GEORGES REMI (“Hergé”)
Georges Pròsper Remi va néixer a Etterbeek, una localitat
situada prop de Brussel·les, el 22 de maig de 1907. Realitzà els estudis
primaris, entre el 1914 i el 1918, en una escola municipal laica del cinturó d’aquesta
capital belga. Començà, també, a sortir amb els “Boy Scouts de Bèlgica” (BSB),
una organització aconfessional fundada l’any 1910.
Amb la Primera Guerra Mundial, l’agost del 1914, les
tropes alemanyes envaïren Bèlgica i ocuparen bona part del país. Georges Remi,
un nen de 7 anys, dibuixà als marges de les seves llibretes escolars les
aventures d’un noi que feia les mil i una jugades a l’invasor. Podem dir que
aquestes van ser les seves primeres historietes.
Per expressa voluntat del seu pare, Georges canvià
d’escola. Els estudis secundaris els va fer a un col·legi religiós de la
mateixa Brussel·les, “Saint Boniface”, educació que, segurament, l’influirà en
el seu caràcter, pensament i obra. Coincidint amb el trasllat d’escola, el 1919,
Georges canvià també de grup scout, incorporant-se a l’agrupament que ja
funcionava a la nova escola. Deixà els laics “Boy Scouts de Bèlgica” per
ingressar a la “Federació de Boy Scouts Catòlics”, en les activitats i
cerimonials dels quals s’hi trobà molt a gust doncs, en aquella època, estava
fascinat per les costums i tradicions dels indis americans. Els companys li
posaren el tòtem de “Guineu curiosa”. Va ser cap de la patrulla “Esquirols” i,
al 14 anys, col·laborà amb els seus dibuixos a il·lustrar la revista del seu
agrupament “Jamais Assez” (Mai Prou).
Es amb els scouts que Georges farà els seus primers
viatges fora de Bèlgica, aprofitant els campaments de vacances, visitarà
Àustria, Suïssa, Itàlia, França i Espanya. (1)
El mes de febrer de 1922 apareixen nous dibuixos d’en
Georges Remi a la revista “Le Boy Scout”, portaveu de l’organització dels
scouts catòlics; son il·lustracions per als articles interiors. Tot i que mai
va aprendre a dibuixar de forma acadèmica, els seus dibuixos amb traços clars i
senzills son molt expressius. En aquesta primera època apareixien signats amb
el seu nom, Georges Remi, les inicials G R, o amb els pseudònim “Atelier de la
Fleur de Lys”.
No es fins l’any 1924 que podem veure, per primer cop, el
nom d’ “Hergé” com a signatura dels seus treballs. “Hergé” (Her-gé) son les
inicials, R G –pronunciades en francès-, del seu nom i cognom posades al revés.
L’any 1925, “Hergé” començà a treballar al diari Le Vingtième Siècle una publicació
clerical, nacionalista i ultraconservadora dirigida per pare Norbert Wallez (2),
paral·lelament, continuà col·laborant
amb la revista dels escoltes que,des de finals de 1927, portava el títol de “Le
Boy Scout Belge” on ja hi podem veure dibuixos seus en alguna portada. En
aquesta revista scout, del 1926 al 1930, “Hergé” hi començà a publicar la seva
primera sèrie o historieta amb argument: “Totor, cap de patrulla dels
Borinots”, precedent del personatge que el farà
mundialment famós: “Tintín”. Les aventures d’en “Totor” no eren una
apologia del moviment scout sinó, més aviat, un seguit de trapelleries i
corredisses, rèplica de les escenes de les pel·lícules còmiques de l’època, a
les que en Georges hi estava molt aficionat. 
El pare Wallez va encomanar a Georges Remi la realització
i direcció d’un suplement setmanal de Le
Vingtième Siècle, adreçat als joves. Així, el novembre de 1928, aparegué el
primer número de Le Petit Vingtième.
És en aquest setmanari que, el gener de
1929, van aparèixer les primeres aventures d’un peculiar periodista “Tintín”
(una adaptació amb petits canvis, fins i tot en el nom, d’en “Totor”) amb el
títol de Tintín al país dels Soviets
d’un clar caràcter anticomunista. “Tintín” continuà, a Le Petit Vingtième, amb
nous viatges i aventures Tintín al Congo
(1931) on reflecteix la gran labor dels missioners belgues a la seva colònia.
