dissabte, 16 de març del 2024

CRÒNICA DE LA 128ena SORTIDA XINO-XANO



EXCURSIÓ PER A VEURE LA FLORACIÓ DELS PRESSEGUERS

 D’AITONA


Avui ens ha tocat matinar.- De Barcelona a Aitona, per l’autovia A-2, hi ha uns 185 km. -unes 2h 30’ sense córrer gaire-. Tenim concertada la trobada amb el guia, que ens acompanyarà en la visita als camps de presseguers, a les 10 del matí. A mig camí -aproximadament- tenim previst fer una parada-trobada de «concentració» dels diferents cotxes i una pausa per a esmorzar... per tant, hem acordat sortir de Barcelona sobre les 7 del matí. Asseguraria que tots -entre les 8h 15’ i les 8h 30’- ja estàvem, complidors i alguns segurament amb gana, a l’Àrea de l’Estació de Servei de Jorba (a la sortida nº 543 de la A-2).


L’esmorzar.- També matiners hem esmorzat. Avui, asseguts en les taules de la cafeteria i no damunt d’unes pedres o un marge... Alguns, complementant el cafè amb llet -«el biberó»- que ja hem pres abans de sortir de casa, han anat per feina queixalejant els entrepans que ja tenien preparats; d’altres l’han triat de l’extens assortit que hi havia al mostrador del bar. Per uns instants s’ha fet el silenci al voltant de les taules que ocupava la colla: Hem anat per feina... Al acabar, en Carles, per a no trencar la tradició, ens ha obsequiat amb els seus tradicionals bombos de xocolata... que no sigui dit... !!!.



Ja som a Aitona.- Puntuals, a les 10h, tots els vehicles amb els excursionistes, clar, arribem «a la "plaça de terra" que hi ha entrant a Aitona, a la tercera travessa a l'esquerra, on hi ha el Magatzem de Fruites VERIN» segons ens havia descrit el nostre amfitrió i guia-acompanyant d’Aitona: l’Antonio. Ell ja ens hi està esperant. De moment, tot «pinta» bé.


La visita guiada.- Sense torbar-nos gaire, després d’una breu salutació, en Antonio ens recomana optimitzar els vehicles amb el màxim numero possible de persones: «Com que hem d’anar a diferents llocs... hi anirem millor amb els cotxes... per a no fer una «processó» molt llarga, mireu d’encabir-os aprofitant-los al màxim... en el meu jo en puc portar tres persones més...».

Així ho fem, seguint-lo fins a uns camps de presseguers que, pel seu emplaçament, ja estan ben florits.


Sempre és difícil, doncs depèn molt de les condicions meteorològiques -la duresa de l’hivern, les gelades, les temperatures, les pluges, el vent,...-, aconseguir visitar els camps de fruiters en el moment màxim de la seva floració. Per això nosaltres, en constant contacte amb el guia, hem retardat uns dies la data prevista de la visita. Aquests passats dies, les converses telefòniques i per WhatsApp (i enviament de fotos) entre en Josep Mª i en Antonio ha estat gairebé diari... Un cop més, moltes gràcies !!!

També, com ens anirà explicant en Antonio, no tots els tipus de fruiters floreixen a l’hora, ni les seves flors, clar, tenen el mateix color: els ametllers, pruneres, presseguers, nectarines, albercocs, perers i cirerers, floreixen -sempre en funció de les condicions climatològiques-, des de mitjans de febrer fins a mitjans d’abril, sent els ametllers els més primerencs i els cirerers els més tardans.

Als voltants d’Aitona hi predomina, actualment, la fruita «de pinyol»: els presseguers, amb totes les seves varietats (que n'hi ha moltes... diu en Antonio), els paraguais o «préssecs xatos» i les nectarines, dominant-hi les flors de color rosa intens. Fa uns anys (a finals dels anys 80), a diferència d'ara, el conreu dels fruiters que hi havia, era de fruita dolça «de llavors», com la pera i la poma, amb les seves flors blanques.

Un cop arribats «al tros» triat, en Antonio, ens explica el seu origen pagès i la dedicació al camp, continuació de la de la seva família -ens ensenya unes oliveres, alineades a tocar del camí, filles d’unes de velles, que ja havia plantat el seu avi-. «En vàrem arrencar moltes (per plantar-hi fruiters), però aquestes les conservo en record i memòria a ell...» ens diu. L’Antonio, pensem que, a més d’un bon pagès i guia, és també un sentimental...



