dissabte, 14 de desembre del 2019

CRÒNICA DE LA 102ena SORTIDA XINO-XANO



CAMINADA PELS PAISATGES DE TARDOR DE LA FAGEDA DE LA GREVOLOSA I LES AMAGADES ERMITES DE LA VALL DEL CORB


En la primera part d’aquesta caminada hem repetit l’itinerari que, per la Fageda de la Grevolosa, vàrem fer -fa cinc anys- el novembre de 2015 a la comarca d’Osona (https://clanosgris.blogspot.com/2015/11/cronica-de-la-62ena-sortida-xino-xano.html).

Després hem passat, pel coll de Bracons, cap a La Garrotxa: travessant bona part de la vall de Bas hem enfilat cap a la vall del Corb. Un cop allà -mig amb els cotxes, mig a peu- ens hem arribat fins les amagades i encisadores ermites de Sant Martí i de Sant Miquel.

Us ho expliquem tot plegat.


Aproximació.- Aquesta excursió ha estat una de les més multitudinàries que hem fet fins ara (cal remuntar-se al juliol de 2015, la sortida 59ena, “Especial de Estiu”, que vàrem fer a Llançà i a la del desembre del 2018, la sortida 91ena “cargolada de Nadal”, que vàrem fer a Campllong) per a igualar, en les tres, el nombre de participants: 20 xino-xaners i xino-xaneres.

A favor de la que hem fet ara, cal afegir que les dues anteriors eren més “tiberis de germanor” que veritables caminades amb “tiberi” final. Aquesta, la del passat dijous, ha estat una Xino-Xano més “autentica”, amb tots els seus requisits: fer un recorregut “digne”, d’una llargada i dificultat raonable, culminada amb el dinar.

Però bé, totes son prou meritòries. Xerrar, riure i menjar -encara que no es camini massa o gens- també és molt bo... i, encara que sembli un contrasentit, ens carrega de salut i d'energies. No és així, amics ?

Al que anàvem. El passat dijous 12, “d’hora, ben d’hora” a 2/4 de 8 del matí, al xamfrà de Travessera amb Lepant, ja hi havia quatre cotxes amb quatre excursionistes cadascun (bé n’hi havia un que només en portava tres, ja que el quart el recolliria poc després a la sortida de l’estació de la Renfe del Clot), mig endormiscats encara, però preparats per a la marxa.

Les salutacions, en aquesta ocasió, han sigut efusives però breus (doncs fotia un fred que pelava...i alguns ho han fet sense ni tant sols sortir del cotxe). Un nou membre -company “canyer” d’excursions d’alguns de la colla-, en Enric Serra, s’ha afegit avui,  per primer cop, a les nostres sortides. Molt benvingut, Enric, i que sigui per molts anys.

Sortim de Barcelona per la Meridiana, travessem -amb el seu habitual trànsit matiner, però sense cap retenció- el Vallès i, passat el Congost, un cop entrem a la comarca d’Osona, se’ns afegeix una nova companya: la boira. No ens deixarà fins que, passat Torelló, ens enfilem cap el túnel de Bracons [1].

A un costat, amb l’ermita avui amagada entre boires altes, hi tenim les serres de Bellmunt i de Curull i a l’altre, el seguit de muntanyes que s’enfilen cap a les serres dels Llancers, Cabrera i el Collsacabra. Nosaltres ens dirigim cap a les muntanyes que tenim davant, on el punt culminant és el Puigsacalm i en direcció al pas natural que, pel coll de Bracons, permet anar a La Garrotxa. La vegetació, força abundant, mostra ja els efectes del fred, la pluja i sobretot del vent d’aquestes darreres setmanes: molts pocs arbres -pràcticament només les alzines- conserven les fulles. Estem, climatològica i paisatgísticament, a finals de tardor i a l’entrada de l’hivern. La natura, però, sempre te els seus atractius o, com a mínim, a nosaltres ens ho sembla.

