dilluns, 10 de febrer de 2014

MATINAL SOLIDARIA -BML- EL DIUMENGE DIA 2 DE MARÇ



MATINAL SOLIDÀRIA
BARCELONA MAGIC LINE: 7 TURONS PER 7 CAUSES


A la darrera sortida Xino-Xano en Carles suggerí la possibilitat que la colla –si hi estàvem d’acord- participéssim, en algun dels seus diferents recorreguts, en aquesta caminada solidària.




QUE ÉS LA BML ?:

·   La BML és una travessa solidària que recorre set turons emblemàtics de Barcelona. Es fa caminant i no és competitiva.

·            Cada equip assumirà un doble repte: solidari i esportiu, que haurà de concretar en el moment de la inscripció.

·         El repte esportiu consisteix en triar una distància a assolir del recorregut total de la BML. Les distàncies són 10, 20 i 30km.

·              La inscripció es fa online en aquest web:
www.barcelonamagicline.org i té un cost de 30€ per equip. El termini d’inscripció finalitza el 23 de febrer de 2014 i s’ha de fer a la pàgina web.

·         Per a participar-hi cal formar part d’un equip. Cada equip pot tenir entre 3 i 25 components, sense limitacions d’edat.

·        El repte solidari és la quantitat de diners que l'equip es compromet a recaptar (50€, 200€, 500€, 1000€, 3000€, 10.000€...) per als projectes socials de Sant Joan de Déu. Cada equip es plantejarà, en el moment de la inscripció, la quantitat de diners que es proposa recaptar (100€, 500€, 1000€...) per als projectes socials Sant Joan de Déu. Disposarà fins el dia de la marxa (2 de març) per assolir el seu repte.

·   Tots els recorreguts acaben a la Plaça de la Catedral, on se celebrarà una festa final oberta a tothom.

·   La BML és una travessa solidària que recorre set turons emblemàtics de Barcelona. Es fa caminant i no és competitiva.

CADA TURÓ ESTÀ ASSOCIAT A UNA CAUSA:

·         La Rovira, el turó de les Emergències socials.-
 Atenem la creixent demanda d’ajudes econòmiques per allotjament, transport, menjar, roba... que van molt més enllà de l’atenció sanitària. Des de Sant Joan de Déu tractem els pacients i usuaris d’una manera integral.

·         El Carmel, el turó de la Recerca Biomèdica.-
    Promovem i coordinem la recerca que duen a terme els centres de Sant Joan de Déu, especialment en els camps de les malalties mentals i infantils.
    Research Foundation Sant Joan de Déu

·         La Creueta del Coll, el turó de la Cooperació Internacional.-
   Donem suport als centres sanitaris que té Sant Joan de Déu a països amb rendes baixes, a través de diferents programes d’agermanament.

·         Tibidabo, el turó de la Salut mental.-
    Duem a terme programes d’acompanyament assistencial, social i laboral per a les persones que pateixen transtorns mentals.
    Parc Sanitari Sant Joan de Déu
    CET Intecserveis

·         Sant Pere Màrtir, el turó de la infància hospitalitzada.
  Treballem per garantir als infants una experiència d’hospitalització el més humanitzada possible.
    Hospital Maternoinfantil Sant Joan de Déu

·         Montjuïc, el turó de les persones sense llar.-
   Treballem per la reinserció social de les persones que es troben en situació de sense llar, a través de programes d’allotjament temporal, recuperació d’hàbits i formació.
    Sant Joan de Déu Serveis Socials

·         Mont Tàber, el turó de les persones dependents.-
 Oferim serveis assistencials, protecció jurídica i suport personalitzat a persones amb autonomia limitada i que requereixen d’atenció especial.
    Fundació d’Atenció a la Dependència
    Fundació Germà Tomàs Canet
    Sant Joan de Déu Serveis Sociosanitaris



RECORREGUT:



Rumiem-ho, parlem-ho per telèfon o per internet i –finalment- decidim. El termini d’inscripció finalitza, recordeu-ho, el proper 23 de febrer


diumenge, 9 de febrer de 2014

CRÒNICA DE LA 45ena SORTIDA XINO-XANO


PASSEJADA DE SITGES A VILANOVA -DE “PUNTA” A “PUNTA”- PEL CAMÍ COSTANER DELS COLLS

Ja abans de la sortida els e-mails bullien. Hem fet l’aproximació en tren, uns –els més romàntics- l’han volgut agafar a la l’Estació de França tot rememorant l’antic edifici, els vells combois i les locomotores de vapor; altres –els qui volien dormir mitja horeta més- ho han fet al “baixador”  de Passeig de Gràcia i les que, sigui perquè tenen l’estació gairebé al costat de casa o perquè –venint del Maresme- no en tenien més remei, han pujat a l’estació de Sants. Els quatre que venien de l’estació d’origen ens han guardat lloc per a tots: els deu que hem pujat al Passeig de Gràcia i les dues Elenes que ho han fet –pels pels (sort que elles en tenen !)- a Sants.

El tren a la "romàntica" Estació de França (mitja hora abans que els de les estacions de Passeig de Gràcia i Sants...)
El nostre homenatge al "romàntics" que encara queden...

Dalt del tren, tots anem-hi dalt del tren, hi ha lloc per tota la gent... deia la cançó i és veritat, el tren anava gairebé buit tot i que nosaltres sols, amb les salutacions, rialles i converses hem “omplert” tot l’ambient.
 
Sense gairebé adonar-nos hem arribat a Sitges. Només sortir de l’estació, un de la colla ens ha fet parar atenció en el rètol d’un establiment: “TAPERIA” ...no de tapes, deu ser de taps... ha dit irònicament i –coneixent-lo- sense cap tipus de prejudici. Aquest comentari ha donat peu, en un dels grupets en que s’ha anat fragmentant la colla, a una breu –però profunda- conversa sobre l’influencia que els condicionants ideològics, culturals, religiosos o morals (o, potser, tots ells) tenen en el món i mots homosexual i gai. Convenim que la principal diferència entre aquets dos termes és que el segon, gai, com que és sinònim  d’ “alegre”, “divertit”, “xiroi” -tant en català com en anglès- és un mot –relativament recent- positiu, escollit per la comunitat gai d’arreu del món per a referir-se a si mateixos, reivindicar la plena acceptació de la seva opció sexual i els seus drets. En canvi homosexual és un mot més antic, del segle XIX, que originàriament –i, en determinades persones o cercles, encara avui- té (o se li vol donar) una connotació negativa relacionada amb un “vici”, “desviació”, “patologia”, “malaltia” o “tara” que cal perseguir, prohibir, amagar o tractar. Concloem que, com en moltes altres coses, el veritable “remei” davant determinats estereotips, és la cultura sense prejudicis, la llibertat, el respecte i la tolerància.  



Baixem cap el Passeig pels bonics carrers vorejats de botigues i cases modernistes. Certament Sitges te un gran encant !!. Xerrant, xerrant, arribem al final del Passeig Marítim, a la platja de les Anquines, davant de l’hotel Terramar. És el lloc, gairebé fora del nucli urbà, on tenim previst esmorzar.



Així ho fem. Quan ja arribem a les darreres queixalades dels respectius entrepans, hem pràcticament buidat els pots d’olives de l’Elena i la bota de vi d’en Pep... parem la “taula”, damunt d’uns bancs, per a la segona part de l’àpat: la coca artesana de la Mª Rosa, les llaminadures de la Conxita, les “petaques” amb les gotes –Mascaró, Torres i orujo- d’en Llorenç, en Jaume i l’Antonio, les tassetes de disseny de l’altra Elena i els termos amb el cafè i la llet de la Montserrat i en Josep Mª. Acabem –gairebé amb tot- contemplant la vista, que des d’aquest lloc, es te de la vila; l’espectacle de les ones que –avui-, empeses pel vent, espeteguen amb força damunt els trencaones i la companyia d’unes petites gavines que s’han auto-convidat a l’esmorzar.


