CRÒNICA DE LA 89ena SORTIDA XINO-XANO

Pujant les Escalers del Foquers

FRUSTRADA PASSEJADA (per culpa de la pluja)

PELS VOLTANS DE TAVÈRNOLES

Hem estat tota la setmana pendents de l’ ”home del temps” i de les diferents actualitzacions del pronòstic, que ens va fent en Joan Miquel, al Blog... Ens mullarem o no ?, aquesta és la qüestió.

El dia 18 s’aixeca ennuvolat, però no plou. Segur que el temps s’aguantarà així, pensem esperançats.

L’aproximació.- A ¾ de 8 del matí, ja som tots (excepte en Josep Lluís que anirà directament a Tavèrnoles) al punt de trobada de Barcelona.

Ens acomodem, de quatre en quatre, en un parell de cotxes i -per la C-17, la C-25 i la BV-5213- ens dirigim fins a la localitat osonenca on començarem la caminada: Tavèrnoles.

Passen uns minuts de les 9 quan deixem els cotxes, al carrer del Montseny, en un espai d’aparcament que trobem a tocar del restaurant Colomer-“Can Janot”. Encara no hem tancat els vehicles que arriba en Josep Lluís, el company que faltava. Ja hi som tots !!.

L’ inici de la passejada.- Per unes escales, pugem al carrer que tenim per sobre: el Carrer de l’Església. Poc abans d’arribar al poble ja hem vist el seu gran temple, amb l'elegant campanar, enfilat al pendent de ponent de la serra de Savassona. Als seus peus hi ha el poble: quatre carrers (el de l’Església, el del Montseny, el del Mig i el de Baix) i forces cases que, es veu, eren antigues masies que ara formen part del “nucli urbà”.

Foto parcial i reivindicativa del grup. Hi falten en Josep Lluís, que
 s'havia deixat una cosa al cotxe, i en Pep, que fa la fotografia.

Travessem (amb la sensació que estem envaint un espai privat) l’enjardinada era d’una casa per a veure, de prop, el campanar i la capçalera de l’església de Sant Esteve de Tavèrnoles (1).

Hi fem algunes fotografies i mirem de visitar-ne l’interior però està tancat (2). El cel es va tapant i ens cauen unes primeres gotes que s’aturen al cap de poc: “Un cap de núvol...” diu algú, per tal d’animar al personal.

Sant Esteve de Tavèrnoles, capçalera.

Sant Esteve de Tavèrnoles. Detall del
campanar i mur de migdia

Baixem, de nou, al carrer del Montseny on hi ha l’edifici de l’ Ajuntament. Just davant del Consistori surt el camí que hem d’agafar nosaltres. Creuem l’era empedrada del mas del Joglar, una bonica i antiga masia amb grans porxades i una elegant galeria.

Edifici de l'Ajuntament de Tavèrnoles. En aquest poble la
necessitat de l'alliberament dels presos polítics el tenen clar...

Detall, des de l'era, del Mas del Joglar

Pont-passera sobre la Riera de Tavèrnoles

Continuem cap el sud baixant per un camí veïnal, tot seguint els senyals blanc i roig del GR-151. Una noia, que hi havia davant l’ajuntament, a qui hem demanat que ens confirmés si era aquest el camí que porta a la Font dels Foquers, ens ha dit que potser no podríem travessar la riera, doncs aquests dies baixa molt plena. Quan ja contàvem mullar-nos els peus, en Joan B. descobreix (una mica abans d’arribar al gual inundat) un providencial pont-passera que ens permet travessar, còmodament, a l’altra riba.

Passem a tocar d’una bassa (avui ben plena d’ aigua) i el que devia ser un vell safareig; som a la Font dels Foquers una de les més populars i concorregudes de Tavèrnoles. És un indret, ben arranjat, amb vegetació de ribera: pollancres, freixes i cinc grans plataners -ara despullats i amb totes les fulles escampades per terra- que, a l’ estiu, hi deuen fer una bona ombra.

Font dels Foquers. Detall del safareig i la bassa

Font dels Foquers. La font rajant a dojo...

Font dels Foquers. Preparant-nos per la pujada a les escales.

Teníem previst esmorzar aquí però no ho fem, doncs el lloc és un veritable “mullader”. L’aigua surt -en gran quantitat- pels dos brocs, pel mig de les pedres i per sota del mur i bancs que formen la font,... inundant-ho tot. Acordem que esmorzarem, una mica més amunt, al final de les escales que arrenquen a la dreta de la deu.

