diumenge, 18 de febrer de 2018

CRÒNICA DE LA 83ena SORTIDA XINO-XANO








DES DEL CIM DEL TIBIDABO A SANT CUGAT DEL VALLÈS PER LA VALL DE GAUSAC


Assolim el cim del Tibidabo (amb comoditat i gastant poc).- Ens ho va ensenyar el company Joan Miquel en una anterior xino-xano. Es pot pujar fins dalt del Tibidabo sense cap esforç i gastant molts pocs diners.

Car agafar els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya fins a la parada “Peu del funicular”, després el Funicular de Vallvidrera fins l’estació superior i, un cop allà, el bus de barri 111 fins a la plaça que hi ha a l’entrada del parc d’atraccions, als peus i davant mateix del temple del Tibidabo. Només marcant un únic viatge de la targeta T-10 o T-4. Els companys que venen de Premià, ens diuen, que a ells els ha sortit encara millor; han fet el viatge en autobús, des del seu poble fins a Barcelona + el tren + el funicular + el bus de barri fins dalt del Tibidabo, amb un únic “clic” de la targeta. Comencem molt be.

Poc abans de les 9 del matí ja estem -com si fóssim turistes- contemplant el panorama que, des de la balconada del Tibidabo, es te sobre Barcelona. Una barreja de boirina i pol·lució cobreix, a aquesta hora, bona part de la ciutat però tot assenyala que, avui, tindrem un bon dia. Advertits pel pronòstic que ens ha fet en Joan Miquel, anem abrigats i certament, en aquets moments del matí, tot el que ens hem posat al damunt ens fa el seu servei... A mesura que el dia avanci i el sol vagi escalfant, però, ens anirem “despullant”.


Comencem la caminada.- Agafem la carretera que, des del parc d’atraccions, baixa cap a Vallvidrera. Just abans d’arribar a l’ aparcament de vehicles agafem un trencant, a la dreta, el “Camí de Can Totxo”. Som a l’anomenada Colònia del Tibidabo (1) una petita urbanització, promoguda pel gran impulsor immobiliari de la muntanya del Tibidabo, el Dr. Salvador Andreu.

Deixem a la nostra dreta, gairebé al final del carrer, una gran casa que es va construir no en estil modernista, com les que hem anat veient fins ara, sinó imitant les típiques masies del segle XVII i que, de fet, s’anomena la Masia Catalana (2).

La "Masia Catalana" de la Colònia del Tibidabo

Seguim, ara ja per una pista, per l’anomenat “Camí de Sant Cugat”. Passem pel costat de Can Tano una masia de principi del segle XX, ja en mig del despoblat i envoltada de bosc.

Al poc arribem al coll de la Vinassa, deixem la pista i agafem un camí que baixa per la dreta assenyalat amb un indicador que diu “la Mola, Vista Rica i Can Borni”. Teníem intenció d’esmorzar en aquest punt però preferim fer-ho, una mica més endavant, en un altre lloc on ens toqui el sol.


Passem, seguint el PR-35, per sobre la font de la Salamandra -que veiem, en una zona neta de sotabosc, unes feixes més avall sota un gros plàtan- fins que arribem a la carretera (BV-1418) d’accés al Tibidabo. Som al vessant de llevant de la serra –el que mira al mar- i per tant, a aquesta hora i avui, assolellat. Seguim la carretera cap a la dreta, uns 100 m, fins al trencant que porta cap els vivers de Can Borni on hi ha un petit mirador amb bancs. Un bon lloc per a esmorzar-hi.

Ja som a la carretera i hi toca el sol... a esmorzar !!!
L’esmorzar.- Muntem la parada damunt un dels bancs. La majoria  traguejant (i alguns bevent només aigua) i picant olives, fem baixar els entrepans. Després vindrà l’assortit de xocolates –amb 70 % de cacau, amb ametlles, amb avellanes, amb taronja,...-, els carnosos i dolços dàtils i rematarem l’àpat matiner amb el cafè -ben calentó- i les gotes.


Continuem l’excursió.-  Quan falten uns minuts per les 10 del matí, reprenem la caminada. Seguim carretera avall, en direcció al punt on aquesta conflueix amb la que va de Barcelona a Sant Cugat del Vallès (BP-1417 o de la Rabassada). L’agafem, en direcció a Barcelona, fins que uns 500 m més avall arribem al coll de l’Erola o s’Erola (3) on, entre d’altres edificis, hi ha l’antiga residència Vista Rica -crec que per a malats de tuberculosi- avui, però, abandonada i amb les portes i finestres tapiades amb maons.

