dijous, 17 d’octubre de 2013

CRIDA A LA SORTIDA DE TARDOR 2013


Tardor a la Cerdanya


ESCAPADA PER LA CERDANYA I EL CONFLENT
(Cap de setmana del divendres 8 al diumenge 10 de novembre)

 
La Sortida de Tardor d’enguany ens porta –com ja vàrem fer en la passada Sortida de Primavera-  per territoris del nostre país, amb els quals ens uneixen fraternals vincles culturals, històrics i sentimentals, actualment segregats o dividits per decisions o acords polítics. Recordeu que des del Tractat dels Pirineus, signat el 1659 pels representants de Lluís XIV de França i Felip IV de Castella, es cedí a França el comtat del Rosselló (amb el Conflent, el Vallespir i el Capcir) i la meitat del comtat de la Cerdanya que implicà –entre altres desafortunades conseqüències- que aquesta comarca quedés migpartida.

 
Ambdues comarques han estat habitades des de l’antiguitat com ho testimonien valuoses restes prehistòriques. Han sigut, per les seves característiques geogràfiques importants zones de pas i, per tant, d’interrelació de cultures (existeixen textos grecs del segle V a C. que parlen ja dels keretans). A diferència de la gran majoria de valls pirinenques que descendeixen perpendiculars a la serralada, les comarques de la Cerdanya i el Conflent, ho fan d’est a oest la qual cosa, juntament amb la seva notable amplària, els hi proporciona una bona mitjana d’hores d’insolació. La seva riquesa paisatgística, artística, gastronòmica, històrica i natural han fet que el turisme i les segones residències s’ hagin convertit en un dels principals motors de la seva economia, deixant als tradicionals sectors de la ramaderia i l’agricultura en un segon terme. La millora de les comunicacions, com el Túnel del Cadí i el condicionament de les carreteres, hi ha contribuït.

 
La Cerdanya és una de les comarques naturals dels Països Catalans de configuració més clara. Situada al cor dels Pirineus, ocupa l’alta vall del Segre amb altres rius i torrents menors que hi desemboquen. Està encerclada per muntanyes que voregen els 3000 m d’alçada. És un dels altiplans europeus de més extensió (uns 1120 km2) amb unes altituds de la plana que oscil·len entre els 950 i els 1300 m. Ha tingut, sempre, en Puigcerdà –que suplantà a l’antiga Llívia, la Julia Lybica, de la Ceretània romana- la seva capital històrica. Malgrat totes les divisions absurdes, un mateix sentiment comarcal perdurà fort i arrelat; sobretot fins a la Guerra Europea del 1914 a partir de la qual França imposà un més rigorós control a la frontera. Actualment, aquesta, és una ratlla que els habitants d’una i altra banda trepitgen cada dia sense parar-hi esment. Hom divideix, avui –en els mapes comarcals-, la Cerdanya en l’Alta Cerdanya (amb l’enclavament de Llívia) i capital a Montlluís, sota administració francesa i la Baixa Cerdanya, amb capital a Puigcerdà i -de moment- sota administració espanyola.

 
El Conflent és la comarca, potser, més homogènia i més ben delimitada de les terres catalanes al nord dels Pirineus. La unitat li ve de la història, del relleu i ben segur que la seva capital, Prada, vila petita però important i influent centre cultural i d’activitats. El límit septentrional del Conflent coincideix amb el límit de les terres on es parla la llengua catalana: la separació entre països catalans i països occitans. Destaquem, també, el paper històric que, per a la cultura catalana, te el Conflent: bressol de Catalunya- és la terra d’en Guifré el Pelós, dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó- i refugi i pervivència, especialment en temps difícils, de la nostra cultura. Recordem que, a la vila de Prada –on hi va viure i morir Pompeu Fabra-, encara avui, s’hi celebren –des del 1950- els Festivals de Música Pau Casals i -des del 1968- la Universitat Catalana d’Estiu, pràcticament,  l’única universitat oberta i popular dels Països Catalans.