Son les anomenades Escales de Foquers (3): 260 graons de pedra que, en només 200 m de longitud, salven un desnivell de 62 m.

Segon tram de les Escales de Foquers, al fons,
vista parcial de la històrica masia dels Foquers.

Fem, sense cap dificultat, el primer tram de l’escala. Passem a tocar de la masia dels Foquers (4) on dos grossos  i ben ensenyats gossos llop ens reben -com mana el seu deure- amb lladrucs i mostrant-nos les seves afilades i bavejants dents (sort que una ferma tanca els impedeix sortir). Seguim escales amunt. Però ara comença a ploure amb més intensitat: “Només és un xàfec..., no durarà gaire” diuen els més optimistes.

L’esmorzar.- Quan som dalt, en mig del camí i envoltats d’alzines, ens aturem per a fer un mos. Continua plovent, una pluja emprenyadora: les olives, posades damunt d’un tros de paper d’alumini, s’omplen d’aigua...; agafar l’entrepà amb una ma i el paraigua amb l’altre és força incòmode...; alçar el cap i obrir la boca per a fer un trago vol dir que també hi entrarà aigua...; parem les tassetes per al cafè, però a més de les “gotes” de brandi n’hi entren forces de la pluja...; l’esforç de la pujada i la impermeabilització de les capelines fa que l’aigua hi llisqui per fora però, la condensació que provoca el nostre propi cos, n’humitegi l’interior... Tot plegat fa que avui l’esmorzar –a diferencia del que és habitual- no hagi sigut, precisament, una festa.

Final de la passejada.- Desprès d’això i veient que el xàfec, que crèiem curt i puntual, es va allargant i tornant crònic...: “Tenim aigua per a tot el dia...”, coincidim. Acordem retornar cap el poble i fer temps fins a l’hora de dinar, tot petant la xerrada, al bar del restaurant.

Son 2/4 d’onze; parlarem amb l’hostaler per a veure si ens pot avançar el dinar a l’ una del migdia. “Confiem que, al bar, tinguin un parell de capses de Dominó...”, afegeix algú, “...Tenim, encara, dues hores per endavant...”.

Desfem, sota la pluja que va in crescendo, el recorregut que hem fet des del poble a primera hora del matí . 

Arribem al restaurant Colomer-“Can Janot”. A l’exterior hi ha dues terrasses cobertes. Ens hi entaulem, posant els paraigües, impermeables i capelines a escórrer i, quan la noia que atent les taules, ve a demanar-nos si volem prendre alguna cosa li encomanem uns cafès, cafès amb llet i (els més “acalorats”) unes cerveses.

Aquí ja no plou !!!...

En la curta passejada d’avui, segons els “equips de mesura” d’alguns companys, hem recorregut 2 km i -pujat i baixat- un desnivell acumulat de 72 m. Una mini-passejada fruit de les circumstàncies.

Al voltant de les taules, protegits de la pluja -que ara cau amb força-, les animades converses no es fan esperar: parlem, clar, sobre la situació política del país; les activitats i trobades d’aquest passat estiu; les “obligacions” amb els nets i les satisfaccions que ens donen; les avantatges -respecte al cotxe de propietat- que suposa el renting o el leassing; la nostra salut, malgrat alguna petita coseta... que sempre fa la punyeta; els continguts del Blog del Clan a internet; sobre fets històrics (en Llorenç, com sempre, ens il·lustra en aquesta “assignatura”) sense arribar, encara, a explicar batalletes; els més lectors, fan l’apunt literari sobre el darrer llibre que estan llegint;... i moltes altres coses més, que no afegeixo per a no cansar-vos.

Ara rai, ja pot ploure !!! Nosaltres
tenim "corda" per molta estona...

Al cap d’una hora, segueix plovent, la humitat es fa notar i algun de la colla ens comenta que dins si està més calentó... Comentem, als de l’hostal, si ja ens tenen la nostra taula assignada i si hi podríem anar a seure per acabar de fer temps fins a la hora de dinar. Així ho fem.

I si demanem alguna cosa per anar picant ?, proposa algú. Demanem uns plats de llonganissa, unes patates fregides, unes olives farcides i un parell de porrons de vi. Per uns instants, la xerradissa perd intensitat... Tot ho trobem molt bo i, segur, que no ens traurà la gana.

Una gran i ben parada taula, ara cal
omplir-la de "contingut"...

