De Valldoreix a la Floresta per la Rierada
Ben puntuals, com col·legials el primer dia de curs, ens trobem tots els xinoxaners i les xinoxaneres al vestíbul dels “ferrocates” de Plaça de Catalunya.
Agafem el tren fins a Valldoreix i, després, un bus –millor dit un microbús- ben atapeït de gent que, entre sotracs i apretades, ens passeja per bona part d’aquest nucli-urbanització fins que ens aturem a la plaça de Joan Gassó, lloc d’inici de la caminada.
L’excursió d’avui promet. Es un recorregut pel Collserola, aquest gran parc que tenim a tocar de casa; una zona plena de camins i caminets i –per tant- ideal per a perdre’s... Com a bons i experimentats caminadors portem un parell d’itineraris manllevats d’unes guies (una d’antiga i l’altra més moderna); una brúixola de quan érem joves scouts, però que encara funciona; un mapa de l’”Alpina” on encara no hi apareixen moltes de les urbanitzacions que, ara, envolten el parc i un nou i modern estri -que és el que de debò ens tranquil·litza-: el GPS on en Joan Miquel hi ha introduït, de forma artesanal, les coordenades del recorregut. Ens podem perdre, però no serà per no haver pres precaucions !!!
La primera referència de l’itinerari es can Montmany; el carrer on som es diu “Avinguda de can Montmany”... per tant tot sembla indicar que, de moment, anem be... Can Montmany és un gran mas que, possiblement, deu tenir l’origen en una antiga vil·la romana doncs, en les terres que l’envolten, s’hi va trobar l’any 1986 una necròpoli romana del segle II dC. El cert és que un dels seus propietaris, a mitjans del segle XIX hi intentà –després de llargues estades a França- l’elaboració de “xampany”; transformà les velles vinyes, condicionà la finca, va fer importants obres a l’edifici, s’hi gastà forces diners i, amb l’arribada de la fil·loxera, s’arruïnà... Passem pel costat de la casa, pensant en el seu emprenedor propietari i en que, certament, no hi ha il·lusió, ni esforç sense risc... i ens arribem fins a una monumental i vella alzina que hi ha al costat del camí. En aquest punt se’ns planteja el primer gran dubte davant diferents interpretacions dels itineraris que tenim.
El GPS i el de la guia de l’any 1997, diuen que hem de seguir per aquí, mentre que la guia del Parc –molt més actual- diu que el camí és una pista que surt al final de l’”Avinguda” que mena a can Montmany. Finalment, hom decideix optar pel camí que sembla més segur i reculem per a agafar l’esmentada pista que, pujant, ens porta fins al segon punt de referència del recorregut: l’ermita de la Salut de Puig Madrona.
Al arribar a un petit replà, on hi ha una cruïlla de camins, un excursionista amb el qual ens creuem, ens confirma que –en aquesta ocasió- “tots els camins porten a la Salut”: a la dreta un camí puja al Puig Madrona de 342 m. (interessant mirador sobre les comarques que ens envolten), per l’esquerra el camí –que no hem seguit- que be de can Montmany i, davant nostre, la pista que ens porta, en pocs metres, a l’ermita de la Salut. Tots, doncs, tenien raó.
Arribem a la Salut. El paratge, sobre el serrat i en una clariana envoltada de pins i alzines, és un racó de pau; almenys, avui, en un dia entre setmana... Decidim esmorzar davant la capella, mentre anem descobrint els seus detalls arquitectònics: les dues etapes de l’obra, preromànica i romànica; la capçalera trevolada; la porta; les finestres; l’airós campanar de cadireta; els contraforts que mantenen en peu les parets més antigues; les decoracions llombardes que guarneixen els absis;... tenim davant nostre una relíquia, encara ben viva, dels segles IX al XII; quasi rés !!!.
