dimecres, 4 de novembre de 2015

Crònica de la Sortida de Tardor 2015

UN TOUR PER LA RUTA DEL CISTER

No volia fer la crònica d’aquesta sortida de tardor, màxim havent arribat tard a la cita del monestir de Santes Creus, però sobre tot per no haver d'intentar (sense gaire encert) emular les excel·lents cròniques d’en Pep Arisa.
Per motius que no venen al cas, el cert és que m’ha tocat i a fe que ho faré el més bé que en sigui capaç. Començaré per la part que em vaig perdre perquè la Ma. Glòria i jo formàvem la parella dels “pijos del balneari”.

Fonts generalment ben informades m’informen que:

"Dissabte al matí, puntuals, cinc dels set cotxes que formen l'expedició motoritzada d'aquesta Sortida es troben a l'àrea de servei que, passat El Papiol, anomenen "Porta de Barcelona".
Cinc dels set... ? i els altres dos ?. El sisè -on hi van precisament dos dels organitzadors-, portats per la rutina, ha agafat l'autovia i com que l'àrea de servei és a l'autopista de peatge, truquen per dir que esperaran a la resta, uns quilòmetres més endavant, a l'àrea de servei del Penedès.
Els del setè vehicle, havien avisat el dia anterior per a dir que -com que no els agrada matinar i volen fer un bon esmorzar- sortirien divendres i farien nit, aprofitant una interessant oferta, al Balneari de Rocallaura a tocar de Vallbona de les Monges.
No han estat aquests els únics canvis que es van produir en el programa previst. Pel camí, després d'agafar la sortida 11 "Santes Creus-Valls- Vila-rodona" de l'autopista AP-2, el cotxe que va de "cap de colla" entra a la població de Vila-rodona i per una estreta carretera local (que, segurament, pensaven era una bona "drecera" per anar a Santes Creus) i fa fer a tothom una ruta turística per les vinyes i masies del terme.
La visió de les vinyes amb els primers colors de la tardor, francament, ha valgut la pena però quan -després de 15' de camí- ha girat cua per a desfer la mateixa carretereta fins a retornar, de nou, a Vila-rodona, la cara de "pal" que l’hi ha quedat a tots ha estat de concurs... Cap problema... s’ho prenen tots plegats en positiu, com ha de ser, amb un somriure i ara sí "sense fer drecera i, per tant, anant per la (bona) carretera" s’arriba a l'hora en que hi tenim programada la visita -les 10 del matí- a la porta del Monestir de Santes Creus."

Ah! M’oblidava, el setè cotxe es presenta a la cita del Monestir amb gaire bé mitja hora de retard, doncs al Balneari de Rocallaura els dissabtes serveixen el desdejuni (de buffet) a dos quarts de nou i a sobre aquest dia amb retard. I com que ja el teníem pagat (coses de les ofertes), ves que havíem de fer! A més no en era conscient que des de Vallbona a Santes Creus hi ha un bon tros. Encara sort que la guia de Santes Creus també circulava amb retard i no es va notar massa. O si?


Si més no, constància del retard no va haver-hi, perquè repassats els registres digitals de les càmeres, la primera foto en que es veu la Ma. Glòria a Santes Creus indica les 9:59 com a hora de la presa fotogràfica. L’autor és l’Enric Escobedo (una altre dia hauràs de posar en hora la càmera).


Fos com fos, iniciàrem la vista i ja des de bon principi es va posar de manifest que la tria de unes visites culturals per aquesta sortida de tardor en lloc de les tradicionals excursions paisatgístiques va ser un autèntic encert. Si hi ha un lloc que documenta millor la història medieval de Catalunya, aquest és sens dubte les comarques de la Catalunya Nova. Així la nostra guia ens va fer saber que  L’abat Bernat Calbó mantingué una fructífera amistat amb el rei Jaume I. Després l’abat Gener aconseguí atreure el favor de Pere el Gran, és amb aquestes amistats i favoritismes que el monestir es va anant fent gran. Pere el Gran i el seu fill Jaume II foren enterrats en sengles magnífics monuments funeraris del creuer de l’església.


Tomba de Jaume II i Blanca d'Anjou
Tomba de Pere el Gran
He dit que la guia ens va fer saber, però per ser més exactes, ens ho va fer saber a la gran majoria, però alguns com en Jaume i en Pep ja ho sabien.

I potser d’altres també.

A partir del 1800 amb els sorgiment de les idees liberals el monestir es va anar empobrint fins que la desamortització de Mendizábal el va acabar del tot. Sortosament el 1921 el conjunt monàstic fou declarat Monument Nacional i així el podem gaudir actualment.

Tal com deia la crida a la Sortida de Tardor,  ”Desprès de la visita a Santes Creus anirem a la vila de Montblanc, capital de la comarca de la Conca de Barberà, on podrem visitar el recinte medieval protegit per les antigues muralles amb torres i portals i els principals monuments de la vila.” 