 
A més de tot això, que no és poc, gaudirem dels paisatges naturals i de l’hospitalitat de la  gent d'aquestes valls. Confiem tastar la seva gastronomia: el trinxat amb rosta, la sopa de ceba gratinada, l’escudella, els peus de porc amb fonoll, l’ànec (tiró) amb naps o peres, les truites de riu a la llosa,... i abastir-nos –si trobem les botigues obertes- d’embotits casolans, formatges, “pa de fetge”, melmelades i confitures, foie,... productes, tots ells, dels quals en son veritables artesants -que ve d'art...- i mestres.
 
Trinxat amb rostes
 
Segur –tan si plou com si fa sol- que ens ho passarem d’allò més be !!.  
 
Aquí teniu el PROGRAMA que en Josep Maria i la Montserrat, els nostres guies i coordinadors de la sortida, ens proposen:

Divendres 8.- Tarda-vespre: A mesura que anem arribant, hostalatge a l’ Hotel Roca  http://www.hotelroca.net ,Travessia de la Font 2, tel 972 890 011, d’ALP.
 
 
Mentre fem temps per a l’hora de sopar, aquells que ho desitgin podran donar un tom per Alp (l’hotel està en un lloc molt cèntric, al mig del poble, prop de l’església de Sant Pere –del segle XI amb moltes modificacions posteriors- i en ple nucli antic).
 
Sant Pere d'Alp
 
Després de sopar farem, com ja es tradicional, una breu reunió per a comentar el Programa Previst per al cap de setmana.


Dissabte 9.- Matí: Ruta pel Conflent: Caldrà matinar una mica, és un matí molt aprofitat. Esmorzarem a ¾ de 8 per a procurar sortir a ¼ de 9. La ruta de l’excursió, amb un microbus, serà: Alp - Prada de Conflent (no ens hi aturarem) – Sant Miquel de Cuixà monestir dels segles IX i XI (visita) – Vernet (si tenim temps val la pena pujar a la plaça on hi ha l’església i el castell, el lloc més adient per a admirar el cim del Canigó) –Castell de Vernet  – Pujada amb el microbus autoritzat fins a Sant Martí del Canigó abadia dels segles X, XI i XII, situada a 1094 m d’alçada (visita) – Vilafranca de Conflent, vila fortificada  Patrimoni de la Humanitat (visita) – Alp (dinar a les 15h).

S'ha pensat fer aquesta excursió del matí tots dins un mateix vehicle (un microbús) per tal poder anar tots plegats en un mateix mitjà de transport i poder pujar, així -tots junts i no uns a peu  i els altres en taxi, l'única manera de poder-hi accedir, doncs el vehicles particulars no ho poden fer- des de Castell de Vernet  fins a Sant Martí del Canigó. El fet d'anar amb un únic vehicle ens permetrà, també, fer tot el recorregut previst amb més comoditat i eficacia.
 
Sant Miquel de Cuixà
 
Vilafranca de Conflent
 
El Canigó des de Vernet
 
Sant Martí del Canigó
 
Tarda: Ruta per la Baixa Cerdanya (ermites, pobles i miradors): Sant Serni de Coborriu (segle XII), Santa Maria de Talló (considerada, per les seves dimensions, la catedral romànica de la Cerdanya del segle XI amb un campanar del segle XVII), Santa Eugènia de Nerellà (el seu campanar inclinat, dels segles X - XII, es conegut com la torre de pisa cerdana i és l'únic campanar romànic que continua sencer a tota la comarca), Bellver de Cerdanya (passejada pel  nucli medieval d’aquest vila, considerada la capital de la Petita Cerdanya) i Sant Grau de Puig d’Urús (amb un mirador panoràmic situat a 1323 m d’alçada). Retorn a l’hotel per a sopar.

