divendres, 11 de maig de 2018

CRÒNICA DE LA 86ena SORTIDA XINO-XANO




CAMINADA DES DE BORREDÀ FINS
A SANT SADURNÍ DE ROTGERS


Un cop més, proposem una cosa i amb bon criteri, sobre la marxa, en fem una altra.

Per exemple, a la sortida d’avui, teníem previst esmorzar -com fem, quasi sempre, de pícnic- al Parc Municipal de Vilada, uns 8 km abans d’arribar al punt on començava la caminada, Borredà. L’excursió era lluny, per això hem matinat una mica -alguns a 2/4 de 6 del matí ja estaven “en dansa”- per a enllestir la motxilla, anar a recollir a alguns companys i, així, fer el viatge acompanyats, tot optimitzant la capacitat dels vehicles. Hem anat sortint, doncs, de llocs i a hores diferents... I, també, per diferents rutes. La majoria hem fet l’aproximació, Llobregat amunt, per Manresa i Berga; mentre que el tercer cotxe -que venia del Maresme- ho ha fet per Vic i Ripoll (recollint en aquesta ciutat al company que baixava, en tren, des de Puigcerdà...). No direu que no som eixerits, organitzats i estalviadors: dos cotxes amb tres persones cadascun i el tercer, amb quatre. Aquesta logística recomanava -per a no obligar a fer 16 km de més (8 d’anar i 8 de tornar) als companys que, venint de Ripoll, ja passaven per Borredà- canviar el lloc previst per a l’esmorzar. Així doncs el dia abans, al vespre, hem decidit trobar-nos tots a Borredà on, abans de l’excursió esmorzarem, tots plegats, al bar del poble. D’aquesta manera, hi guanyarem temps i, com que aquesta vegada, no venen a la sortida la Mª Rosa i en Jaume que, tant ben acostumats ens tenen amb el seu termo de cafè, el podrem demanar i prendre al mateix bar.

L’esmorzar.- A ¾ de 9 -fins i tot, alguns, abans- ja estàvem tots asseguts en una taula que ens havien disposat en un racó de Cal Ferrer: bar, cafè, restaurant, estanc, botiga de queviures, espardenyeria, quiosc, apartaments, vins i licors, artesania local, bastons, carmanyoles, samarretes, anoracs i d’altres estris per a excursionistes, terrisses, càntirs, gerros, cassoles, plats i olles... Si, tot això i més, tenen a Cal Ferrer de Borredà, una mena de “Corte Inglés” local...

Els qui no porten entrepà el demanen... de truita a la francesa o de bull blanc i negre, el vi -de la casa- i cerveses. “Te rei...” li diu, l’amable i cordial noia que ens atent, al republicà Josep Lluís..., “Carinyo, aquí tens el bull...” s’ha de sentir, sorprès, en Carles, més pendent del plat que del que li diu la noia.... ”Reina, el tallat amb sucre o sacarina...?” i així amb tothom. Després vindran, els cafès, carajillos, cafès amb llet, tallats i cigalons... Millor, amb més afecte i cordialitat, no ens poden atendre... comencem el dia ben florejats (de rebre floretes): reiets, reinetes, guapos, guapes, carinyos, “carinyes”,... i un somriure, franc i sincer sempre al rostre, fa que aquesta noia sigui un reclam més per anar a Cal Ferrer. És d’origen colombià, ens ha dit, però parla un català perfecte, ens explica que des de petita és aquí i, si ella vol, que sigui per molts anys !!!.



Després de pagar, al marxar, diem a la senyora Inés -“la Jefa” com l’anomena el seu marit- que a 2/4 de tres tornarem per dinar... “Us agrairia, si podeu, que vinguéssiu una mica abans doncs avui, precisament, com més tard a les cinc, tenim de marxar per a un compromís...” ens demana, com si es tractes d’un prec, la Inés. Ens comprometem a ser-hi sobre les dues, així tots -dinant o recollint- anirem més tranquils... “Al dinar, jo també us atendré...” ens diu mentre sortim, amb un somriure de galta a galta, la noia.

Al passar per davant del forn de pa, alguns hi encarreguem pans de pagès i coca de forner. Ho paguen i demanem que, si els plau, ho deixin a Cal Ferrer ja que quan tornem, per a dinar-hi, el forn ja serà tancat. Així doncs, a cal Ferrer avui ens faran, també, de recader... 

La caminada: l’anada.- L’organitzador de la sortida ja preveia que aquesta seria una mica llarga i condicionada per l’hora, en que hem quedat amb el guia, per a fer la visita guiada a Sant Sadurní de Rotgers. Ara son 2/4 de deu del matí, a les 11 -d’aquí a una hora i mitja- hem de ser a Sant Sadurní i, com més tard, a les dues hem de tornar a ser al restaurant.

