dijous, 27 de desembre de 2012

CALENDARI D'ACTIVITATS PER AL 2013


 
 
CALENDARI - PROGRAMA D' ACTIVITATS PER AL 2013

Ja tenim el calendari i el  programa d’activitats per al 2013. El vàrem "consensuar" els xino-xaners que acudirem a la sortida del mes de desembre. 
 
Si ja us han regalat l’agenda de l’any entrant, podeu anar reservant les dates combinant-les amb les visites als metges, els viatges de l’ INSERSO, les obligacions amb la família –especialment amb els nets-, els creuers, les estades al balneari, els cursets i xerrades al casal, les manis a favor de les pensions, etc. Ens espera, sembla, un any ben actiu i "mogut"...
 
Com sempre, és un calendari d’”Intencions”. Amb l'intenció de procurar complir, raonablement, amb les dates i les activitats prèviament acordades. 

Planificar amb temps, ho sabem, te els seus avantatges i els seus inconvenients. L'avantatge de saber, amb temps, les dates de les activitats i l'inconvenient que qualsevol imprevist o compromís de darrera hora pot deixar-nos sense poder acudir a alguna d'aquestes (de tota manera, sempre hem procurat -quan això s'ha produït-, en la mesura del possible, "consensuar" alguna data de compromís que vagi be a la majoria). 
 
Preneu nota, doncs, de les dates i de les activitats previstes:

GENER.
Dijous 17.- 33ena SORTIDA XINO-XANO: Espais naturals del Delta del Llobregat.

FEBRER.
Dijous 7.-  34ena SORTIDA XINO-XANO.*

MARÇ.
Dijous 7.- 35ena SORTIDA XINO-XANO.*

ABRIL.
Dijous 4.- 36ena SORTIDA XINO-XANO.*
Divendres 19, dissabte 20 i diumenge 21.- SORTIDA DE PRIMAVERA **.

MAIG.
Dijous 9.- 37ena SORTIDA XINO-XANO.*

JUNY.
Dijous 6.- 38ena SORTIDA XINO-XANO.*
Divendres 21.- SOPAR D’ESTIU. Celebració del 50è. aniversari de la fundació del Clan Ós Gris (1963-2013).

JULIOL.
Dijous 4.- 39ena SORTIDA XINO-XANO.*

AGOST.
Vacances.

SETEMBRE.
Dijous 19.- 40ena SORTIDA XINO-XANO.*

OCTUBRE.
Dijous 3.- 41ena SORTIDA XINO-XANO.*
Divendres 25, dissabte 26 i diumenge 27.- SORTIDA DE TARDOR **.

NOVEMBRE.
Dijous 7.- 42ena SORTIDA XINO-XANO.*

DESEMBRE.
Dijous 12.- 43ena SORTIDA XINO-XANO.*

  • Per mitjà del Bloc anirem anunciant, també, alguna sortida -possiblement matinal- de tipus urbana, cultural o al Museu Scout "Joan Charlez i Paradís". Aneu-ho seguint, si voleu, a través del Bloc.

Lloc de la sortida a determinar.
** Podeu anar sutgerint llocs on anar.

Un bon comiat del 2012 i un Any Nou ben ple de salut i de felicitat !!!!

 

 

diumenge, 23 de desembre de 2012

FELICITACIÓ DE NADAL

 
BON NADAL I FELIÇ 2013
 


Idea i disseny d'en Joan S.
 


divendres, 21 de desembre de 2012

MUSEUS i COL·LECCIONISME SOBRE TEMÀTICA SCOUT-GUIA (1)


 
EL MUSEU SCOUT DE MADRID I
LA IV EXPO-SCOUT 2012

Els 16 i 17 de novembre passat, el nostre company Antonio va anar a Madrid per tal d’assistir a la reobertura del MUSEU SCOUT que hi ha a la seu de l’ASDE-Exploradores de Madrid (Exploradores de Madrid) del carrer d’Hortaleza, 19, 1er. Paral·lelament amb aquesta inauguració el Circulo de Coleccionistas Scouts – España  (Círculo de Coleccionistas) efectuà una nova trobada de col·leccionistes d'aquesta temàtica, la IV EXPO-SCOUT 2012,  d’intercanvi de tot tipus de material scout d’aquí i d’arreu del món.

MUSEU SCOUT.- La col·lecció, un veritable Museu-Mediateca, està formada per nombroses peces  exposades, amb un cert ordre cronològic-temàtic, en diverses vitrines. Hi podem descobrir  una interessant selecció de material escoltista com llibres, revistes, cromos, retallables, medalles, fotografies, insígnies, sivelles de cinturó, documents, etc. Fora de les vitrines s'hi pot veure l’evolució dels diferents uniformes, així com nombrosos tipus de panyoletes, tòtems, banderins i banderes (moltes d’elles veritables relíquies històriques), pòsters i plafons informatius on es poden seguir els cent anys de vida de l’escoltisme a Espanya. El Museu disposa, també, d’un espai on es projecten vídeos i fotografies de temàtica scout.
Comenten els responsables del Museu que aquest és tan sols el primer d'un ambiciós projecte que pretén catalogar totes les peces, realitzar fotografies i escanejos i crear una base documental que es posarà a disposició de tots aquells  que tinguin interès en consultar-la, tasca que serà assumida per l’Associació de Scouts i Guies Adults.
Es tracta d'un espai cultural de recuperació del patrimoni i la memòria de l’escoltisme espanyol; un lloc d'interès històric, sociològic i pedagògic obert a la investigació de tot aquell que estigui interessat en les diverses facetes del Moviment Scout. Això ha estat possible gràcies a la contribució personal i material de multitud de donants, especialment de la Asociación de Scouts y Guias Adultos de Madrid (http://asgam.aisg.es). El responsable i coordinador del Museu-Mediateca és en Fidel Hernández.
 
