dilluns, 13 de novembre de 2017

MANIFESTACIÓ DE L’11 DE NOVEMBRE: “LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS !”


Llibertat presos polítics !!






Barcelona ha tornat a acollir, aquest dissabte 11 de novembre, una mobilització de protesta massiva. Milers de persones, vingudes d’arreu, vam omplir els més de 3 km de llargada –des del Guinardó fins a l’Avinguda Icària- del carrer de la Marina. Milers, molts milers de persones... unides per un mateix clam: "Llibertat presos polítics !"

Nosaltres, els de la colla, també hi érem. Darrerament, per a bé o per a mal, no ens en perdem ni una... per militància, per solidaritat, per a fer-nos sentir, per dignitat com a poble... La càmera d'en Jaume, un cop més, en dona testimoni.

La capacitat de resistència i de mobilització de la ciutadania, del poble de Catalunya, és extraordinària. Dissabte ho vàrem tornar a demostrar. Va ser una manifestació que, un cop més, tot el món va poder veure i valorar i que, especialment, als governants d'una Europa normal tindria de fer abaixar el cap de vergonya i fer, també, reflexionar. Un cop més, al llarg de la història, ens sentim sols... però la moral la mantenim ben alta. Ens en sortirem !!.

Un altre cop aprofitem la crònica i l'anàlisi que els “mestres” han escrit sobre la manifestació. En aquesta ocasió reproduïm l’editorial que avui, 13 de novembre, ha publicat a Wilaweb en Vicent Partal. No us el perdeu.


Llum al carrer, per a entendre el futur immediat

Vaig veure com començava tot. Jo estava completament estacat al mig d'una massa compacta de manifestants, allà on s'ajunten el carrer de la Marina i l'avinguda Meridiana. No ens podíem moure gens. El bloc de davant era ple de veïns als balcons amb banderes i pancartes, una de molt gran amb les cares de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Començava a fer-se fosc i, de sobte, des d'aquells balcons van començar a saludar els manifestants encenent els llums dels mòbils. Alguna gent que hi havia al carrer va començar a respondre-hi encenent també els mòbils i el gest es va anar escampant cap a muntanya i cap a mar. Al cap de pocs minuts les televisions de tot el món retransmetien allò que ha esdevingut una altra imatge icònica: més de tres quilòmetres de persones il·luminant el cel en defensa dels presos polítics catalans.

L'anècdota em sembla a la vegada significativa i simptomàtica. Algú va tenir una idea, la va posar en pràctica i al cap de molt pocs minuts aquella idea esdevenia el símbol de tot un país davant el món. A diferència de les perfomances de l'Onze de Setembre, aquesta vegada ningú no l'havia pensada abans, ningú no l'havia proposada, ningú no l'havia assajada. Simplement va eixir. I aquesta és una de les coses més espectaculars de la manifestació de dissabte: aquesta vegada no hi havia trams ni samarretes ni ningú no havia preparat gran cosa, a banda l'escenari. I tanmateix hi va haver molta més gent que als darrers onzes de setembre i això que havia estat convocada en un temps rècord.

I això significa unes quantes coses. La primera, que l' independentisme va enfortint-se i madurant a una gran velocitat. Molt. I creixent. I consolidant-se: l'efecte contrari del que cercava Mariano Rajoy. Dissabte, al carrer, hi havia més gent que mai, la manifestació era més transversal que mai, la gent era més conscient que mai de la gravetat del moment i estava més disposada a mobilitzar-se que mai, sense necessitat de grans crides prèvies ni de períodes llargs d'incubació de l'acte.

La segona és que l'evident desconcert de les organitzacions independentistes el superen sense problemes aparents els ciutadans. La repressió sempre funciona i l'estat volia escapçar l'ANC i Òmnium precisament per dificultar la reacció al cop d'estat. Les dues organitzacions estan confuses, però sembla que la gent ja no les necessita tant com abans per a expressar-se, per a organitzar-se, per a eixir al carrer i plantar cara. Ho vam veure dimecres quan els CDR van prendre el relleu de l'ANC al territori i ho vam veure despús-ahir quan més d'un milió llarg de persones es va organitzar per fer una manifestació que fa poc pensàvem que no seria possible sense esmerçar-hi tres mesos o quatre de feina prèvia. Aquesta setmana, n'hi haurà una altra prova evident en la recollida de signatures per a això que en diuen la llista unitària. No tinc ni idea si arribaran a aconseguir cinquanta-cinc mil signatures per a dijous, però si hi reïxen això serà un toc d'atenció molt seriós a les organitzacions polítiques i socials del país. Fa tota la impressió que, evidentment, no serà una llista unitària, ni de bon tros, però em sembla evident que si s'apleguen cinquanta-cinc mil signatures ens trobarem davant un altre fenomen nou, gens negligible. Ans al contrari.

