dimarts, 21 d’octubre de 2014

CRÒNICA DE LA 50ena SORTIDA XINO-XANO



EL SUQUET D’EN QUIM A CALA TAVALLERA,
UN DIA I UN LLOC DELS QUE NO S’OBLIDEN.


Ho diuen els llibres (fins i tot els sagrats) però, al menys jo, no ho havia experimentat mai: m’he sentit com si fos al Paradís o en un bucòlic racó de l’illa de Robinson Crusoe. Ho dic de debò,  sense cap tipus de metàfora literària.  Si, la crònica de la sortida d’aquest mes, és la crònica d’una jornada inoblidable.
Tal i com teníem previst hem anat a Cala Tavallera, els uns per mar i els altres per terra. El dia tal i com ja ens havia anunciat els nostre meteoròleg particular, en Joan Miquel, ha lluït esplèndid: assolellat, sense fer calor, clar i amb el vent calmat. La mar, blava i tranquil·la, semblava una bassa d’oli...

De bon matí hem anat fent cap, des dels diferents punts d’origen, fins a Llançà. 


Els amfitrions, en Quim i en Jesús, a les 7 de la matinada ja estaven “en dansa” i ens esperaven a la cala. 






Els “xino-xaners” la primera feina que hem fet, clar, ha estat esmorzar i tot seguit  comprar els complements per al tiberi (excepte la matèria prima per al suquet, especialment el peix, que estava sota la responsabilitat i el control d’en Quim): cerveses, pa, vi, cava, galetes, conyac, ...


L’anada fins a la Cala.- Els qui han anat en la “Marúlia”, la barca d’en Joan Miquel, han fet un “mini-creuer” –de poc més de mitja hora- des de Llançà fins a Cala Tavallera. Segur que arribar a aquesta recollida cala per mar -l’accés més còmode i natural (quan l’estat de la mar hi ajuda, clar...)- és tota una delícia. Puntes, platges, petits illots, el far de S’Arnella, la badia i la població del Port de la Selva i -ja sota el morro del Cap de Creus- cala Tamariua, cala Fornells, el Cap Gros i el Golfet –un veritable niu de petites puntes i cales- al fons del qual, ben arrecerada, hi ha Cala Tavallera.



En arribar, els “navegants” deuen haver tingut la mateixa visió i, potser el mateix desig de trepitjar terra per a “saquejar” i endrapar tot el que es pugui..., que degueren tenir els grecs, els romans, els moros, alguns cristians i els “pirates” des de l’edat mitjana fins avui... 





Un cop ancorada la barca -amb l’ajuda del “personal de terra”- han saltat a la platja i desembarcat algunes de les “provisions” per al dinar.





  


Els qui hi hem anat per terra –el cronista, en aquest cas, pot ser més precís- també ens ho hem passat força be. Ens hem estalviat la primera pujada –des del Port de la Selva fins una mica més endavant de les runes de Mas Puignau- que hem fet amb el cotxe. 
A partir d’aquest lloc el camí passa per l’antiga parròquia rural de Sant Baldiri (que hem visitat amb detall) i, enmig d’un paisatge sorprenent de roques “corcades”, pinedes, antics bancals, torrents, un seguit de runes d’antigues masies, barraques de vinya i tancats de bestiar hem arribat –baixant i pujant per uns entorns i una vegetació molt marcats pel tipus de terreny i la tramuntana- a les envistes del mar. 




Aquesta sobtada visió -des de terra- del litoral, l’aigua i l’horitzó segur que és comparable a la que han tingut (però a l’inrevés) els companys que han anat en la barca. Ells potser s’han sentit com els grecs, però nosaltres hem experimentat el mateix sentiment que degueren tenir aquells ibers -de terra endins- que per primera vegada veien l’ immensitat del mar... 




Ens hi estaríem una bona estona contemplant el panorama però tots els altres companys ja fa una estona que son a cala Tavallera i ens esperen; només ens resta la brusca baixada fins a ran de mar, uns 15 minuts.














 Els dos primers en arribar, (perquè van baixar pel dret).

 





El bon temps i la transparència de l’aigua han convidat a alguns de la colla a mullar-se (uns/es fins a mitja cama i, el més valent, capbussant-se).



