dissabte, 3 d’octubre de 2015

CRÒNICA DE LA 61ena SORTIDA XINO-XANO



PELS BOSCOS DE VALLFORNÈS A LA RECERCA D’UNS SAGRATS (I RECONSAGRATS) BOLETS


Carregats d’il•lusió, d’esperança i grossos cistells sortim de les nostres llars i, com nens el primer dia d’escola, fem cap fins a Cànoves. Anem a caçar bolets !!.
A casa hi hem deixat el julivert, l’all i bon oli per –quan tornem al vespre- fer-los a la brasa... Avui tindrem “gènere” acabat de collir i en farem un excel•lent sopar “de temporada”... !!.  

Aquests darrers dies -fins ahir al vespre- ha estat plovent i la humitat, ja ho sabem, produeix fongs... com a mínim a les piscines...  A veure si això, al bosc on anem, genera també una bona collita de variats bolets. No tots hi entenem però, els que més en saben, ja ens ajudaran a triar-los... !!. 

Som una bona colla: onze “caçadors” i dues “caçadores” i a l’hora de dinar, se’n afegirà un altre –l’Enric- al qual (ves quin remei !!) tindrem de donar algun bolet dels que haurem arreplegat... Si no s’hi fixa gaire li posarem en una bossa, algun de petit, de soca o corcat... L’amistat és estimació i generositat però... d’això a regalar bolets... !!

Deixem el nucli de Cànoves enrere i prenem la pista que, Montseny endins, voreja la riera de Vallfornès. És una vall feréstega, ombrívola i amb abundant vegetació. Passat Ca l’Esmolet, poc abans del Roc Fiter, aparquem els cotxes. El Roc Fiter és una colossal i llegendària roca de granit, a tocar del camí, que ha estat equipada fa pocs anys –el 2010- amb una via artificial d’escalada. “Jo aquí, de petit, hi vaig fer les meves primeres escalades...” ens diu en Carles contemplant, amb una certa emoció i nostàlgia, el gran roc mentre hi passem per sota.


Avui no podem perdre temps, tenim els cistells vuits i ens espera una jornada amb molta feina. Decidim, doncs, que cal esmorzar. Hem d’agafar forces perquè segurament, avui, les necessitarem. En Carles obre la marxa i ens porta, entre el camí i la riera, a un paratge arbrat on hi havia hagut, diu, la –avui desapareguda- Font de l’Oriol. “Recordeu que en aquest mateix lloc, l’any 1963, hi vàreu fer un campament de Setmana Santa ?... va ser el meu primer contacte amb els scouts... pocs dies després, mi vaig apuntar...” recorda. “Va ser en aquest lloc ?”; “ostres, que canviat està...”, “hi havia una petita esplanada... on hi fèiem els jocs i les formacions... però ara el bosc i la vegetació ho ha envait tot...” comenten; “...ens va ploure molt, fa anys, per la Setmana Santa sempre plovia...” afegeix algú. Deixem, amb una certa enyorança, els records i tornem a la imperiosa realitat: l’esmorzar.


No cal dir que els entrepans, complementats amb les olives i els traguinyols de vi, han fet  via aviat. De postres, xocolata -d’aquella amb un alt percentatge de cacau- i, per a rematar l’àpat, cafè i “gotes” a dojo.

Reconfortats prenem els imprescindibles cistells i donem inici a la “cacera”. Per la pista retornem fins als cotxes, on alguns hi deixaran -per a que no ens facin nosa dins del bosc i poder anar més lleugers collint els bolets- les motxilles... Continuem, desfent camí, fins que som a l’alçada de Can Domènec i Can Rec (400 m d’alçada). Prenem una pista que s’enfila pel vessant est de la serra de La Servera, un dels contraforts de la Roca Centella (de 1001 m d’alçada) un dels cims culminants del terme. Anem pujant, tot mirant a un costat i altre del camí, per si algun bolet treu el nas... De moment, al menys els que anem darrers, no n’hem vist cap... segur que, els qui van davant, ja ens els han fotut... però, com que en trobarem molts, no cal patir !!. 