I una darrera dada sobre l'extraordinària mobilització d'aquest cap de setmana. La manifestació de dissabte demostra que tota l'operació desplegada per fer dubtar l'opinió pública del país no els funciona. Ja han cremat moltes naus intentant-ho: les detencions del 20 de setembre, la violència extrema de la policia el primer d'octubre, la violació de la constitució espanyola amb l'excusa d'aplicar el 155, la voluntat de dividir les forces independentistes convocant unes eleccions il·legals, el permís donat a l'extrema dreta per a agredir als carrers de Catalunya amb qualsevol excusa i en qualsevol situació, l'ocupació de les conselleries, la repressió judicial, l'empresonament de mig govern, les mentides, manipulacions i burles diàries, el xantatge als tribunals, els articles escampant mentides, les enquestes que pretenen desmotivar…

Tot l'arsenal –caríssim, diguem-ho clar– que l'estat espanyol i els seus servidors han activat es va estavellar dissabte contra una enorme muralla humana que emetia llum. Una llum que és també claredat per al temps que vindrà. L'atac a les institucions i la societat catalanes perpetrat pel govern espanyol amb el suport del PSOE i la Unió Europea va ser descomunal i va violentar tots els principis democràtics. Però no els servirà de res si a les urnes la gentada de dissabte decideix de plantar cara i si després de les urnes els polítics que van veure la gentada de dissabte, guanye qui guanye, no obliden la República proclamada ni la necessitat d'aplicar la llei de transitorietat i emprendre el procés constituent.
Vicent Partal

Vídeos.- D'en Jaume:  https://youtu.be/sk-eSTM2GPo 
   Panoràmica de la mani: https://www.youtube.com/watch?v=KUT4EKfjXX8



dissabte, 28 d’octubre de 2017

CRIDA A LA 81ena SORTIDA XINO-XANO

Panorama des de La Figuera, al fons el Tagamanent i la vall del Congost


CAMINADA PEL PONENT DEL PLA DE LA CALMA:
Pla de Bassau, Sant Cebrià de la Mora, El Clot, La Figuera i ermita de Sant Isidre, Pla de les Quatre Alzines, El Cafè, Pla de Bassau.


Data.-  Dijous 16 de novembre de 2017

Tipus d’itinerari.-  El llarg altiplà de La Calma, suaument ondulat ple de prats i landes, és probablement una de les regions més singulars del massís del Montseny. El paisatge, molt influït per l’altitud i l’extensa panoràmica que s’hi domina, és sorprenent i d’una estranya bellesa. La ruta que us proposem, en la sortida d’aquest mes, transcorre per la part altra del vessant nord-oest del Pla de la Calma, amb bones vistes sobre els Pirineus, els Cingles de Bertí i Montserrat. Passarem per llocs i indrets força variats: prats i boscos, rieres i serrats, antigues parròquies, capelles i masies, indrets emblemàtics com La Figuera –refugi de poetes, escriptors, musics i artistes com Maragall, Rusiñol, Casas, Lluís Millet, Josep Pijoan, o Amadeu Vives- o El Cafè dels Carlins, avui unes runes en un lloc de pas dalt del Pla de la Calma, que guarden el secret del munt d’històries viscudes entre les seves pedres. És una excursió circular que surt i retorna al Pla de Bassau. Si el bon temps ens hi acompanya segur que gaudirem de la caminada i ens ho passarem d’ allò més bé.
   
Recorregut de la caminada. Mapa gentilesa de fermuntanya.blogpost.com.es
Per ampliar el mapa cliqueu damunt la imatge.




Recorregut i dificultat.-

La aproximació:  Sortirem de Barcelona  per la C-17, direcció Vic, fins passat Aiguafreda on deixarem l'autovia. Anirem a buscar la carretera BV 5301 per, passat El Brull, arribar a Collformic. A partir d’aquí agafarem la pista forestal que surt del mateix coll i va cap el Pla de la Calma, la pista és apte per a qualsevol tipus de vehicle. Desprès de 3,7 kilòmetres arribarem al Pla de Bassau on hi estacionarem els cotxes per començar la caminada.

Recorregut a peu: 
0h 00’. 0,0 km.- Pla de Bassau (1.151 m d’alt). Seguim la pista forestal, que  surt a la dreta de la que ens a portat aquí amb el cotxe; com a referència hi ha un senyal, a la dreta, que indica pas exclusiu a veïns i a pocs metres hi ha un cadenat. Iniciem la caminada en baixada.

Pla de Bassau

0h 20’. 0,9 km.- La Caseta (1.078 m d’alt), masia no habitada però habitable. Coneguda, també, per la La Caseta del Clot o de la Mora i més antigament com la Casa Xica d'en Parramón, segurament es construí als segles XVII i XVIII. La casa, amb una gran noguera al davant, està envoltada de camps de conreus -actualment en desús- i, a tocar de la pista, hi ha una gran bassa. Aquí comencem a fer algunes dreceres per tallar els rèbols que el vell camí de carro va fent per suavitzar la baixada.



La Caseta amb la gran noguera al davant.

0h 40’. 2,0 km.- Sant Cebrià de la Mora (976 m d’alt) En vint minuts hem baixat 100 m i arribem a una ermita –dels segles XI-XII-, encara en força bon estat de conservació, en un entorn net i polit. El lloc ofereix un bonic panorama sobre el Pirineu i les muntanyes i valls de l’entorn.

Sant Cebrià de la Mora

0h 55’. 2,6 km.- La Mora – El Clot (936 m d’alt), conjunt d’ edificis que formen una única masia. La voltem deixant-la a la nostra esquerra. Ara abandonem la pista forestal i agafem un corriol, que travessa un parell de torrents, el Sot del Rió 
(881 m d’alt, 2,9 km) i el Sot del Pont (862 m d’alt, 3,3 km) -entre els quals hi ha l’anomenada Carena Xica- fins a tornar a trobar-nos amb una nova pista forestal, 
1h 30’.- Pista forestal (895 m d’alt, 4,0 km) que seguirem a la dreta.