La ruta de retorn prevista, des de Sant Sadurní a Borredà, fa un tomb -passant pel collet de Capdevila, el mas del Pati i el coll de Bas- amb un recorregut d’una mica més de 6 km i, segons hem pogut llegir en alguna ressenya, en algun lloc concret, és perdedora. En vista de tot això, el “capo” de la sortida d’avui, suggereix: “Per anar més tranquils, no allargar l’horari i no patir sobresalts...” i continua: “...anar i tornar a Sant Sadurní de Rotgers pel mateix camí”. “Així segur que no ens perdem i tindrem el temps més controlat. Penso que és el millor que podem fer...” conclou, sembla, sense esperar cap objecció. Prudents, clar (o confiant en el que diu qui, sembla, coneix més el recorregut), ningú diu res. Sembla, doncs -tot i que deuen pensar: “Ja ho veurem i decidirem... sobre la marxa...”- que tots hi estan d’acord. Comencem a caminar.

La ruta -no us cansarem repetint-la aquí- és tal i com l’hem detallat a la CRIDA d’aquesta sortida (fins i tot, ara un cop feta, hi hem introduït alguna petita correcció, especialment pel que fa al temps emprat i el quilometratge).


Sortim de Borredà pel carrer que porta el nom de Camí de la Coma, que és la continuació del carrer de Berga, on hi ha Cal Ferrer. Passem primer, per sobre de l’aparcament municipal on hi hem deixat els cotxes i després a tocar d’una font, fins que, seguint els senyals -blanc i vermell- del GR 4, ens desviem per un corriol, que sembla una canalització, pel darrera d’unes arreglades cases i que ens porta fins una zona de prats i antigues feixes.



Entren en un indret boscós, la Solana de Graugès, on ens trobem una colla de llenyataires que, amb l’ajuda d’un grossos i ben equipats tractors, estan aclarint el bosc tallant-ne alts i grossos pins roigs. Al poble ens han comentat que l’explotació del bosc, amb un parell de serradores i algun torner de fusta ben actius, son una de les activitats “industrials” que encara perduren a Borredà. Fins ara el camí, entre corriols i pistes, ha estat, tot i que en constant pujada, relativament planer i suau.


Arribem a un punt, al fons de la mena de vall per on anem, on ens hem d’enfilar seguint una senda que puja, per dins d’una roureda, fent ziga-zagues. Després continuarà, muntanya amunt, però la pendent ja no serà tant pronunciada. Estem pujant i passant per la vessant SO de la muntanya de Sant Marc (de 1191 m. d’alçada). El desnivells que, al llarg d’uns 2,4 km que portem caminats, hem superat han sigut de +198 m (des del 843 m d’alçada de Borredà fins a on som ara, els 1039 m, el punt més alt del recorregut d’avui). El més dur, de tot el fins ara caminat, han sigut els darrers 1,5 km.

Les vistes que des d’aquest punt tenim sobre les muntanyes del fons (la llarga Serra del Picancel, amb el seu punt culminant a la Serra dels Teixons, el cim del Salga Aguda de 1172 m, i més lluny, la Serra de Queralt i els Rasos de Peguera de 2067 m); les valls i muntanyes que envolten Borredà i Vilada i, als nostres peus -que el bosc no ens deixa veure-, la tancada vall que forma el Rec del Pontarró, que aviat travessarem. Aquets panorames (i el cansament...) fan aturar-nos, de tant en tant, per a mirar l’entorn i l’horitzó, fer algunes fotografies i, aprofitant l’ avinentesa, recuperar la respiració i el normal bategar dels nostres cors... “Ànims que ja som, gairebé, dalt...”, diem per animar-nos.






Certament el camí, ara pràcticament planer, s’ha fet més ample i passa a tocar del que ens dona la impressió havia sigut una pedrera. “Si que devien estar fotuts de pedres, que les tenien de venir a treure d’aquí dalt...” diem estranyats. No hi ha, que sapiguem, cap mas, ni barranc per omplir, ni carretera a prop, que justifiqui aquesta “mossegada” feta tant amunt de la muntanya... La darrera obra, relativament important (que nosaltres sapiguem), que s’ha fet a la zona -en la qual, potser, necessitaren pedres- és precisament la restauració de l’església i els entorns de Sant Sadurní, on nosaltres ens dirigim... Misteris de la muntanya o, millor dit, dels humans. Tant de bo, algun lector del nostre Blog, ens ho pugui aclarir... (1) 


Arribant a "la pedrera"

Una pausa un cop a "la pedrera"

