divendres, 26 de juliol de 2019

REFLEXIONS D'ESTIU



NO ESPEREM GODOT

Qualsevol excusa ens pot ser bona per aturar un moment les màquines i fer balanç. En l’àmbit personal, cadascú trobarà la seva i al seu ritme: que s’acosten els vint, els quaranta, el mig segle (ai), la jubilació, que seràs pare, mare, un canvi de ciutat, quantíssims fets no hi ha a la vida que ens poden empènyer a l’anàlisi de les coses que ja hem passat, i de com les hem passades.

Revisar, analitzar, mirar de corregir i avant.

Sempre és més fàcil de dir que de fer, però és igualment necessari. De tant en tant.

L’àmbit personal és el de cascú és cascú i no hi entrarem. La cosa política és més camp per compartir, i ara que el curs s’acaba i que els dies s’allarguen d’estiu i tot es fa més cadenciós, pot ser bon moment per a les balances: sospesar, valorar, trobar maneres de corregir i avant.

La primera qüestió, que no per evident hauria de ser menystinguda, és que, objectivament, dolguts o masegats o emprenyats o desconcertats o com sigui que se senti cadascú, d’independentistes, en aquest país, a la part central d’aquest país llarguerut, n’hi ha més que mai. Que n’hi continua havent més que mai. Que no hi havia suflé sinó necessitats i condicions, i que malgrat tots els malgrats, no només hem passat a tenir majoria, des d’aquell 15-25% en què ens movíem als anys vuitanti-noranti, sinó que aquesta majoria es manté. Es manté. Contra tot pronòstic, contra vent i marea, es manté.

I no dic això per ganes de ser optimista, ni per voluntat de ser-ne, ni per res. Ben mirat, no trobo que en sigui gens, d’optimista, en les coses comunes de la vida: he crescut al país del no diguis blat i això pesa. Si ho escric, i si ho repetiré tantes vegades com calgui, és perquè continua essent una realitat grandiosa que no sé si valorem prou.

I sí, hi ha hagut un primer embat i no l’hem guanyat. Perquè no podia ser o perquè no l’hem pogut guanyar o perquè no l’hem sabut guanyar. I ho escric, això, en un plural que ens inclou a tots, polítics i poble. Amb les bones intencions i els esforços i les mancances i les mitges veritats i els ja m’està bé i les esperances de tots.

I sí, fot mal.

Encara ara.

Encara ara quan ja va essent hora d’espolsar-nos de sobre aquesta mena d’estupefacció o de ràbia o de tristesa o de barreja de tant que sembla que ens tingui embambats, de l’octubre del disset ençà. Com si ens haguéssim acostumat a rebre indicacions. Com si haguéssim quedat als llimbs i passéssim l’estona vora el camí, esperant, exactament com fan els personatges de l’obra de Samuel Beckett.

I així s’escola el temps, el primer acte i el segon que és el darrer: Tot esperant Godot. Que no se sap qui és, o què, i que mai no arriba. Però que vindrà, oitant. Els ho diu el missatger: aparentment, Godot no vindrà avui, però demà segur que sí. Demà. Demà a la tarda. Com en aquells cartells graciosos que hi ha en alguns bars: ‘avui no fiem; demà, sí’.

I així anem passant l’estona: esperant ordres, diguem-ne. Segons la tendència de cadascú, esperant la jugada secreta o esperant que la base s’hagi eixamplat prou o el que sigui: esperant. Esperant i desesperant de veure els partits que representen l’independentisme s’esgratinyen entre ells. Per bé que, al capdavall, això de llançar-se els i tu més pel cap és el que han fet sempre. Sempre sempre sempre. Des que hi són i que, per tant, pugnen per repartir-se cadires (i no ho dic pas en un sentit necessàriament despectiu, això: poden ser escons o regidories des d’on treballar de valent per complir les promeses electorals, o per explicar clarament què els impedeix de complir-les; ho poden ser; és clar que sí). Forma part de la seva naturalesa i, quan no hi ha un objectiu concret, més alt, que els adreça, els domina la lògica interna, la batalleta.

Emprenya, evidentment. I distreu. Però no ens hi hauríem de fer mala sang.

I, sobretot, no hauríem de romandre, aquí, enrabiant-nos i esperant. Com si haguéssim quedat encantats per una espècie de dimissió col·lectiva. Com si ens haguéssim trobat vora aquell camí que es va empescar Beckett, prop de la mitja ombra d’un arbre desnerit, i esperéssim unes odres que fins ara mai no han arribat. I que no arribaran. I que no ens calen.

