I
QUAN TOT AIXÒ ACABI (QUE CONFIO S’ACABARÀ) QUÈ ?
El confinament ens ha permès
fer el que, potser sempre volíem fer i mai fèiem: Donar un cop d’ull al que
teníem als altells...; endreçar armaris i calaixos...; posar en ordre i
redescobrir velles fotografies...; llegir alguns dels llibres que havíem
comprat i que mai trobàvem el moment per a fer-ho...; repassar amb “tapajuntes”
les rajoles del bany...; pintar aquella habitació les parets de la qual feia
mesos ens ho demanaven...; jeure i fer migdiades al sofà sense patir l’esbroncada
i amb la complicitat de la parella...; badar, mirant el “paisatge” de les cases
del davant, des del balcó o la finestra, tot pensant en el “no res”...; picar de
mans, cada vespre, en agraïment als nostres maltractats i mal-pagats
sanitaris...; conèixer (i mostrar) als veïns que tenim davant o a la mateixa
escala la nostra empatia i solidaritat en aquests moments en que tots (uns més
que d’altres) ho estem passant malament...; oblidar-se dels “compromisos” i
“obligacions” (amb algunes entitats i ONG’s, amb els fills i nets, amb les
revisions i visites als metges) i aplicar el “no fer res” i el “quedar-se a casa” com a única i obligatòria feina...;
enganxar-se, asseguts al sofà com dos enamorats, a veure series i
pel·lícules...; llegir i enviar, als soferts familiars i amics dels grups de WhataApp, tota mena de cançons, vídeos, acudits, pensaments, visites virtuals a ciutats i museus, informacions "de bona tinta" sobre el corona-virus...; ...; ...
Cadascú de vosaltres,
segur, podria anar afegint coses que hem fet (o no) i sentit al llarg aquests
dies de confinament però, per no allargar el post, deixem-ho fins aquí.
Sembla, pel que diuen els
qui -aquests sí, be o malament- “remenen les cireres”, en unes poques setmanes,
si res es torça, n’anirem sortim. La setmana vinent potser podrem voltar, amb
precaucions, per dins de la nostra “àrea sanitària” i, tant de bo, d’aquí a
quinze o vint-i-un dies, anar territorialment una mica més lluny... i, si continuem fent bondat,
es probable que a començament d’estiu puguem quedar -potser un número reduït de
la colla i sense abraçar-nos gaire- al voltant d’un bon esmorzar, prendre unes
cerveses o fer el vermut... A veure si és veritat !!! 
I desprès que ?. Si escoltem
els qui (diuen) en saben, la “nova normalitat” serà una incògnita i potser,
diuen, força crua: Canviaran les
relacions socials i personals, ens relacionarem menys ?. Com afectarà això al
turisme, viatjarem menys, ho farem sense anar gaire lluny ?. Canviarà el món
laboral, s’implantarà de manera més generalitzada el teletreball, n’hi haurà
prou -els qui treballin- amb fer-ho quatre dies a la setmana (tot i que la
jornada dels altres dos dies de treball sigui, com la dels nostres avis, de 12
i 14 hores ?. Es reduirà la deslocalització, la globalització i el comerç mundial, hi haurà un
retorn a les industries locals i als productes i comerç de proximitat ?. Passarà finalment a
primer pla el respecte al medi ambient un cop constatada, dramàticament, la
vigència de la fragilitat de la naturalesa humana i la depredació que hem fet,
fins ara, damunt la natura ?. La ciència i la medicina guanyaran pes entre els
governants (entre la gran majoria del poble, creiem, ja ho ha fet) i en els pressupostos
dels estats i les institucions transnacionals ?. Davant els veritables perills i "guerres" futures, aconseguirem que moltes de les partides pressupostaries destinades a l'armament (que cada dos per tres cal renovar per a que aquest no quedi "antiquat") es destinin a finalitats socials i culturals ?. La democràcia corre perill ?, els autoritarismes i els populismes
aprofitaran aquesta nova crisi per fer, encara, un nou pas endavant ?. Què
passarà amb Europa, sobreviurà la UE a aquesta crisi sanitària, econòmica i
social i a la nova “guerra” entre blocs ?. Suposarà això, com diuen alguns, un
reforçament dels governs locals, regionals i internacionals, en detriment del poder dels jacobins i desfasats estats-nació ?. Com afectarà tot això a les nostres butxaques,
ens apujaran els impostos i retallaran les pensions, superarem la més que
previsible crisi econòmica i social que sembla inevitable ?. I la confiança en
els polítics -els d’aquí, els d’allà i els de més enllà- que, en nombrosos aspectes, han efectuat una gestió més que discutible de la pandèmia i la crisi
que aquesta ha generat ?...