El dinar.- Els qui hem arribat més tard ens hem trobat, sota els pins, la taula ja parada i el dinar gairebé a punt. El pa untat amb tomàquet, el porró amb la cervesa i gasosa ben fresques, els entrants: bull blanc i negre i fuet –boníssims- , unes anxoves amb oli –que amb el pa amb tomàquet estaven “de muerte”- i “gat” fregidet amb oli i bitxo (1): “Aquest “gat” ahir al vespre encara corria, no pels teulats sinó per dins del mar...” comenta en Quim mig rient.







Aquest maridatge de bons productes de la terra i del mar ha estat el preludi del plat fort: dues cassoles, ben plenes, de suquet de peix que l’amfitrió en Quim –amb l’ajuda d’en Jesús- ens han preparat (2). 




“El mèrit és de les cassoles... les passejo amunt i avall perquè fan un suquet molt bo !! ” ha dit, modestament, en Quim –net i fill de pescadors (ell també en va fer durant uns anys) i un veritable mestre en la matèria-.
Els entrants ens han omplert el pap, però l’olor que ve de les cassoles ressuscitaria un mort... i és el preludi



del que ens espera: exquisit !!!, el peix, les patates, el suquet –que deu ser el que li ha donat nom al plat-, tot el conjunt, mereix el primer premi !!!. En Ferran Adrià que vagi fent a El Bulli de Cala Montjoi plats sofisticats i innovadors... però que en Quim visqui molts anys i no perdi mai l’empenta per a continuar fent suquets a Cala Tavallera i on calgui...
















Mengem i repetim a plaer, tot traguejant bons vins, també de la terra, que fan que la conversa -amb
repetides felicitacions al cuiner- s’animi i arribi fins als records de joventut (“mili” a la Marina, inclosos... d’alguns dels presents). No ho hem explicat tot... però deu ni do el que hem xerrat i rigut !!.

A les postres (a molts ja no ens cabia rés més...) –galetes de Can Tries de Santa Coloma de Farners i de la Casa Birba de Camprodon-. En Joan Miquel, que ha complert anys, ens ha convidat a cava. 




Brindem per l’aniversari, per la salut de tots, per la Xino-Xano que fa 50 i perquè –si ens hi deixen tornar i ens hi volen- puguem repetir, en una altra ocasió, el tiberi. 





Llàstima que, finalment –i això que havia preparat un bonic pastis d’aniversari-, la Montserrat no ha pogut venir; ens ha enviat però la fotografia que en dona fe. Gràcies Montserrat.

Hem “rematat” l’àpat i les converses, a la sobretaula, amb el cafè i les “gotes” fins que ha arribat el moment d’anar recollint “la parada”, netejar els estris i preparar-nos per al retorn (els uns en la barca i d’altres, corriol amunt, fins els cotxes). Abans, però, fem la foto "oficial" del grup.

Coincidireu en que ha estat una jornada única d’aquelles que sempre recordarem. Gràcies Quim, Jesús i Josep -els tres bons amics- per la vostra hospitalitat i iniciativa i per la feina i pel tiberi i per ser com sou: molt bona gent !!!. I a tots i totes per la vostra presència i companyia.

Per molts anys, amb salut i ganes, ho puguem anar repetint. Com, en un parell d'ocasions, molt be va dir en Quim: "Que puguem repetir aquestes obres... amb els mateixos manobres ", tant de bo sigui així.

Una abraçada.

Text.- Pep

  

Fotos: Enric, Pep, Elena i Joan Miquel.

NOTES.-
1.- Aquest “gat” marí és un tipus de tauró petit (Scyliorhinus canicula) que sovint es menja fregit o com un element més, amb d’altres peixos, del suquet o la sarsuela.
2.- El suquet de peix és un plat, fet habitualment en cassola, amb trossos de diferents peixos (en aquesta ocasió, ens ha dit en Quim, hi ha posat força rap, escórpora i “gat”), patata, un sofregit, brou i el “secret” del cuiner. Es pot acabar el plat servint-lo, qui en vulgui, amb all i oli. És un menjar senzill però molt saborós i nutritiu típic de les zones costaneres dels Països Catalans (a la Catalunya Nord se’n diu bullinada i a la localitat de Peníscola remescló). Sembla que és un plat tradicional que originalment elaboraven els pescadors, en arribar a casa després de la feina, amb els peixos que havien quedat malmesos i no podrien vendre.