Per a futures consultes sobre els fons del Museu o visites al mateix es pot contactar per correu electrònic a expo@exploradoresdemadrid.org.
IV EXPO-SCOUT 2012.- El Círculo de Coleccionistas Scouts-España va néixer l’any 2009 agrupant a una colla de persones –la majoria antics scouts i guies- amb el doble objectiu de, en primer lloc, promoure el col·leccionisme d’aquesta temàtica per mitjà de l’ intercanvi de material, l’ informació i  les experiències entre els aficionats de les comunitats scouts i guia i, en segon lloc, contribuir a l'estudi i coneixement de la historia i el funcionament del Moviment Scout en d’altres organitzacions i països.
El col·leccionisme i l'intercanvi de material d'interès comú  entenen que és, també, un bon mitjà per a afavorir les relacions i l'amistat entre els scouts i d'altres persones interessades en aquest tema. 
La trobada va ser tot un èxit, amb  15 expositors (d’arreu de l’estat espanyol, de Portugal i de Gibraltar) i més de 150 visitants. L’anima d’aquest esdeveniment és en José Aragon que és el director del Circulo de Coleccionistas Scouts-España.
A l’exposició s’hi va poder veure, canviar i/o adquirir molt divers material (llibres, insígnies, banderes, pins, revistes, cartells, postals,...) d’organitzacions escoltes i guies de tot el món. El programa s’inicià a primera hora del dissabte 17 de novembre, amb la recepció de participants i el muntatge de la mostra, i es tancà el diumenge 18 de novembre, amb la clausura de la trobada.
 
 
 
 
L’amic Antonio -tal i com podem veure en les fotografies que acompanyen aquesta entrada- es trobà com “un peix dins l’aigua” enmig de tants objectes entranyables, records i, també -cal dir-ho-, d’uns companys i companyes tant atents, amables i cordials.
A més d’aquest MUSEU SCOUT, ens consta que hi ha diverses iniciatives més d'aquest tipus, com el MUSEU SCOUT VIRTUAL o el MUSEU SCOUT “JOAN CHARLEZ i PARADÍS” de Barcelona, i algun més, dels quals -potser- en parlarem un altre dia.

Fem, però, un breu apunt sobre dos d'ells:
MUSEU SCOUT VIRTUAL.- L’ASDE disposa també, des del juny de 2012, d’un Museu Scout Virtual  (http://museo.scout.es) amb materials diversos (publicacions, documents, insígnies, etc) des dels inicis de l’escoltisme a Espanya fins als nostres dies. En te cura en Eladio Meroño, el seu director.
MUSEU SCOUT “JOAN CHARLEZ i PARADÍS” de l’Agrupament “Mas Guinardó” de Barcelona, inaugurat l’any 2000 (un any després de la mort del nostre company en Joan Charlez). Nosaltres hi tenim pendent de fer-hi, amb molta il·lusió i interès, una visita.
Iniciatives, aquestes, ben meritòries, com totes les que contribueixen a salvar, conservar i donar a conèixer un patrimoni històric, social, cultural i –fins i tot- sentimental (potser molt especific, minoritari i fins i tot, per a alguns, friki ) però que és també, una mica, el d'uns anys de la nostra vida.



Fotos.- Antonio T. i Circulo de Coleccionistas Scouts-España. 

 

diumenge, 16 de desembre de 2012

CRÒNICA DE LA 32ena SORTIDA XINO-XANO


 
 
 PASSEJADA PER ALGUNES FONTS DE LA RIERA DE CLARÀ D’ARGENTONA

Ja ho havia dit en Joan Miquel en el seu  Pronòstic (que ja ho sabeu, no és el mateix que previsió...) meteorològic d’aquesta Sortida: La pluja ja haurà caigut cap a les quatre del matí, per tant a l’hora de començar a caminar passarà la cua del front. Cap a migdia s’obriran clarianes i sortirà el sol, encara que enteranyinat, la temperatura baixarà fins els 6º a les nou del matí i remuntarà a la vora dels 16º a les tres de la tarda”. Certament, a Barcelona, ha estat tota la nit plovent i, al sortir de casa sobre les 7 del matí, encara plovisquejava... per això molts hem vingut “armats” amb paraigües i capelines. Però, durant l'excursió, el temps s'ha comportat i, fins i tot, en algun moment ha sortit el sol. Joan Miquel, un cop més, ho has encertat de ple !!. 

Puntuals, com ja és habitual, els/les de Barcelona ens hem aplegat a l’hora indicada sota el rellotge de l’estació de Rodalies de la Plaça de Catalunya. Be, tots no, la Conxita per un problema domèstic de darrera hora (sembla que a casa seva l’aigua, a més de pel teulat –per una averia- corria també per dins...) no ha pogut venir. Qui si s’ha afegit a la colla és en Zacaries; el nostre bon amic Zac, que comença a gaudir ja de la merescuda jubilació. Benvingut Zac, confiem que les teves obligacions et permetin afegir-te a moltes sortides xino-xano més.

El tren ens porta fins a Mataró i allà, tal i com teníem programat, agafem l’autobús fins Argentona. A l'arribar a la plaça Nova, on hi ha el monument amb un dels vells tramvies que anaven de Mataró a Argentona, els dos companys i la companya del Maresme ja ens estan esperant amb els seus respectius cotxes. Per tal d’estalviar-nos un parell de quilòmetres de caminada per dins del nucli urbà, ens portaran a tota la colla, amb els seus vehicles, fins al punt on hem de començar la caminada “oficial”: l’aparcament del Nou Cementiri, en el lloc on la Riera de Clarà desemboca en la Riera d’Argentona.
 