Fet i fet, el tros que hem avançat ha estat fruit de la determinació col·lectiva, del fantàstic encadenament d’esdeveniments que propicia el fet de trobar-se i pensar i decidir decidir. I així és com hem fet un importantíssim escac a espanya. I així és com farem el moviment definitiu: no pas esperant aviam què hi ha de dir la classe política sinó marcant-li, a ella, el pas, empenyent-la, desbordant-la.

Així és com hem avançat i així és com ho tornarem a fer. A fer millor.

I doncs, és que avui, ara, hem de continuar esperant Godot?. És que ningú, tu, jo, l’amic, el veí, el conegut, no es considera convocat a pensar, a decidir?

Diu el refrany que qui cau i s’aixeca és tan alt com era.

Potser també més fort. Fins i tot més savi.

Indesinenter. (1)

NÚRIA CADENES 
Publicat a WILAWEB el 24 de juliol 2019


NOTA DEL REDACTOR DEL POST.-

1.- Indesinenter és un adverbi llatí que significa "sense aturar-se, incessantment". Aquest és, també, el títol d'un poema d'en Salvador Espriu (que musicà i cantà Raimon) on el poeta fa servir la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament, i que s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. L’amo, en aquest cas, representaria l’Estat espanyol, que ha ningunejat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

El reproduïm aquí:

INDESINENTER

Homenatge al Dr. Jordi Rubió

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com esdevenia 
gos.

Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.

Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.

Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.

L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.

Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.

Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

dijous, 11 de juliol de 2019

CRÒNICA DE LA 98ena SORTIDA XINO-XANO


La riera de La Sala des del pont de la Noguerola.


CAMINADA, FINS A LA SALA, PER ALGUNES DE LES FONTS I PONTS DE VILADRAU


Després d’aquesta sortida ho tenim molt clar. Si això del canvi climàtic -com sembla- no te aturador, l’any vinent el fer una caminada el mes de juliol ens ho tindrem de plantejar...

Potser caldrà substituir-ho per un esmorzar a l’ombra d’algun “merendero”..., una visita cultural a un lloc amb aire condicionat..., una volta -amb esmorzar de forquilla inclòs- amb les “golondrines”... o qualsevol altra activitat que no suposi fer el mínim esforç -i molt menys, caminar- més enllà de les 10 del matí.

Aquesta és la primera conclusió o “sentència”, que al cronista se li acut, després de l’excursió. Expliquem, però, com ha anar la sortida.


Pocs però, com sempre, ben avinguts.- Acostumats, darrerament, a unes assistències “massives” -de no menys de dotze participants- la concurrència, a la sortida d’aquest mes, ha estat força discreta: set caminadors/a i una parella més que han vingut al dinar, nou en total.

Les “escapades” per vacances i a les segones residències; els “cangurs”  dels nets (ara ja de vacances escolars i, encara, amb els pares amb obligacions laborals) i alguna “posta a punt” o visita de metge... han fet que “les  obligacions” hagin passat per davant, clar, de “les devocions”...

Però cal reconèixer que, els qui hi hem pogut anar, hem salvat l’honor de la colla complint, com a valents i valentes, amb el calendari previst.

Mitja hora abans -per allò de la calor- de l’hora habitual (tot i que desprès, vista l’experiència, hem coincidit en dir que, potser, haguéssim tingut de sortir, no mitja, sinó una hora abans...) ens trobem, puntuals, els set excursionistes i tres cotxes, al xamfrà de Travessera/Lepant. A 2/4 de 8 del matí enfilem cap a la Meridiana i, per l’autovia que va cap a Vic, marxem fins a Seva i Viladrau.

Sense cap incidència destacable i també, tal i com teníem previst, pocs minuts abans de les 9 del matí estacionem els vehicles a l’espai d’aparcament que hi ha, dins la vila, prop de la parròquia i de la plaça Major.

Sembla que tindrem un dia seré i, a aquesta hora, temperat. Al carrer que porta a la plaça -amb uns arbres florits que ens donen la benvinguda- ja hi tenen el mercat setmanal parat i algunes persones, matineres, hi estan comprant o xerrant. “Bon dia... bon dia... !!”, els diem, “Si, que tingueu un bon dia... però farà calor...”, ens contesten. És una mena d’advertiment o presagi... ja ho veureu.

El arbres florits ens donen la benvinguda.

Comencem la caminada.-  Creuem la plaça, el punt d’inici de l’excursió i -tal i com ens diu l’itinerari que portem- enfilem pel carrer de Sant Marçal...: “Mireu, aquí hi tenim l’Hostal Bofill, on dinarem...”, diu el qui fa de guia.

