.jpg)
CANTAR (MOLT BE) TANGOS AL CARRER
MIGUEL ALE
Passejar, amb calma, pel
Barri Gòtic de Barcelona és una cosa que, amb la Maribel, fem sovint. Recórrer
els seus carrers i places peatonals, les originals botigues, els petits cafès, els històrics edificis i escoltar
el so dels ocasionals músics de carrer -que saben aprofitar l’acústica de cadascun
dels seus bonics racons- és un regal que ens fem sovint.
Farà, potser, un parell
d’anys que en una d’aquestes passejades, al passar per la Plaça del Rei, la
melodia d’un conegut tango ens va fer
aturar davant un músic-cantant que, acompanyat de la seva guitarra, en feia una
interpretació magistral. Després en cantà un altre i, encara, un altre més...
Ben aviat, vàrem ser un bon grup de persones els qui, embadalits, formarem un
cor d’entusiastes oients. Fins que arribà el moment d’una curta o, potser,
estratègica pausa. Mentre l’artista bevia una mica d’aigua per a alleugerir la
gola, una senyora que l’acompanyava aprofità per a vendre uns CD’s que el
mestre-cantautor, prèviament, havia enregistrat. Nosaltres, complaguts, en
comprarem un. Aquell músic-cantant era, és, en Miguel
Ale.
En aquell CD, que porta
el nom d’ Arte y pasión, Miguel Ale hi interpreta els clàssics
inoblidables de la música argentina (Melodia
de arrabal, Pobre flor, Malena, Zamba de mi esperanza, Anclao
en París, Volver, Mujer y amiga, Yira, yira, Por una cabeza,
Tarde, Noche de carnaval, Mano a
mano, Caminito,…) i alguns temes
propis (Ha salido el sol o Milonga para el guardian). Tangos,
valsos, zambas, balades i milongues tocats i cantats, com diu la portada del
disc, amb art i passió.
No és la primera vegada
que comprem discos a cantants o músics de carrer. I a fe de Déu, que no ens en
hem penedit gairebé mai. En tenim de comprats a Santiago de Compostela, a Cracòvia,
a Rússia, a Roma... i al nostre Barri Gòtic. Normalment, tens la garantia de
conèixer el “producte” per endavant, d’haver sentit prèviament el so dels
músics o la veu del cantant. I des del punt de vista de “comerç just” l’ import
de la compra va, sens cap dubte, directament al “productor” sense intermediaris,
ni distribuïdores, ni discogràfiques. Una altra cosa és, en algun cas puntual i
concret, la poca qualitat de
l’enregistrament. En general, però, hem quedat satisfets i, sovint, son molts
d’ aquests CD’s els que escoltem -revivint melodies, llocs,
viatges i moments- en la “pau de la llar.”
Però, tornem al
protagonista d’aquesta entrada. Miguel Ale
va néixer, el 1950, a Rojas -la mateixa ciutat argentina on nasqué i va viure
la seva infància, l’escriptor Ernesto Sábato- una població, de quasi 30.000 habitants (molts
d’ells immigrants), de la província de Buenos Aires.
Miguel Ale és, per la procedència
dels seus progenitors, fruït d’una singular barreja: la mare d’origen basc i el
pare sirià, alauita com el ara sanguinari dictador Baixar al-Assad. Miguel,
però, de ben jove ha lluitat sempre contra els règims tirànics i totalitaris.
Essent estudiant de Dret a l’ Universitat de la Plata formà part dels grups, anomenats
“la guerrilla”, formats per estudiants, sindicalistes, intel·lectuals, i
lluitadors –de totes les classes socials- contra la dictadura militar que,
l’any 1968 (en un dels periòdics “cops de sable” que, des del 1930, s’han anat
succeint a l’Argentina), havia derrocat el govern democràtic. Va ser detingut,
empresonat i torturat, salvant la vida “de miracle” en més d’una ocasió (en el
darrer cop-govern militar del general Videla, l’any 1976, a l’Argentina hi van
haver 30.000 “desapareguts”, que cal afegir a un gran nombre de morts oficialment
declarades). El passat 15 de febrer, EL PUNT AVUI publicà en la seva darrera
pàgina una entrevista a en Miguel Ale
on parla, concretament, d’aquest període. (1)
Miguel Ale és poeta, músic,
cantant i compositor. Des de fa set anys viu a Barcelona on ell sol, amb la
companyia de la seva guitarra, o be formant conjunt amb el seu fill,
Leonardo, un guitarra solista –també,
per cert, molt bo- actuen amb el nom de Miguel
Ale & FrikTango (2). Els seus escenaris habituals son determinats
racons del Barri Gòtic barcelonès, petits locals, teatres o ateneus de
comarques i alguns recitals “per encàrrec”. A internet, buscant a “can Google”,
es poden visionar vídeos d’alguna d’aquestes actuacions (Toma este vals, Brillando en
la oscuridad, Vivo, Garganta con
arena, ...).
Fa poques setmanes, en
una nova passejada dominical per Ciutat Vella, els retrobarem de nou -cantant i
tocant- al peu de les escales de la Catedral barcelonina. Velles i noves cançons totes
elles, però, interpretades amb la mateixa intensitat i emoció de sempre. I
un segon i nou CD, Tangofussión, un bon complement al que ja tenen editat. Amb tangos
clàssics com Cambalache, Uno, Adiós
muchachos, Sur, El último organito, Garganta con arena, La
cumparsita, Nostalgias o Volver; cançons com Toma este vals amb lletra d’en Federico Garcia Lorca o la milonga Al olor del hogar i una més gran
aportació, en aquest disc, de temes propis: Aeki
traïdora, Sólo queda esta canción,
La pieza, Vivo i Brillando en la
oscuridad. Un bon recull que fusiona les melodies de sempre amb els
sentiments, la poesia íntima i vital d’en Miguel Ale i
la bona interpretació musical de FrikTango.
Del tot recomanables.
Miguel Ale.- ARTE I PASIÓN. ARCA Records. 15 peces. Veu i guitarra.
Miguel
Ale & FrikTango.- TANGOFUSIÓN. ARCA Records. 16 peces. Veu, guitarra solista,
guitarra rítmica i percussió.
Preu de cada CD: 10 euros. Cal adquirir-los als mateixos
intèrprets.
NOTES.-
(1)
Emili Bella, L’entrevista: Miguel Ale ”L’exèrcit
ens va torturar només per una reunió”. EL PUNT AVUI, dimecres 15 de febrer 2012
pàgina 56. Podeu buscar l’article clicant a http://www.elpuntavui.cat/canals/generes/entrevistes.html?id=5
(2)
Leonardo Ale toca la guitarra solista amb gran
mestria. El seu estil musical, tot i mantenir-se fidel a les arrels més pures
del folklore argentí, en algunes peces i ocasions incorpora influències del
jazz, el blues i el rock. Per això quan un músic amic els comentà,
cordialment, que alguns dels tangos tocats per Leandro sonaven una mica frikis..., Miguel i Leonardo, decidiren
batejar, ironicament, amb el nom de FRIKTANGO a la
parella musical que ambdós formen.