Aquestes i, segurament,
moltes altres preguntes se’ns presenten davant d'un panorama, que molts profetitzen incert...
 |
| Petits espais de llibertat (Foto El Periódico) |
L’economista Miren Etxezarreta, ho intentà aclarir (en bona part) en
una conversa que va publicar, al poc d’haver començat la pandèmia, al diari ARA
del 4 d’abril passat:
“No crec que el món canviï
i, si ho fa, serà a pitjor”
“La veritat és que no tinc
gaire interès a parlar del món que vindrà quan s’acabi aquesta crisi, perquè em
temo que les coses no canviaran tant com alguns diuen. Aquesta crisi serà
temporal però intensa; hi haurà gent que patirà molt, però després vindrà la
recuperació i la gent s’oblida molt ràpidament del patiment dels altres.
Sí que pot passar que la
societat canviï a pitjor, perquè la pandèmia ha servit perquè ens tornem més
individualistes: hem d’estar a casa, tancats, el veí és gairebé un enemic que
ens pot encomanar, treballem sols, les reivindicacions socials han
desaparegut... Alguns diuen que la gent es tornarà més solidària, però jo crec
que no, malauradament. Més endavant ja ho veurem i podrem valorar si tenia raó
o no. Tant de bo m’equivoqui.
Recordo el moviment dels
indignats del 15-M , que no va canviar res o, més ben dit, va canviar ben poca
cosa. Ara penso que a finals d’estiu la despesa es recuperarà i la gent
recuperarà la feina i tot quedarà enrere.
Crec que l’actual pandèmia
és en part conseqüència del model econòmic vigent, tot i que no n’és una
conseqüència directa, però fa vint anys que tenim un model de globalització
sense control en què només ens ha importat el benefici.
En aquests anys,
l’organització de la producció no ha tingut res a veure amb les necessitats de
la gent. I per això la producció de les mascaretes només es feia a la Xina,
perquè són barates.
Sempre he sigut una crítica
ferotge de la globalització, però això no vol dir en cap cas que cregui que cal
tornar als nacionalismes econòmics. La globalització és un desastre, i cap on
hem d’anar és cap a un mercat internacional regulat i planificat.”
Només és un apunt parcial.
Potser algun/na de vosaltres en te d’altres respostes (o preguntes)... Si és
així podeu fotre-hi cullerada i seguirem, amatents i entretinguts, la polèmica.
Jo, com l’economista Miren
Etxezarreta, no soc gaire optimista. “Ya veremos...” que dèiem abans,
tot i que sempre hi havia aquell company que -amb un cert sarcasme- completava la
frase amb el “...dijo el ciego”, que posava el definitiu i concloent punt
i final al dubte.
Ja ho veurem..., ara
seriosament. Salut i sort.
Canviant de tema i
continuant (i, potser, acabant) la “sèrie” iniciada amb el “confinament” -que tinc la impressió, a partir d’ara s’anirà suavitzant-, porto avui a aquestes pàgines el que he sabut trobar sobre un dels
grans mamífers mítics (juntament amb el llop i l’ós) dels nostres boscos: El
linx.