En un replà, darrera Vista Rica, que hom utilitza sovint com aparcament, arrenca -a l’esquerra- una pista que va davallant cap a la fondalada que forma el torrent de la Salamandra. El camí, ombrejat, va baixant entre roures, marfulls, avellaners i talussos molsosos. Tenim una bona visió sobre la plana vallesana, amb Cerdanyola i Sant Cugat, i les muntanyes que l’envolten: Montserrat, Sant Llorenç de Munt amb la Mola, la Serra de Granera, els Cingles de Bertí i al fons, nevat, el Montseny.

Al lluny veiem, dalt del Turó del Puig, la Torre Miralluny o Torre dels Caçadors nom amb el qual es coneix la torre mirador que es va fer construir la família Vilaró de Torres, amb fabriques de teixits a Sabadell, com a pavelló de caça. És una obra amb forces característiques modernistes, de l'any 1852, i de l'arquitecte Joaquim Bassegoda. 


Poc més avall deixem la pista per on anem i agafem, girant a l’esquerra, el PR C-38. Anem baixant per un camí obac amb el terra encara humit per les nevades i pluges d’aquests passats dies. Enfilat, en un racó de la vall i a l’altra costat del torrent, hi veiem el gran i quadrat casal de Can Puig al voltant del qual, als anys 50 del passat segle, s’hi va intentar durant uns anys una experiència “benefico-formativa” per a joves orfes o sense recursos. Aquesta iniciativa, importada dels EEUU,  s’anomenà “La Ciudad de los Muchachos” de la qual avui només en queden el gran casal i unes malmeses runes (4).

Continuem baixant fins que, al fons de la vall, arribem a una pista més ampla que ens portarà a l’ermita de Sant Medir (5).  Asseguts davant la porta de l’ermita, reposem tot contemplant-ne els detalls, fent fotografies i rememorant els fets que, segons la tradició, convertiren al pagès Medir en sant i màrtir.





Al costat de l’ermita hi ha un gran edifici modernista, el Centre Sant Medir, on fins fa pocs anys tenien cura i tutela de persones greument afectades de discapacitat intel·lectual.

A partir d’aquí el camí és ample i bo, sense problemes. Sortim en direcció sud cap a Sant Cugat, per la pista més marcada, concentrant-nos en la contemplació del paisatge, perquè la vall de Gausac, per on caminem, és una de les més belles, ombrívoles i frondoses de tot Collserola, amb plàtans, freixes, avellaners, pins, falgueres, molses i, sobretot, alzines.


Passem alguns cops la riera de Sant Medir -que desprès de les pluges i nevades d’aquets darrers dies porta força aigua- fins que arribem al trencall que mena cap a Sant Adjutori i el Forn Ibèric.

Sant Adjutori és l’antiga església de Santa Maria de Gausac, ja documentada al segle X, com a parròquia. S’hi venerava una imatge de la Mare de Déu del Bosc que, actualment, es conserva al monestir de Sant Cugat. L’ermita és una construcció romànica, de atípica planta circular. Poc més enllà hi ha l’anomenat Forn Ibèric obra, també, ben original. Datat del segle II o I aC, conserva la cambra de foc, de planta quadrada, i restes de l’engraellat o cambra de cocció (6). Els dos monuments mereixen aquesta petita marrada i ens hi estem una estona mirant-ne els detalls i fent un bon nombre de fotografies.







Reculem fins a la cruïlla i seguim endavant travessant, un cop més, la riera. Poc després arribem a can Borrell, popular masia de més de 300 anys, actualment dedicada a restaurant. Ens hi fem la foto del grup de caminadors i continuem, per un dels costats de la casa, la ruta.


A la imatge hi falta en Jaume que és l'autor de la foto i en Carles
i en Joan que ja havien marxat fent via...

Fa estona que la pista va baixant, gairebé sense pendents, fent que l’excursió sigui una molt agradable passejada que ens permet anar xerrant, mentre caminem, tot contemplant el paisatge. Ens aturem un moment per a contemplar i retratar un magnífic exemplar d’alzina -amb 6 grosses branques- que hi ha, a l’esquerra de la pista, en un corriol que baixa cap a la riera de Sant Medir.



Passem uns camps, on el cereal -ben regat- hi comença a brotar amb força, i arribem al monumental Pi d’en Xandri (7). Una mica més endavant, a l’esquerra, trobem el trencant que porta a la gran pairaria i casa fortificada de la Torre Negra (del segle XI però amb notables reformes del segle XV) envoltada de misteris i llegendes.


