 |
| Autovia C-17 a l'alçada de l'Ametlla del Vallès el 14 de març de 2020. (Foto Jordi Borràs) |
MÉS
EFECTES DEL CONFINAMENT SOBRE LA NATURA
No tot són males notícies. Sense
gent, la natura del nostre entorn s’està desenvolupant amb
normalitat. Els directors d’alguns dels nostres Parcs Naturals, com el de la
Zona Volcànica de la Garrotxa o el d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici,
diuen que sense gent la flora i la fauna s’està expandint amb tota
llibertat, mostrant uns paisatges espectaculars.
Coincideixen en que els dies
de confinament han estat un regal per la natura; fa setmanes que ningú la
trepitja (ni envaeix) i els animals, a poc a poc, van recuperant l’espai que l’habitual
l’allau d’excursionistes els ho impedia. Aquesta primavera i Setmana Santa diuen, amb
la gent confinada a casa, ha estat un veritable respir per la natura.
 |
| L'estany de Sant Maurici completament desert de gent el març del 2020 (Foto Parc Natural) |
El Parc Natural de l’Alt
Pirineu rep anualment la visita d’unes 355.000 persones, gairebé totes durant
els mesos de bon temps. La Pica d’Estats és un cim on pugen, només els mesos de juliol i agost, uns 13.000
excursionistes. El volum de visitants un
mes de maig normal és d’un miler. A l’Aneto (el cim més alt del Pirineu que no
és, precisament, fàcil), hi passa
quelcom semblant: entre març i setembre poden “fer el cim” unes 7.000 persones i,
si no ets molt matiner, al Pas de Mahoma pots trobar-te i tenir de fer una cua de més de
100 excursionistes [1].
 |
| Fent cua al Pas de Mahoma per a pujar a l'Aneto. Desembre 2018. (Foto de la xarxa, en desconeixem l'autor a qui agraïm i demanem disculpes per la reproducció, alhora que el felicitem per la sensacional instantània) |
“Un grup de gent comença a
pujar el Pedraforca a les quatre de la tarda. És massa tard per acabar el
recorregut abans que es faci fosc. Si continuen amunt, el més probable és que
els hagin de rescatar perquè sense llum es poden perdre fàcilment. Falta
coneixement”, es queixa el president de la Federació
d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), Jordi Merino, que explica
l’anècdota i diu que a vegades sembla que els bombers facin “un servei de bus”
al Pedraforca per l’alta quantitat de rescats que hi arriben a efectuar.
Les actuacions dels Bombers
de la Generalitat a la natura no han deixat d’augmentar en l’última dècada i
gairebé s’han duplicat: el 2010 van fer 855 rescats, i l’any passat, 1.541, un
80% més. Fa menys deu anys feien una mica més de dos rescats diaris de mitjana.
Ara són més de quatre. Més de la meitat de les actuacions de l’any passat (el
54%) van ser a la muntanya, el 36% per buscar persones perdudes, el 6% al mar,
el 3% al medi fluvial i menys de l’1% en coves o pous. L’evolució dels rescats
a la muntanya va clarament a l’alça: s’ha passat dels 386 del 2010 als 837 del
2018. Segons els Bombers, la causa d’aquesta xifra rècord no són tant les imprudències
com l’augment constant, en algunes zones massiu, dels excursionistes a la
muntanya. “Cada cop s’aprofiten més totes les especialitats de la muntanya.
El percentatge d’imprudències no és superior, però ara hi ha més persones que
practiquen moltes activitats: l’alpinisme, l’escalada, la via ferrada, el
barranquisme, la bicicleta...”, descriu el cap del Grup d’Actuacions
Especials (GRAE) dels Bombers a Olot, Jordi Martí.
