dilluns, 23 de juliol de 2012

A la fresca del Bogatell





UN SOPAR A LA FRESCA

...o la crònica del sopar / trobada d’estiu 2012

El nostre insigne cronista habitual em va demanar, ordenar hauria de dir per la forma compulsa amb la que ho va fer, que fes la crònica del sopar d’estiu 2012.
No crec que jo sigui l’individu més adient per relatar el que va ser la trobada, donat que vaig arribar l’últim, però mor de no defugir la feina encarregada aquí teniu la meva aportació.

Vagi per endavant que, colpit encara per uns focs que m’han agafat ben a prop i atiats per una Tramuntana que jo ja havia patit al mati d’ahir, no se si seré capaç de posar els mots en fila índia d’una manera prou intel·ligible.

Havíem quedat a les nou del vespre del divendres 20 al xiringuito de l’Escribà (el Monsenyor no, el pastisser) al bell mig dels terrenys oberts al mar per les olimpíades del ’92. No us puc dir que es va comentar des que van tocar les nou fins que vint minuts més tard vàrem arribar la Ma. Glòria i jo perquè no hi érem. Sens dubte els comentaris no serien gaire amistosos vers nosaltres, però no puc donar fe perquè vàrem fer tard (calla, això ja ho havia dit al primer paràgraf).

Després de donar excuses, que no demanar perdó (en aquest país ningú demana perdó, no serè jo el primer), excuses que van passar per raonables puix que ningú va protestar, l’atent servei del xiringuito va començar a servir la corrua de plats que tots coneixem per “pica - pica”. Dignes de menció especial van ser les croquetes, les rodones digueren uns, no se, però jo les vaig veure totes rodones i totes igual de bones. Curiosament, les croquetes no estaven anunciades en el menú que ens havien proposat.
Les autores d'una feina ben feta
No, no, primer van servir el vi i l’aigua i cal aquí senyalar que l’Elena i la Lydia (o pot ser a l’inrevés) van estar atentes a les nostres súpliques i van negociar el canvi dels vins del país veí, proposats pel restaurant (de Rueda i de Ribera del Duero), per uns del nostre país. No se si vàrem sortir guanyant amb el canvi, pot ser si, però “vam fer país”. Com cal.

L’amanida i el peixet bé, els calamars eren més fluixos i no eren a la Romana sinó a l’Andalusa i dels musclos cal dir que hi havia de tot.

Entre l’animada conversació (o conversacions, perquè la taula era massa llarga) va arribar la paella, que va merèixer foto per gran i per estètica.


La Paella

I llavors la sorpresa. No era com ens havien anunciat, un assortiment de paelles, era La Paella. Molt “completeta”, això si, amb els seus bitxos i tot, i diria (ho diria si haguéssim tingut més llum) que d’un color quasi tradicional, però algú a la cuina es va passar amb alguna espècie, perquè feia una olor penetrant com ho fa el curri però no tant picant i un xic més dolç. Era bona la punyetera, però.
Les orades de “pisci” com arreu, bones. I el picantó, amb poc mar i força muntanya, diuen que molt bé.


El lloc és molt agradable, a tocar del passeig vora la platja del Bogatell, un esglaó per sobre de la sorra. Durant tot el dia, que bufava de sud, va fer calor però al vespre ja era de xaloc amb la seva aportació de fresca. A dos quarts de dotze com que ja no passaven més tios catxes pel passeig i el vent va girar a llevant, les noies  que s’havien situat estratègicament de cara al mar, van demanar baixar els paravents de plàstic gaire bé transparent. I nosaltres ens vàrem estalviar de “pescar” una torticolis de tant girar el coll cada vegada que passava una tia bona.


I en això van arribar les postres.

Que hem de dir de les postres! 

Com no podia ser d’una altre manera, les postres van fer honor al cognom de l’amo. Escribà és famós per la seva pastisseria, el restaurant, el xiringo i el càtering van venir després. Ens van servir un assortiment molt complet de postres, que vàrem de fer miques perquè tothom ho volia provar tot.



Van caure més ampolles, ens van servir cafès i infusions, algú va prendre copa, i... segona sorpresa de la nit. Aquesta més agradable, no va haver-hi extres, el compte es va ajustar al que estava pressupostat. Ho assenyalo perquè és un fet insòlit en aquests llocs que pertanyen al circuit “guiri” de Barcelona, però és que com molt bé va dir la Conxita, els “guiris” que venen a l’Escribà son “guiris” informats.


En resum, en lloc perfecte, la cuina bé, les postres “Cum Laude”, i la relació preu/qualitat molt acurada. Per tant, cal fer-ho i és de justícia, reconèixer la gran feina feta per la Lydia i l’Elena (o pot ser a l’inrevés) en organitzar aquesta trobada sopar d’estiu 2012.

Foto oficial dels "sopadors", falta l'Enric Escobedo que és qui va fer la foto.

Vàrem trobar a faltar el fi humor d’en Lirola, els assenyats comentaris de la Ma. Rosa, i l’encertat anàlisi polític d’en Llorenç. I de les seves respectives parelles, és clar. Per senyalar als habituals, perquè si comencem per enyorar els que ja no hi son, ens posaríem massa trists.

Joan Miquel Cortés


Fotos: Maribel Borrego i Enric Escobedo