Ens comenta que, en aquesta època de floració l’anomenat fruiturisme -la visita als camps de fruiters florits, com l’anomenen des de l’Ajuntament- és una activitat complementaria que ha anat proliferant a Aitona i a d’altres pobles del Segrià. Aquestes visites normalment organitzades, com una activitat turística més, sota el patrocini municipal, te el suport i la col·laboració com a guies de nombrosos pagesos locals. Darrerament des d’algunes cooperatives agràries, estan propiciant i sumant-se, en paral·lel a les que des de «Aitona en flor» fa l’Ajuntament, a aquest tipus de visites organitzades. És una molt bona manera de donar a conèixer -directament- la seva feina i problemàtica (i satisfaccions) i ajudar a difondre i «vendre» els fruits (mai tant ben dit) dels seus camps.


Immersió dins del «mar de flors».- L’Antonio ens acompanya i ens «fa entrar» -literalment ens submergeix- dins d’uns camps de presseguers, uns amb els arbres en flor i d’altres on -aquests dies- hi estan fent treballs de poda, per a optimitzar-ne la producció. Ens fem un fart de fer fotografies, de conjunt i de detalls... Ens explica envoltats d’arbres i flors, així mateix, amb tota classe de detalls, el procés necessari per a que els arbres produeixin fruita -la flor i el naixement i evolució del fruit-, la cura dels mateixos, els diferents tipus i classe de fruits, els diferents sistemes de regadiu ("l'aigua és un dels elements vitals... lluny de l'aigua, el paisatge semblaria el dels Monegros, que tenim aquí al costat..." ens diu), els seus problemes (la sequera, les gelades, els insectes, la plaga de conills, els adobs i fertilitzants, els pesticides,...) i algunes de les tècniques i estris -com les trampes de feromones- que fan servir per a evitar i eliminar els paràsits i la perjudicial «mosca» de la fruita... Obre un col·loqui -«pregunteu, pregunteu...» ens diu- sobre els problemes de la comercialització de la producció, els baixos preus (ell també entén i participa de les darreres mobilitzacions pageses), les assegurances, l’esperit cooperatiu, la manca de relleu generacional, ... Hem fet, ens ha fet, una veritable i interessant classe magistral !!






Això és el préssec... !!!



La visita, a part d’una experiència visual única, ens ha ajudat a conèixer -de forma directa- l’agricultura d’aquestes terres de ponent, els seus pros i, també, els seus contres. Moltes gràcies, Antonio !!.


Pujada, visita i panorama des de l’ermita de Sant Joan de Carratalà.- Tornem a pujar als cotxes. Travessem Aitona i, per la carretera que porta a Serós, agafem un trencant a la dreta que porta al passeig i la «Cova del Pare Palau» (un dels tres sants del poble) i, una mica més endavant, enfilant-nos fins dalt d’un tossal allargat, fins a l’ermita de Sant Joan de Carratalà.


L’origen del topònim Carratalà cal cercar-lo en la forma àrab gala, que es refereix a un tipus de fortalesa que te associat un nucli habitat. Aquest castell andalusí o hisn devia ocupar el planell superior del tossal que hi ha a tocar de l’ermita de Sant Joan. El poble de l'època àrab, sembla que s’estenia més aviat al vessant meridional, entre els castell i l’ermita, on s’hi han trobat algunes restes d’habitatges de planta rectangular.

Al sud del recinte del castell, a tocar de l’antic poblat musulmà, hi ha l'església de Sant Joan. Va ser entre l'any 1120 i el 1149 quan els hospitalers, senyors de Carratalà, construïren aquesta església, possiblement damunt d’una antiga mesquita de la comunitat musulmana. La primera menció documental que s’ha trobat d’aquest temple és del 1168 on s’esmenta com l’ecclesiam de Calaterrà, depenent del temple de Sant Llorenç de Lleida, signe evident de l’existència a l’indret, en aquells anys, d’una comunitat de nous colons o conversos cristians. Segurament amb l’expulsió dels moriscos, l’any 1610, el lloc de Carratalà quedà definitivament despoblat i l'església es convertí en una ermita. Encara avui, per Sant Joan -el 24 de juny-, s'hi fa l'Aplec.

