divendres, 18 de desembre de 2015

Assemblea de la Comissió de la Memòria del Clan Ós Gris


SE SABRÀ TOT

Ara fa al voltant de dues setmanes, un parell de membres del COMECLOG, vàrem tractar d’imposar el calendari del Clan del any vinent per l’article 36. Però és clar, va ser impugnat tal com era de preveure. Llavors, algú del comitè de remenadors de cireres, va voler convocar una reunió del COMECLOG, però ho va fer pel xat de Whatsapp del Clan Os Gris en lloc de pel xat restringit.
Això no hagués tingut gaire conseqüència si no fos perquè es va muntar la reunió amb tast de vermut  “anticrisis” i dinar de menú diari. L’efecte crida va ser demolidor i l’arribada de nàufrags assedegats de vermut a la vorera de la Bodega Pàdua va ser multitudinària.
La bodega del Lloro
Per sort per la operativa de la reunió va haver-hi baixes dels membres numeraris dels remenadors, i també algun dels claners que es van apuntar. Tot i així, ens vàrem aplegar vuit. Faltaven dos membres del COMECLOG amb excuses justificades, en Joan Simarro i en Josep Maria Serena, però el seu lloc va ser cobert per dos membres del Clan amb motivacions justificadíssimes, en Jaume Llobera i en Josep Fitó que van venir en condició de COME.
El Lloro de Pàdua
Després de ser-nos servit el vermut del Lloro (especialitat de la casa) amb la seva ració de anxova/seitó, olives i patates fregides per només 2 Euros amb 50 cèntims es va intentar començar la reunió, però tan sols vàrem aconseguir aprovar una prèvia: En Jaume i en Josep van ser admesos per unanimitat com a membres de ple dret del COMECLOG.
Després ens vàrem cruspir el menú, la gran majoria menjant tot el que tenim prohibit (sigui pels metges o sigui per les respectives “jefas”) i és clar, estava boníssim. I com que vàrem ser molt feliços ja no es va parlar més de la reunió ni del calendari ni de les impugnacions, així que el calendari publicat en el nostre blog el 9 de desembre, va quedar aprovat per aclamació etílica.
Joan Miquel Cortés

Fotos: Enric Escobedo, Sant Google i Enric Escobedo (per ordre de aparició)

Notes aclaridores:
Sortides de Equinocci. Les dates proposades de primavera i tardor seran definitivament i finalment triades pels agosarats que tinguin prou coratge per organitzar-les.
Ara ja ho sabeu tot. És per això que he triat com a títol el mateix que la adictiva novel·la d’en Xavier Bosch.

dijous, 10 de desembre de 2015

CRÒNICA DE LA 63ena SORTIDA XINO-XANO



Cal Romagosa de Torrelletes i el pla del Penedès des prop del Mas Pigot

CAMINADA DE TARDOR PER LES VINYES DE L’ALT PENEDÈS (Parc del Foix) I UN BON DINAR QUE S’HA FET ESPERAR...

Potser va ser el bon regust que ens provocà el record dels colors de tardor dels arbres de la Grevolosa o -siguem sincers- la recomanació del nostre assessor gastronòmic, en Josep Maria, d’anar a dinar a un restaurant de Santa Margarida i Els Monjos sobre el qual li havien donat bones referències... el cas és que, per aprofitar els darrers dies de tardor, hem decidit anar a veure els colors tardorencs de les vinyes de l’Alt Penedès. Una caminadeta no molt dura per agafar gana per al dinar... Llegiu, llegiu com ha anat la cosa...



Per a donar valor afegit a l’itinerari hem“guarnit” l’excursió amb alguns tocs històrico-culturals: el castell de Penyafort, velles masies, un columbari medieval,... 
Ben abrigadets fem cap, el dia assenyalat –la majoria en tren i alguns en cotxe i moto-, fins a la població de Santa Margarida i Els Monjos

Les "nenes" i el pastís de la Montserrat (1ª part...)
Son gairebé 2/4 de 10 del matí i, després d’una hora de camí en tren, comencem a tenir gana. L’estació és a tocar d’un polígon industrial: el Pla de l’Estació. Les vies –la ruta és a l’altre costat- ens obliguen a fer un tom, fins a la carretera N-340 i, per un carril per a bicicletes i caminants, anar a cercar el pont que, per sobre la xarxa ferroviària, permet anar fins el castell de Penyafort. Som prop del nucli de La Ràpita i –pensant en els cafès i els tallats- decidim anar a esmorzar sota les carpes de la terrassa d’un bar. Quan encara no hem fet el rotet, la Montserrat Tallada ens sorprèn amb un pastis de xocolata (cacau autèntic), nous i rom... tota una delícia de sabors exòtics i tropicals que, tot i estar tips, endrapem en un no rés. Prèviament hi hem encès una espelma (que no ens hem menjat...), amb el número 6, per a celebrar el 6è aniversari de les sortides xino-xano. Però el detall de la Montserrat continua... ens diu –però, per si un cas, no ens l’ensenya...- que a la motxilla porta un altre pastis igual per als companys que només podran venir a dinar... Solidaris i bons minyons com som, ens resignem i mirant de reüll el tresor que hi ha a la motxilla engolim, només, les saliveres...