Arribem a la Font del Capellà (550 m d’alçada), és a tocar del camí però no raja. Allà hi troben a alguns dels que ens han precedit en la marxa... entre ells el cap del “safari” i caçador més expert..., en Llorenç. No fa gaire bona cara..., mirem el cistell i... oh sorpresa !!: és ven vuit, ni un sol bolet !!. “Pujo al bosc que hi ha per sobre de la font... allà és on, els meus “espies” locals, m’han dit que és on sol haver-n’hi més...” ens diu. “Llorenç, agafa el cistell... sinó on els posaràs !!” li suggerim, però ell –delirós- ja és pendent amunt. Plens de neguit i aspectants restem a l’espera de sentir el desitjat crit: “Aquí, aquí, son per aquí... pugeu amb els cistells !!” però, res de res, tant sols algun refilar d’ocell i el pas del vent trenca el silenci... Al poc apareix, capcot, uns metres més enllà d’on som: “ No n’hi ha ni un, ni de bons, ni de dolents... cap ni un !!” Prenem els cistells vuits i seguim, pista amunt, confiant que els qui van davant hauran tingut més sort. Els trobem, mig quilòmetre mes amunt, amb els cistells vuits penjant –cap per baix- de l’esquena... “no n’hem vist ni un...”, “el terra és humit però és massa aviat per a que hi hagin sortit bolets... cal esperar uns dies i, si fa sol, segur que en sortiran...” sentencia en Joan, un altre dels companys que te bona flaire per als bolets... 


Continuem pujant, tots plegats, una mica més fins a un revolt des d’on –als 600 m d’alçada, la màxima cota que hem assolit en l’excursió d’avui- dominem tota la vall. Cànoves queda amagada pel llom d’una muntanya però, als nostres peus, hi veiem la riera de Vallfornès tapada per la frondosa vegetació i els boscos que l’envolten; al vessant de la muntanya que tenim davant  hi destaca el Puig Cogull (de 783 m d’alçada), l’ermita i el veïnat –amb diverses masies escampades- de Sant Salvador de Terrades, al final de la vall, Cardedeu i darrera seu, tancant el panorama, la Serra del Corredor que separa el Vallès Oriental del Maresme.

“Be, hem fet una bona caminadeta; llàstima que no hem trobat bolets... però no ha estat culpa nostra: encara no n’hi ha !!” anem repetint autoconsolant-nos. Pel camí hem anat observant diferents detalls botànics, geologics i paisatgístics que ens han cridat l'atenció... a falta de bolets, el qui no es conforma amb les joies que ens ofereix la natura és perquè no vol.


Els més entesos ja ens havien advertit: de bolet, no en trobareu cap...; tot està molt sec...; heu d’anar molt més amunt, al Pirineu...; ara tindria de fer uns dies de sol... i no fer vent... Els experts boletaires, tots i totes, en saben molt sobre bolets... però, sovint, tampoc en troben... !!!. Si n’hi ha, com els animalons, s’amaguen... Per això hom diu que s’han de caçar... Nosaltres, de moment, ja ho hem intentat.


Son poc més de les onze del matí i decidim retornar fins on tenim els cotxes. Hem de fer temps fins l’hora de dinar i en Llorenç proposa que anem fins l’Ajuntament de Cànoves per a veure el monument, que fa pocs mesos s’ha erigit en aquest lloc, a en Ramon Fort un bon veí i amic, en aquest poble, de la família Pérez –en Carles, l’ Isabel i els seus pares-. Quan som davant el monument i de l’edifici de l’ajuntament decidim fer-nos-hi la foto del grup de caminadors.


Prenem els cotxes i, com que encara es molt aviat per anar al restaurant, acordem fer una mica de turisme pel nucli antic de Sant Pere de Vilamajor poble amb un cert interès històric. Avui en la caminada no ens hem perdut però, amb el cotxes camí de Sant Pere de Vilamajor, si que hi ha hagut algun petit “despiste”. Un cop som –cotxes i excursionistes- al cor de la població ens enfilem fins La Força espai on, al segle XI, hi havia un dels castells-palau dels Comptes de Barcelona i, actualment, està ocupat en bona part per l’església parroquial (segles XVI i XVII). En Jaume ens fa una amplia i detallada explicació del patrimoni i fets històrics que hi ha i es produiren dins d’aquest nucli històric. En destaquen, encara, part de les muralles atalussades del castell (on hi reconeixem, fet amb forja, un dels molts “nusos plans” que de jovenets nosaltres ens atipàvem de fer...), la rampa d’accès al recinte i l’anomenada Torre Roja –actual campanar romànic- que era, inicialment, la torre mestra del castell. Ens hi estem una bona estona contemplant-ne els detalls i fent fotografies fins que el cap de l’expedició fa el “toc de corneta” per anar a Sant Antoni de Vilamajor, per prendre les cerveses i dinar-hi.