Girem a la dreta i continuem baixant pel carrer de Sant Segimon (que ressegueix l’antic camí que, des del poble, portava a aquest santuari).

Continuem, carrer avall, fins que arribem a una cruïlla de carrers on hi ha una estela de pedra, amb el nom de “Camí de Guerau de Liost” i un vers d’aquest poeta dedicat a la font de l’Oreneta.


Baixem per unes escales, pendent avall, en direcció a la riera. A l’esquerra, abans d’arribar a una tranquil·la rotonda, hi ha el parc i la font dels Vernets on hi tenim previst esmorzar.


L’esmorzar.- El parc, amb un espai de jocs per a infants i alguns bancs a l’ombra d’uns til·lers i algun avet, a aquesta hora és vuit de gent. La font, amb aigua de la xarxa municipal, brolla -pitjant l’aixeta- d’entre un vell tronc de castanyer i un pedró de granit. Per a nosaltres, per a esmorzar-hi, el lloc és perfecte.

Font dels Vernets

Muntem la parada d’olives damunt d’un dels bancs i, com que ja tenim gana, anem per feina... L’aigua de la font (en tenim proves gràfiques) només la fem servir per a rentar-nos-hi les mans... els entrepans ens els anem fent baixar amb l’ajut de la bota de vi. La Conxita, per allò d’anar “acumulant energia” ens ofereix, als postres, una safata de dolços i saborosos dàtils.

Esmorzant a la font dels Vernets. Al fons,
dos de la colla rentant-se les mans
.

Reprenem la caminada.- Seguint el camí senyalitzat cap “a l’Erola i el Matagalls”, passem a tocar del mas El Torrent, del segle XVIII, actualment un equipament municipal i la seu de l’Associació Excursionista de Viladrau.

Travessem, per un pontet, la Riera Major que, en aquest punt i en aquesta època, sembla mes aviat un torrent (potser el nom del proper mas li ve d’això...).

Al poc, trobem un indicador i un corriol que porta a la font de l’Oreneta. Tot i que, en principi, no teníem previst passar-hi, decidim acostar-nos-hi. Ha valgut la pena, és un indret ombrívol, envoltat d’alts pollancres, castanyers i bancs de pedra que conviden -en dies com avui- a estar-hi una estona. Una estela, obra de Joan Rebull, situada damunt el broc de la font on hi ha, també, un díptic d’en Josep Carner: “... filla del cel soc la font de l’Oreneta, em descobrí un ocell i em coronà un poeta” complementen, des del punt de vista artístic i poètic, el lloc.

Font de l'Oreneta

Resclosa i petit salt del Molí de Baix
Coincidim amb uns ciclistes i els preguntem si, sense desfer els 50 m de camí que hem fet als desviar-nos, podem continuar cap el Molí de Baix (que és el nostre proper punt de referència a l’itinerari). Ens diuen que si, que continuant el sender que des de la font voreja la riera, arribarem -una mica més enllà- al Molí de Baix. Aquest sender a la primavera es ple de ginesta florida i rosers silvestres que guarneixen de groc i blanc tots els verds del camí. Així ho fem fins que arribem a les runes, la resclosa, el petit salt i el pont del Molí de Baix.

Un cop travessat el pont -mig amagat en mig de verns i avellaners-, deixem de seguir els senyals que porten cap a l’Erola i el Matagalls i agafem un corriol que -a la dreta- ressegueix i baixa vers la riera.


Pont del Molí de Baix

Arribem a unes noves runes -el molí pròpiament dit- i un bonic gorg que la mateixa riera i la força de l’aigua que -desviada des de la resclosa, feia girar les moles- segurament, amb els pas dels anys, ha format. És un lloc encisador i que convida al bany...

Gorg del Molí de Baix

Nosaltres, però, continuem. El camí, ara -sense cap tipus de senyalització-, és més perdedor... 

Som als anomenats Camps del Moliner, segurament l’antic espai agrícola i d’horts dels qui habitaven el Molí de Baix. Ara, en aquesta esplanada hi pasturen -cercant l’ombra- uns rucs i vedells amb les seves mares... 

Travessem, passant com podem el “pastor elèctric”, els prats fins a trobar -a l’altre costat- la pista de terra que comunica Can Gat amb la carretera.

Pastures als Camps del Moliner

Creuem, de nou, la riera per un altre pont. Sembla, per aquests indicis, que hem tornat a retrobar la ruta del nostre itinerari. Ens cal, ara, continuar per l’antic camí carreter -que la nova carretera substituí- i que, pel pont de la Noguerola, anava de Viladrau a Vic.