Poc més avall ja contemplem la població de Sant Cugat del Vallès amb el campanar i les muralles del monestir i arribem al punt on la pista, per on venim, es troba amb les avingudes i carrers d’aquesta pròspera ciutat.

Vorejant el Parc de la Pollancreda i per la Rambla del Celler, arribem fins el restaurant “La Bolera” on tenim encarregat el dinar.


Dinar.- Hem caminat, segons els equips de mesura de dos del nostres companys, 14 km i hem emprat -amb pauses i parades- en fer tot el recorregut, des del Tibidabo fins al restaurant, una mica més de 4 hores. Hem fet gana i ens hem guanyat, ben bé, el dinar. Entaulats, mentre esperem al darrer “dinador” (dels que només han pogut venir a l’àpat), ens prenem -amb un pecaminós plaer- les cerveses de rigor. El primer brindis el fem -i més en aquesta ocasió que som a Sant Cugat...- en memòria de l’Enric i tenint presents a tots aquells companys i companyes que, físicament, avui no hi son.

Quan arriba el darrer comensal, pocs minuts després de les dues, ens comencen a portar un seguit de safates plenes de viandes. “Una safata per cada quatre...” ens diu, eficient i amb autoritat, la noia que capitaneja l’equip de cambrers: amanida, escalivada, pa torrat amb tomàquets i alls, patates al caliu amb all i oli, carxofes a la brasa, mongetes amb cansalada, cuixa de xai i botifarra a la brasa, patates fregides... aigua, unes gerres de vi i gasosa. Hem repetit de pa, all i oli, aigua i vi... i tot, al parer de la majoria, ha estat molt be i bo.







A l’hora dels postres el cronista, en Pep, ben content i satisfet per a poder-ho celebrar amb els companys i amics, convida a cava (que, evidentment, no és de la marca dels qui han decidit traslladar la seu fora de Catalunya...) doncs, precisament ahir, va fer 70 anys. Brindem per poder anar complint i celebrant -plegats i amb salut- anys i així poder anar també mantenint, cultivant, “regant” i fent créixer la nostra amistat. “Salut !!”, "Felicitats !!" i “Per molts anys !!”... tres crits espontanis, tres desitjos, que resumeixen perfectament el nostre sentiment. Moltes, gràcies amics i amigues, i que així sigui !!!.

Amb els cafès, culminem l’àpat. Passem comptes i ens acomiadem, agraint-los el servei, de l’equip del restaurant.

Sortim per a fer-nos la fotografia del grup i ens acomiadem emparaular-nos per a la propera sortida que, decidim, serà el dijous dia 8 de març vinent amb la intenció de fer l’excursió que teníem prevista des de “Borredà fins a Sant Sadurní de Rotgers”.




Fins llavors doncs. Una abraçada.



Text.- Pep
Fotografies.- Jaume i Pep
Vídeo.- Jaume   https://youtu.be/SX_W8SCklis



NOTES.-

1.- La Colònia del Tibidabo és una petita urbanització situada just a tocar del parc d'atraccions. Fins i tot, algunes de les cases comparteixen el jardí amb les instal·lacions del parc. El Dr. Andreu, més  conegut per les pastilles per a la tos, a més de farmacèutic es va dedicar també al mercat immobiliari. Ell va ser qui promogué la Colònia del Tibidabo, pensada per a allotjar alguns dels treballadors del parc, familiars i amics. La seva neta, Francisca Graells, explicà en un documental de BTV, que Andreu va viure tres epidèmies de pesta a Barcelona i això va fer que s'obsessionés per apropar els aires sans de la natura als barcelonins. El traçat dels carrers estrets i la parcel·lació, amb forts pendents, va ser obra de l’arquitecte Arnau Calvet (el mateix que, en col·laboració amb Bonaventura Conill, va fer les estacions superior i inferior del funicular de Vallvidrera). Entre els anys 1910 i el 1919 es van anar aixecant una vintena de cases unifamiliars algunes d’elles d’estil modernista obra, gairebé totes elles, dels arquitectes Josep Masdeu i Alfred Paluzie. Actualment, com també explica en el mateix documental de BTV l’Elio Costanza, encara hi viuen molts descendents d’en Salvador Andreu però també d'antics treballadors del parc. El seu pare, enginyer, va construir les primeres muntanyes russes del Tibidabo i, finalment, tota la família va acabar vivint a la colònia. L'Elio recorda com de petit, amb el Pere Botella, un altre veí de la urbanització, recorrien lliurement el parc d'atraccions ben bé com si fos el jardí de casa. Actualment aquest és un barri només residencial. L'única botiga de queviures que hi havia, entre els anys 50 i 70, va desaparèixer. També el bar que servia de lloc de trobada per als veïns, i això ha fet que la vida de barri pràcticament hagi desaparegut. Tot i així els veïns es consideren uns privilegiats per viure al lloc que el doctor Andreu va considerar que gaudia dels aires més sans de la ciutat. Però la veritat és que aquests carrers d'aires modernistes, amb un gran valor arquitectònic (està inclòs dins del Catàleg del Patrimoni de Barcelona) són força desconeguts per la majoria dels barcelonins.