Comencem, en aquest punt, la passejada. A l’aparcament de cotxes (90m d’alçada) un plafó, instal·lat per l’Ajuntament, mostra els itineraris peatonals i amb bicicleta que hi tenen l’origen. Concretament el número 3 -en color verd, per a bicicletes, i, en color blau, per a caminadors-. Comencem. De moment anem vorejant, per un ample camí de sorra, la riera de Clarà. Deixem a la nostra esquerra una gossera que es delata pels lladrucs dels seus residents, a la dreta un Centre Eqüestre i, una mica més amunt, la bonica i gran masia de Can Calau.

 
L’itinerari –que en Josep Lluís va seguint de la Guia i Mapa Excursionista: Argentona i el seu entorn publicada per l’Ajuntament i la Editorial Alpina- diu, o almenys així ho interpretem, que en un punt determinat –uns metres més amunt d’una boca d’incendis de color vermell- cal desviar-nos per un camí a l’esquerra que deixa la pista de la riera i s’endinsa cap al bosc. Així ho fem nosaltres.

 
Una mica més amunt “el poble” demana, millor dit clama, que s'ha d' esmorzar. Ho fem, asseguts o drets (el terra és encara ben moll per la pluja d’aquesta matinada), en una petita clariana sota d'algunes alzines. El menú és l’habitual: els respectius entrepans, “guarnits” amb el vi, les olives, el cafè i l’assortiment de “gotes” a escollir (conyac, whisky i orujo). Hi ha gana i les boques deixen, per uns moments, de xerrar per anar fent caixelades...

 
 
Refets, reprenem la passejada pujant suament pel la vessant nord-oest del serrat que te com a punt culminant El Pujolar (329 m). Quan som a uns 180 m d’alçada i després d’uns 3 km de l’inici de la caminada, ens adonem que les explicacions de la guia no s’assemblen amb quasi cap dels indicis del nostre entorn: parla d’un pas barrat per una cadena, que no hem trobat; d’una línia i unes torres d’alta tensió... que nosaltres, en tot cas, veiem força lluny. No anem be o, com a mínim, no anem per la ruta prevista. Arribem a la conclusió que hem errat l’itinerari, que permet anar a la Font del Gavatx, agafant equivocadament el camí per a les bicicletes. No ens estranya, no hi ha un sol pal, fita o senyal indicador en tot el recorregut !!!, diem com a justificació. Però així és. Intentem esbrinar on realment som. Un petit grup d’”exploradors” remunten un torrent i una zona de bosc (fins gairebé els 250 m) intentant localitzar, sense èxit, la Font del Gavatx i la dels Castanyers d’en Cabot que figuren a l'itinerari. Retornen al punt on esperen la resta de la colla, un pel decebuts, sense haver-ho aconseguit. Localitzem això si, ben a prop, la Font del Castanyer (207 m), arrecerada al peu de la vella soca i les fermes perxes d’un gros arbre d’aquesta espècie. Situats ja en un punt de referència segur, decidim continuar la passejada.
 

 
 
 
Baixem alternant per  l'una i l'altra riba del Torrent del Manreset. El camí és, ara, un corriol ombrívol envoltat de vegetació: molses, falgueres, boixos, eures, bolets de tota mena (trobem algun robelló i un bon grapat de "potes de perdiu"),... arribem a una petita clariana amb uns grans i decoratius blocs de pedra, una taula i un banc –també- fets de pedra, una petita caseta i la Font d’en Quico (180 m). Un bonic i tranquil indret que fa que ens hi estiguem una estona badant, xerrant i fent fotografies.

 

 

 
L’itinerari continua baixant suament, arribem a un lloc on, en una gran roca, hi ha un petit rètol: “Font del Roure a 100 metres”. El camí continua avall, sense pèrdua, fins que arribem, efectivament, a la Font del Roure (165 m). Una fort amb força encant tot i que el roure que, segurament, li dona nom jeu –avui- desarrelat, arrencat i abatut (posiblement pel vent) al seu costat.  Totes aquestes fonts estan força cuidades gràcies a l’atenció que en tenen el Grup d’Amics de les Fonts d’Argentona. Gràcies, amics de les fonts i que per a molts i molts anys pogueu continuar amb aquesta meritòria dèria !!.

Font del Roure, amb el roure -caigut- entre la gran roca i la font

Detall de la Font del Roure amb el roure, desarrelat i abatut, a la dreta de la foto.

 

El camí continua descendint, fent marrades pel mig del bosc, fins a la riera de Clarà. Desfem l’itinerari que hem fet al començament del matí, tot passant pel costat del Centre d’atenció d’animals domèstics (gats i gossos) que continuen amb el seu “concert” de lladrucs, fins que arribem de nou a l’aparcament del Nou Cementiri.

 
El recorregut total ha estat d’uns 5,5 Km. Anem be de temps i, en Josep Lluís i l’Elena  ens volen ensenyar –camí del restaurant on anem a dinar- l’hort d’on, amb la suor dels seus fronts, treuen les verdures i hortalisses que fan que estiguin tant lluents, sans i macos. Ens estem una estona, pels Horts de Cabrera, en mig de bròquils, cols de Brussel·les, bledes, apis, faves, enciams, escaroles, tomaqueres, mongeteres, pebrots, porros, cebes, alls i alguna altra cosa més tot escoltant les sabies explicacions dels seus "terratinents propietaris". I és que ja ho dèien els nostres avis: "La terra és de qui la treballa" !!!.

