PEL CAMÍ DE LA SÈQUIA
DES DE SALLENT FINS A
MANRESA
La logística del transport.-
La primera intenció, com heu vist a la crida, era fer les aproximacions i el
retorn del lloc de l’excursió en transport públic. Anar, fins a Sallent, en
autobús de línia i, un cop a Manresa, tornar a Barcelona en els ferrocarrils de
la Generalitat.
Parlant-ho,
uns pocs dies abans, amb algun dels companys que venia a la sortida, decidirem
que seria millor i fins i tot molt més còmode, anar-hi en cotxes. Logística, ve
de “lògic” (segons el diccionari: “conforme a les lleis del raonament”) i, en
aquest cas, ens ha funcionat. Un cop més, hem constatat que, enraonant i
raonant, la gent s’entén i tots hi sortim guanyant... Potser que, alguns,
n’aprenguin i ho apliquin també !!!.
Així,
doncs, a les 9 del matí del dia “D” (de Dijous), hem arribat quatre cotxes
-tres des de Barcelona i un des de Mollet- a l’aparcament del restaurant “El
Berenador” que hi ha al parc de l’Agulla de Manresa. És el lloc on acabarem la
caminada i on hi tenim encarregada la taula per a dinar.
El
propòsit era deixar-hi un cotxe i anar amb els altres tres fins a Sallent,
aparcar-los allí, fer la caminada fins al restaurant El Berenador, dinar i amb
el cotxe que, a primera hora del matí, hauríem
deixat a Manresa portar els tres conductors fins a Sallent, agafar el cotxes,
retornar fins a Manresa, recollir els companys i ja tots els excursionistes,
marxar cap a Barcelona o els respectius llocs d’origen. Ho he explicat be ? o
ho torno a repetir.
L’esmorzar.- Un
cop aparcats els cotxes a tocar del restaurant, a les 9 del matí, la temptació
està servida... Perquè no esmorzem aquí ?
diem,
com una sola veu.
Preguntem,
educats com som, si portant-nos l’entrepà podem entaular-nos i demanar,
únicament, la beguda i els cafès. Ens responen que no hi ha cap problema, que
també és bar, i aprofitem l’avinentesa per a recordar, a la noia que ens atén,
que a 2/4 de tres hi tornarem per a dinar.
Mentre
esmorzem, les queixalades van fent però -entre mossegada i mossegada i entre glop i glop de cervesa- els
cervells tampoc paren... Algú planteja i decidim que podem anar fins a Sallent,
tots, en dos cotxes i deixar els altres dos vehicles aquí per a, després de
dinar, anar altre cop tots plegats fins a Sallent i ja, des d’allà, enfilar cap
els respectius punts d’origen. Lògic i raonable, no ?
Així
ho fem i -desprès d'esmorzar- marxem, de dret, cap a Sallent
on, al carrer de Balmes, hi aparquem els cotxes.
La caminada.- Per
un carrer-camí, que hi ha al costat d’un servei de rentat de cotxes, sortim del
nucli urbà. Passem per sota de la C-16, de la E-9 i de la via del tren.
Un
cop a l’altre costat, tenim uns instants de desorientació, ens pensàvem que hi trobaríem
algun indicador o el Camí de la Sèquia
(que en aquest tram, com que l’Aqüeducte
del Vilar està en mal estat, salva el Torrent
de Soldevila, per dins d’uns grossos tubs, formant un sifó). Mentre mirem
per on cal seguir, el més eixerit de la colla, ja marxa cap un corriol que, per
sobre mateix dels medievals arcs de l’aqüeducte (la canalització, metàl·lica i
malmesa, que encara hi ha, està fora d’us) ens permet -com, des de fa segles,
feia l’aigua de la Sèquia- salvar el torrent.