L’edifici, és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals. La nau és capçada a ponent per un absis semicircular, de la mateixa amplada que la nau, a la qual s'obre a través d'un dels arcs torals de la volta, que arrenca de dues pilastres semicirculars adossades als murs laterals. L'altre arc toral, aproximadament a mitja nau, parteix, així mateix, dels murs laterals. Una part de la nau -on hi ha la porta d’entrada- és nova, ja que l'església devia quedar inacabada o es va enrunar; aquesta reforma o ampliació es degué fer l’any 1955, data que apareix damunt la porta d’entrada, a la façana. Aprofitem que hi ha el mossèn per a visitar-ne l’interior.



Durant la passada guerra civil, principalment a mitjans del 1938, com molts altres tossals o turons de la zona, aquest indret es va fortificar -amb un seguit de trinxeres- com a lloc estratègic i de defensa del territori.

L’Antonio ens mostra des del «Mirador del paisatge agrícola», que hi ha a tocar de l’aparcament, la plana fluvial que tenim als peus amb els nombrosos camps de fruiters i unes noves plantacions de pollancres o xops -com els anomenen aquí- d’on una empresa francesa n’explota la fusta. Lluny, obrint-se pas per la plana i a tocar d’alguns tossals, hi ha el Segre i el Canal de Seròs. Ens fa veure també -a l’horitzó, d’aquell mar de camps- el punt culminant de la comarca: La Punta de Montmaneu de 494 m d’alt, dins ja del municipi de Seròs.

Panorama des de Sant Joan de Carratalà. Al fons de la imatge es veu,
 a l'horitzó, la Punta de Montmaneu

Continuem fent fotografies del paisatge i, en aquesta ocasió, també de l’ermita de Sant Joan de Carratalà.







La finca de Germans ESPAX SL.- Tornem a pujar als cotxes i, ara, en Antoni ens porta fins a una de les grans finques productores de fruita que hi ha a la zona: l'espectacular finca de Germans ESPAX.


Aparquem al costat d’una gran nau (potser un magatzem) i des d’un mirador contemplem els camps que s’obren als nostres peus. «És una finca de 500 hectàrees i produeix, anualment, unes 29.000 tones de nectarines, unes 19.000 de préssecs, unes 5.000 de paraguais i la mateixa quantitat de peres. En plena campanya de la fruita, aquesta empresa, dona feina -entre fixos i temporers- a més de 1.000 treballadors. Hi tenen instal·lat un eficient i eficaç sistema de rec i, quan toca, uns grossos ventiladors que fan servir per prevenir les gelades... "pagesia en plan empresarial i industrial"... pensem.





És, però, una empresa familiar, gestionada actualment pels fills del fundador que comença l’activitat l’any 1977. La seu social la tenen al veí poble de Soses.

Pugem de nou al cotxes i enfilem per la pista-carretera que, travessant la finca, ens porta cap el riu Segre i el Canal de Seròs.


El riu Segre i el Canal de Seròs. A tocar del Poblat Ibèric de Geró.- Travessem, amb els cotxes i per uns ponts, el riu Segre i el Canal de Serós.

El Segre


Dues vistes del Canal de Serós

Estacionem els vehicles en un petit espai que trobem al costat de la pista-carretera. Som sota del petit tossal o turó isolat, amb un camp visual total, on hi ha les restes del Poblat Ibèric de Geró. Un rètol així ho indica.




Aquest poblat és un jaciment arqueològic situat aproximadament a 2 km al sud del nucli urbà d’Aitona. El poblat, pròpiament dit, ocupa uns 1.040 m² de la superfície del capdamunt del tossal. El jaciment va ser descobert l’any 1955, i va permetre delimitar les estructures constructives del poblat i la confecció d’una planta d'aquestes, així com la recuperació de materials arqueològics que situaven el jaciment en els inicis de la darrera fase de l’Edat del Bronze, al segle XI aC. Te un perímetre més o menys ovalat, dins hi ha habitatges de planta rectangular posats als dos costats d’un carrer central; les cases presenten un basament de pedres i la resta dels murs, fins a una alçada de 2 m, també son de pedra o de tàpia. Hom opina que la teulada devia ser de vegetals recoberts amb fang a causa de la presència de moltes empremtes cremades; el material ceràmic és molt ric quant a formes; el material metàl·lic consisteix en braçalets, agulles, grans de collaret, anells i una destral petita; de material lític s’han recuperat fulles de sílex, fragments de braçalet de lignit, percutors, gratadors, molins de mà de tipus barquiforme, etc.

