 |
| Militars, falangistes i exploradores a Valladolid, juliol de 1936. |
Els
Exploradores de España a Catalunya (i 4)
La
Guerra Civil: del juliol de 1936 a l’abril de 1939
Situació
de les organitzacions scouts, a Catalunya, a mitjans de 1936.-
Un
cop més, recorrem al que, sobre aquest tema ha escrit l’estudiós de
l’escoltisme català, Marcel Gabarró, per a -d’una forma clara i sintètica-
situar-nos en l’inici d’aquest període: “A
punt d’esclatar la Guerra Civil, el juliol de 1936, el balanç global de l’escoltisme
a Catalunya no era massa afalagador. En conjunt, podien arribar fins als dos
milers d’escoltes, pocs si considerem la vitalitat associativa de Catalunya en
el terreny de l’excursionisme, de l’esport i de les entitats culturals, i els
anys que es portava practicant l’escoltisme. I més encara si tenim en compte
que no els havia mancat el suport tant de la premsa com des de les institucions
-Mancomunitat, Generalitat, Ajuntament de Barcelona,...- i també d’alguns prohoms
eclesiàstics com el cardenal Vidal i Barraquer. La llibertat i vitalitat
aportades per la república havien ajudat a la formació de grups escoltes, però
la radicalització política i social progressiva viscuda fins el 1936 n’havia de
ser un obstacle. L’Església, davant el creixent anticlericalisme, va optar per
organitzacions religiosament més definides com la Federació de Joves Cristians
de Catalunya (FJCC) (popularment coneguts com a Fejocistes). Els joves no continuaven a l’escoltisme
atrets per les organitzacions de les joventuts dels partits polítics. Els
dirigents de l’escoltisme, tant de Minyons de Muntanya com dels Boy Scouts de
Catalunya, molt compromesos políticament, no podien, enmig d’aquella crispació
i polarització política creixent, propiciar l’aplicació del mètode escolta amb
la mesura i l’equilibri adequats. Finalment l’enfrontament manifest entre les
tres associacions (Minyons, Boy Scouts de Catalunya i Exploradores de
España) els debilità considerablement.” [1]
La
conspiració i el cop d’estat contra la República.-
L’aixecament
militar -iniciat per l’exercit d’Àfrica- responia a un pla preconcebut, des de
febrer de 1936, per sectors de l’exercit vinculats a organitzacions polítiques
de dreta, arran de la victòria electoral del Front Popular [2].
El 17 de juliol esclatà
l’aixecament (“alzamiento”
l’anomenaren els revoltats) al protectorat del Marroc, concretament a Melilla.
El general Franco es revoltà a Canàries i es traslladà al Marroc on agafà el
comandament de l’exercit d’Àfrica. El dia 18, la sublevació s’estengué a la Península:
Sevilla, Cadis, Algeciras, Còrdova i Granada quedaren en mans dels insurrectes.
La revolta fracassà a Màlaga i Huelva. Des de Saragossa, el general Cabanellas
amplià el cop d’estat a tot Aragó. A Valladolid, el general Saliquet proclamà
l’estat de guerra i el control dels revoltats s’estengué a Castella la Vella.
Paral·lelament, a Burgos els rebels destituïren al general Batet i proclamaren
la llei marcial. El general Mola, el
Director del cop, s’aixecà a
Pamplona amb l’important suport dels carlistes...
El que des del mes de maig, era
president del Govern de la República i,
alhora, ministre de la Guerra, Casares Quiroga, dimití [3].
Martínez Barrio formà un govern interí i fracassà en un intent de mediació amb
Mola considerat el director del cop d’estat [4].
L’aixecament, que pretenia un triomf ràpid i efectiu, trobà l’oposició d’altres
sectors militars -fidels a la legalitat republicana- i del moviment obrer,
enquadrat en els sindicats UGT i CNT, especialment combatiu que van fer
fracassar el cop d’estat a les grans ciutats dels país (Madrid, Barcelona,
Bilbao, València, Santander, etc.) mentre que, al llarg d’aquells tres dies de
juliol, aquest triomfava en la majoria de ciutats castellanes, gallegues,
aragoneses i algunes d’andaluses,...
La gran tragèdia havia
començat.
L’aixecament
militar sorprèn, el 19 de juliol, als scouts de Barcelona de campaments.-
La
matinada del 19 de juliol la major part de la guarnició -rebel·lada- de
Barcelona sortí, seguint un pla preestablert, de les seves casernes en direcció al centre de
la ciutat.
Els revoltats es trobaren
enfront la resistència de les forces d’Ordre Públic (la Guardia Civil, la
Guardia d’Assalt i els Mossos d’Esquadra), que a Catalunya es mantingueren
fidels a la República, i nombrosos militants d’organitzacions sindicals i de
partits d’esquerra. A la nit, fracassat el cop a Barcelona, les armes de les
casernes van caure en mans de les organitzacions revolucionaries. Aquest fet
serà l’inici de la revolució política, social i econòmica que es viurà a
Catalunya fins als “fets de maig de 1937”. Ho anirem veient.
En ple estiu, a mitjans de
juliol, la majoria d’agrupaments escoltes -de totes les organitzacions- es
trobaven ja de campaments, es disposaven a anar-hi, o bé -el dia 19 era
diumenge-, a primera hora del matí, es dirigien a l’estació per a sortir
d’excursió.
La plaça de Catalunya de
Barcelona es va convertir en un dels escenaris mes sagnants de la resistència dels
civils i les forces d’ordre públic enfront dels militars revoltats, alguns dels
quals -intentant ocupar l’edifici de La Telefònica- es van fer forts en
diferents punts de la plaça com el Casino Militar, l’Hotel Colón o el cafè
“Maison Dorée” [5]. Hi
va haver foc creuat, constant tiroteig, canonades, ràfegues de metralladora,
desbandada civil i militar, morts, ferits, pànic i desolació.
 |
Després dels combats, el 19 de juliol, a la plaça de Catalunya.
(Foto reproduïda de La Vanguardia)
|
Un grup de ròvers dels Boy Scouts de Catalunya -amb en
Alexandre Pinyol al capdavant-, amb uniforme, es trobaven en aquella plaça
disposats a agafar el tren cap a
Granollers, per a trobar-se amb d’altres companys que havien marxat el dia
anterior. Allà mateix -en mig del tiroteig i del caos- començaren a prestar
auxili als ferits [6].
El comandant Carlos
Cifuentes, comissari provincial dels Exploradores
de España i president de la Federació
de Boy Scouts de Catalunya, que era al
VIII Campament del Montseny que Els Exploradores havien organitzat -del
16 al 31 de juliol- a Sant Celoni, va baixar a Barcelona per a informar-se de
la situació. Tot just arribar, va ser retingut per una patrulla de control i fou
gràcies a un grup de Mossos d’Esquadra, un dels quals era un antic explorador
que el va reconèixer, que es va salvar de
ser detingut [7].
La situació dels Minyons de Muntanya, per la seva
confessionalitat, era més delicada i compromesa a causa de la intolerància que
regnava en l’ambient d’aquells dies. Des del 16 de juliol un grup d’una dotzena
de Minyons eren de campament, amb mossèn Antoni Batlle i
Llorenç Satorras -cap de secció- al Pla d’Arcalís, a la Vall Ferrera, on van,
també, pujar a la Pica d’Estats, dir una missa i plantar-hi una creu (igual que
dos anys abans havien pujat a l’Aneto) [8].
Un cop els arribaren les notícies del que estava succeint a Barcelona, els més
grans passaren a Andorra i França. Aquest va ser el cas dels germans Josep Mª i
Xavier Cirera i Francesc Alberni que descobriren, a l’exili, l’escoltisme dels Scouts de France. Mossèn Batlle però, ja
a Barcelona, va ser detingut el 14 d’agost i tingué d’anar a
rescatar-lo Marc Aureli Vila –geògraf, mestre de la Generalitat, destacat
militant d’Estat Català i membre fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya-.
Un cop en llibertat aquell mateix dia, mossèn Batlle, marxà a l’exili a Suïssa,
a Zuric [9].
El
cas dels Exploradores de Saragossa.-
No tots els scouts que, aquell mes de juliol,
eren de campament van poder retornar -sense problemes- amb les seves famílies.
Aquest és el cas d’un grup d’ Exploradores
de España de Saragossa -d’entre 8 i 17 anys- que, amb els seus instructors,
acabaven de començar un campament a la Vall d’Ordesa, al Pirineu Aragonès.
 |
Els Exploradores de Saragossa en una de les seves
excursions durant el campament d'Ordesa |
Us ho expliquem aprofitant
la narració de Patricio Borobio que, en una novel·la històrica [10],
a partir de les notes i els records del seu sogre Francisco Bernadó (que llavors
tenia 12 anys) i del seu germà Juan José Bernadó (de 13 anys), que en van ser
protagonistes, ha reflectit en el llibre.
 |
| Portada del llibre |
El campament estava format
per 72 persones, 16 d’elles adultes (el cap del campament, 14 instructors i un
cuiner llogat a Saragossa) i 56 exploradores i el fill del cuiner (la majoria
menors d’edat).
El 18 de juliol de 1936, dos
dies després d’haver establert el campament, Herman Timmerman -el tio Tim, com l’anomenaven els nois- (un
scout holandes que era instructor i, alhora, cap del grup) els informà que
s’havia produït l'aixecament militar: “Ha
esclatat una revolta política en tot Espanya i les autoritats del poble no es
poden comprometre, a partir d’ara, a subministrar-nos més queviures. Així que
els propers àpats els tindrem de fer amb les provisions que tenim. Per a evitar
que ens arribi a faltar menjar, a partir de demà, racionarem el pa i els altres
aliments bàsics”, els advertí.
Saragossa era una de les
ciutats que havia quedat en poder del bàndol revoltat, però la Vall d Ordesa
continuava sota el control del Govern de la República. Sense poder comunicar-se
amb les seves famílies, separats pel front, tornar a casa era impossible.
Començava una veritable supervivència.
La guerra civil es
confirmava i la revolta semblava consolidar-se.
Gairebé a diari, escamots de milicians anarquistes s’acostaven fins al
campament per a tractar de requisar material o, desconfiats, emportar-se com a
ostatges a alguns dels scouts adults, que finalment tornaven després de ser
interrogats després d’excloure la seva possible relació amb "l'enemic
feixista".