Des del punt de vista
ecològic, la massificació de les activitats a la muntanya pot ser letal per als
seus ecosistemes. “En el moment en què accedim a un espai natural, el
modifiquem. Si hi va poca gent, el nostre impacte és reversible. Però si
ho fem en massa l’impacte que provoquem és irreversible”, asseguren els
experts. Això ens recorda que els humans som una
peça més de l’ecosistema i que totes les espècies (els efectes del confinament
ho demostren) som, en certa manera, depredadores.
Per la part que a nosaltres -en
les nostres sortides xino-xano- directament ens toca, aquesta massificació i possible
impacte damunt la natura, si és que els produïm, crec és insignificant: Sortim,
a “ventilar-nos”, de mitjana uns deu cops al llarg de l’any; normalment
(sinó ens perdem) ho fem per camins i pistes i, ja des de jovenets i jovenetes,
ens han educat en l’estima i el respecte a la natura i en deixar el lloc, on
anem o per on passem, millor de com l’hem trobat...
Si que, els i les més
canyers de la colla, de tant en tant fan alguna ascensió a algun alt i mític
cim de les nostres serralades però (afortunats ells perquè estan jubilats) no ho
fan en aquests mesos estivals en els quals les rutes i vies d’accés semblen les
Rambles...
Confio que aquests dies
tancats al nostre “racó de pensar”, serveixin d’alguna cosa i siguin una
oportunitat per prendre consciència de l’impacte que tenim els humans sobre la
natura.
Tant de bo que després del confinament, havent après la lliçó, la relació del conjunt de la humanitat amb el medi ambient i el model de societat canviï. Tot i que, veient l'actuació d'alguns conciutadans, aquests primers dies d'incipient i tou des-confinament, en tinc el meus dubtes...
Tant de bo que després del confinament, havent après la lliçó, la relació del conjunt de la humanitat amb el medi ambient i el model de societat canviï. Tot i que, veient l'actuació d'alguns conciutadans, aquests primers dies d'incipient i tou des-confinament, en tinc el meus dubtes...
Continuant “pentinant el
gat” us poso, en aquesta entrada, el que he sabut trobar sobre l’ós a
Catalunya, l’animal totèmic que ha donat nom al nostre Clan [2].
Confio i desitjo que sigui del vostre interès.
Confio i desitjo que sigui del vostre interès.
L’ÓS A CATALUNYA
L’ós (el nostre ós bru Ursus
arctos) ha tingut ja des de la prehistòria [3]
una forta presència als Pirineus i, també, a la resta de Catalunya.
Història.- El
precedent documental més antic (que hem sabut trobar) en que es menciona l’ós
del Pirineu és El llibre de la caça (1387-88) [4]
del comte Gastó III de Foix (de qui es diu que morí, precisament l’agost de
1391, al retornar de la batuda d’un ós). Un altre precedent històric interessant
sobre el tema és la cacera que es produí, també al comtat de Foix, l’any 1557
on l’aristocràcia s’organitzà per a l’encalçament de l’ós en motiu de
l’arribada de la reina consort de França, Caterina de Mèdici.
A més del Pirineu, Enrique
Bayerri explica a la seva Historia de Tortosa y su comarca
[5]
que aquests animals havien habitat també, ja a l’edat mitjana, els Ports de
Beseit. És previsible doncs que, des de molt antic, els óssos estiguessin
presents en moltes altres zones muntanyoses de Catalunya.
Com es pot deduir per moltes
d’aquestes referencies documentals, al llarg de la baixa edat mitjana i als
inicis de l’edat moderna, l’ós era un animal i trofeu desitjat per la reialesa
i la noblesa, un privilegi dels senyors. Això, paradoxalment, va ser una
sort per a l’espècie doncs els ramaders i els pagesos, tot i que patissin danys
ocasionats per aquests animals, no s’atrevien a caçar-los per por a l’airada
reacció i els severs castics dels nobles.
Aquestes restriccions
s’anirien, amb el pas dels anys, relaxant i eliminant progressivament, motivant
que els camperols, llavors sí, actuessin amb una major llibertat.
