dissabte, 25 d’abril de 2015

CRÒNICA DE LA 56ena SORTIDA XINO-XANO











EXCURSIÓ, UNA MICA “CANYERA”, AL POBLAT IBÈRIC DE LES MALESES I A SANT PERE DE REIXAC (SERRALADA DE MARINA)


A les set del matí a Barcelona, quan hem sortit de casa, plovia. Plovia poc, però, plovia. Quan hem arribat a Montcada i Reixac, ja no. “A veure si al llarg del dia, o com a mínim durant el matí -que és quan fem la caminada-, el temps s’aguanta...” hem dit mentre sortíem de l’estació de Rodalies.
Avui a caminar som nou, al dinar s’hi afegiran cinc més de la colla. Passem pel restaurant, que ens be de camí, per a confirmar que al migdia hi anirem un bon grup i comencem l’excursió.



Travessem el riu Besos pel pont que comunica la localitat amb la carretera de La Roca. A uns 150 m agafem, a la dreta, el trencant –una pista- que, per la Vall-llosera, porta al restaurant de la Font del Tort (a 84 m d’alçada). Quan hem caminat una mica més de 2 km arribem, a tocar del restaurant, a aquesta font construïda amb una paret ondulada feta de llambordes. Molt original però, no raja... 




És un espai ombrejat, sota d’uns grans plataners -que ara comencen a treure les fulles noves-, condicionat amb bancs i taules. Hi esmorzem, asseguts i entaulats. 


En Jaume ha portat un exquisit pastis que ens ha fet la Mª Rosa (que tot i que avui no ha pogut venir, sabent que som llaminers, ens ha volgut fer feliços... i a fe de Deu que ho ha aconseguit !!!).
  

Quan, ja reconfortats, ens disposem a reprendre el camí cauen algunes gotes... però, al poc, la cosa s’atura. “Ja ho sabem, a la primavera, un dia així és normal...” diem, segurament, per a auto-conformar-nos. Seguim uns 100 m per la pista fins que aquesta acaba en una gran porta; prenem un camí carreter que va paral·lel al torrent de Can Güell. Després el camí es transforma en un corriol que puja fins al coll de Moià (192 m d’alçada). 




Els costats del sender som plens de mates de bordiol o estepa blanca florides (es diuen estepes blanques no pel color de les flors, que son grans i vistoses d’un color rosa púrpura, sinó pel borrissol blanquinós que recobreix les seves branques i fulles) que ens omplen la ruta d’alegria i de color.




Un cop som dalt del coll tenim una bona visió, per un costat, sobre la vall que hem deixat i el restaurant Can Piqué i, per l’altre, sobre les antenes que hi ha dalt del Turó de Moià (228 m d’alçada) que tenim quasi a tocar. El coll de Moià és, també, una cruïlla de camins i rutes: cap a la vall de Reixac, cap a La Vallesana i, el menys fressat -que nosaltres agafem- que surt per la dreta i aviat es transforma en un corriol, que ens porta cap a la capçalera de la vall de Reixac. 
Passem pel mig d’un bosc, flanquejat per pins, roures, alzines, cirerers d’arboç, marfulls,..;  baixem, després, per una mena de torrentera fins que arribem a una pista –que transcorre  per tota la vall de Reixac fins a la carretera de La Roca- que prenem a la dreta. Quan hem recorregut uns 500 m veiem un corriol –amb senyals grogues- que s’enfila vers el Poblat Ibèric de Les Maleses, uns metres més enllà arribem a la Font dels Caçadors (212 m d’alçada). Aquesta font –una mena de gruta enmig de la vegetació-, situada en una petita i ombrívola raconada a la capçalera del torrent de Reixac, només raja en èpoques d’abundants pluges. Avui la trobem ben eixuta. Una mica més enllà hi podem veure les restes d’una antiga pedrera, una més de les moltes que hi ha en aquesta zona de la Serralada de Marina.