Sense poder depassar els
límits del campament, tal com els havien ordenat els milicians de la zona, els
exploradores procuraven passar desapercebuts i continuar amb la seva vida i
activitats. Tot el que el grup feia i sentia en aquells dies tenia ressò a “El clamor de Ordesa”, un periòdic que
els exploradores elaboraven amb la màquina d'escriure d’en Timmerman i que
constava de diverses seccions: editorial, informació local, notícies generals,
cròniques, successos, el temps, esports, art, modes, humor, entrevistes... "Avui
parlem sobre la fam que patim; i ens proposem defensar a la humil i pobra, però
honrada!, classe escoltista. Tenim gana! Volem pa!", van escriure en
un dels editorials titulat: “Veu
d'angoixa”.
Després d’un mes i mig a la vall,
va arribar setembre i la situació es va tornar cada cop més insostenible, ja
que el fred i la pluja en prou feines els deixava sortir de les tendes.
Davant d’aquesta situació,
els milicians van decidir autoritzar el traslladat del campament al poble de
Ainsa, també a Osca, on van ser rebuts al crit de: "Viva Rusia !" i on romandrien, en pitjors condicions,
vivint de prop els horrors de la guerra.
Alguns exploradores fins i
tot ho van denominar "camp de
concentració comunista". No podien sortir sense autorització;
l'aliment -racionat- només es rebia a canvi de treball per a la causa bèl·lica
i eren constantment amenaçats i humiliats per aquells que lideraven els comitès
revolucionaris. Els instructors ja havien deixat clares, als nois, les
directrius per a evitar qualsevol conflicte: "Ver, oir y callar".
"Mai
hauríem imaginat que passaríem tant temps junts, units; un mes i mig a Ordesa,
tres setmanes a Ainsa... i el campament segueix...", digué
un dels exploradores. Un dels instructors respongué: "Sí, continuem junts, units, encara que també existeixin entre
nosaltres (els exploradores) les mateixes diferències socials i polítiques de
la societat que, fora del Campament, han causat l'enfrontament entre els
espanyols i una guerra civil”.
Fins aquell moment les
famílies dels nois, a Saragossa, continuaven desconeixent la situació dels seus
fills o, fins i tot, si aquests estaven vius, perquè l'última certesa que
sabien d'ells era que, després de l'esclat de la guerra, eren acampats a
Ordesa.
A primers d'octubre els
exploradores es tingueren de preparar per a fer un viatge en ferrocarril. Van
deixar Ainsa i, després de passar per Barbastro i Lleida, van ser rebuts com a
herois a Barcelona. Pel fet d’ haver estat sorpresos, mentre eren de campament,
“per la revolta feixista" i haver estar finalment “alliberats”. "Catalunya acull els Exploradores de
Espanya" ressaltà per exemple, el titular del diari La Vanguardia [11];
"72 Exploradores de España,
sorpresos al Pirineu Aragonès per l’aixecament feixista, han arribat a
Barcelona”, La Humanitat [12]
o quelcom semblant El Diluvio [13].
És a partir d’aquest moment, més de dos mesos i mig després d’haver-se separat,
que pares i fills van poder saber -no sense dificultats- els uns dels altres.
Transcrivim el que, sobre
aquest fet, expliquen Albert Balcells i Genis Samper [14],
amb alguns apunts d’en A. Pinyol que en va ser testimoni directe: “... Famolencs i esgotats, van ser portats a
Barcelona sota vigilància policial (segons explica A. Pinyol en les seves
memòries, el Comitè Antifeixista de Barbastro havia comunicat a la comissaria
de policia de Barcelona que “...tenien
retinguts una vuitantena d’Exploradores de España que la guerra havia sorprès a
Ordesa i que ‘com eren molts i no sabien que fer-ne’ (sic), l’endemà els enviarien a Barcelona” [15] ).
El comissari de policia (Revertés, antic conegut d’Estat Català d’en A. Pinyol) n’informà Pinyol (que, el 19 de setembre, havia estat nomenat per
la Generalitat cap del servei de recepció i tramesa de llibres als hospitals de
Barcelona, de comarques i del front, ocupant en aquest servei alguns boy
scouts), el qual (després d’haver
demanat i obtingut l’ajut d’en Roc Boronat i Font, regidor de Sanitat i
Beneficència de l’Ajuntament de Barcelona)
aconseguí que fossin posats sota la seva responsabilitat.
El dia 2 d'octubre, només arribar a l’Asil del
Parc -ofert per l’Ajuntament- un metge, el Dr. Bergós, els va fer, un per un,
una complerta revisió: L’informe mèdic detallava 4 llobatons amb febre i
esgotats de cansament, però -segons el metge- en 24 hores es refarien; l’Akela
tenia un trau al cap que requerí quatre punts de sutura, però la ferida no
tenia mala pinta; un ròver s’havia desllorigat dos dits de la mà que van tenir
de ser embenats; la resta, tenint en compte les circumstàncies, estaven tots
bé. A continuació passaren per la dutxa, sopar calent, pijama net, dormir en
llit i a descansar fins l’endemà [16].
El dia següent, Pinyol va reunir-los per a donar-los la benvinguda i dir-los
que es trobaven entre germans scouts i com a tals serien tractats, que
respectaria les normes de la seva organització i que la relació amb ells només
la faria per mitjà dels seus caps (Pinyol anomena d’entre aquests instructors:
Gallego, Borobio, Pérez i Sánchez als quals, informà que la Comissaria de
Policia havia designat un agent que els vigilaria però que, si actuaven amb
discreció, podien circular lliurement per tot Barcelona sense escolta [17].
Van
ser allotjats al local del carrer Lledó 11 (el que ocupaven els Boy Scouts de Catalunya, on es
preparaven -aprofitant l’antiga cuina del convent-, ells mateixos, els àpats
amb els avituallaments que els facilitava -per mitjà d’en Roc Boronat i amb uns
vals que els anava lliurant Pinyol- l’Ajuntament, tot i que a dormir anaven a
l’Asil del Parc, on disposaven de llits. El cuiner -que pertanyia a la CNT- i
el seu fill van ser acollits per aquest sindicat, mentre que -segons Pinyol- el
cap del grup, Timmerman -que recordem tenia la nacionalitat holandesa- es
dirigí al consolat d’aquest país [18]) i, els ròvers i nois més grans, incorporats als serveis auxiliars de
sanitat de guerra. Per una altra banda, el secretari de la Germanor de Minyons
de Muntanya, Joan Munné, va rebre una comunicació dels Scouts de Suïssa, per
mitjà de la Creu Roja Internacional, pregant-li que s’ocupés de la situació
dels Exploradores de Saragossa. Aquest fou el motiu pel qual Munné i Pinyol (que,
sense proposar-s’ho, es veieren involucrats en un mateix compromís de servei
escolta) hagueren de posar-se en contacte
i així començaren a parlar de la conveniència de la unificació de les dues
associacions escoltes catalanes”.
Aquesta explicació i la
intervenció, gairebé exclusiva, en aquesta acollida d’alts dirigents dels Boy Scouts (Pinyol), dels Minyons (Munné), de la mateixa
Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona (amb els seus recursos i mitjans), ens
ajuda a entendre que no fossin els Exploradores
de España – Federació de Boy Scouts de Catalunya (“germans d’organització”
dels Exploradores de Saragossa i amb
presència i local a Barcelona però segurament, llavors, molt disminuïts d’efectius,
caps i recursos) els qui tinguessin cura d’aquest acolliment. Suposem, però,
que un cop hostatjats a Barcelona -tot i que no en tenim cap evidència-
degueren establir, entre ells, algun tipus de contacte.
Continuem, però, amb els Exploradores de Saragossa ja que no hem
acabat, encara, la seva aventura.
Només tres setmanes després,
el grup dels 72 exploradores es va dividir. Els 45 nois menors de 18 anys, amb
el senyor Timmerman, van ser evacuats amb el vaixell "ANFA" a Marsella, segons l'acord al
qual havien arribat el Govern de la Generalitat i la Creu Roja Internacional,
mentre que els 21 majors d'edat continuarien a Barcelona.
 |
Evacuació dels Exploradores de Saragossa
(Foto Arxiu Comitè Internacional Creu Roja)
|
Al principi totes dues
institucions havien donat l'ordre d'enviar als
exploradors més petits a Rússia, destinació a la qual el Govern de la
República solia evacuar als nens desplaçats o orfes del territori, pel fet que
l'URSS -una de les potències econòmiques i polítiques de l’època- formava, cada vegada més, part del conflicte
espanyol. Però, en aquest cas, l'ambaixador d'Espanya a França, en comunicació
amb les famílies dels exploradores, hauria intervingut perquè els 45 scouts
viatgessin finalment a Lourdes, on van arribar el 24 d'octubre a l'Asil
Saint-Frai i on hi romandrien, durant gairebé set mesos. Un cop allà, les
comunicacions per carta amb els seus familiars van tornar a ser fluides,
gràcies a un comercial que tenia el permís per a viatjar entre totes dues
ciutats, i fins i tot es va establir un pont de comunicació entre
Zaragoza-Lourdes-Barcelona.
Lògicament, també des de
Saragossa, es feien esforços per a fer possible el retorn dels 21 scouts, que encara
eren a Catalunya, fins a casa seva. Els representants del Consell Local dels Exploradores d’aquesta ciutat, al costat i
d’acord amb les famílies, havien ofert a tots dos bàndols –“nacionals” i “republicans”-
la possibilitat d'establir un intercanvi del grup d’exploradores que quedaven a
Barcelona amb els components d’una companyia d’opereta del Teatre Còmic de
Barcelona que, després de l'estrena de la seva obra –“Naranjas de la China”- el 17 de juliol, havien quedat
immobilitzats a la capital aragonesa.
El bescanvi va ser acceptat
per tots dos contrincants. El Govern de la República quedava alliberat del
compromís de protecció sobre els exploradores que residien a Lourdes que, ho veurem tot seguit, finalment van poder tornar a les seves llars i acceptava la proposta
de bescanviar els 21 exploradores, que encara eren a Barcelona, per la companyia
d’artistes “atrapada” a Saragossa.
L'acord va ser signat per Franco, en persona, l'1 de
març de 1937 i un mes després per la Generalitat de Catalunya.
El retorn definitiu dels 45 nois
de Lourdes fins a Saragossa es va fer, entrant a la zona “nacional” espanyola
en autocar i per carretera. Aquest primer grup d’exploradores arribà,
finalment, a Saragossa la nit del 20 d’abril de 1937.
