DEL NOSTRE FONS DOCUMENTAL (6): ELS JOCS

ELS JOCS

Diuen els estudiosos de l’escoltisme (1) que el seu fundador, en Baden-Powell, en el moment en que començava a donar forma al incipient moviment dels Boy-Scouts analitzà algunes de les organitzacions juvenils que, en aquell temps, s’ocupaven del temps lliure dels nois.
 

Hi havia a Anglaterra la Boys’ Brigades, fundada a Glasgow el 1883 per l’home de negocis William Alexander Smith, una organització adreçada als nois de classe obrera on es combinava la instrucció militar amb l’adoctrinament religiós dins un marc interconfessional protestant. Baden-Powell –recordem-ho el general més jove i un dels comandaments de l’exèrcit més popular d’Anglaterra- havia escrit el 1899, quan encara era militar, el llibre Aids to Scouting adreçat als soldats per tal de desenvolupar l’art del reconeixement i l’exploració del terreny, una destresa vital abans de l’aviació. El 1902, constatà l’èxit d’aquest llibre entre els nois que integraven les Boys’ Brigades. El 1904, convidat per W.A. Smith a revisar una formació de les Boys’ Brigades, Baden-Powell expressà la seva admiració per aquesta iniciativa al veure com els nois se sotmetien voluntàriament a un programa i a una disciplina si aquests els eren atractius.
 

Una major influència que la Boys’ Brigades, en l’organització que Baden-Powell pretenia crear, sembla que tingué la American Woodcraft for Boys, fundada a Connecticut el 1902 per Ernest Thompson Seton, un educador protoecologista que participava del nou i renovador corrent de l’escola activa o nova escola (2). Thompson Seton promovia la formació dels nois -organitzats en petits grups autogestionats- en activitats extraescolars en contacte amb la natura i per mitjà de jocs inspirats en les pràctiques dels indis pells-roges i en els seus ritus iniciàtics.
 

L’objectiu que perseguia Baden-Powell, amb el seu moviment, era arribar al nombre més gran possible de nois per convertir-los en bons ciutadans i per això descartà, per a la seva nova organització, la instrucció militar i l’adoctrinament religiós de les Boys’ Brigades tot i que d’elles agafà el sentit del patriotisme i l’exigència d’una necessària regeneració nacional. També, com a les Boys’ Brigades, els Boy Scouts d’en Baden-Powell portarien uniforme. Un uniforme inspirat en el que ell, com a general de l’exèrcit angles, havia decidit per a la policia mòbil sud-africana creada després de la guerra dels bòers: pantalons curts, fulard i barret d’ala ampla.
 

El joc com a element bàsic educatiu, el contacte amb la natura i l’organització dels nois en un petit grup dirigit per un d’ells (les “patrulles”), seguia en canvi el precedent dels “indis” de la American Woodcraft d’en Thompson Seton tot i que el model de brau indi era substituït pel del cavaller medieval i el naturalisme anava del braç d’un teisme de clara inspiració cristiana (3).

 

Thompson Seton amb alguns dels seus Woodcraft Indians l'any 1904.

 

D’aquesta original síntesi i amb la decisiva influència d’un tercer personatge, l’editor milionari i expert en relacions públiques C. Arthur Pearson, que animà, finançà i va promoure –el 1908- el llançament del llibre fundacional de Baden-Powell, Scouting for Boys  (4) i de la revista The Scout que tanta difusió donaria al nou moviment, naixeria l’escoltisme.

 

Primera edició, completa  en forma de llibre (anteriorment s'havia publicat en 6 fascicles quinzenals),

de Scouting for Boys. Editada per  C. Arthur Pearson Ltd l'any 1908. 

 

El moviment dels Boy Scouts o escoltisme arrelà ràpidament –fins i tot desbordant els seus propis promotors- a la  Gran Bretanya i, especialment després de la primera guerra mundial, s’estengué arreu del món.
 

Baden-Powell sempre va pensar que aprendre jugant no era incompatible amb el civisme o el servei a la comunitat, i així ho va posar a la pràctica. Desenvolupar el caràcter, la intel·ligència i la creativitat, enfortir la salut física i el desig de superació personal, inculcar la companyonia i l’esperit de servei als altres i a la societat eren –i creien que encara son- els objectius del joc escolta, de l’escoltisme.

Jocs Scouts editat, el 1910, per  C. Arthur Pearson Ltd. En aquesta obra

Baden-Powell recopilà  diversos jocs (alguns d’en Thompson Seton) per a nois.

