dilluns, 16 de novembre de 2015

CRÒNICA DE "LA PAELLA"




“LA PAELLA”

Per a la nostra colla qualsevol excusa és bona per a organitzar una trobada, àpat o sarau... !!!. A la xino-xano que vàrem fer, com a cloenda de curs, a finals de juliol hi teníem previst menjar-hi una paella i, finalment (perquè aquell dia al menú del restaurant no n’hi havia), no va poder ser... Per tant, l’esperada “paella” quedà pendent.

En les successives caminades i sortides sempre hi havia algú que ho anava recordant: “Encara tenim pendent, des de l’estiu, “la paella”...”, “... i de “la paella” que ?, quan la farem ?”, “nois que ja s’ha fet la collita de l’arròs i encara no hem fet “la paella”...” 

En Josep Mª, l'organitzador de "la paella"
En la passada xino-xano, en Josep Mª, va posar fil a l’agulla: “Divendres que ve (per a que alguns dels qui encara cotitzen hi puguin venir), si voleu, encomano taula per a fer “la paella” al restaurant Banys Lluís de Sant Pol de Mar, quants us hi apunteu ?. “Jo...”, “jo també...”, “apunten dos més...”, “nosaltres també hi vindrem...”, “fem una crida ràpida pel correu electrònic i el qui pugui i vulgui que s’hi apunti... no us sembla ?” vàrem contestar. Així, s’ha fet i a la fi, el divendres 13 de novembre, teníem “la paella”.

Ha arribat el dia de “la paella”. El lloc triat, el restaurant Banys Lluís de la Platja del Morer de Sant Pol de Mar, ens agrada a tots. El coneixem perquè ja hi hem dinat en algunes xino-xano (de fet més d’un cop, no ens enganyem, hem organitzat espessament caminades per indrets del Maresme propers a Sant Pol per a poder anar-hi a dinar...). 

Banys Lluís
El lloc, a la platja –a ran de mar-, el còmode accés, el tracte, les viandes, la relació qualitat-preu i la “ma trencada” que hi tenen en fer els arrossos i d’altres plats que –fent d’entrants- ajuden a obrir la gana (navalles, cloïsses, verdures a la brasa, peixet fregit, gambes o llagostins a la planxa,...) fa que Can Lluís –oficialment, Banys Lluís-  sigui del tot recomanable. Som molts els de la colla que, amb les nostres parelles, familiars o amics, hi hem anat sovint a dinar o sopar. I és que, veritablement (i no ens paguen per a que els fem propaganda) és un bon, agradable i –si us hi arreplega la posta del sol- romàntic lloc !!!.

Foto històrica dels Banys Lluís, possiblement
 els anys 60 del segle passat.

Tornem però al dia de La Paella. Uns en tren i d’altres en cotxe anem arribant, a l’hora fixada –poc abans de les 3 de la tarda- al restaurant. La majoria dels qui venim des de Barcelona ho fem en tren. A l’estació de Sant Pol ja ens hi està esperant en Josep Mª i quan arribem als Banys Lluís hi trobem dos dels qui han vingut del Maresme. Els sis que falten (alguns d’ells pel matí treballen) ja aniran arribant. Serem una bona colla: vint-i-una persones en total. 

Els més puntuals comencem a obrir el pas de les gargamelles (per a que no hi hagi cap obstacle per al que hi ha de baixar després...) prenent unes cerveses. Ens les porten en gerres de 1 litre per a que nosaltres mateixos en fem el just i equitatiu repartiment. La cervesa (quin antic i bon invent !!), fresqueta, baixa que dóna gust.  

Després dels primers glops les converses comencen a animar-se i ens cal l’autocontrol (ja que no estem sols al menjador) per a no passar del tranquil i discret comentari, amb els qui tenim més a prop, a la multi-conversa, alçant més la veu, amb els qui son a l’altre extrem de la taula... Ens comportem i, sense mentir, asseguraria que gairebé passem desapercebuts al local... o no ?

Ja hi som tots. Salutacions i abraçades als qui –alguns d’ells esbufegant- acaben d’arribar. “Estudiem” el menú (tot i que alguns ja ho tenen decidit sense mirar-lo) i demanem.

Quan ens serveixen els primers plats, es fa el silenci en quasi totes les taules. El menjador és gran i allargat, per això, per a encabir-nos-hi i, alhora, deixar espai per als altres comensals (Can Lluís, sempre te el menjador ple i gent esperant...) ens han tingut de repartir en tres taules, una de 8, una de 7 i una de 6. Per això, en aquesta ocasió, amb una “activitat” molt centrada en el dinar, el cronista –ho adverteixo- encaixonat en l’espai i lloc que li ha tocat ocupar, només ha pogut “observar” el que ha passat a la seva taula; per això la crònica tindrà, segur, un accent molt “local”. Disculpeu.

L'arròs negre 
En l’entorn de la meva taula (la dels 8 comensals) els primers plats que encapçalen el hit parade o rànquing dels més demanats, han estat les navalles a la planxa, les cloïsses saltejades amb all i julivert que, ens consta, son una de les especialitats de la casa i uns seitons fregits que tenien molt bona pinta... Als segons, pel que he pogut veure, hi ha hagut més unanimitat: dels vuit que érem a la taula, sis han demanat “la paella” de peix de Can Lluís i dues de les “noies”, l’ arròs negre Can Lluís del qual en conservaven un molt bon record. Tots però, com veieu, hem fet honor i hem estat fidels a la “trobada arrossera”...