Just abans d’entrar al túnel de Bracons, agafem la sortida de Sant Andreu de la Vola. Una mica abans -si hi hem prestat atenció- haurem vist des de l’autovia, enmig de turons, la església parroquial i la rectoria de Sant Andreu de la Vola [2]. Un cop hem sortit seguim la carretera, que passant per damunt de la boca del túnel, ens porta al Veïnat de Dalt, el veritable nucli de població d’aquest petit poblet. Allà hi trobem la vella i ben restaurada masia de Can Piguillem, reconvertida en restaurant. Al gran pàrquing que hi ha davant, fa pocs minuts, que ja ens hi esperen en Carles i la Rosa, ben arrecerats dins del cotxe. Fora estem a 1º, per això les salutacions i els petonets les fem, amb les mans, des de dins dels vehicles. Les abraçades ja les farem, quan no tinguem més remei que sortir fora, una mica més endavant.

Formem una corrua de 5 cotxes  i enfilem la carretera que va cap a la Vall de Bas i Olot, pel coll de Bracons. Enrere deixem les poques cases habitades del Veïnat de Dalt, amb les llars de foc ben enceses com ho  demostra el fum que -fent una mena de ziga-zagues- surt per les xemeneies. Fot un fred que pela i clar, fora de les cases, no es veu a ningú !

Recordem el punt de la carretera on hem d’aturar i estacionar els cotxes per a dirigir-nos, des de la seva part inferior, a la Fageda de la Grevolosa. Passat el punt quilomètric 23, on hi ha un petit cartell que diu “al Molí de Bracons”, hi aparquem -a banda i banda de la carretera- els vehicles.

Ara si que, mentre ens enfundem dins dels anoracs, ens posem els guants i ens embotim, les gorres i barrets, fins les celles i les orelles..., aprofitem per a saludar-nos com Déu mana. “Continuem a 1º...”, diu algú. El cel ennuvolat, segurament, ha impedit que glacés... només, en alguna petita i ombrívola raconada hi hem vist algun petit mantell de gebre.

A la dreta de la carretera, on hi ha el cartell que hem esmentat, hi arrenca un camí de carro. Ja ho coneixem de l’altre vegada que hi vàrem venir. Son 2/4 de deu, abrigats no notem el fred, el cel està un xic ennuvolat però dona la impressió de que no ens plourà.



Al cap de molt poc travessem, per damunt d’unes pedres, la Riera de Bracons. No hi tenim cap dificultat doncs no hi baixa gaire aigua. Un cop som a l’altre costat, en un espai més obert i apartat de la humitat del torrent, decidim esmorzar-hi.


L’esmorzar.-  Al mig del camí, que aquí es confon amb la vegetació dels costats, muntem la “paradeta”. Les olives damunt una safata feta amb paper d’alumini, la bota que va circulant, els entrepans que porta cadascú al seu gust i per postres, amb el cafè, la llet i les “gotes”, “teules” unes galetes “arrebossades” de xocolata, “palmeres” o “ulleres” (com les anomenaven quan érem petits) de pasta de full i pastilles o tabletes de bona xocolata,... nyam, nyam... Quan ho hem enllestit tot, a fe de Deu que ja no notem el fred.. N’hi ha que es treuen  les bufandes i els grossos mocadors de coll i, fins i tot, alguna peça (sobrera) de roba... !




Refets per l’esmorzar i amb ganes de “marxa”, continuem.


La caminada.- Avui hem esmorzat en poc més d’un quart d’hora. Es coneix que teníem gana i a peu dret, hem anat “endrapant” sense gaires converses. Falten uns minuts per les deu quan comencem la passejada.

Quan ja hem caminat, aproximadament, un quilòmetre -també ho teníem present d’anteriors visites a la fageda- cal deixar el camí de carro per on anem i desviar-nos per un corriol, senyalitzat amb la clàssica fita feta amb pedres, que s’enfila (a l’esquerra) per dins del bosc.

La sortida d’avui -ja ho veureu-, pel que fa a l’itinerari seguit per la colla, ha estat una mica anàrquica i, en certa manera, s’ha fet a la mida, ritme i al gust dels diferents participants.

En aquest punt de la ruta, els dos Carles ens comenten que seguiran un tros per la pista (que, sembla, porta a l’ermita de Sant Nazari) i ens esperaran allà o retornaran, de nou, fins on hem deixat els cotxes. La resta d’expedicionaris, els altres 16, seguim muntanya amunt en direcció a La Grevolosa. “Nois i noies, ja surt el sol... No ens podrem queixar, tindrem -com gairebé sempre- un bon dia...” crida en Josep Mª que obre la marxa. Certament, pel mig del brancatge, ens arriba la claror i sentim (potser psicològicament) l’escalforeta de l’Astre Rei.