Ermita de Sant Isidre
1h 45’. 4,9 km.- Arribem a La Figuera (893 m d’alt), que actualment es fa servir com a corral pel bestiar, i la petita ermita de Sant Isidre. La Figuera és un lloc emblemàtic per al país doncs, a finals del segle XIX i començaments del XX, hi van fer llargues estades diferents personatges de la cultura catalana. Prop de la casa hi ha la vella capella de Sant Isidre del segle XVIII.

La Figuera

2h 00’.- Continuem cap a la dreta, pel mig de prats, vers la Carena de La Parera fins que arribem a la casa d’aquest nom. 
2h 10’. 5,2 km.- La Parera (920 m d’alt) casa abandonada situada en un replà amb grans vistes. Aquí retrobem una pista forestal que seguirem, ara ja amb lleugera pujada, a l’esquerra -direcció E.- 


La Parera
2h 45’. 5,8 km.- La Bauma (Can Pere Coix) (955 m d’alt). Tot i que és una mica difícil de trobar –està situada sota mateix d’una gran roca que esta just al costat dret de la pista-. Aquesta curiosa casa troglodita construïda sota d’una balma, avui totalment enrunada, és una construcció del segle XVII.

La Bauma o Can Pere Coix

3h 10’. 6,7 km.- Els Quatre Caus (1.041 m d’alt), aquest indret sembla havia sigut una antiga pedrera ara abandonada. 
3h 15’. 7,0 km.- Pla de les Quatre Alzines (1.060 m d’alt). Seguim per la pista, sense pèrdua, deixant a la dreta les runes del Corral d’en Perera (7,8 km), fins arribar al 
3h 55’. 8,9 km.- Pla del Cafè (1.195 m d’alt). Bonic pla rodejat de prats i amb les runes d’una antiga casa -la Casa de les Lloses- que feia d’hostal, conegut com el Cafè dels Carlins. Ofereix grans vistes sobre el Matagalls i el massís del Turó de l’Home.

Runes del Cafè dels Carlins. Al fons, a l'esquerra, el Matagalls
 i, a la dreta, les Agudes i el Turó de l'Home.

4h 20’. 10,2 km.- Pla de Bassau (1.151 m d’alçada). Final de l'excursió a peu.

El recorregut, a peu, total de la caminada és d’uns 10,2 km amb un desnivell acumulat de +/- 389 m i un temps total, amb pauses i aturades, d’unes 5 h o 5h 30’.

La dificultat, la qualificaríem de mitjana-baixa. L’ excursió, no és “forta” ni difícil, però si –pels seu recorregut i els molts llocs per on passarem- una mica llarga. Hem calculat, només en fer la caminada, una mica més de 4h, cal afegir-hi el temps que emprarem en l’esmorzar, les pauses i les visites als diferents llocs. Així estimem que possiblement, des de que comencem l’excursió fins que l’acabem, podem estar-hi unes 5h o 5h 30’. Per a poder dinar a una hora raonable –les 14h 30’- ens caldrà, doncs, matinar.  

Dinar.- El dinar el farem, a les 14h 30’, al restaurant Collformic, Ctra. de SEVA a PALAUTORDERA km 26,5. tel. 93 884 10 89. EL BRULL http://www.collformic.net/restaurant.html. Els dies feiners, fan un menú –amb beguda i IVA inclòs- a 11 euros

Restaurant Collformic

Equip necessari.-
Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi. Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, els que en necessitin o en tinguin, els bastons. 

Lloc i hora de trobada.-  Farem el recorregut d'aproximació, fins a Collformic i el Pla de Bassau, en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem.  Com que tenim intenció de començar la caminada sobre les 9 h –per a poder dinar a les 14h 30’- ens caldrà matinar. El lloc de trobada, dels de Barcelona, serà a les 7h del matí, puntuals, a Travessera de Gràcia/Llepant.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans de darrera hora del dissabte 11 de novembre, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida-, per a poder confirmar al llarg del matí del diumenge 12 –els dilluns i dimarts tenen tancat- al restaurant, el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.

Una abraçada.


EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL 



Demà dijous al ponent del Pla de la Calma farà força fred a l’hora de començar la caminada. Es pronostica que hi hagi una temperatura de 2º al Pla de Bassau. El cel estarà un pel ennuvolat per núvols alts i mitjans però la tendència és que anirà aclarint al llarg del matí i que farà sol a la tarda, encara que la temperatura que augmentarà fins els 11º a migdia baixarà als 10º a l’hora de dinar.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M 

dimecres, 18 d’octubre de 2017

MANIFESTACIÓ, AMB ESPELMES, DEL 17 D' OCTUBRE






JORDIS, MALGRAT TOT, NO ESTEU SOLS

Un cop més -i ja son moltes, masses, vegades- ens hem tornat a manifestar.

Ahir, al vespre, ho varem fer per a denunciar –especialment al món- l’empresonament, injust, de dos homes de pau: en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez.

Acudim, un cop més, a la mestria d’en Pere Cardús reproduint, tot seguit, la seva crònica d' aquesta concentració.