Les converses continuen, ara per no tenir de cridar tant -d’un a l’altre extrem de la taula- restringides als més propers. Això, però, no impedeix que -en funció del tema- si afegeixi, apassionadament i des de lluny, algú. Els plats i els porrons han quedat ben vuits.

 

Plats i porrons vuits...

El dinar.- Puntual, a la una, la noia que ens atent ens porta uns fulls amb el menú d’avui. Uns entrants (amanida o sucs), quatre primers i quatre segons (a triar-ne un de cada) i les postres amb pa, aigua, vi i gasosa. Tot per 10’50 euros.

Demanem: Amanides, suc de tomàquet o de fruita...; “sopa torrada” amb pilotilles, cigrons amb cansalada, arròs “mar i muntanya”, llenties estofades,...; seitons, pollastre a la brasa, botifarra amb seques,... i, als postres, el més demanat ha estat el formatge fresc amb codonyat. Pensem que, tractant-se d’un preu econòmic, el menú és prou digne i està força bé.

Sopa torrada amb pilotilles...

Cigrons amb cansalada...

La paella d'en Llorenç i, al fons,
en Joan B. enfeinat...

Seitons i la seva "guarnició".

Formatge fresc amb codonyat

Entre els segons plats i les postres en Joan Miquel, que ha fet anys (només 71), ens convida a cava. Brindem per l’aniversari, per la seva salut, clar, i també per la de tots i totes !!!.

Salut i per molts anys, Joan Miquel !!!

Foto del grup. Entaulats i tips...

Prenem els cafès, tallats, carajillos i cigalons. Demanen el compte, agraïm l’atenció i l’acolliment que, al llarg del llarg matí, ens han donat a l’hostal, paguem i marxem.

En aquesta casa, també, elaboren i venen embotits. Avui tenen -dins d’una vidriera- llonganisses i fuets: “Les llonganisses que ens queden, no us vull enganyar, no son nostres... els fuets, si que ho son...” ens diu la mestressa.

Alguns de la colla, comprem fuets (que, un cop tastats a casa, podem dir que els hem trobat molt bons).

Alguns dels fuets que ens hem endut cap a casa...

Intent, també frustrat, d’anar al cingle del Salt de la Minyona.- Al sortir de “Can Janot”, comprovem que ja no plou. Hem preguntat, al restaurant, si hi havia bon camí per anar -amb els cotxes- des de Tavèrnoles fins al Salt de la Minyona. Ens han contestat que hi ha alguna pista que hi porta directament però que, amb les darreres pluges, el camí que ens recomanen és anar -per carretera- fins a Folgueroles i, un cop allà, continuar per la carretera que va a Vilanova de Sau. Passat “el pont”, ens han dit, hem d’agafar una pista encimentada que surt a l’esquerra i anar-la seguint en direcció a “Els Munts” i “Cingles”; “sempre amunt...” ens han recalcat.

Així ho intentem fer. El cotxe del coordinador de la sortida va davant i els altres dos, refiats, el segueixen. Dins dels cotxes les converses sempre interessants, animades, fins i tot -a vegades- apassionades continuen. Xerrant i escoltant (cal dir que el tema era interessant...), els qui obríem la marxa, no hem vist ni el pont, ni el trencant encimentat, ni cap cartell que digués “Els Munts”, “Salt de la Minyona” o “Cingles” i ens hem anat enfilant per la carretera, entre revolts i túnels, muntanya amunt camí de Vilanova de Sau (!!!).

Quan ens hem adonat que “no anem bé”, ens aturem i advertim als companys: “Ens hem deixat el trencant de la pista més avall... !!!”, “No ens hem adonat que passàvem el pont...” diu el coordinador, als altres, per justificar-se. Els dels altres cotxes, sempre prudents, en aquesta ocasió no es mosseguen la llengua i amb un mig somriure contesten: “Ja està bé d’ anar voltant per aquestes carreteres de muntanya...”, “A mi no em queda gaire gas-oil al dipòsit...”, “Potser millor que ho deixem per a un altre dia...”. I tenen tota la raó.

Ens acomiadem fins a la propera Xino-Xano (que serà el 8 de novembre) i girant cua enfilem, carreteres enllà, cap a Barcelona i Cabrera de Mar.

“Ens en anem... però tornarem !!” que, diuen, va dir el general Mac Arthur a l’abandonar Filipines en el decurs de la II Guerra Mundial. La sortida d’avui, ha estat una excursió fallida, ben cert. Però, malgrat la pluja, hem passat un bon dia xerrant, rient, “picant” i bevent amb moderació, ben asseguts al voltant de les taules... Quina altra cosa podíem fer...!!!. No ens rendim, mirarem de repetir la caminada per la primavera, quan tot sigui més verd i florit. A veure si, llavors, ho encertem i arrepleguem un bon dia.