Després d’un parell d’intents (el primer, frustrat, que ens ha portat fins a l’Estació Depuradora...) trobem un camí que, sempre pel marge dret de la riera, va seguint aigües avall. 

Travessem, per un nou pont, a l’altre costat de la riera. Ara el camí es transforma en un corriol i es separa, una mica, del curs de l’aigua.



Davant d'uns monumentals i curiosos avets
Segons la ruta que portem tindrien de trobar, ben aviat, la font de les Ametistes però -malauradament- no ho fem. 

El senderó per on anem desemboca en una mena de pista amb senyals, a una i altra banda, de que s'hi han tallat arbres (lamentablement força brancatge i restes de vegetació s’han anat escampant i abandonant per arreu... només, pel que es veu, els ha interessat la fusta). 

De tant en tant el camí, per on ara anem, està assenyalat amb unes “banderoles” del que sembla ha sigut una cursa o marxa popular. Continua -més o menys- en la direcció que ens convé però hi trobem forces trencants -que no porten enlloc- del que semblen pistes de desemboscar. Ens anem enfilant lleugerament pel vessant nord del Puig Cornador per, després, baixar fins a les instal·lacions del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau i la pista que comunica La Sala amb la carretera.

Voregem les tanques del Club de Polo fins arribar a la riera -hi ha un pontet de fusta que permet passat als vianants i un gual per als cotxes- per anar a la carretera. 

Nosaltres no ho fem i, sense travessar la riera, agafem un camí -a l’esquerra- que ens porta fins el pont de la Noguerola. És un antic pont d’origen medieval amb barana baixa, com a salva rodes, per als carruatges. Des de dalt podem veure l’aiguabarreig de la riera Major, que hem anat resseguint des de Viladrau, amb la riera de la Sala o de Sant Segimon -que el pont salva- i que baixa des del Montseny.

Continuem pel vell camí carreter, fent una curta pujadeta fins al coll Cendrós (682 m d’alt).

Passem pel costat dels estables del Club de Polo amb nombrosos cavalls, els uns tapats -suposem que suats desprès de l’exercici- amb flassades i d’altres sota d’uns umbracles amb uns curiosos “antifaços” de tela mosquitera que, suposem, els protegeixen els ulls de les emprenyadores mosques...

Curiosa i pràctica màscara anti-insectes com les que portaven alguns
 cavalls del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau

Ja dalt del coll, abandonem l’antic camí carreter i agafem un corriol, a l’esquerra, que va seguint aigües amunt la riera de La Sala

El camí, ben segur força antic, va pujant suaument en mig de vells i grans castanyers travessant, de tant en tant, diversos “sots” que baixen -amb algun fil d’aigua- de les grans castanyedes d’Espinzella, Gran i Xica de La Sala i dels vessants que tenen a Sant Segimon (1230 m) i els turons de les Queredes (1285 m), del Pou d’en Sala (1262 m) i de l’Oriol (1191 m) com a punts culminants.




Passem a tocar l’esquelet de l’alzina morta, que es manté en peu com si d’una simbòlica escultura es tractes. Ens hi fem unes fotografies de record. Prop hi ha -segons l’itinerari- la font dels Pescadors , que no veiem indicada i tampoc ens entretenim a buscar.


Foto de record davant l'Alzina Morta de La Sala

Al poc travessem el pont de La Sala, també d’origen medieval, que permet comunicar l’espai ramader i forestal -per on hem anat fins ara- amb el mas d’aquest nom que hi ha, enfilat d’alt d’un turó, a l’altre costat.

El Pont de La Sala

Per un corriol, ben custodiat per un exèrcit de fidels ortigues, fem l’”assalt” final a la fortificada masia de La Sala, casa natal del mític bandoler Serrallonga. La part més antiga de la casa correspon al segle XIV, moment en que va ser fortificada i transformada en Domus amb una muralla de tanca i una torre de guaita. El cos central cal datar-lo al segle XVII.

Foto de grup (hi falta en Pep que és el fotògraf) davant La Sala

Davant la casa, a l’ombra d’unes grosses alzines, recuperem forces, ens refresquem a la font, fem unes fotos i, vista l’hora que és (1/4 d’una), decidim la ruta de retorn cap a Viladrau. Damunt del mapa, de l’Editorial Alpina (no el de quan érem jovenets, no fotem...!!, sinó el d’una reedició recent), veiem que baixant per la pista que comunica La Sala amb el Club de Polo i la carretera hi ha un punt on un trencant, a la dreta, permet agafar el camí (senyalitzat “a l’Erola i el Matagalls” que, desprès d’esmorzar, hem vist aquests matí) que passant pels Plans de Baix, els Molins i el pont del Molí de Baix va “trencant” fins a Viladrau. Decidim, doncs, fer aquesta ruta de retorn.