Els qui encara eren a
Barcelona també van ser autoritzats a embarcar-se, sota la protecció i custodia
de la Creu Roja Internacional, el 3 de juny de 1937 en el vaixell “Emérethie II” en direcció a França [19],
el dia 4 arribaren a Marsella i el 7 efectuaren el “canje” al pont internacional d’Irun [20].
 |
Vuit instructors del grup d' Exploradores de Saragossa,
possiblement, al pati del carrer Lledó de Barcelona. |
Explica A. Pinyol que va
reunir-los per darrera vegada, al pati del carrer Lledó, per acomiadar-los “amb tots els bagatges preparats, per a
desitjar-los un feliç retorn a les seves llars; que havien estat uns
excel·lents companys; felicitar als caps per la suau i eficient disciplina que
havien sabut mantenir, el bon grau de convivència i la relació entre tots i que,
si el destí els permetis prestar servei i ajut a scouts catalans que ho necessitessin, recordessin el tracte
fraternal que havien rebut de nosaltres els Boy Scouts de Catalunya.
Van
desfilar per davant meu i d’altres caps scouts que els havien ajudat i dels
quals s’havien fet força amics, sense donar gràcies a ningú ni allargar cap mà.
Ni els caps als quals jo tants problemes havia resolt s’acomiadaren de mi. Un
ambient fred dominava l’escena i, encara ara (ho escriví l’any
1990), no sé el per què”.
Fins i tot, continua
explicant Pinyol, aquest mateix tracte va rebre “... en Roc Boronat, amic que s’havia fet de tots ells, que quan anaven
a recollir els queviures a les dependències municipals, algun dia els esperava
i els preparava personalment els subministres; que els havia obsequiat, com a
record de la seva estada a Barcelona, amb una motxilla -estil Bergan- per a
cadascun i quatre tendes, amb el nom de “Record de Barcelona” brodat... Amic
Roc Boronat, les gràcies te les dono jo; has fet una molt bona obra !.” [21].
Lleig i trist.
A
partir de diverses versions que circularen dies després, a la “premsa local i
de l’exterior”, que segons la Conselleria Nacional de Minyons de Muntana - BOY
SCOUTS DE CATALUNYA, no “responen a la realitat dels fets” (es deia que els Exploradores havien sigut tractats "com a presoners de guerra"), des d’aquella
Conselleria explicaren, sintèticament en 5 punts, el succeït tal i com aquí ho
hem descrit (El Mundo Deportivo, 20 de juny 1937, pàg. 4).
Per fi quedava enrere un llarg
malson que, ben segur, cap dels seus protagonistes oblidarien mai.
Malgrat
les dificultats i riscos dels primers mesos de guerra, els scouts continuaren
amb el seu esperit de servei.-
El 22 de juliol, tres dies
després de la fracassada revolta militar a Catalunya -però que, com hem vist, havia triomfat a Mallorca,
Saragossa i molts altres llocs de l’Estat espanyol-, Lluís Companys, president
d’honor dels Boy Scouts de Catalunya,
declarà aquesta associació “institució
d’utilitat publica” sota la seva protecció com a president de la
Generalitat. L’uniforme dels Boy Scouts i el braçal de sanitat van ser, en
aquells mesos d’inseguretat extrema, una mena de salconduit [22].
Un dia abans d’aquest reconeixement als Boy
Scouts de Catalunya, el 21 de juliol, es constituí -pels principals protagonistes
que aturaren el cop d’estat a Barcelona- el Comitè
Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya que, aprofitant la feblesa
institucional, actuaria com un autèntic poder governamental durant els primers
mesos de la guerra (fins el maig de 1937) [23].
L’”alzamiento”, especialment allà on aquest provocà un vessament de
sang, generà una profunda reacció en contra dels qui hom considerava els seus
principals promotors i instigadors: l’Església, els carlistes, falangistes,
monàrquics, terratinents, partits o -en general- gent, que consideraven, “de dretes”...
Això produí una espontània, irracional
i segurament injusta onada d’anticlericalisme, “caça” de l’oponent ideològic,
controls, detencions, assassinats, saquejos,
apropiació de bens i patrimonis,... conduint, tot plegat, a una veritable
revolució social. Malauradament el dijous 23 de juliol, quatre dies després del
cop d’estat, parlant només de Barcelona, es produïren els primers “passeigs” i morts
violentes a l’Arrabassada. A l’altre bàndol, segons explica l’historiador Josep
Fontana [24], “...entre
les primeres víctimes del que Queipo de Llano anomenava el “movimiento
depurador del pueblo espanyol”, hi figuraven els alcaldes, els regidors republicans
i els sindicalistes, però també molts mestres. Perquè com es deia, en un
article publicat a la premsa de Sevilla, els primers dies de l’ “alzamiento”:
“No es justo que se degüelle al rebaño y se salven los pastores. Ni un minuto
más pueden seguir impunes los masones, los políticos, los periodistas, los
maestros, los catedráticos, los publicistas, la escuela, la cátedra, la prensa,
la revista, el libro y la tribuna, que fueron la premisa y la causa de las conclusiones
y efectos que lamentamos.”. Es també significatiu
d’aquests actes de ferocitat, a un i altre bàndol, el fet que, només durant la
nit del 17 al 18 de juliol, els revoltats contra la República afusellessin, al
Marroc espanyol, 255 persones [25].
No en va, mossèn Carles Cardó, a la vegada que condemnava “la barbàrie roja”,
denunciava que a l’altra zona “el
falangisme o qui fos, es lliurà, fora de la crema d’esglésies, a excessos
semblants” [26].
Però retornem, si us sembla,
al tema objecte d’aquest article.
Situació
de les organitzacions escoltes després del 19 de juliol.-
Tornen
a recórrer a en Marcel Gabarró: “...Els
dies següents els Boy Scouts van sobresortir en el caos originat pels
enfrontaments al carrer, en la prestació de serveis sanitaris, traslladant
ferits, acompanyant persones, recollint els cables dels tramvies, arranjant
l’empedrat, comunicant la localització de cadàvers o improvisant hospitals de
sang com ho van fer els Minyons de Muntanya al carrer Consell de Cent,
cantonada Bailèn...” [27].
Les tres organitzacions
escoltes, dedicaren els següents dies a contactar i fer les gestions
necessàries per a facilitar el retorn de tots els infants que arreu de
Catalunya havien iniciat els campaments d’estiu o estaven d’excursió aquell cap
de setmana. Passades les primeres setmanes, després de fer un acurat recompte,
comprovaren que totes les unitats havien pogut retornar, sans i estalvis, a les
seves llars [28].
Els campaments d’estiu,
habitualment i com avui en dia, eren la darrera activitat del curs escoltista i,
el nou curs, no es tornava a iniciar fins al següent mes d’octubre.
El cop d’estat dels
militars, la reacció que aquest provocà i aquella “revolució social” que hem
esmentat afectà també a les organitzacions scouts, considerades per molts
d’aquests “revolucionaris” -tal i com hem vist consideraren, ja a Ordesa, als Exploradores de Saragossa- com a elements “carques”, militaristes i conservadores.
Els Boy Scouts de Catalunya es van trobar, ben aviat, sense local al
ser foragitats de l’edifici del Foment del Treball Nacional (la Patronal
catalana), a la Via Laietana, que va ser ocupat i confiscat per la CNT-FAI i on
hi instal·laren el seu Comitè Central. Els Boy Scouts perderen part del seu
material a mans dels anarquistes [29].
Al no ser atesos pel president de la seva institució (1933- 1936), un “desenganyat i sense fe” -segons les seves
pròpies paraules- Soler i Damians, s’adreçaren directament al president
Companys. Van ser rebuts pel seu secretari, del qual van rebre un ofici en el
qual es deia que podien prendre possessió de l’edifici de les Germanes
Carmelites de la Caritat al carrer de Lledó 11, prop de la cèntrica plaça de
Sant Jaume. Es tractava d’un local, com tants d’altres, abandonat davant la por
a la persecució religiosa. En aquest nou lloc es reuniren els responsables dels
agrupaments de Barcelona, Terrassa, Badalona, L’Hospitalet i Tortosa i elegiren
un nou Consell General presidit per l’històric Narcís Romaguera. Alexandre
Pinyol que era comissari de Barcelona va ser nomenat Comissari General. Així i
tot, estant Pinyol fora de Barcelona, un grup anarquista va fer un escorcoll al
local del carrer Lledó (pensaven, segons van al·legar, que hi podien tenir
“feixistes” amagats) i obligà als scouts a cremar els objectes de culte
religiós que aquests havien guardat, sota clau, a la capella i, a en A. Pinyol,
a pagar un “impost de guerra” per no haver-ho destruït abans, titllant-los així
mateix de “feixistes” [30].
 |
Façana de l'edifici del carrer de Lledó número 11 on tingueren la seu,
des de juliol de 1936 a finals de 1938, els Boy Scouts de Catalunya |
Els agrupaments escoltes
dels Minyons de Muntanya, la majoria
dels quals estaven radicats en parròquies o centres catòlics, tingueren de
desaparèixer, alguns d’ells, després de ser saquejats o incendiats. Algun
d’aquests, com el “Ramón de Penyafort” dels Fejocistes, va ser acollit pels Boy Scouts de Catalunya al local del
carrer Lledó i gràcies a això va ser dels pocs que pogué continuar les seves
activitats pràcticament de manera ininterrompuda durant i després de la Guerra [31].
Els Exploradores de España – Federació de Boy Scouts de Catalunya, tot
i que no hem trobat cap referencia expressa que així ho confirmi, degueren
continuar fent -tenint en compte la reducció dels seus efectius i activitats
per motiu de la situació del moment i la guerra- una “vida” discreta al mateix
local que tenien al carrer d’Avinyó 52 [32].
Si que, pel que hem vist en alguna nota de premsa, el “mal rotllo” entre
aquesta organització i els Boy Scouts de Catalunya continuava. Així el 4
d’agost, quinze dies després del cop d’estat, llegim a La Veu de Catalunya sota el titular : “Els Boy Scouts de Catalunya al costat del Govern de la Generalitat”
on, després de descriure els actes heroics dels membres de la seva organització
als combats de la plaça de Catalunya, afegeixen “... el nostre poble s’ha adonat bé qui son els veritables Boy Scouts
de Catalunya, arraconant d’una vegada la vella organització dels Exploradores
de España plena d’anacronismes i velles “tradiciones”...” i insisteixen i
recorden, de nou, que (Els Exploradores)
“...l’endemà del 6 d’octubre no
vacil·laren d’anar a oferir-se a aquells que trepitjaven els drets del nostre
poble i s’enrolaven en organitzacions vergonyoses.” [33].