2.- Utilitzada actualment com habitatge, està situada just on hi havia una antiga masia del segle XVIII: Ca n’Estisora. Tot i semblar una antiga pagesia, es de començaments del segle XX i pràcticament mai s’ha fer servir com a casa de camp. Va ser el mateix Dr. Andreu qui es va fer edificar aquesta casa. Al rellotge de sol de la façana s’hi endevina la data de construcció del mas: 1917. Més tard la seva filla Montserrat Andreu la va donar a Aldees Infantils SOS que, durant un temps, hi va acollir infants desvalguts.

3.-  Pel Coll d'Erola o s’Erola hi passava un dels camins més importants de la zona construïts pels romans i que és el que nosaltres avui hem seguit. No duia a Roma, però unia la colònia Barcino amb el Castrum Octavianum; és a dir, amb Sant Cugat. Tot i que els romans eren especialistes en obres d'enginyeria que superaven tota mena de obstacles, també és cert que eren pràctics i partidaris de simplificar aquestes dificultats. Així, el canvi de rasant d'aquesta carretera romana fou planificada en aquest indret en tant que era l'accés més fàcil per construir-la, la depressió de la carena o collada més accessible. Diuen que el nom del coll té el seu origen en el fet que, en temps medievals, hi hagué una era on confluïen els pagesos dels voltants per batre el seu blat, el que acabà donant nom a tota la serralada: "coll de ça erola". Tot i que és més probable que el nom tingui el seu origen en el fet que erola és un diminutiu d'era, que significa una àrea plana en una muntanya o, derivat del llatí area, un planell despullat en una altura.


5.- Aquesta capella del segle XI pertanyia al monestir de Sant Cugat. Era  una de les antigues parròquies del monestir i l’edifici, romànic, va ser molt modificat en períodes posteriors. Damunt del portal, a la façana, hi ha un relleu gòtic datat el 1447. El 3 de març, de cada any, s’hi fa un popular aplec amb nombroses colles de romeus d’alguns dels antics pobles del Pla de Barcelona: Sarrià, Gràcia, Sant Gervasi i la Bordeta. Sant Medir és, també, el patró de Sant Cugat del Vallès.

6.- En Pep, com sempre que passem per aquest lloc, ens explica que va ser l’any 1961 quan el seu club, el Club Excursionista de Gràcia, va desembrossar aquesta ermita que -documentalment- ja es coneixia però estava completament oblidada, colgada i amagada en mig de les bardisses. Mentre una bona colla de socis, voluntaris i membres de la seva secció d’arqueologia -el Grup de Recerques Arqueològiques (GRA)- en “descobrien” de nou les malmeses parets i en netejaven l’entorn, els del GRA feien prospeccions pels voltants on trobaren nombrosos fragments de ceràmica ibèrica i romana. Això els motivà a seguir buscant per la zona pensant que, potser, hi localitzarien un antic assentament o petit nucli rural d’aquell període. D’aquesta manera descobriren -aquest cop si- el Forn de ceràmica romà, però de tradició ibèrica, on sembla si coïen peces de ceràmica per a la llar o el comerç i, fins i tot, teules i d’altres petits materials per a la construcció. D’acord amb els arqueòlegs de la Diputació de Barcelona i el propietari del terreny, es decidí construir al voltant del forn -també a iniciativa i amb voluntaris del Club Excursionista- un tancament d’obra, reixes i coberta per tal de que les inclemències meteorològiques i alguns brètols, no poguéssim malmetre el que durant tants anys la natura havia amagat i protegit. L’any 2003 s’hi va fer, tant a l’ermita com al forn, una important feina de restauració i excavació arqueològica. Els dos monuments estan, actualment, declarats Be d’Interès Local del Patrimoni Arquitectònic de Sant Cugat i l’ermita, a més, ho és del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