Aquest va ser un dels
motius, juntament amb les lleis de caça i les emergents polítiques de
gratificació per a l’eliminació de depredadors, que accentuà la pressió vers
l’espècie durant els segles XV i XVI. Tal i com explica, en la seva Geografia
de Catalunya, el jesuïta Pere Gil i Estalella (1552-1622): “Ossos se són
trobats i caçats en alguns deserts i boscs de Catalunya; però
ara ja a penes se troben, que se són casi acabats” [6].
Els óssos suposaven una greu
amenaça per una població que tenia la seva subsistència en la necessitat de
preservar el seu bestiar, cultius i abellars i veia en l’os un “lladre” i una
bestia perillosa que calia exterminar.
Ja a principis del segle
XVII, la població d’óssos havia davallat arreu del Principat fins al punt que
aquests habitaven només aquelles zones més muntanyoses, inhòspites i
inaccessibles a l'home. Un altre fet que accentuà la seva desaparició va ser l’arribada del
mosquetó i d’altres armes de foc modernes, que facilitava la mort de l’animal
des de més lluny i amb menor risc per al caçador.
El recull de qüestionaris
que, poble per poble, realitzà Francisco de Zamora per Catalunya entre els anys
1788 i 1790, conclou que l’ós estava encara força estès, però només per alguns
llocs de l’Alt Pallars i la Vall d’Aran.
Des de finals del XVIII, tot
el XIX i començaments del XX, entrem en un període que podríem anomenar de “guerra
a l’ós”, resultat d'una intensificació sense precedents de les caceres
d'óssos i de la utilització de verins per l'eliminació d’aquests plantígrads
(és a dir, que camina sobre la planta dels peus). L'ós era un animal, no
desitjat, amb el qual es cohabitava (en alguns indrets) i que es caçava per
diversos motius: per considerar que era una “fera” salvatge i perillosa, per
evitar danys a ramaders i pagesos, com a trofeu de caça o per la seva pell.
 |
| Martí Bringué amb el darrer ós autòcton abatut al Pirineu Català, l'any 1948 |
L'últim ós abatut a
Catalunya, es diu que va ser el que va matar en Martí Bringué de casa Bressolí
d’Àreu, al bosc de Fontallada d’aquesta població, el 14 d’octubre de 1948. Al
Pirineu Central, a l’Aragó, el darrer exemplar autòcton d’ós sembla que es matà
més tard, l’any 1990. Els caçadors d’óssos tenien un gran prestigi a la comarca
del Pallars i en treien un bon benefici. A part de la venda de la pell [7],
el caçador feia la “capta de l’óssa" (al Pallars a l’”ós” se l’anomena
“óssa”), passejant el cadàver de l’animal pels pobles on la gent el
recompensava amb embotits, ous i diners en agraïment per la mort d’un animal
considerat, aleshores, especialment perillós pel bestiar i les persones [8].
Reintroducció de l’ós al
Pirineu.- A finals dels anys 90 l’ós va estar a punt de
extingir-se als Pirineus. Només en quedava un reducte de població a la zona
atlàntica, entre França, Navarra i l’Aragó. L’extinció hauria representat,
entre d’altres aspectes, la pèrdua d’una peça bàsica en l’ecosistema. Per això es
va desenvolupar el programa LIFE, finançat principalment per la Unió Europea
coordinat entre França i Espanya, amb Navarra, Aragó i Catalunya. El principal
objectiu va ser realitzar una experiència pilot i durant els anys 1996-1997,
l’Estat francès va iniciar una acció de reforç de la població pirinenca,
centrada als Pirineus Centrals. Es van alliberar, en aquesta zona, tres óssos
per avaluar la seva adaptació al medi, la resposta social (coexistència home-ós)
i testar els mètodes de translocació.