En un moment com el que, tots plegats acabaven de passar, aquest vell
ressentiment ens sembla d’un oportunisme, com a mínim, lleig.
L’esclat de la guerra,
lògicament, afectà i impedí la normal realització de les habituals activitats
dels
scouts i noies guies. Moltes unitats i agrupaments es veieren afectats, així
mateix, per la falta de locals i per un entorn on les famílies, davant una
situació social d’incertesa, preferien tenir els nens i nois a prop i allunyats
de possibles riscos i perills. Per un altre costat, molts dels seus efectius
-especialment els nois més grans, els ròvers, instructors i caps-, en edat de
prestar el servei d’armes, van ser cridats a files o optaren per fer front a la
guerra, col·laborant -com a voluntaris- en els diferents serveis que, a cada
bàndol, s’organitzaren.
 |
Nombroses activitats i festivals s'anaren organitzant, també,
amb la col·laboració dels scouts, en suport dels refugiats |
El
Regiment Pirinenc i l’Escola Popular de Guerra.-
Els
primers mesos de la guerra civil els escoltes de Catalunya, en edat militar,
tingueren diverses opcions. Els qui volien anar a lluitar al front ho podien
fer enquadrant-se en qualsevol de les columnes de voluntaris que les
organitzacions polítiques o sindicals organitzaven (com la “Macià-Companys” [34]
que lluità a la zona meridional del front d’Aragó, entre Belchite i Terol). Una
bona part dels escoltes, però, decidiren inscriure’s a l’Escola Popular de Guerra o a les Milícies Pirinenques, creades -totes dues- pels sectors
nacionalistes radicals amb la intenció de contrapesar el predomini
polític-militar dels anarquistes.
Al començament de la guerra,
quan cada organització creava les seves pròpies milícies, Josep Mª Benet i
Caparà -que recordeu va ser el primer president de la Unió Excursionista de
Catalunya i dels Boy Scouts de Catalunya-
i era oficial de complement, va rebre l’encàrrec de la Generalitat de Catalunya
(amb la intenció de disposar d’un exercit propi) i amb el corresponent vist i
plau, el 28 d’agost de 1936, del Comitè
Central de Milícies Antifeixistes de crear el Regiment Pirinenc nº 1 [35],
una unitat alpina per actuar en el desguarnit Alt Aragó i controlar, a la
vegada, els passos fronterers del Pirineu català amb un centre d’instrucció a La Molina. El 18
de setembre, els components d’aquest regiment, depenent directament de la Conselleria
de Defensa, van ser aquarterats al col·legi dels escolapis del carrer de Balmes
xamfrà amb Travessera de Gràcia de Barcelona, fent les primeres pràctiques als
boscos de Vallvidrera. El 22 d’octubre sortiren, les primeres companyies, cap
al Pirineu. Aquest regiment estava majoritàriament constituït per joves
procedents de diferents organitzacions polítiques, esportives o cíviques
catalanistes (clubs o entitats excursionistes, Estat Català, Federació Nacional
d’Estudiants de Catalunya, CADCI, “Palestra”, Bloc Escolar Nacionalista,... i,
clar, dels Boy Scouts de Catalunya i
dels Minyons de Muntanya). En Josep
Mª Benet n’era el comandant i Carles Balaguer el capità. Entre les seves accions, a més de la custodia dels passos i
accessos pirinencs, destaquen els enfrontaments amb el tirànic “mandamás” anarquista i capitost del
“Consell de la Cerdanya”, amb seu a Perpinyà, anomenat “El Cojo de Màlaga” [36].
Durant els fets de maig de 1937, la companyia d’ esquiadors que era a
Barcelona, participà de forma destacada en la defensa del Palau de la
Generalitat i els seus voltants, on dos dels seus membres hi van perdre la
vida.
 |
| Companyia de esquiadors del Regiment Pirinenc a La Molina |
Després dels fets de maig, aquestes Milícies Pirinenques perderen la seva
autonomia, van ser dispersades i incorporades a l’Exèrcit Popular convertint-se
en la base de la militarització de les Brigades 72, 102 i 130, que formaren la
cèlebre Divisió 43 –“La Heroica”- que,
després de resistir diversos atacs a la Ribagorça i el Pallars, quedà isolada
-del març al juny de 1938- a l’anomenada “Bolsa de Bielsa”.
 |
| Insígnia del 1er. Regiment Pirinenc |
 |
| Bandera o ensenya de l'Escola Popular de Guerra. |
Alhora, el 26 d’octubre de
1936, s’obrí a l’edifici del col·legi dels escolapis de Sarrià -ocupat,
inicialment, pels anarquistes-, l’Escola
Popular de Guerra o d’Instructors de Guerra (que de les dues maneres era
coneguda) [37]
amb l’objectiu de formar-hi instructors militars i comandaments intermedis -des
de tinents fins a capitans- ja que molts d’aquests professionals de l’Exercit
s’havien adherit al bàndol rebel. L’estancament i desgast del front d’Aragó i
els fracassos en els intents d’alliberar Saragossa i l’illa de Mallorca, van
motivar que nombroses veus expressessin la necessitat d’aquests comandaments
intermedis, amb una certa formació militar, per poder fer front a una guerra
que esdevenia cada cop més clàssica. Per això hi ensenyaven disciplines
militars com tàctica, topografia i tir. Va funcionar fins que el Govern de la
República la va absorbir a conseqüència dels fets de maig del 1937. Durant el
període en que va estar oberta s’hi van formar un miler i mig d’oficials. Entre
els qui ingressaren a l’escola d’oficials hi hagué Raimon Galí, convertit en
capità d’artilleria al front d’Aragó. Un altre que hi acudí va ser Casimir
Climent, primer comissari de relacions internacionals dels Boy Scouts de Catalunya, va ser també tinent de la República,
s’exilià a França i entrà després a la Resistència, va ser deportat a
Mauthausen i aconseguí sobreviure gràcies al seu domini de l’alemany -tot i que
va ser salvatgement mutilat pels nazis-.
Unificació
-forçada- dels Boy Scouts de Catalunya i els Minyons de Muntanya.-
El 27 d’agost de 1936, el
president Companys creà la Comissaria d’ Educació Física i Esports de Catalunya
i nomenà Joan Soler i Damians (antic comissari general dels Boy Scouts de Catalunya) com a delegat
per organitzar i regir el nou ens. Des d’aquesta nova Comissaria es tenien uns
altres projectes sobre l’escoltisme català i estaven decidits a tirar-los
endavant; Soler i Damians, des d’aquesta Comissaria, intentà inútilment la
destitució de Pinyol, comissari de Barcelona
i la incautació alhora dels locals dels Minyons de Muntanya i dels Boy
Scouts de Catalunya [38].
El 25 d’octubre, es nomenat el
Comitè Executiu de la Delegació d’Esports -com a instrument tècnic de la Comissaria-, dins el
qual Joan Nin i Domènech, membre dels Boy Scouts de Catalunya, n’assumeix la
responsabilitat de l’escoltisme. Les atribucions d’aquesta Delegació eren:
Dirigir, unificar i controlar l’escoltisme a Catalunya, així com tot altre
col·lectiu relacionat amb l’educació física i l’esport [39].
 |
| Alexandre Pinyol i Llop, "Vell Llop Gris" |
Joan Munné i els de Germanor de Minyons de Muntanya
interpretaren això com un intent de Boy
Scouts de Catalunya d’imposar-los una subordinació absorbent des de la
Generalitat de cara a formar un escoltisme governamental. Per la bona relació
que tenia Munné amb Pinyol, a rel de les converses que havien mantingut per
l’assumpte dels Exploradores de
Saragossa, l’ hi ho comentà però aquest negà
qualsevol complicitat, declarà estar al marge de la maniobra i afegí que, fins
i tot, n’era contrari.
Un nou fet però, precipità
les coses. Les intencions i amenaces es començaven a fer realitat. Poc després
del seu nomenament, Joan Nin es presentà, un vespre a les 10 de la nit, amb un
ofici de confiscació -signat per Soler i Damians- al local dels Boy Scouts del carrer Lledó. Pinyol,
quan Nin l’ advertí que tenia de complir les ordres que ell duia, el rebutjà dient-li
en to desafiant: “.. si és que tu compleixes
ordres, actua en conseqüència; però jo no dono el tema per tancat i, ben segur
-després de que jo compleixi les que tinc encomanades-, ens tornarem a
veure...” i marxà, tot seguit, cap el Palau de la Generalitat. Nin, segurament
espantat davant la decidida i valenta reacció de Pinyol, abandonà el local
deixant-hi l’ofici -i segurament, de forma involuntària, d’altres documents
comprometedors- damunt una taula [40].
Pinyol, determinat, després d’anar
al Palau de la Generalitat on, tot i escoltar-lo,
ningú li donà cap resposta; es dirigí a casa del veterà president de la
institució, Narcís Romaguera, “que vaig
treure del llit per atendre’m”, explica. Romaguera aconseguí que Josep Irla
(bon amic d’ell, persona influent dins d’ERC i aleshores secretari de la
Conselleria de Cultura), convoqués en nom del president Companys una reunió a
la Generalitat amb la presència de Soler i Damians, Batista i Roca i el mateix
Pinyol. Irla ordenà a Soler i Damians que respectes l’autonomia dels escoltes i
declarà que el mateix president Companys encoratjava i donava suport a la
unificació [41].
És en el context d’aquells
dies, que alguns autors situen aquella famosa frase relacionada amb els Boy
Scouts i atribuïda a Companys: “Que nadie
me toque a estos muchachos !!” [42].
 |
11 de setembre de 1936. Servei dels Boy Scouts de Catalunya
davant el monument a Rafael Casanovas. Foto Pérez de Rozas.
|
Amb tot això queda palès un
fet: “els màxims representants de
l’Escoltisme Català trobaren tots feina a les ordres de la Generalitat i a
l’abric de diferents Departaments: Batista i Roca al Comissariat de Propaganda;
Alexandre Pinyol i Pere Gabarró al Consell de Sanitat de Guerra” [43]
. Queda clar que Soler i Damians, al Departament d’Educació Física i Esports, no
calibrà prou les influències dels dirigents escoltes als quals volia suplantar.