El pastis de la Montserrat (2ª part)...

Com que, poc abans d’entrar al bar, un de nosaltres a trepitjat una m... de gos i sense adonar-se ha anat arrossegant el “gènere” i la ferum fins a la taula on hem esmorzat... la majoria decidim comprar uns números de “La Grossa” que el taverner te darrera el mostrador...”alea jacta est...” (la sort o el dau ha sigut llançat... que deien els romans). Si la sort ens és favorable, ja ho sentireu a dir... o no.

Quan ja portem un parell de quilometres de recorregut, fora ja del polígon i a tocar de les vinyes, tenim la primera decepció: els ceps estan completament pelats, sense cap fulla o pàmpol. Ja hem fet tard, diem amb un cert to de desengany. Travessem, per un pont, el riu Foix. Aigües avall de la població o del polígon industrial l’aigua va acompanyada –ufff- de bromera... no ens hi entretenim, doncs, cercant-hi peixos. El paisatge del riu i els arbres de ribera dels costats si, però, que fa un cert goig.

Detall del riu Foix

Fa estona que anem veien, damunt de les vinyes, la silueta del castell-convent de Penyafort; quan hi som a tocar –precisament al peu de la torre del segle XII- en Josep Mª ens en explica alguns detalls històrics: la part més antiga és la torre cilíndrica i alguns llenços dels murs que son medievals; al segle XVII el dominics –sobre els quals ens amplia algunes de les seves tècniques interrogatòriques- hi construïren un convent que subsistí fins a la desamortització de 1835. L’edifici de l’antic convent va acollir durant els últims temps de la guerra civil una presó destinada als aviadors detinguts (o abatuts) pels republicans. Els presoners que tingueren de fer estada a la presó procedien, majoritàriament, d’Itàlia i Alemanya, ja que bona part de l’aviació franquista era d’aquests dos estats. Segons la tradició en aquest castell hi va néixer, vers el 1185, Sant Ramon de Penyafort, un dels grans especialistes en dret canònic de l’Edat Mitjana i l’impulsor de la teologia escolàstica. Se’l considera l’introductor de l’ Inquisició a la Corona d’Aragó, va ser general de l’ordre dels dominics i confessor de reis (Jaume I) i papes (Gregori IX). Els juristes i advocats –catòlics- catalans el tenen com el seu patró.



Continuem per una pista, senyalitzada amb fites de color taronja, pel mig de camps d’oliveres i vinyes a banda i banda. Quan som a l’alçada de Cal Magí ens aturem a retratar unes vinyes que, aquí si, conserven les fulles. Ens creuem amb una persona que ha sortit a passejar amb uns gossos, ens comenta que precisament és de Cal Magí i que en aquest mas es dediquen, principalment, a l’apicultura que comercialitzen amb el nom de “Mel del Castell de Penyafort”.

Cal Vicari (observeu el detall de com, a les terres de secà,
 es canalitza l'aigua de les teulades cap a la cisterna)
La pista passa a tocar de Cal Vicari, una agrupació de dues o tres cases que formen una mena de carrer, en una d’elles –pintada de blanc- hi destaca un rellotge de sol (que, en el moment en que nosaltres hi passem, marca una mica més de les 10 -hora solar-). Al poc travessem, per damunt, el Barranc de Sant Llorenç que pocs metres més avall desemboca al riu Foix.


Cal Brugal
La ruta continua, sense gaires desnivells pel mig de camps i algun petit bosquet, amb bones panoràmiques sobre la plana del Penedès. Creuem, per un petit pont, el Torrent de Borrolleres i arribem, en un encreuament de camins, a l’alçada de Cal Brugal, una bonica, endreçada i ben situada masia a la qual ens hi acostem per a retratar-la. Prenem el trencant que s’enfila cap a l’esquerra i puja fins al Mas Bellestar.

Mas Bellestar

El Mas Bellestar (Bell-estar, Ballestà, Ballestar o Quadra Bell-estar que de totes aquestes maneres l’hem vist escrit...) actualment està molt malmès i gairebé enrunat. Hi podem veure –des de l’exterior, clar- algunes restes arquitectòniques o decoratives interessants: sobre la porta d’accés al clos tancat de la masia hi ha gravat l’any 1856, tot i que segurament la casa és molt més antiga; un rellotge de sol –un xic malmès- en una de les parets de migdia; alguna espitllera; restes dels “habitacles” o corrals on –segurament la mestressa- hi criava els conills;... En fi, una gran i ben situada masia, amb un nom encisador -“bell-estar”- que avui, malauradament, fa pena de veure.
Restes d'un rellotge de sol i una espitllera al Mas Bellestar