Ja més “en forma”, continuem fins al final del passeig. Aquest acaba a  la Riera de Ribes que –en l’ aiguabarreig d’aigües salada i dolça- de la seva arribada al mar forma un petit estanyol, on les gavines i un assortiment d’ànecs s’hi mullen el cul... Ens hi estem una estona contemplant, com si no ho haguéssim vist mai, el seu airós caminar i capbussades.


Per a travessar la riera hem de passar, seguint les senyals roges i blanques del GR 92, per sota la barana del passeig, a tocar del trencaones. Com que fa vent ho fem, amb precaució, per damunt les roques mullades i –només als més  “agraciats/des”- els toca el premi de la remullada d’alguna onada.

La natura es sàvia i poc rancuniosa, com que –a alguns/es- ja ens ha mullat prou, fa que l’aigua de la riera passi per sota d’una platja de còdols. La creuem, doncs, sense ni tant sols adonar-nos-en, ni –evidentment- mullar-nos. Per una pista arribem a l’aparcament de la discoteca Atlàntida al final del qual, ja en forma de corriol, comença el sender GR 92.



El camí s’enfila fins dalt de la Punta de les Coves. És la primera “punta”, envoltada de penya-segats que passarem. S’anomena així perquè a la seva base, a ran i sota el mar, hi ha diverses coves. La més important és la del Gegant, un indret de molt difícil accés on, l’any 1954, s’hi va descobrir un jaciment paleolític (1).


Seguim. Avui no ens perdrem, diem, ja que el camí va –sense cap altra alternativa- entre els estimballs de la costa i la via del tren. La primera platja que trobem és la cala de l’Home Mort. És una cala idíl·lica, situada entre les puntes de les Coves i la de la Desenrocada, formant una badia molt oberta. La platja està dividida en dues (la cala d’en Rosers i la platja de l’Home Mort) per un penya-segat rocós. Ara les veiem completament buides però, els mesos d’estiu – amb un petit xiringuito inclòs- estan molt concorregudes pel col·lectiu gai que hi practica, com en moltes altres platges i cales d’aquesta zona, el nudisme.


Platja de l'Home Mort i Punta de la Desenrocada.


La segona “punta” que trobem és la de la Desenrocada a l’extrem de la qual hi ha –diuen- un gran precipici. Nosaltres la superem, uns per dalt i uns altres per baix -pel camí que passa pel costat de la via-, sense “gaudir” de l’emoció i el vertigen de l’estimball. La ruta passa, després, per sobre la cala de la Desenrocada –de còdols, petits i grans, estreta i no molt llarga- on hi trobem una mena de catúfol de ceràmica, que un dels vells llops de mar de la colla ens aclareix que és un càntir poper (utilitzat per a la pesca professional del pop) que el temporal deu haver arrencat i deixat –sense trencar-lo !!!- a la platja. La Conxita (després de netejar-lo i airejar-lo) el farà servir, a casa seva, com a element decoratiu.

Algunes de les "puntes" tenen tres opcions de pas: per dalt, pel mig i per baix...

Pugem –algú amb el catúfol poper a coll...- fins a la Punta Grossa. No anem tampoc pel camí que, per damunt del cingle, segueix el perímetre de la “punta” i la superem pel costat i per sobre de la “trinxera” del ferrocarril. A l’altra banda podem veure-hi algunes petites i estretes cales que avui, amb el fort onatge, son  platges que -en lloc de sorra o còdols- estan formades per espuma.


La quarta “punta” és la de l’Ombra, anomenada així segurament perquè, al capdamunt, hi ha un petit bosc de pins. Els mesos de calor aquest indret, ombrejat i airejat per la marinada deu estar molt sol·licitat. Ara també s’hi està be. Hi fem una curta parada, mentre anem veient passar –amunt i avall- amb força freqüència, els trens.


El camí segueix vorejant la costa. Un cop hem superat la punta de l’Ombra podem veure la caixa de morts, una gran roca en forma de taüt, despresa del cingle i lleugerament inclinada sobre el mar com si estigués dalt d’un cadafal.

"La Caixa de Morts" sota la Punta de l'Ombra.


