CRIDA A LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2012

 PER LES ALTES VALLS DEL PALLARS SOBIRÀ

La Sortida de Primavera d’enguany la farem a la comarca del Pallars Sobirà, concretament a les altes valls del Pallars: Vall d’Àneu, Vall de Cardós i Vall Ferrera. Aquestes valls pirinenques, envoltades de muntanyes emblemàtiques com la Pica d’Estats (3.143m) el cim més alt de Catalunya, el Pic de Sotllo (3.070m), el Comapedrosa (2.942m), el Monteixo (2.905m), el Mont-roig (2.847m), el Pic de Salòria (2.789m) o el Tuc de Saborèdo (2.814m), entre molts d’altres tenen, també, un ric patrimoni paisatgístic i cultural. Cabalosos rius (“nogueres” els anomenen allà) que en l’època del desglaç es converteixen en privilegiats canals d’aigües braves; impressionants boscos d’avets i de pins negres com el de Bonabé o la Mata de València; rústiques esglésies i ponts romànics; poblets tranquils i encisadors; museus etnològics com l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu o el Museu del Pastor de la vall d’ Àssua; una molt recomanable gastronomia: civets, guisats i estofats de carn, “el palpís” (cuixa de xai desossada), les truites de riu, l’arròs de muntanya -amb carreretes, confitat i fesols-, la carn a la llosa, els cargols, els formatges “serrat” o “del topí”…i la seva gent. Bona part de tot això  pensem conèixer i gaudir al llarg d’aquest –segurament curt- cap de setmana. Un tast per a animar-nos a tornar-hi en qualsevol altre ocasió.

Vall d'Àneu

PROPOSTA DE PROGRAMA

Cal advertir, d’entrada, que és aquest un “programa d’intencions”. Una proposta de llocs per a visitar i rutes i activitats per a fer. En funció del temps (aquesta primavera ens està resultant, meteorològicament parlant, un pel variada i inestable), l’estat de les pistes i/o les ganes de “marxa” que tots plegats tinguem, podrem allargar o escurçar les excursions, fer més o menys visites “a cobert” de la imprevisible pluja,  “panxing” a l’hotel o voltar -com a turistes- per Llavorsí o els altres pobles de les valls...; és a dir, modificar el "Programa" en funció de la situació dels elements i/o els desitjos majoritaris. Us presentem, no obstant, la proposta d' activitats/programa que tenim previst, sempre que el temps, les circumstàncies i l’”autoritat” ho permetin.
Per a fer les excursions proposades, especialment les del dissabte, caldrà anar amb cotxes 4x4 o, com a mínim,  alts de “baixos”. Segons els nostres càlculs disposarem dels vehicles, amb aquestes característiques, d’en Llorenç, en Pep, en Joan Miquel,  en Enric i  en Josep Maria. Fins aquest moment són 9 parelles, 18 persones, les que han confirmat l’assistència i, en conseqüència, ja tenen l’hotel reservat. Per tant, en principi, tenim prous cotxes per a fer les excursions per camins “no asfaltats”.

Divendres 18 de maig.- A la tarda-vespre arribada a l’Hotel Riberies (Camí de Riberies s/n, LLAVORSI www.riberies.com tel 973 62 20 52) hostalatge en les respectives habitacions i sopar.
Els horaris dels àpats a l'hotel són: Esmorzar de 8 a 10h 30'; dinar de 13 h 30' a 15 h 30' i sopar de les 20 h 30' a les 22h 30'.

Hotel Riberies

Dissabte 19 de maig.- Per tal d’aprofitar la jornada caldrà matinar, esmorzarem i marxarem a la 1ª Excursió: Tot seguint el curs del riu Noguera Pallaresa, fins el seu lloc de naixement, remuntarem la Vall d’Àneu; passarem per Escaló; La Guingueta i Esterri d'Àneu. En aquest darrer poble ens desviarem fins a Sant Joan i Alòs d’Isil i –per una pista que bordeja el riu- deixant, a l’altre costat d’aquest, el bosc de Bonabé (una important massa forestal d’avets i de pins negres d’unes 650 hectàrees), ens arribarem fins a Montgarri (1.640m). Seguirem fins el Pla de Beret (1.840m) i, ja per carretera asfaltada, passarem per Vaquèira tot retornant –pel Port de la Bonaigua (2.072m)- a la Vall d’Àneu. Encara, si no ens hem entretingut gaire, podrem visitar el bosc de coníferes –principalment avets- més extens de la península ibèrica: la Mata de València d’Àneu i, desprès, anar a dinar a l’hotel de Llavorsí.