Sant Serni de Coborriu
 
Santa Maria de Talló
 
Santa Eugènia de Nerellà
 
Bellver de Cerdanya
 
Panorama de la Cerdanya des de Sant Grau
 
Diumenge 10.- Matí: Ruta per l’Alta Cerdanya: AlpMontlluís vila estratègicament situada en una cruïlla de camins que comuniquen el Rosselló amb el Conflent, la Cerdanya i el Capcir. Per això està fortificada i amb una ciutadella, del segle XVII obra d’en Vauban, declarada Patrimoni de la Humanitat (visita). Amb els cotxes, agafarem una pista que, pel costat del riu Tet, ens portarà fins l’estany de les Bulloses a 2017 m d’alçada en uns paratges d’alta muntanya de gran bellesa. Retornarem a l’hotel per a dinar.
 
Montlluís
 
Les Bulloses
 
Tarda: Després de dinar ens acomiadarem de l’hotel i, els qui vulguin, poden donar un tom pel nucli històric i el “llac” de Puigcerdà. Donarem per acabada l’”escapada” de tardor tot prenent unes cerveses.

El llac de Puigcerdà


PRESSUPOST / INSCRIPCIONS:

Hostalatge:  Hotel amb règim de pensió complerta (sopar divendres i dissabte, esmorzar dissabte i diumenge i dinar dissabte i diumenge) + habitació al preu de 53,30 euros per persona i dia. Total parella, 2 dies de PC= 213, 20 euros.

Visita, guiada, als Monestirs de Sant Miquel de Cuixà 3,5 euros, per persona i Sant Martí del Canigó  4 euros, per persona.

El Microbus autoritzat  per a fer l'excursió de dissabte al matí ens surt a uns 17 euros per persona.

Així el cost total, per persona (tot inclós), és d'aproximadament 131 euros tot el cap de semana (el pressupost total per parella (tot inclós) és de 260 euros).

 
De moment som 22 participants els qui ens hem inscrit a aquesta Sortida de Tardor i, per tant, ja tenim l'habitació reservada a l’hotel. Si algú més vol apuntar-se cal que truqui o escrigui un correu electrònic -el més aviat possible-  a en Josep Maria o la Montserrat i esbrinarem si encara tenen habitacions disponibles.

Per tal de compartir, en la mesura del possible, la capacitat dels cotxes i les despeses de benzina -abans de la data de la Sortida- ja anirem quedant per correu electrònic o per telèfon.

Amics i amigues, de moment, això es tot.

Una abraçada.
 
 

dilluns, 14 d’octubre de 2013

CRÒNICA DE LA 41ena XINO-XANO


Dinar al Molí de la Barita


CAMINADA PER LA CASA NATAL D’EN SERRALLONGA (LA SALA), EL SANTUARI DE L’EROLA I D’ALTRES INDRETS INTERESSANTS DELS SEUS VOLTANTS.


Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en faran ressons de guerra
les parets de Tavertet.

Amb aquests fragments de la Cançó d’en Serrallonga, del grup “Esquirols”,  al cap iniciem l’excursió. Hem deixat els cotxes a l’aparcament de “El Molí de la Barita” que a aquesta hora del matí (2/4 de deu) encara està tancat.

La Riera Major
 
Comencem la caminada. Travessem la Riera Major -per una passera de fusta- per a desviar-nos, tot seguit, fins al Pont de la Noguerola que tenim a tocar. Aquest pont medieval, que travessa el torrent de La Sala pocs metres abans que aflueixi a la Riera Major, formava part de l’antic camí ral de Viladrau a Vic i Barcelona fins que perdé la seva necessària utilitat –pels voltants del 1910-  quan es va fer la nova carretera.
 
Pont de La Noguerola
 
Esmorzem asseguts en les seves baixes baranes –uns senzills salva rodes per als carruatges-. Com de costum, a l’àpat, no hi manca rés: a més dels entrepans, vi, olives, cafè, llet, “gotes” (de tot tipus, gustos i colors), pastis, xocolata, fruïts secs, llaminadures,... Quina feinada !!!.