Passem per algunes cales més fins que, davant nostre, sobre els túnels del tren que travessen la Punta Llarga, hi veiem la masia dels Colls (2). Com que anem molt be de temps (potser, per allargar l’excursió haguéssim tingut de resseguir –apartant-nos del sender  i apropant-nos al límit de la costa- els perímetres de cadascuna de les “puntes”... però ara ja està fet) ens estem una estoneta asseguts, tot contemplant el panorama. Som de cara al mar, com sargantanes al sol, darrera nostre –tot i que des d’on som no la veiem- hi ha la Casa dels Colls. Tenim, al costat, la tanca i la frondositat del vell jardí –ara naturalitzat per les especies autòctones- fet per l’antic propietari d’aquest lloc, en Felip Bertran i Güell, després de la Guerra Civil. A la Punta Llarga, si anem on les onades peten sobre la costa, hi veurem diversos bufadors, escletxes  per on les onades penetren a les roques amb força i surten transformades en una mena de guèisers o sortidors d’escuma. Nosaltres –prudents- avui, que el vent bufa fort i el mar està força mogut, preferim prendre el sol tot i que, des d’on som, de tant en tant sentim el brogit dels rompents de les ones sobre les roques.




Prosseguim. Passada la Punta Llarga, ja albirem la façana  marítima de Vilanova i la Geltrú. La “punta” que toca ara és la Punta Mabrera a l’extrem de la qual es conserven, molt malmeses, les restes d’un vell niu d’ametralladora (3). El camí passa a partir d’aquesta “punta” proper al mar, a vegades s’estreny i algun tram transcorre, per zones pedregoses, a prop de la via del tren.


Finalment arribem a la platja del Far o de Sant Cristòfol, ja a Vilanova i la Geltrú, on hi podem veure un altre niu d’ametralladora, aquest més ben conservat. Pel mig de torres noucentistes arribem a l’ermita de Sant Cristòfol amb la casa on va viure i morí Eugeni d’Ors al costat (4).


Una mica més avall trobem el Far o la Farola com l’anomenen aquí. L’edifici, del 1866, acull el MUSEU DEL MAR http://museudelmarvng.blogspot.com.es actualment està en fase de condicionament per a una posterior obertura –millorat i ampliat- passat l’estiu, per tant no el podem visitar. La torre del Far és de l’any 1905.

Travessem, per un pont, el Torrent de la Piera i arribem al Port dels Pescadors on en podem veure a algun feinejant amb les xarxes. Anem Passeig Marítim enllà fins que arribem a la Rambla on ens fem una fotografia de grup davant el monument a en Francesc Macià, obra de l’escultor Josep Mª Subirachs.


Prenem les cerveses, mentre fem temps fins a l’hora de dinar, a la terrassa del Club Nàutic –tot contemplant els iots del Port Esportiu- i al cap d’una estona ens hi entaulem. El dinar, de menú, ha estat molt be i l’entorn molt agradable. Als postres hem pres cava a la salut de la Carme i en Pep que (ningú ho diria...) aquests dies fan anys. Salut i felicitat !!! Si i Si !!!

Les cerveses...

El brindis...

La foto de grup, després de dinar...

La passejada d’avui, d’uns 8 km en total –d’estació a estació- ha estat molt relaxada i sense cap ensurt ni marrada. Ja tocava !!.

A l’estació de Vilanova i la Geltrú reprenem el tren, que ens portarà als respectius destins i... “colorin, colorado... aquesta crònica s’ha acabado”

Agraïm a tots/es la vostra assistència i participació i, especialment, a en Josep Mª la feina d’organització de la sortida.

Fins la propera Xino-Xano, que serà el dijous 13 de març i –gairebé segur- anirem al Brull a visitar el Poblat Ibèric del Turó de Montgròs. Anirem informant per mitjà del Blog i/o el correu electrònic. No hi falteu !!

Una abraçada.