Recorrem, un cop més, al que
sobre aquest tema ens explica en Marcel Gabarró [44]:“... Des de la Generalitat, Soler i Damians
pretenia controlar, unificant-lo primer, tot l’escoltisme: actitud
contradictòria, si ens fixem en la seva posició expressada els primers dies de
la revolta militar quan, com a President dels Boy Scouts de Catalunya, (al
ser expulsats aquests, pels anarquistes, del local que, des de feia anys,
ocupaven a la Via Laietana) va inhibir-se
de la situació.
Davant
d’aquestes perspectives, Minyons de Muntanya i Boy Scouts de Catalunya, sinó de
grat, si per força, s’unificaren per pròpia iniciativa.”
Antoni Serra ens fa, també,
una detallada exposició d’aquesta forçada
unificació [45]:
“...La necessitat de salvar la llibertat
d’acció de l’escoltisme precipità el procés d’unificació. Per fer front a les
diverses temptatives de requisa i incautació que els Boy Scouts de Catalunya i
la Germanor dels Minyons de Muntanya sofreixen en nom del recentment creat
Comissariat, el 20 d’octubre, per delegació de les respectives organitzacions
A. Pinyol i Llop i J.M. Batista i Roca signen un document on estableixen que:
- - Per tal d’obtenir una major eficàcia en
llurs tasques educatives per mitjà de l’escoltisme, fa temps que foren
iniciades unes gestions per unes comissions de representants dels B.S de C. i
les Germanors de M. de M. i Guies.
- - Avui podem anunciar ja públicament que
les dites gestions han arribat a bon terme.
- - L’acord ha estat efectuat per un impuls
espontani no sols dels rengles, sinó dels directius d’ambdues organitzacions
escoltes, les quals, animades pel mateix esperit, restaran d’ara endavant
unificades en llur organització i direcció”.
Aquest acord, els signants,
tingueren bona cura de fer-lo públic ràpidament per mitjà de notes de premsa [46].
El 25 de gener de 1937, una
delegació del Consell General de Minyons de Muntanya – BOY SCOUTS DE CATALUNYA
encapçalada per Batista i Roca i Alexandre Pinyol, va ser rebuda pel president
Companys -president d’honor de l’Escoltisme Català- al patí dels tarongers del
Palau de la Generalitat [47].
 |
25 gener 1937. Concentració de Minyons de Muntanya - Boy Scouts de Catalunya
a la plaça de Sant Jaume (llavors de la República) de Barcelona, per mostrar la seva
lleialtat a la República i al President Lluís Companys. Foto Josep Mª Sagarra i Planas.
|
 |
Delegació dels Minyons de Muntanya - BOY SCOUTS DE CATALUNYA
amb el president Companys, al Palau de la Generalitat el 25-01-1937
|
Es nomenaren diverses
comissions que, anaren establint les noves característiques de l’organització
mitjançant un total de 12 circulars, des de novembre de 1936 fins l’assemblea
general constituent que tingué lloc el 14 de febrer de 1937. Això
comportà la posta en comú d’uniformes, ensenyes, noms de les unitats, sistema
de progressió personal, organització general, organització dels agrupaments,
vida econòmica manera d’implantar-se en el territori i text de la Promesa i la
Llei Escolta.
En aquella assemblea,
s’aprovaren els nous estatuts i es nomenaren els membres del Consell General:
Batista i Roca va ser elegit Cap Escolta Nacional i, en compensació, A. Pinyol designat Comissari Nacional. S’acordà, així
mateix, denominar la nova institució “Minyons
de Muntanya – BOY SCOUTS DE CATALUNYA” la
segona part en lletres majúscules, amb el subtítol d’Institució Catalana d’Escoltisme, ICE, que continuà
treballant conjuntament amb la Germanor
de Noies Guies [48].
Retornem al que ens continua
dient, per tancar aquest tema, en Marcel Gabarró: “La unificació fou forçada. La situació complicada i difícil d’una
guerra civil no permetia fer les coses amb la serenor adequada. Van aparèixer
tensions i problemes fruit de malentesos i desconfiances. Malgrat l’equilibri
en el repartiment de responsabilitats, les executives van anar a parar a mans
dels Boy Scouts de Catalunya i les formatives a les dels Minyons de Muntanya.
L’anada al front o en missions fora de Barcelona dels principals dirigents va
fer poc operativa la unificació.”
Amb aquest titular obre un
dels apartats de les seves memòries inèdites el qui va ser cofundador i comissari
general dels Minyons de Muntanya - Boy Scouts de Catalunya durant aquells
convulsos anys, en Alexandre Pinyol.
Com en totes les guerres, la
duresa i brutalitat dels enfrontaments es manifestava, principalment, al front.
Allà hi anaren, primer, com a voluntaris o cridats per lleva els escoltes en
edat militar i, més endavant, els de l’anomenada “quinta del biberó”... Alguns
d’ells, malauradament, no tornarien.
Els qui per raó d’edat,
motius personals, salut o perquè estaven de permís, com a bons escoltes,
s’oferiren per a prestar diversos serveis en una rereguarda cada cop amb més
necessitats. El testimoniatge, de primera mà, d’en Alexandre Pinyol i la cerca
que sobre el tema ha fet Genís Samper, ens ajuda i permet conèixer en que van
consistir molts d’aquests serveis prestats pels scouts [50].
 |
Imprès del Servei dels Boy Scouts de Catalunya, durant la guerra civil.
L'any 1992, en temps de democràcia, un grup de ex-escoltes organitzaren
un homenatge al qui va ser el seu antic Comissari Nacional. Agraït, en
Alexandre Pinyol va fer servir alguns d'aquests impresos, que joiosament
conservava, per donar les gràcies als vells companys que participaren en l'acte.
(Font, Arxiu personal d'en Jordi López i Areu, a qui agraïm la gentilesa) |
S’encomanà als escoltes
fonamentalment aquests serveis:
- - Servei
de recollida i tramesa de llibres al front i als hospitals.- Iniciat
el 23 de juliol de 1936, aquest servei gratuït, amb parades de recollida
situades en llocs cèntrics i estratègics de la ciutat -com la plaça de
Catalunya i la del Palau o el xamfrà dels carrer Pelai, Bergara i Balmes-[51]
proporcionà als Boy Scouts -en
paraules d’A. Pinyol- moltes
satisfaccions i popularitat. Després del maig de 1937, va
ser assumit pel Departament de Cultura i el servei de bibliotecàries.
 |
| (Foto reproduïda de CRONICA) |
- - Servei
de recollida i tramesa de paquets al front.- De forma semblant a
la recollida i tramesa de llibres, s’establi aquest servei gratuït de tramesa
de paquets als combatents dels fronts que, aviat, adquirí una certa acceptació
i importància [52].
Tot i les mancances d’aquells temps, la gent confiava que les trameses
arribarien als seus destinataris, agraint als escoltes -que aviat necessitaren
el suport, especialment en el transport, del Consell de Sanitat de Guerra-
aquest servei. Segons Pinyol, amb la seva participació es van establir centres
de distribució a Flix, Serinyena i Bujaraloz i, des d’aquets punts tres ròvers,
proveïts d’un vehicle lleuger, feien el repartiment per les diferents unitats
del front. La premsa anava informant de les activitats escoltes en aquest camp:
“Actividades de los Minyons de Muntanya –
Boy Scouts de Catalunya” era el titular de la següent nota: “Sin
desatender los servicios oficiales que venía prestando esta laboriosa
institución desde los primeros días de los sucesos de julio, estos últimos días
se han dedicado a recoger ropa destinada a los hospitales de nuestra capital.
Los “Escoltes” de las otras poblaciones de Cataluña secundan la labor de sus
hermanos de Barcelona y todo el material recogido es puesto a disposición del
“Consell de Sanitat”. Las “Noies Guies” trabajan también en todas las
actividades de sus hermanos “Escoltes”, especialmente en la clasificación de
ropa destinada a los hospitales” [53].
Quan es creà el Hogar del Soldado Catalán
de Madrid, com ja tenien els valencians,
s’arribaren a distribuir uns 30.000 paquets, enviats per familiars, entre els
soldats de Catalunya destinat a aquell front estabilitzat [54].
 |
Servei de recollida de llibres i paquets per als hospitals del front, a càrrec
dels Boy Scouts de Catalunya, a la plaça de Catalunya de Barcelona (Foto Atienza) |
 |
| Foto reproduïda del diari Las Noticias) |
 |
Servei de Missatgeria al Front a càrrec dels Boy Scouts
de Catalunya al xamfrà de Balmes-Bergara-Pelai de Barcelona.
Juliol de 1937. (Foto Arxiu Nacional de Catalunya) |
- Servei
com auxiliars sanitaris.- Uns 140 escoltes -de diferents
categories-, sense comptar-hi els Exploradores de Saragossa (que mentre van
estar a Barcelona també hi van col·laborar) prestaven servei, segons A. Pinyol,
als diversos departaments de la Generalitat. Només al Consell de Sanitat de
Guerra eren 70. Sovint es reconeixia i s’agraïa a la premsa [55]
l’esforç dels scouts en les diferents tasques d’aquest Consell. Com es pot
entendre, aquest servei -en ple conflicte- era un dels que més activitat i
ajuda necessitava. A més de les oficines centrals un bon nombre de magatzems de
classificació i distribució de medicaments, material sanitari, expedicions,...
i una vintena de ciclistes convertits en missatgers hi col·laboraven. Segons
explica A. Pinyol [56]
s’intentà també que aquells scouts propers a ser incorporats, ingressessin com
a voluntaris -camillers, ajudants sanitaris o el servei que calgués- als
hospitals del front d’Aragó (el més proper). En forces ocasions s’aconseguí que
la direcció d’aquests establiments ho autoritzessin i en els hospitals de Flix,
Sarinyena, Barbastro, Casp i Grañén n’ingressaren uns quants.
 |
Scouts col·laborant en la classificació i distribució
de medicaments per a hospitals o el front
|
 |
| Document del Servei d'Informació de la Generalitat de Catalunya, prestat pels Minyons de Muntanya-Boy Scouts de Catalunya a la Delegació de Madrid per tal de localitzar i saber noves dels combatents al front. Un servei especialment adreçat a les families. (Reproduït per Mariano Avisón a "Compartiendo Exploradores de España") |
- - Servei
de Patrulles de Salvament.- Formades per joves scouts i ròvers majors de
18 anys [57]
que col·laboraven com a voluntaris amb els Bombers de Barcelona (que eren el
qui portaven la direcció de les intervencions) i d’altres membres, com la
Policia Municipal o la Creu Roja, immediatament després dels bombardejos. "La falta de personal sanitari i l'enorme nombre de víctimes dels bombardeigs feia que les llargues esperes en els punts de primer auxili fessin augmentar, i molt, les taxes de mortalitat i d'amputació. Finalment, es varen potenciar els serveis de transport sanitari comptant també amb l'ajuda del cos de Boy Scouts de Catalunya, que va proporcionar portalliteres, xofers d'ambulàncies i, en general, personal de suport" (DDAA coordinats per Joan Villarroya, "Tres dies de març: 16, 17 i 18 de març de 1938", Edició de EL PUNT Girona 2008, pàgs. 54 i 55). En
nombroses ocasions les accions heroiques dels scouts en el rescat i primeres atencions
als ferits van ser elogiades i algunes d’aquestes patrulles de salvament
homenatjades pels mateixos bombers i autoritats [58].
 |
| Diversos efectes dels nombrosos bombardeigs sobre Barcelona. |
- - Servei
de recepció i ajut als evacuats i refugiats.- El servei d’atenció
als evacuats i refugiats va ser un altre dels que varen prestar els scouts i,
sobretot, les noies guies. Trobar i preparar allotjament, escola, menjar i roba
per al nombrós allau de refugiats que arribaven a Catalunya, a mesura que la
República anava perdent terreny, va ser una tasca ingent. Els refugiats,
especialment infants i ancians la majoria, ja eren oficialment 232.000 el març
de 1937 (90.000 dels quals procedents de Madrid), però la xifra real va ser
notablement superior [59].