Enfilem la pista de baixada, des d’on es te una molt bona panoràmica sobre La Sala, sobresortint d’alt del turó per damunt del bosc i emmarcada amb el teló de fons de les serralades del Matagalls, Sant Segimon i de l'Oriol.


Vista de La Sala des de la pista que hi porta.

Al poc la pista travessa, amb unes passeres de pedres per als vianants i un pedregós gual per als vehicles, el torrent de Montcalvell o de l’Erola. A l’altre costat hi ha l’anomenada Vinya de La Sala un petit pla, on els cotxes que pugen des de la carretera fins a La Sala i no s’atreveixen a travessar el torrent, hi estacionen.


Rètol informatiu del mas La Sala que hi ha al lloc anomenat la Vinya de
La Sala. Darrera el cartell s'endevina el Torrent de Montcalvell o de l'Erola.
Just en aquest punt enllaça amb la pista que va a La Sala el camí que ve 
(o va) a Viladrau pels Plans de Baix, el mas Molins i el Molí de Baix.  

L’errada, “el pecat”.- De baixada, refiats en que aviat trobarem -a la dreta- el trencat que ens permetrà anar, directament, a Viladrau anem xerrant plàcidament... Fa, però, una estona que caminem i el trencant no ha aparegut, ni apareix.

Ja som baix, al Club de Polo, l’únic trencant que hem trobat és el mateix per on, aquest matí, hem vingut -el camí que travessant la “zona desemboscada”- entroncava, a l’alçada del Club de Polo, amb la pista. 


Detall de les instal·lacions del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau.

Hem, he, comés un greu error. Si haguéssim estat atents o amb el mapa a la mà, hauríem vist que el camí que teníem d’agafar (un cop hem sortit de La Sala), surt -tot just passat el torrent de l’Erola- per la dreta, poc abans de la Vinya de La Sala...

El cronista, com a coordinador i “guia” de la sortida, se’n sent l’únic responsable de l’errada i de tot cor demano, a la resta de companys i companya, perdó. Tot i els anys que tenim damunt, no n’aprenem mai... No s’hi val a badar... !!! Ho sento, de debò.

El “despiste” ens suposarà tenir de fer uns 3 km més de recorregut, gairebé una hora més de caminada i repetir un bon tros de l’excursió (no precisament el més maco) per on aquest matí ja hi hem passat. En lloc d’anar “trencant” -en “diagonal”- cap a Viladrau, hem fet una mena d’“L” amb el Club de Polo com a vèrtex. Per un altre costat el retorn, pel tradicional camí “de Viladrau a l’Erola i el Matagalls”, que és el que haguéssim tingut de fer, és molt més curt i interessant.

Ara, clar, el “mal” ja està fet. Si algú llegeix aquesta ressenya i te la intenció de fer aquesta mateixa i bonica excursió, sobretot, que ho tingui en compte.
 

Tot “pecat” te, clar, la seva “penitencia”.- “Ha lo hecho, pecho...” que diuen els castellans... ves quin remei !!!.

Tornem, guiats per les “banderoles” de la cursa que aquest matí ens han portat fins aquí, a passar per la bassa-dipòsit d’aigua (que, al menys jo, fa unes hores no havia n’hi vist). Segurament d’allà procedeix un cranc americà que espantant, davant de tants i grossos “depredadors”, ens rep amb les pinces enlaire al mig del camí: “No pateixis noi i sort per a trobar la bassa, que nosaltres ja tenim els nostres propis problemes...”.

"Si, noi, de problemes i maldecaps tots en tenim..."

Intentant fer alguna frustrada drecera -les pistes de desemboscar enreden força...- arribem a l’alçada dels Camps del Moliner i la pista que baixa de Can Gat. Ben a prop, a la carretera, hi ha el restaurant “La Solana”. Passa un quart de l’una del migdia i com que preveiem que la Mª Gloria i en Joan Miquel- que nomes venen a dinar- ja deuen ser a (o prop de) Viladrau, els truquem per a que, amb el cotxe, passin per “La Solana”, donar-nos un cop de mà i recollir a un parell de caminadors. Els localitzem i hi estan d’acord. La resta d’excursionistes, els altres cinc “penitents”, continuem camí enllà.