El colomar o la Torre de Mas Pigot
Prenem el camí que just davant de la porta del mas continua, entre vinyes, fins a una pineda. Deixem el terme municipal de Santa Margarida i Els Monjos per entrar al de Castellet i La Gornal, el camí va pujant suament fins que arribem al Mas Pigot, una arreglada casa habilitada actualment com allotjament rural. Preguntem a unes dones que han sortir del mas al sentir-nos arribar, sobre on estan situades les restes del vell colomar que hem llegit hi ha prop de la casa... però l’una, és estrangera i no ens entén i l’altra no sap de que li parlem... Prenem, seguint els senyals de l’itinerari, un corriol que passa entre una vinya (que també conserva les fulles amb els colors de la tardor) i la tanca de la casa i sorpresa: aquí, tocant a la tanca, hi tenim l’antic columbari medieval !!! (és sorprenent, o potser no, que els propietaris -potser infravalorant la seva importància arqueològica- d'aquestes restes no ho hagin ni comentat a les persones que tenen a la casa...). És digne d’admiració que construït amb un material tan “sensible” i “fràgil” com la “tapia” o “tova” (massa d’argila i sorra) hagi aguantat tants segles. De fet només en queda dret un dels angles del colomar... però Deu ni do !!. Hi fem unes quantes fotografies i, com que anem molt be de temps, en Josep Maria ens proposa continuar un tros més el recorregut.

Detall de l'interior del colomar medieval de Mas Pigot

Tenim, des d’aquest lloc, una molt bona visió sobre la plana del Penedès amb les poblacions de Santa Margarida i Els Monjos, La Ràpita i Les Masuques, als nostres peus, i l’Arboç al fons. El camí, un estret sender que voreja les vinyes, baixa per a tornar a pujar després per un ombrívol bosc de pins i alzines que a l’estiu deu fer de molt bon passar-hi. Travessem pel que devien ser antigues feixes ara “reconquistades” de nou pel bosc i, després, per uns camps d’oliveres. El corriol va guanyant alçada amb una bona panoràmica sobre el Penedès i les muntanyes que l’envolten. Al fons de la vall hi destaca Cal Romagosa de Torrelletes una gran masia -del segle XVIII- formada per diversos cossos i tancada dins un clos o baluard defensiu. L’edifici principal té planta quadrada, teulada a dues aigües i una torratxa central, ampla i de poca alçada. La casa, un conjunt molt harmoniós, està envoltada de vinyes i camps perfectament treballats. Una meravella de finca.

Cal Romagosa de Torrelletes
Alguns dels caminadors al costat d'un margalló
 la única palmera autòctona d'Europa (1)
Continuem un centenar de metres més enllà fins a coronar un serrat des d’on al lluny, al final de la plana i riu Foix enllà, hi endevinem la torre i el perfil del castell de Castellet. Decidim que aquest és un bon punt per a donar per acabada la primera part de la caminada. Girem cua, tot desfent el mateix camí per on hem vingut, fins a l’encreuament de Cal Brugal, des d’on retornarem a Santa Margarida i Els Monjos, creuant el riu Foix en nombroses ocasions, per les pistes i vinyes que hi ha entre La Ràpita i Penyafort.



Arribem al restaurant “El Racó de la Cigonya”, situat a l’altre extrem de la població just a l’hora convinguda, les 14h 30’. Entaulats a fora hi trobem alguns dels companys que han vingut només a dinar. Ens diuen que el restaurant és ple i amb gent que espera taula. En Josep Mª parlamenta amb l’hostaler i acorden que mentre ens preparen la taula anirem prenent les cerveses a la tranquil•la terrassa interior del restaurant. Prenem les cerveses que ens serveixen “a l’engròs” –com ja comença a ser habitual- en una gran gerra que equitativament anem repartint en les copes. A la primera gerra en seguirà una segona i, després, una tercera i, encara una quarta... El problema de ser una colla de 12 persones, en un local molt concorregut (de fet, això, és un bon senyal...!!!), és poder parar una taula tant gran... però finalment, gairebé a les 4 de la tarda, ens comencen a servir el dinar.
L’espera ha valgut la pena: comencem amb un obre-gana (tot i que a nosaltres i més a aquesta hora, no ens cal...) a base de sucs de fruita o de tomata; segueixen els primers plats d’entre els quals en destaquem un arròs caldos amb llagostins que ens fa dir “si, senyor !!”; desprès vindran els segons també molt complerts i bons; tot això “regat” amb un molt bon vi de la terra i, per acabar, els postres (amb l’afegit, per als qui no l’han tastat a primera hora del matí, del pastis de xocolata, nous, rom i l’espelma –que no es menja...- que ha fet la Montserrat). Amb les postres apareixen unes ampolles de cava, gentilesa d’en Zacaries i d’en Jaume que han fet anys... brindis, felicitacions, rialles... i que en puguem celebrar, plegats i amb salut, forces més !!!.

La foto de grup (quines cares de satisfacció !!!... clar, tips i ben contentets...)

Faltem pocs minuts per les 17h 30’ i el tren cap a Barcelona passa per l’estació a les 17h 47’. El proper no és fins una hora després. S’imposa l’operació “corre, corre,... que me cago...” cap a l’estació. Com que tenim places lliures en un dels cotxes, en Josep Mª s’ofereix a portar quatre passatgers; els altres tres –gairebé sense poder acomiadar-se de la resta de la colla- decidim anar-hi caminant. Be, caminant és un dir, més aviat ho hem fet amb allò que de joves anomenàvem “pas scout” és a dir: 50 m caminant ràpid i 50 m corrent... i així successivament. Arribem a l’andana “amb el cor a la boca” – i a sobre tenim de travessar les vies- quan el tren ja treu el nas a uns 200 m de l’estació. Ens ha anat d’un pel !!. 

