MATINAL CULTURAL

SORTIDA MATINAL AL CASTELL DE MONTCLÚS

El dimarts dia 19, hem fer una sortida matinal fora de programa. Ha estat una visita, meitat cultural, meitat fotogràfica al Castell de Montclús de Sant Esteve de Palautordera -com a complement necessari per a un article que estic preparant per al Butlletí de l’entitat excursionista de la qual soc membre- .

Hi hem anar (en José, en Joan i jo mateix) en cotxe fins a l’ermita de Santa Margarida, a una mica més d’un quilòmetre de Sant Esteve de Palautordera en direcció al poble del Montseny. Un cop allà ens hem desviat (hi ha un cartell que diu "Camí del castell de Montclús") cap a Can Marc, una casa de turisme rural i hípica, i vorejant aquest important mas baixem fins la Tordera. Travessem el riu, un a peu -per una passera de pedres- per a "controlar" l'operació i els altres dos en el cotxe. Un cop a l’altre costat aparquem el vehicle.  A partir d’aquí el camí fins el castell està molt ben senyalitzat.

Al arribar a un pla amb un bon nombre de grans i perfumats eucaliptus decidim que ja és el moment d’esmorzar. Reconfortats, despres de fer el mos (avui sense café ni "gotes"), continuem el camí pel mig d’un bosc d’alzines fins arribar al castell. Des d’on hem deixat el cotxe fins les primeres restes de la fortalesa, caminant, no hi ha més de 15 minuts, el desnivell és de 120 m.

Un cop som d'alt, a 370 m d'alçada, el primer que ens sorprèn és la imposant sensació d'inexpugnabilitat dels grans murs que tenim davant i el control que sobre la plana i l'alta vall del Tordera es té des d’aquest lloc. Vet aquí la seva situació estratègica i importància.

Angle oest del recinte sobirà amb els talussos i el fossat entre recintes, al fons la torre
cantonera, i a l'esquerra la muralla del recinte jussà amb els merlets i les espitlleres.

Entrem dins del castell, on  ens hi estem una bona estona mirant detalls, fent fotografies i prenent mesures i notes. N’avancen –en primícia- la descripció que, de la fortalesa, hem preparat per a l'article que, com ja hem dit més amunt, tenim en curs:

" Estat actual i descripció.- Al castell de Montclús hi podem apreciar dues etapes constructives ben diferenciades.
Inicialment, possiblement als segles X-XI, hi havia una torre circular que tenia adossada al costat nord una sala d’uns 5,5 m d’ample x 6 m de llarg. El gruix dels murs de la torre és de 2,1 m i el seu diàmetre interior és d’uns 3 m; l’amplitud dels murs de la sala és de només 0,9 m. L’alçada de les restes d’aquesta torre mestra, en l’actualitat, és de 3,5 m  però originàriament devia ser molt més alta, sobrepassant de llarg l’altura de les muralles del recinte. L’aparell constructiu d’aquesta part del castell és molt irregular i, en alguns llocs, hi podem apreciar filades d’opus spicatum complert o només parcial (amb rengles de lloses verticals inclinades).

Vista, des de l'interior de la torre mestra, de la torre cantonera (amb la porta d'accés al 1er pis) .

Observeu els detalls de l'aparell constructiu amb les filades d'opus spicatum parcial.

Possiblement als segles XIII o XIV, s’envoltà aquest primitiu recinte superior o sobirà amb un clos de planta trapezoïdal. Els murs més ben conservats són el del nord-est i el del nord-oest   amb uns gruixos de 1,70 m i de 2,20 m respectivament, uns 25 m de llarg i uns 12 m d’alt. El mur sud-est, el més llarg i on probablement hi havia la porta d’accés, s’estimbà barranc avall a causa d’una esllavissada encara avui apreciable (actualment l’entrada al recinte es fa per una còmoda escala metàl·lica instal·lada en el decurs de les obres de consolidació). En la muralla que tancava el recinte pel sud-oest, segurament refeta en una reforma del castell a mitjans segle XIII, hi podem veure tres espitlleres dins el que semblen uns espais destinats a unes grans finestres. En el mur nord-oest hi ha dues grans obertures on hom creu hi podien haver dos grans finestrals instal·lats en el moment en que el castell va ser habilitat com a palau (a finals del segle XIV); al peu d’aquesta paret hi ha també, inclòs dins el mur, un nínxol (per a una pica, rentamans o, potser, una comuna) amb una petita cisterna o dipòsit, de 45 x 60 cm de planta. L’anàlisi del parament del mur sud-est i les dades obtingudes en el decurs dels treballs arqueològics permeten afirmar que aquest recinte sobirà, en una de les seves àrees i etapes històriques, disposava de dues plantes separades per un pis de fusta sostingut per bigues.