La Mata de València

Per la tarda, desprès de dinar i de prendre els cafès, farem la 2ª Excursió: coneixerem dos valls més, la vall de Cardós i la vall Ferrera i el seu interessant patrimoni natural i històric. Anirem, remuntant el riu Noguera de Cardós -en el que podriem anomenar "la ruta dels ponts romànics"-, cap a la localitat de Ribera de Cardós (amb una bonica església romànica amb campanar de torre quadrada); Ainet; Cassibrós (poc abans d’arribar a aquest poble hi ha un bonic pont romànic amb una gran arcada, tot i que se li ha eixamplat la calçada -pensem que amb més bona voluntat que encert- per a permetre el pas de tractors i d'altres vehicles); Lladrós (passat aquest poblet, al costat de la petita ermita de la Mare de Déu del Pont hi ha un segon pont romànic perfectament conservat); Lladorre als afores d'aquest poble, sobre un turó, es troben les restes d'un castell, de planta ovalada i de dimensions considerables (passat el poble, a un quilòmetre escàs pujant a la dreta sota uns prats i mig amagat, hi ha un tercer pont romànic -el pont de Borito- el més petit dels tres que hem vist però el que conserva més intacta la seva estructura) i, finalment, Tavascan, gairebé als peus de la Pica d’Estats, (sobre el riu Tavascan, unint les dues parts del poble,  hi podrem veure el darrer pont romànic de la vall). Passarem -desprès de desfer el camí- a la veïna, profunda i encaixonada Vall Ferrera, travessarem els pobles d’Araós, Alins i Àreu per a, partint d’aquest darrer -per una pista de muntanya-, pujar fins al Pla de Boet (1.850m) on hi ha el refugi de muntanya de la Vall Ferrera (1.896m) . Retornarem, cap a darrera hora de la tarda (però encara amb llum de dia), a sopar a l’hotel de Llavorsí.

Pla de Boet

Diumenge 20 de maig.- Ahir va ser un dia de paisatges i natura, la jornada d’avui serà més cultural i, pensem, relaxada. Al matí, desprès d’esmorzar (caldrà deixar lliures les habitacions, tot i que l’hotel ens en deixarà una per a poder, si és el cas, canviar-nos).  3ª Excursió: Farem unes visites, amb l’acompanyament d’una guia local, a diferents monuments arquitectònics de la zona. Anirem a Sant Pere del Burgal (S XI), prop del poble d’Escaló, un antic monestir romànic amb pintures murals, on farem una petita caminadeta d’uns 25’. Visitarem, també, Sant Joan d’Isil (S XI), al poble d’aquest mateix nom, amb tres naus i una bonica portalada i Santa Maria d’Àneu (S XI), a la Guingueta d’Àneu, amb pintures romàniques, algunes de les quals son –ara- al MNAC (al lloc s’hi ha fet una fidel reproducció de les mateixes) i hi podrem veure la imatge, molt venerada a la vall, de la Mare de Déu d’Àneu.  L’entrada a aquestes visites, amb la guia, valen: Sant Pere del Burgal, 3 euros; Sant Joan d’Isil, 2,5 euros i Santa Mª d’Àneu, 2,5 euros per persona. Cap al mig dia retornarem a l’hotel de Llavorsí per a dinar.

Sant Joan d'Isil

Per la tarda de diumenge, els organitzadors han previst –per aquells que ho vulguin- la possibilitat d’un descens del riu Noguera Pallaresa fent “ràfting”, la modalitat esportiva que consisteix a baixar per aigües braves en un bot pneumàtic, equipats i amb monitors o trainers. El recorregut pel riu, d’uns 14 km, va des de Llavorsí (on abans de sortir es donen unes instruccions tècniques i de seguretat per al viatge) fins a Rialp (d’on ens retornaran, amb un bus, fins a Llavorsí). L’hora de sortida és sobre les 16 h i la durada de l’experiència és, aproximadament, de 2 hores. El cost, amb un descompte especial per al nostre grup, és de 32,40 euros per persona, tot inclòs. Cal reservar plaça, prèviament i amb temps suficient, comunicant-ho a en Josep Maria. Els qui no vulguin fer “ràfting”, poden fer de fotògrafs dels esportistes d’aventura, en un punt estratègic al llarg de la ruta, o rematar l’estada a l’hotel fent “panxing” (totes les instal·lacions, piscina inclosa, estan al nostre servei i l’Spà a 16,20 euros l’hora o a 21,60 euros 2h durant el cap de setmana).