En concret, l’any 1996 es
van introduir dues femelles, Ziva i Melba, i el 1997, un mascle,
en Pyros, tots procedents d’Eslovènia. L’origen va ser seleccionat
atenent estudis que demostren que els óssos balcànics, del sud d’Escandinàvia,
i els del sud i sud-oest d’Europa pertanyen a una única línia genètica, que
s’explica pel fet que es va produir un refugi durant l’última glaciació al sud
d’Europa (per proximitat genètica i per ser la balcànica una població en nombre
d’individus prou gran per poder translocar óssos, a diferència de la població
cantàbrica).
 |
| Imatge, feta per una càmera automàtica de l'ós Pyros, el febrer del 2016 -després de l'hivernació-, al terme de Vielha e Mijaran. (Foto Conselh Generau d'Aran) |
Aquests exemplars alliberats
es van adaptar i van tenir cadells a la zona. L’Estat francès, després de
signar un protocol internacional de col·laboració amb Andorra i Espanya, va
alliberar cinc nous óssos l’any 2006. Van ser quatre femelles, de les quals
només dues encara viuen –Hvala i Sarousse– i un sol mascle, Balou,
que va morir per l’impacte d’un llamp el 2014.
Així doncs, en el període de
1996 fins al 2014, s’han alliberat vuit exemplars d’ós bru als Pirineus en el
seu conjunt, dos mascles (Pyros i Balou) i sis femelles (Ziva,
Melba, Palouma, Francka, Hvala i Sarousse),
dels que només tres són vius actualment.
El 2016 s’introduí, amb el
projecte PYROSLIFE (2014-2018) de la Generalitat de Catalunya un nou ós mascle,
el polèmic Goiat.
La població d’óssos que, el 2019, s’estimava hi havia al
Pirineu era de 45 exemplars; repartits en dos grups [9]:
– Pirineu Central: s’han
identificat 41 exemplars entre el Pallars Sobirà, Alta Ribagorça i Val d’Aran
(Pirineu Català), i Alta Garona i Arieja (França).
-Pirineu Atlàntic: s’han
identificat només 2 mascles (Nere i Canelito) als que cal afegir
les dues femelles (Claverina i Sorita) reintroduides per França
el 4 i 5 d’octubre del 2018. Aquesta reintroducció s’ha portat a terme després
d’haver consultat a tots els sectors socials implicats i confirmar el suport
majoritari de la població, tot i el rebuig ramader, a l’esmentada
reintroducció.
Característiques dels
l’óssos.- Els óssos de les
nostres terres tenen una estructura molt rabassuda (els mascles més que les
femelles), però contra el que pugui semblar, són àgils i ràpids.
El seu color és marronós,
més fosc o més clar, amb els braços i cames més fosques i les puntes dels pels
d’un daurat molt evident. Desenvolupen una mena de gep a les espatlles bastant
aparent. Les potes són molt fortes, armades amb unes urpes sensacionals.
Malgrat que molta gent pensa
que és un depredador, de fet s’alimenta sobretot de vegetals (un 70 o 80 % de
la seva dieta): fruites boscanes, tubercles, llegums salvatges, brots i fulles
tendres i només un 20-25% del seu aliment és d’origen animal, bàsicament
carronya, insectes i larves, també es tornen bojos per la mel de les abelles.
Pel que fa a la carn, rarament cacen, tot i que potencialment son uns predadors
molt ben equipats, de fet no és estrany que matin alguns herbívors i,
puntualment si se’ls presenta l’ocasió algun animal domèstic. Prefereixen, com
ja hem dit, devorar tranquil·lament les carronyes d’animals morts per altres
predadors i arriben a competir de manera ferotge per tal de defensar-les.
Passen l’hivern en un estat
semiletàrgic, a l’ossera, sense alimentar-se. Durant aquests mesos poden
arribar a perdre el 40 % del seu pes corporal.
Si ens topem amb l’ós.- Coincidir
directament amb un ós a la muntanya és força difícil i en cas de que això passi
la reacció més habitual de l’animal serà allunar-se de nosaltres ràpidament. En
qualsevol cas, cal tenir ben clar que un ós pot arribar a ser un animal molt
perillós però, normalment, per culpa nostra.