45ena XXR, THE FILM

Directed by J. Llovera



NOTES.-

1.- Però la història no s’acaba aquí: l’any 2005, dos investigadors de la UB van revisar el material recollit durant l’expedició del 1954 i conservat a l’Arxiu Històric de Sitges i van trobar-hi les restes d’una mandíbula que no havia estat datada. Gràcies a les tècniques de datació radioactiva per urani-tori s’ha pogut confirmar que la mandíbula té 53.000 anys d’antiguitat i correspon a un neandertal. De fet, és una de les poques restes humanes anteriors a l’ Homo sapiens trobades a Catalunya. Sembla que llavors el mar quedava molt més lluny de la costa i la franja litoral, entre la zona muntanyosa de Garraf i l’aigua, era una zona boscosa amb molta caça i per tant un bon i temperat habitat, també, per als neandertals.

2.- La Masia dels Colls està situada darrera la Punta Llarga o dels Colls, damunt les foradades fetes als anys 1880 i 1914 per passar-hi la línia del ferrocarril. La masia és al mig de la línia de terme de Vilanova i la Geltrú amb Sant Pere de Ribes. Els pescadors vilanovins l’anomenen “Masia Nova”. En un document reial de l’any 1372 s’esmenta un mas des Coyll. La masia dels Colls va ser adquirida, l’any 1644, per l’Ordre de la Mare de Déu de la Mercè. El 1835, els frares van ser exclaustrats i desamortitzats; posteriorment va ser subhastada públicament i adquirida, l’any 1849, per Joan Samà i Martí, que la va convertir en un centre d’explotació vinícola. L’any 1892, la propietat va passar a Joan Soler Suau, de renom Sans de Gornal i després de la Guerra Civil va ser adquirida per la família Bertran i Musitu. L’any 1939, Felip Bertran i Güell va transformar la masia dels Coll en la residència Casa del Mar, lloc de trobada d’importants personalitats i envellint-la amb uns grans i cuidats jardins, les restes dels quals, avui, s’han barrejat i naturalitzat amb d’altres espècies pròpies de la zona. Hi ha un projecte iniciat, però aturat, de convertir la masia en un petit hotel. El seu aspecte actual,  ple de grafits i pintades, és de total abandonament.

3.- Durant la darrera Guerra Civil (1936-1939) molts sectors de la costa van comptar amb nombroses posicions defensives per tal de defensar el territori davant d’un hipotètic desembarcament de les tropes franquistes. Les construccions més habituals, en aquest sector, eren nius d’ametralladora d’uns 3 metres de llargada per 1,5 d’ample; amb una entrada lateral i dos espitlleres horitzontals amples i allargades per a poder obrir foc amb eficàcia i seguretat. De forma quadrangular i acabats amb una tronera semicircular, tenien roques de l’entorn encastades al sostre i parets per poder camuflar-lo davant l’enemic i, especialment, l’aviació feixista. Aquest niu d’ametralladora, com el que veurem més endavant prop del Far de Vilanova  molt propers –els dos- a la línia de la costa, protegien –segurament amb d’altres sistemes defensius com podien ser punts d’observació, defenses i llocs atrinxerats- les platges davant un eventual desembarcament.

4.- La capella és del segle XIV, va ser restaurada a partir de 1505 i serví de llatzeret durant l'epidèmia de pesta de 1651-52. L'actual edifici fou consagrat el 1788. Durant el segle XIX va ser de nou rehabilitada amb fons de l'"americano" Joaquim Soler i Serra. És l'única església del terme de Vilanova i la Geltrú que no va patir danys durant la passada guerra civil i així es conservaren dues gran pintures –de Sant Antoni i de Sant Francesc- procedents de l’antic convent dels caputxins, la darrera, obra d’Antoni de Viladomat . Posteriorment -l'any 1944- la va comprar l’escriptor i filòsof Eugeni d'Ors –Xènius-  que s’hi va fer construir una casa al costat, on hi va morir l’any 1955, a l’edat de 72 anys. Allà va fundar La Academia del Faro de San Cristobal, on es reunien escriptors, filòsofs i artistes i on va reconduir la seva relació amb Catalunya, que abans havia passat per períodes de desafecció tempestuosos.


Text.- Pep


Fotografies.- Montserrat B., Joan Miquel, Enric, Josep F. Jaume/Mª Rosa i Joan.