 

Si heu arribat fins aquí, potser, us preguntareu que hi te a veure aquesta referència als orígens de l’escoltisme i la seva relació amb d’altres organitzacions coetànies, amb ELS JOCS de l’enunciat. Pensem que és interessant (i curiós) de conèixer l’influencia que rebé Baden-Powell i la naixent organització dels Boy Scouts d’altres moviments juvenils de l’època, especialment dels Woodcraft Indians, el grup d’en Thompson Seton inspirat en l’ètica i les habilitats dels pells-roges, i el seu pes –encara avui- en el moviment scout, els seus jocs i en les anomenades tradicions totèmiques.
 

"Dança ritual" dels Woodcraft Indians l'any 1905

 

El mateix Baden-Powell definí, en nombroses ocasions, l’escoltisme com un alegre i gran joc. Precisament acaba el seu llibre Escoltisme per a nois amb el següent paràgraf: "L’escoltisme és un joc agradable, si ens hi posem de valent i el juguem amb autèntic entusiasme. Com en altres jocs, trobarem que ens dona lleugeresa de cos, d’esperit i de pensament, pel fet de jugar-lo. Però –recordeu-ho- és un joc per a l’aire lliure: per tant, sempre que en tingueu l’oportunitat aneu a la natura i la bona sort i la serena acampada us hi acompanyaran !”.

Dins del nostre Fons Documental hi hem trobat algunes fotografies on hi podem veure alguns dels jocs concrets que nosaltres fèiem. Jocs d’observació i de memòria com el de Kim; d’atac i de defensa com el dels mocadors o les “bombes de guix”; d’habilitat; d’exploració i de descobriment; competitius; d’equip; de persecució, caça i captura; nocturns; grans jocs;...

 Dibuix d'en Pierre Joubert 



No varem fer fotos de tots, o no les tenim. Però, pensem, que amb les il·lustracions i les fotografies que segueixen us en podeu fer una bona idea.

Una abraçada.

Batalla de "bombes" de guix (I): l'atac.

 

Batalla de "bombes " de guix (II): el desenllaç.

 

Castells (I)

 

Castells (II)

 

Castells (III)

 

Pas tirolès (I)

 

Pas tirolès (II)

 

Pas tirolès (III)

 

Patrulla Aguiles (I)

 

Patrulla Aguiles (II)

 

 Lluita (I)

 

Lluita (II)

 

Lluita (III)

 

Qui agafarà la pinya ?

 

El bordó assassí (I)

 

El bordó assassí (II)

 

El bordó assassí (III)

 

Jocs de fira al local de les Guies.

 

Tallant troncs

 

 

NOTES.-

1.- Albert Balcells i Genís Samper. L’escoltisme català. Editorial Barcanova. Barcelona 1993.

Henri van Effenterre. Història de l’escoltisme. Edicions 62. Barcelona, 1967.

2.- Segurament en els inicis i arrelament de l’escoltisme i degué influir el vast moviment pedagògic que sota els noms de nova escola o escola activa pretenia repensar l’educació escolar, entenent-la no com un procés reglat d'instrucció sinó com un ambient de llibertat que afavorís l'aprenentatge dels infants. Només cal recordar, lligats amb aquest moviment, noms com els de Claparède a Suïssa, Montessori a Itàlia, Freinet a França, Decroly a Bèlgica, Thompson Seton als EEUU o, a Catalunya, Ferrer i Guardia, Joan Bardina, Pau Vila o Alexandre Galí.

3.- Tant W.A. Smith com Thompson Seton van pensar que Baden-Powell posava la seva obra al servei dels seus respectius moviments. La diferència però amb les Boys’ Brigades quedà clara quan, el fundador de l’escoltisme precisà que: “La finalitat (del moviment) hauria de ser la pau i no la guerra, ja que les qualitats de fermesa de caràcter, salut, virilitat, són tan necessàries al ciutadà com al soldat.” En el cas d’en Thompson Seton va ser diferent; la col·laboració d’aquest amb en Baden-Powell arribà al punt de ser nomenat, el 1910, Thompson Seton com a cap escolta d’Estats Units tot i que deixà el moviment el 1916 descontent perquè la figura venerada de Baden-Powell havia eclipsat la seva pròpia aportació i per la tendència que prenia l’escoltisme i el seu “fervor patriòtic” -pro-bèl·lic- en la primera guerra mundial que, entengué, s’allunyava del seu pacifisme.

4.- Hi ha qui diu que va ser en W.A. Smith qui, al comentar-li en Baden-Powell la seva sorpresa davant l’acceptació que entre els nois de les Boys’ Brigades tenia el seu llibre, dirigit als exploradors militars Aids to Scouting, li demanà que n’escriguis un altre però adreçat exclusivament als nois. La primera edició en català d’ Escoltisme per a nois l’edità Successors de Joan Gili de Barcelona, l’any 1968.