Si hi esteu interessats/des us hi podeu entretenir (i així anar passant algunes de les hores de confinament) una estona.
Si hi esteu interessats/des us hi podeu entretenir (i així anar passant algunes de les hores de confinament) una estona.
EL LINX O GATILLOP A CATALUNYA
 |
| Borda a Bolunyà |
“L’astúcia dels gatillops”, del llibre “Muntanyes maleïdes” de Pep Coll (1993).
En aquesta història (més
imaginaria que real que hem utilitzar per a introduir el tema) es descriu el linx
o gatillop com un animal depredador que combina la brutalitat del llop amb
l’astúcia del gat. I és que, juntament amb l'ós i el llop, el linx és l'altre gran
mamífer carnívor de les nostres terres i no és d'estranyar que, com aquells,
hagi nodrit una bona part de les llegendes de la nostra cultura popular. Uns
mítics personatges protagonistes de molts “contes a la vora del foc” que avis,
mossos o pastors explicaven, en les fredes nits d’hivern, als expectants infants
asseguts al voltant de la llar de foc.
El linx conegut a
Catalunya, també, com a llop cerver, llop cerval (noms que li venen del seu suposat costum de
caçar cérvols, saltant-hi al coll i dessagnant-los) o, en algunes zones pirinenques, gatillop és un animal
típic de les àrees mediterrànies i d'algunes serralades de la península Ibèrica.
Característiques.- Al
món, per simplificar, hi ha quatre especies d’aquest gènere (Lynx) de grans felins salvatges: el linx roig (lynx rufus) i el del Canadà
(lynx canadensis) a l’Amèrica del nord i l’ibèric (lynx
pardina) i el nòrdic o boreal (lynx lynx) a Europa [1].
Actualment el linx boreal
està gairebé extingit a la major part d’Europa Occidental, excepte al Bàltic, només
en queden unes petites poblacions als Alps de Suïssa, potser a Alemanya i a la
costa Adriàtica.
La mida del cos del linx
nòrdic va dels 80 als 129 centímetres i l’alçada fins a les espatlles és d'uns 70
centímetres (els linxs ibèrics son més petits). Els mascles pesen generalment
entre 18 i 30 quilograms, mentre que les femelles tenen un pes mitjà de 17,6
quilograms (en els linx ibèrics aquests pesos son d’uns 12 kg els mascles i uns
9 kg les femelles). La pell és d’un color que va del vermellós al marró groguenc,
amb algunes taques més fosques i el pel, a l’hivern, és més llarg i gris. Alguns
individus també tenen ratlles de color marró fosc al front i a l’esquena (en el
linx ibèric el color de la pell és més fosc i te moltes més taques que el linx
nòrdic).
Té unes potes poderoses i
llargues, especialment les del darrera. Així
poden saltar sobre les preses, baixar pendents o córrer. Es poden desplaçar amb facilitat sobre la neu gracies els grans peus palmats i peluts que actuen, sobre aquest element, com a raquetes. Té la cua curta amb la punta, com
una borla, de color negre. És característic dels linx uns flocs de cabell negre
al capdamunt de les orelles, coneguts amb el nom de pinzells i un
collaret, patilles o barba de pèl llarg de color gris i negre, al voltant de la
cara.
Els seus principals habitats
son els boscos de coníferes, d'arbres de fulla caduca i, ocasionalment, descampats i
prats (l’habitat del linx ibèric és el bosc mediterrani i les maresmes, amb arbusts i zones obertes). Les seves principals preses son els isards, cabirols, llebres i marmotes, però també es nodreix de ratolins i d’altres carnívors, com guineus,
genetes, conills, ocells i -si te molta gana-, fins i tot, carronya (en el cas
del linx ibèric, lògicament, només s’atreveix amb els animals de la seva mida o més petits). El
fet de tenir la cua curta va lligat amb l’estratègia de caça que utilitzen, ja
que ho fan amagant-se de les preses i atacant-les per sorpresa.