Recinte sobirà. Detall de l'arrencada d'una escala.

A la primera meitat del segle XV s'inicià, al castell, un nou projecte d'obres que comportà un reordenament dels seus espais interiors. Al pati que, fins aleshores, hi havia al voltant de la torre mestra es construí un nou edifici, que integrà la mateixa torre, amb espais senyorials i de serveis. Sembla que el terratrèmol de 1448 i els seus efectes sobre moltes construccions del país i, potser, sobre les del castell de Montclús va impedir aquesta complerta transformació.

Vista parcial de l'interior del recinte sobirà. Al fons el mur sud-oest i a la dreta el nord-oest amb una de les grans

obertures on, potser, hi havien finestrals i -a la dreta del forat- el nínxol que podria ser una "comuna".

En l’angle d’unió de les muralles nord-est i nord-oest hi ha una potent torre cilíndrica d’uns 16 m d’alçada. La base d’aquesta torre i la dels murs que hi conflueixen (de mitjans segle XIV) per l’exterior és atalussada; la part superior de la torre cantonera és d'un període posterior, segurament de la primera meitat del segle XV. Al peu del talús hi ha una canalització que conduiria l'aigua recollida cap a una cisterna. Es podia accedir a l’interior de la torre, per mitjà del camí de ronda del mur nord-oest. Està dividida en dos pisos, l’inferior, que te una gran alçada, es cobert per una volta d’obra  amb una  obertura, al terra del primer pis, que hi permet l’accés (qui sap si aquesta mena de “pou”- amb una “fondària” de prop de 10 m- amb les parets convenientment impermeabilitzades, tot recollint les aigües pluvials dels teulats, era la cisterna d’aquest recinte). El pis superior de la torre que, com hem dit, te la porta d’accés pel camí de ronda, està cobert també per una cúpula d’obra  i als seus murs hi ha una finestra i una tronera (defensa, per a armes de foc, característica del segle XV).

El castell tenia un segon recinte inferior o jussà on encara s’hi han conservat algunes restes. A uns 3 m de l’angle oest del clos central, hi podem veure un mur força alt amb espitlleres i merlets, segurament en aquest pany de paret hi havia l’entrada principal del castell; d’aquest primer tancament perimetral en podem reconèixer, aquí i allà, diferents fragments. S’aprecia, així mateix, el fossat que hi havia als peus de la muralla del recinte sobirà i indicis de diversos edificis (cavallerisses, estables, magatzems,...) adossats als parament interior de la muralla defensiva. A pocs metres de l’angle sud del recinte sobirà hi ha també, molt malmeses, les runes de la capella castellera de Santa Margarida, del segle XII, amb una part dels murs de la nau i l’absis semicircular.

Restes de la capella de Santa Margarida (sobre l'antic paviment, al mig 

del que era l'església, hi ha crescut una bonica alzina)

Pràcticament sota les restes d’aquesta capella s’hi pot veure el que alguns consideraran la boca d’accés a un passadís secret; te una volta molt ben feta on encara s'hi poden veure els senyals de l’encanyissat de l’encofrat; el túnel descendent, cec, finalitza als pocs metres dins la penya (potser està inacabat ?). Hi ha diverses hipòtesis sobre l’ utilitat d’aquesta curiosa construcció, un pou, una nevera,... hi ha qui diu que es tracta d'un túnel d'escapatòria que, per la direcció que pren, comunicava (o pretenia comunicar) -en un i altre sentit- aquest punt amb l'interior del recinte sobirà... qui ho sap ?. Pensem que el més probable és que es tracti de la boca  i el pendent  o escala d'accés a una segona cisterna o dipòsit d'aigua (potser també inacabat) que, en un dels llocs més baixos i dins del clos del recinte jussà, recollia (o pretenia recollir) el màxim d'aigües pluvials que queien dins l'àrea ocupada pel castell i que convenientment canalitzades (hi han forces indicis de canals sota els talussos de les muralles...) podien, molt be, ser conduïdes fins a aquest punt. Les hipòtesis continuen obertes !!!. "

La treballada boca del "túnel misteriós"

Acabada la visita retornem al cotxe i -per tal d'aprofitar el matí- decidim retornar per la pista que, des de Sant Esteve de Palautordera -per la Serra de Can Vilatort i el Pla de Santa Magdalena- mor a la carretera que baixa de la Costa del Montseny a l'alçada de Mosqueroles i que, des d'aquest recollit poble, porta fins a Sant Celoni.