Esmorzar al Pont de la Noguerola
 
 
Ben tips, reprenem la marxa, passant pel costat del tancat on hi ha els estables del Club de Polo de Viladrau. Un bon nombre de cavalls hi pasturen sense immutar-se pel nostre pas. Tenen sort de que fa anys que en Serrallonga ja no passa per aquest camí... ; si fos ara, ni ell, ni cap membre de la seva banda haguessin anat mai més a peu !!!.

Des de Sau a la Cellera
des del Far al Matagalls.
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls.

El camí va seguint, suaument, vall amunt deixant el torrent a la nostra esquerra. Passem pel costat d’un gran i planer camp de correu (“son remolatxes”, diu en Josep Mª que és el menys “urbanita” de tots nosaltres). Ben aviat anem entrant, en mig de clarianes, en un espai més boscós amb grossos castanyers, alzines, roures i algun pi (“aquí hi deuen haver bolets....”, diu en Joan que fa estona que està més pendent de les vores del camí que del camí mateix, “però està prohibit agafar qualsevol producte del bosc... deia un cartell”, continua dient).

Arribem a l’Alzina de La Sala un vell i monumental arbre, ara mort, on els líquens i la molsa han substituït el vell fullam. El seu fantasmal aspecte impressiona... sort que, avui, no hi ha boira !!!.
 
L'alzina (morta) de La Sala


Torna, torna, Serrallonga,
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.

En aquest punt agafem un corriol que baixa cap a la riera, assenyalat amb una petita fita feta amb pedres. És un camí entre grans roques i frondosos arbres, desembrossat i pintoresc, on l’ imaginació ens hi fa veure pagesos (potser, algun d’ells, també bandoler) arrossegant una corrua de mules carregades amb tot allò -comprat a la vila o “aconseguit” qui sap com...- que al seu mas necessiten i no poden auto-produir.

Travessem, de nou, la riera per l’anomenat Pont de La Sala. En som conscients només perquè veiem que en aquest tros del sender, mig amagat per la vegetació, el torrent ens passa per sota. En Josep Mª, que obre camí fent de guia, hi ha baixat (entre bardisses i ficant-se al mig de la llera) per a fer-hi aquesta fotografia:

Pont de La Sala

És un altre pont, ben segur, d’origen medieval.

A l’altra riba, el corriol s’enfila fins dalt d’un petit turonet on hi ha La Sala (1) el casal fortificat on nasqué en Serrallonga (2). Ens hi aturem una bona estona, per a fer algunes fotografies, llegir i comentar unes notes sobre aquest mas i la llegendària vida d’aquell bandoler que, ara farà 420 anys, hi va venir al món.
 
 

 
 
Agafem el camí carreter que, pel mig d' acàcies, grans roures i alzines, va a La Sala Nova –que, en algun lloc, anomenen també Casa Nova de La Sala- (3).
 
Porta d'accés a La Sala Nova

A partir d’aquí el camí es converteix en un sender amb indicadors, de tant en tant, que posen “A L’EROLA”. L’anem seguint tot enfilant-nos, per dins d’una neta roureda, pel pendent que va a Can Gat i al santuari de l’Erola. Arribem a un punt on hi ha una tanca de “pastor elèctric” que va a uns prats, als pocs metres, una creu de fusta assenyala el lloc on s’estavellà -el 9 de maig de 1933- l’avió correu de Casablanca (4).

Creu recordatori de l 'accident de l'avió
correu de Casablanca del 1933.
 

Seguim. Al poc travessem la pista que, des de Viladrau, porta fins a Can Gat   –antiga masia del segle XVIII amb un gran i espectacular casal, construït els anys trenta del segle XX, al seu costat-  i que, nosaltres, veiem de lluny. Continuem. A banda i banda del camí ens custodien uns vells i grossos castanyers; ens cal ser sis de nosaltres per abraçar-ne un d’ells i, així, impregnar-nos de la seva energia...
 