Els més “canyers” decidim pujar fins el Turó del Pi Candeler i el Poblat ibèric de Les Maleses, situats dalt la serralada que, damunt i davant nostre, tanca la vall de Reixac. Els qui volen una caminada més tranqui-la o no els ve de gust l’esforç, ens esperaran a la font. El camí de pujada, que es confon amb una torrentera, s’enfila serrat amunt amb ganes. Des de la Font dels Caçadors fins dalt és un recorregut, de poc més de 2 km, amb uns 250 m de desnivell. Un bon pendent. Per si això no fos poc -per tal d’evitar l’erosió del dret sender-, de tant en tant, hi ha uns alts graons de fusta o de pedra que cal anar “salvant” com si d’una cursa de tanques es tractés... Una mica dur per a les nostres cames, genolls, ritmes cardíacs i “manxes” pulmonars...
La majoria dels expedicionaris arribem fins passat la tanca de filat que, com a mesura de precaució, hi ha dalt de la serralada tot rodejant els penya-segats que ha format la gran pedrera dita de “la Vallesana” que veiem, cingles avall, a la nostra dreta. “Ens plantem....”, diem mentre mirem de reüll el camí –ple de “graons”- que segueix un tros amunt  (després sabrem que -tant sols o encara, segons es miri...- ens faltaven uns 250 m per arribar dalt i uns 50 m de desnivell). “Des d’aquí ja veiem –tot i que mig emboirats- Montserrat, Sant Llorenç de Munt i tota la plana del Vallès... ja en tenim prou, per avui...” anem repetint amb un cert regust de resignació. Els “plantats” ens hi fem una foto de record...
Els mes valents continuen i arriben fins dalt del Turó del Pi Candeler (462 m d’alçada) –lloc on conflueixen els termes municipals de Montcada i Reixac, Badalona i Sant Fost de Campsentelles-  i,  una mica més enllà, fins el Poblat Ibèric de Les Maleses (420 m d’alçada) 

(1). Molt interessants les restes del poblat dels laietans i amb unes bones panoràmiques sobre tot el Vallès i bona part del Barcelonès i del Maresme... fins i tot he vist la fàbrica de Parets on he treballat durant molts anys...”, ens ha explicat en Josep Mª un cop ens hem retrobat tots plegats a la font dels Caçadors.


La ruta que teníem prevista ens portava fins a Sant Pere de Reixac passant per la Font dels Avellaners, però ara tornen a caure algunes gotes i decidim prendre la pista que, directament, mena  a l’església de Sant Pere de Reixac que veiem, davant nostre, enfilada dalt un petit turó.
Quan hi arribem, en Enric i la Carme –que hi han pujat amb el cotxe- ja ens hi estan esperant tot contemplant la visió que tenim als nostres peus: les valls que formen els rius Besos i el Ripoll, la maltractada muntanya de Montcada, la fàbrica de ciment, les poblacions i blocs d’habitatges del pla, les vies de comunicació i els nombrosos polígons industrials... de tot, menys camps de conreu...

Situada com una balconada sobre la vall (a 156 m d’alt), l’església de Sant Pere de Reixac està documentada des de l’any 992. Va ser refeta a mitjan segle XI i consagrada el 28 de desembre de 1.048. Durant els seus més de mil anys d’història aquest temple ha patit dos grans incendis, un l’any 1652 –per les tropes espanyoles del comte-duc d’Olivares- i l’altre, al començament de la darrera guerra civil, l’any 1936. Per aquesta raó les parts originals romàniques i les reformes de segles posteriors son difícils de distingir amb claredat.
El temple te dues naus, encapçalades cadascuna d’elles amb un absis, un de quadrangular i l’altre semicircular molt modificat i comunicades per mitjà de dues grans arcades, sostingudes per un pilar central, que substitueixen el mur que les separava. La porta d’entrada a l’església, situada a migdia, està formada per un arc de mig punt, adovellat i sense ornaments. La capella te un robust campanar de teulat pla; la base del mateix és quadrada –romànica, possiblement, dels segles XI i XII- la part superior, del segle XVII, és octogonal amb quatre finestres. Als costats del temple hi ha el petit cementiri rural amb una reixa d’entrada de formes gòtiques i l’antiga casa de religioses amb un agradable porxo i una elegant finestra gòtica.
Precisament, una senyora d’aquesta casa annexa a qui hem anat a demanar la clau de l’església, ens obre i acompanya a la capella per a deixar-nos veure el seu interior. 
Presidint una de les naus hi ha una imatge de la dita marededéu del castell de Montcada, corresponent a una copia –l’original va ser cremada el 1936- d’una imatge gòtica (excessivament restaurada el 1824) que, segons la tradició, va ser trobada al cim del turó de Montcada i que, potser, es venerava a la capella del castell que allà hi havia.
Quan sortim de l’església descarrega un bon xàfec. Protegits per paraigües, impermeables i capelines, decidim retornar a Montcada –sense torbar-nos gaire- per la pista que, pel restaurant Masia Reixac, comunica Sant Pere de Reixac amb la carretera de La Roca. Mentre anem, un bon tros, per l’esquerra de la carretera plou de valent... “sort que durant bona part del matí, el temps s’ha aguantat...” pensem alguns mentre ens baixa l’aigua per la cara, esquivem els bassals de les cunetes i notem sobre la roba la condensació que tenim sota la capelina...
Quan arribem al restaurant “El Cisne”, la pluja s’atura... “manda “guevos”... que deia aquell...”, diem. Passen una mica de les dues, mentre ens preparen la taula i fem temps fins que arribin els qui venen a dinar en el tren –havíem quedat que dinaríem sobre les tres- comencem a prendre les cerveses asseguts a la barra. No fa calor, però –mullats per fora, convé humitejar l’interior...- baixen a gust.