 |
| Linx ibèric amb una presa |
D’això se’n diu
caçar a l’aguait o a l’espera, sempre utilitzant les seves grans aptituds
auditives i visuals. Gràcies als seus grossos ulls, com gairebé tots els caçadors, pot
veure els animals que té al davant sense moure el cap. En fer-se
fosc se li dilaten les pupil·les, així el linx es capaç de localitzar
preses a la llum de la lluna, però també pot caçar de dia,
tot i que durant les hores de llum prefereix estar amagat entre densa vegetació. Al moment de detectar una presa, fa servir els sentits de l’oïda i la
vista que te molt desenvolupats, acostant-se a la possible víctima en silenci i per sorpresa. De tots és coneguda la seva gran capacitat de
visió; de fet, hi ha una dita popular que parla d’ella quan algú té la vista
molt aguda: “té vista de linx” o “té ull de linx”.
 |
| Linx en captivitat. En plena natura aquesta fotografia seria gairebé impossible. |
A Catalunya n’hem tingut una
representació de les dues espècies europees, el boreal i l'ibèric.
El més probable és que al Pirineu hi hagués viscut el linx boreal (lynx
lynx) mentre que el linx ibèric ho hagés fet al Prepirineu (Berguedà,
Solsonès, Alt Urgell i Cerdanya) i la Serralada Transversal.
Fins a finals del segle XIX, el linx era pressent a Catalunya des del Pirineu fins a la Plana de l'Empordà, el sud de Catalunya (Ports de Beseit i de Tortosa) i el nord del País Valencià.
Fins a finals del segle XIX, el linx era pressent a Catalunya des del Pirineu fins a la Plana de l'Empordà, el sud de Catalunya (Ports de Beseit i de Tortosa) i el nord del País Valencià.
A la resta de la Península
Ibèrica hi ha, encara, importants poblacions de linxs ibèrics; especialment a
Andalusia, repartits als nuclis de Doñana-Aljarafe (Sevilla) i diverses àrees
d’Andújar-Cardeña (Jaén i Còrdova), Guadalmellato (Còrdova) o Guarrizas (Jaén)
però també en algunes zones com els Montes de Toledo de Castella-La Mancha, Extremadura i Portugal.
Fins fa un centenar d'anys aquests
animals es podien trobar per tota la península però actualment només el linx ibèric
n'ocupa el 5 % i encara és considerat com un dels felins més amenaçats del món [2].
El linx nòrdic, en estat lliure, es dona ja per extingit a la Península
Ibèrica.
 |
| El duque de Tarifa amb un linx caçat a Doñana, l'any 1920: "L'animal i el bestia" |
Catalunya: Història d’una
extinció.- El linx és referenciat amb una certa continuïtat, entre el
1700 i el 1900, com a mínim al Cadí, el Pallars, l'Alta Ribagorça i el bosc de
Paderna (Vall de Benasque). El linx també era present a la vessant francesa, on
havia estat citat al departament de l'Aude (Occitània) l’any 1841 nuclis, tots
ells, on l'espècie havia aconseguit, fins a les darreries del segle XIX, sobreviure.
La davallada es deuria
produir a començament del segle XX. Juli Soler i Santaló a la Guia de la Vall
d'Aran (1906) explica que el gatillop (forma força emprada en certs indrets
del Pirineu) és gairebé extint en aquesta vall.
La darrera cita fiable de
linxs caçats al Cadí, al Canigó, la vall de Ribes i Prades de Conflent és dels anys
30. En aquesta mateixa dècada es trobà un crani d’aquest animal al Cadí i
diverses pells (fruit de caceres furtives) en alguns llocs del Pirineu
aragonès.
 |
| Catifa feta amb la pell d'un linx procedent de Doñana. |
Hi ha constància de captures
d’alguns linxs a la serra del Cadí i a la Jacetània, a les muntanyes d’Osca,
entre els anys 1935 i 1963 i la documentació d’una captura, l’any 1957, als
Ports de Beseit.