 |
| L'aqüeducte del Vilar, al mig de la foto els tubs del sifó per on, ara, hi passa la Sèquia. (Per dalt dels arcs hi podem veure a en Joan B., el nostre intrèpid explorador i guia) |
Un cop a l’altra riba del torrent trobem una pista que avança pel costat de les vies. L’entorn, en aquest tros, no és precisament maco. Passem a tocar de les instal·lacions d’Iberpotash i alguns dels seus grans “turons” de restes potàssiques. Al travessar per sota de les carreteres, hi hem pogut llegir una pintada en contra d’aquest gran abocador de residus salins... Rectificat però, posteriorment (amb spray d’un altre color), per tal de canviar-ne completament el sentit del text i de la reivindicació... Sovint els interessos (o les necessitats) més immediates del “poble” condicionen els efectes a mig i llarg termini... Allò de “pa per avui i fam per a demà...”. Aquí a nivell local, però també sovint aplicable en molts altres àmbits. Seguim caminant.
No
anirem (per a no cansar al lector) en aquesta crònica, detallant -punt per punt-
el recorregut que hem fet, doncs ja ho hem descrit a la CRIDA de l’excursió. Només
en destacarem allò que, pensem, pot complementar-ho o que, a l’hora de fer la
caminada, ens ha cridat més l’atenció.
Al
poc, ara sí, trobem -a la dreta- un indicador important. Cal fer-li cas. Ens
diu que travessem les vies (el tren que per aquí circula és, únicament, de
mercaderies i dedicat exclusivament al transport, des d’aquesta planta fins a
Manresa i Barcelona, de la potassa). Un cop a l’altre costat trobem ja la
Sèquia al descobert i el paisatge millora.
Quan
ja hem caminat uns 2 km, per un fressat
camí amb -de tant en tant- baranes de fusta, arribem a un punt on un indicador
assenyala el camí que puja fins al poblat
iber del Cogulló. Aquest, del segle V a C. fins el III de la nostra era, devia estar situat en un lloc estratègic (a 474 m d’alt) que dominava la vall del
Llobregat i un bon tros del Pla de Bages. Ara, però, -independentment del seu
interès històric i arqueològic- queda empetitit al costat de la gran, blanca i
erma Muntanya de Sal o Runam Vell, el més gran abocador de
residus de Catalunya, visible des de molts quilometres de distancia.
La
Sèquia al llarg del seu recorregut, per a mantenir el suau i gairebé
imperceptible pendent (de només 10 m de desnivell al llarg d’un recorregut
total de 26 km) obligà, als mestres anivelladors del segle XIV, a fer un traçat
força irregular -salvant els alts i baixos del terreny- i fent nombroses voltes
i grans revolts. Passem per dos d’aquests “tombs”: el Tomb Llarg –al mig del qual hi ha el mas Peixater- i el Tomb Xic.
Ens crida, també, l’atenció els nombrosos pontets de diferents mides i formes
que, des del camí per on anem, permeten travessar la Sèquia per anar als camps,
horts, feixes -on per les barraques de
pedra que encara hi veiem- hi devia haver vinyes, oliveres, ametllers o
d’altres conreus de secà.
Travessem,
tot seguit, per una zona agradable, ombrejada i boscosa amb roures, alzines i, de
tant en tant, algun camp. Passem pel costat d’una ben conservada caseta del bagant (el mecanisme que permet,
mitjançant una comporta, buidar completament -per a feines de neteja o de
manteniment- un tram de la Sèquia desaiguant l’aigua a algun torrent, rec o
desnivell que hi ha al lloc).