 
 
Amb la gana estimulada, ben arrepapats en els cotxes dels amics i l'amiga del Maresme, arribem a l’ Ona -l’antic xiringuito de la platja de Premià de Mar- on hi tenim el dinar encarregat i la taula parada. No hi falta rés, fins i tot hi ha dos símbols del moment: la flor de Nadal i l'estelada !!!.
 

Cervesa, aperitiu, un bon menú on el peix hi te un paper destacat -amb coca de Llavaneres de postres- i, com sempre, un molt bon ambient entre tots plegats i el desig d’unes joioses festes de Nadal ha estat l' excel·lent colofó de la Sortida.

Coca de Llavaneres.
 
A l'hora del cafè hem aprofitat per a preparar el “Calendari d’Intencions” de les activitats de l’any vinent i amb la foto “oficial” del grup acomiadem -ben sonrients- aquesta 32ena Sortida Xino-Xano. Fins la propera (que serà el dijous 17 de gener) !!.

Cal agraïr, finalment, a en Josep Lluís l'organització d'aquesta sortida i, també, a en Josep i l'Elena la seva gentilesa i bona disposició en la "logística" del transport i, a tots i totes, la vostra participació i companyonia.

 
Bon Nadal i Feliç 2013 a tothom i que la salut ens hi acompanyi !!!.

Text.- Pep

Fotografies.- Montserrat, Enric, Joan, José F., Joan Miquel i Pep.



 

dijous, 13 de desembre de 2012

DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (5): TRAVESSES ANYS '60


Els cinc membres de l'"expedició" al Parc Nacional d' Aigüestortes i Sant Maurici.

LA TRAVESSA PEL PARC NACIONAL D’AIGÜESTORTES I SANT MAURICI I ALGUNES ALTRES.

Les travesses de diversos dies per una zona concreta -“campament volant” en dèiem aleshores- era, per a la majoria de nosaltres, una gran aventura.

N’havíem fet ja algunes amb molt bons records: la “travessa del camell”, al Garraf, la Setmana Santa del 1961 (1); la de tres dies, l’octubre del 1964, pel pantà de Sau i les Guilleries; la travessa “integral” del Montseny, el març del 1965,... i ens trobàvem físicament en forma i amb moltes ganes de repetir l’experiència un pel més lluny i per uns indrets d’alta muntanya més “verges” i espectaculars.

Travessa del Montseny, el març de 1965, precedent de la que
 farem, l'agost d'aquell mateix any, al Pirineu de Lleida.

El mes d’agost del 1965, coincidint amb l’Any Sant Compostel·là, molts membres de l’Agrupament acudiren, amb d’altres grups catalans, al Jamboree que durant 10 dies aplegà a Galicia més de mil scouts i noies-guies d’arreu de l’estat espanyol i de França, Portugal, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica i Veneçuela. Del nostre Clan, acompanyant els nois, hi assisteixen –a més del Cap del Grup, en Rafael Saperas, i el pare Gamissans- en Juan Antonio, l’Eduard i en Josep Lluís. Alguns del Clan -que no havíem anat a Galicia- decidírem, aproximadament per aquelles mateixes dates, fer un "Campament volant” –també de 10 dies- pel Pirineu de Lleida, concretament, pel Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici.
 
Mapa del Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici. (Cliqueu al damunt per a augmentar l'imatge)

És d’aquesta darrera travessa que parlarem avui. Per tal d’arreplegar-ne records i detalls ens hem reunit una tarda, al voltant d’unes tasses de cafè i unes pastes, alguns dels qui la vàrem fer (en Joanjo, desgraciadament, ens va deixar el mes de març de 1989 -quan va patir un greu accident amb un ultralleuger- i en Zac no ha pogut acudir a la cita). Hem aconseguir conservar el mapes que vàrem utilitzar: els de l’Editorial Alpina –de l’any 1963- del MONTARDO i de SANT MAURICI, on encara hi tenim assenyalat l’itinerari seguit i els diferents llocs on vàrem acampar. Amb això, les fotografies i la bona memòria de quasi tots, hem pogut “reconstruir” bona part del que vam fer aquells 10 dies del mes d’agost de 1965.

En un parell de reunions –a finals de juliol del 1965- preparàrem la ruta, les diferents etapes,  el pla d'alimentació, recollírem informació sobre els llocs on abastir-nos de subministres o acampar, la logística (mapes, nombre de tendes, fogonets i “bombones” de butà, els estris de cuina més bàsics, l’imprescindible farmaciola, etc). Es tractava de carretejar el menys pes possible.

Finalment, arribà el dia assenyalat.

Cap al Pirineu de Lleida !!:
A primera hora del matí agafem el tren que, des de l’Estació del Nord de Barcelona, ens du fins a la Pobla de Segur i des d’allà, amb l’autocar de línia de La Primera del Flamisell, seguim primer el curs d’aquest riu i desprès, enfilant-nos fins el coll de la Creu de Perves, passem per El Pont de Suert i vorejant el riu Noguera de Tor amunt, l’autobús, ens porta fins a Barruera i a la vall de Boí.