Arribem a l’ermita-santuari de l’Erola (5), el punt mes enlairat de la ruta d’avui: 880 m. No fa fred però ens sentim acollits dins de l’original vestíbul o porxo de entrada, amb els seus dos arcs d’accés. Hi contemplem cadascun dels detalls i la vista que, des d'aquí, es te de Sant Segimón enfilat dalt d'unes penyes ("algún dia hi tindrem de pujar-hi...", diem). Llegim unes notes sobre les característiques arquitectòniques, història i peripècies del santuari.  Aprofitem, també, per a fer-hi la fotografia “oficial” -la dels caminadors- de la Sortida.
 


 
 
 
La proposta inicial de l'excursió era, un cop a l’Erola, retornar al Molí de la Barita desfent el camí fins La Sala i arribar a la carretera de Vic a Viladrau per la pista d’accés a aquest casal. Però encara no hem fet tots els “deures”. En Jaume, al llarg del matí ens ha anat recordant el punt exacte on el seu GPS ha localitzat l’”Arbre Nen” i el “poble” diu que hi hem d’anar. Anem be de temps i, pensem, que la singularitat d’aquest arbre ho mereix. Sortim, doncs, de l’Erola pel camí que la gent de Viladrau fa servir per a pujar a aquest santuari i continuar –els qui volen, clar- fins a Sant Segimón. L’hem encertat, és un sender molt bonic i –de baixada- molt agraït. Passem pel mig d’un bosc ple d’impressionants castanyers; travessem el torrent de l’Erola que baixa dels contraforts del Matagalls –amb una aigua tant transparent que sembla de vidre- fins que arribem a la Casa dels Amos, la Masoveria, la cabana, l’era i la font de Can Bosc, un veritable “complex” agrícola –del segle XVIII amb reformes posteriors- en un emplaçament privilegiat i amb un espectacular panorama. Hi fem fotografies dels edificis i d’uns vedells que semblen viure-hi molt i molt feliços.

Can Bosc
 
 
En Jaume –segur i confiat- ens va indicant els graus, minuts i segons –de longitud i de latitud- que encara ens falten per arribar al nostre proper objectiu... l’”Arbre Nen”: “anem be”, diu. En Pep, home de poca fe, veu que anem baixant cap a Viladrau – situat a uns 3 km  de distància, per la carretera, del Molí de la Barita- i ja pensa que, avui, tornarem a dinar a quarts de quatre... Trobem una boletaire –“que ha sortit de casa quan encara era fosc...”, segons ens diu- amb un gros cistell carregat de bolets. No ens en dona però ens els deixa retratar: “Els cullo per a vendre...” puntualitza. Quan li preguntem per l’”Arbre Nen”, diu que no en sap rés que ella només coneix els bolets... Aturem un cotxe, amb dos homes que semblen del país, però tampoc saben de que els parlem... Arribem a una clariana assolellada al mig d’una roureda. Un indicador marca un camí molt fresat que va a La Sala, el nostre guia -en Josep Mª- diu que l’agafem doncs si anem fins a Viladrau farem tard al dinar... en Jaume que va davant, tot seguint el GPS, ja ho ha fet... ens crida: “Es aquí, mireu-lo !!!”. Efectivament gairebé al mig del camí, en un paratge voltat de roures, hi ha l’”Arbre Nen” un vell arbre que, mirant-lo en direcció a La Sala, adopta la sensacional forma del cap d’un infant. Aquest roure singular –d’uns 150 anys d’edat i un perímetre, a 1 m d’alçada, de 5,25 m- fou “descobert” fa relativament pocs anys, el 1999, quan va ser portada del llibre sobre el Centenari de la Festa de l’Arbre organitzada a Viladrau. Hi fem un bon reguitzell de fotografies.

L'Arbre Nen
 
Efectivament el sender, senyalitzat, ens porta fins a la pista que va de la carretera de Vic a La Sala en un punt on tenim  una espectacular visió de la casa d’en Serrallonga emergint per damunt d’un mar d’arbres...
 