Els refugiats arribarien a la xifra de 850.000 al final de 1937 i al milió per
la tardor de 1938. Tant els Minyons de
Muntanya- - Boy Scouts de Catalunya com, molt més migrats en efectius, els Exploradores de España - Federació de Boy
Scouts de Catalunya organitzaren actes, festivals, animacions [60],
sortides i colònies per als infants
locals o refugiats, com la que els Exploradores
de España – Federació de Boy Scouts de Catalunya organitzaren, l’estiu de
1937, a Santa Fe del Montseny [61].
Segons hem pogut constatar, en un comunicat del Bureau Internacional Scout
(veure nota 20), els 21 Exploradores de
España de Saragossa, tots ells majors de 18 anys, que, accidentalment,
estaven a Barcelona (i que malgrat ser “dissidents” -recordeu que els Boy Scouts catalans eren una important
escissió dels Exploradores de España- diu, van ser tractats “molt fraternalment”
pels escoltes catalans) durant l’estada col·laboraren, conjuntament amb els Boy Scouts de Catalunya, en diversos serveis
de la Unió Internacional de Socors als
Infants.
 |
Dues imatges de la colònia que els Exploradores de España -Federació de Boy
Scouts de Catalunya establiren, l'estiu de 1937, a Santa Fe del Montseny
(Fotos Arxiu Conxita i Maria Amor Davalillo) |
Final
d’una etapa.-
A mesura que la “revolució”,
la repressió -a un i altre costat- i la guerra va anar avançant i la situació
es va anar fent més crua i difícil, lògicament, les activitats de les
organitzacions escoltes anaren minvant.
Hem utilitzat, com una de
les principals fonts per anar mesurant l’activitat de les organitzacions
escoltes, els comunicats que aquestes mateixes feien en les seves publicacions o per mitja de la
premsa. A mesura que la guerra anava avançant les accions escoltes anaren
canviant, adaptant-se i, també, disminuint.
Només tingueren una certa
continuïtat -independentment dels naturals contactes personals entre els
mateixos scouts i guies- les trobades relacionades amb els diferents serveis
que, hem vist, van assumir.
Dels Exploradores de España – Federació Boy Scouts de Catalunya, la
darrera referència escrita que hem sabut trobar, és un document del Consell
Local de Barcelona de data 27 de maig de 1938, signat i segellat pel Comissari
Local Eduardo Fernàndez de la Reguera, relacionat amb el refugi que els Exploradores tenien a Santa Fe del
Montseny. L’adreça que hi consta és la del carrer Avinyó 52.
 |
Façana de l'edifici del carrer d'Avinyó 52, on els Exploradores
de España a Barcelona hi tingueren la seva darrera seu. |
L´última nota a la premsa
catalana relativa a alguna activitat escolta a Catalunya fou la del diari El Diluvio el 14 d’octubre de 1938 on es
pregava que, el proper diumenge (dia 16), els nois i membres de Boy Scouts de Catalunya es presentessin
sens falta al local de la Conselleria Nacional del carrer Lledó, 11, per
assistir a una reunió general. Uns dies abans, segons informa La Publicitat, encara havien fet
l’ofrena floral per la Diada al monument a Rafael Casanovas.
A Catalunya ja hem anat
veien com, durant la guerra, van anar les coses.
 |
La foto de la capçalera ens mostrava scouts a la "zona
nacional". En aquesta podem veure scouts amb milicians
asturians, a la "zona republicana", dirigint-se cap
a Saragossa. |
A l’estat espanyol, durant
molt temps partit en dues zones, l’escoltisme -com a organització- també quedà
dividit. Els qui, d’una manera o altra, van intentar fer via a la “zona
nacional” van quedar desconnectats dels de la “zona governamental o
republicana” que mantingueren -segurament de forma força precària- la Comisaria General a Madrid. Juan
Antonio Dimas Hernández, Lobo Gris,
n’era, des del 1932 -a proposta del mateix Baden Powell- el Jefe Scout Nacional i n’assumí la tasca
de Comissari General. Des d’aquesta comissaria s’edità el darrer número -el
290- de El Explorador, l’òrgan
oficial de l’Associació, corresponent
al juliol de 1936. El Exploradores que quedaren en la “zona
nacional”, crearen una Comissaria General
Provisional amb els seus principals membres repartits entre Granada, La
Coruña i Màlaga. El febrer de 1938,
Victor José
Jiménez y Malo de Molina, Ojo de Lince,
promotor d’aquesta comissaria -que pretenia coordinar els exploradores de la
seva zona- en fou un dels seus principals artífexs, a l’acabar la guerra, va
ser nomenat, amb caràcter transitori, Comissari General de l’Associació. Des d’aquesta comissaria de Granada es
continuà, durant i fins pocs mesos després de la guerra, editant El Explorador, el darrer número del qual,
el 296, es va publicar l’octubre-novembre de 1939 [62].
Al final de la guerra
-oficialment l’1 d’abril de 1939- la flama de l’escoltisme, com molts altres
moviments, entitats i organitzacions, s’apagà. El caliu, però, es mantingué encès i només era qüestió de
temps i voluntat per a que tornés a encendre’s.
Però això, amics, ja és una
altra història.
Agraïments.-
Amb
aquest capítol hem arribat al final d’aquest intent d’aproximació del que van
ser i fer els Exploradores de España
a Catalunya, des dels seus orígens -l’any 1911, amb els Exploradores Barceloneses- fins a la prohibició, pel règim
franquista, de les seves activitats, a tot l’Estat -l’abril de 1940-, un any després de la guerra civil.
Ho hem fet amb la millor
voluntat de servei. Diuen que conèixer és un primer pas per a entendre,
comprendre i, fins i tot, arribar a estimar. Però aquests sentiments entren ja
en l’àmbit personal i, aquí, si que no ens hi fiquem. Si amb el nostre treball,
hem contribuït a que aquest període i organitzacions es coneguin -des d’un
altre punt de vista o amb noves aportacions- una mica més, ens donarem per
satisfets.
Un cop més, reitero que
aquest estudi ha estat una labor col·lectiva, a sis mans. L’esquema i el
redactat -per a be i també per a mal- és, únicament, responsabilitat meva, d’en
Pep; però la ingent tasca de cerca de documentació, dades, dates i fotografies
i els nombrosos comentaris i l’intercanvi de punts de vista que ens han portat
a les conclusions finals, és obra i mèrit de la imprescindible i entusiasta
col·laboració amb l'Eduard i en Bernat.
Sobre la revista El Explorador i alguna altra dada de l'article, hem d'agrair la generosa col·laboració de l'historiador de l'escoltisme espanyol José María López Lacárcel, com a bon scout, sempre disposat a donar un savi consell i un cop de mà. Grácias, Jaguar !.
Així doncs, fraternals companys escoltes i amics, rebeu -públicament
i de tot cor- la meva gratitud i reconeixement.
Gràcies també, lectors i
lectores, pel vostre interès. Una abraçada a tothom.
 |
Els autors, d'esquerra a dreta: en Pep, en Bernat i l'Eduard.
Ara, els qui no ens coneixeu, ja sabreu la cara que fem... |
[1] Marcel Gabarró i Pallarès:
L' escoltisme a Catalunya, 1912 - 1939 dins de
Barcelona d'excursió. Ajuntament de Barcelona, 1999, pàg. 130
[2]
Segons Albert Balcells a
La crisi d’una
jove
democràcia dins
Els anys de la Segona República (1931-1936),
Edicions 62 i
La Vanguardia,
Barcelona 2006, pàgs. 112 i 113:
“El 18
de maig tingué lloc a Barcelona una reunió de setanta representants de tots els
regiments de la guarnició. La conspiració prenia cos a Catalunya. La
Generalitat, que n’estava assabentada, va demanar al cap de la regió militar,
el general Llano de la Encomienda (aliè a la trama), que actués contra els
conspiradors, però ell es creia les promeses de lleialtat que li feien els seus
subordinats i s’oposà a fer detencions. Segurament tenia por de precipitar la
revolta, que era també el que frenava al govern, conscient que, com sol passar
en aquests casos, estava mancat de proves suficients. Llano de la Encomienda
únicament va obrir procés, finalment, contra un capità i dos tinents per proves
escrites trobades per la policia. Companys encomanà a l’alcalde Carles Pi i
Sunyer, que havia d’anar a Madrid, que s’entrevistés amb el cap del Govern i
ministre de la Guerra, Casares Quiroga, i li demanés que fossin detinguts poc
més d’una dotzena d’oficials -els caps de la conspiració de Barcelona- que
portava apuntats en una llista. Casares Quiroga s’hi negà i va acabar el seu
intent de tranquil·litzar Pi i Sunyer dient que si efectivament alguns militars
es llençaven a la revolta, millor, perquè com l’aventura estava condemnada al fracàs,
quedaria més sanejada l’atmosfera política. Casares Quiroga volia creure que el
que es preparava era una altra “sanjurjada” com la d’agost del 1932, el fracàs
de la qual havia permès aleshores refermar l’autoritat del govern d’esquerres.