7.- El pi d'en Xandri és un pi pinyoner (Pinus pinea) monumental situat en el territori del parc rural de Torre Negra a Sant Cugat del Vallès amb més de 230 anys (segons una anàlisi dendrològica va germinar l'any 1774). L'arbre té una alçada de 23 metres, un perímetre de 3,20 metres de tronc i un gruix de soca de 3,60 metres. La seva capçada té una amplada de 21 per 15 metres. Es diu d'en Xandri perquè es troba en terres que antany van ser propietat d'un pagès anomenat Xandri. El Pla general metropolità del 1976, que marcava com havia de créixer la ciutat, incorporava 170 hectàrees de Torre Negra com a zona urbanitzable no programada. Amb l'expectativa d'urbanitzar el terreny, l'any 1985, l'empresa immobiliària Núñez i Navarro va comprar el 56% de Torre Negra. Una dècada més tard, quan encara no s'havia programat l'urbanisme, un moviment ciutadà que va ser acollit per la unanimitat dels grups polítics va fer que s'accelerés l'inici dels tràmits per preservar la zona. El 1997 hi va haver un intent de tallar l'arbre i de calar-hi foc – presumptament per part d'una colla de joves –, però aquest acte de vandalisme gratuït va fracassar i gràcies a extenses mesures de manteniment i de suport el pi es va recuperar i avui en dia torna a gaudir de bona salut. L'atac al Pi d'en Xandri va revolucionar la defensa de la preservació fins al punt de provocar la manifestació més multitudinària que es recorda a Sant Cugat. Paral·lelament, Núñez i Navarro i els altres propietaris de l'indret van instar l'Ajuntament a donar llum verda a la construcció de 2.800 habitatges. Aquest projecte significava l'edificació de gairebé el 17% de Torre Negra. La pugna estava servida i els departament jurídics de l'Ajuntament i Núñez i Navarro han treballat moltes hores durant molts anys per presentar recursos, apel·lacions i impugnacions fins a un punt en què la guerra té tants fronts actius que es fa difícil de seguir. Enmig d'aquesta tempesta de litigis també hi ha els anomenats petits propietaris que tenen pastilles de terreny menors a la porció de Núñez i Navarro. Aquests han estat històricament els més interessats d'arribar a un acord que frenés aquest tsunami de plets i que deixés Ajuntament i propietaris contents. En els darrers anys el pi d'en Xandri ha esdevingut un símbol d'identitat de Sant Cugat i en particular dels esforços ciutadans per protegir l'ambient natural del municipi.


divendres, 16 de febrer de 2018

MANIFESTACIÓ DEL 16 de FEBRER 2018



















IL·LUMINEM LA LLIBERTAT !!!

Avui també hi hem participat, ja comencem a estar ben tips de tants maltractes i agressions: als nostres drets bàsics i fonamentals, als nostres representants polítics, a les nostres institucions, als nostres mitjans de comunicació públics, als nostres vots, a la nostra llengua,... a tot allò que identifiquen com a català.
Cal que ens mantinguem units i ferms. No podem permetre ni normalitzar una situació i actituds  d' amenaça col·lectiva a la que cal continuar combatent de forma  activa, serena, ferma i unitària. No ho permetrem !!! No defallirem !!!





MANIFEST EN SUPORT ALS PRESOS POLÍTICS CATALANS:

‘123 dies. O el que és el mateix: 4 mesos. És el temps que porten Jordi Cuixart i Jordi Sànchez privats de llibertat i lluny dels seus. El president d’Òmnium Cultural i el fins ara president de l’Assemblea Nacional Catalana fa 123 dies que viuen entre reixes per les seves idees polítiques: per defensar el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya. El mateix que el vicepresident, Oriol Junqueras, i el conseller d’Interior, Joaquim Forn: 106 dies tancats a la presó d’Estremera per tirar endavant el mandat del poble de Catalunya.
El dret a manifestació és un dret bàsic en qualsevol democràcia. Però aquí l’Estat actua com una dictadura: ens jutgen i ens priven de llibertat per manifestar-nos pacíficament.
No ens cansarem de dir-ho. Les entitats NO hem comès cap delicte. Jordi Sànchez no ha comès cap delicte. Jordi Cuixart no ha comès cap delicte. Empresonant els dos Jordis ens han empresonat a tots.
Han passat quatre mesos des d’aquell 16 d’octubre quan, passades les 9 del vespre, l’Audiència Nacional decidia enviar a la presó de Soto del Real, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Les cassolades van ressonar arreu de Catalunya, el país es va omplir d’espelmes amb l’esperança que aquest malson acabaria, el carrer Marina es va desbordar de persones que exigien la fi dels empresonaments dels Jordis i del Govern… i, en tot aquest temps, al govern espanyol ni tan sols li han pujat els colors.
Hem vist com juristes, advocats, organismes internacionals han posat el crit al cel per aquesta ordre de presó preventiva. Escandalosa, alarmant, cop a l’estat de dret… són només algunes de les moltes qualificacions que veus més que autoritzades han etzibat a la injusta situació de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, així com Oriol Junqueras i Joaquim Forn que no oblidem: fa 106 dies que estan tancats a Estremera.
Ara mateix a l’Estat espanyol s’estan vulnerant drets bàsics i fonamentals, no estan garantits alguns drets i llibertats. I, lluny d’aturar, segueixen les citacions judicials de polítics però també d’empresaris i voluntaris que, repetim, no han comès cap il·legalitat.
La injusta situació dels presos polítics ens demostra que s’estan vulnerant el dret d’expressió, d’opinió, de manifestació, d’associació i participació. Als presos se’ls restringeix el dret a participar de l’activitat política. Han estat empresonats per ordre d’un tribunal que no era competent per fer-ho: l’Audiència Nacional. No s’han respectat els principis d’imparcialitat ni d’independència judicial. S’ha vulnerat el dret a la presumpció d’innocència, no se’ls ha garantit el dret a preparar la seva defensa.
Jordis: Sou l’exemple viu de la lluita pacífica d’un poble per a una societat més lliure. Ens volien aïllar i estem més units que mai. L’esperança és més forta que la tristor, la voluntat d’una Catalunya millor i unida és més forta que la rancúnia.

I no oblidem: tots són a la presó sense haver estat jutjats. No hi ha escletxa per al dubte: tots 4 estan retinguts per l’Estat per raons polítiques. No defallirem, seguirem alçant la veu per denunciar tants cops com calgui aquesta injustícia majúscula. Avui, una vegada més, exigim la llibertat immediata de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Exigim justícia!’

Plaça de Sant Jaume, Barcelona, 16 de febrer del 2018





diumenge, 11 de febrer de 2018

CRIDA A LA 83ena SORTIDA XINO-XANO



DEL CIM DEL TIBIDABO A SANT CUGAT DEL VALLÈS PER LA VALL DE GAUSAC


Data.- Dijous 15 de febrer del 2018.


Sant Adjutori
Tipus d’itinerari.- 
Des del cim del Tibidabo (512 m), sostre del Parc Natural de la Serra de Collserola, donant l'esquena a la ciutat de Barcelona, es contempla la gran planura del Vallès emmarcada per les serralades de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Montseny. Més a prop, als peus de la serra, destaquen el monestir i la població de Sant Cugat del Vallès, vers on es dirigeix l'itinerari que us proposem tot seguint la històrica vall de Gausac o de Sant Medir. Aquesta excursió és una variant de la que vàrem fer, el setembre del 2010 en la 9ena Xino-Xano. En aquella ocasió sortiren del Baixador de Vallvidrera i ens enfilarem fins dalt del Tibidabo passant per Vil·la Joana i el Coll de Gravat. Ara, quasi 7 anys després, farem la pujada en transports públics (funicular fins a Vallvidrera i microbús fins al cim del Tibidabo) i ens arribarem fins a Sant Cugat, pràcticament sempre en baixada, passant per una de les valls més belles i frondoses de tot Collserola: la vall de Gausac amb plàtans, freixes, avellaners, pins i, sobretot, alzines. Veurem, també, monuments carregats d’història i tradició, com l’església de Sant Medir i la Torre Negra o  de gairebé únics, com l’ermita rodona de Sant Adjutori i el Forn Ibèric que hi ha al seu costat. Ja arribant al final del nostre recorregut, passarem a tocar del Pi d’en Xandri vell i monumental arbre simbòlic de Sant Cugat.


Recorregut i dificultat.-

Aproximació: Un cop siguem a l’estació de “Peu de Funicular” (el tren hi arriba a les 8h 18’) agafarem el Funicular que ens puja fins a la vil·la de Vallvidrera (inclòs amb el mateix bitllet). A tocar de l’accés superior a l’estació hi ha la parada del bus 111 que va fins dalt del Tibidabo. Aquest bus, els dies feiners, passa cada 30’ i el que ens va be a nosaltres, passa per aquesta parada a les 8h 37’. En uns 10 o 15’ ens deixarà a la plaça que hi ha davant del temple del Tibidabo.