Doncs si, vàrem anar a Montblanc on visitàrem els principals monuments de la vila però amb tant mala fortuna que en sortir de l'esglesia arxiprestal de Santa Maria de Montblanc la Ma. Rosa va protagonitzar, molt al seu pesar, una ensopegada d’aquestes que en diuen tontes, però que sovint porten males conseqüències.


Per fer temps abans de dinar uns varen voltar per la vila tot apreciant les botigues modernistes i els seus aparadors i d’altres varen acompanyar a la Ma. Rosa a la farmàcia per tal que fessin una cura d’urgència, pensant hores de llavors que era només un turmell esquinçat.

Tant tonta va ser la quasi caiguda que algunes varen dir que no era res, que només volia que la compadissin, però que tant sovint tenen mal diagnòstic que finalment va ser el peroné trencat. Estic per proposar que no fem les sortides de tardor perquè en la del 2013 la Lydia també ens va donar un ensurt, encara que amb menys conseqüències.

Tot i el dolor que feia empal·lidir la Ma. Rosa, vàrem anar a dinar, com estava previst, al restaurant el Call. Un bon dinar amb cafè inclòs a preu més que raonable, amb un servei més que discutible amb “pinganillo” inclòs.









Immediatament després del dinar en Jaume va anar a cercar el seu cotxe i amb bon criteri se’n va endur la Ma. Rosa cap a casa.
I aquí es va acabar la sortida de tardor pels Llovera Escorsa. Ho vàrem sentir de debò.

Per la nostra part, els que no havíem patit més enllà de l’autoritarisme del cap de sala, ens desplaçàrem amb els cotxes cap a Poblet on ens esperaven per la segona visita del dia.
A les cinc de la tarda els expedicionaris entrem al monestir de Poblet i es trobem submergits en aquest conjunt monumental que, com va dir Josep Pla, és “un món de formes, de tradicions i de símbols”. Si Santes Creus va ser declarat Monument Nacional, El Monestir de Poblet que és més gran i més monumental, per pura lògica va ser declarat l’any 1991 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
En David, un crack!

Qui ens va atendre com a amfitrió i guia qualificadíssim va ser en David, un conegut d’en Carles i l’Elena, que es va desviure per a què la nostra visita fos històricament interessant i culturalment profitosa.
Així ens va fer vibrar amb l’esperit original dels monges de Molesme: Robert, Alberic i Esteve, que al tombant del segle XI al XII, inicien a Cîteaux (Cistells o Cister) una nova forma d’entendre la vida monacal Bendictina. Els iniciadors de l'aventura es proposen solament de viure amb més radicalitat la Regla de sant Benet tot prescindint de les inevitables adherències que el temps hi ha anat dipositant en la seva pràctica concreta.

La foto de grup: Els expedicionaris fotografiats per en David
Cister és fundat el 1098, i Poblet el 1150. Els fundadors de Poblet, provinents de Fontfreda cerquen a la seva vegada formes diferents a allò que viuen en la intimitat del propi cor. I en David ens va fer passar per tota la història de Catalunya amb el rei Alfons I el Cast, Jaume I el Conqueridor, Pere III el Cerimoniós, Joan I i el rei Martí l’Humà (el darrer de la dinastia catalana) fins a arribar a l’abat Dorda, partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei d’Espanya a Barcelona el 1705 amb el nom de Carles III.
Tomba de Jaume I


També hem sabut per ell que la tomba de Jaume I va ser profanada al 1835 i que el preciós mausoleu que hi ha a Poblet no conté les seves despulles.

Breviari de Martí el Humà
A Poblet encara hi ha una comunitat de monjos, que conviuen sense masses problemes amb el bullici de la munió de turistes que els visiten. Sovint fan aparicions fugisseres quan no estan assabentats de la presència de visitants en alguna dependència. És clar que no podem visitar les cambres privades però vàrem veure la sala capitular, el refectori i l’antic dormitori on ara hi ha un petit museu amb peces de gran valor com el Breviari del rei Martí l’Humà del qual també hi ha un facsímil per a què hom pugui tocar-lo. I tampoc posen cap impediment a que escoltem amb recolliment la seva oració cantada de Vespres.


Acabem la visita a Poblet força tard, són un quart de vuit quan enfilem l’explanada de sortida moment en que les monges de Vallbona telefonen a en Josep Maria per dir-li que ens estaven esperant a oir Vespres a ca seva (de les monges, s’entén). Comencem amb mal peu. Es veu que hi ha hagut un mal entès.


Les comunitats tan reglades que fan de la rutina la seva virtut principal, porten molt malament qualsevol circumstància que destorbi el que està previst. És per això que en arribar més tard del que confiaven tot va ser un desgavell.
Ja sabem que la seva hostatgeria no està pensada per els turistes com nosaltres, ni tan sols pels viatgers (si entenem la diferencia de matís), sinó que és dedicada (i així ho especifiquen en el seu full de benvinguda) a els que volen trobar un àmbit de recolliment favorable a la oració o el retrobament personal. El cas és que fruit d’aquesta diferència d’enfocament, la assignació de les claus de les cambres va ser un autèntic caos.