Sort dels senyals -per cert, de gran ajuda- del GR 4. Aquesta mena de pista, per on ara anem, tira avall (potser, si la seguíssim, això ens ajudaria a saber on anaven a parar les pedres que -com a mínim al cronista- tant obsessionen...), però la nostra ruta fa un gir, per un camí que surt en diagonal a la nostra esquerra i que tot seguit baixa, en forta pendent, vers el fons de la vall. “Carai estem baixant, de cop, quasi tot el que hem pujat...”, diem (amb l’agreujant, pensem, que si hem de tornar per aquest mateix camí, ens tocarà fer, de nou, aquest “calvari” però a l’inrevés). De fet, en els darrers 700 m de recorregut hem baixat un desnivell de -122 m (des dels 1039 m, que -prop de la “pedrera”- és la cota més alta, fins els 917 m d’alçada del Rec del Pontarró, que és el punt més baix on hem anat a parar). Deu ni do, la baixadeta !!.

"Ja som baix...", al Rec del Pontarró

Passant el Rec del Pontarró
Quan som baix travessem, per damunt d’unes pedres, el rec o torrent del Pontarró -que neix, uns quilòmetres més amunt, sota el Serrat de Comadrells i va a morir, prop del mas de Canemars entre Borredà i Vilada, al riu Mergançol-. A l’altra riba hi ha un pal indicador i una confluència de camins: el corriol per on nosaltres hem vingut -que, ja ho sabem, ve de Borredà-; una pista (la que seguirem) que mena cap a Sant Sadurní de Rotgers i una altra -que sembla la continuació d’aquesta però en sentit oposat- que va, també, però passant pel mas de El Pati, en 5,5 km, fins a Borredà. Aquesta última era la que teníem previst seguir, inicialment, per a retornar fins al poble. Després d’haver “patit” les pendents, alguns proposen agafar-la a la tornada -aparentment sembla que, si va seguint el torrent, serà de més bon fer i menys “dura”-. Però el qui coordina i ha preparat la sortida diu que no sempre és així, que hi ha un punt on el torrent es deixa, per enfilar-se cap el mas i coll de Capdevila i que, una mica més endavant passat El Pati i abans d’arribar a Borredà, encara hi ha el coll de Bas. El “cap d’expedició”, afegeix que -pel que ha llegit- hi ha, en aquesta ruta, algun punt perdedor i que no està tant ben senyalitzada com la del GR 4 per on hem arribat fins aquí. Li fa port, diu, arribar tard al dinar... per tant suggereix, ara que ja sabem de quin mal hem de morir, retornar per on hem vingut. (El que no diu, perquè encara no en te la certesa, és que confia que amb el cotxe del guia -si aquest vol- poden retornar fins a Borredà un màxim de quatre companys -els qui estiguin més cansats-; la resta, però, si que ho tindran de fer per on hem vingut).

El Rec del Pontarró i confluència de camins, 
el que puja porta a Sant Sadurní de Rotgers

Prats de El Putxot, des de la pista asfaltada. Al
centre de foto la pista per on hi hem arribat
Continuem, doncs, pista amunt en direcció a Sant Sadurní de Rotgers fins que arribem a uns prats. Un corriol a la dreta ens porta fins a la pista asfaltada que des de la carretera de Sant Jaume de Frontanyà porta fins a l’església de Sant Sadurní. Som a un indret conegut com El Putxot de fet, mig amagades sobre d’un petit llom, hi ha les runes de l’antiga masia que ha donat nom al lloc. Aquest mas va viure el seu declivi durant la pesta negra (entre els anys 1348 -lo mal any primer, segons les cròniques- i el 1351), època en què va ser abandonat.

Indicador a Sant Sadurni de Rotgers
 (color marró) a El Putxot
Arribant, per la pista asfaltada, a Sant Sadurní de Rotgers.
Al fons la serra del Catllaràs



Uns quinze minuts més tard de l’hora convinguda, quan passa ¼ de  les 11 del matí, els primers de la colla arriben a Sant Sadurní de Rotgers, on el guia que ens farà la visita guiada ja ens hi està esperant.

La visita guiada a Sant Sadurní de Rotgers.- Quan, poc minuts desprès, ja hi som tots, en Joan, que així s’anomena el guia, primer des de l’exterior i desprès des de dins del temple, ens fa una complerta i interessant explicació sobre la historia, l’evolució, els detalls arquitectònics i les vicissituds d’aquest monument (2).


L’escoltem atentament, fem un bon nombre de fotografies i tot i que l’explicació ha estat molt amena i complerta, aprofitem els  seus coneixements i la bona disposició d’en Joan, per aprofundir-ne en alguns detalls, tècniques i aspectes concrets. Ha estat un magnífic guia i un amfitrió que, com si ens ensenyes casa seva, ha aportat valor afegit i interès a la visita.