Poc
després, voltats de frondosa vegetació, arribem a una petita serra damunt de la
qual, a 307 m d’alçada, hi ha el Mas de
les Coves. Per a salvar aquest impediment geogràfic, en aquest punt, la
Sèquia entra en una mina o túnel (de
321 metres de llarg) que travessa el turó. El mas és una gran casa pairal, del
segle XVI tot i que documentada des de l’any 1400. Hi passem pel costat i
baixem de nou del serrat per reprendre el camí que ara passa pel mig de camps
de conreus (els més entesos hi identifiquen una extensa plantació de faves...).
 |
| Boca de sortida de la mina del Mas de les Coves que veiem a la dreta. Al fons hi podem distingir la Muntanya de Sal |
 |
| Santa Magdalena de Bell-lloc |
Deixem
a la nostra esquerra la gran masia de Can
Tarradelles, amb edificacions i annexos que van dels segles XVII al XX. Una
mica més endavant, a la dreta en mig d’un camp, hi veiem la pintoresca ermita
de Santa Magdalena de Bell-lloc.
Certament, està situada en un lloc ben bonic. Ens atipen de fer-hi fotos, d’un
i altre costat. Al fons del camp, enfilat en un dels vessant assolellats de la
serra, hi ha el Mas Martorell també
força gran i antic (del segle XIV).
Quan
deixem enrere els camps de conreu i abans d’entrar a l’anomenat Bosc de La Sala, trobem El Roure Gros un monumental i vell
arbre (de més de 300 anys) que reposa ajagut “com si fes la migdiada...”, diem, formant una mena de pont sobre la
Sèquia.
 |
| El Roure Gros |
 |
| Detall del Bosc de La Sala |
Passem,
ara, per un dels espais forestals més frondosos, extensos i
pintorescos per on passa la Sèquia: El Bosc de La Sala.
Ocupa unes 100 Ha. entre la masia de La Sala de Sant Ponç -a tocar de la C-16- i la serra dels Emprius. Hi abunden els roures, les alzines i els pins i és un espai vital per a la fauna, ja que serveix de reserva i de corredor natural de nombroses especies.
El bosc està travessat, d’un a l’altre extrem, pel Torrent de La Sala -que nosaltres passem per damunt d’un viaducte-, afluent del Llobregat. Una mica més enllà -gairebé al mig del bosc- trobem l’anomenat Amfiteatre de La Sala, una clariana on s’ha aprofitat un tros d’un antic estany (on neix el Torrent de La Sala) per a condicionar-hi, en plena natura, una aula i petit escenari. Va ser dissenyat per l’arquitecte portuguès Álvaro Siza, creador de projectes de recuperació del patrimoni arquitectònic i paisatgístic.
Ocupa unes 100 Ha. entre la masia de La Sala de Sant Ponç -a tocar de la C-16- i la serra dels Emprius. Hi abunden els roures, les alzines i els pins i és un espai vital per a la fauna, ja que serveix de reserva i de corredor natural de nombroses especies.
El bosc està travessat, d’un a l’altre extrem, pel Torrent de La Sala -que nosaltres passem per damunt d’un viaducte-, afluent del Llobregat. Una mica més enllà -gairebé al mig del bosc- trobem l’anomenat Amfiteatre de La Sala, una clariana on s’ha aprofitat un tros d’un antic estany (on neix el Torrent de La Sala) per a condicionar-hi, en plena natura, una aula i petit escenari. Va ser dissenyat per l’arquitecte portuguès Álvaro Siza, creador de projectes de recuperació del patrimoni arquitectònic i paisatgístic.
 |
| Detall del Bosc de La Sala |
 |
| Amfiteatre de La Sala |
 |
| Detall del Bosc de La Sala |
Tornem
a passar per una zona de camps tot i
que, pel costat de la Sèquia, hi tenim arbres -amb alguns espectaculars roures
de grans dimensions- i, dins de l’aigua, parelletes d’ànecs que s’empaiten portats pels sentiments o, potser, les
“passions” primaverals...