Estem travessant un bosc mixt, format per roures, alzines, boixos -algun grèvol-, faigs i, aquí i allà, algunes mates de galzeran amb els seus rojos fruits. Al poc arribem al trencant des d’on surt, per la dreta baixant cap a l’esplanada on hi ha l’ermita, el camí de Sant Nazari. Hi anirem quan tornem. Seguim, ara, el camí que per l’esquerra i en pujada, va cap a la Grevolosa. 

A mesura que anem avançant, estem aproximadament a una alçada de 1000 metres, els faigs es van imposant, tot dominant el paisatge.



Després d’un tros on la ruta passa per damunt d’unes pedres (que serà que als faigs els agrada tant créixer abraçats damunt les roques... !!), el camí va planejant cap el cor de la Fageda de La Grevolosa. Un panell informatiu i alguns monumentals exemplars -catalogats i protegits per la Generalitat, segons diu en uns cartells- ens ho deixen ben clar.





Ens entretenim fent fotografies dels detalls, l’entorn i el conjunt del paisatge. Al poc ens adonem que 10 de la colla -els més “canyers”- han continuat fageda amunt, seguint el torrent fins arribar dalt, a la pista que porta al coll de Bracons.







Els mòbils no tenen cobertura, per tant, els 6 que ens hem quedat a tocar de la font de la Grevolosa, al cor de la fageda, anem desfent -segons l’itinerari previst- el camí en direcció a Sant Nazari on, pensem, ja ens hi deuen estar esperant els dos Carles.




Quan hi arribem, ens sorprèn no trobar-hi a ningú. Els Carles deuen haver decidit retornar cap els cotxes, pensem.


Sant Nazarí

Fem algunes fotografies del tranquil indret i de l’ermita [3]. El cronista (que ja ho sabeu és un apassionat dels vells arbres monumentals) s’encanta davant l’espectacular roure que hi ha darrera l’ermita, al costat de l’àrea de lleure...


Roure monumental de Sant Nazarí.

Vist que ja son 2/4 de dotze, decidim enfilar la pujada pel corriol que entronca amb el camí que va i ve de la Grevolosa. Quan tinguem cobertura ja contactarem amb la resta de companys (els qui han seguit fageda amunt i els dos Carles).

Quan son al creuament dels senders, els 10 companys que han recorregut tota la fageda fins gairebé dalt del coll de Bracons, també hi arriben.

En aquest punt enlairat, tenim cobertura i rebem una trucada dels Carles. Son en un lloc proper a un pàrquing on arriba la pista que des de Sant Andreu de la Vola va cap a Sant Nazari i que, uns quilometres més endavant, porta al gran casal del Güell. Gràcies als GPS de les andròmines que alguns tenen, ells i nosaltres localitzem el lloc des d’on ens estem fent les trucades... Cal reconèixer que “...Hoy las ciències adelantan que és una barbaridad..., una brutalidad..., una bestialidad...” que, recordo, cantava Don Hilarion en aquella vella “zarzuela”, La verbena de la Paloma, que -especialment els matins dels diumenges-, entre moltes altres, escoltava el meu pare. Acordem, ara que ja sabem on son, que -seguin la pista, apta per vehicles, per on venen- els anirem a buscar en un cotxe.

Així ho fem i a ¼ d’una ens apleguem, tots plegats, al lloc on hem estacionat els vehicles a primera hora del matí.

Motoritzats dins dels respectius cotxes, continuem carretera enllà per a completar el recorregut previst i, després, anar a dinar a Les Preses.


Cap al coll de Bracons i les valls de Bas i del Corb.- La visió de la Vall de Bas que, des del Coll de Bracons -ben ple de cotxes aparcats dels excursionistes que aprofiten aquest punt enlairat per a recórrer els indrets de l’entorn (Puigsacalm, Santa Magdalena del Mont, les Serres de Llancers o de Curull, La Grevolosa,...)- és impressionant.