Entre els anys 1985 i 1989
dos estudis van recopilar més de 100 informacions referides a la possible
supervivència del linx al Pirineu català i aragonès, de les quals 41 feien
referència potencialment a la seva presència. Un altre estudi, en aquest mateix
període d’anys, en aquest cas a la serra del Cadí, Solsonès, Ripollès i el Carlit,
a l'Alta Cerdanya, va detectar rastres de linx a la neu. A partir dels
diferents estudis es va estimar que, en cadascuna d’aquestes zones, hi podria
haver d'un a tres exemplars.
Hi ha dades, de començament de segle XXI, de mostres del pas de linxs al Cadí i a la Serra de Madres, entre el Conflent, el Capcir i l'Aude. Aquest lloc podria haver estat un dels darrers reductes i justament aquí és on hi ha més memòria recent entre la gent del país sobre els llops cervers.
Hi ha dades, de començament de segle XXI, de mostres del pas de linxs al Cadí i a la Serra de Madres, entre el Conflent, el Capcir i l'Aude. Aquest lloc podria haver estat un dels darrers reductes i justament aquí és on hi ha més memòria recent entre la gent del país sobre els llops cervers.
Des d’aleshores, s’han
continuat recopilant dades sobre el pas sovintejat del linx en aquestes mateixes
zones. Però, en cap cas, s’ha trobat una evidència segura de la presencia de
l’animal.
Però no és només en les
comarques esmentades on es van trobar rastres del linx. En el llibre El Medi
Natural del Solsonès (2008), coordinat per David Guixé, s'hi esmenta que
els darrers 15 anys, caçadors, guardes forestals i pagesos han recollit una
llarga llista de presumptes observacions de linxs, la majoria als municipis
d'Odèn i Lladurs, en concret, un que va ser vist diverses vegades a Costafreda,
l'any 1991, i un altre que travessava la carretera d'Odèn el 1999.
Entre 2001 i 2003, un equip finançat per l'Obra Social Caixa Catalunya va tornar a buscar indicis o proves, en les zones on aquest animal havia estat. No en van obtenir, però, cap evidència segura fet que certifica la seva extrema raresa i, possiblement, la seva molt provable extinció des de finals dels anys 80. Això no treu que, de forma puntual i esporàdica, algun exemplar procedent, possiblement, d'alguna reintroducció al sud de França ocasionalment hagi passat al sud del Pirineu.
El novembre del 2001, dos rigorosos i reconeguts naturalistes, David Saavedra i Raimon Mariner, van assegurar haver-ne vist un exemplar al Cadí [3], una observació fiable, però, que no van poder acompanyar de proves físiques ni fotogràfiques, que són les que compten per als científics.
Entre 2001 i 2003, un equip finançat per l'Obra Social Caixa Catalunya va tornar a buscar indicis o proves, en les zones on aquest animal havia estat. No en van obtenir, però, cap evidència segura fet que certifica la seva extrema raresa i, possiblement, la seva molt provable extinció des de finals dels anys 80. Això no treu que, de forma puntual i esporàdica, algun exemplar procedent, possiblement, d'alguna reintroducció al sud de França ocasionalment hagi passat al sud del Pirineu.
El novembre del 2001, dos rigorosos i reconeguts naturalistes, David Saavedra i Raimon Mariner, van assegurar haver-ne vist un exemplar al Cadí [3], una observació fiable, però, que no van poder acompanyar de proves físiques ni fotogràfiques, que són les que compten per als científics.
A l‘Alta Garrotxa, el 2002,
pastors, camperols, caçadors i també un guarda forestal, van alertar de la seva
presencia en diferents ocasions.
Un seguit de “proves”,
espigolades d’aquí i d’allà, ens indiquen que si és que en terres catalanes
queda algun linx en llibertat, no creiem que siguin més d’un, dos o tres exemplars. En
qualsevol cas es tractaria d’ una població no estable, residual i molt poc
viable per a una futura regeneració de
l’espècie.