Pitjor sort han tingut els qui aparentment –perque anaven en el cotxe- tenien d’haver arribat abans. Per una d’aquestes fatals coincidències, el carrer on teníem el cotxe aparcat –el mateix on hi ha el restaurant- ha estat tallat, per la policia local, per raó de no se quina festa o celebració pre-nadalenca... i per aquest motiu -i el conseqüent trasbals i enrenou circulatori- els “motoritzats” arriben a l’estació un parell de minuts després de que el tren hagi passat (“manda guevos”... avui, precisament, la Renfe ha estat puntual !!!). Els tocarà esperar una hora asseguts en un dels bancs de l’estació...

Ja ve el tren, ja ve el tren.... !!!
En la caminada d’avui hem fet, a peu, 20 km; 17 km en l’anada i tornada des de l’estació fins al punt on hem vist –de lluny- el castell de Castellet i els altres 3 km en els desplaçaments urbans fins al restaurant i des d’aquest lloc a l’estació.

Malgrat el retard en l’hora de dinar i l’estona d’espera que, alguns, han tingut de patir a l’estació, coincidim que la sortida a estat tot un èxit: molt bon temps, bonics paisatges, llocs interessants, un dinar excel•lent (per a tornar-hi !!), pastis i cava i, sobre tot, un agradable ambient entre bons i grans amics. Ah i avui tampoc hem parlat (gaire) de política... !!. Que més podem demanar !!.

Felicitem a en Josep Mª per l’organització (aquest cop, tot i no portat GPS, no ens hem perdut... !!!) i agrair, a tots i totes, la vostra assistència i participació.

Fins la propera, que tenim prevista per al dijous 14 de gener de l’any vinent.

Una abraçada i, si no ens veiem abans, molt BONES FESTES !!!



Text.- Pep

Fotografies.- Joan, Elena I, Enric i Pep




NOTA 1.- Un amable comunicant (Deu ni do la gent que ens llegeix…) ens ha fet adonar d’un error en el peu de foto d'aquesta imatge. El margalló (chamaerops humilis) no és l’única palmera autòctona d’Europa, comparteix aquest honor amb la palmera de Creta (phoenix theophrastii) que es pot trobar en alguns llocs d’ aquesta illa, al sud de Grècia i en algunes altres illes del Peloponès. Ja ho sabem: “a la cama no te irás sin saber una cosa más”.


    

dimecres, 9 de desembre de 2015

El Calendari de l'Any vinent

Com cada any, el mes de desembre és el dels propòsits per l'any vinent. Així cada any, els remenadors de cireres del Clan del Ós Gris ens proposem de fer un calendari d’esdeveniments per la colla.
Aquest any i per mor d’acomodar-nos a les respectives obligacions familiars de cadascú, vàrem intentar de fer una reunió del COMECLOG en el Ciberespai.
Us he de confessar que l'intent de reunió virtual va esdevenir un fracàs. Un fiasco i no pas virtual sinó real.
A la vista del èxit, ho vàrem substituir per una reunió presencial però, què us he de dir sobre la feblesa humana! La reunió va ser en una bodegueta del barri del Farró que fan un vermut molt i molt bo i...

Com que vàrem debatre sobre l'humà i el diví i se'ns va fer l'hora de tornar a casa a parar taula, doncs no va haver temps per consensuar el calendari del Clan.

Així les coses, sense haver discutit la seva idoneïtat, el que seguirem és l’esborrany de calendari que es proposava.
Cal significar-vos que aquest és el prevaldrà. Es podrà impugnar en la seva totalitat, però no es podran fer esmenes parcials.

En aquest calendari es reserva des de mitjans de juliol fins a mitjans de setembre pel període de vacances de cadascú.
Així el 22 de setembre seria el primer dijous hàbil de XX després de l’estiu. Aquest podria molt bé ser aprofitat per repetir l’experiència de la Tavallera si ens fos possible.
També són previstos dos caps de setmana llargs en data i estació del any adients per, si algun valent està disposat, organitzar una sortida. De primavera, de tardor, o ambdues si algú gosa.


PER L’ARTICLE 36* AQUÍ TENIU EL CALENDARI 2016 DEL CLAN


*Diu l'article 36: "És aquell que permet als governants (i els remenadors de cireres ho són) passar-se per les gònades totes les lleis del País, incloent l'article trenta sis."

JMC Secretari del COMECLOG

dilluns, 30 de novembre de 2015

SIS ANYS DE SORTIDES XINO-XANO

SIS ANYS DE SORTIDES XINO-XANO

Amb l’excursió Xino-Xano de cada més de novembre anem complint, cada any, un nou ”aniversari”.

Enguany ha fet doncs sis anys que, gairebé cada mes, sortim a estirar les cames per algun racó del nostre país. Caminar, xerrar, riure, fer un bon dinar, descobrir un indret que no coneixíem o recordar-ne algun en el qual, potser fa anys, ja hi havíem estat... però, sobretot, passar-nos-ho be, que d’això es del que es tracta.