La pista-camí per on ara anem, més o menys paral·lela a la carretera, ens porta -o anem a parar- fins el polígon o àrea industrial de Viladrau, situat, fora del nucli urbà, relativament a prop de la riera. Anem trencant, per vials i escales, cap a la part alta del poble fins que arribem al cap de baix del carrer de Sant Segimon. L’Hostal Bofill és al final o començament (segons es miri) d’aquest carrer.

Passen uns minuts de les dues -l’hora en que tenim emparaulat el dinar- quan truquem al restaurant dient-los que som a l’entrada del poble, sortint del polígon, i que els últims de la colla arribarem, aproximadament, un quart d’hora més tard.

Fa estona que el cronista ha acabat totes les reserves d’aigua que duia, a les dues de la tarda el sol cau a plom i la temperatura ambient -al sol- deu sobrepassar els 40º... Repartits en dos grups: tres davant i dos -entre els quals hi ha el cronista- darrera, endarrerits, anem tirant. Cerquem -som ja a les primeres cases del nucli urbà- les poques ombres que els propis edificis fan... però, com la cançó: “... el carrer fa pujada i jo vaig a peu...” i sota un sol de dimonis..., afegiria.


Detall d'alguns dels porxos on ens hem "refugiat" del sol al carrer de Sant Segimon

El cronista mig “grogui” s’asseu en un dels escalons del porxo d’una casa, aquí hi fa ombra i hi passa una mica d’aire. Respira a fons i intenta recuperar-se. L’Enric, amatent, no el deixa sol i decideix trucar als companys que, segurament, ja han arribat a l’hostal per a que vinguin -amb un cotxe- a recollir-nos...

Deu ser cert que sempre tenim un Angel de la Guarda (“... dolça companyia, no em deixis sol ni de nit, ni de dia... no em desempareu que em perdia...” recordo em feia recitar, cada vespre, la meva mare) que vetlla per nosaltres... De la porta de la casa on el cronista està assegut, surt una noia que es dirigeix cap un cotxe que te aparcat davant... Li demanem si ha de passar prop de l’Hostal Bofill i al contestar que si, que per davant mateix... li tornem a demanar si ens faria el favor de portar-nos-hi. “Faltaria més...”, contesta amb un somriure veritablement angelical. Hi pugem, ens hi porta i quan ja hi som ens creuem amb en Joan P. que ja anava, amb el seu cotxe, a socorre’ns. Final de la història i de la “penitencia”.


El dinar.- Avui les cerveses i -per aquells que estem més deshidratats- les ampolles d’aigua, son una benedicció. Estem una estona asseguts a la terrassa que hi ha davant de l’Hostal mentre ens acaben de preparar la taula dins, al menjador del bar: “Hi estareu més fresquets...” ens diu la noia que ens atén.

Deuen ser dos quarts de tres quan entrem. Certament, només amb les finestres obertes i els porticons de llibret ajustats, l’aire que hi cor sembla, ben bé, condicionat. Ens canten el menú, ens porten la beguda... aigua, força aigua... si us plau..., el vi, les gasoses... i van servint els primers plats, primer i els segons i les postres, després. Tot molt ben presentat, abundant i bo, de fonda.


 
Amb les postres la Mª Gloria, que fa pocs dies ha acomplert anys, ens convida a cava. Festa grossa: Per molts anys!!!, felicitats!!!, salut !!!... son els crits de rigor. El cava, ben fresquet i bo, és un excel·lent complement de l’àpat. Ja ningú se’n recorda de la solejada i l’esforç per acabar la caminada...

Per molts i molts anys, Mª Gloria !!!


Caldrà, però, tenir-ho ben present de cara al futur.

Demanem els cafès, tallats i carajillos; paguem i ens acomiadem de l’amable personal de la casa, no sense abans visitar el menjador modernista i la sala de repòs o d’estar que hi ha annexa. Tot un indicador d’una època i d’un perfil i tipus d’estiuejants... Tot plegat, conservat amb molta cura. Felicitem, doncs, al propietaris que ho mantenen i regenten.

Sortim a fora i demanem a la amable noia que tant diligentment ens ha ates que ens faci, per a la posterioritat, la foto de grup.



Comiat.- Ens acomiadem, desitjant-nos un molt bon estiu, feliç viatge de retorn a casa i emparaulant-nos per continuar fent caminadetes -amb seny i coneixement- a patir de mitjans de setembre.


Fins llavors, doncs.