A la resta de la península
Ibèrica el linx continua a l’UCI.- A Catalunya el podem donar
per pràcticament desaparegut i a la resta de l’estat, la població de linx
ibèric continua essent preocupant [4].
 |
| Linx, en captivitat, a la Vall d'Aran |
Luis Suárez, responsable d'espècies salvatges de WWF Espanya, tot i això,
afirma que "hi ha motius de satisfacció" perquè en 10 anys la
situació s'ha revertit. El felí va entrar a l'UCI el 2002 (des del 1988 fins
llavors s’havia passat dels 1.100 exemplars a menys de 100); el 2005 es va
iniciar la cria en captivitat (en quatre centres d’aclimatació) i el 2010 alguns
d’aquests exemplars van començar a ser alliberats al camp. "Teníem un peu
en el precipici i ara l'hem tret; però estem a la vora de l'abisme
encara", continua dient. Suárez ressalta, no obstant això, que aquesta avaluació,
en certa manera optimista de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació
de la Natura) cobreix el període fins a l'any 2012 i que "ara no faríem aquella
mateixa avaluació", perquè "la situació torna a ser de gran
preocupació". S'ha frenat el ràpid creixement. Així, en els dos últims anys,
els linxs han tornat a topar amb dues greus amenaces, que han disparat les
alertes: la reducció de conills els han obligat a moure's en àrees cada vegada
més àmplies, la qual cosa ha disparat el nombre d'atropellaments en carreteres.
El 2013, a Andalusia hi
havia 320 linxs en estat salvatge i el desembre de 2014 se'n reintroduïren els
primers exemplars a Portugal. El 2017, hi havia, a la península, un total de
475 exemplars.
 |
| En Litio "turista" portuguès a Catalunya (Foto Agents Rurals) |
La reintroducció del linx a
Catalunya, pot ser possible ?.- Després de la reintroducció
de l'ós al Pirineu i el retorn del llop a Catalunya, alguns mediambientalistes
es mostren partidaris de recuperar, en
hàbitats pirinencs i en d’altres indrets de Catalunya, el linx. El linx nòrdic
podria reaparèixer algun dia als Pirineus procedent dels Alps o el massís
central francès, com ha ocorregut amb els llops. Hi trobaria àrees forestals
àmplies i amb abundància de preses (llebres, cabirols i isards) amb les quals
assegurar la seva supervivència, segons explica el biòleg David Guixé, investigador
de l'àrea de biodiversitat del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya que hi
ha a Solsona, al seu llibre Els mamífers carnívors d'Andorra.
David Guixé considera que la
recuperació del linx no ha de suscitar conflictes amb els residents a les zones
pirinenques per la conducta esquiva de l'animal, les seves preferències
alimentàries per preses silvestres d'espais forestals i les seves baixes
densitats, a més de no existir "cap risc per a les persones". "A
Suïssa i a França viuen molt a prop de poblacions i no tenen cap tipus de
problema perquè el linx és superesquiu, defuig totalment la presència de l'home
i mai entraria en un poble o en una ciutat", assegura Guixé, qui posa com
a exemple que "a Polònia han estat fent seguiments per radiofreqüència
durant cinc anys d’un bon nombre d’aquests animals i mai no han arribat a
veure'ls". "L'únic que requereix el linx són boscos, una mínima tranquil·litat
i que hi hagi abundància de preses i llocs així n'hi ha molts al Pirineu i al
Prepirineu", conclou Guixé.
D’aquesta mateixa opinió es
el naturalista Jordi Sargatal, antic president de la Institució Catalana
d’Història Natural, que afirma que la reintroducció d’aquesta espècie a
Catalunya és factible, ja que hi ha “llocs ideals” per acollir-la (Prepirineu,
secans de Lleida o els Ports de Beseit) on hi ha forces conills, una de les
seves preses preferides. Sargatal pensa que si s’hi deixessin anar cinc o sis
individus, mascles i femelles, l’experiència podria ser viable. Hi hauria el
risc de consanguinitat, però es podria esquivar amb intercanvis amb d’altres
comunitats, aprofitant les captures d’exemplars per recanviar el collar o fer estudis.