Hotel Riberies

De moment això és tot. Podeu aconseguir més informació contactant amb en Josep Mª i la Montserrat que son els companys que han tingut cura de l’organització.

Una abraçada.

ART I ESCOLTISME (15)

JOSEP BLANC

En Josep Blanc l'any 1963

En Josep Blanc i Guivernau va néixer a Barcelona l’any 1946. En Josep –i el seu germà Joan- portaven l’escoltisme als gens doncs ja el seu pare havia sigut antic “Explorador”.

Certificat-diploma. de l'any 1928, que acredita que el pare dels nostres companys
 -els germans Blanc- havia superat les proves d'Explorador de 2ª Classe.

Aquesta va ser, potser, una de les raons que el va fer entrar de ben jove, l’any 1960, a l’Agrupament Santíssim Redemptor dels Scouts de Espanya, que ja venia funcionant des de l’any 1953 a Barcelona. Allà s’incorporà a la patrulla Panteres, primer, i la  Aguiles, després, el seu tòtem era Poltre Valent.

Va ser un dels onze membres fundadors, l’octubre de 1963, del Clan Ós Gris, d’aquest mateix Agrupament i un dels seus caps, primer com a Ajudant del Cap de Clan (1963-64) i desprès, el curs 1966-67, assumint la responsabilitat de Cap del Clan. El febrer del 1964, impulsà amb d’altres membres del Clan apassionants per l’espeleologia, el Grup Espeleològic dels Scouts de Espanya (GESE). Amant de tots els esports de natura  practicà, també, l’escalada, l’esquí i el submarinisme.

Realitzà els estudis de Publicitat a la coneguda i reconeguda Escola Massana de Barcelona. Exercint,  profesionalment, com a publicista i decorador.

Poden trobar dibuixos d’en Josep Blanc en moltes de les publicacions que editaren els Scouts d’ Espanya a Barcelona els anys seixanta i setanta del passat segle: Barcelona Escultista, la revista del seu Agrupament, de la qual en Josep en va ser Redactor en Cap en la seva segona època (1965-1966 ); Voz Scout, el butlletí del Districte Scout de Barcelona (1969-1970) i Nostra Tasca (1971-74), la revista-mural del Clan Ós Gris. Dibuixà, també, diferents cartells per a actes i trobades de l’Agrupament i del Clan.

Revista de l'Agrupament "Santíssim Redemptor", número 2, II Època. Abril  de 1966.

Signà els seus primers dibuixos scouts amb el tòtem Potro Valiente o les inicials d’aquest P.V.; ven aviat el canvià, però, pel seu cognom Blanc que farà servir, també, en d’altres obres artístiques, dibuixos i pintures, de temàtica i estils diversos.

Acompanyem aquesta mostra-homenatge amb alguns dels dibuixos d’en Josep Blanc que hem recuperat de les velles publicacions scouts i del nostre Fons Documental. Els primers que va fer en Josep, en la línia “clàssica” dins les il·lustracions escoltistes, ens mostren scouts en oració, la cordial relació entre scouts i llobatons, representacions de Sant Jordi, etc.  i més endavant agafant la forma d’”historieta”, en un to més humorístic, podem veure a en Titus, el llobató trapella, o les aventures de l’ scout Tito. Destaquem els dibuixos on utilitzà, amb gran encert i ironia la caricatura, ja sigui per a mostrar-nos els nous tòtems de membres de l’Agrupament o escenes “quotidianes” a la masia-refugi que els “Vells Óssos” del Clan, tenien al cor del Montseny. Les il·lustracions scouts d’en Josep Blanc son dibuixos nets i clars que traspunten alegria, joia i humor, incloent una fina ironia. 

Crònica caricaturesca d'un dia "normal" dels "Vells Óssos" a la masia del Montseny

En Josep Blanc va morir, encara ben jove, a Valls el 13 de juliol del 1995. El seu record continua, però, ben viu en tots i totes nosaltres.