El carlisme era l’única ideologia antirepublicana que comptava amb certa base a
Catalunya, però la seva força era molt inferior a la del carlisme a Navarra i
Àlaba, de manera que el seu paper va ser molt minso, el 19 de juliol. El
falangisme era encara més minoritari a casa nostra: només comptava amb uns
dos-cents afiliats a Barcelona.”
[3]
Com s’ha dit a la nota anterior, tot i que va ser advertit -entre d’altres- des
de Catalunya, Casares Quiroga ignorà els avisos previs d'aquesta sublevació i
incapaç de donar-li la importància que es mereixia i fer-li front, dimití.
[4]
En la nit del 18 al 19 de juliol de 1936, Manuel Azaña, després de la dimissió
de Casares Quiroga, li va oferir la difícil tasca de formar un govern de
conciliació que pogués evitar l'inici de la guerra. Durant unes hores
d'activitat frenètica, va telefonar a diversos caps militars en un últim intent
perquè deposessin la seva actitud, aconseguint-ho amb diversos d'ells en part
gràcies a amistats personals. Finalment, tal com relata en les seves memòries,
va parlar per telèfon amb el general Mola, el qual es va negar a cap
acostament. Contràriament al que s'ha afirmat de forma infundada, mai li va
oferir a cap d'aquests militars formar part del nou govern. El 20 de juliol,
presentà la dimissió en comprendre que la guerra civil era inevitable. Va ser
llavors substituït per José Giral.
[5]
Luís Romero:
“Tres días de julio”,
Ediciones Ariel, Esplugues de Llobregat 1967, pàgs. 284 a 295.
[6]
Antoni Serra i Garcia:
Història de
l’escoltisme català, Editorial Bruguera, Barcelona 1968, pàg. 59.
[7]
Marcel Gabarró i Pallarès, obra citada, pàg. 132.
[8]
La creu va ser plantada el dia 20. En dies posteriors se succeïren altres
excursions, com l’ascens al Pic de Sotllo. Mentre eren al campament, reberen la
visita d’un parell de persones, per exemple el dia 25, que discretament
s’entrevistaren amb Mn. Batlle i després baixaren cap a Andorra. Aquell mateix
dia, baixant per una tartera, Mn Batlle es va torçar un peu i els seus Minyons
van haver d’improvisar una llitera amb 2 bordons i un parell de camises per tal
de baixar-lo. Això va fer canviar els plans de tornada ja que, davant les
notícies inquietants que els proporcionava el Sr Massip, pare d’un dels
Minyons, havien pensat també de baixar cap a Andorra deixant bona part del
material al Campament. Al final no va ser així i en part pel peu i en part per
responsabilitat baixaren cap a Àreu el dia 26 tot i les notícies que tenien
d’atacs contra clergues. La resta va baixar el dia 27, tots sense uniforme per
si de cas. A Àreu els esperaven carrabiners suposadament a les ordres de la
Generalitat. Mn Batlle mogué fils escrivint a en Ventura i Gassol perquè els
nois arribessin sans i estalvis fins casa seva. El 28 es rebé un primer
telegrama del Govern on es deia que només podien respondre pels petits mentre
corrien notícies que milicians de la FAI anaven poble per poble saquejant,
cremant i assassinant. El dia 29, d’Àreu anaren fins a Llavorsí on romangueren
15 dies repartits en dues fondes, Cal Xato i Cal Segalés, amb M Batlle figurant
com a mestre dels nois, amb visites esporàdiques de milicians. El 2 d’agost
reberen la visita d’un ajudant de cap de secció de l’AE Pau Claris, un tal
Romeu, que els confirma que a Barcelona hi ha més perill. El 12 d’agost i
gràcies a les gestions del pare de l’Enric Ros, ajudant de cap de secció, aconseguiren un passi de les Milícies
Antifeixistes de Barcelona i un cotxe de la Generalitat que els recollí
l’endemà dia 13 per tornar cap a Barcelona acompanyats de 2 milicians d’Estat
Català que vetllaren perquè no hi hagués cap entrebanc al pas de cada poble,
per exemple a Tremp on la discussió fou acalorada. Des d’allà passaren per la
Serra de Comiols, Jorba, Igualada i finalment arribaren al local de Palestra al
carrer Diputació de Barcelona on s’acomiadaren. (Testimonis d’en Manel Buïra,
Minyó de Mn Batlle present en els fets, descrita al monogràfic històric 1 de
MEG, complementada en més bona mesura amb el descrit a la Miscel·lània
d’Homenatge a Mn Batlle (pag. 159 a 167) de Joan Nonell, Minyó de la Colla
Gaigs també present, on comparteix els seus records i els d’en Enric Ros
ajudant del Cap de Secció en el moment del campament).
[9]
Albert Balcells i Genís Samper:
L’escoltisme
català (1911-1978), Editorial Barcanova, Barcelona 1993, pàg. 123.
Marc-Aureli Vila,
“Uns dies de mossèn
Batlle” diari
Avui del 28
novembre 1980.
[10]
Patricio Borrobio:
“Historia de un
campamento“. Edició de la Federación de Scouts-Exploradores de España
(ASDE), Madrid 2017.
[11] La Vanguardia del 9 de octubre 1936,
pàg. 4.
[12] La Humanitat del 10 d’octubre 1936, pàg. 2.
[13] El Diluvio del 9 d’octubre 1936, pàg. 8.
[14] Albert
Balcells i Genís Samper, obra citada, pàg. 125.
[15]
Alexandre Pinyol i Llop:
“Memòries d’un
comissari scout que va somriure i xiular massa”, fascicle III.
Mecanografiat inèdit, 11 setembre 1990. Arxiu Municipal de Granollers. Pàg. 29.
[16] Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle III, pàg. 29.
[17]
Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle III, pàg. 30.
[18]
Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle III, pàg.29.
[19] La Humanitat del 4 de juny 1937, pàg. 3.
[20]
Butlletí Informatiu de Buró Internacional dels Boy Scouts, juliol de 1937,
pàg.720.
“La Odissea d’un campament
d’escoltes a Espanya.- El juliol de
1936, 66 escoltes de Saragossa acampaven a la Vall d’Ordesa, a deu kilòmetres
de la frontera francesa, al sud del Cercle de Gavernie. Allunyats de les seves
famílies pels esdeveniments (aixecament, el 17-19 de juliol, de militars contra
el govern de la República), cercaven
refugiar-se a França, però els Pirineus molt escarpats en aquell indret ho fa
impracticable. A la tardor baixen a Barcelona i comencen les negociacions per
tal de realitzar la seva repatriació. A partir de les gestions realitzades pel
Delegat del Comitè Internacional de la Creu Roja, i del Cònsol General de
França a Barcelona, 45 escoltes foren autoritzats a sortir de Barcelona, i el
23 d’octubre de 1936 varen accedir a França on van trobar asil a Lourdes, a
l’hospital Mare de Déu dels Set Dolors . Monsenyor Gerlier, Bisbe de Lourdes i
de Tarbes, va vetllar per ells amb sol·licitud. El Delegat del Comitè
Internacional de la Creu Roja a Saragossa, informa de les novetats a les famílies
dels escoltes. França continua negociant amb el Govern de la República
espanyola per tal de realitzar el repatriament definitiu el 20 d’abril dels 45
escoltes autoritzats a sortir del territori francès i retornar a Saragossa
després de deu mesos de vacances forçades. Queden encara 21 escoltes retinguts
a Barcelona. majors d’edat i son qualificats com aptes per dur armes. Allotjats
en un antic asil, prenent els seus menjars en el Centre dels Scouts de
Catalunya, els quals malgrat que son dissidents, es mostren molt fraternals.
Perfectament disciplinats i ensinistrats, animats d’un excel·lent esperit
troben feina a la Unió Internacional de Socors als Infants, per les seves
cantines populars. El Comitè Internacional de la Creu Roja s’esforça entretant
per tal d’obtenir la seva llibertat. Proposen al Govern Català que els canviï
per una companyia de comèdies d’una certa notorietat a Espanya anomenada
“Naranjas de la China”, que ha estat retinguda a Saragossa. Les negociacions
varen durar dos mesos. Al final s’aconsegueix l’alliberació. Els 21 Boy Scouts
embarquen el 3 de juny a Barcelona al vapor francès “Emérithie” i son acollits
a Marsella el divendres 4 de juny per un representant del Comitè Internacional
de la Creu Roja. Immediatament es comunica a Ginebra i aquesta ho trasllada a
la seva delegació de Saint Jean de Luz. El 7 de juny, finalment, els actors i
actrius des del costat de la frontera espanyola, es creuen amb els Scouts,
procedents de França, al pont internacional d’Irun."
Aquesta informació es pot complementar amb la nota que els Minyons de Muntanya - BOY SCOUTS DE CATALUNYA publicaren, per tal d'aclarir els fets, a
El Mundo Deportivo del 20 de juny 1937:
"Sobre un intercanvi", pàg. 4.
[21]
Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle III, pags. 30 i 31.
[22]
Albert Balcells i Genís Samper, obra citada, pàg. 122. Manuel Morales
“Un boy scouts en la Barcelona de la guerra
civil” testimoni del llavors scout Ricardo Lezcano,
El País del 9 juny 2016:
[23]
Alguns de les seves accions més criticades van ser les protagonitzades per les anomenades
“Patrulles de Control”, escamots més o menys espontanis formats per militants
d'organitzacions obreres i/o d'esquerres just després del cop d'estat. El seu
principal objectiu era localitzar i perseguir a tota persona que consideressin
sospitosa, col·laboradora, simpatitzant de la sublevació o simplement -segons
ells- “no revolucionària”. Després d'una fase sanguinària seguida d'un
progressiu control de les forces republicanes de la Generalitat, les “Patrulles
de Control” van ser dissoltes el juny del 1937. Durant els 10 mesos
d'existència, aquests grups van detenir i executar a Barcelona i rodalia milers
d'eclesiàstics, carlins, propietaris i altres persones, que ells consideraren, contràries
a la revolució. Hom estima que estaven formades, a tot Catalunya, per uns 700
membres que sovint actuaven com un organisme parapolicial i repressor, amb una
important participació dels anarcosindicalistes, gairebé la meitat d’aquests
efectius.
[25] Paul
Preston:
“L’holocaust espanyol”,
Editorial Base, Barcelona 2011, pàg. 233.