Nosaltres, un bon nombre de membres de la colla, també hi varem ser i en Jaume, eficient, n'ha donat fe gravant-ho amb la seva càmera. Aquí en podeu veure el vídeo:
  


L’abraçada compromesa de Llach, la vida dels Jordis a la presó i l’home que no volia plorar

Crònica de la concentració amb espelmes a Barcelona per a exigir la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

 ‘Estan bé’, em diu un dels col·laboradors més propers de Cuixart. Hi han passat ja un dia sencer. El cicle de vint-i-quatre hores d’un lloc nou. Desconegut. Estrany. Llunyà. Més de vint-i-quatre hores. Quan escric aquestes línies, ja tornen a ser a la cel·la. Tancats. Encarant la foscor en la solitud i el silenci. Jordi Sànchez. Jordi Cuixart. Dos noms que són noms de pau, de diàleg i de democràcia. Dos noms, i les seves famílies, posades al servei d’un projecte compartit per a una societat millor. ‘Hi han pogut parlar advocats i família. Ara s’han d’adaptar. Uns i altres. Són forts.’

Una senyora sosté una espelma blanca a les mans. La mira. Observa amb atenció com balla la flama damunt del ble encès. Absorta. Amb l’ànim suspès. Envoltada de gent, però ben sola. Abans de tornar on és, mira amunt i és negra nit. I els crits dels seus companys d’asfalt la fan tornar lentament aquí. Què pensava? On tenia la ment? Als barrots d’una cel·la? Pensant com devia ser la vida a casa dels Jordis ara sense ells? Els crits, els cants, les veus ressonants i descompassades que diuen ‘no hi som tots’ la conviden a la companyia. I també crida. Com tots. Tret d’ells dos.

Els obrers de l’Assemblea i Òmnium despleguen un escenari allà on hi havia un camió. ‘Escenari mòbil’, diuen unes lletres al llom de la bèstia transformada. A la vora hi ha cares conegudes. ‘Ja s’ho imaginaven’, em diu en Llach. ‘Era una possibilitat molt real. I s’havien preparat per a aquest moment. Però és molt greu.’ Em posa una mà a cada espatlla. Deixa caure el cap endavant. Avall. Mirant a terra. El torna a alçar. ‘Sabien que això podia passar. No crec que ningú pensés que els empresonarien sense fiança.’ Ningú. Com uns criminals perillosos… ‘Hem d’avançar.’ Ens abracem com qui es compromet a fer allò que s’acaba de dir.

Què deuen fer ara? Mentre aquí la multitud es concentra amb cartells, espelmes, estelades… Quina és ara la rutina? És la primera concentració multitudinària sense ells. I es fa estrany. Amb quina determinació van defensar que calia una mobilització permanent per la llibertat dels catorze detinguts del cop d’estat del 20 de setembre. ‘Us volem a casa’, cridaven amb el micròfon a la mà. Al centre de Barcelona hi ha una gernació. A les places de les ciutats i els pobles del país, també. Són moltes les flames que s’han encès. I és molta la cera que crema avui. Són molts els crits que diuen que ja n’hi ha prou.

Miro entre la gent. Cerco un rostre. Una cara que em tranquil·litzi. Tot són cares de preocupació. D’inquietud. Les ombres i clarors de les espelmes hi ajuden. Els crits més o menys cantats i rítmics fan l’exorcisme. ‘No esteu sols’, diuen ara. No estan sols, però tampoc amb nosaltres, penso per dins. Autoritats, consellers del govern, diputats, forta presència dels comuns, alguns artistes i molta gent de la sala de màquines de l’ANC i Òmnium conversen davant l’escenari. Sento un crit més fort que tots els que s’han cantat fins ara. ‘On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa?’ Quin crit més fort. És esgarrifós. Quin fred.

L’helicòpter provocador de la policia espanyola sobrevola les desenes de milers, centenars de milers, d’ànimes reunides. La gent segueix l’ocell de ferro, com gira-sols, mostrant-li els cartells, com si els pogués llegir, amb el lema ‘Llibertat presos polítics’. Xiulets. Algun crit esfereïdor. I el clam ‘fora les forces d’ocupació’, un clàssic repescat de molts anys enrere. Què vol? Intimidar? Fer-nos saber que ens controla? Com que és fosc, es passeja amb un llum potent, que ens apunta. I tothom crida. ‘Provocadors! Feixistes!’, destaca entre la cridòria.

La musa dels actes independentistes, Sílvia Bel, oficia amb determinació. I demana a tots els membres de la junta directiva d’Òmnium i del secretariat de l’ANC que pugin a l’escenari. El crit de ‘No esteu sols’ comparteix l’espai amb el de ‘Ni un pas enrere’. Marcel Mauri i Agustí Alcoberro avancen cap al micròfon. Són els vice-presidents d’Òmnium i ANC, respectivament, que assumiran provisionalment la veu cantant. Alcoberro, que és historiador i té el do del bon discurs, explica que una de les raons que esgrimeix la jutgessa per empresonar els Jordis és que en llibertat podrien reincidir en el delicte que se’ls imputa. La sedició. I afegeix: ‘Els que reincidirem som nosaltres!’ Mauri admet que estan abatuts amb els seus companys i amics a la presó. Però avisa que encara que tanquin els Jordis i a qui vingui al darrere, sempre hi haurà més Jordis i més Agustins i més Marcels per agafar el relleu.

El silenci. La remor d’una ciutat colossal de fons. Espelmes alçades. Rostres pensarosos. Cinc minuts que fan estremir l’espinada. Una flama com una serp lluminosa desfà regalims de cera transparents mig rosats que s’enrunen als dits d’un home gran. Vell. Té la mà alçada. Com un puny que estreny l’espelma roja. La pell li crema a cada gota que davalla. Els ulls plorosos. Concentrats per evitar que cap llàgrima emprengui el camí galta avall. Resistent. Cinc minuts de flama intensa. De silenci per a dir-ho tot.