Arribem
a un creuament de camins, amb un -que va cap a la dreta- que porta al Veïnat de Sant Ponç (amb l’església
d’aquest nom i les masies de El Coll i de La Coma) i -un altre que marxa cap a
l’esquerra- que porta a la C-16 i ens permet anar fins al gran casal de La Sala de Sant Ponç, documentat des de
l’any 1283 i actualment un restaurant amb un circuit de karts.
 |
| A la dreta de la foto, l'aqüeducte de les Bonegues i, a la dreta, alguna nau del polígon industrial |
Deixem
el terme municipal de Sallent i entrem al de Sant Fruitós de Bages. La Sèquia
passa a partir d’aquí, d’una manera més o menys discreta, pel mig o a tocar
dels polígons industrials del Pla de
Santa Anna. Tot i això, trobem algun racó interessant i amb un cert encant com
l’aqüeducte de les Bonegues -per on
la Sèquia travessa per damunt del Torrent
Bo- amb una curiosa i “oberta” caseta
del bagant. Hi fem algunes fotografies, entre elles la del grup de
caminadors.
 |
| Caseta del bagant |
 |
| Foto del grup de caminadors dalt de l'Aqüeducte de les Bonegues. (Hi falta en Pep que és el qui fa la foto) |
Travessem la carretera BV-4511 que va cap a Santpedor (si seguíssim per la carretera, cap a la dreta, podríem veure l’església de Santa Maria romànica (segle XII) i, al seu costat, el santuari de Santa Anna de Claret barroc (construït entre els anys 1762 i 1769). Continuem però, recte, pel Camí de la Sèquia.
Passem
a tocar de la Depuradora de Sant Fruitós de Bages. La Sèquia, en aquest tram,
torna a accentuar els “tombs”. Sortim dels terme de Sant Fruitós per entrar al
de Santpedor, on el rec descriu un revolt molt pronunciat per a franquejar el Riu d’Or -l’antic Rio de Auri-.
 |
| De barraques de pedra, al llarg del camí, n'hem vist un munt... |
Passem
per la Casa del Sequiaire, on vivien
les persones encarregades del manteniment de la Sèquia (crec que en tot el
recorregut des de Balsareny n’hi ha tres: una a Sallent, aquesta i la del Parc
de l’Agulla de Manresa -on hi ha el restaurant on avui dinarem-.
 |
| Casa del Sequiaire |
Només passar la casa trobem l’Aqüeducte del Riu d’Or que permet que la Sèquia (i nosaltres) salvem l’esvoranc que forma aquest riu. Paral·lel a l’aqüeducte hi ha el pont de la BV-4511.
 |
| Aqüeducte del Riu d'Or |
Quan gairebé hem superat el polígon, sota nostre entre el Camí de la Sèquia i el Riu d’Or, hi veiem l’àrea de lleure de la Font de la Riera. És un indret ombrejat, a l’estiu, gràcies als alts plàtans que hi ha. La font raja tot l’any (ja que està connectada a la xarxa municipal d’aigua) i disposa de bancs i taules per a fer-hi algun esmorzar o berenada.
Deixem
enrere els polígons i les fàbriques i passem de nou per una zona de camps -de
cereals, colza, fruiters i algunes vinyes-, horts i com a teló de fons, les
muntanyes de Montserrat.
Perdem el camí (nosaltres no ens perdem mai...) de la Sèquia però, seguint alguns
senyals “verd i blanc” i preguntant, el tornem a trobar. “Crec que hem fet drecera...” diu, amb un somriure murri, un dels
companys. Jo també penso que ha estat així.
El
camí de la Sèquia torna a deixar el terme municipal de Santpedor per entrar de
nou, per
l’oest, a Sant Fruitós. Al cap de ben poc torna a ser ja dins del de Santpedor
-amb uns revolts molt sobtats, anomenats “revolts de Santpedor”- immediatament,
però, tornem a estar al terme municipal de Sant Fruitós. Això dona idea de les
ziga-zagues que, un cop al pla, va fent la Sèquia. Ara entenem d’on va treure
aquesta tècnica futbolística en Pep Guardiola (fill també de Santpedor).