Interior de Sant Sadurní, al centre de la foto i sota els
 peus del grup, l'hipogeu o panteó subterrani dels Cirera
Fris d' opus spicatum a l'interior de la capçalera.





Agraïm, a en Joan, la seva atenció i bon servei i li demanem, aprofitant que, de tornada cap a Berga, ha de passar per Borredà si li fa res d’aprofitar el viatge -i els seients lliures del seu cotxe- baixant, a 4 companys de la colla, fins aquest poble. Tenia previst oferir-vos-ho, diu, per tant accepta la nostra demanda complagut.

La caminada: la tornada.-  Passen uns minuts de 2/4 d’una quan, els uns en el cotxe i els altres a peu, retornem fins a Borredà. Els sis que ho fem caminant, amb algun o alguna “llebre” davant, portem un bon ritme. Segur que tots pensem (tot i que no hi volem pensar...) en la pujada que, des del rec del Pontarró fins dalt “la pedrera”, ens espera. Quan som al rec, el travessem, agafem aire i, sense pensar-hi gaire, “cap amunt”... que fa pujada.

Una darrera mirada als prats de El Putxot

Seguim amb bon ritme, enfilant-nos vessant amunt. Les ziga-zagues, una rere l’altra, i les gambades o passes excepcionals per superar algun desnivell o graó, van quedant, pas a pas, enrere. Anem per dins d’un espès bosc de roures, però no ens atreu gaudir de l’entorn ni anar mirant-ne els detalls. Amb els caps cots, una passa darrera l’altra, només veiem les fulles seques que, des del passat hivern han quedat presoneres entre alguna pedra o arrel del camí, encatifant el terra... i el lloc on hem de posar els peus. Sovint, però, alcem el cap per anar constatant el pendent que encara ens queda per vèncer... fins que albirem, entre el brancatge, el cel més a prop (no ho mal interpreteu...) i això ens reanima. El cronista -amb un refredat primaveral que fa dies arrossega- va fent, de tant en tant, aturades per a intentar estabilitzar el ritme de la respiració i sentir el (confiem que no s’aturi...) accelerat, però rítmic, toc-toc, toc-tot, toc-toc,... del bategar del cor. La resta de la colla, pas a pas, amunt, amunt, amb una constant i ferma marxa, van pujant sense aturar-se (i jo afegiria, sense patir gaire). “Si ens aturem, ens costarà arrancar de nou...” deuen pensar. Si que ho fan quan, ja dalt, m’esperen amb un somriure i amb uns mots reconfortants: “Vinga, Pep, que ja hi som !!. Això s’ha acabat !!. A partir d’ara ja tot és baixada... !!”. “Tampoc he quedat tant enrere...”, penso jo satisfet i autoconsolant-me.


Detall primaveral
Ja de baixada i gairebé sense adonar-nos, arribem on aquest matí hi havia els llenyataires, els talladors i arrossegadors d’arbres. Ara no hi ha ningú, només també reposant la maquinària, deuen ser a dinar, pensem. Sortim del bosc i arribem a les feixes i prats que hi ha gairebé a tocar del poble. Passem pel camí empedrat, que sembla una canalització..., per la font... i ja som al carrer del “Camí de la Coma” i a la plaça de l’església. Final de la caminada. Des de Sant Sadurní fins aquí, hi hem estat una hora. Nosaltres mateixos ens sorprenem de lo de pressa que hem baixat.

La resta de companys, també admirats per la via que n’hem fet, ja ens estan esperant asseguts -mig al sol, mig a l’ombra- en la terrassa que Cal Ferrer te parada a la plaça. El recorregut total de la caminada d'avui ha estat de 8,4 km, amb uns desnivells acumulats de +/- 394 m. El temps que hi hem emprat, descomptant el de la visita a Sant Sadurní, -anant i tornant- ha estat de 2h 45'.

Prenem les cerveses i les “clares” de ritual -avui ben merescudes- i, a les dues, anem a dinar.



El dinar.- La senyora Inés ens fa passar al menjador on hi tenim una llarga taula preparada. No podem negar que som a “Cal Ferrer”, tot el mobiliari i les llampares que il·luminen la sala son fetes de ferro forjat... “Les va fer l’avi, que era ferrer” ens diu la Inés. “Renoi, son de ferro massís...”, afegim nosaltres al moure-les per a seure-hi, “Com pesen..., no heu de patir, no se les endurà ningú...”, afegim.