1era nit: Boí.- La ruta, a peu, podríem dir que comença a Boí (1.273 m) aquest bonic i –aleshores- tranquil poblet de l’Alta Ribagorça. Hi fem nit acampats en un prat proper a la Font de l'Espligó, a uns 2km del poble, en el punt on conflueixen la Vall de Sant Nicolau i la de la Noguera de Tor. Mentre hi plantem les tendes –dues lleugeres tendes “canadenques” de 2-3 places-, un parell de nosaltres ens arribem a la vila per a encarregar algunes provisions que recollirem l’endemà. Recordem que, al preguntar a dues agradables noies on podem adquirir els productes que ens calen, ens diuem que al poble hi fan una mena de Festa Major i que, aquella mateixa nit, hi haurà ball... La jornada, amb el viatge en tren i autobús, des de Barcelona ha estat dura i l’endemà ens cal matinar per a iniciar la segona etapa. Per tant, la majoria diu que: rés de ball i a dormir d’hora. A més, el ball -per a quasi tots nosaltres- mai ha estat el nostre plat fort !!. Caldrà excusar-nos doncs, pel matí, amb les dues noies ( i així ho varem fer tant bon punt les vam trobar).
 


2ª nit: Estany Negre.- Després de recollir els subministres -principalment pa i aliments frescos- que hem encarregat al poble, iniciem la travessa. La ruta, seguint la carretera que puja per la vall del Noguera de Tor, ens porta al santuari i balneari de Caldes de Boí (1.465 m d’alçada) -on en prou feines ens hi aturarem, però ens hi fem unes fotografies. Continuem  carretera amunt, fins dalt la presa que -tancant la vall- augmenta la capacitat de l’antic llac de Cavallers (1.773 m). Vorejant aquest “llac-envasament”, per la seva riba oriental, passem per la Pleta de Riu Malo (1.840 m) des d’aquest lloc les crestes del Coma-lo-formo i dels Besiberris, amb els seus cims de més de 3.000 m, es mostren imponents reflectint-se sobre el llac de Cavallers. Al final d’aquesta segona etapa arribem a l’estany Negre de Boí (2.220 m) on hi havia (i encara hi és) el refugi "Ventosa i Calvell" del CEC, construït el 1955  i que –llavors- tenia un “refugi lliure” en molt mal estat. No hi trobem ningú i decidim acampar-hi al costat.

 
Davant del Refugi "Ventosa i Calvell" de l'Estany Negre de Boí.

El Coma-lo-formo i els Besiberris des de l'Estany Negre de Boí. (Foto Jordi Gironès)

3ª i 4ª nits: Aigüestortes.- Matinem –tots aquests dies farem el mateix horari que el Sol, ens aixecarem amb ell i ens ficarem al sac gairebé després que ell, també, s’hagi amagat-, esmorzem, aixequem el campament i desfem el camí fins a l’envasament de Cavallers. El sol comença a estar alt, hem baixat amb rapidesa i notem la calor, per això, a l'arribar a l'estany, ens ve de gust banyar-nos-hi. 
 
Després del bany...

Baixem fins a Caldes de Boí i des d’allà, per la carretera que va a Boí, fins a la Farga (1.701 m) (residència de la ENHER on en diverses ocasions, deien, hi havia fet estada el dictador Franco). Passat aquest lloc, just on hi ha la central subterrània de Caldes (construida dins de la muntanya), trobem la pista que, per l’esquerra, s’endinsa per la vall de Sant Nicolau i que és un dels accessos -el del costat ribagorçà- al Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici. Passem per l’estany de Llebreta (1.617 m) on hi havia instal·lat, cada estiu, un campament de la OJE.

Estany de Llebreta, en primer terme -amb les tendes
arrenglerades a l'estil militar-, el campament de la OJE

A poca alçada sobre una de les ribes de la vall hi ha la capella, originàriament romànica, de Sant Nicolau que dona nom a la vall i al riu. No pugem a l’ermita i seguim per la pista fins al salt del Sant Esperit, on la riera es despenya des de dalt d’uns cingles formant un reguitzell de cascades i gorcs. Ens hi fem una fotografia.
 
 
Arribem al paratge d’Aigüestortes (1.800 m), un pla ple d’avets i pins on el riu Sant Nicolau deixa el seu curs, fix i únic, per a formar un seguit de canals i illots amb troncs caiguts i grans pedres, aquí i allà, creant un conjunt de gran bellesa. Diuen que és un antic llac, de més d' 1 km de llarg, ple de sediments aportats pel mateix riu.  El lloc, envoltat de cims és molt freqüentat els mesos d’estiu –llavors es permetia acampar dins el Parc Nacional un màxim de dues nits-. Nosaltres hi passem les dues nits reglamentàries –prop de la moderna capella, en forma de conxa, del Sant Esperit (2)- hi coincidim amb els pares i la germana d’en Llorenç que, també, estan de vacances per aquesta zona. Aprofitem l'estada per a fer una mica de "panxing" i visitar l'indret en un lloc relaxant i de gran bellesa.
 


  
5ª nit : El Portarró d'Espot.- Reprenem la ruta, Ribera de Sant Nicolau amunt, passant per un pla similar al d’Aigüestortes, anomenat Aigües d’Ací o Aiguadassi (1.890 m) on la pista va serpentejant, per un i l’altre costat del riu, tot formant diversos brancals fins que arribem a l’estany Llong (1.995 m), sota del Gran Tuc de Colomers (2.932 m), on hi ha una cabana-refugi d’ús particular. La pista, ara, s’enfila fortament fins el Portarró d’Espot (2.425 m), el pas natural més important entre les dues valls més transitades del Parc. Pujar al Portarró, carregats com a rucs, és un dels records més durs que ens ha quedat d’aquesta travessa (l'altra és la pujada al Coll de Monestero, de la que parlarem més endavant). Un cop som dalt, el panorama ens reconforta: les vistes sobre els dos costats del Parc Nacional i especialment sobre els Encantats i l’estany de Sant Maurici (1.920 m), on nosaltres ens dirigim, és impressionant. Decidim acampar en un dels primers prats que trobem de baixada cap a l'estany de Sant Maurici, tot contemplant com -al final del dia- el sol s'apaga il·luminant Els Encantats. Al capvespre, tenim companyia: un ramat de bens i dos pastors. Els comentem la nostra ruta i ells anècdotes de la seva feina, precisament ens expliquen que han tingut de sacrificar un be que  s'havia malferit. Tips de menjar "enllaunats" i aliments de fàcil conservació, els comprem el be que ells, amb habilitat, ens trossegen. Demà mirarem la forma de cuinar-lo.
Sant Maurici, sota la Roca de l'Estany i Els Encantats des del Portarró d'Espot.
 