Santa Magdalena

Prenem les preceptives cerveses, asseguts a una terrassa de la plaça major de Sant Celoni i, contents i amb l’objectiu acomplert, retornem –per a dinar a les respectives llars- fins a Barcelona.

Gràcies, amics, pel vostre suport i companyia.

Una abraçada.



Fotografies d'en José F., Joan i Pep

ART I ESCOLTISME (16)

CRISTÒFOL GASTÓ  “Tòfol”

Campament a Can Valls d'Olzinelles. Setmana Santa 1968

En Cristòfol Gastó i Ferrer va néixer a Barcelona l’any 1950.

Entrà als scouts a primers del 1965. L’agost d’aquell mateix any, acudí amb l’Agrupament al Jamboree que, amb motiu de l’Any Sant Compostelà, es celebrà a Vigo en el qual hi participaren prop de 1000 scouts i noies-guies de tot l’estat i d’Alemanya, França, Bèlgica, Anglaterra, Portugal i Veneçuela.

Scouts catalans –entre ells en “Tòfol” (el segon, asegut a primera fila, a la dreta de la fotografia)- de Barcelona i Terrassa, al Jamboree celebrat a Vigo l’agost de 1965.

 Al campament que l’Agrupament va efectuar a Taradell, la Setmana Santa de 1966, en Cristòfol efectuà el seu compromís (“promesa” en dèiem aleshores) escolta.

L’octubre de 1966, amb els altres companys de la seva unitat –els “escultes”-, passà  a formar part del Clan Ós Gris. A finals de 1967, començà a retre servei com a “scouter” (cap d’unitat) en un altre agrupament del districte de Barcelona, concretament -com a Baloo- als llobatons de Santa Mª del Mar. El desembre de 1968, en el decurs de les festes de Nadal, el  nostre Clan organitzà –als locals del carrer Calaf de Barcelona- una exposició, que resultà tot un èxit, amb un bon recull dels seus dibuixos scouts.

Amb d'altres membres del Clan -a primera fila, amb els braços oberts- al comiat
d’un company que marxava a fer “la mili”. Barcelona, desembre 1968.

Els dibuixos d’en “Tòfol” han quedat sempre gravats en la nostra memòria. En totes les trobades que hem anat fet aquests darrers anys, al parlar dels vells companys, gairebé sempre recordem en Cristòfol Gastó i els seus “ninots”: les originals “caigudes” on hom s’agafa al que pot i on pot...; les escenes de les sortides (on, potser, ironitzava sobre un fet real: perduts al bosc, una proposta de bivac, la corredissa per a no perdre el tren o davant d’un gos...); els moments “tendres” al voltant del foc o tot esperant el sopar...; la seva “experiència” com a Baloo...; la crida al valor de l’amistat... Tenim la sort d’haver pogut aplegar, en aquesta entrada del Bloc, una mostra ben representativa de les seves il·lustracions dels anys de noi-escolta.

Amb una gran facilitat per al dibuix, en “Tòfol”, utilitzava qualsevol suport (un tros de paper, un full, un tovalló) per a -amb un rapit però precís traç- estampar-hi una escena o fet -joiós o dramàtic- ple de gràcia, d’expressió, de detalls, d’ironia i, sempre, amb un cert “missatge”. Tot un artista i, alhora, un eficaç comunicador.

Col·laborà, també, amb les seves il·lustracions en alguna de les publicacions scouts de l’època com, per exemple, el Programa de la Festa de Sant Jordi de l’any 1968 amb el disseny de la portada i un original i simpàtic dibuix a l’interior: un scout vist per l’esquena (on només es veu, tot caminant, una motxilla amb barret, bordó i potes...)

En Cristòfol Gastó, el 1977, es llicencià en Medicina i Cirurgia especialitzant-se en Psiquiatria. És, també, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Serveixi aquest espai dins del nostre Bloc, com a record i homenatge al bon i vell company.

Una forta abraçada.

(a)

(b)