Trobem
la ruta tallada, amb un cartell que ens indica que el Camí de la Sèquia està interromput temporalment i ens fa anar per una pista en direcció a la urbanització Pineda
de Bages, la via del ferrocarril Sallent-Manresa i l’Eix Transversal (C-25).
 |
| Sant Iscle i Santa Victòria |
Anem
per una zona amb camps de conreu, ja amb forces vinyes, que un cop recuperat el
Camí de la Sèquia ens fa passar a tocar
de l’església de Sant Iscle i Santa
Victòria i el Mas de Sant Iscle (on s’elaboren i comercialitzen vins i
caves de la DO “Pla de Bages”).
Aquest petit nucli, en un dels extrems de la urbanització La Pineda, destaca per estar situat dalt d’un petit turó al mig de terres majoritàriament planes. L’església de Sant Iscle i Santa Victoria, amb restes preromàniques i romàniques (del segle XII), és un edifici protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.
Aquest petit nucli, en un dels extrems de la urbanització La Pineda, destaca per estar situat dalt d’un petit turó al mig de terres majoritàriament planes. L’església de Sant Iscle i Santa Victoria, amb restes preromàniques i romàniques (del segle XII), és un edifici protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.
Estem
en els darrers quilometres de la nostra caminada d’avui, hem tingut molta sort
amb el dia que ens ha fet -primaveral, assolellat, sense gaire fred, ni calor-.
“D’aquí a un parell de mesos, fer-lo
-especialment al passar per les zones menys ombrejades-, per a nosaltres, seria
molt dur...”, diem.
La
colla s’ha anat fragmentant, sense deixar grans distancies, en petits grups.
Les converses, ara que el camí és més ample i no tenim d’anar en “fila índia”,
es van animant i comencem a fer saliveres pensant en les cerveses que ens
esperen a l’arribada.
Travessem,
per un còmode pas, per sota de l’Eix Transversal (C-25) i en uns 300 metres arribem al restaurant El Berenador del Parc de
l’Agulla de Manresa, el punt final de la caminada. En aquesta excursió hem recorregut 15, 8 km i salvat uns desnivells de +71 i -43 m. El temps que hi hem emprat, amb pauses i aturades, ha estat de 4h 15'.
El dinar.- Tenim
la taula preparada sota d’un dels coberts -de disseny i envidriats- annexes a la antiga Casa de Sequiarie
que hi ha, a Manresa, al punt on la Sèquia desemboca al “llac” del Parc. Ens
han entaulat, a l'ombra -ni a dins, ni ha fora- amb una magnífica vista sobre l’estany i
amb la muntanya de Montserrat al fons. El lloc, comentem, és immillorable.
Mentre
mirem el menú, demanem i ens prenem, amb pecaminós plaer, les cerveses.
Quan
veiem passar, cap a les altres taules, alguns dels plats (amanides, escalivada,
carn a la brasa,...) la gana se’ns desperta. Demanem els que nosaltres hem triat,
ens els serveixen i, al tastar-los, ens congratulem (i felicitem a en Joan P.) per l’encert en l’elecció del lloc. Molt
be, recomanable.
Us en ensenyem uns quants plats.
Comiat.- Després
de dinar anem, amb els dos cotxes, fins a Sallent i un cop allà, recollim els
vehicles que hi hem deixat, ens acomiadem i
retornem (vehicles i excursionistes) cap els respectius punts d’origen.
La
propera trobada serà el dissabte 14 d’abril, al Mas Teixidor de Cabra del Camp,
on farem la Calçotada 2018.
El
diumenge 15 d’abril molts de nosaltres pensem acudir a la manifestació en Defensa dels drets, les llibertats, la
cohesió social i la democràcia que es farà a 2/4 d’1 del mig dia a la Plaça
d’Espanya i el Paral·lel de Barcelona.
La
propera sortida Xino-Xano -la 86ena- serà el dijous 3 de maig a l’església de Sant Sadurní de Rotgers de Borredà.
Ja
ho anirem anunciant al Blog i comunicant-ho per correu electrònic.
Fins
llavors, doncs.
Una
abraçada.
Text
i fotos: Pep