A 2/4 de tres, quan ja hi som tots, comencem a dinar. Avui ens el hem ben guanyat !!!, tenim gana. El menú és molt correcte, el preu més que raonable i les persones que ens atenem molt agradables. Ah ! i els que han demanat arròs, diuen que estava molt bo i al seu punt !!!
En Joan Miquel ens informa que, avui hem recorregut -a peu- 11,7 km amb uns desnivells acumulats de: els qui han pujat fins a la font dels Caçadors +/- 188 m; els qui ens hem “plantat” gairebé dalt la Serra de Les Maleses +/- 390 m i els qui han pujat fins el poblat ibèric  +/- 438 m. Una excursió on els “canyers” han gaudit !!!.


Agraïm a en Josep Mª l’organització i coordinació de la sortida i a tots els qui han vingut –a caminar o al dinar- (i als qui no ho han pogut fer, també...) el nostre reconeixement.
Ens acomiadem, els uns retornant amb el cotxe i la majoria en el tren, emparaulant-nos per a la propera Xino-Xano, que serà el dijous dia 7 de maig i que, ens consta, en Joan Miquel ja està preparant.
Una abraçada.

Text.- Pep Arisa

Fotografies.- Pep Arisa, Elena Iniesta, J. M. Cortés, Enric Escobedo  
NOTA DEL EDITOR: Aquesta vegada, per motius atmosfèrics, no hem pogut fet la foto oficial de grup com és habitual. JMC 
NOTES.-
1.- L’existència del poblat ibèric dels laietans dalt la Serra de les Maleses és coneguda des de fa molts anys. No va ser, però, fins el 1928 que la Secció d’Arqueologia i Història de l’Agrupació Excursionista de Badalona en va fer la primera intervenció. Posteriorment va ser la UEC de Gràcia qui hi efectuà la primera excavació. Els anys 1943-48 i 1955-56 hi participaren diversos estudiosos (J. M. Cuyás, J. Font i Cussó i J. Fàbregas), l’ Agrupació AGES de Sant Coloma de Gramanet i el Centre Excursionista de Montcada-Bifurcació. El 1980 (M. Duran) i els 1982-85 (A. Velasco, M. Duran i E. Huntingford) hi fan diverses campanyes i excavacions científiques. Entre el novembre i el desembre de 1998, s’efectuaren tasques de consolidació de moltes de les restes excavades. A partir del 2000, les arqueòlogues Mercè Duran, Pedro Otiña i Gemma Hidalgo dirigeixen i coordinen el programa d’investigació a Les Maleses que  ha vingut desenvolupant, fins avui, un seguit de campanyes d’excavació.  Amb una extensió de més de 3.000 m2, aquest jaciment mostra les diferents restes del poblat iber, les més antigues del segle IV a C. S’hi poden veure el murs o sòcols de pedra inferiors de les cases (la resta de les parets eren fetes de “tovot” –barreja de fang i palla-) i alguns elements de l’interior d’aquestes, com les llars de foc de forma circular. Les cobertes de les cases devien ser planes o amb un lleuger pendent, cap els carrers o desnivells no edificats, per tal de recollir-hi l’aigua de pluja i fetes amb bigues de troncs, un encanyissat i, a sobre, gruixudes capes de fang barrejat amb palla. La seva economia era agrària, ramadera i comerciaven amb fenicis, grecs i cartaginesos. Els arqueòlegs creuen que l’ocupació d’aquest indret va prolongar-se fins abans de la segona guerra púnica (219 a C), moment en què va ser abandonat. Per les capes de cendres trobades, hom dedueix que el poblat patí un gran incendi; el que no està clar és si aquest va ser provocat pels mateixos ibers en el moment d’abandonar-lo o per un atac dels romans. Queden aspectes de la seva història que encara estan per descobrir. Molt del material trobat, peces de ceràmica, objectes de metall (nanses de braser, plom enrotllat, anelles i claus) i d’altres objectes d’interès arqueòlogic trobats a les excavacions es poden veure al Museu Municipal “Les Maleses”, carrer Major 32, de Montcada i Reixac:

dijous, 23 d’abril de 2015

SANT JORDI 2015

"Sant Jordi matant el drac i alliberant a la princesa" atribuït a la pintora anglesa Rosa Frances Corder (1853-1893). Sembla que aquesta obra està inspirada en la vidriera que l'artista simbolista, d'origen italià, Dante Gabriel Rossetti va fer pels voltants de l'any 1862 i que es conserva al Victoria and Albert Museum de Londres.