6ª nit: Sant Maurici.-  La baixada -de bon matí- des del Portarró fins a Sant Maurici, on ens hi pensem estar tot el dia, ens resulta molt més lleugera. Acampem sota el llac, prop de la ermita o capella de Sant Maurici a tocar del riu Ribera de Suar. Visitem l’entorn (la presa, la casa del guarda, les runes del vell destacament militar i els paratges “de postal” amb els cims, els pins negres i els Encantats reflectint-se en les tranqui-les aigües del llac,...). Ens banyem a l'estany i, fins i tot, n'intentem la travessia... però les fredes aigües ens en faran desistir. Farem una escapada fins al poble més proper, Espot –a uns 8 km-, per a comprar-hi els subministres necessaris per als propers dies i demanar, en un hostal-bar, que ens cuinin el be... que, un cop tastat, ens desil·lusionà, doncs -posiblement de tant vell que era- "xainejava" amb un desagradable "gust de llana"... malaguanyat !!. Aprofitem, també, per a fer l' ascensió als mítics Encantats. Hi accedim, des de la vall de Monestero, per la canal fins a l’Enforcadura (2.624 m) i, un cop allà, -els dos més valents: en Joanjo i en Carles- pugen, amb algun pas difícil, fins al cim del Gran Encantat o Agulla Sud (2.747 m); amb un intent fallit d’assolir, també, el Petit Encantat o Agulla Nord (2.738 m) (3).

La nostra "via" fins l'Enforcadura, el Gran Encantant i l'intent al Petit Encantat.


Dalt l'Enforcadura dels Encantats.

Panoràmica des de dalt del Gran Encantat: La Valleta Seca, el Pic
de Monestero, els Tucs de Saburó i el Pic de Peguera (el més alt) .

 
 
En Carles pensant com baixar del Gran Encantat. 
 
Sant Maurici. "Qui vol "gotes" ? "

Vall de Monestero des del Gran Encantat. El segon cim, a l'esquerra
 de la foto, és el Pic de Peguera. (Foto Bloc "Trini i Salva")
 
7ª nit: Estany Gelat de Peguera.- De bon matí deixem l’estany de Sant Maurici i per la Vall de Monestero ens dirigim al circ de muntanyes que la tanquen i coronen: el Pic Morto (2.890 m), el Sobremonestero ( 2.823 m), el Pic de Mar ( 2.774 m), el Peguera (2.982 m) punt culminant de la zona i el pic de Monestero (2.878 m). Quan passem pel Prat de Monestero (2.115 m), encara no hem pujat gaire i el camí és molt agradable. Després vindrà l’ Estany Baix (2.235 m) i tot seguit els Estanys de Monestero. Més amunt trobem el darrer pla, els Fangassals, una mena d’Aigüestortes on el riu s’intenta obrir pas entre grans blocs de roca, un petit bosc i troncs caiguts. A partir d’aquí -dels 2.500 m-, sota el circ de cims que tanca la val, la ruta es torna més aspra i costeruda. Amb esforç i dificultat (4) voregem per la cara nord el Pic de Peguera fins al Coll de Monestero ( 2.700 m). Passem a l’altre costat de la collada,  a la Vall de Peguera, dominada per un nou i espectacular amfiteatre de muntanyes: el Tuc de Saburó (2.908 m), el Pic Mainera ( 2.906 m), la Cresta de l’Avió (2.777 m) –on l’any 1943 s’hi va estavellar un avió alemany (5)-, el Montanyó (2.708 m) i el circ lacustre –amb més de 25 llacs- que hi acull. Nosaltres farem nit, al final d’aquesta etapa, acampant sota el Pic de Peguera en uns plans que hi ha, a uns 2.550 m d’alçada, entre l’ estany Gelat i ells estanys Petit i Gran de Peguera.
 
El Coll i el Pic de Monestero des del Pic de Peguera. Observeu el "pedregam", a l'esquerra, de l'accés pel costat
de la Vall del Monestero. Els llacs que hi ha en primer terme son els Estanys de Peguera on nosaltres hi acamparem.
Al fons de la vall, a la dreta de la fotografia, es pot veure l'Estany Tort de Peguera.  (Foto del Bloc "Trini i Salva")

8ª nit: Estany Tort de Peguera.- Aprofitant que estem acampats sota mateix del Pic de Peguera decidim pujar fins al seu cim. “El Peguera, amb els seus 2.982 m d’alçada, és un dels gegants de la regió. És airós, mascle. Des del seu cim (una veritable i punxeguda cresta, on si el grup és nombrós, no hi cap) es domina una panoràmica magnífica” (6). La descripció és ben certa (ho podeu comprovar a la fotografia de grup, dalt del cim, que publiquem) i el panorama sobre els quatre costats recordem, certament, que era impressionant. Un cop hem fet aquest cim, aixequem el campament i reprenem la ruta passant per un seguit de llacs (E. de la Llastra, E. de la Coveta, E. Negre de Peguera), fins que arribem a l’Estany Tort de Peguera (2.310 m). És, aquest, un lloc amable amb el refugi "Josep Mª Blanc" -del CEC- situat a tocar del llac, en una mena de península, quasi en una illa. Nosaltres, però, plantem les tendes en un petit prat arrecerat, enmig d’uns grans blocs de granit, en una de les ribes de l’estany.

