem la gran roca de l’Ajaguda del Cortal sota el turó de l’Aguda i sentirem la remor del salt d’aigua –el més alt de tot el recorregut- que guarda el Gorg Negre o de la Goja (dona d’aigua) del qual, es diu, no es coneix la fondària. És, aquest lloc, l’escenari de la bonica i alliçonadora llegenda popular de la dona d’aigua de can Perarnau (3), propera masia per on passarem d’aquí a una estona. 

Runes de Can Perarnau
Des del Gorg Negre tornarem enrere pel caminet per on hi hem arribat, tot i que aquest cop sense abandonar-lo. Deixarem ja la riera i la vegetació de ribera per anar vorejant el vessant SE del turó de l’Aguda fins a trobar, al revolt d’en Formiga, la pista que comunica Santa Fe amb Riells. Un cop al revolt, girarem a la dreta i baixem ja sense deixar la pista en direcció a can Perarnau, actualment en runes. Al cap de menys d’un quilòmetre en veurem sobresortir les restes de la teulada. El camí ens portarà a la pista del començament del recorregut, una mica abans del pont de pedra, girarem a la dreta i tornarem per on hem vingut fins a l’”abadia” de Sant Martí de Riells.

Mapa de l'itinerari. Reproduit de https://higiniherrero.wordpress.com/
2016/12/20/ruta-daqui-el-gorg-negre-de-riells/


Llegenda: 1: Abadia de Sant Martí de Riells. 2: Punt d’Informació de Riells. 
3: Castanyers. 4: Font de les Fogueres. 5: Clot de l’ Infern (i els seus gorgs). 
6: Perxada de la Torruella. 7: Gorg Negre de Riells. 8: Aguda del Cortal. 
9: Dues Aigües. 10: Turó de Baié. 11: Corrals de Perarnau. 12: Can Perarnau. 


El recorregut, a peu, total de la caminada és d’uns 5 km amb un desnivell acumulat de +/- 130 m i un temps total d’unes 3 h. La dificultat, per algun pas pedregós pel costat o al travessar la riera, la qualificaríem de mitjana-baixa.


Dinar.- El dinar el farem, a les 14h, al restaurant Can Mariano de BREDA, carretera de Breda a Riells km 1, tel. 972 870 930, http://www.restaurantcanmariano.com. Hi hem parlat per telèfon i ens han dit que, els dies feiners, fan un menú (4 primers plats i 3 segons, a triar-ne un de cada, postres, aigua, vi i cafè –IVA inclòs-) a 11 euros.




Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi. Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut (és important que la sola sigui adherent, doncs tenim de travessar per damunt de pedres potser humides, diversos cops, la riera). No estaria de més portar alguns mitjons de recanvi per si algú, al travessar el rierol, “suca” algun peu dins l’aigua. Barrets i cremes protectores per al sol i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. Repel·lent d’insectes i mosquits (aquells que els atreguin o els enamorin...) i, els que en necessitin o en tinguin, faran bé de dur bastons. 

Lloc i hora de trobada.-  Farem el recorregut d'aproximació, fins a Sant Martí de Riells, en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem.  El lloc de trobada, dels de Barcelona, serà a les 7h 45’ del matí, puntuals, a Travessera de Gràcia/Llepant.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del vespre del dilluns 3 de juliol, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª o en Pep -els companys que coordinen aquesta sortida-, per a poder confirmar al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.

Una abraçada.


NOTES.-

1.- Pere Ribot i Sunyer, nascut l’any 1908 a Vilassar de Mar, va ser tot un referent de la resistència catalana durant el franquisme. La rectoria de Riells va esdevenir un lloc de pelegrinatge d'intel·lectuals compromesos, un focus de resistència durant la postguerra, el franquisme i al llarg de tots els anys que durà el dictador i el seu règim. Pere Casaldàliga, Vicenç Ferrer, l’abat Escarré de Montserrat –que va ser qui s’adreçava al mossèn com a “abat dels abats”-, la Mare Teresa de Calcuta, mossé Batlle, Lola Anglada, Carles Riba, Ferrán Soldevila, Maurici Serrahima, Marià Manent, Pau Casals, Joan Fuster o Salvador Espriu per exemple –a més de molts politics-, són alguns dels personatges que van visitar o van fer estada a Sant Martí de Riells. Amb la fi del franquisme mossèn Pere no va deixar d'estar disconforme amb el tracte donat a Catalunya i amb l’anomenada transició, i així ho va fer saber en diverses entrevistes. Quan es va referendar l'Estatut de Sau, va votar que "sí, tot i el convenciment que aquest és un estatut que neix amb leucèmia. Ens ha tornat a la Mancomunitat de Prat de la Riba, a res més". Està enterrat al petit cementiri rural que hi ha al costat de l'esglèsia de Sant Martí de Riells.