La tercera aventura serà Tintin a Amèrica
(1932) en aquest cas “Hergé” va voler centrar la història amb els indis, però
va aprofitar per a denunciar l'explotació dels "pells-roges" per part
dels "homes blancs" i les màfies de gàngsters a la ciutat de Chicago
en la dècada dels anys 30. 
El seguiran, en diferents lliuraments -de quatre pàgines
setmanals- a Le Petit Vingtième, Els
cigars del faraó (1934) on, per primer cop hi trobem elements d’intriga i
emoció, tot i denunciant el tràfic de drogues; El lotus blau (1936) aquí son les trames diplomàtiques l’objecte de
denúncia; L’orella escapçada (1937) on l’acció gira al voltant d’un fetitxe a
una fictícia república sud-americana; L’illa
negra (1938) amb l’aparició del malvat Müller/Smith i El ceptre d’Ottokar (1939) en que l’acció se situa en uns països
balcànics imaginaris.
El maig de 1940 Bèlgica es envaïda pels alemanys, els
ocupants obliguen a tancar Le Vingtième
Siècle . L’octubre del mateix any, Georges Remi entrà a treballar, com a redactor
en cap del suplement juvenil Soir Jeunesse, al diari filonazi Le Soir. Serà, pels problemes que li produirà en el futur, una de les
decisions més controvertides de la seva vida. Per a “Tintin” això li suposarà,
en un diari de molta tirada, una més gran
difusió. En aquest mitjà continuà publicant les aventures de “Tintin”: El
cranc de les pinces d’or (1941); L’estel misteriós (1942); El
secret de l’Unicorn (1943); El tresor de Rackham el Roig (1944).
Brussel·les va esser alliberada pels aliats el setembre de 1944, el que va
suposar l’ interrupció immediata de la publicació del diari Le Soir
i, en conseqüència, de les aventures d’en Tintín. Es posà en marxa un procés de
depuració, de tots aquells que havien treballat per o en mitjans controlats
pels alemanys, i “Hergé” es quedà sense feina.
Començà, aleshores, un
veritable calvari per a Georges Remi. Va ser arrestat, per quatre vegades, per
les noves autoritats belgues acusat de col·laborar amb els nazis i el partit
reixista. A més es considerava que, amb la seva feina a Le Soir, ajudà a
consolidar i difondre la política dels ocupants.
En el conjunt de l’obra de George Remi anterior a 1945,
certament, no hi ha un compromís de tipus polític o social clar de tipus
rupturista o progressista ni una oposició a la nova situació del seu país; tot
i que, en algunes de les aventures d’en “Tintín” d’aquests anys, hi podem
descobrir una certa crítica sobre alguns temes com l’expansió feixista, el
tràfic de drogues, els problemes de les dictadures o la lluita armamentista,...
Segons els seus biògrafs, Hergé mai pensà ni tingué consciència d’haver
col·laborat amb els nazis ja que es considerava un simple treballador que
continuà amb la seva feina durant l’ocupació, complint amb la crida feta pel
rei belga Leoplod III als seus súbdits. Tot i això, el mateix Georges Remi
reconeixeria, anys després, el que considerà errors propis i decisions
equivocades: "Reconec que jo també
vaig creure que el futur d'Occident podia dependre del Nou Ordre. Per a molts
la democràcia s'havia mostrat decebedora, i el Nou Ordre portava noves
esperances. A la vista de tot el que va passar, es tractava naturalment d'un
gran error haver pogut creure en això" (3). I també: “La meva ingenuïtat
d'aquella època fregava la ruqueria, podríem dir que fins i tot
l'estupidesa" (4).