Ja entaulats, la “Jefa” ens “canta” els primers plats: “Primer farem un petit pica-pica i després us anirem portant el que heu demanat... A veure, que aixequin el braç els qui vulguin escalivada amb anxoves...”, i els qui vulguin “canalons”... i els qui han triat “sopa amb pilotilles”... Per beure, demanem vi de la casa -amb l’etiqueta de “Cal Ferrer”-, gasosa i aigua. El pica-pica, per començar, a estat be: patates fregides, olives farcides i uns talls de llonganissa. La riallera noia d’aquest matí, tal i com ens ha promès, en ho va servint tot i a tots, com si d’una senyorial i aristocràtica taula -de reiets i reinetes- es tractés.




Quan estem a mig primer plat, torna la senyora Inés per a anunciar-nos els segons: “conill a la brasa”, “mandonguilles amb salsa”, “peus de poc guisats”,...i si algú vol tastar els “canalons”, encara, en tinc... afegeix.



Torna la noia per a portar-nos més pa i més vi... i després, els segons plats. Relaxats i amb el cos refet, el guirigall de les converses, d’un a altre costat i d’un a l’altre extrem de la taula, es va animant i incrementant... “Sort que estem sols, en aquest menjador, això ja comença a semblar un mercat...” diu un que, segurament, només intenta escoltar i no parla gaire.

El que faltava!!, diem quan apareix la gentil noia amb unes copes de cava. Tot seguit arribaran les ampolles. Un detall d’en Carles: “Els drets d’inscripció que, m’han dit, tenim de pagar els qui ens incorporem a la colla...”, diu tot rient. Brindem, com sempre, pels qui hi som físicament i pels qui falten... Chin... Chin... Salut !!... Salut !!...

Els postres, que ens torna a “cantar” la Inés, son els tradicionals: crema cremada o sense cremar, xarrup de llimona, mató amb mel, flam casolà (d’ou, de cafè, i d’alguna cosa més... que ara no recordo) o fruita. “Aquí rai que tenen el super a la mateixa casa...” diu algú.


Prenem els cafès, tallats, infusions, carajillos, perfumats i cigalons i demanem el compte.

Paguem, recollim el pa i la coca que ens hi ha deixat, al matí, la fornera i ens acomiadem agraint-los l’atenció i l’acolliment. Certament tenen pressa per anar al compromís contret, doncs quan sortim, la porta de la botiga i el bar ja estan tancats.

Comiat.- Anem fins l’aparcament, on hi tenim els cotxes, i ens fem la foto de grup.




Ens acomiadem fins a la propera sortida Xino-Xano, que serà el dijous 7 de juny. Possiblement repetirem excursió -tot i que cap sortida és igual- als Gorgs del torrent de la Cabana de Campdevànol. Ja ho anirem anunciat, pels canals habituals: El Blog i pel correu electrònic.

Com a molt tardar, doncs, fins llavors.

Una abraçada.

  
Text.- Pep
Fotos.- Josep Lluís, Carles B., Joan B. i Pep
La nostra ruta a Wikiloc (gentilesa d’en Joan P.): https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/borreda-24560674