CRÒNICA DE LA 34ena SORTIDA XINO-XANO

A SANT SALVADOR DE LES ESPASES DES D’OLESA

A ¾ de nou, puntuals, confluïm tots els cotxes carregats de xinoxaners i xinoxaneres a l’aparcament que hi ha a tocar de l’estació dels FGC d’Olesa. Després de les obligades (però cordials i sinceres) salutacions, petons i abraçades, decidim donar inici a la jornada excursionista d’avui.

 

En Llorenç, el “capo” d’aquesta Sortida, ens proposa –ja que tots els vehicles que portem son 4x4- anar amb els cotxes fins a l’aparcament que hi ha al Coll de les Espases. D’aquesta manera ens estalviarem 6,6 km de caminada (3,3 de pujada i 3,3 de baixada) per la pista que va del poliesportiu “Salvador Boada”, al barri de Les Planes, fins al punt on començarem la caminada. Els/les més “puristes” de la colla (que propugnen excursions un pel més llargues i que ens facin suar, una mica, la cansalada...) arruguen el nas. Però l’argument de que els temps que tenim previstos, per a fer l’excursió, son una mica ajustats i el fet de que, alguns companys, tenen de ser -per obligació- a Barcelona a les 17 h fa que la proposta sigui assumida, de bon grat, per tothom. Així podrem fer el recorregut amb una mica més de calma dedicant, al paisatge i llocs que visitarem, una mica més de temps.

Anem, doncs, amb els cotxes  fins el Pavelló Municipal “Salvador Boada”. Des d’aquest lloc surt, cap al nord, una pista de terra que agafem. A uns 200 m veiem la Creu de Beca (1) –però no hi hem d’arribar- ens desviem pocs metres abans, a la dreta, tot seguint la pista més transitada. Passem a tocar d’uns grossos dipòsits que, suposem, son els de l’aigua potable d’ Olesa. La pista va pujant, serrat amunt, per un dels vessants del Torrent de la Creu de Beca fins que arribem a l’àrea de lleure del Coll de les Espases (391 m d’alçada), un espai situat entre les Agulles de Petintó i el Puig Cendrós. La vista que es te des d’aquest punt sobre Montserrat, les roques de l’Afrau, la vall i la cresta amb l’ermita de Sant Salvador, impressiona.

 

 

El Coll de Espases des de Sant Salvador de les Espases

 

L’any 2000 la Fundació Territori i Paisatge (Caixa Catalunya) va adquirir una gran propietat, de prop de 200 ha, en aquesta zona que és, ara, l’anomenada  Reserva  Natural de Puigventós  –de gran valor ecològic per la diversitat d'ambients que conté i un veritable corredor biològic entre la vall del Llobregat i el Vallès- gestionada en col·laboració amb els ajuntaments d’Olesa i de Vacarisses. Per això trobem al Coll de les Espases un excel·lent mirador amb un bon panell indicador, taules i bancs de picnic i una zona d’aparcament molt ben condicionada. Hi podem veure també, en aquest lloc, un monòlit en memòria dels santboians Josep Grañó i Albert Ibáñez, alpinistes –socis del Centre Excursionista d’Olesa- morts, el 19 d'agost del 1990, durant l'ascensió al Gasherbrum I o Hidden Peak, cim pakistanès de 8.068 metres (2). Hi ha, així mateix, en aquest aprofitat coll, unes artístiques figures de ferro representant el Naixement del Pessebre.

 

Fa estona que el “cuc” de la gana ens rosega (especialment a en Joan) i decidim esmorzar. El lloc, tot i que el vent “emprenya” una mica, no pot ser millor: taules, seients i una molt bona vista. No ha pogut venir l’Elena i l’hem trobat a faltar, però a les seves olives no: la Mª Rosa i en Joan –avui ració doble- n’han agafat el relleu. En un racó arrecerat ens mengem els entrepans amb tots els “acompanyaments” habituals (vi, olives, xocolata, fruits secs, cafè, llet, “gotes”,...) i, un cop reconfortats, comencem la caminada.