Anem baixant per la carretera tot passant per Joanetes i, ja al pla, pel veïnat de Can Trona fins que entronquem amb la carretera que porta a Olot. No hi arribarem, a la sortida de Les Preses (on hi tornarem per dinar) agafem un desviament cap a la tranquil·la vall del Corb.


Vall del Corb: Pla de Sant Miquel amb el Pirineu, nevat, al fons

Quan hem recorregut uns 3 quilometres per l'estreta però tranquil·la carretera, un desviament senyalitzat, a la dreta, ens porta fins al mas L’Antiga [4].

Aquesta casa està equidistant, a una distància de 300 metres de cadascuna de les dues curioses ermites que hi ha en aquest racó: Sant Martí [5], situada al costat d’una font (on s’hi arriba continuant per la pista que ens ha portat fins la casa) i Sant Miquel [6], enfilada als 600 m d’alçada (la pista que hi porta surt de davant de la “cabanya” del mas). Tot i que s’hi pot arribar en cotxe fins a les dues ermites, a la de Sant Miquel, hi hem anat a peu.


Sant Martí del Corb

Sant Miquel del Corb

Son 2/4 de dues, decidim fer la foto de grup dels caminadors a la graonada d’accés de l’ermita de Sant Martí. 


Foto del grup de caminadors. A la sortida hi han vingut dos "menjadors" més:
En Josep Lluís i en Josep Surdé.

Pugem, a peu, fins l’airosa ermita de Sant Miquel i, sense torbar-nos per a no arribar tard (alguns ja fa estona que, diuen, tornen a tenir gana) fem cap al restaurant “Quinze ous” de Les Preses.


El dinar.- A l’hora convinguda, les dues en punt, entrem per la porta del restaurant. Ja ens tenen la taula parada. Anem prenent seient i -avui sense demanar les cerveses (la veritat és que, en aquesta època de l’any amb el fresc que fa fora, no venen gaire de gust)- comencem a triar els plats de la carta de menús.









Anar a un restaurant recomanat per en Josep Mª, ja ho sabem, sempre és una garantia d’èxit. “Un restaurant d’alta cuina a un preu molt assequible...” com diu algun dels comentaris que, sobre aquest restaurant, hem llegit a internet. Els cuiners es van formar al País Basc i la carn, ens ha comentat un d’ells, la porten d’allà. El peix és de la Llotja de Blanes... ha afegit. Hem dinat molt be. Us en mostrem alguns dels plats i postres (tots ells fets a la casa).





Hem rematat l’àpat amb cava. Gentilesa d’en Jaume que ha complert, fa pocs dies, 70 anys. Brindem, clar, per l’aniversari i per la salut de tots. Aprofitem també l’avinentesa per a desitjar-nos unes molt bones i joioses Festes de Nadal.
Agraïm, així mateix, a en Josep Mª l’organització de l’excursió i a tots i totes la participació en la mateixa.




Prenem els cafès, tallats i carajillos (que entren en el preu del menú); agraïm als hostalers i a les noies que ens han atès el seu acolliment i atenció; paguem i ens acomiadem fins a la propera Xino-Xano que tenim programada per al proper dijous dia 9 de gener.

En la caminada d'avui hem recorregut uns 6,5 km en total, per la fageda de la Grevolosa, passant per Sant Nazarí i anant a l'ermita de Sant Miquel del Corb. El desnivell que hem superat és de +/- 255 m i el temps que hem emprat a la caminada (amb pauses i visites incloses) ha estat d'unes 4 h. 

Aquí teniu la ruta per la fageda: 




Molt BONES FESTES a tothom i, si no hi ha res de nou, fins la propera sortida.

Una abraçada. 


Text.- Pep

Fotografies.- Joan Puiggermanal, Joan Miquel, Conxita i Pep.


Ruta Wikiloc per la fageda: Joan Puiggermanal https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/la-grevolosa-44387416



[1] Aquesta important infraestructura vial, inaugurada el 3 d’abril del 2009, formada per 10 túnels i falsos túnels (el més llarg és el de Bracons de quasi 4,6 km) i quatre viaductes, permet comunicar en uns ¾ d’hora  de forma còmoda i segura les comarques d’Osona i La Garrotxa i, especialment, les seves dues capitals Vic i Olot.

