diumenge, 11 de desembre de 2016

CRÒNICA DE LA 73ena SORTIDA XINO-XANO

Restes del pati d'armes, galeria porxada, capella, gran sala i altres
dependències del palau senyorial de Montsoriu.



PASSEJADA I VISITA AL CASTELL DE MONTSORIU I A LA VILA DE BREDA


Puntuals anem arribant tots els cotxes –amb els xino-xaners i les xino-xaneres dins- a l’aparcament que, sota del castell de Montsoriu, hi ha al Coll de Castellar (475 m d’alçada). Desprès de les salutacions, petons i abraçades ens disposem a esmorzar. Avui no hem matinat gaire, però la gana –afortunadament- no la perdem mai.

L’esmorzar.- El dia, tal i com en Joan Miquel ens ha pronosticat, és fresc per això triem un racó solejat del mateix pàrking per a fer-ho. Només hi som nosaltres i, considerem, que no és un mal lloc. Damunt el capó d’un dels vehicles hi improvisem la taula: olives, xoriço de León –boníssim-, xocolata i una safata amb un pastis de pasta de full amb crema i poma...-que han portar la Carme i l’Enric “per a posar a prova als qui fan règim...” han dit- això fa que, ràpidament, els entrepans facin via o passin a segon terme. La bota de vi no para de fer toms... i, finalment, com a cloenda de l’àpat, el cafè i les “gotes” ens acaben de posar a to. 



EL CASTELL DE MONTSORIU.-

La pujada al castell.- Passen uns minuts de les onze quan comencem a pujar a peu, per una bona pista, cap al castell. El recorregut, pel mig d’un alzinar de sureres, amb algun pi, roures, castanyers i cirerers d’arboç, és molt agradable. La colla, d’acord amb el ritme de cadascú, es va partint i fent el camí en diferents grups. Els qui compartim ruta amb la Conxita –apassionada de la botànica i la jardineria- tenim la sort d’afegir al paisatge i solejat dia, un grapat de coneixements: “Mireu, això son borratjes, una planta medicinal que en alguns llocs es menja com a verdura de coure o en amanides...”, “Ara floreix la farigola ?...”, “No, Pep, això son mates de bruc boal o erica...” al sotabosc hi veiem, també, estepa borrera, algun galzeran, bruc de fer escombres,... i, als indrets més ombrívols i humits, falgueres i nombroses catifes de verda i ufanosa molsa. Tot un goig per als amants de les plantes i -si no fos que està prohibit agafar-ne-, en aquestes dates, per als pessebristes.

La nostra particular guía sobre botànica... aquesta és fàcil: "això és molsa !!!"

Poc abans de ¾ de dotze arribem dalt del turó (640 m d’alçada), a l’espai que antigament ocupava el recinte jussà i on ara hi ha la recepció, els serveis i la botiga del Castell de Montsoriu. En Jordi, el nostre guia, ja ens hi està esperant.

Torre semicircular, finestres de la capella
 i talussos des del recinte jussà

La visita guiada.-
A les 12h, en punt, comencem la visita. No us espanteu, no la descriuré ni tornaré a repetir el que ja ens ha explicat el guia. Amb tot, per aquells que hi estigueu interessats o, si no ho heu fet, hi vulgueu anar us en farem –en una nota- una breu síntesi  històrica i les característiques arquitectòniques més destacables del castell (1).

Torre i pany de muralla, amb merlets i
espitlleres, del recinte sobirà

Si que voldríem deixar constància de que hem estat uns afortunats amb el guia que ens ha tocar (ben segur, però, que tots i totes son molt bons). En Jordi és un gran i apassionat coneixedor de la història, els personatges, el conjunt del monument i cadascun dels racons d’aquest castell-palau on hi treballa com arqueòleg.

En Jordi, d'esquena, el nostre guia
Entrem, com si fóssim uns convidats -o assaltants-, per la segona porta (la primera era la del recinte jussà, avui pràcticament irreconeixible) de les 6 que cal superar per entrar al punt culminant del castell: la torre mestra. L’aspecte altívol de les muralles, coronades amb merlets i espitlleres i els imponents talussos, impressiona.  Fem tot el recorregut per l’interior del recinte aturant-nos, de tant en tant, en algun lloc estratègic: les portes i defenses, les ziga-zagues dels accesos, el matacà, el pati del vell castell roquer amb una petita cisterna, les dependències del castlà amb una acollidora llar de foc, els merlets i camins de ronda, la terrassa nord, les sitges de gra, la torre mestra –des de dalt de la qual el panorama es espectacular: la conca del Tordera i la vall d’Arbúcies, tot el Montseny i bona part de les Guilleries, les serralades Litoral i Transversal i, al fons, el Collserola-, la “sala gòtica”, l’antic rebost o celler, el pati d’armes, l’espai que ocupà la capella, la gran cisterna, la sala-menjador amb una altra llar de foc,... en cadascun d’aquets lloc en Jordi –el guia- ens va explicant la seva funció, anècdotes i detalls,...