 

 

La pista –on ja només hi poden circular vehicles (tot terreny) autoritzats- segueix cap a l’est enfilant-se suament, amb molt bones vistes sobre Olesa i el Baix Llobregat, fins al Pla del Fideuer (437 m d’alçada). Aquest tranquil pla és un lloc de pas i punt de creuament de nombrosos camins: cap a Vacarisses, a Sant Pere Sacama, a dalt del Puig Ventós (594 m d’alçada) cim culminant d’aquesta contrada, a l’antiga masia de Puigventós, al Puig Cendrós (494 m d’alt),... i, per un corriol que s’enfila muntanya amunt, a Sant Salvador de les Espases. Agafem aquest darrer camí i, quan ja portem quasi un quilòmetre i mig de caminada, arribem –dalt la carena que formen les Roques de l’Afrau- a un collet rocós (489 m d’alçada) on hi ha una imatge, feta de xapa, de Sant Bernat de Menthon patró dels muntanyencs. El panorama de valls i muntanyes que tenim des d’aquí –en un dia especialment clar i seré com avui- ens corprèn: als nostres peus, les urbanitzacions i el poble de Vacarisses; Castellbell i Sant Vicenç de Castellet, a tocar del Llobregat; Montserrat; Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac; les serralades del Vallès i del Bages fins al Berguedà,...

 

Continuem la ruta. El sender baixa ara, fent ziga-zagues per una zona ombrívola de la cara nord de les Roques d’Afrau, fins que arribem al coll de Bram (454 m d’alçada). En aquest punt deixem a la dreta la pista que -per la serra de l’Hospici- baixa cap a Vacarisses, nosaltres continuem recte. Davant nostre, mig amagada entre la cresta de roca, veiem l’ermita de Sant Salvador de les Espases erigida dalt el punxegut turó que tanca la vall. Uns 60 m més endavant un cartell indicador ens assenyala el camí que, amb graons de tant en tant, ens hi mena. Baixem una mica i desprès de superar una darrera pujada ja som a l’objectiu principal de la Sortida d’avui. Una petita placeta amb uns acollidors bancs ens donen la benvinguda, la capella, l’antiga casa de l’ermità i un espai cobert d’utilització lliure. El lloc és un privilegiat mirador sobre Montserrat, el congost del Cairat, la serra de la Portadora, el Tossal Rodó, Collbató, la serra de Rubió, el Baix Llobregat i l’Anoia.
 

 

 

En Llorenç havia trucat als Amics de Sant Salvador de les Espases –la meritòria associació de voluntaris que té cura del santuari- per tal d’assegurar-se que podríem visitar l’interior de l’església: “Tranquils que els dijous i els diumenges, des de les vuit del matí trobareu obert...” li van dir. Quan nosaltres hi arribem son les onze i, en aquell mateix moment, estan tancant la porta. La nostra súplica, inicialment, no serveix de rés: “Avui tinc molta pressa i no em puc esperar més...” ens contesta el que ens ha tancat –literalment- la porta als nassos... Entrem a l’espai destinat a “refugi lliure” on un parell de colles hi estan esmorzant, entaulats o fent carn a la brasa a la llar de foc. La porta de les dependencies que ocupen els Amics de Sant Salvador –l’antiga casa de l’ermità- és oberta, dolguts comentem el nostre desencís per no haver pogut entrar al temple, tot i la trucada prèvia, a un altre “amic” que hi trobem. Disculpa al seu company: “Marxa de viatge i te por de perdre l’avió...” ens diu mentre s’ofereix, amablement, a acompanyar-nos i obrir, de nou, la porta de l’església. Bona gent, aquests Amics de Sant Salvador de les Espases.

 

 

Ens obre la posta que més que la d’una ermita, pels blindatges, sembla la d’un castell: “Si no ho fem així ens ho rebenten i destrossen tot...” comenta. Hi entrem. Sant Salvador de les Espases és esmentat en documents del segle XIV i el castell de les Espases apareix en pergamins del segle X. Hi ha qui diu que l’església actual és al mateix lloc on hi havia l’antiga capella castellera; d’altres argumenten que el castell, un estratègic però modest lloc de control i vigilància, no degué tenir capella i que l’actual edifici -del segle XVI- es bastí aprofitant les parets i les pedres de la vella fortificació militar. Fins a l'any 1936 hi havia un retaule gòtic que fou destruït quasi totalment al començament de la guerra civil. Se n'ha conservat la predel·la o part inferior, l’original s'exhibeix al Museu de Terrassa (al castell-cartoixa de Vallparadís); a l’ermita, sota una imatge del Salvador -obra d’Amadeu Paltor-, n’hi podem veure, però, una reproducció.

 

 

En Llorenç ens llegeix i, amb la seva gràcia i sentiment, pràcticament ens escenifica la llegenda segons la qual –en aquest lloc- el compte Borrell de Barcelona, a inicis del segle XI, va lliurar una tremenda batalla contra els àrabs invasors i sembla ser que el comte, davant de l’atac ferotge de l’invasor, va demanar ajut al cel i aquest li va enviar una pluja de espases de foc contra l’enemic. Vet aquí, segons aquesta llegenda, l’origen del topònim.