Això va suposar l’entrada del poblat en la bibliografia científica com un referent d’aquest període essent un dels poblats més importants de la Catalunya occidental i possiblement de la resta del país. El 24 de febrer de 2011, el jaciment de Genó va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local, entrant a formar part del Catàleg del Patrimoni Cultural Català.

El poblat va ser destruït en la seua totalitat de manera violenta; en concret per un incendi. L'incendi hagué de ser ràpid i total, potser únicament va haver-hi temps d'arreplegar alguns dels objectes metàl·lics de major grandària i valor i, gràcies a això, s'han conservat les peces en el seu lloc i amb una integritat difícil d'aconseguir en altres jaciments, i absolutament impossible en llocs abandonats de manera intencionada.

En el poblat es van trobar residus de cervesa impregnats en dues grans tines o tenalles i què van resultar ser les restes més antigues de cervesa a Europa. Per recordar aquesta efemèride, l’any 1998 Cerveses San Miguel S.A. va elaborar una cervesa artesanal a partir d’aquesta fórmula ancestral, a la qual li va donar el nom de Zythos.

El poblat del Bronze Final de Genó (Aitona, Lleida).
Al dibuix C intent de "reconstrucció de la casa nº 2.

Al igual que d’altres turons estratègics i amb bons panorames visuals d’aquesta zona, el turó de Genó va ser fortificat durant la passada Guerra Civil, en el decurs de l’anomenat «Front del Segre». S’hi construïren trinxeres i emplaçà, en una mena de búnquer de formigó, un niu de metralladores.


Niu de metralladores dalt del Poblat de Genó (no és, però, iberic)

Travessem, per un pont, el canal per a veure -des d’aquest lloc i alçada- els camps i cultius que hi ha a tocar del Segre.



S’apropa l’hora d’anar a dinar i, en Antonio, ens recomana retornar a Aitona per a ser puntuals en la nostra cita amb els de Casa Conrado.


El dinar.- A 2/4 de dues, puntuals, entrem al restaurant. Ja ens tenen unes taules parades al fons del menjador. El fet d’haver anticipat els plats del menú triats per cadascú, evidentment, els facilita la feina.







Sense cap error -per si de cas, tenim la llista del que ha demanat cadascun dels comensals...- ens van servint els plats, el pa i el beure. Tot molt bé.

Uns en mostrem algunes fotografies:








Als postres, avui tenim festa grossa. Aquest passat mes de febrer compliren anys (tot i que no ho sembla) uns quants de la colla: En Josep Lluís, la Conxita, en Pep i en Joan S.. Ens ofereixen, per a celebrar-ho i brindar, unes ampolles de cava. Que en pugueu complir (i la colla celebrar), amb salut, molts més !!!.


La festa encara no ha acabat. Cal fer el sorteig de l’ampolla de vi commemorativa de la sortida, a la que avui hi tenim d’afegir una rajola de bona xocolata que ha portat en Josep Lluís de la fàbrica que hi ha a Benavarri. Repartides les paperetes, avui la sort ha sigut per.... la Conxita !!!. Mireu-la, que contenta està !!.




Comiat.- Fem números, comptem, paguem, ens acomiadem de les persones, de Casa Conrado, que tant bé ens han atès, agraint-los el seu servei i atenció. Un lloc del tot recomanable.

Ens dirigim a la «plaça de terra» on hem començat la visita al matí i on ara, abans d’anar a dinar, hi hem aparcat de nou els cotxes per a -de cara als camps florits- fer-nos la fotografia del grup. 

Com no pot ser d’altra manera s’hi posa, també, en Antonio el nostre excel·lent guia i ara, ja, bon company i amic. Moltes gràcies, Antonio, per la teva companyia i explicacions !!

 

Ens acomiadem tota la colla, emparaulant-nos per a la propera sortida que, recordeu, tenim prevista per al dijous 4 d'abril, després de Setmana Santa.
 
Gaudiu del dia a dia i, sobretot, cuideu-vos molt. 


Text.- Pep
Fotos.- Mª Rosa, Maribel, Conxita, Carles P., Joan B., Elena S., Josep F., Enric C., i Pep.