[26]
Carles Cardó:
“Les dues tradicions.
Història espiritual de les Espanyes”, Editorial Claret, Barcelona 1977,
pàg. 173 i pàgs. 197 i 198.
[27] Marcel
Gabarró i Pallarès, obra citada, pàg. 132..
[28] Antoni
Serra i Garcia, obra citada, pàg. 59.
[29]
Segons Albert Balcells i Genís Samper, obra citada, pàg. 122:
“... Alexandre Pinyol s’entrevistà de
seguida amb Soler i Damians demanant-li ajut, però el fins llavors president
dels Boy Scouts de Catalunya li contestà que davant la violència descontrolada
en què es vivia, que “ell havia perdut la fe en Catalunya i que no volia saber
res de ningú ni del seu partit”, segons testimonià el mateix Pinyol.
[30]
Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàgs. 8 i 9.
[31] Antoni
Serra i García, obra citada, pags. 59 i 60.
[32]
Hem localitzat diversos documents, algun d’ells del maig de 1938, on encara hi consta
aquesta adreça com la seu social dels
Exploradores
de España,
[33] La Veu de Catalunya del 4 d’agost 1936,
pàg 5.
[34]
La Columna Macià-Companys (també coneguda com la 4a Columna Catalana) va ser
una milícia paramilitar formada per uns 1.000 voluntaris, majoritàriament,
d'ERC i d'Estat Català. Fou organitzada el 3 de setembre del 1936 per la
Generalitat de Catalunya amb l'objectiu d'establir un contrapoder a la CNT dins
del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Transcorreguts tan sols 2 mesos
des de la seva creació, la Generalitat de Catalunya aconseguí dissoldre el
Comitè de Milícies Antifeixistes i procedí a donar instruccions per a la
formació de l'”Exèrcit Popular de Catalunya”, que estaria sota el seu control
directe. Els milicians de la Columna
Macià-Companys s'enquadraren dins dels nous regiments de l'Exèrcit Popular de
Catalunya.
[35]
Ramón Ferrerons i Antoni Gascón:
“Les
Milícies Pirinenques, nacionalisme armat”, Revista
L’Avenç nº 91, març 1986. Pàgs. 20 a 29.
[36]
Carles Llorens i Queralt Solé:
“ El Cojo
de Málaga, l’anarquista que es va fer amo i senyor de la Cerdanya”, revista
Sàpiens, nº 206, maig del 2019. Pàgs.
38 a 46.
[37]
Josep Mª Solé i Sabaté:
“Que era l’Escola
Popular de Guerra ?”, Revista
“Sàpiens”
nº 142, maig 2014, pàg. 4.
[38]
Genís Samper i Triedú:
“50 anys
d’escoltisme català 1927-1978”, Fundació Jaume Bofill – Federació Catalana
d’Escoltisme i Guiatge, Barcelona 1992. Pàgs. 81 i 82.
[39]
Genís Samper i Triedú, obra citada, pàg. 71.
[40] Alexandre
Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàg. 15.
[41]
Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàg. 15.
[42]
Genís Samper i Triedu, obra citada, pàg. 69.
[43] Genís
Samper i Triedu, obra citada, pàg. 80.
[44] Marcel
Gabarró i Pallarès, obra citada, pàg. 132.
[45] Antoni
Serra i Garcia, obra citada, pàgs. 60 a 64.
[46] La Humanitat del 5 de novembre 1936,
pàg. 2.
El Diluvio del 5 de novembre
1936, pàg. 10.
[47] La Humanitat del 26 de gener 1937, pàg.
2.
[48]
Aquesta Institució, amb aquest nom i subtítol, es mantindrà vigent fins el 6 de
setembre de 1959 i servirà d’aixopluc si no legal sí organitzatiu, de molts
dels agrupaments que s’anaren creant o reorganitzant durant els primers anys de
la postguerra a Catalunya. L’altra “branca” de l’escoltisme a Catalunya, la
dels
Exploradores de España – Federació
de Boy Scouts de Catalunya, mantingué un cert caliu gràcies principalment
als Antics Exploradores
(veieu
https://clanosgris.blogspot.com/2017/04/sant-jordi-2017.html ) creant-se el primers grups -en el període de ”
l’escoltisme, no autoritzat, però tolerat...”- a partir dels anys 50 del passat
segle (podeu veure, també:
https://clanosgris.blogspot.com/2018/03/records-i-testimoniatge-de-lescoltisme.html )
[49]
Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàg. 10.
[50]
Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàgs. 10 a 13 i Genís Samper
i Triedú, obra citada, pàg. 72 a 75.
[51]
El Diluvio del 11 setembre 1936, pàg.
6.
El Diluvio 15 de setembre 1936,
pàg. 18.
La Vanguardia del 8
d’octubre 1936, pàgs. 7 i 8.
La
Vanguardia del 17 de maç 1937, pàg. 5.
[52]
El Diluvio del 24 de desembre 1936,
pàg. 4.
El Diluvio del 30 de desembre
1936, pàg. 5.
La Vanguardia del 6 de
març 1937, pàg. 4.
[53] La Vanguardia del 11 de maig 1937, pag.
2
.
[54] Albert
Balcells i Genís Samper, obra citada, pàg. 133.
[55] “La actividad del Consejo Central Sanitario”:
La Vanguardia del 6 de setembre 1936,
pàg. 3.
[56]
Alexandre Pinyol i Llop, obra citada, fascicle VI, pàg. 12.
[57] El Diluvio del 24 de desembre 1936,
pàg.6.
[58]
La Vanguardia del 30 de maig 1937
: La admirable labor de los «Minyons de
Muntanya - Boy Scouts de Catalunya» Al
estallar las primeras bombas lanzadas por los trimotores fascistas, los
abnegados miembros de esta Institución actuaron con toda intensidad y fueron de
los primeros en acudir al auxilio de las víctimas. Improvisaron distintos
puestos de curas de emergencia y asistieron a un gran número de heridos y
contusionados. En la barriada de la Barceloneta, que resultó la más castigada,
recogieron los primeros heridos y muertos de entre los escombros que amenazaban
derrumbarse encima de ellos. Dirigieron en algunas partes los trabajos de
salvamento y tornaron medidas, tales como cerrar los pasos de agua y gas. Un scout provisto de careta, antigás, logró
penetrar en un subterráneo y extrajo diversos cadáveres y cuatro ciudadanos que
se libraron milagrosamente de la muerte. Nuestras primeras autoridades y los
doctores Martí Ibáñez y Cros, del Consejo de Sanidad de Guerra, que desde los
primeras momentos acudieron también a los lugares más castigados por la
metralla, felicitaron a los scouts. Igualmente hizo el Presidente de la
Generalidad, quien conversó unos instantes con ellos, felicitando a sus jefes. La Publicitat del 30 de maig 1937, pàg.
2 i La Humanitat del 1 de juny 1937,
pàg. 5.
[59] La Publicitat del 2 de març 1937, pàg.
3.
[60]
Algunes d’aquestes activitats anunciades
a la premsa son:
- Sessió
de cinema i titelles a la Sala Mozart: (Boy Scouts de Catalunya). La
Vanguardia del 13 de febrer 1937, pàg. 5. La Vanguardia 13 de febrer 1937, pàg. 5.
- “Dia de Madrid”: (Federació de Boy Scouts de
Catalunya – Exploradores de España). La
Vanguardia del 24 de febrer 1937, pàg. 5,
La Publicitat del 24 de febrer 1937, pàg. 3, La Vanguardia dia 25 de febrer 1937, pàg. 1, El Diluvio 25 de febrer 1937, pàg. 5, i La Vanguardia del 27 de febrer 1937, pàg. 1.
- Festival escènic i d’il·lusionisme al Teatre
Partenón: (Minyons de Muntanya – BOY SCOUTS DE CATALUNYA). La Vanguardia del 13 de març 1937, pàg. 5.
- “Ajuda a
Madrid”, Festival de “sarsuela” al Teatre Novedades: (Federació de Boy Scouts
de Catalunya – Exploradores de España). La
Vanguardia del 16 d’abril 1937, pàg. 5, La
Humanitat del 16 d’abril 1937, La Publicitat del 17 d’abril 1937, pàg. 3 i El
Diluvio del 18 d’abril 1937, pag.5. Lamentablement la mala entesa i fins i
tot rancúnia entre els Minyons de
Muntanya - Boy Scouts de Catalunya
i els Exploradores de Espanya -Federació de Boy Scouts de Catalunya ,
fins i tot en aquests actes benèfics, es mantenia. A rel d’aquest festival
artístic i musical, organitzat pels Exploradores,
-que es va celebrar, precisament, la nit del 23 d’abril, Sant Jordi, patró dels
scouts- al teatre Novedades de Barcelona i on diversos membres de la companyia
que treballava en aquell teatre i cantants reconeguts -com Carlos Redondo i Hipòlit
Lázaro- hi col·laboraren, provocà la següent nota de la redacció que es publicà
a La Publicitat del 22 d’abril
1937: “El Consell de Govern de Minyons dels Muntanya – Boy Scouts de
Catalunya ens comunica que no te res a veure amb l’organització d’un festival
al Teatre Novetats a base d’una sarsuela la música de la qual (de Moreno
Torroba) és de l’autor d’un himne
feixista. Al qual festival dedicàvem una nota en la nostra edició d’abans
d’ahir (La Publicitat del 20 d’abril,
pàg. 6: “Una llista negra que no
existeix” on també es feia referencia a la suposada “ideologia feixista” de
Moreno Torroba)) dient per quin conducte
havíem rebut la informació (de l’organització del festival el Comitè Permanent d’Ajut a Madrid). Sense que ens dolgui -tot el contrari- fer
l’aclariment que se’ns demana, creiem que el que han de fer els Boy Scouts de
Catalunya es evitar, com sigui, que el seu benemèrit nom sigui usurpat per a
empar d’espectacles que cap antifeixista autèntic no pot avalar.“ .
[62] Publicaren el número 291, el
febrer de 1937; el 292, el març; el 293, el maig-juny; el 294, el
juliol-agost-setembre i el 295, el mes d’octubre d’aquell mateix any. El
següent
El Explorador, el número 296,
i el darrer publicat abans de la suspensió d’activitats o il·legalització de
Els Exploradores de España, és el
d’octubre-novembre de 1939, ja amb la guerra acabada. Tots aquests exemplars de
El Exporador, des de l'any 1922, els tenen a l'Archivo General Región de Murcia d'on n'hem tret la informació.