NOTES.-

1.- Des de l'antiguitat la gent de Borredà i, segurament, d’arreu del país, quan tenia de fer-se una casa, cobert, cabana, tancat o qualsevol construcció anava, en primer lloc, a cercar i “collir pedres” allà on n’hi havien: a les ribes dels camps -d’on prèviament, quan feien nosa per a llaurar, s’havien anat treien-, als torrents i rieres o al peu d’algunes parets rocoses d’on, d’una manera natural, havien anat caient. L’única condició era que el lloc no estigues gaire lluny d’on es volien fer servir i que s’hi pogués anar, primer, en carro i, més endavant, amb el tractor i el remolc  o amb un petit camió i -si és que n’hi havia o es coneixia- que el propietari del terreny o indret ho autoritzés. (Als llocs considerats “del comú”, com les rieres, algun barranc o erm improductiu, si la quantitat “collida” no era molt gran, ni tant sols es demanava permís... “Tot plegat son quatre pedres que fan més nosa que servei...”, deien per justificar-se.)
Més endavant, amb les modernes tècniques constructives i els nous materials (maons i peces ceràmiques, prefabricats de bòbila o industrials i l’ús del formigó) per raons, principalment econòmiques i de disponibilitat, la “pedra” anà a la baixa...
És a partir dels darrers decennis que l’obligació -per part de molts ajuntaments i organismes oficials- de fer respectar en les noves construccions o rehabilitacions, dins l’entorn urbà o rural, les formes constructives i materials tradicionals que es va anar imposant el retorn a la pedra, la fusta, el ferro, una carta de colors única, etc. i el “bon gust” de la gent...  El problema és que, cada cop, es fa més difícil localitzar nous afloraments o llocs on l'extracció i el transport de pedra, des de la cantera fins al magatzem o punt de consum, en justifiqui la seva rendibilitat i la venda al consumidor a uns preus raonables.
Per un altre costat, la pressió, per part del conjunt de la societat, amb una major consciència ecologista i de respecte a la degradació de l’entorn natural; així com un major control, per part de les autoritats municipals i de la Generalitat, en les autoritzacions i en la posterior i obligatòria restauració, per part dels titulars de les mateixes, d’aquestes explotacions (canteres o pedreres), n’ha fet disminuir considerablement el nombre. Treure pedra, ja no és negoci... Ara, a Borredà i a molts altres llocs, els paletes i constructors es veuen obligats a fer-se portar la pedra “del país”, d’on calgui: “Pagant, Sant Pere canta..."
La pedrera que esmentem en el nostre recorregut, a la Baga de Sant Marc, és -o era- l’anomenada "Pedrera Capdevila". Està -o estava- situada al SO de la muntanya de Sant Marc, per sobre del Rec del Pontarró entre la Baga de Cirera i la Solana de Capdevila. Una pista, oberta expressament per a la seva explotació, comunica -o comunicava- la pedrera amb el collet de Cirera, per on hi passa la pista asfaltada que uneix Sant Sadurní de Rotgers amb la carretera BV-4556, i per aquesta, amb Borredà i Sant Jaume de Frontanyà. Per aquí, doncs, es treien el materials i pedres de la cantera destinades, principalment, a la construcció i rehabilitació de cases i masies i a alguna obra, arranjament o treball municipal.
L’explotació d’aquesta pedrera es va iniciar, més o menys, l’any 1999. Van ser els germans Josep Mª i Antoni Heras Vilardell els qui, amb el nom d’ HERVIL BORREDÀ SL (HER d’Heras i VIL de Vilardell), sembla, en tramitaren davant la Direcció General de Mines adscrita al Departament d’Industria de la Generalitat -que en tenia les competències- els preceptius permisos d’explotació.  La pedrera tenia una dimensió inicial de dues hectàrees.
Començaren, com ja hem dit, amb l’obertura d’una nova pista que unia el Collet de Cirera amb la cantera, per a facilitar-ne  l’extracció de pedra i l'entrada de maquinaria i camions. Ho van fer amb la col·laboraciò de Construccions Camprubí i de l’empresa Pere Busoms, els dos, de Borredà. El rendiment -diuen que els calia maquinaria més gran i potent-, sembla, no va ser l’esperat i els treballs a la pedrera s’aturaren al cap de poc; restant aquesta, durant un temps, sense activitat.
A mitjans de l’any 2000 es produí un canvi de propietat de la finca i del titular de l’empresa explotadora (no es canvià el nom, sembla, per a no perdre o haver de tramitar de nou el permís per operar en la pedrera); adquirint-ho un industrial de Tremp que es dedicava ja a l’extracció de diferents tipus de pedra en altres llocs del país. Aquest en reprengué l’activitat i pretenia ampliar l’extensió de l’explotació fins a les 10 hectàrees.
A primers d’octubre de 2007, esclatà un conflicte al si de l’Ajuntament de Borredà, l’oposició minoritària (CiU i Independents de Borredà-CUP-EPM) denunciaren davant l’equip de govern (PSC) i l’opinió publica -per mitjà de la premsa- que la Pedrera Capdevila estava operant sense els preceptius permisos de Medi Ambient, malmetent l’entorn i un camí secular (l’actual GR-4) que uneix el poble amb Sant Sadurní de Rotgers. S’afegeixen a la denúncia els ecologistes del Grup de Defensa de la Natura del Berguedà i, plegats, el diumenge 28 d’octubre, organitzaren un acte de protesta anant de Borredà fins a Sant Sadurní de Rotgers, passant per la pedrera, per tal de que tothom pogués veure l’espai i el camí malmès. El febrer de 2008, la Generalitat contestà una pregunta al Parlament, feta per CiU, confirmant que la Pedrera Capdevila no disposava dels preceptius permisos mediambientals i que obria un expedient sancionador als titulars de l’explotació. La pedrera continuà funcionant durant uns anys  procurant, abans de la seva clausura definitiva -vers el 2011-, dissimular, amb una mena de restauració, el pas del sender i l’entorn fet malbé.
Confiem que la mateixa natura, que és sabia, amb el temps i nous rebrots de vegetació, ho vagi acabant d’endreçar. De tot això n’ha quedat, al lloc, només alguna “cicatriu” visual i un camí -l’antiga pista- que, per a ús d’excursionistes i boletaires, comunica el lloc on hi hagué la Pedrera Capdevila amb el Collet de Cirera.
Tot això, a posteriori de la crònica, és el que n'hem pogut esbrinar.