La xerrada d’avui -un altre clàssic a l’hora d’esmorzar- ha sigut sobre “Problemes prostàtics i les seves repercussions...” a càrrec, principalment, d’aquells que més hi entenen. Sempre hi aprenem coses noves !!!!.
Després de prendre el cafè, amb les preceptives “gotes”, fem la foto “oficial” i reprenem el camí.
La pista segueix, gairebé per dalt de la carena, pel vessant que mira al Vallès amb les muntanyes de Sant Llorenç de Munt com a fons. Deixem a la nostra dreta el puig del Rossinyol ( 253 m.), sota veiem can Montmany que ens sembla, encara, més gran i majestuós i darrera nostre el Puig Madrona amb la seva torre de guaita contra incendis i, mig amagada pel bosc, l’ermita de la Salut. En Llorenç i en Joan Miquel van coincidint portant-nos pel bon camí. Deixem la pista que baixa fins el Papiol, voregem el Turó de la Pineda (288 m.) fins que arribem –tot i que no n’estem gaire segurs- al coll de Batllivell. Baixem, decididament, cap a can Castellví, un restaurant que disposa d’una mena de granja. La pista passa pel mig d’un bosc mediterrani, amb forces pins i alguns roures i alzines; els entesos diuen que –al seu noment- per aquí es poden trobar bolets !!!. Passem la riera de Vallvidrera i, amb una forta pujada caminem, un trosset d’uns 500m, per la carretera que va fins a Sant Bartomeu de la Quadra.
Estem per una zona urbanitzada, amb casetes que datem en els anys seixanta i setanta del passat segle, prenem el carrer “Sibèria” fins que arribem al principal objectiu de la sortida: l’àrea de protecció especial, dins el Parc, anomenada “de la Rierada”.
A la nostra dreta hi tenim un pont, obrat amb pedra, sota hi podem començar a descobrir la frondosa ribera de la Rierada que després amb, el nom de riera de Vallvidrera, desguassa al Llobregat prop de Molins de Rei. Deixem, a l’esquerra, el camí que porta a can Modolell i agafem, davant nostre, un “camí de passejada” que ens endinsa en un paisatge amb molta vegetació ( àlbers, acàcies, verns, oms, avellaners,... ).
El sender, en mig d’una vegetació exuberant, ofereix un aspecte realment salvatge, amb arbres caiguts ( especialment grans pins, conseqüència de les nevades de fa anys), lianes, falgueres, bardisses,... el fet de que el camí travessa quatre vegades la petita riera ens ofereix l’oportunitat de que algunes s’hi remullin els peus deixant, clar, un bon guardià que vigili les ribes per tal de que no hi hagi cap cocodril... !!!!. Realment sembla que ens trobem, en un paratge selvàtic, molt lluny d’una ciutat.
Abandonem aquest feréstec indret i pugem cap a can Bosquets,
un altra impressionant casa pairal. Som ja a tocar del nucli de la Floresta i, pràcticament, al final de l’excursió d’avui. Baixem fins el barri de l’estació.
Després de prendre les ja obligatòries cerveses, dinem al restaurant “Rancho El Paso” a tocar de l’estació. Un dinar, de menú, correcte però sense gaires pretensions. En Joan Miquel ens comunica que el recorregut total ha estat de 10,5 quilometres. Per a ser la primera sortida del nou curs, no ha estat gens malament, ans el contrari, penso que ha sigut una molt bonica, sorprenent, còmoda –per la facilitat de transport- i propera excursió.
Ens acomiadem d’en Joan Miquel, a l’estació, doncs te una mica de presa i la resta d’expedicionaris, amb més calma, ho fem després d’agafar el següent tren que ens retorna a Barcelona.
Felicitats i agraïment al coordinador, en Llorenç, per la tria de l’itinerari i l’organització i també a totes i a tots els qui hi hem participat, pel seu entusiasme i companyia.
Fins la propera, que acordem serà el dijous 20 d’octubre .
TEXT: Pep Arisa
FOTOS: Joan Simarro i J.M. Cortés