 
Passem pel costat del Club de Polo i arribem –a 2/4 de dues-, just a l’hora de fer les cerveses, al Molí de la Barita.

Els equips de mesura d’en Joan Miquel diuen que avui hem caminat 10 km, superat un desnivell de +/- 230 m i amb l’esmorzar, aturades i visites incloses  hem estat, en fer la ruta que acabem de descriure, 4 hores.

Les cerveses, com l’excursió d’avui, també tenen “valor afegit”: no son ni DAMM, ni MORITZ,... son del MONTSENY !!!.  Boníssimes !!!. El dinar ha estat, també, molt be i als segons plats i als postres en Joan Miquel –que fa anys i per això bufa les espelmes- i en Jaume i la Mª Rosa –que la seva neta Lila els ha fet entrar a formar part del Club dels Avis- ens convidem a prendre cava. Moltes felicitats,  moltes gràcies i que puguem celebrar molts anys i nets més !!!.
 
66 abriles i fet tot un xaval !!!

Els nous i feliços avis !!!
 
No voldria cloure aquesta llarga crònica sense agraint a en Carles i a en Josep Mª la coordinació de la Sortida i a tots i a totes la vostra participació en la mateixa. Recordeu que la propera activitat serà la SORTIDA DE TARDOR el cap de setmana del 8 al 10 de novembre (ja us ampliarem informació per correu electrònic  i/o el Blog) i la 42ena XINO-XANO el dijous 14 de novembre (que també anunciarem prèviament)
 
Continuem en contacte.
 
Una abraçada.

 
 
NOTES.-
 
(1)  Aquesta masia és molt antiga, documentada des de l’any 1226. És una casa fortificada amb una muralla de tanca i una torre cilíndrica, del segle XIV, en un dels seus costats (aquesta torre, sembla, que era més alta però -pels vols del 1915- va ser “retallada” per adaptar-la a l’alçada de la resta de la casa). Del 1353 als vols del 1450 hi visqué una branca bastarda de la família Vilademany, castlans del castell de Taradell. Des del 1522 hi residí una família cognominada Sala que amplià notablement el casal a finals del segle XVI. El cos central de la masia és del segle XVII amb nombrosos afegits de segles posteriors. Actualment hi viuen uns masovers que, principalment, hi tenen cura del bestiar.
 