Trencat per les cordes de guitarra i les veus de Montse Castellà i Cesk Freixas. ‘De matinada han trucat. Són al replà de l’escala…’ Ha calgut recuperar ‘L’estaca’ i avui també ‘Què volen aquesta gent’. Les veus de Freixas i Castellà encenen milers de veus més fortes encara. Que qui canta els seus mals espanta. I que la indignació es pot fer cançó. I aquella senyora darrere meu. Que canta, ben desfeta, mentre sosté un cartell dels Jordis, i tremola. Un tremolor digne i formidable. Un tremolor que és de tots. Que hem vist com s’han endut dos dels nostres. I que no els podem veure, sentir ni tocar aquí avui entre nosaltres. Que és on han de ser.

Desfilem cap a casa. Avui no és cap festa. No hem esborrat el somriure. O no l’hem oblidat. No fa por però tampoc no fa gens de gràcia. Tastem la naturalesa de l’estat espanyol. A cops de porra o a cop de presó. Els Jordis han fet arribar un missatge d’esperança i de lluita des de la presó. Com si digués Espriu, la gent ha respost amb un missatge de compromís i de determinació des del carrer: ‘Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.’ I amb les espelmes enceses, per la seva llibertat, un alçament de llum en la tenebra.


Pere Cardús. WILAWEB 17-10-2017



dimecres, 11 d’octubre de 2017

AJORNAMENT DE LA 81ena SORTIDA XINO-XANO


81ena SORTIDA XINO-XANO

CAMINADA PEL PONENT DEL PLA DE LA CALMA:
Pla de Bassau, Sant Cebrià de la Mora, El Clot, La Figuera i ermita de Sant Isidre, Pla de les Quatre Alzines, El Cafè, Pla de Bassau.


Davant l’empresonament d’en Jordi Sanchez i d’en Jordi Cuixart i les mobilitzacions previstes per a demà dimecres, hem acordat ajornar aquesta sortida, prevista per el dimecres 18 d’octubre, per a més endavant. Molts dels qui hi participàvem ens sentim obligats -per dignitat- juntament amb molta altra gent d’arreu del país, a mostrar al gobierno español i al món la nostra serena indignació davant d’aquest fet. 


Dimarts 17 d'octubre del 2017


dimarts, 3 d’octubre de 2017

1 - O: LA REPRESSIÓ "PROPORCIONADA" / LA NOSTRA RESPOSTA: ATURADA DE PAÍS



AVUI 
(2017) COM AHIR (1976)...

VERGONYA !!!


Només amb imatges tretes de les televisions en Jaume ens ha fet aquest vídeo que parla per si sol: VERGONYA !!!

  https://youtu.be/GUehBgVgbqc             

Un cop més, moltes gràcies Jaume !!!



**************************************


           3 - O  La resposta del poble català:

L' "ATURADA DE PAÍS"

El 3 - O el poble de Catalunya, arreu del país, ha volgut mostrar la seva repulsa a la vergonyant actuació de les forces policials espanyoles el passat dia 1 d'octubre.

Un cop més nosaltres també hi hem participat i en Jaume n'ha gravar les imatges:




dilluns, 25 de setembre de 2017

CRONICA DE LA 80ena SORTIDA XINO-XANO





PASSEJADA DES DE COLLSUSPINA A SANTA 
COLOMA SASSERRA


Tornem-hi !!.- Un cop passades les vacances d’estiu, a pocs dies d’entrar formalment a la tardor, reprenem les nostres caminades xino-xano. Alguns, francament, ja les trobàvem a faltar i en començàvem a tenir ganes.

La caminada.- L’ excursió que hem fet avui ha sigut una passejada –des del punt de vista de llargada i desnivells- molt light.

Suau i fàcil, però amb un cert interès i encant. El poblet d’origen, Collsuspina, el recorregut i el punt final de l’excursió, Santa Coloma Sasserra, son uns indrets molt bonics i dignes de conèixer.

Collsuspina, al centre de la imatge, Can Xarina
Collsuspina es caracteritza pel seu nucli antic, amb un molt ben conservat carrer Major, format al llarg dels segles XVI i XVII a partir de diversos hostals situats arran del camí ral. Hi destaquen, també, l’església parroquial de la Mare de Déu dels Dolors, de finals del segle XVI reformada, a partir de l’any 1880, amb capelles laterals, la façana i el campanar nous i Can Xarina, un gran casal gòtic-renaixentista que va ser la primera casa del poble, aixecada l’any 1550, i avui un reconegut restaurant.

La ruta, per una pista, baixa fins al torrent –que travessem per un gual d’obra- i s’enfila suaument cap l’anomena’t coll d’Espina. Al poc, per la dreta a l’altre costat de la riera, veiem la silueta del Roc Colomer un bloc rocós que, des d’una perspectiva concreta, suggereix un gran colom.

El Roc Colomer, al camí de Collsuspina cap a Santa Coloma Sasserra
Continuem pista enllà. Quan tant sols hem recorregut 1 km, passat el mas de l’Espina (1),  decidim –en comença a ser l’hora- fer una parada per a esmorzar. Damunt d’unes pedres, a la vora del camí, muntem la paradeta: els entrepans, la bota amb vi, les olives, el cafè calentó i “les gotes”. I fem la primera i llarga xerrada col·lectiva del matí: la situació del país i el referèndum de l’1 d’ octubre.