1a Sortida Xino-Xano, novembre 2009

Per a no trencar la tradició farem, com cada aniversari, un resum-balanç amb algunes dades estadístiques del que han donat de si aquests 6 anys: 


Nombre de sortides:

Curs 2009-10. ......10 sortides (els mesos de gener i agost no se’n va fer)

Curs 2010-11..........9 sortides (el gener, juliol i agost no se’n va fer)

Curs 2011-12........11 sortides (el mes d’agost no se’n va fer)

Curs 2012-13....... 11 sortides (el mes d’agost no se’n va fer) 

Curs 2013-14......... 9 sortides (el juliol, agost i setembre no se’n va fer)

Curs 2014-15....... 11 sortides (el mes d’agost no se’n va fer)

Total de sortides en els sis anys.......... 61 sortides.

10ena Sortida Xino-Xano, octubre 2010

Nombre de quilòmetres recorreguts en les caminades:

Curs 2009 - 2010....................................... 113,95 km.

Curs 2010 - 2011....................................... 115,50 km.

Curs 2011 - 2012....................................... 121,40 km.

Curs 2012 - 2013....................................... 107,45 km.

Curs 2013 - 2014........................................  79,82 km.

Curs 2014 – 2015....................................... 119,20 km.

Total de km. recorreguts en els sis anys....... 657,32 km.

25ena Sortida Xino-Xano, abril 2012

Desnivells superats (primer pujant i, en molt casos, desprès baixant):

Curs 2009 - 2010.................................................... 2.115 m.

Curs 2010 - 2011.................................................... 2.368 m.

Curs 2011 - 2012.................................................... 2.646 m.

Curs 2012 - 2013.................................................... 2.767 m.

Curs 2013 - 2014.................................................... 1.916 m.

Curs 2014 – 2015.................................................... 2.706 m.

Total metres de desnivell superats en els sis anys ... 14.518 m.

50ena Sortida Xino-Xano, octubre 2014

Participació a les sortides:

Curs 2009 - 2010.- Mínim 7  i màxim 10 persones en les sortides. 

Promig *..... 8,6 persones/sortida.

Curs 2010 - 2011.- Mínim 7 i  màxim 11 persones en les sortides. 

Promig...... 9,3 persones/sortida.  

Curs 2011 - 2012.- Mínim 9 i màxim 15 persones en les sortides. 

Promig.... 11,55 persones/sortida.

Curs 2012 - 2013.- Mínim 7 i màxim 18 persones en les sortides.

Promig.... 14,36 persones/sortida.

Curs 2013 - 2014.- Mínim 9 i màxim 20 persones en les sortides.

Promig.... 15,77 persones/sortida.

Curs 2014 – 2015.- Mínim 7 i màxim 20 persones en les sortides.

 Promig.... 12,36 persones/sortida.

* El promig l’hem calculat dividint el nombre total de persones que han anat a les sortides, al llarg del curs, pel nombre total de sortides que hem fet al curs.


61ena Sortida Xino-Xano, octubre 2015

On hem anat ?

Les sortides xino-xano ens han permès conèixer les característiques i paisatges de 17 de les nostres comarques (la xifra entre parèntesi indica les vegades que, total o parcialment, els nostres itineraris les han recorregut): 
Vallès Oriental (15), Osona (14), Maresme (9), Vallès Occidental (7), Baix Llobregat (7), Barcelonès (6), Bages (4), Alt Penedès (2), Ripollès (2), L’Alt Empordà (2), Garraf (1), Bergadà (1), Lluçanès (1), L’Anoia (1), La Selva (1), Moianès (1) i La Garrotxa (1).

Felicitats a tots i a totes pel  vostre entusiasme, fidelitat i participació en les sortides i QUE PER MOLTS ANYS LES PUGUEM CONTINUAR FENT !!!



diumenge, 22 de novembre de 2015

CRIDA A LA 63ena SORTIDA XINO-XANO



TRANQUILA CAMINADA DE TARDOR PER 
LES VINYES, PAISATGES I BOCINS 
DE LA HISTÒRIA DE L'ALT PENEDÈS

Data.- Dijous 3 de desembre de 2015.

Tipus d’itinerari.- Les vinyes són un element indissociable dels paisatges del Penedès. Amb els primers freds, a la tardor, els  cargolats troncs dels ceps i els acolorits pàmpols s’afegeixen a aquest panorama. 
La proposta que us oferim en aquesta ocasió combina aquesta visió i un petit tast per alguns indrets de la història d’aquesta comarca (i del nostre país): el castell-convent de Penyafort -casa on s’atribueix el naixement de sant Raimon de Penyafort-; les ribes del riu Foix que també esperem ens sorprenguin amb la paleta de colors que tindran els seus arbres de ribera; velles masies a banda i banda del camí i alguna pineda enmig de camps d’oliveres i ametllers. 
L’itinerari, dins de l’anomenat “Parc del Foix” -senyalitzat amb fites de color taronja-, arriba fins al castell i poble de Castellet però nosaltres (com que hem d’anar a dinar i agafar el tren a Santa Margarida i els Monjos) el farem, més o menys, fins a la meitat. Quan siguem al Mas Pigot, on hi ha les restes d’un vell colomer medieval, retornarem –desfent el mateix camí- fins al punt de sortida. 
Una ruta, serena i tranquil•la, que combina natura, paisatge i patrimoni. Una matinal per a fer -entre bons amics i amigues- exercici, cultura i "gana" per al dinar... !!! 