Repartint una de les paelles de peix  
A les altres taules de la colla, els primers plats (pel que he sentit i pogut veure “de reüll”...) han estat molt semblants als nostres (navalles, cloïsses,...) amb alguna amanida i verdures a la brasa per allò de conservar la línia o per prescripció mèdica. Als segons si que els règims i manaments mèdics han anat a fer punyetes... i el clàssic “que carai, un dia és un dia...” ha fet que tothom –excepte una honrosa i meritòria excepció: Big Surdé, ets un crack, un veritable heroi !!- demanés “la paella” de peix que, com una garantia més, porta el nom de la casa i que, a més, és la principal raó per la qual hem fet l’esperada trobada d’avui !!!. Cal dir que no hi ha hagut cap sorpresa, l’arròs –i tot el demès- estava molt bo, gustós i al seu punt... com sempre !!!.


Més paelles... aquesta, encara, "verge"
Amb les paelles, buidem unes quantes ampolles de vi (d’aigua n’ hem tingut de demanar al final i només per a fer baixar les pastilles...). M’ha semblat, si volem precisar, que entre les botelles de vi n’hi havien forces de vi blanc i alguna, també, de vi negre... no som racistes !!! 

Als postres, on no hi ha faltat la “coca de Llavaneres” (que en Josep Surdé –com sempre que venim a dinar aquí- ens ha puntualitzat, tot i ser bona, no es pot comparar amb la que ell compra i menja a  Llavaneres...), he sentit que hom demanava pastissos de xocolata, gelats, coques de Llavaneres, púding, grana de capellà, crema,... i, els més assenyats, fruita. Tot i estar ben tips, llaminers com som la majoria, per al dolç sempre hi trobem (o hi fem) lloc...


La coca de Llavaneres
No se quin ha sigut el “leitmotiv” o tema central de les converses o de la sobretaula dels altres companys/es de la colla, però al nostre sector els qui, en bona mesura, n’han “pagat el pato” han sigut un grup de comensals veïns. Descarats, tafaners i fantasiosos com som (uns i unes més que d’altres...) hem estat elaborant, al llarg de la sobretaula, el tema i la trama d’una pel•lícula sobre el motiu del seu àpat o celebració i el paper d’alguns dels principals protagonistes en aquest imaginari film... No tenim vergonya, ni perdó, però potser ha sigut millor això –especialment desprès de dinar i amb l’estomac ple- que parlar (i, segur, entrar en una animada discussió) sobre “el debat”, “el procés sobiranista”, les reaccions que ha provocat, les recents negociacions i els diferents “polsos” entre els polítics per a escollir el President del nostre país... !!.

La colla ocupem, en tres taules, un bon espai del menjador...
Desprès de fer el rotet, demanem –taula per taula- els comptes, fem números, paguem i, ja tots plegats fora del restaurant, apuntem algunes idees sobre on podríem anar a la propera xino-xano (que, recordeu, serà el dijous dia 3 de desembre). 

Falta poc per a que siguin 2/4 de sis de la tarda i alguns, aquest vespre, tenen entrades per anar a concert o al teatre i altres han de continuar viatge -de cap de setmana- fins al lloc on hi tenen el "castell" de la segona residència. Ens acomiadem dels qui marxen en els cotxes i, pel passeig que voreja la platja tot contemplant una bonica posta de sol, ens dirigim cap a l’estació per agafar el tren que ens portarà fins a Barcelona.

Asseguts, uns aquí i d’altres allà (el tren a aquesta hora va força ple), reprenem o encetem, de nou, les converses això si sense tocar avui -desenganyats i un pel emprenyats com estem...- el tema polític.

Comentem que sovint aquestes trobades “no programades” en el nostre calendari anual d’activitats son tant o més agradables i profitoses que les activitats “oficials”... Coincidim que les sortides xino-xano de cada mes i els caps de setmana de primavera i de tardor no les hem de deixar perdre perquè a tots ens agraden, ens mantenen actius i son una raó més per anar conservant i “regant” la nostra amistat... estem d'acord, també, en que les propostes extres -com “la clotxa” de l’any passat o “la paella” d’avui- son iniciatives ben originals que no estan gens malament i hem de procurar potenciar i, en la mesura del possible, anar repetint.

Un cop més hem passat un bon dia. Una d’aquelles jornades que, segur, enyorarem el dia que les deixem (o no puguem) fer... Això sol passar en molts altres aspectes o situacions de la vida: no apreciem, ni valorem suficientment el que fem o tenim, fis que ho perdem... Però no ens posem melancòlics, visquem i gaudim –si pot ser plegats, tots els de la colla- el present mentre la salut i les ganes ens ho permetin. Caminades, dinars –amb suquets, clotxes i paelles...-, paisatges, cultura i “descobertes”, converses, rialles i -si pot ser i ens ve de gust- cerveses, vi i cava !!.

Salut i que així sigui.

Una abraçada.

Text.- Pep
Fotografies.- Enric, Joan Miquel, Pep i arxiu d'imatges de Banys Lluís.