Hom espera d’una hostatgeria monacal un sopar frugal però autèntic, d’aquells de cassola fent “chup chup” pròpia del saber de les monges. Tant és així que en els dies previs a la sortida de tardor, ens fèiem bromes sobre la probable manca de vi a la taula del refectori, però no posàvem en dubte l’autenticitat del condiments. I ens vàrem equivocar perquè la crema d’espàrrecs amb rostillons podia ser una mena de “sopinstant” de tipus industrial i els bunyols de bacallà de ben segur que eren de “Findus”

Superats els dos ensurts, una part de la colla fatigats pels quilòmetres recorreguts al llarg dels dos monestirs visitats, va decidir retirar-se d’hora a dormir (o el que s’escaigués) i nou expedicionaris entre els qual m’hi compto, vàrem sortir a pair el monàstic sopar pels carrers del poble. Passeig que va donar poc joc ja que tret del cafè del centre social no hi ha res més que pugui ser considerat com a lleure.


Arribats al final del aparcament on havíem deixat els cotxes, tornar era l’única opció vàlida, i és el que vàrem fer. Com que no teníem son donat l’hora que era ens vàrem refugiar en una de les sales de l’hostatgeria, encetant una animada tertúlia que per estar a l’alçada del lloc on érem va versar sobre religió en la seva major part.

L’endemà diumenge, va estar millor. L’esmorzar si bé que no era de “buffet” (tampoc ho haguéssim esperat) va estar força bé. Com que no estàvem apressats com és habitual en els hotels, pel tema de deixar les cambres i la visita al monestir de Santa Maria era prevista a dos quarts d’una vàrem decidir de fer un tomb per Guimerà.

Poble costerut, enfilat en un turó amb el seu castell característic en el cim, Guimerà és un compendi d’urbanisme i arquitectura medieval. Degut a les fortes pujades dels carrers vàrem estacionar els cotxes al cap de munt, al costat del castell i l’església de Santa Maria. Prèviament es va deixar un dels cotxes a baix per permetre que un cop visitat el poble els conductors dels altres pugessin a cercar-los. A l’església no hi vàrem entrar doncs un home darrera la porta, segurament el sagristà, exigia un euro per persona per una visita que segons Sant Google no té res de particular.

Pel camí de baixada a banda dels racons interessants que ens traslladaven a altres temps trobàrem botigues de queviures molt nostrats encara més interessants. No ens vàrem acabar les existències, però segur que els botiguers van agrair la nostra visita.


De retorn a Vallbona, visita al monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, cenobi que des de 1172 fins l’actualitat acull monges benedictines, és doncs encara que més petit que els visitats el dia abans, però més autèntic. Entre d’altres tresors conserva la tomba de la reina Violant d’Hongria, segona esposa del rei Jaume I.

Tot això ho sabem mercès (o potser a pesar de) la intervenció de la guia-venedora de records, que estava més preocupada per fer-nos saber que hi havia estances actualment restringides, perquè abans els visitants feien desaparèixer objectes. És a dir, com que sou dolents, ara esteu castigats a no veure-ho tot.
La ceràmica blava que manufacturen les monges, preciosa, això si.

Venedora de records
Guia turística
Acabada la visita ens vàrem aplegar al refectori pel dinar. Al ser diumenge l’àpat tenia la consideració de especial, i ho va ser... comparat amb el sopar. Més heus aquí que el que no podíem esperar és un plat de pasta vídua amb “Solís” tret directament del pot. La botifarra si que estava bona.
I el que fou immillorable va ser el preu, tant és així que tot i les mancances molts vàrem donar més del que ens demanaven.

A fe de sincer, em vaig quedar amb les ganes de repetir l’experiència, però amb l’esperit pel que l’hostatgeria està pensat. Per fer un recés, reflexionar, escriure i participar en algunes de les rutines de la comunitat monacal.

En acabar de dinar, recollits els llits tal com era preceptiu i fets els paquets, vàrem prendre el camí de tornada passant per Verdú a fi de seguir el guió anunciat a la crida de la sortida de tardor, a on no vàrem trobar un lloc discret per cantar els “adéus” però férem una autèntica troballa en veure un garatge- museu a la Plaça Major quan casualment el seu propietari sortia amb el seu cotxe, que com ell, era també una peça de museu.

No em queda més que agrair a en Carles Pérez i l'Elena Soler per la bonissima organització d'aquesta interesantíssima  Sortida de Tardor i lamentar que la Ma. Rosa Escorsa tingués tanta "mala pata" (mai millor dit).

Text: Joan Miquel Cortés
Fotos: Enric Escobedo i J.M. Cortés