Gelera, que llavors encara hi havia, sota el Pic de Peguera.

Esquiant, sense esquis, a la gelera del Pic de Peguera.
 
Pic de Peguera (Foto del Bloc "Trini i Salva")
  
Dalt del Pic de Peguera (en Carles no hi és perquè és el que fa la foto)
 
Aquí si que hi és, en Carles, en solitari.

9ª nit: Espot.- Volem acomiadar la travessa  i aquesta estada per l'alta muntanya fent un darrer cim, el Pic Mainera (2.906 m). Com el Peguera  és al límit sud del Parc i, també, un dels que ofereix una molt bona panoràmica. El lloc on hem acampat és un bon punt per a iniciar l’ascensió. Sortim de bon matí, doncs volem aprofitar aquesta darrera jornada al màxim. Passem per sobre la presa de l’estany Negre de Peguera (2.350 m), voregem el petit estany Coreta (2.400 m) i, barranc amunt, arribem  fins a l’estany del Cap de Port (2.641 m). Som a la base del Pic Mainera, cal continuar, ara, per la  canal que, amb una pronunciada pendent, s’enfila fins dalt del cim. Valorem l’esforç necessari i el temps  de que disposem  –fins aquí hi hem emprat 2h 30’ i calculem que fins al cim encara hi ha més d’ una hora i  ens caldrà un temps similar per al retorn fins a l’Estany Tort-. Decidim, doncs, abandonar l’ intent, retornant fins al campament. Un cop hi som, desmuntem les tendes i baixem, vall avall, el camí que segueix el curs del riu Peguera. Vorejem els estanys de Trescuro i el de Lladres  i, per una pista, arribem a Espot (1.318 m) quan ja comença a fosquejar. Pensem que més que buscar un lloc per a acampar és millor demanar de poder passar la nit en un dels pallers del poble. Així, sobre un bon i tou jaç i flairant l'olor d'herba seca, passem la nostra darrera nit d'aquesta travessia pirinenca .
 
Cresta i Pic de Mainera des de l'Estany Tort de Peguera. (Foto del Bloc "Trini i Salva")
 
Espot.

Retorn a Barcelona.- Satisfets donem per acabada la travessa i tot passejant pels carrers d'Espot assaborim, després de tants dies de "vida salvatge", els plaers de la "civilització". Fem temps fins l'hora d'agafar l'autobús de la Alsina y Graells  que ens portarà, mig adormits en els seients, fins a Barcelona. Quan arribem a la parada final, a la Ronda de la Universitat, encara tenim temps -i ganes- per a acomiadar-nos prenent unes begudes a l’Orxateria Fillol de la propera plaça de la Universitat. Celebrem, complaguts, que tot ens hagi anat tant be.

Després d’aquest “Campament volant” o travessa, els membres del Clan, en vàrem fer moltes altres: 11 dies pel Pirineu aragonès –assolint l’Aneto (3.403 m)- o una molt peculiar “volta” a l’illa de Mallorca, l’estiu de 1966; una nova travessa del Montseny, l’abril de 1967; l’”expedició ZAPECA” –Zacaries, Pep i Carles- 8 dies per l’Alta Ribagorça, fent el Coma-lo-formo (3.033 m), el Besiberri Sud (3.030 m) i una ruta per la Vall d’Aran, el juliol de 1967; diverses travesses pels cims i muntanyes del Ripollès o un “campament volant” per l’Alt Berguedà, el juliol de 1968;... i ho deixem aquí per a no fer la llista impertinent i insuportable.

Aquest tipus d’excursions itinerants d’uns quants dies, ja ho hem dit, eren una veritable aventura i ens oferien la possibilitat de conèixer regions i muntanyes relativament llunyanes així com satisfer el nostre natural desig d’assolir reptes (“el primer 3.000”, acampar per sobre dels 2.500 m, conviure amb la natura –durant un seguit de dies- en uns espais completament “verges”, assolir un cim “difícil”,...). Però, potser sense adonar-nos, aquestes activitats –amb les seves diverses situacions i moments- ens ajudaven, també, a forjar el nostre caràcter estimulant o inculcant valors com el coratge, el seny, la responsabilitat, la prudència, el acceptar l'adversitat i superar-la, la previsió, l’autonomia, la companyonia, la generositat, l'esforç, la solidaritat, la tolerància, l’esperit de servei, l’amistat, el respecte a la natura, l'amor al país,... virtuts que, amb més o menys fortuna i alguna "ensopegada", hem procurat anar conservant.

Amb la perspectiva que ens donen els anys creiem que, de tot plegat, en podem estar força satisfets.


 
NOTES.-
 
1.- Segons recorda en Joan Miquel: El campament de Setmana Santa del '61 va ser el primer en el qual jo hi vaig participar, el van anomenar "Campament Volant" perquè ens varen descarregar a Begues i cada patrulla va fer via cap Campdasens per camins separats i vàrem passar la primera nit amb les tendes abans de trobar-nos al campament principal. Va ser pura aventura, amb imaginàries i tot, però recordo que, per la manca d’aigua durant el recorregut vàrem passar molta set. Per això l’anomenàrem “la travessa del camell”.