El mas de l'Espina
L'esmorzar, tots fem cara d'haver-ho fet...

Quan son prop d' ¼ d’ 11, reprenem la caminada. El recorregut, amb suaus pujades i baixades, continua carenejant per dalt de la Serra de Santa Coloma. Passem pel mig de boscos de roures amb sotabosc de boix i, més avall, d’alzines i algun bosquet de pi roig. Per la seva altitud –entre els 850 i 950 m- i pluviositat, superior a la resta del Moianès, és aquesta una zona rica en aigua, amb torrents i forces plans per a conreus i pastures que expliquen l’existència d’antiquíssims -i rics- masos, com el que hem vist de l’Espina, i petits nuclis rurals. Els núvols baixos que hi ha a les muntanyes de l’horitzó no ens permeten veure, amb claredat, les siluetes de la Mola de Sant Llorenç de Munt ni, més al fons, el massís de Montserrat que des d’aquí dalt, diuen, es veuen perfectament.

Baixem, quan ja portem recorreguts quasi 4 km, fins el Pla del Forn, el pla on hi havia hagut l'antic forn de calç del veïnat de Santa Coloma Sasserra. Poc abans d’arribar-hi veiem a la nostra esquerra, en mig d’antigues feixes de conreu –ara, prats amb l’herba força seca després de la manca de pluges d’aquest estiu- i algun camp llaurat, la casa del Bonifet. Hi ha uns cavalls pasturant que, de tant secs que estan, diuen ben poc de l’estima o cura que el seu propietari en te. Lamentable, pobres besties...

Els pobres i esquelètics cavalls que hem vist
 pasturant pels voltants de la casa del Bonifet

Per un petit i ombrejat corriol, envoltat de velles alzines, arribem a Santa Coloma Sasserra. El primer que ens crida l’atenció és el gran i molt ben restaurat casal que tenim a la dreta, la Rectoria, edificada al segle XIII però molt ampliada i modificada al XVI i sobretot al XVIII. 

La Creu de terme, la Rectoria i, potser, la majordoma...

Al mig d’un gran pla, entre la Rectoria i el nucli que formen l’església de Santa Coloma (2), el petit cementiri rural i la gran casa de El Giol (3) hi veiem el majestuós roure del Giol (4).

Creu de terme i roure del Giol. La Conxita, a la dreta de la porta,
ens dona idea de la magnitud d'aquest arbre.
Com que anem molt be de temps, ens estem una bona estona contemplant els detalls del gran roure, l’església, el cementiri i les dues grans cases d’aquests petit, bonic i tranquil nucli rural. Ens enfilem, també, dalt del mirador que hi ha prop del roure, on hi podem veure un panell indicador –força malmès- on hi estan assenyalats els principals indrets de l’entorn. La vegetació i l’alçada dels boscos dels turons dels voltants, desllueixen una mica el panorama i en dificulten la visió.

Detall exterior de la capçalera de l'esglesia. Observeu les restes
de l'absis romànic amb el realçat posterior i, a l'esquerra, la nova sagristia.

"I, un cop tingueu la masa freda, podeu
començar a formar les croquetes..."
A ¾ de 12, decidim retornar –desfent el mateix camí- cap a Collsuspina. La tranquil·la passejada convida a les converses. A l’anada i durant l’esmorzar hem parlat, abastament, sobre la situació política que estem vivim a Catalunya, les accions del govern de l’estat, la resposta que des d’aquí els estem donant i sobre si, finalment, podrem celebrar el referèndum previst per a l’ 1 d’octubre. Ara, de tornada, la cosa ha anat –principalment- de gastronomia: canapès, carpaccios, delicatessen (delicadeses), menjars exquisits, lleugers i originals... receptes, presentacions, idees... 

Ummm... arribem, doncs, a Collsuspina amb gana... Encara no és l’ 1 del migdia però decidim anar, amb els cotxes, fins al lloc on tenim emparaulat el dinar: El restaurant "El Toll" situat, a tocar de la carretera, en un dels veïnats del poble, el Raval Picanyol.

En la passejada d’avui hem recorregut, segons els equips de mesura d’en Jaume, 8,2 km i salvat uns desnivells acumulats de +/- 160 m. 

El dinar.- Dels dos companys que només venen a dinar, un l’hem trobat a la nostra arribada a Collsuspina i l’altre ja està de camí i a punt d’arribar. Ja tenim la taula parada. Encomanem les cerveses i comencem a triar els plats que més ens agraden del menú. La noia que ens atén ens fa saber que, com cada dijous, avui fan arròs –paella mixta-; si en volem, ens en prepararan una per a tenir-la “al seu punt” per a dinar. La majoria triem, com a primer plat, aquesta opció. Als segons la cosa canvia: les galtes guisades i la botifarra a la brasa son, crec, els plats més sol·licitats.


Després vindran les postres –amb el mató amb mel com el més triat-, els cafès, tallats i cigalons. Entaulats ens fem la foto de grup.




Ens han ates molt be i la pacient i gentil noia que a tingut cura de servir-nos ha estat molt eficient i amable.