Segons l’equip de mesura d’en Joan Puiggermanal fins al començament del carrer de Sant Segimon (quan es va quedar sense bateria) havíem recorregut 13,53 km i salvat uns desnivells de 338 m. Al final de tota l’excursió, estimem que els quilometres recorreguts van arribar a ser uns 15 i els desnivells acumulats de +/- 350 m.




Bon estiu i una forta abraçada.
 
 
Text.- Pep

Fotografies.- Pep




dijous, 27 de juny de 2019

CRÒNICA DE LA PAELLA D'ESTIU 2019




MATINAL CULTURAL A CORNELLÀ I PAELLA A “EL TIBERI” DE MOLINS DE REI

Enguany hem combinat la PAELLA d’ESTIU amb una visita cultural prèvia. Hem visitat una de les relíquies (encara en funcionament) de la nostra arqueologia industrial i un interessant museu per a conèixer i aproximar-nos a aquest element tant primordial i imprescindible i cada cop més escàs, que és l’aigua.

La majoria hi hem anat en tren, que hem agafar a ¾ d’onze del matí a la estació de “Rodalies” de la plaça de Catalunya de Barcelona.

Pels mitjans (radio i televisió) ens havien anunciat, com així ha sigut, una jornada de temperatures màximes (per damunt dels 30º C).

Per sort, la climatització del tren ha fet que tinguéssim un viatge força agradable. Un cop a Cornellà, sempre buscant l’ombra, hem fet una curta caminadeta (d’uns deu minuts) fins el Parc-Museu de les Aigües.

Allà ja ens hi esperaven quatre companys més (que hi han anat per d’altres mitjans) i, també hi hem trobat a la Conxita, la seva germana i dos dels seus nets que -casualment-, aquest matí, havien decidit visitar aquest Museu.

 
Visita cultural al Museu de les Aigües de Cornellà.-

A les 12 tenim concertada una visita guiada a les instal·lacions del Parc. Com que encara falta mitja hora -després de pagar l’entrada (4 euros per als jubilats)- aprofitem per a visitar l’exposició permanent on el patrimoni industrial de l’any 1909 (sala de calderes, sala dels generadors d’electricitat i sala de les màquines-bombes) conviu amb un espai museïtzat que, de forma amena i didàctica, revalora -des de la prehistòria fins als nostres dies- les diferents aproximacions sobre l’aigua i el seu ús.

A les 12 en punt, acudim al lloc on ja ens espera la guia. Fa calor però la noia, comprensiva, ens va fent passar -sempre que així es pot- per un recorregut ombrejat.



L'antic taller.
Anem visitant els diferents espais -exteriors- de la “Fàbrica de les Aigües”: Veiem per fora -ja ho hem fet per dins, al visitar el museu- l’edifici modernista projectat i construït per l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch on hi ha els principals equipaments i el museu pròpiament dit; l’alta i característica xemeneia de 50 metres d’alçada; la casa dels treballadors (alguns residien a la mateixa “fàbrica”...) i el taller; els dipòsits o “magatzems” d’aigua (n’hi ha tres: un, de 450 m3, en servei del 1909 fins al 1954; un altre, de 2.000 m3,  del 1954 al 2003 i el tercer, l’actual, del 2003, de 15.000 m3 de capacitat) i els pous de captació d’aigua de l'aqüífer (n’hi ha 8, el primer anomenat “Fives-Lille” és del 1905 i encara està en servei, extreu aigua des de quasi 35 m de profunditat).

Acabem el recorregut contemplant la reconstrucció d’una de les primeres obres d’en Gaudí, la “cascada” feta de maons, rajola i trencadís, projectada l’any 1885, que hi hagué a la Casa Vicens del carrer de les Carolines de Barcelona i que en vendre’s, els propietaris -l’any 1945- la part del jardí on era instal·lada, va ser enderrocada. Els planells, encara existents i les fotografies de l’època, n’han permès la fidedigna reconstrucció en aquest Parc. Ens hi estem, a la fresca del seu ombrejat entorn, una bona estona.

La "cascada" gaudiniana de la Casa Vicens

Falta poc més d’un quart d’hora per l’una del migdia. Decidim dirigir-nos cap a l’estació de la Renfe (i els qui han vingut amb cotxe, al cotxe) per agafar el tren fins a Molins de Rei on ja ens deuen tenir gairebé a punt el dinar.


La PAELLA.-

Uns deu minuts separen l’estació de Molins de Rei del restaurant “El Tiberi”. Fem, com no podia ser d’altra manera, el recorregut per les aceres on no hi toca el sol. Arribem al restaurant amb, només, 5 minuts de retard. La resta de comensals (5 companys més) ja ens hi esperen. Al final, a dinar, serem 23.  Una molt bona participació (segons els rànquing d’assistents, de les cinc “Paelles d’estiu” que portem fetes, en aquesta ocasió s’assoleix el segon lloc (l'estiu del 2015: vam ser 21 assistents, el 2016: 24, el 2017: 19 i el 2018:17).