Dibuix romantic que representa en Serrallonga i Joana la Massissa
 
(2)  Joan Sala i Ferrer, alies Serrallonga, va néixer en aquesta casa el 21 d’abril de 1594. Era el cinquè de nou germans (quatre dels quals van ser, també, bandolers: Joan, l’hereu, corria ja el 1606 amb la colla d’en Rocaguinarda –el bandoler glosat per en Cervantes a “El Quijote”-; Segimón –mort el 1624-; Pere –mort el 1628- i Joanet, alies El Tendre, -mort el 1632-. Al quatre anys en Serrallonga quedà orfe de mare, que morí a conseqüència del part d’en Joanet. Començà a treballar, com a mosso, a Can Tarrés de Sant Hilari Sacalm on conegué a Margarida Tallades Serrallonga pubilla del mas Serrallonga de Querós (un poblet llavors a uns 17 km de Sant Hilari i actualment sota el pantà de Susqueda). Es casaren, el 1618, a l’església de Sant Martí de Querós (anys després -ja mort en Serrallonga- un dels seus fills, en Antonio, en va ser rector). D’aquest matrimoni amb la Margarida nasqueren 5 fills. Eren temps de crisi i, com molts altres, Serrallonga compaginava les feines del camp amb petits robatoris per la zona. Fins que, l’any 1622, un veí seu, en Miquel Barfull de Viladrau, el denuncià. Quan les autoritats, guiats per en Barfull, anaren a detenir-lo Serrallonga matà al delator i aconseguí fugir. Ja fora de la llei i amb un assassinat al seu càrrec es dedicà, per a salvar la pell i sobreviure, al bandolerisme. No trigà a ser el cap de la seva pròpia banda de la qual en formaven també part tres dels seus germans (en Segimón, en Pere i El Trendre). Durant més de vuit anys va ser un malson per a les autoritats; llest, astut, desconfiat però, sobretot, bon coneixedor del terreny per on es movia era una peça difícil de caçar. Ben segur que tenia la complicitat d’un bon nombre d’”informadors” o “col·laboradors” que –per necessitat, per simpatia o per por- l’ajudaven; però també el perill –per aquestes mateixes raons- de traïcions o delacions. A mesura que d’altres bandes de bandolers anaren desapareguent, el cercle al voltant d’en Serrallonga s’anà estrenyent. Per això fugiren a l’altra costat del Pirineu, al Rosselló (encara no annexionat a França) on els seus assalts als carruatges reials, que recollien els impostos, despertaren molta simpatia entre les classes populars. El 1627, amb la banda molt desfeta, es refugià al Ripollès. El juliol de 1632, concretament el dia de Sant Jaume, els bandolers segresten –prop de Sant Joan de les Abadesses- a una jove (de 19 anys) vídua d’un moliner, en Eusebi Massís, de Castelló d’ Empúries. Aquí començà el que alguns consideren una història d’amor (que durarà poc més d’un any). En Serrallonga i la Joana Artigues, la Massissa -doncs aquest era el sobrenom de la jove vídua- compartiran l’ idil·li amb robatoris, persecucions i fugides fins que, el 31 d’octubre de 1633, l’hereu de cal Agustí de Santa Coloma de Farners –on havien cercat refugi- els delatà. El 8 de gener de 1634, després de nombroses i terribles tortures i d’un llarg procés Serrallonga va ser executat a Barcelona (la sentència ordenava que, per tal de que fos exemplar, en Serrallonga rebés 100 fuetades –al final de les quals ja era mort-,  fos desorellat, el cos trossejat penjat a la forca i el cap exposat, durant mesos, al portal de Sant Antoni). La Joana va ser obligada a declarar, per a salvar la pròpia vida i la del fill d’en Serrallonga que duia a les entranyes, en contra seu explicant els darrers mesos compartits amb el ja mític bandoler. Diuen que mort en Serrallonga la Joana es retirà, per a parir, al Santuari de Sant Segimón damunt mateix de la vall on aquest va néixer i amb vistes a les Guilleries que van arribar a ser la seva veritable llar i refugi.
 
(3)  En aquest mas, del segle XIX amb una capella dedicada a Santa Bàrbara, hi passava llargues temporades el poeta i escriptor montsenyenc Jaume Novellas i de Molins (1866-1939) propietari durant molts anys d’aquesta casa i, també, de La Sala vella. Poeta bucòlic, premiat en diversos Jocs Florals, el paisatge dels voltants de les Sales va ser el centre d'atenció de la seva obra.