Aquesta situació d’exili interior d’en George Remi
finalitzà el 1946, quan l’editor i combatent de la resistència Raymond Leblanc
li proporcionà el recolzament financer i les credencials antinazis necessàries
per tal de poder publicar -en una societat formada per ells dos- el setmanari
“Tintín”. És en aquesta revista que
“Hergé” acabarà de publicar la resta d’aventures d’en “Tintín”: Les 7 boles de cristall (1948), El Temple del Sol (1949), Tintin al país de l’or negre (1950),
Objectiu: la Lluna (1953), Hem caminat
damunt la Lluna (1954), L’afer
Tornasol (1956), Stoc de coc
(1958), Tintín al Tibet (1960), Les joies de la Castafiore (1963), Vol 714 a Sidney (1968) i, el darrer, Tintín i “els pícaros” (1976). La revista “Tintín” va tenir un èxit
important, amb una tirada de més de 100.000 exemplars setmanals, això culminà
el seu reconeixement internacional. És probable que Hergé hagués sofert algun
tipus de condemna judicial de no haver sigut per la creació d'aquesta
publicació. En aquest sentit, s'ha assenyalat freqüentment que va ser en
“Tintín” qui va salvar a Hergé.
Els 23 àlbums de “Les Aventures de Tintín” han sigut
traduïts a gairebé tots els idiomes del mon. Georges Remi, no tingué -com molta
altra gent- una vida fàcil. Amb tot, ens atreviríem a dir que l’escoltisme el
marcà, tant a ell com al seu personatge “Tintín”. Quan, en una entrevista al
final de la seva vida, l’escriptor Numa Sadoul afirmà en la conversa que
“Tintín és un tossut boy scout !”, Georges Remi no va dubtar en respondre: “ I
per què no ?... Creu vostè que és tant ridícul fer una bona obra, estimar i
respectar la natura i els animals i esforçar-se a ser fidel a la paraula donada
?” (5).
Georges Remi, “Hergé”, va morir a Brussel·les el 3 de
març de 1983 als 76 anys d’edat.
Notes.-
(1) Sembla confirmat que Georges Remi,
amb els scouts, estigué dues vegades a Espanya. La primera, l’agost de 1923, en
el decurs d’una travessa pels Pirineus; entraren a la Val d’Aran pel Portilhon i passaren la nit a Vielha. La segona, l’estiu de
1931, va ser un “tour” més turístic; van anar fins a Saragossa i Madrid (on
visitaren el Museu del Prado i, seguint els topics, presenciaren una “corrida”
a la plaça de Las Ventas).
(2) El pare Norbert
Wallez (nascut el 1882, per tant 25 anys més gran que Georges Remí) tingué una gran predilecció i influència
sobre “Hergé”. Contribuí a que aquest s’instruís moral i culturalment, dins
d’un profund adoctrinament catòlic. Norbert Wallez, d’ideologia ultraconservadora,
era un admirador manifest d’en Mussolini i el feixisme i propugnà, el 1923, la
federació de Bèlgica amb la catòlica regió alemanya de Renània. Era, també un
antisemita i anticomunista declarat. El pare Wallez tingué una importància
decisiva en l’elecció dels primers destins de les aventures d’en Tintin: la
Rússia Soviètica on s’enfronta als bolxevics, el colonitzat Congo Belga i els
idealitzats Estats Units. El 1932 Georges Remí es casà amb Germaine Kieckens, secretària
del diari Le Vingtième Siècle i del
pare Wallez. Amb tot, el 1933, Wallez va ser destituït, pels seus superiors,
com a director del diari i destinat a conservar les runes de l’abadia d’Aulne.
Amb l’ invasió alemanya de Bèlgica reprengué les seves publicacions de tipus
polític i ideològic, donant suport al pro-nazi Partit Reixista d’en Leon
Degrelle. El 1947, va ser acusat de col·laboracionisme i condemnat a quatre
anys de presó i al pagament de 200.000 francs de multa. Estigué empresonat a
Charleroi fins el 1950. Un cop alliberat, malalt de càncer, va ser acollit pel
matrimoni Remi fins a la seva mort l’any 1952.
(3) Entrevista amb el “Haagse
Post” l’any 1973.
(4) Entrevista a la revista flamenca “Elvesier” l’any 1973.
(4) Entrevista a la revista flamenca “Elvesier” l’any 1973.
(5) Numa Sadoul:
Conversaciones con Hergé. Editorial
Juventud, Barcelona 1983.