28 octubre 2007. Acció de protesta dels grups d'oposició municipal i els
ecologistes a la Pedrera Capdevila. Foto Grup de Defensa de la Natura del Berguedà
.

Maig 2008. Treballs a la Pedrera Capdevila.
Foto Josep Mª Camprodon a http://fermuntanya.blogspot.com.es
2.- Sant Sadurní o Sant Serni (nom amb qual es coneix aquest mateix sant en altres llocs de Catalunya, com l’Urgell o el Pallars) de Rotgers és una de les moltes esglésies romàniques, visitables i ben conservades, que hi ha al Berguedà. La seva estructura és ben simple: una única nau presidida per un absis semicircular; el campanar de torre, que descansa sobre la volta de canó de la coberta, no en un costat o extrem, sinó al ben mig del temple, amb dos pisos de finestres, les del primer nivell senzilles, amples i amb un arc de mig punt i les del segon, geminades amb columnetes molt senzilles; els carreus amb que s’ha construït el campanar son ben escairats però, en comptes de ser de pedra calcaria com la resta de l’edifici, per tal de reduir-ne el pes, son de pedra tosca. 
A la façana sud hi ha la porta d’entrada, decorada amb un gran forrellat i encara amb la fusta i els clavetejats antics; l’estructura de l’obertura de la porta és molt senzilla amb un arc adovellat de mig punt. 
A l’interior hi podem veure un cor de fusta elevat amb els caps de biga esculpits que, els entesos, daten de l’any 1665. Adossat al mur meridional de la nau, hi havia un banc de fusta per a ús dels fidels. Al campanar si accedeix per l'exterior, un petit forat al mig de la volta, assenyala el lloc per on hi passava la corda que feia sonar -quan n'hi havia- la campana. 
El que no és tan senzill d’explicar és la història constructiva de l'edifici: mentre la capçalera és del primer romànic (segle XI) d'estil llombard, amb arcuacions, lesenes i detalls decoratius com un fris d’obra en espina de peix o opus spicatum; la nau i el campanar son del darrer període (segle XIII) amb un estil, també romànic, però més evolucionat, cosa que notem pels carreus més treballats i ordenats i el tipus de volta lleugerament apuntada. No hi ha restes de murs anteriors a la nau, ni tampoc s'han trobat -en els treballs arqueològics- restes de la construcció preromànica que hi devia existir quan aparegué documentada, l'any 938, com a església del palatium Rodegarii. Va estar l'absis, durant pràcticament un segle, sense nau que acollís la gent?. Per quin motiu?. 
La parròquia de Rotgers era sufragània de Ripoll i donava culte a un possible poblat o casa forta -el palatium Rodegarri o palatio Rodgario- actiu durant el període de primera resistència a la invasió musulmana (segles VIII al X). A ponent de l’església, a uns 100 m d’ella i a l’altre extrem del cim del turó, son encara visibles restes de murs que dibuixen els angles de diverses estances que hom suposa poden correspondre a l’antic poblat medieval o a l’estatge fortificat de Rodgari, el personatge que, segurament, donà nom al lloc. Era, llavors, zona fronterera amb freqüents ràtzies entre àrabs i cristians. La reorganització del territori que s'anaven reconquistat als musulmans i els intents de repoblació, mitjançant la cessió, per parts dels feudals, de lots de terres -els masos- a famílies pageses, durà fins a finals del segle XI. Això suposà, en el cas de Sant Sadurní de Rotgers, un cert augment de la població que, a més del petit nucli al voltant de l’església, arribà a tenir fins a vuit masies escampades pel seu entorn. Això degué obligar a la culminació i, potser, ampliació del temple. La pesta arribà al terme i, com ja hem comentar al parlar del Putxot, va reduir a tres les vuit masies que hi havia. Però -com sempre- les conjuntures solen ser aprofitades, al seu favor, pels més espavilats o poderosos. La família Cirera, propietària -des de l’any 901- d'un dels masos (situat prop del collet de Cirera a prop d’on, actualment, passa la pista que comunica Sant Sadurní amb la carretera que va a Sant Jaume de Frontanyà), va anar adquirint les terres dels masos que quedaven abandonats que, en alguns casos, explotaren en règim de masoveria. Aquesta família va esdevenir tan rica que va construir, al costat del mas pairal, la capella de la Mare de Déu de la Mercè (1778), una gran casa a la plaça del Padró de la vila de Borredà i a l'església de Sant Sadurní de Rotgers, un sepulcre subterrani -un panteó funerari o hipogeu, com l’anomena el guia- on s’hi van anar enterrant, almenys fins al segle XIX, molts dels seus membres. Corria ja el segle XVIII, un bon període per la zona -per a uns més que per d’altres, clar-. Malgrat tot, els segles XIV i XV a causa de la crisi econòmica i social que vivia el terme i l’abandó de molts masos, Sant Sadurní de Rogers se’n ressentí i no va ser fins a mitjans del XVI que hi sovintejaren, de nou, obres de consolidació, manteniment i millora. La modernitat, però, va acabar també amb la vida del mas Cirera, que en quedar abandonat –als anys 50 del segle XX- va ser desmuntat i espoliat, i les seves pedres aprofitades per a d’altres construccions de la zona. 
Va ser, així mateix al segle XV, fruit de la pèrdua de població iniciada amb la pesta negra, que Sant Sadurní perdé la condició de parròquia i va passar a ser, definitivament, sufragaria de la de Borredà. Amb tot el culte, a Sant Sadurní de Rotgers, es va mantenir fins a la Guerra Civil que no afectà al temple. A partir de llavors només s’oficià a les celebracions de Sant Sadurní i a l’aplec del dilluns de la Segona Pasqua (que, ens comenta el guia, s’ha traslladat al mes de desembre). A partir del 1940, també, es van deixar de fer enterraments al cementiri rural que hi havia al voltant. L’any 1954, segons el rector de Borredà, l'església tenia un estat de conservació pèssim i, per aquesta raó, va ser abandonada definitivament. Amb el retorn d’unes certes llibertats al  país i les institucions democràtiques, el 1979, els veïns van col·laborar en la restauració que va emprendre l’Ajuntament: van ser ells els qui van picar l'arrebossat dels murs interiors, amb què probablement van caure també -si és que n’hi havia- les restes de la decoració pictòrica. 
És a partir de que l’església va ser declarada, el 1984, “Be Cultural d’Interès Nacional” (BCIN) per la Generalitat de Catalunya que, juntament amb l’Ajuntament de Borredà, si comencessin a fer obres de conservació i restauració. Entre el 2000 i el 2002, la Diputació de Barcelona hi portà a terme una important intervenció arqueològica i de restauració que ha deixat el temple i el seu entorn en el bon estat actual, facilitant-ne la seva conservació i visita. L’any 2004 es col·locà al presbiteri una reproducció del frontal medieval de l’altar (del segle XIII) amb la figura del Pantocràtor voltat de símbols animalístics dels evangelistes i, a cada costat, escenes de la vida i martiri de Sant Sadurní, bisbe i fundador de l’església de Tolosa de Llenguadoc. El seu estil, amb trets de l'art bizantí, ens remet a l'escola de Ripoll. L’original es conserva al Museu Episcopal de Vic. D’altres peces arqueològiques procedents de Sant Sadurní son: un sarcòfag-osari medieval de pedra –rectangular, de 105 cm de llargada, 55 cm d’amplada i una alçada de 35 cm- buidat interiorment; una pica baptismal de 60 cm de fondària i un diàmetre exterior de 100 cm -apta per al ritu de la immersió- i una altra de beneitera, circular de 12 cm de fondària i un diàmetre exterior de 24 cm. Totes aquestes peces corresponen, possiblement, als segles XII o XIII i es conserven a l’església parroquial de Santa Maria de Borredà.