Pugem al punt culminant de la muntanya de Sant Salvador de les Espases, situat –a 413 m d’alçada- sobre mateix de l’ermita i habilitat com a mirador. Hi podem veure les restes del que degué ser el basament de la torre de guaita del castell. Ens hi estem una estoneta prenent l’agradable sol d’hivern, xerrant i admirant el panorama de tot l’entorn.

 

 

Son prop de les dotze i decidim retornar, desfent el camí, fins on hem deixat els cotxes. Abans de marxar de Sant Salvador, demanem a una colla de veterans caminadors de Sabadell que ens facin la foto de grup.

 

 

De baixada tenim una nova oportunitat per anar contemplant, amb més deteniment, detalls del paisatge que al pujar hem anat observant: les roques que voregen el camí, com la natura es va recuperant dels devastadors efectes dels incendis de l’any 1994, la diversitat de plantes i matolls que hi ha arreu (romaní, garric, ginesta, boix, esbarzers, brucs,... i algun rebrot de pins, alzines i roures que comencen a fer goix allà, on fa uns anys, el foc ho destruí tot).  Quan som, de nou, al Pla del Fideuer ens trobem a l’Enric que, en principi, només venia a dinar però que ha decidit fer -per a “obrir la gana”- un tros de la ruta.

 

 

El Pla del Fideuer

 

Tots plegats baixem, amb els cotxes, fins a Olesa on, al restaurant “La Estación”, ens esperen per a dinar. Segons els equips de mesura d’en Joan Miquel, en aquesta Xino-Xano, hem caminat 7, 5 km.

La cervesa, tres entrants, tres primers plats, tres segons per a triar-ne un de cada, pa, beguda, postres, cafè, tallat, “carajillo” o infusió tot per 12 euros. Un menú molt correcte i a un preu més que raonable.

 

Després de dinar, contents i satisfets, ens acomiadem fins a la propera Xino-Xano que –recordeu- serà el dijous 7 de març.

Voldria tancar la crònica agraint a en Llorenç l’organització i coordinació de la sortida, pròpia d’un veritable “professional”, i a tots i totes la vostra assistència i companyonia.

Una abraçada i fins la propera.

NOTES.-

(1)   La Creu de Beca és la única creu de terme que es conserva a Olesa de Montserrat. Hi ha referències documentals que n’evidencien la seva existència des de l’any 1700 tot i que el topònim –al·ludint a la presencia d’una creu- és molt mes antic, potser, del segle XIV. Consta d’una base quadrangular de pedres sobre la que reposa una antiga mola de molí de la que surt una columna de 2,85 m coronada amb una creu de ferro. Està situada al peu del camí vell que anava –i encara va- d’Olesa a Vacarisses.

 

(2) Aquest monòlit es va instal·lar el 12 de maig de 1991. En Albert Ibáñez, conegut tambè per "Patufet", va ser un destacat independentista i un incansable lluitador per les llibertats catalanes. En el moment del fatal accident, a la seva motxilla portava l'estelada que havia de coronar aquest cim, tal i com havia fet en altres ocasions. En Albert Ibañez va ser un dels independentistes més actius durant el darrers anys setanta i els anys vuitanta, militant del PSAN-P, dels CSPC i d'Independentistes dels Països Cartalans (IPC), així com a impulsor dels Moviment de Defensa de la Terra (MDT) als anys vuitanta. Va ser acusat de formar part de Terra Lliure i d'haver participat en les accions més espectaculars d'aquesta organització clandestina. Va  a ser un dels introductors dels esports d'alta muntanya al Pallars, monitor de l’Escola Catalana d´Alta Muntanya i guarda del Refugi de Vallferrera. Donada aquesta ocupació es va veure obligat a viure Ilargues temporades a la muntanya, preparant expedicions alpines, cosa que l´allunyà de la militància activa. Llicenciat en Geografía i Història és l'autor del llibre  Pallars Sobirà: Guia d'Aventura, també traduït al castellà. El Gasherbrum I és l'onzè cim més alt de la Terra, a la serralada del Karakoram. També se'l coneix com a K5 (cinquè pic del Karakoram) o Hidden Peak (nom que li va donar l’any 1892 W. Martin Conwall en referència a que estava molt amagat). Aquest nom ha estat vigent fins no fa gaires anys –i així consta al monòlit del Coll de les Espases-  però la tendència a no emprar noms occidentals per les muntanyes de l'Himàlaia fa que avui dia es prefereixi anomenar-lo Gasherbrum I.

 
 

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Antonio, Jaume, Mª Rosa, Enric i Montserrat.