Tenim un altre fet exclusiu, tot el restaurant és per a nosaltres sols. No és un local molt gran: “al pot petit hi ha la bona confitura”, diuen. L’espai de menjador està dividit en dos nivells: la platea i el “galliner”, nosaltres, en dues llargues taules, ho ocupem tot. A la resta hi ha la barra, els serveis, la cuina (el lloc més important) i, potser, espai per a un parell de taules més. Fora, al carrer, cau foc però dins -amb l’aire condicionat funcionant des de fa una bona estona- hi estem molt be.


“El Tiberi” d’en Nacho Colomer es una il·lusió compartida amb la Montse i això volem transmetre-ho als nostres clients. Per això els presentem una oferta gastronòmica basada en el bon producte i en mimar-lo el màxim possible. Cuidem tots el detalls, des del pa -que ens el fem nosaltres mateixos- fins a les postres i les llaminadures... Això els clients ho perceben i ens ho fan saber i aquesta és una de les més grans satisfaccions que ens poden donar...”, diuen.

Realment ha estat així -en Josep Mª, sol equivocar-se poques vegades...-, ens ha recomanat -com sempre- un bon lloc on dinar. Quedar be i deixar contents als clients, amb un menú diari, no es tasca fàcil...

De “cases de menjars”, “d’atipa pobres” (que deia el meu avi) n’hi ha moltes... però de restaurants, que respectin l’origen etimològic de la paraula, pocs.  El mot “restaurant” prové del francès, amb el sentit que, allà, s'hi "restaura" el cos i l'esperit. En l’època -vers el segle XVIII- en que les cases que servien menjars de qualitat se les anomenava així, s'hi solia oferir un bon i consistent brou de carn calent... d’aquells que feien reviure -restauraven- el cos i fins tot, l'ànima... !!!

Doncs be, el menú d’entre setmana que hem tastat avui s’hi escau de ple. Bon producte, plats elaborats pocs moments abans, originals, ben presentats i -el que també és importants- molt ben fets i bons.

Ous de Calaf amb bacallà i patata

Ensaladilla amb cues de gamba

La paella -en fan, els diferents dies de la setmana o per encàrrec, de diferents- d’avui, era l’arròs de muntanya. Hi hem sabut apreciar el gust d’un bon sofregit, verdures ben trinxades, trossos de costella de porc, salsitxes, arròs de qualitat, la quantitat necessària, el moment de tirar l’aigua i el temps de fer “xup-xup” just i precís per a que l’arròs estigués al seu punt... i molt bo.

Paella d' arròs de muntanya

Calamarcets amb nyoquis de patata i tomàquet 

Els postres, fets també al propi obrador, molt bons. A més en Carles, el nostre Charly, que aquest dia fa anys, ens ha convidat a cava. Brindem amb els crits (els de dalt i els de baix) i el desig de que en pugui acomplir i nosaltres anar-ho celebrant, molts i molts més.



Per molts anys, Charly !!!!

Prenem els cafès, tallats, carajillos i cigalons. Paguem, ens acomiadem d’en Nacho i la Montse i dels altres “pinxes” que els han ajudat, agraint-los l’atenció i la bona feina i sortim al carrer...

Uf... sembla que hagin obert la porta d’un forn...

Sense torbar-nos gaire ens fem la foto de grup i, els uns -per l’ombra- cap a l’estació i els altres als cotxes respectius, retornem cap a les respectives llars.




Ha sigut una ben instructiva, profitosa i grata matinal amb dinar inclòs. I amb una immillorable i excel·lent companyia. Una molt bona manera de començar el període de “vacances” estiuenques.

Ens acomiadem, els qui puguin venir a la Xino-Xano del proper dijous 4 de juliol ja ho anireu dient (uns ja ho han fet i d’altres, que tenen compromisos, seran fora o en algun viatge, ja han dit que en aquesta ocasió no hi serien). Fins llavors doncs.

I als qui no pugueu venir a la sortida, que tingueu tots i totes unes profitoses i agradables estades o escapades d’estiu !!!.


Una abraçada.


Text.- Pep

Fotografies.- Maribel, Pep, Jaume i catàleg del Museu de les Aigües.

Vídeo. Jaume. https://youtu.be/K8IQT-bL6fg