En Josep Blanc, el gener de 1967, quan era el Cap del Clan

El caricaturitzat és en Llorenç a la masia que els "Vells Óssos" tenien al Montseny

Dibuix d'en Blanc per a il·lustrar l'anunci d'una festa-guateque

Revista de l'Agrupament "Santíssim Redemptor", número 1,  II Època. Octubre de 1965

Portada del número 4 -especial 10è aniversari del Clan- de la revista Nostra Tasca (Gener-Febrer 1973)

CRÒNICA DE LA 25ena SORTIDA XINO-XANO

PASSEJADA PELS PEUS DEL TURÓ DE L’HOME: EL SOT DE L’ INFERN

En aquesta ocasió la Sortida Xino-xano ha tingut el seu punt de partida a la Plana del Coll, un indret del Montseny situat a 936 m d’alçada al costat de la carretera que, per La Costa del Montseny i Mosqueroles, ve de Sant Celoni. A la Plana del Coll hi ha un aparcament per a vehicles, una caseta d’informació del Parc Natural, una font i un àrea de picnic amb unes pràctiques taules. Un lloc ideal, doncs, per a confluir-hi des dels diferents llocs d’origen, aparcar-hi els cotxes i fer la primera feina important del dia: esmorzar. Fem un esmorzar clàssic, tradicional: entrepans (algú només fruita), vi, olives, cafè i “gotes”... però, per a celebrar que la Xino-xano d’avui te un número rodó, és la 25ena (el número, rodó, no ho és però tots tenim el costum -o la mania- de celebrar els esdeveniments i fets quan aquests sumen 25, 50, 75 o 100...), i en aquest cas, en Josep Lluís –l’organitzador-, no ha volgut ser menys i ens ha sorprès amb una capsa de bombons. Tot un detall que, evidentment, agraïm fent-los “volar” en un no rés !.

Reconfortats i segurament amb una “sobredosi energètica”, a causa dels bombons, comencem la caminada. L’itinerari, molt ben senyalitzat amb marques de color groc, surt a l’altra banda de la carretera davant mateix de la font. Baixa, fent algunes ziga-zagues per un espès alzinar, fins a l’entrada del càmping de Fontmartina. El camí continua bordejant el terreny del càmping fins que arribem a una petita clariana, coneguda com “els castanyers vells”, on destaquen tres antics castanyers de troncs recargolats, buits, curts i gruixuts. Hi fem algunes fotografies. Continuem per una zona ombrívola amb algun vell marge de pedra d’antigues feixes de conreu envaïdes, ara, per l’alzinar. Travessem un parell de torrents –“sots” en diuen aquí-  arreu és ben visible els senyals de la presència de senglars, amb la terra remenada a la recerca d’algun nou aliment per a complementar –tips de glans- la seva dieta.

El camí puja i baixa suament, de sobte, el paisatge canvia: les alzines van deixant pas als castanyers  -en aquest temps, encara, despullats de fulles-. Passem per un indret conegut com “la perxada”, una castanyeda explotada tal i com es feia de molt antic: tallant el tronc central de l’arbre per a que, de la soca vella, en brotin  noves branques; les llargues “perxes”, que  -desprès de passats uns 15 anys- eren tallades de nou per a fer-ne bigues, mobles, botes de vi, etc. Recordem que el castanyer no és un arbre autòcton del Montseny, va ser l’home qui el va introduir per aprofitar-ne els fruits i la fusta. Per això algunes alzines joves intenten ara, entre els castanyers, recuperar els espais perduts.

Arribem al Pla de la Pomera amb una barraca de carboners fidelment reconstruïda. En llocs com aquests els bosquerols feien les piles de llenya d’alzina (principalment branques primes i rebrots joves del sotabosc) que, desprès d’una combustió lenta, convertien en carbó vegetal (“carbonet” en deien). Els carboners, obligats a controlar dia i nit el procés, bastien amb els materials que tenien al seu abast aquests pràctics i sòlits aixoplucs. Tot recordant aquells temps -anteriors al gas butà- en que molts de nosaltres teníem a les nostres cases “cuines econòmiques”, fogons de carbó i ventalls d’espart... continuem l’itinerari just per un corriol que surt de davant de la cabanya de carboners.

El bosc, ara, és una barreja de castanyers i alzines però hi podem veure, també, alguns roures, avets i pins. Baixem cap el Sot de l’Infern, la proximitat de l’aigua fa aparèixer noves espècies d’arbres: verns, freixes i d’altres varietats de ribera. Passem davant d’una segona cabanya de carboners, més gran i fresca que l'anterior (està excavada dins el pendent de la muntanya), “devia ser per a l’estiu...”, diem.
Creuem el torrent per unes passarel·les de fusta som, de ple, al cor del Sot de l'Infern. L’ indret, amb la vegetació, l’aigua intentant obrir-se pas entre les pedres, el camí amb les passeres i la solitud –al menys, els dies feiners-,... del lloc fan que, aquest, tingui un encant especial. Intentem immortalitzar-ho amb unes quantes fotografies.