“Els linxs podrien combatre les plagues de conill que hi ha a Catalunya”,
afegeix convençut.
Jordi Ruiz Olmo, doctor en
biologia i responsable del Servei de Protecció de Fauna i Flora de la
Generalitat, ha assenyalat que, segons la seva opinió personal com a
naturalista, "el linx és una espècie extingida a Catalunya i per tant
seria bo que algun dia hi tornés", encara que subratlla que la seva
reintroducció "mai no hauria de fer-se sense la participació i el consens
amb el territori". "En aquests moments no hi ha un projecte de
reintroducció del linx, encara que jo crec que aniria bé per moltes raons, ecològiques,
socials i econòmiques, però en tot cas no es poden reproduir errors que s'han
tingut amb algunes reintroduccions en el passat", afegeix.
 |
| Els dos cadells andorrans, nascuts l'any 2019 en captivitat (Foto Naturlàndia) |
 |
| El linx Minairó, el primer linx nascut a Catalunya des de fa un segle, quan només tenia dos mesos a finals del 2019. (Foto ACN) |
Si en captivitat aquests
animals es reprodueixen, amb relativa facilitat, que no farien en llibertat ?. El repte està servit.
On podeu veure linx en captivitat (però dins d'unes parcel·les ben dignes) a Catalunya i Andorra.-
Ripollès: - Molló Parc, Parc d'animals al Veïnat del Riberal, Molló.
Pallars Sobirà: - Mont Natura Pirineus, Centre de fauna a Son
Andorra: - Naturlandia, Parc d'animals a Sant Julià de Lòria.
Vall d'Aran: -Aran Park, Parc de fauna a Bossòst
On podeu veure linx en captivitat (però dins d'unes parcel·les ben dignes) a Catalunya i Andorra.-
Ripollès: - Molló Parc, Parc d'animals al Veïnat del Riberal, Molló.
 |
| Normalment amagat, els cuidadors tenen "tècniques" per aproximar l'animal als visitants: Impressionant !! (Foto Molló Parc) |
Pallars Sobirà: - Mont Natura Pirineus, Centre de fauna a Son
 |
| Un dels progenitors d'en Minaió el primer linx català nascut en captivitat. Actualment, ja son tres, els pares i el fill. (Foto MontNatura) |
Andorra: - Naturlandia, Parc d'animals a Sant Julià de Lòria.
 |
| Els pares dels dos cadells nascuts, el 2019, a Sant Julià de Lòria (Andorra) |
 |
| Bonic exemplar de linx boreal prenent el sol, com un gatet, a la Vall d'Aran |
Podeu obtenir més informació sobre el linx, com he fet jo, visitant aquestes pàgines o enllaços:
[1]
La classificació exacta de les subespècies encara és objecte de debat, però
basant-se en recents interpretacions, la llista inclou, així mateix, les
següents subespècies:
Lynx lynx lynx, a Escandinàvia, Europa Oriental, l’oest
de Sibèria.
Lynx lynx carpathicus, als Carpats i Europa Central.
Lynx lynx martinoi, als Balcans.
Lynx lynx dinniki, al Caucas.
Lynx lynx wardi, al massís de l’Altai.
Lynx lynx wrangeli, a l’est de Sibèria.
Lynx lynx isabellinus, a l’Àsia Central.
Lynx lynx kozlovi, al centre de Siberia.
Lynx lynx stroganovi, a la Província de l’Amur.
Lynx lynx sardiniae, a l’illa de Sardenya.
[2] A Espanya el linx forma part, des del 5 d
abril de 1990, del Catálogo Nacional de especies amenazadas (RD 439/1990).
[3] Revista
NAT nº 25, febrer 2007, pàg. 18 a 23.