2.- Aquesta capella, com la moderna església de El Pont de Suert, és obra de l’enginyer Eduardo Torroja que va ser, també, president de l'ENHER. Era (doncs, ara, ja no hi és) una obra original, un oratori-aixopluc en forma de petxina o vela inflada. El seu contrast amb l'entorn natural no era, però, del gust de tothom (en Cela va dir que "era como una concha de apuntador" i d'altres  visitants opinaven que vulnerava la bona relació que hi ha d'haver entre arquitectura i paisatge...). En qualsevol cas fa uns anys que, -diuen- pel seu mal estat, va ser desmuntada -pels responsables del Parc- del lloc on estava i (que sapiguem) no s'ha tornat a muntar en cap altre lloc més.


3.- L’ascensió a Els Encantats implica superar algun “pas” d'escalada de IIIº en la pujada fins l’Enforcadura i al Gran Encantat. El cim del Petit Encantat, amb el seu atrevit i imposant aspecte, és força difícil (cal superar diversos “passos” de IVº ) i sense un equipament i experiència adequats és, fins i tot, perillós. El seny i la prudència, doncs, s’imposà aquell dia i –tot i el repte-, els més agosarats, decidiren, després d’haver “fet” el Gran Encantat, desistir d’aquest segon objectiu.

4.- La part més alta de la Vall de Monestero (on, el 31 de desembre de 1946, un allau acabà amb la vida d'un dels històrics muntanyencs i escaladors de casa nostra: en Ernest Mallafré), és una immensa “morrera” amb grans blocs de roca provinents d’antigues glaceres, primer, i una llarga i fatigosa tartera amb fragments de rocam, després. Si a això hi afegim la forta pendent i el pes de l’equip que dúiem a sobre, podeu entendre aquesta dificultat del que parlem. A més, per si això no fos prou, recordem que la motxilla d’en Pep (carregada, a més dels estris i equip personal, de bombones de butà...!!), que en una parada per a recuperar l’alè s’havia descarregat de l’espatlla, caigué rodolant pendent avall deixant astorat al seu propietari i a tota la colla. Ja veiem la motxilla saltant pels aires, a conseqüència de l’explosió de les bombones i tot el que hi havia dins fet bocins pel mig de la tartera. Afortunadament tot quedà en un ensurt: només el sac de dormir amb uns quants estrips -la motxilla es mantingué tancada- i, això si, la feina de baixar a buscar-la i tornar-la a pujar, des d’on un dels grans blocs l’havien aturat. Un desnivell, afegit, d’un centenar de metres.

5.- 24 d’agost del 1943. Els instruments del bombarder Dornier Do-214, joia de la Luftwaffe, havien fallat i la tripulació no es veia capaç d’orientar-se en la nit. L’aparell sobrevolava Baiona, centenars de quilòmetres al sud de la seva base, a l’aeròdrom parisenc de Villaroche. Abans que s’esgoti el combustible, els quatre homes de la tripulació salten en paracaigudes. Comença aquí l’increïble, fascinant periple de l’aparell, que va anar a estavellar-se en una cresta rocosa a prop de 2.700 metres d’alçada, just damunt de l’Estany Negre, al municipi d’Espot: havia sobrevolat prop de 200 quilòmetres de Pirineus –i sense pilot!– abans de caure a les muntanyes pallareses! Una proesa aèria que l’historiador Josep Pla Blanch ha reconstruït a Avions alemanys caiguts al Pallars durant la II Guerra Mundial (Garsineu Edicions. Tremp 1999) i que des d’aquesta setmana (finals de desembre del 2010) forma part dels (molts) atractius del Museu de Sort –ja saben, l’antiga presó del municipi reconvertida en espai que evoca el pas de fugitius de l’Europa nazi a través de la carena. El Museu ha incorporat als seus fons la ràdio del Dornier caigut –no pas abatut– a Espot, i un no pot deixar d’imaginar que va ser amb aquest mateix aparell amb què la tripulació devia comunicar-se per última vegada amb la seva base abans de saltar al buit.
Val a dir que era un vol d’instrucció de llarg recorregut, i que va tenir un final doblement tràgic: d’una banda, un dels quatre tripulants –el sergent Alfred Gindler, precisament l’operador de ràdio!– va morir durant el salt, en no obrir-se-li el paracaigudes, i les seves despulles descansen avui al cementiri militar de Berneuil, a la Charente-Maritime. Els seus tres companys d’aventura es van salvar –sembla– però Pla no ha pogut identificar-los i sosté que el més probable és que no sobrevisquessin a la conflagració. La paradoxa és terrible: si haguessin mort en el salt, com el sergent Gindler, avui tindrien una tomba amb nom i cognom a Berneuil. La dèria de l’historiador pel cas de l’avió fantasma arrenca al 1968, quan va visitar per primera vegada la denominada Cresta de l’Avió, i no ho va deixar córrer fins que al 1986 va resoldre l’enigma de l’avió fantasma, amb l’ajut d’un historiador militar alemany que el va posar sobre la pista del Dornier desaparegut. Desaparegut per als arxius germànics, és clar, que desconeixien el destí de l’avió, i anònim per als espanyols, que ignoraven com i per què l’aparell s’havia estavellat a Espot. (Font: A.L. L'increïble vol de l'avió fantasma. El Periòdic d’Andorra, 14 desembre 2010).
 
6.- Estanislau Torres. El Pirineu. Edicions Destino. Barcelona 1979. Pàgina 49.


Text.- Carles, Llorenç i Pep.
Fotografies.- Fons Documental del Clan Ós Gris i Bloc "Trini i Salva"  http://trini-salva.blogspot.com.es , bons muntanyencs, que 15 anys després -el setembre de 2010-  han fet part del mateix recorregut que nosaltres vàrem fer l'agost de 1965 i als quals agraïm l'oportunitat d'utilitzar algunes de les seves imatges.