El problema principal és la seva
timidesa. Això, unit al fet que no s’hi veuen gaire de lluny, els fa
espantadissos. En canvi tenen el sentit de l’olfacte molt fi i desenvolupat. Qualsevol
topada inesperada els pot posar molt nerviosos i desfermar un atac preventiu.
De les topades amb els
óssos, la més potencialment perillosa és quan es tracta d’una femella amb els
cadells. La mare farà qualsevol cosa per defensar-los, de manera que molta
alerta en una situació com aquesta. El consell essencial és no molestar-los i
sobretot no interposar-se entre els petits i l’óssa. Si ens trobem amb un cadell tot sol, cal pensar
que la mare segurament serà molt a prop i apareixerà en qualsevol moment per
tal de protegir-lo.
Una reacció força típica de
l’animal quan se sent encuriosit o amenaçat, és posar-se dret sobre les potes
del darrere. Ho fan, tot i que això impressiona, per veure-s’hi millor i
identificar el perill.
Els símptomes més evidents
d’un atac són: repicament de mandíbules, esbufecs i el replegament de les
orelles enrere.
Quan un ós carrega,
normalment només ho fa com una demostració de força i domini. Si ens trobem en
la seva línia d’atac és imperatiu conservar la calma. Córrer no serveix de res,
fins i tot encara el podria excitar més (cal recordar que la seva velocitat i
domini del terreny es superior a la nostra). Es bo recordar que els óssos tenen les potes davanteres més curtes que les del darrera, per aquest motiu, corren amb dificultat, sobre tot pendent avall. Es recomana recular poc a poc, sense
gestos bruscos, no girar-s’hi mai d’esquena i parlar amb veu forta però sense
cridar ni fer esgarips. No tallar-li el pas, ni bloquejar les vies que podria
utilitzar per fugir. Possiblement (i tant de bo !!) l’animal es farà enrere sense completar l’atac.
 | |
|
Finalment, i arribat el
pitjor dels casos, quan una persona ja és definitivament atacada, només li queda
una possibilitat: (independentment, si és creient, d'encomanar-se a Déu i resar...) defensar-se aferrissadament amb tot el que pugui trobar a
l’abast de la mà o simplement a cops de puny. Hi ha històries reals de gent que
ha salvat la vida reaccionant d’aquesta manera, encara que pugui semblar una
bogeria.
De trobades amb l’ós, a casa
nostra, n’hem localitzat unes quantes:
El 23 d’octubre del 2008, en
una batuda contra els senglars, un caçador (un "xaval" com nosaltres, de 74 anys) topà en un bosc de Les a la Vall
d’Aran amb una óssa que -sembla que espantada per l’home- l’atacà, provocant-li
una esgarrapada al braç i una mossegada a la cama [10],
després fugí muntanya amunt.
A començaments del mes de
juny del 2017, un ramader i el seu fill -veïns d’Esterri d’Àneu- van poder
gravar una óssa, passejant a uns 15 metres de la carretera, al Port de la
Bonaigua [11].
El juliol d’aquest mateix any, un veí de Bossòst a la Vall d’Aran es topà en un
camí, entre el pont de Ferro i el pont del Llop, amb un ós [12].
L’home passava per la zona a primera hora del matí quan de sobte va sentir uns
sorolls forts, va veure l’animal darrere d’unes branques d’avellaner i es va
retirar silenciosament per tal de no cridar l’atenció i no córrer perill.
 | |
|
L’estiu del 2018 hi hagueren
dues trobades accidentals entre ossos i excursionistes. La primera, el 21 de
juny, al municipi de Mèles (Melles, en francès) al departament francès de
l’Alta Garona i la segona, el 22 d’agost, quan una trobada inesperada amb una ossa i els seus
tres cadells va provocar l'espant d'un jove francès de 22 anys que feia
turisme a Montgarri (Vall d'Aran) amb un grup, entre els quals hi havia el seu
pare i un germà. A diferència de la resta d'excursionistes, el noi va fugir
corrents en veure l'actitud defensiva dels animals i va perdre el contacte amb
el grup. Hores més tard, en trobar cobertura, va poder comunicar la seva
posició i va poder ser rescatat [13].