(4)  Hem tingut de recórrer a les hemeroteques (La Publicitat, La Vanguardia, etc.) de l’època per a conèixer quelcom sobre aquest accident. El 9 de maig, al matí, sortí de Casablanca –aleshores Marroc francès- un avió correu que també admetia passatgers, el LATÉCOÈRE 28-1 número 902 (F-AJIX) de la Companyia AÉROPOSTALE, amb direcció a Tolosa de Llenguadoc. Poc abans de les dues, va fer una curta escala a Barcelona i continuà en direcció al seu destí (la ruta era Casablanca- Alacant- Barcelona- Perpinyà- Tolosa). Sobre les tres de la tarda, quan sobrevolava la vall per on nosaltres hem fet l’excursió, l’avió es precipità a terra entre les masies de La Sala i Can Gat. Segons l’ investigació que, sobre l’accident, efectuà el Jutjat Municipal de Viladrau -després d’entrevistar nombrosos testimonis presencials i visitar, amb tècnics de la Companyia aèria, les restes al lloc del sinistre- arribaren a la conclusió que aquest es produí  al travessar l’aparell un “núvol turmentós” que xuclà l’avió vers el barranc de la riera de La Sala. La violència d’aquest remolí fou tant gran que el pilot tingué d’efectuar una ràpida i acrobàtica maniobra d’ascens, fent una “inversió complerta” en el moment que una segona i forta turbulència el revoltà de nou, separant les ales del cos de l’aparell (aquestes es trobaren a més de 100 de les restes principals),  provocant l’estavellament de l’avió que s’incendià ràpidament en el moment de topar a terra. Sis van ser les víctimes mortals (tots els qui hi anaven): el pilot Jacques Emler -experimentat i amb més de 4500 hores de vol-, l’operador de radio cognomenat Guychard i quatre passatgers: Renè Riguelle -un mític pilot de la línia Dakar-Casablanca i directiu de la Companyia AÉROPOSTALE-, un home, una dona i un infant d’uns cinc o sis anys. La creu commemorativa ignorem qui la posà, pensem que degueren ser les autoritats municipals o el propietari del terreny on es produí l’accident commoguts pel fet i les seves víctimes. Aquesta creu de fusta  –amb més de 80 anys-  està molt malmesa, podrida per la base i apuntalada amb unes branques...  si algun bon intencionat no la substitueix per una altra de material més resistent, aviat no en quedarà ni el record. Diuen que allò que es “penja” a internet, mai més desapareix... amb aquesta intenció –i perquè en perduri en la memòria i la història local- ho hem posat nosaltres aquí. (El mapa Montseny Parc Natural de l’Editorial Alpina, escala 1:25000, edició de l’any 2002 entre La Sala i Can Gat, en un lloc anomenat Roureda de Can Gat, hi indica el punt de l’accident amb el símbol topogràfic d’una creu).
 
Un LATÉCOÈRE 28 de la Companyia AEROPOSTALE com el que s'estavellà a Viladrau
 
Sobres d'una part de la correspondencia que transportava
 l'avió accidentat el 9 de maig de 1933
 
(5)  El topònim Erola, que té el sentit primitiu d’era petita, ha estat utilitzat entre la gent de muntanya per a designar un planell, un tros de terra plana sobre un relleu o serrat. Exactament és així el lloc on hi ha emplaçat aquest santuari, barreja d’ermita i casa de pagès. A més de la capella, situada al costat sud de l’edifici, s’hi troba aferrat –formant un únic i singular conjunt- l’habitatge per als ermitans. Hi destaca el gran vestíbul o atri porticat de l’entrada i un petit campanar d’espadanya –sense campana- en un dels extrems de la teulada. La casa de l’Erola surt documentada des de l’any 1571 i va ser construïda com a casal d’hivern per als  residents de Sant Segimón  que hi feien estada des de l’1 de novembre fins l’1 d’abril. La capella actual va ser construïda a partir del 1630 després que un incendi destruís l’anterior. A la llinda de la porta de la casa hi figura l’any 1641, a l’ampit d’una finestra el de 1664 i en una biga de fusta el 1689. L’any 1833 va ser cremada pels constitucionalistes a l’inici de la Primera Guerra Carlista (1833-1840). Va ser restaurada l’any 1837. L’any 1936 fou profanada de nou i l’any 1942 el poble de Viladrau, amb les seves aportacions, la va fer restaurar –una inscripció, escrita en llatí i situada vora el portal de la capella, recorda aquest fet-. Les darreres obres de conservació s’han efectuat l’any 1991. D’aquesta època és el rellotge de sol, situat en un dels angles de l’edifici entre els arcs de l’entrada, fet per en Joaquim Ferrerons amb un tipus de pedra anomenada d’espinzella. La Mare de Déu de l’Erola era invocada per a protegir els infants contra la verola i és la patrona de Viladrau. L’aplec es celebra el darrer diumenge de maig amb missa, dinar de germanor i ballada de sardanes.   

 
Text.- Pep
 
Fotografies.- Mª Rosa, Jaume, Joan Miquel, Enric, Antonio, Josep Mª, Montserrat B. i Joan.