L’itinerari puja de nou per la part baixa de l’alzinar que hem travessat al començament de l’excursió, fins que arribem de nou a l’entrada del càmping de Fontmartina. Acordem tot i que fem més volta, però amb un recorregut molt més planer, retornar a l’aparcament de la Plana del Coll per la pista que comunica el càmping amb la carretera i, per aquesta, fins a on tenim els cotxes. Tenim davant nostre, pràcticament durant tot aquest darrer tram de la caminada, l’esplèndida visió del Turó de l’Home (1706 m) i, en primer terme, la “calba” del Puig Sesolles (1689 m) amb les seves antenes.

El dia i les previsions meteorològiques anunciaven algun xàfec però, de moment tot i que no fa sol, el temps s’està comportant. Agafem els cotxes, tenim d’anar a dinar a Sant Celoni però en Josep Lluís ens te concertada una visita a l’església de Sant Esteve de La Costa del Montseny. Ens aturem, doncs, en aquest petit nucli de població format per la parròquia, el cementiri rural, un restaurant i unes poques cases. La senyora Montserrat, una veïna, ens obre la porta que tanca el recinte parroquial i el cementiri i ens explica els seus principals trets històrics i artístics. L’església de Sant Esteve de La Costa és molt antiga (està documentada ja en un diploma reial de l’any 862), tot i que les parts més velles de l’actual edifici (els absis i la nau central) corresponen al segle XII. El campanar, l’escala exterior que hi accedeix i el bonic comunidor, que hem visitat plens de curiositat, son de l’any 1680. A l’església si van afegir, posteriorment, dues capelles a cada costat de la nau central i, el 1758, es va construir la sagristia que mutilà l’absidiola de migdia de la romànica capçalera trevolada. La senyora Montserrat ens mostra, ja a l’interior del temple, una pila baptismal i un retaule amb escenes de la vida de la Verge, ambdós del segle XVI, el retaule te també una bonica imatge –moderna- de Sant Roc. La peça més valuosa des del punt de vista artístic és, però, una imatge gòtica de la Mare de Déu dels Àngels, d’alabastre i de 75 cm d’alt, una obra –signada- per l’escultor Berenguer Ferrer de començaments del segle XIV i molt venerada per la gent de la zona.
Al sortir de l’esglèsia plou, un xàfec que durarà poc, ens acomiadem de la senyora Montserrat agraint-li la seva atenció, el seu temps i l’oportunitat que ens ha donat per a veure, tant d’aprop, aquest patrimoni local que estimen tant. Encara tenim un moment, abans de tornar a agafar els cotxes, per a veure el panorama que des del mirador de la plaça es te sobre la vall del Tordera, les serralades del Montnegre i el Corredor i, en dies clars i ventilats, el mar. Per això, perque si veu el mar, diuen que del lloc on som, se’n diu La Costa...

La caminada d’avui ha estat molt còmoda però també plena d'interés, hem fet –segons els instruments de mesura d’en Joan Miquel- 5,5 quilòmetres, no ens hem mullat pràcticament gens i estem tots i totes "frescos" com si rés. Plens, doncs, de satisfacció i de cultura, però ja amb una mica de gana, baixem fins a la vila de Sant Celoni. Tenim la taula parada al restaurant “La Parra”, un lloc ja conegut de quan vàrem anar a Olzinelles i on ens hi trobem i mengem molt a gust. El dinar i el tracte, com sempre, han estat perfectes.

Desprès de dinar, fem la foto “oficial” de la Sortida davant la barroca i esgrafiada (diuen que son els esgrafiats més grans d'Europa) façana de l’església parroquial de Sant Celoni i ens acomiadem fins la propera xino-xano, que serà el dijous 3 de maig.

Moltes gràcies a tots  i a totes per l’assistència (fins i tot en Carles ha vingut amb un braç immobilitzat) i participació i molt especialment a en Josep Lluís per l’excel·lent planificació i organització de la sortida. Immillorable.

Fins la propera !!.

Fotografies d'en Josep Lluís, Montserrat, Mª Rosa i Joan Miquel.