No us espanteu, malgrat el títol no em referiré a l’esclat de llibertat que es respira a la riba sud de la Mediterrània, Déu me’n guardi de polititzar aquesta Àgora nostra que te seguidors de tota mena. El títol i la opinió ve a conte del sarau que heu muntat amb el canvi de dates de la XXR de març.
La cosa comença... “Adam i Eva eren al paradís terrenal...” be, prendré una drecera: Heus aquí que la Xino Xano de març havia de ser el dijous 3, però com que el que era l’encarregat d’organitzar-la havia caigut de la figuera, -be no exactament, de l’escala recolzada en l’arbre- la vàrem posposar a fi de que en Lirola tingués temps de recuperar-se.
Establerta la nova data per el 17 i enrolada molta gent per l’esdeveniment, em comuniquen a mi de l’Hospital de Sant Pau que m’han programat una prova de les que tenen llarga llista d’espera per el mateix dia. Immediatament en Pep Arisa inicià una enquesta per tornar a enrederir la sortida. Aquesta va ser la meva reacció:
Només està justificat ajornar un esdeveniment quan és el que l'ha d'organitzar qui està fotut.
Així al gener vàrem posposar la XX perquè en Llorenç estava convalescent i va passar al febrer. Així s'ha ajornat la XX de març perquè el Pepeluí havia caigut de l'arbre.
Però no es admès de fer més ajornaments, no podem esperar que a tothom li vagi bé a totes les sortides.
Mercès per tenir aquesta consideració amb mi, però:
NI PARLAR-NE!!
Salut.
J.M."
Transcrit del correu-e que vaig enviar a en Pep.
Fins aquí un petit passeig per aquesta història i per les normes no escrites, ara cal fer esment a la reflexió i la llibertat.
En el títol he escrit les Normes amb majúscula perquè son, encara que no escrites, les nostres normes, les de tots; en tant que llibertat ho he escrit en minúscula perquè es tracta de la meva llibertat personal. No patiu, tot seguit us ho explico.
Tal com he dit no em sembla bé fer una excepció perquè jo no soc excepcional, jo soc un més. Si s’ajorna per un que no te responsabilitat en l’excursió, no hi haurà cap argument per no fer ho en cada un dels casos de cada un de nosaltres.
I finalment arriba la llibertat, és a dir, la manca de llibertat en aquest cas. Puix que no hi estic d’acord en ajornar i he manifestat que del cas no cal ni parlar-ne la vostra insistència em coarta la meva llibertat de decisió:
Si he ser coherent amb el que he dit, no he de parlar -ni és clar- escriure, molt menys assistir a la sortida. Però si he de ser bon company, perquè així ens ho van ensenyar, no puc fer-vos aquest “lleig”.
Però això no acaba aquí, perquè establert el precedent, el que en un futur proper tingui dificultats per aplegar-se a una sortida, no gosarà dir-ho per tal que no se us acudeixi de fer un altre excepció.
Mala peça al teler!
J.M.