El castell-convent de Penyafor i, en primer terme, vinyes a l'hivern

Detall del castell-convent de Penyafort
Recorregut i dificultat.- El recorregut, a peu, el començarem a l’estació de Rodalies Renfe de Els Monjos. Sortirem del Pla de l’Estació de Santa Margarida i el Monjos (150 m d’alçada) pels carrers de la Font de la Teula i del Castell de Penyafort. Travessarem –per un pont- el riu Foix i, ja a l’altra riba, passarem a tocar del castell de Penyafort (166 m d’alçada) amb la seva torre del segle XII, muralles i l’antic convent del segle XVII. No el podrem visitar ja que només és obert els caps de setmana i els dies festius al matí. Continuarem seguint els senyals de color taronja que, en mig de vinyes i camps de conreu i després de travessar el Barranc o torrent de Sant Llorenç, ens portarà fins al vell Mas Bellestar (Bell-estar, Ballestà o Ballestar que de totes aquestes maneres l’hem vist escrit...) actualment molt malmès i en procés d’enrunament. Continuarem, ara ja dins el terme municipal de Castellet i la Gornal, entre camps i pinedes, fins al Mas Pigot. Aquesta masia, reconvertida actualment en un establiment de turisme rural, esta situada en un petit turó (a 214 m d’alçada) amb bones panoràmiques sobre les planes que l’envolten. A tocar del Mas Pigot hi ha les restes –de fet nomes queden dempeus les parets d’un dels seus angles- d’un colomer o columbari medieval anomenat, també, la Torre del Mas Pigot una curiosa construcció feta de “tapia” o “tova” (massa d’argila i sorra) que, desprès de centenars d’anys, encara perdura. 
En aquest punt de l’itinerari serem a mig camí de l’excursió doncs a partir d’aquí, desfent el mateix recorregut per on hem vingut, retornarem fins a la població de Santa Margarida i els Monjos.
Des de l’estació d’on hem sortit fins al Mas Pigot hi ha 4,9 km, per tant el quilometratge total de la caminada serà d’uns 10 km. En la caminada, al nostre ritme xino-xano, emprarem un temps (sense pauses ni aturades) d’unes 3h 30’. Els desnivells acumulats –de fet és una excursió amb pendents molt suaus- son d’uns +/- 80 m. La dificultat és baixa.     

La Torre del Mas Pigot, restes d'un vell colomer medieval
Dinar.- Tenim encomanat lloc per a dinar, a les 15h, al restaurant “El racó de la cigonya” de l’Avda. Catalunya, 26 de SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS el telèfon és 938 98 11 01  podeu veure, també, la seva web www.elracodelacigonya.com/  .El preu del menú diari és d’ 11 euros.


Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Hem de pensar que –si ve alguna "ànima caritativa"- ara, amb el fred, portarà cafè; en Llorenç, l’Antonio i en Zac –si poden venir- portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.
No cal dir -i més si, com sembla, el fred es va animant- que cal dur roba d’abrigar (barrets, “buffs” o tapaboques tubulars, guants, bufandes o -fins i tot, els més fredolics- alguna manta… he,he); calçat adequat al temps i recorregut i crema protectora del sol i del fred, per a la pell i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I aquells que els necessitin o ho desitgin, els bastons.  

Lloc i hora de trobada.- El viatge el farem amb el tren de Rodalies-Renfe de la línia R4 que surt de la Plaça de Catalunya a les 8h 11’ i arriba a Els Monjos a les 9h 16’. L’hora de trobada serà doncs, sota del rellotge de davant les taquilles de Rodalies-Renfe, de l’estació de Plaça de Catalunya, a les 7h 55’. Recordeu portar, aquells que la tingueu, la “Tarja Daurada de Renfe” per al descompte.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dilluns 30 de novembre, contestant  ("respondre a tots") al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª -el company que coordina aquesta sortida- més que rés per tal de poder confirmar al restaurant (dimarts al matí) el nombre de comensals que serem, el dijous, a dinar.



EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL













PRONÒSTIC PER LA 63ena XXR

El pronòstic pel proper 3 de desembre, sembla en principi fàcil.
Els mapes consultats mostren una situació anticiclònica sobre la península Ibèrica molt estable que afavorirà la presència del sol.
L’atmosfera restarà en calma amb quasi absència de vent  i temperatures de a primera hora del matí perquè la nit haurà estat serena, 16º a migdia per efecte del sol, i a la tarda.

D’altra banda, els mapes en alçada indiquen temperatures de 12º a 925 hPa que vol dir que a alçades equivalents de 750 metres la temperatura serà més alta que en superfície, llevat de a migdia. Com a conseqüència d’això el que segurament tindrem és una inversió tèrmica.
És a dir, els fums de les masies restaran a l’alçada de les seves xemeneies.