Panoràmica des de dalt la torre mestra del castell
Princeses i el senyor del castell entre
els merlets, al fons, el Montseny.
Algunes restes del palau senyorial, a l'esquerra les parets, finestrals i el campanar
 d'espadanya de la capella gòtica i, al fons, dependències, merlets i espitlleres
 d'aquest mateix recinte.

No ens estranya que en Bernat Desclot, en la seva Crònica de l’any 1285, descrigués aquest castell com “un dels més bells i nobles del món”.
 
La torre mestra o de l'homenatge
Detall de la gran cisterna.
Amb la visita ens hem fet una idea de com devia ser la vida, dins i fora d’un castell, en aquella època. Constatem que –tot i que, en aquest cas, fruit de les intrigues i d’haver caigut en desgràcia, en Bernat II de Cabrera (2) hi perdé el cap-, sempre “els de dalt” han viscut (i viuen) millor que “els de baix”... i que qui no es conforma és perquè no vol o pot...  
    
Terrassa nord del recinte sobirà, al fons
dalt d'un turó, la Torre de les Bruixes.
Camí de ronda i merlets. En primer terme, sobre el paviment
d'una terrassa, les boques de càrrega de les sitges de gra.

Sortim del castell, son quasi 3/4 de dues quan ens acomiadem del guia agraint-li les seves explicacions i paciència davant les nostres constants preguntes... “Torneu quan vulgueu... sempre trobarem noves coses per veure i explicar... a més, penseu que les excavacions i les obres de reconstrucció continuen...” ens ha contestat tot rient.  

Quan falten uns cinc minuts per les dues, comencem a baixar -no sense donar una darrera mirada al panorama que ens envolta- cap l’aparcament on hi tenim els cotxes. Baixem sense torbar-nos gaire, doncs, si volem arribar al restaurant a l’hora acordada no disposem de molt temps. Quan som tots al pàrking, truquem per telèfon al restaurant per dir-los que arribarem ¼ o 20’ més tard de l’hora que els havíem dit: “No tireu, encara, l’aigua a l’arròs...”.

Una mirada cap el Montseny

Un altra cap a les Guilleries i la riera d'Arbúcies

I, la darrera, vers les valls de Breda i de la Tordera.
 Al fons, avui amagat per la boira, el mar... 

LA VILA DE BREDA.- 

El dinar.- Quan som a la Fonda Montseny, ens diuen que al menjador ja hi tenim la taula parada. Com que no hem sigut puntuals, és un dia feiner i als pobles la gent sol dinar més d’hora, tenim tot el lloc (el cambrer i la cap de sala) per a nosaltres. Anem prenent seient i com que des de fa un parell de dies ja hem pogut triar els plats del menú, mentre aquests arriben, demanem les cerveses.
El dinar ha estat molt be, un menú força variat i uns plats molt ben elaborats i presentats. Us en mostrem, per a que veieu que no mentim, uns quants:

Cuixa de pollastre de pagès desossada i farcida de prunes
i pinyons rostits al vi ranci amb poma caramel·litzada
Salmó fresc a la brasa de carbó amb
salsa bearnesa i patates al vapor 
Fricandó de vedella rostit i guisat amb bolets de temporada
Secret de porc ibèric a la brasa de carbó
amb albergínia arrebossada
Peres de Puigcerdà macerades al vi negre

Felicitats !!!. Brindis a la salut dels
 anys, els avis i els nets.
A les postres avui fem festa grossa: un bon reguitzell d’ampolles de cava. En Jaume i en Llorenç celebren anys i també tenim de brindar pel feliç naixement de nous nets que ens van consolidant com a cofois i “sempre a punt” avis; en aquesta ocasió han estat la Isabel i en Llorenç i la Lydia i en Joan els qui han continuat augmentant la família.