Recorregut a peu: La ruta comença dalt del cim del Tibidabo, concretament a la plaça que hi ha a l'entrada del parc d'atraccions.

0,00 km (512 m d’alt). Cim del Tibidabo. Se surt en direcció S baixant per la carretera de Vallvidrera al Tibidabo fins a arribar just abans del pàrquing del parc d'atraccions (km 0,26, 476 m, 0 h 03 min), on es gira a la dreta (NO) pel Camí de Cal Totxo. Se segueix pel carrer que, més endavant, passa a ser una pista forestal: el Camí de Sant Cugat (km 0,56, 459 m, 0 h 06 min). Es passa pel costat de can Tano.




1,17 km (462 m), 0 h 14 min. Cruïlla al coll de la Vinassa (pal indicador). Es deixa la pista i es gira a la dreta (N) per un corriol que descendeix. Només uns metres després, es troba una bifurcació: es pren el trencall de la dreta (E) fins a la carretera de Vallvidrera, just a sobre del coll de l'Erola o S’erola.

1,89 km (423 m), 0 h 23 min. Carretera de Vallvidrera (BV-1418). Cal seguir-la a l'esquerra (N) fins a desembocar en pocs metres a la carretera de Barcelona a Sant Cugat del Vallès (l'Arrabassada o BP-1417), que se segueix a la dreta (NE) en direcció a Barcelona.

2,34 km (396 m), 0 h 28 min. Un cop al coll de l'Erola, on hi ha Vista Rica, es gira a l'esquerra davallant per una pista en direcció NO.

2,86 km (378 m), 0 h 35 min. Bifurcació. Es deixa la pista per on s'anava i es gira a l'esquerra (SO) pel PR C-38. Es continua pel camí principal fins a arribar a una pista més ampla al fons de la vall.

5,21 km (228 m), 1 h 05 min. Pista ampla al costat del torrent de la Salamandra. Cal agafar-la a la dreta (N). De seguida, es deixa una pista que puja a l'esquerra i es continua cap al N pel fons del torrent fins a ascendir per una curta però forta rampa directament fins a l'ermita de Sant Medir.

Sant Medir
5,56 km (224 m), 1 h 10 min. Ermita de Sant Medir. Conta la tradició que, fugint sant Pacià de la persecució romana, passà per les terres on un camperol anomenat Medir sembrava faves. Darrere seu, els romans perseguidors preguntaren al pagès si havia vist passar el fugitiu, el qual els contestà que sí, que hi havia passat quan plantava les faves, que aleshores estaven miraculosament granades. Els romans, creient-se burlats, el mataren i prosseguiren fins a Sant Cugat, on també trobaren i mataren a Pacià, el bisbe de Barcelona. Cada 3 de març, diada del sant, s’hi celebra un popular aplec amb nombroses “colles” dels antics pobles del Pla de Barcelona, especialment de Gràcia, Sarrià i Sant Gervasi. L’ermita està documentada des del segle X i l’edifici actual -molt modificat- és d’estil romànic amb campanar de doble espadanya. Damunt el portal, de punt rodó, de la façana hi ha un relleu gòtic que representa la Santíssima Trinitat.

Es continua per la pista que surt en direcció NO, que, després de pujar un xic i tornar a baixar, segueix per la llera de la vall de Gausac cap al N.  Aquesta vall és la via natural que, des de molt antic, comunica Barcelona (l’antiga Barcino) amb Sant Cugat del Vallès (Castrum Octavianum) i  s’allarga fins Terrassa (Egara). Era una via romana molt concorreguda, potser anteriorment un camí ibèric i, després, medieval.

7,22 km (152 m), 1 h 32 min. Bifurcació (pal indicador). Es gira momentàniament a la dreta (E i després N) per un desviament que porta a l'ermita o església romànica rodona que, al s. X, era la parròquia de Santa Maria de Gausac, que en un principi estava consagrada a la Mare de Déu del Bosc i, més modernament, de Sant Adjutori (km 7,37, 160 m, 1 h 35 min). A prop, a 50 m cap al N, es pot contemplar un forn de ceràmica de tradició ibèrica, però d'època romana -segles II o I aC-, testimoni de l'intens poblament de la serralada, mostra evident del qual són també els abandonats cultius de can Borrell, on hi arribarem reprenent cap al N el camí que ressegueix la riera de Sant Medir.