Conclusió: Porteu roba d’abric perquè farà fred, sobre tot al matí.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

dilluns, 16 de novembre de 2015

CRÒNICA DE "LA PAELLA"




“LA PAELLA”

Per a la nostra colla qualsevol excusa és bona per a organitzar una trobada, àpat o sarau... !!!. A la xino-xano que vàrem fer, com a cloenda de curs, a finals de juliol hi teníem previst menjar-hi una paella i, finalment (perquè aquell dia al menú del restaurant no n’hi havia), no va poder ser... Per tant, l’esperada “paella” quedà pendent.

En les successives caminades i sortides sempre hi havia algú que ho anava recordant: “Encara tenim pendent, des de l’estiu, “la paella”...”, “... i de “la paella” que ?, quan la farem ?”, “nois que ja s’ha fet la collita de l’arròs i encara no hem fet “la paella”...” 

En Josep Mª, l'organitzador de "la paella"
En la passada xino-xano, en Josep Mª, va posar fil a l’agulla: “Divendres que ve (per a que alguns dels qui encara cotitzen hi puguin venir), si voleu, encomano taula per a fer “la paella” al restaurant Banys Lluís de Sant Pol de Mar, quants us hi apunteu ?. “Jo...”, “jo també...”, “apunten dos més...”, “nosaltres també hi vindrem...”, “fem una crida ràpida pel correu electrònic i el qui pugui i vulgui que s’hi apunti... no us sembla ?” vàrem contestar. Així, s’ha fet i a la fi, el divendres 13 de novembre, teníem “la paella”.

Ha arribat el dia de “la paella”. El lloc triat, el restaurant Banys Lluís de la Platja del Morer de Sant Pol de Mar, ens agrada a tots. El coneixem perquè ja hi hem dinat en algunes xino-xano (de fet més d’un cop, no ens enganyem, hem organitzat espessament caminades per indrets del Maresme propers a Sant Pol per a poder anar-hi a dinar...). 

Banys Lluís
El lloc, a la platja –a ran de mar-, el còmode accés, el tracte, les viandes, la relació qualitat-preu i la “ma trencada” que hi tenen en fer els arrossos i d’altres plats que –fent d’entrants- ajuden a obrir la gana (navalles, cloïsses, verdures a la brasa, peixet fregit, gambes o llagostins a la planxa,...) fa que Can Lluís –oficialment, Banys Lluís-  sigui del tot recomanable. Som molts els de la colla que, amb les nostres parelles, familiars o amics, hi hem anat sovint a dinar o sopar. I és que, veritablement (i no ens paguen per a que els fem propaganda) és un bon, agradable i –si us hi arreplega la posta del sol- romàntic lloc !!!.

Foto històrica dels Banys Lluís, possiblement
 els anys 60 del segle passat.

Tornem però al dia de La Paella. Uns en tren i d’altres en cotxe anem arribant, a l’hora fixada –poc abans de les 3 de la tarda- al restaurant. La majoria dels qui venim des de Barcelona ho fem en tren. A l’estació de Sant Pol ja ens hi està esperant en Josep Mª i quan arribem als Banys Lluís hi trobem dos dels qui han vingut del Maresme. Els sis que falten (alguns d’ells pel matí treballen) ja aniran arribant. Serem una bona colla: vint-i-una persones en total. 

Els més puntuals comencem a obrir el pas de les gargamelles (per a que no hi hagi cap obstacle per al que hi ha de baixar després...) prenent unes cerveses. Ens les porten en gerres de 1 litre per a que nosaltres mateixos en fem el just i equitatiu repartiment. La cervesa (quin antic i bon invent !!), fresqueta, baixa que dóna gust.  

Després dels primers glops les converses comencen a animar-se i ens cal l’autocontrol (ja que no estem sols al menjador) per a no passar del tranquil i discret comentari, amb els qui tenim més a prop, a la multi-conversa, alçant més la veu, amb els qui son a l’altre extrem de la taula... Ens comportem i, sense mentir, asseguraria que gairebé passem desapercebuts al local... o no ?

Ja hi som tots. Salutacions i abraçades als qui –alguns d’ells esbufegant- acaben d’arribar. “Estudiem” el menú (tot i que alguns ja ho tenen decidit sense mirar-lo) i demanem.

Quan ens serveixen els primers plats, es fa el silenci en quasi totes les taules. El menjador és gran i allargat, per això, per a encabir-nos-hi i, alhora, deixar espai per als altres comensals (Can Lluís, sempre te el menjador ple i gent esperant...) ens han tingut de repartir en tres taules, una de 8, una de 7 i una de 6. Per això, en aquesta ocasió, amb una “activitat” molt centrada en el dinar, el cronista –ho adverteixo- encaixonat en l’espai i lloc que li ha tocat ocupar, només ha pogut “observar” el que ha passat a la seva taula; per això la crònica tindrà, segur, un accent molt “local”. Disculpeu.

L'arròs negre 
En l’entorn de la meva taula (la dels 8 comensals) els primers plats que encapçalen el hit parade o rànquing dels més demanats, han estat les navalles a la planxa, les cloïsses saltejades amb all i julivert que, ens consta, son una de les especialitats de la casa i uns seitons fregits que tenien molt bona pinta... Als segons, pel que he pogut veure, hi ha hagut més unanimitat: dels vuit que érem a la taula, sis han demanat “la paella” de peix de Can Lluís i dues de les “noies”, l’ arròs negre Can Lluís del qual en conservaven un molt bon record. Tots però, com veieu, hem fet honor i hem estat fidels a la “trobada arrossera”...