A la sobretaula, tot i la dificultat de la llarga taula (sort que estem sols i els crits no molesten), es fan diferents propostes d’activitats i viatges: Celebrar, el proper divendres 16, un dinar de Nadal/Any Nou als Bany Lluís de Sant Pol de Mar, alguns ja tenen compromís però la majoria ho aprova amb un nou brindis. Fer un viatge a Euskadi, Astúries, Nova York,... una escapada de diversos dies... a organitzar de forma col·lectiva... en una trobada-vermut... Algú proposa ser més realista i que siguin un parell o tres de companys –si cal, també, tot prenent un vermut- els qui organitzin la propera sortida de primavera o tardor per algun lloc més proper... sobre aquest tema, de moment, no hi ha acord. De tot plegat, segur, en continuarem parlant.

Fem la fotografia del grup (amb les presses no l’hem fet dalt del castell), paguem i ens acomiadem agraint l’ acollida i el servei al personal de la Fonda.


Passejada pel nucli antic.- Al sortir, hom proposa anar a comprar pa i donar un tom pel nucli històric de la vila. La Mercè de la Fonda ens ha adreçat, per a comprar bons pans de pagès i coques de forner amb sucre i pinyons, al carrer Nou, al forn de pa Arnau. Hi anem i els deixem sense coca, sense pa d’espelta i, gairebé, sense pans de pagès...

Continuem, carrer Nou enllà, fins la plaça on hi ha l’Ajuntament i el monestir. L’actual església parroquial era l’església del monestir de Sant Salvador de Breda. Hi destaca la torre-campanar llombarda, de planta quadrada, amb cinc pisos i 32 m d’alçada, del segle XI. L’església gòtica, dels segles XIV-XVI, forma part d’una remodelació impulsada per l’abat Gispert de Jàfer (1296-1337) i està formada per una sola nau molt espaiosa. No en podem visitar l’interior doncs està tancada. Al costat de l’església s’hi conserva una ala del claustre romànic del monestir, obra del segle XIII, la resta del claustre va ser desmembrat arran de la desamortització de l’any 1835 (una part va ser traslladat a una propietat privada de Blanes).



Per sota d’una arcada, seguint pel Corredor Negre, arribem a la casa abacial del monestir, construïda al segle XVI, que te al seu interior un ampli i bonic pati, anomenat plaça o Pati de l’Abadia, amb una gran balconada, una ampla i senyorial escala, un pou, velles arcades i finestrals. Ens hi estem una estoneta xerrant i contemplant-ne els detalls.



Desfem camí fins a la carretera, on hi tenim aparcats els cotxes, ens acomiadem i, ja fosc, donem per acabada aquesta jornada -amb una forta càrrega de cultura i història- retornant, crec que ben satisfets, a les respectives llars.

Recordeu que el divendres 16 tenim la Festa de l’Avet i que pel gener –en una dada a confirmar- farem la 74ena XINO-XANO.

Una abraçada. 

Text.- Pep
Fotografies.- Enric, Pep i -les de Breda- de la xarxa d'Internet.
Vídeo.- Jaume https://youtu.be/rdLoPm1LIME 
   