Detall del Forn Ibèric

7,92 km (156 m), 1 h 43 min. Can Borrell, popular masia de més de 300 anys d’antiguitat convertida actualment en restaurant. Es dóna la volta a la casa i es tomba a la dreta (NE) per una pista, apta per a vehicles, que surt recte. Uns metres més avall (km 8,07, 153 m, 1 h 45 min), cal desviar-se a l'esquerra (NO; pal indicador) per una pista que duu a Sant Cugat.

9,80 km (110 m), 2 h 10 min. Després de travessar la riera, es deixa a la dreta (E) el monumental Pi d'en Xandri, de més de 230 anys, agredit per aconseguir el canvi de qualificació d'uns terrenys avui sortosament protegits. L'arbre avui està guarit i protegit per unes fortes estaques de fusta. Se segueix en direcció NO i, més endavant, també es deixa a l'esquerra (O) la majestuosa edificació pairal de la Torre Negra, construïda al segle XI però amb reformes i fortificacions del segle XV, envoltada de llegendes com la que diu que hi havia un túnel que comunicava amb el monestir de Sant Cugat. Poc després, ja es contempla la població de Sant Cugat del Vallès i les muralles que encerclen el monestir.
La Torre Negra

10,31 km (109 m), 2 h 20 min. Sant Cugat del Vallès, inici de la pista de Can Borrell (pal indicador). Fi de l'itinerari.

El recorregut total és, com podeu veure, d’uns 10, 5 km. Els desnivells acumulats son de +66 m i -460 m. El temps que estimem emprarem en fer tot el recorregut (amb pauses i aturades, esmorzar inclòs) pot ser d’unes 4h. La dificultat de la caminada, pràcticament tota ella en una continuada i suau baixada, la qualificaríem de mitjana-baixa.


Dinar.- El dinar el farem, a les 14h, al restaurant-braseria “La bolera” de la Baixada de l’Alba 20, tel. 93 674 16 75 de SANT CUGAT DEL VALLÈS  http://www.restaurantlabolera.com/ca .

Tenen carta però fan, entre d’altres, aquest menú per a grups:

  •          Safata d'amanida verda
  •         Safata d'escalivada
  •          Safata de patates al caliu amb allioli
  •          Safata de carxofes a la brasa
  •          Pa torrat
  •          Safata de xai i botifarra
  •          Safata de patates fregides
  •          Safata de mongetes amb cansalada
  •          Beguda (vi de la casa, aigua i gasosa), postres de la casa i cafè
A un preu, per persona de 21, 75 euros.

Crec recordar (i les fotografies penso que així ho confirmen) que la darrera vegada que hi vam anar, quan la 9ena xino-xano, és el que vàrem dinar.



Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi. Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol o el fred i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, els que en necessitin o en tinguin, els bastons.


Lloc i hora de trobada.- Vestíbul -que hi ha, més o menys, sota del Zuric- de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) de Plaça Catalunya (davant l’oficina d’atenció al client) a les 7h 45’. (Els qui hi anem amb els mateixos FGC us esperarem a la part de dins de les màquines de validació de bitllets -per aprofitar el viatge...-). Agafarem el tren de la línia S 2 (Sabadell) que surt a les 8h 04’  i arriba al Peu del Funicular (de Vallvidrera) a les 8h 18’ (tarja T-10) i el retorn el farem amb aquest mateix mitjà però des de l’estació de Sant Cugat (preu del bitllet, tarifa de pensionista: 2,65 euros).


Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans de darrera hora del dimarts 13 de febrer, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida- per a poder confirmar, al llarg del matí de dimecres, al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.


Una abraçada.


EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL 




Els mapes del temps pel dijous 15 indiquen que a l'àrea de Sant Cugat, i especialment a redós de la serra de Collcerola, la temperatura anirà des dels 4º a les set del matí (hora local) als 9º cap a les deu, i arribant als 14º a l'hora de dinar.
El dia es llevarà amb núvols alts dispersos amb forces estones de sol al matí que s'anirà cobrint cap a migdia. El vent serà inapreciable de ponent a nivell de superfície, però prou intens a les capes superiors, allà on es formen els núvols.

nullschool.net

Com es pot veure en aquest mapa les corrents en raig ens queden més al nord o més al sud, però tot i així seran considerables a 850 hPa que és l'alçada dels núvols. És a dir estarem entre dos fronts i com sempre tot depèn de si els cicles s'avancen o si es retarden.

La probabilitat d'aquest pronòstic és del 80%.

Conclusió: Aneu abrigats, que el fred és l'únic segur hores d'ara.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M