2.- Per què el nom d'abadia, si Sant Martí de Riells és una parròquia? És el mateix Mossèn Pere Ribot qui ens ho explica a Converses amb Mossèn Pere Ribot de Josep M. Modolell i Ros, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997: "...Quan em vaig queixar al bisbat de Barcelona que cada vegada tenia menys feligresos, em van dir que si no volia estar tant sol, podia tancar l'església... Vaig esperar un temps més amb la confiança de veure que aquelles cases abandonades tornarien a tenir vida, com succeïa als pobles del Maresme. Però no fou així, i com que estava molt enamorat d'aquestes muntanyes i de la gent que hi vivia, el meu propòsit fou d'arrelar-hi fortament... En manifestar al senyor bisbe aquesta resolució... em va dir que em fes càrrec de viure sol com començava a succeir a més d'un monjo a la seva abadia. Em va agradar el suggeriment que podia ser monjo d'una abadia, i és que, de vegades ho sembla que ho sigui. D'aquí el nom d'Abadia de Sant Martí de Riells..."

3.- Can Perarnau és una masia, actualment en runes, a prop de Sant Martí de Riells on hi vivia en Sebastià. Un dia va enfilar-se cap al Gorg Negre i de resquitllada va veure com la noia més preciosa que havia vist mai se submergia dins el gorg !. Se’n va enamorar a l’instant i hi va córrer per veure-la de prop, però ja havia desaparegut. Hi tornà cada dia i la cridava des de la vora del gorg, però res de res… fins que un dia la dona d’aigua va aparèixer i va acceptar casar-se amb en Sebastià, però li va posar una sola condició: sota cap concepte, mai no podria revelar a ningú que ella era una dona d’aigua o no la tornaria a veure mai més. Van tenir un fill i una filla, en Sebastià era la persona més feliç de Riells i amb la seva dona van convertir can Perarnau en una de les masies més riques del terme. Un dia, la dona va ordenar als jornalers que recollissin la collita encara que el blat no era madur del tot. Quan en Sebastià s’assabentà que la collita s’havia collit tot i estar encara verda, es va enfurismar amb la seva dona i, davant dels jornalers, li va retreure indignat: “Què en pot saber, una dona d’aigua, de collites !”. S’havia arruïnat la feina de tot un any !. La dona no es va defensar, tan sols s’enfilà riera amunt, es capbussà al gorg i va desaparèixer. Tot i que cada matí els fills asseguraven que la mare els venia a pentinar, el marit no la va tornar a veure mai més. Pocs dies més tard, una forta tempesta assolà el Montseny i va malmetre totes les collites de la zona, excepte la de can Perarnau, que ja estava ben segura dins el graner.



EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL 



Els mapes meteorològics consultats ens parlen de una situació anticiclònica amb vents molt febles però amb núvols baixos i mitgencs al matí i alts a la tarda.
La temperatura en superfície oscil·larà entre els 19-20º al matí i els 23-28º a la tarda.
La presència de núvols es deurà a la injecció d’humitat del dia abans per efecte del vent de migjorn, la pega serà que aquesta aigua en suspensió ens donarà un risc de pluja tot el dia a Montseny i potser també a Barcelona a l’hora de sortir.

En tot cas és massa d’hora per un pronòstic fiable, però ja ho sabeu:
El qui avisa no és traïdor.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M 

ACTUALITZACIÓ del dimarts 4 de juliol


Bones notícies!

El pronòstic que us vaig avençar sembla que ve amb retard. Això vol dir que gairebé no hi haurà risc de pluja. La injecció de aire humit que us pronosticava no es produirà el dia abans sinó que serà aquest dijous, per tant la nuvolositat que us descrivia a mig dia i a la tarda acomplirà amb el pronòstic, però l’aire fred que cal per a què la humitat condensi no hi serà encara a les capes altes de la atmosfera.

La temperatura anirà des dels 22º al matí fins als 29º a la tarda, la humitat serà al voltant del 50%, i el vent serà fluix o inexistent. Amb tot això el que cal esperar és molta calor.

Recomanació: Hidratar-se abundant i freqüentment.
NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M