NOTES.- 

1. Si bé les primeres referències documentals d’aquest castell daten de l’any 1002, el cim del turó ja havia estat ocupat antigament pels ibers. En una excavació arqueològica, de l’any 1952, s’hi trobaren ceràmiques iberoromanes i elements constructius –que podien ser d’un antiga torre o punt de defensa- d’època ibèrica i preromànica.
La fortalesa s’estructurà en 3 recintes emmurallats concèntrics i esglaonats: el recinte sobirà, el pati d’armes i palau vescomtal i el recinte jussà.
El recinte sobirà.- La part més alta i antiga, conservada, del primitiu castell roquer son la torre mestra o de l’homenatge (de 15 m d’alçada), algunes dependències del recinte sobirà i les restes d’una petita capella preromànica que se sap estava sota l’advocació de Sant Pere. Més tard, als segles XII i XIII si van fer importants ampliacions construint-se un nou recinte sobirà amb una sala anomenada "sala gòtica" edificada davant l'entrada principal i coberta amb una volta de canó apuntada, un pati d’armes amb una torre quadrada, una fossa amb un nou emmurallament amb dues torres cilíndriques angulars amb espitlleres i una nova capella romànica adossada a les muralles. Fou el segle XIV, quan els Cabrera, ja molt poderosos en aquesta època, van fer les reformes per a transformar la fortalesa en castell-palau. Al recinte sobirà es van construir dependències com el menjador i la cuina i es van fer paviments nous i dipòsits per a recollir aigua. D'aquest segle és la nova porta d’accés a la torre mestra, una nova gran sala sobre la ja existent "sala gòtica", de 100 metres quadrats i on s'aprecien les restes d'una llar de foc i dos finestrals d'estil gòtic i les noves muralles que van passar d'una gruixària de 70 cm. a 120/150 cm., tot construint passos de ronda.
El pati d’armes i la residència senyorial- El pati d'armes, espai central i segon recinte de forma trapezial del castell, es va convertir en el lloc residencial. Al seu voltant s’hi van construir habitacions adossades a les muralles amb les seves parts frontals donant al pati que estava semicobert, al llarg del seu perímetre, per una galeria porxada. Al centre es va disposar un gran aljub o cisterna, de 12 metres de llarg per 4,5 d'ample i 5 de profunditat, amb una completa xarxa de canals per a cobrir les necessitats del proveïment de l'aigua i el paviment del pati estava enllosat amb marbre de Gualba. S’hi va fer construir un gran menjador o tinell amb finestrals i llar de foc. La capella del segle XIII es va eliminar i se’n va fer una de nova, també de planta rectangular d’ aproximadament 10 metres de longitud per 8 d'amplada, amb presbiteri, campanar d'espadanya, i un finestral gòtic conegut com "el mirador de la comtessa". L'accés a l’església era directament des del pati. Tot aquest recinte està tancat per una muralla emmerletada, sis torres semicirculars i una de rectangular amb un camí de ronda que recorria tot el perímetre. 
El recinte jussà.- Finalment, en aquest mateix segle XIV, es va emmurallar un nou espai, el recinte inferior o jussà, amb quatre bestorres de planta rectangular, una d’elles per a protegir l’entrada i les altres tres al llarg de la muralla. En aquest gran recinte, situat –a llevant i migdia- a la part més baixa del castell, hi havia la primera línia defensiva i les dependències, tallers i obradors del personal de servei. Era l’espai dedicat, així mateix, als estables i les cavallerisses i la zona destinada a acollir -en moments de conflicte o perill- a la població refugiada de l’entorn.
La torre de les bruixes.- A l’extrem nord del turó on es troba el castell i dalt d’un petit promontori, hi ha les ruïnes d’una torre aïllada, anomenada de les bruixes, construcció de planta rectangular envoltada per la roca viva i un fossat. La seva posició, avançada respecte al conjunt del castell, permetia dominar millor la vall d’Arbúcies i l’accés a la fortalesa per aquest costat.
Durant els segles XI i començament del XII el castell va ser la seu dels vescomtes de Girona. Quan –vers el 1035- Ermessenda, filla d'un tal Arnau de Montsoriu -vescompte de Girona-, es va casar amb Guerau I de Cabrera, el castell amb el vescomtat de Cabrera, va anar passant de pares a fills: així Guerau IV, fill de Ponç III, va fer testament el 1223 a favor de Guerau V –mort el 1242- del qual va passar al seu fill Guerau VI i d’aquest –al morir el 1278 sense descendents barons- heretà el patrimoni senyorial la seva filla Marquesa I de Cabrera, que es va casar amb Ponç Hug IV d’ Empúries. Durant la Croada contra Catalunya que organitzà Felip III de França, el 1285, foragitat Ponç Hug IV de les seves possessions, aquest -que com hem vist n’era propietari consort- cercà refugi al castell de Montsoriu, on resistí el setge del rei francès. En morir Marquesa, el 1328, el patrimoni i el llinatge –amb el títol de vescomte de Montsoriu- va ser heretat pel seu cosí Bernat I de Cabrera el qual va cedir, el mateix any, el vescomtat al seu fill Bernat II (tot un personatge, del qual parlarem a la següent nota).    
Els Cabrera residiren a Montsoriu fins al segle XV alternant les estances al castell amb les del palau que tenien a Blanes. Durant la guerra civil catalana (1462-1472) que coincidí amb la revolta social dels remences (1462-1486), el castell tingué un cert protagonisme ja que va servir de refugi per a nobles, monjos i ornament sagrats per tal de protegir-los dels pagesos revoltats. La decadència del castell i l’inici de la seva ruïna es produí a finals del segle XV, després d’aquestes guerres i amb l’allunyament dels Cabrera de Montsoriu. El castell va ser cau de bandolers com ho confirmen les queixes de les autoritats de les poblacions veïnes adreçades a la comtessa de Mòdica i vescomtessa de Cabrera: “al territori del vescomtat de Cabrera deu o dotze persones es dedicaven a robar als vianants que transitaven pel camí ral, els segrestaven i els tancaven al castell de Montsoriu”. Montsoriu va ser, encara, testimoni de moviments militars el 1809, durant l’ocupació francesa, i entre els anys 1833 i 1840 en el decurs de la primera guerra carlina. Després tan sols els excursionistes romàntics de finals del segle XIX, ens parlen d’unes ruïnes evocadores d’un passat i d’una historia esplendorosa.    
Els anys 1979, 1980 i 1983 s’hi van fet excavacions arqueològiques però no és fins el 1993 que aquestes s’han reprès de forma sistemàtica i continuada. Al Museu Etnològic del Montseny “La Gabella” d’Arbúcies hi ha una sala dedicada al castell de Montsoriu on s’hi exposen molts dels materials i objectes trobats en el decurs d’aquestes excavacions.