[2] L’església de Sant Andreu de la Vola es troba a la riba dreta del riu Fornés a 767 m d’altitud.  Amb el nom d’Avetola apareix en un document de l’any 923. El 1032 s’hi consagrà una església dedicada a Sant Andreu. L’actual temple és el resultat d’obres i ampliacions fetes sobre aquesta antiga església romànica, especialment els anys 1594, 1774 i 1828. Avui, pràcticament, no si fa cap culte.

[3] La primera ermita de Sant Nazari es construí probablement al segle XIV. L’any 1721, es va refer l’edifici amb la construcció d’una casa amb teulat de doble vessant, amb una part destinada a capella i l’altra a estatge dels ermitans. Posteriorment va ser restaurada l’any 1921. Entre els anys 2008 i 2011 es va restaurar novament l’edifici, reformant-ne tota l’estructura.

[4] Casa situada al peu de la serra del Corb. És un mas agrícola i ramader amb teulada a dues vessants. El material emprat en la seva construcció és d'origen volcànic (estem als peus del volcà anomenat Puig Redon) i força pobre. Està orientada a sud  i formada per diferents cossos, el més antic és el de la part de baix. L'any 1881 s'apujà un sostre. La planta baixa està destinada a corts i a la part del darrera hi ha una petita era i la “cabanya”. Tot i que trobem forces obertures no hi ha cap element arquitectònic remarcable. La primera documentació, que s’ha localitzat, data del 4 de juliol de 1560 quan es fa públic l'arrendament de Bartomeu de Montagut a l'honorable Esteve de Collferrer de la Torre dels Masó, amb totes les seves pertinences. Prop del mas hi ha un històric i monumental teix, amb 2,6 m de perímetre i amb més 200 anys d’edat:

[5] La capella de Sant Martí del Corb està situada al peu de la serra del Corb. La primera referència que hi ha del topònim Corb és de l’any 957, en que Ricarda i el seu marit Sal·la van fer donació al monestir de Sant Benet de Bages de l’alou de Les Preses i, juntament amb ell, d’un vilars anomenats Corbos. Sobre aquesta capella no s’ha trobat, fins ara, cap noticia documental que ajudi a recopilar la seva història. El seu passat és, avui dia i per dissort, pràcticament desconegut. L’ermita de Sant Martí havia pertangut antigament a la parròquia de Sant Miquel del Corb i depèn, actualment, igual que aquesta de la parroquial de Sant Pere de Les Preses. La capella, situada a tocar d’una font, és un petit edifici d’una sola nau, absis semicircular i  campanar d’espadanya. Te una escala graonada i porxo, sostingut per pilars, davant la porta d’accés. A cada costat de la porta, hi ha dues obertures amb reixes de ferro forjat que permeten observar-ne l'interior. El mes de novembre, per Sant Martí s’hi celebra l’aplec i, segons la tradició, en períodes de sequera s’hi anava en processó, des de Les Preses.      

[6] L’església de Sant Miquel del Corb es troba situada, al veïnat del mateix nom en els vessant septentrionals de la serra del Corb, a mig faldar d'un dels contraforts de l'encinglerat Puig Redon. La primera referència documental d’aquest nom, és el que ja hem citat al parlar de Sant Martí (és dir l’any 957). És molt probable que aquest edifici sigui d’origen pre-romànic però, després de les nombroses reformes que ha sofert al llarg dels temps, es fa difícil afirmar-ho amb seguretat (s’hi aprecien elements d’època romànica i reformes del segle XVIII).  Una pedra cantonera amb la inscripció: "Joseph Camps paborere de Sant Miquel, 1806", mostra reformes posteriors. El temple és d'una sola nau coberta amb volta de canó. Durant el segle XVIII es va sobrealçar la teulada. La porta d'accés, dovellada, està ubicada a la façana de ponent, protegida per una porxada. El campanar és de torre, amb teulada a quatre vessants i està recolzat sobre la façana oest. Antigament el campanar era d'espadanya de dos ulls. El costat de migjorn està reforçat amb dos contraforts. L’interior està totalment enguixat, motiu pel qual es dificultós d’esbrinar si amaga res de remarcable. El mes de setembre, per Sant Miquel, s’hi celebra l’aplec.