Repartint una de les paelles de peix  
A les altres taules de la colla, els primers plats (pel que he sentit i pogut veure “de reüll”...) han estat molt semblants als nostres (navalles, cloïsses,...) amb alguna amanida i verdures a la brasa per allò de conservar la línia o per prescripció mèdica. Als segons si que els règims i manaments mèdics han anat a fer punyetes... i el clàssic “que carai, un dia és un dia...” ha fet que tothom –excepte una honrosa i meritòria excepció: Big Surdé, ets un crack, un veritable heroi !!- demanés “la paella” de peix que, com una garantia més, porta el nom de la casa i que, a més, és la principal raó per la qual hem fet l’esperada trobada d’avui !!!. Cal dir que no hi ha hagut cap sorpresa, l’arròs –i tot el demès- estava molt bo, gustós i al seu punt... com sempre !!!.


Més paelles... aquesta, encara, "verge"
Amb les paelles, buidem unes quantes ampolles de vi (d’aigua n’ hem tingut de demanar al final i només per a fer baixar les pastilles...). M’ha semblat, si volem precisar, que entre les botelles de vi n’hi havien forces de vi blanc i alguna, també, de vi negre... no som racistes !!! 

Als postres, on no hi ha faltat la “coca de Llavaneres” (que en Josep Surdé –com sempre que venim a dinar aquí- ens ha puntualitzat, tot i ser bona, no es pot comparar amb la que ell compra i menja a  Llavaneres...), he sentit que hom demanava pastissos de xocolata, gelats, coques de Llavaneres, púding, grana de capellà, crema,... i, els més assenyats, fruita. Tot i estar ben tips, llaminers com som la majoria, per al dolç sempre hi trobem (o hi fem) lloc...


La coca de Llavaneres
No se quin ha sigut el “leitmotiv” o tema central de les converses o de la sobretaula dels altres companys/es de la colla, però al nostre sector els qui, en bona mesura, n’han “pagat el pato” han sigut un grup de comensals veïns. Descarats, tafaners i fantasiosos com som (uns i unes més que d’altres...) hem estat elaborant, al llarg de la sobretaula, el tema i la trama d’una pel•lícula sobre el motiu del seu àpat o celebració i el paper d’alguns dels principals protagonistes en aquest imaginari film... No tenim vergonya, ni perdó, però potser ha sigut millor això –especialment desprès de dinar i amb l’estomac ple- que parlar (i, segur, entrar en una animada discussió) sobre “el debat”, “el procés sobiranista”, les reaccions que ha provocat, les recents negociacions i els diferents “polsos” entre els polítics per a escollir el President del nostre país... !!.

La colla ocupem, en tres taules, un bon espai del menjador...
Desprès de fer el rotet, demanem –taula per taula- els comptes, fem números, paguem i, ja tots plegats fora del restaurant, apuntem algunes idees sobre on podríem anar a la propera xino-xano (que, recordeu, serà el dijous dia 3 de desembre). 

Falta poc per a que siguin 2/4 de sis de la tarda i alguns, aquest vespre, tenen entrades per anar a concert o al teatre i altres han de continuar viatge -de cap de setmana- fins al lloc on hi tenen el "castell" de la segona residència. Ens acomiadem dels qui marxen en els cotxes i, pel passeig que voreja la platja tot contemplant una bonica posta de sol, ens dirigim cap a l’estació per agafar el tren que ens portarà fins a Barcelona.

Asseguts, uns aquí i d’altres allà (el tren a aquesta hora va força ple), reprenem o encetem, de nou, les converses això si sense tocar avui -desenganyats i un pel emprenyats com estem...- el tema polític.

Comentem que sovint aquestes trobades “no programades” en el nostre calendari anual d’activitats son tant o més agradables i profitoses que les activitats “oficials”... Coincidim que les sortides xino-xano de cada mes i els caps de setmana de primavera i de tardor no les hem de deixar perdre perquè a tots ens agraden, ens mantenen actius i son una raó més per anar conservant i “regant” la nostra amistat... estem d'acord, també, en que les propostes extres -com “la clotxa” de l’any passat o “la paella” d’avui- son iniciatives ben originals que no estan gens malament i hem de procurar potenciar i, en la mesura del possible, anar repetint.

Un cop més hem passat un bon dia. Una d’aquelles jornades que, segur, enyorarem el dia que les deixem (o no puguem) fer... Això sol passar en molts altres aspectes o situacions de la vida: no apreciem, ni valorem suficientment el que fem o tenim, fis que ho perdem... Però no ens posem melancòlics, visquem i gaudim –si pot ser plegats, tots els de la colla- el present mentre la salut i les ganes ens ho permetin. Caminades, dinars –amb suquets, clotxes i paelles...-, paisatges, cultura i “descobertes”, converses, rialles i -si pot ser i ens ve de gust- cerveses, vi i cava !!.

Salut i que així sigui.

Una abraçada.

Text.- Pep
Fotografies.- Enric, Joan Miquel, Pep i arxiu d'imatges de Banys Lluís.