2. Bernat II de Cabrera, és una de les grans figures d’aquesta família i tot un personatge històric. Nascut el 1298, heretà el títol de vescomte de Cabrera del seu pare, Bernat I, el 1328. Per motius que es desconeixen va ingressar, el 1343, al monestir de Sant Salvador de Breda –fundat, el 1038, pel matrimoni format per Guerau de Cabrera i Ermessenda de Montsoriu- renunciant al vescomtat a favor del seu fill Ponç IV de Cabrera. Però el 1347 el rei Pere III el Cerimoniós el reclamà com a conseller. Va prestar ajut militar a la corona per terres aragoneses i valencianes. Un cop mort Ponç IV (el 1349), el vescomtat de Cabrera passà al seu germà Bernat III. En tota aquella època Bernat II –el nostre personatge- continuà mantenint una estreta col·laboració amb el rei fins a l’extrem que aquest li recomanà, del 1350 al 1354, la cura del seu fill, el futur rei Joan I el Caçador. Bernat II dirigí expedicions a Sardenya, el 1353 i 1354, i es distingí en la presa de l’Alguer. El 1354 redactà les Ordinacions del fet de la mar, amb les quals organitzà la marina catalana, tota una potència del moment. Els serveis militars i diplomàtics a favor de la corona van continuar durant la guerra contra Pere el Cruel de Castella. Va combatre, per ordre del seu rei –juntament amb Pere I de Castella- contra els sarrains de Granada i en l’acció, terrestre i marítima, contra Gibraltar. 
Però les divisions sorgides entre els nobles –descontents per la llarga durada de la guerra dels Dos Peres i enfrontats en dos bàndols encapçalats, respectivament, pel seu fill Bernat III i per l’Infant Ramon Berenguer- van fer que el rei Pere III, instigat pel rei de Navarra i Enric de Trastàmara, s’enemistés amb Bernat II i li demanés una justificació. Caigut en desgràcia deixà la cort i, davant el perill, es refugià al castell de Montsoriu. El 1364 abandonà aquest resguard i fugí a Navarra on, el rei Carles el va fer presoner. Sotmès a un procés injust –acusat de traïció per la mateixa reina Elionor de Sicília que havia apostat, decididament, pel seu fill Joan- amb nombroses aparences de culpabilitat contra Bernat II i el seu fill Bernat III en determinaren l’execució, el 26 de juliol de 1364 –als seixanta-sis anys d’edat- a Saragossa. La condemna implicà també la confiscació de tots els seus béns i del patrimoni del seu fill Bernat III. Per venjar la mort del seu pare, Bernat III –que se salvà de la mort gràcies al fet de ser, en aquells moments, presoner a Castella- s’alià amb els enemics de Pere el Cerimoniós (fins i tot amb els castellans, participant en la batalla naval de Cartagena). Després de diversos conflictes amb el rei de Castella es va comprometre, de nou, a lluitar en favor de la seva pròpia causa. Tornà a Montsoriu, on hi tenia la mare, i des del castell estant rebel·là contra el rei Pere III els seus dominis -que havien anat des de la muntanya (la Vall d’en Bas, el Cabrerès i Osona), fins al mar (les conques del Ter i la Tordera)-. Per aquest motiu el castell de Montsoriu va ser assetjat pel rei Pere III, en diverses ocasions, entre els anys 1366 i 1371. Les tropes reial no aconseguiren mai sotmetre el castell, que només ho va ser –el 1371- per concòrdia entre el mateix rei i Bernat IV, fill de Bernat III que ja havia mort –al costat d’Enric de Trastàmara a la batalla de Tordehumos- l’any 1368. Bernat IV aconseguí, amb el pas dels anys, la restitució de part dels bens confiscats pel rei al seu pare: el 1373 el vescomtat de Cabrera i el 1381 el de Bas.