La sobretaula, a la fresca.- Agraïm el servei i paguem. Ens hi trobem molt be i com que anem be de temps, decidim sortir a fora del menjador i, a l’ombra d’unes moreres de la zona enjardinada del restaurant, rematar l’àpat amb uns gintònics, els més valents/es, o un nou cafè o unes tòniques, els més lights.


Tips i satisfets, reprenem –o continuem- les converses. Torna a sorgir el tema de la mobilització de la gran majoria de catalans davant l’actuació del govern espanyol i la convocatòria del referèndum. Volem saber que en pensa la joventut i com ho veuen des d’un poble com Collsuspina; per això, aprofitant que ja ens ha portat el beure, ho plantegem a la noia que ens ha ates al llarg de tot el dinar... en resulta ser una independentista de les de pedra picada !!.


Els joves, fins i tot, ho tenen més clar que nosaltres...

Com que tots, sembla, que hi estem d’acord i el que més ens agrada és el debat i la polèmica... canviem de tema. En Enric Escobedo, un dels nostres especialistes en ciència i tecnologies treu –per a il·lustrar als presents- el tema d’un dels nostres vells inventors: Narcís Monturiol i el seu submarí... En Llorenç s’hi afegeix complementant l' assumpte amb els seus coneixements històrics... Concloem que, un cop més, tingueren de fer la seva feina “a pesar dels governs espanyols”... Ja hi tornem a ser !!!.

Tot i que hi estem molt a gust, l’hora de marxar ens obliga a aixecar “el campament”, acomiadar-nos i retornar cadascú als seus llocs d’origen.

Així ho fem emparaulant-nos però –després de complir amb les nostres obligacions com a catalans en les properes dates-, per a trobar-nos de nou a la propera Xino-Xano del dijous 5 d’octubre.

Fins llavors doncs.

Una abraçada a tots/es.

Text.- Pep
Fotografies.- Enric Escobedo, Jaume i Pep
Vídeo.- Jaume  https://youtu.be/fExgGZXJ4wg

        
NOTES.- 

1.- Situat en un dels vessants del Coll de l’Espina (que és l’origen etimològic del nom del poble: Coll s’Espina) és una de les masies més antigues i importants del terme; documentada l’any 923 quan es fa referència al lloc Spina, dins el terme del castell de Tona. El mas està format per un gran edifici que conforma l'habitatge i diverses construccions annexes, d'èpoques diverses. La façana principal compta amb dos portals adovellats, un d'ells ornat amb un interessant escut, dels segles XVI-XVII. En destaca, també, el finestral d'arc conopial de tradició gòtica, habitual al segle XVI, amb traceria calada i les impostes esculpides. Te una gran galeria i d’altres obres que van dels segles XVIII fins als nostres dies.
   
2.- L’edifici actual te els seus orígens en una capella romànica, documentada el 939 com a depenent de Santa Maria de Moià. Des del 1060 es consignada com una parròquia plenament independent. En un document del 1230 és anomenada com Santa Coloma de ipsa serra d’on ha derivat l’actual nom de Sasserra. No hi ha notícies documentals de la seva erecció, només consten algunes obres fetes el 1673 i el 1820 que van anar modificant la primitiva esglèsia romànica construint-hi capelles laterals, una gran sagristia, sobrealçant l’absis –del segle XII-, tot el temple i el campanar –del segle XI- i refent la façana -potser aprofitant algun element romànic com l’ull de bou motllurat, que podria ser del segle XII, la finestra que està al seu damunt o la porta adovellada-.

3.- És un gran mas unit a l’església, construït el segle XVI i modificat al llarg del XVII i XVIII. Te tres cossos: el central, el més antic, és rectangular i encarat a migdia; els altres dos, posteriors, formen un angle recte amb el central. Actualment l’hem vist envoltat de bastides i deduïm que està en procés de restauració.

4.- En alguns mapes l’hem vist denominat com a Roure de Santa Coloma Sasserra. És un roure de fulla gran o roure de fulla grossa (Quercus petraea), està situat davant mateix, al sud, de l'església parroquial de Santa Coloma, al sud-est de la Rectoria i al sud-oest del Giol, presidint l'esplanada on es trobaven el Camí de Santa Coloma Sasserra i el de Collsuspina i on hi havia la gran era comunal del poble. Mesura aproximadament uns 20 metres d'alçada, una capçana mitjana de 21 metres de diàmetre i 4,50 metres de corda (perímetre del tronc a una alçada d'1,50 metres). El 1987 va ser declarat oficialment Arbre Monumental de Catalunya. No hem sabut esbrinar la seva edat, però tractant-se d’una espècie d’arbre de creixement lent, per la seva dimensió i envergadura li estimem uns 400 o 500 anys. Presenta, per l’aparença, una salut de ferro.


dimecres, 20 de setembre de 2017

20 DE SETEMBRE: LA RESPOSTA






LA RESPOSTA DE CATALUNYA A LES DARRERS ACCIONS DEL GOVERN ESPANYOL


Mobilitzats per tots els mitjans, des de primeres hores del matí fins al moment d’escriure aquets mots, molts de nosaltres hem anat acudint –serens però amb una certa indignació- a la crida que les associacions sobiranistes feien de concentrar-se davant de les diverses dependencies del Govern Català on la Guardia Civil havia entrat, especialment a la Rambla de Catalunya amb Gran Via.

En Jaume, el nostre diligent cronista gràfic, n’ha fet un bon vídeo –que podeu veure clicant l’enllaç https://youtu.be/ekHcDGuSt9g. Com sempre les seves imatges son molt clares i expressives.