dilluns, 23 d’abril de 2018

SANT JORDI 2018


Sant Jordi a la galeria de la Casa del Baró de Quadras. Barcelona.


UN SANT JORDI MOLT ESPECIAL

Enguany, amb polítics i líders socials tancats -injustament- a la presó, el nostre govern destituït i les Conselleries intervingudes, el nostre President legítim i alguns responsables polítics exiliats, el país sota un clima de "llibertat vigilada" i un clar retrocés dels drets i les llibertats... estem davant un SANT JORDI molt especial. Tot i això, celebrarem -com sempre-, de forma alegre i festiva, la jornada. I, també, com un dia més, l'afirmació de la nostra cultura i catalanitat. No abandonarem, ni avui ni mai, la lluita ni l'esperança... i com el nostre Patró, Sant Jordi, ens mostrarem ferms davant del "drac" i ens en sortirem. Segur.

Us desitgem un FELIÇ DIA DE SANT JORDI !!! ple d’amor, petons, roses, llibres i, també, un record molt especial per als empresonats i exiliats i les seves famílies.

(Ah... !! i, malgrat tot, felicitats Jordis, en el vostre dia del Sant Patró !!!)



PODRIES...

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc
podries ser negre…

Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.

T’hauries criat
d’una altra manera
més bona, potser;
potser més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega…

Tindries amics
i jocs d’altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.

Joana Raspall (2017)