UN MOLT FELIÇ DIA DE SANT JORDI:

AMOR, ROSES I LLIBRES

  

ABRIL 

Per l'abril,

si cada gota en val mil,

cada rosa en val deu mil

i cada llibre cent mil.

Amb pluja, roses i llibres

celebrem la festa gran,

que ningú no en quedi fora,

ni els d'ara ni els qui vindran;

els d'ara, per fer patxoca

al costat de l'alt patró,

els qui vindran, per si toca

d'afegir-hi més saó,

perquè sant Jordi se senti

sempre ben acompanyat

i ens ajudi, als uns i als altres,

a poder guanyar el combat

que fa tants segles que dura

i encara no s'ha acabat. 

Per això, quan l'abril pinta

tots els marges de color

i fa les nits molt més tèbies

i el cel més encisador,

convé que tots, nois i noies,

cantem ben fort la cançó:

Per l'abril,

si cada gota en val mil,

cada rosa en val deu mil

i cada llibre cent mil.

Miquel Martí i Pol

Pel seu interès, en un dia com avui, reproduïm l'article d'en Amadeu Carbó publicat el 18 d'abril a Vilaweb:

La rosa de Sant Jordi 


La versió catalana de la llegenda de Sant Jordi explica que després d’un terrible combat del cavaller amb el drac, la bèstia va caure travessada pel ferro esmolat i que dels degotalls de sang que arribaven al terra hi va néixer un roser que floria amb profusió cada mes d’abril. Aquesta és l’explicació que la tradició oral dóna al costum de regalar roses per la diada de Sant Jordi, el 23 d’abril.

Llegendes i relats imaginaris a banda, sabem que la tradició d’obsequiar amb roses les enamorades ve de lluny. El lligam de Sant Jordi amb el món de la cavalleria i l’amor cortès podria haver estat el germen de la tradició. També coneixem que el segle XV es celebrava a Barcelona l’anomenada Fira dels Enamorats i que als voltants del Palau de la Generalitat s’instal·laven venedors d’aquesta flor. Al mateix temps, ja era costum obsequiar amb una rosa les dones que assistien a l’eucaristia oficiada a la Capella de Sant Jordi de l’esmentat palau celebrada en honor del sant en qüestió. I ja per acabar amb els possibles orígens del fet d’obsequiar amb roses, hi ha qui argumenta que tindria arrels romanes i que aquestes es relacionarien amb les festes en honor de la deessa Flora i que posteriorment seria cristianitzada.
En l’univers simbòlic la rosa de color vermell, color de la passió, és la flor de l’amor femení mentre que el clavell és el reservat a l’amor masculí. El guarniment de la rosa, per Sant Jordi, és també força curiós i s’hi barregen elements de procedències distintes. Per un cantó aquest amor femení representat per la rosa de pètals vermells, vellutats, i fràgils s’acompanya a voltes d’una espiga que representa la fecunditat, una lectura molt antiga de les llavors de cereal, encara que hi ha qui en fa una lectura més prosaica, donant-li un significat relacionat amb l’arribada del bon temps. Per un altre cantó acostumen també a guarnir la flor de la diada amb elements que evoquen catalanitat com per exemple llaços, cintes amb la senyera que citen i recorden el seu caire reivindicatiu.
Actualment les floristeries, les cantonades, les avingudes, els carrers, les places, etc. es converteixen en punts de venda i distribució de milers i milers de roses que són regalades a les estimades i estimats, tal i com marca la tradició, però també a amics, amigues, pares, mares, companys de feina, clients etc., ja que aquesta flor ha ultrapassat el significat original de l’amor per convertir-se, també, en un obsequi de cortesia i amistat. Com veieu, la rosa ha esdevingut la protagonista de la festa tant és així que la producció nacional no és suficient per donar resposta a la demanda de la diada, de manera que s’ha de recórrer a la importació des d’altres indrets del món molt llunyans.