Podeu, també, llegir l’anàlisi política que sobre els esdeveniments d’aquesta jornada ha publicat, avui mateix, en Pere Cardus a WILAWEB. 

Crònica de la revolta contra el cop d'estat que intenta perpetrar l'estat espanyol amb l'assalt als departaments de la Generalitat de Catalunya

Han sonat les alarmes ben d’hora, quan gairebé tothom anava cap a les escoles, a la feines o a les reunions del dia. Havien entrat al Departament d’Economia. Havien detingut uns quants alts càrrecs del govern. La informació que corria era molt confusa, però ja es veia que la cosa anava de debò. De mica en mica, se sabien més informacions. Havien entrat als despatxos de Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda, i de Pere Aragonès, secretari d’Economia. Entre els detinguts, corria el nom de Josep Maria Jové, secretari general del departament presidit per Oriol Junqueras. Les entitats sobiranistes feien una crida a la mobilització. Ja hi havia força gent que s’havia plantat davant la seu del departament, a la Rambla de Catalunya, a Barcelona.

Començava a circular nova informació: també havien assaltat el CTTI, la Conselleria d’Exteriors, l’empresa T-Systems… El president Puigdemont convocava una reunió d’urgència amb membres del govern al Palau de la Generalitat. Alguns manifestants tallaven la Via Laietana. Uns altres, seguint la crida de Jordi Sànchez (ANC), tallaven la Gran Via de les Corts Catalanes. La presidenta Carme Forcadell esperava al parlament per prendre decisions importants si corresponia de fer-ho. Calia tenir el cap ben fred davant una agressió d’aquesta magnitud. Una expressió començava a fer fortuna a les xarxes i entre la gent mobilitzada: cop d’estat a la democràcia i a la Generalitat.

La crida a la mobilització reeixia i la Rambla de Catalunya amb Gran Via s’omplia d’una gernació que no està disposada a permetre aquest cop. Milers de ciutadans amb estelades, domassos demanant democràcia, cartells de tota mena… no hi cap ni una agulla. L’ambient és fort. Concentració concentrada i rotunda. Al capdavant, figures de la política, el pensament i la cultura. ‘No passaran’, és un dels crits més repetits. Diuen i corre que Jové i dos detinguts més del Departament d’Economia no són a l’edifici, que han estat detinguts en un altre lloc i que els volen dur al seu despatx per a poder escorcollar-lo. Aquesta és l’ordre del jutge que ha autoritzat el cop.

Amb aquesta informació, la multitud es conjura: ‘No els deixarem passar i no podran sortir d’aquí.’ La porta del departament s’obre de tant en tant per a deixar entrar o sortir algun treballador. Els crits eixordadors omplen l’aire i gairebé no es pot ni respirar. Hi ha una cridòria absoluta. No passen vint segons sense que algun cant, alguna proclama o alguna cançó retrunyi als nostres timpans. ‘On és el Coscubiela’, fa fortuna entre la gent. Albano-Dante Fachin, un dels que ha arribat més d’hora a la concentració, riu sense amagar-se’n. Ramon Tremosa crida amb la multitud un altre crit: ‘On és Europa?’ També es canta ‘L’estaca’ i les tonades ja clàssiques de l’Elèctrica Dharma.

Els manifestants no s’aturen ni un segon. La disposició a plantar-se ‘perquè ja n’hi ha prou, ja no acceptem més agressions’ és rotunda. Els Mossos han fet una filera davant els agents de la Guàrdia Civil plantats a la porta. El missatge és clar: són els mossos que protegeixen els edificis del govern i es fan càrrec de la seguretat a la via pública. Les flors, clavells blancs i vermells, salten per damunt d’aquesta filera de mossos i van a parar a les boines dels de color verd. Cares de pomes agres dels assaltants de les nostres institucions. Uns quants homes entrenats per a caçar criminals perillosos i gihadistes fan guàrdia davant de gent que els dóna flors, els somriu i els canta cançons. Però ells han d’aguantar, impertèrrits. Fan el ridícul en nom d’un estat que es mostra disposat a tot i més.

Han arribat també advocats del col·legi vestits amb les togues per donar suport als afectats del departament. Avui hi ha un cop d’estat. Un govern estranger vol substituir el govern que ha decidit el poble de Catalunya. Volen intervenir les institucions i suspendre l’autonomia. La volen suspendre d’autonomia sense passar pel parlament. Amb la força policíaca. Advocats, polítics, artistes, intel·lectuals, professors, estudiants i més gent es planta avui davant l’agressió. Com ha passat sempre en qualsevol revolució.

Convicció, civisme, fermesa, il·lusió: ‘Vo-ta-rem, vo-ta-rem’, crida la multitud. I ‘les nostres armes són les urnes’, mentre una urna sura per damunt de la gentada amb la inscripció: ‘Espanya, aquest és el vostre problema’, en anglès. No hi ha retorn. L’estat espanyol ha escopit a la democràcia i les institucions catalanes. I aquesta nova escopinada ha fet vessar el got. La determinació de la gent que s’ha aplegat a defensar les institucions i la democràcia és definitiva. No se n’aniran. Serà un dia llarg. Caldrà prendre decisions. La bona informació ara és decisiva. Avui és el dia. Avui pot ser el dia.

Pere Cardús publicat a WILAWEB