En
qualsevol cas, com en el cas dels llops, el millor és no ensopegar amb cap
d’aquestes bestioles. Quan la colla anem per la muntanya, fem bé d’anar en
grup, xerrant i rient, fent força fressa i xerinola,... d’aquesta manera,
segur, seran aquests animals els qui fugiran i s’amagaran...
Bon
confinament i cuideu-vos força. Ens en sortirem, no en tingueu cap dubte !!!.
Una
abraçada.
M’he
ajudat d’aquestes pàgines per a fer aquest articlet sobre l’os a Catalunya, els
qui hi estigueu interessats hi trobareu més informació:
https://docs.gestionaweb.cat/0414/446-butlleticebabril-maig-juny2012.pdf Butlletí
del Centre Excursionista de Banyoles: “Els óssos i els excursionistes”, pàgs.
10 a 13.
[1]Testimoni
d’en Antonio Lafón, guarda del refugi de La Renclusa:
[2] Podeu
saber el perquè el “Clan Os Gris” porta aquest nom, clicant damunt dels
següents enllaços:
“El perquè d’un nom”:
https://clanosgris.blogspot.com/2010/08/el-perque-dun-nom.html
“En relació amb un nom”: https://clanosgris.blogspot.com/2010/08/en-relacio-un-nom.html
“Encara sobre el perquè d’un nom”: https://clanosgris.blogspot.com/2010/08/encara-sobre-el-perque-dun-nom.html
[3]https://www.evoluciona.org/materials/fitxes/index.php?arxiu=fitxa_document&id=56
https://cat.elpais.com/cat/2020/04/20/catalunya/1587406532_696877.html
[4]
El nom exacte del llibre és: Phébus, des déduiz de la chasse des bestes
sauvaiges et des oyseaux de proye, molt llegit durant el segle XV i
conservat en nombrosos manuscrits, alguns dels quals esplèndidament
il·lustrats.
[5]
Enrique Bayerri i Bertomeu: Historia de
Tortosa y su comarca, Volumen III. Imprenta Moderna de Algueró y Baiges -
Biblioteca Balmes, Tortosa - Barcelona, (1935).
[6] Pere Gil i Estalella: Llibre
primer de la història catalana en lo qual se tracta d'història o
descripció natural, ço és, de coses naturals de Catalunya,
escrita el 1600 i inèdita fins al 1949 quan va ser transcrita i editada pel
geògraf i historiador Josep Iglésies. Pàg. 35.
[7]
Per cert la pell d’aquest ós, ara a l’Arxiu Comarcal de Sort, fins l’any 2003
havia estat exposada al Museu d’Història Natural del Col·legi Sant Ignasi de
Sarrià a Barcelona.
[9] Aquí en
podeu veure els detalls i noms, el març de 2018: https://depana.org/wp-content/uploads/2018/09/Poblaci%C3%B3-actual-d%C3%B3ssos-al-Pirineu.-Generalitat-de-Catalunya.-Mar%C3%A7-2018.pdf
[11] Amb un
vídeo del moment de la trobada: https://www.ccma.cat/324/un-ramader-grava-un-os-passejant-prop-de-la-carretera-de-la-bonaigua/noticia/2792075/
[12] Amb un
vídeo d’una de les trobades, on es pot apreciar la velocitat de l’ós quan
corre: https://www.segre.com/noticies/comarques/2017/07/17/un_vei_troba_os_l_entorn_del_camin_reiau_prop_bossost_23738_1091.html