Esquema de la distribució del castell de Vilamajor (Sant Pere de Vilamajor). 
Autor Higini Herrero


Ho fem al restaurant El Refugi –conegut des de fa molts anys pels  companys que tenen casa a Cànoves i on ja hi havíem estat en una altra sortida-. Veritablement hi hem menjat be (amb un bon assortit de plats), gens car i amb un tracte molt agradable. 





Als postres en Joan Miquel ens convida a cava per a celebrar (ho podem dir perquè no els aparenta...) que ha complert 68 “abriles”. Però encara ens espera una altra sorpresa: en Llorenç –amb una memòria prodigiosa- ens ha fet agafar “pell de gallina” recitant –com sovint feia en els aplecs i focs de camp- l’emotiu vers “L’escut de Catalunya” d’en Antoni Bori i Fontestà. Totes les discussions que, “de bon rotllo”, hem tingut mentre dinàvem valorant els resultats del 27S i l’actual “moguda” per a nomenar president... (fins i tot en Carles ha tingut de trucar pel mòbil als de la CUP donant-los instruccions...) han quedat oblidades amb l’unànime crit de “Visca Catalunya Lliure !!” que ens ha sortit, a tots els presents, del cor quan en Llorenç ha conclòs la darrera estrofa:
“...
I passant quatre ditades
del brau Jofre en l’escut blanc
hi deixava senyalades
les quatre barres de sang !!!”

Després del cafè, les postres i una mica de sobretaula -on de nou, oblidant ràpidament els sentiments patriòtics que ens uneixen, hem tornat a encetar la discussió sobre l’actualitat política- donem per acabada la sortida agraint a l’organitzador la feina feta i a tots els qui han pogut venir la seva participació.

A la sortida del restaurant, ben contents i alegres ens fem la fotografia "oficial" de la sortida.

Segons els equips tacomètrics i les mesures cartogràfiques, en aquesta sortida, hem caminat un total de 6,5 km i superat un desnivell acumulat de +/- 200 m.

No hem trobat bolets però tampoc era imprescindible... hagués estat be però el més important ja ho tenim, des de fa molts anys i que duri..., la nostra  ferma i sòlida amistat.

Una forta abraçada i fins la propera.


Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric i Pep

Vídeo d’en Jaume Llobera : https://youtu.be/ttVtzlLfuHk


LA CONTRA
d'en Joan Miquel

COLLA 14 – BOLETS 0

Com corresponia a una sortida Xino xano convocada per després d’unes eleccions, tots hem guanyat.
Els que volien caçar bolets, perquè hem caminat tots amb el cap cot, no sé si pel resultat de les eleccions passades o perquè la inexistència de micòlids ens feia extremar la observació.
Els que volien només caminar, perquè vàrem fer 6 quilòmetres com qui no vol, no sé si per cercar els somiats rovellons o els desitjats ceps.
Els que no volien forçar les malmeses articulacions, perquè va ser la sortida més xinoxanaire de les que es fan i es desfan, no sé si pel escàs ritme o per la comoditat del recorregut.
Els que no concebeixen una sortida sense perdre’ns (perdó, equivocar el camí), perquè també vàrem tenir la mostra en el tram motoritzat de la excursió, no sé si per no perdre el costum o per la comoditat dels seients amb rodes.
Però, sobre tot, tots hem guanyat perquè hem acomplert la premissa principal (encara que no confessada) de les nostres sortides mensuals, menjar aplegats i en bona companyonia. Si a més d’això l’àpat és molt bo i també barat, és que hem assolit tots els objectius que ens havíem proposat. Bé, lo dels bolets, potser no.