Fins la propera trobada, una forta abraçada a tots/es.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Jaume, Joan S. i Pep

Vídeo.-  https://youtu.be/OrInx3u0CwI Jaume.

NOTES

1.- L'església de Sant Esteve de Tavèrnoles és un dels monuments romànics més ben acabats de la Plana de Vic, per bé que la seva bellesa de línies és més aviat externa. Documentada des del 889, es va edificar a l'entorn del 1070 per l'equip de mestres de cases que va fer la majoria de les esglésies romàniques dels antics dominis de la vescomtal d'Osona-Cardona. Una acta apòcrifa pretén que l'església hauria estat consagrada el 1083. El 1628 se li van afegir dues capelles laterals barroques, una d’elles on hi havia la primitiva porta. Com la majoria de les esglésies de la comarca, va ser sobrealçada el 1728, s'hi construí un cor nou, es va fer una nova façana i la portada actual, al mur de ponent.  L’any 1960 el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona hi va fer una restauració integral que li ha retornat l'aire romànic original. N’ha ressaltat els detalls d'ornamentació llombarda -sobretot l'absis-, la façana de migdia -on hi havia la porta antiga- i el campanar de torre que sembla trasplantat de la regió pirinenca. L'interior apareix com una església d'una nau, amb dos arcs torals i un absis amb tres finestres de doble obertura. La banda nord conserva encara una capella lateral tardana però, com ja s'ha dit, la de la banda de migdia i la sagristia foren suprimides en el curs de la darrera restauració. Tot l'exterior del temple té, sota el ràfec de la teulada, un fris de finestretes cegues que a l'absis s'allotgen sota les arcuacions llombardes. El campanar és format per un llarg sòcol i dos pisos que pugen per damunt de la teulada de l'església, separats per frisos de dents de serra i emmarcats per tres arcuacions, dintre de les quals s'obren les finestres, partides per una columneta.

2.- A l’Ajuntament ens han dit que, per a visitar l’església, cal contactar primer amb el Centre de Turisme de Tavèrnoles (tel. 938 122 036) que obren els divendres i n’organitzen les visites guiades.

3.- Aquestes escales formen part de l’antic camí que uneix Tavèrnoles i Folgueroles i és un punt de singular atractiu paisatgístic. Aquests graons -tallats o superposats sobre el terreny- permeten accedir també, entre alzines i pins, al santuari de la Damunt. El primer tram és utilitzat, així mateix, pels residents de la propera masia de Foquers per anar fins a la font. No es coneix ben bé qui va fer aquesta escala però al capdamunt del camí trobem unes antigues restes del que havia sigut una petita pedrera de les tantes que hi havien a Folgueroles, poble de picapedres. I ha qui diu que van ser aquets picapedres, que tenien en la font dels Foquers el proveïment d’aigua més proper, els qui les van construir per facilitar-ne l’accés. També hi ha la versió que la iniciativa, de fer les escales, va sorgir després d'un petit incident que va patir el rector de Folgueroles mentre feia el camí, poc després d'unes intenses pluges.

4.- El mas del Foquers, la construcció inicial del qual data del segle XII com ho confirmen l'emmurallat frontal, el porxo orientat a sol naixent, i l'arc de mig punt català d'estil romànic de l'entrada de carruatges, va ser reformat al segle XVIII. Els primers propietaris del Fuguès, com es coneixia anteriorment El Foquers, van ser la família Folgueras que es dedicava a l'elaboració de carbó vegetal (principal font d'energia de l'època), l'agricultura i la ramaderia; després -al segle XIII- passà a mans de la família Banús. Entre els anys 2010 i el 2012 l’actual propietari, membre encara de la mateixa família Banús, hi va fer una acurada restauració. La situació del Foquers, separada del nucli urbà, es deu a l'existència d'una important deu d'aigua (la Font del Foquers) i un rierol (la riera de Tavèrnoles), que aleshores devia ser més cabalós. En aquest mas hi van estar, durant més de 50 anys com a masovers, els besavis paterns (Lluís Verdaguer i Felisa Bruguera) del poeta Jacint Verdaguer. Hi visqueren amb els seus fills entre ells, Pere, l’ avi de mossèn Cinto. Juntament amb molts altres llocs propers (la Damunt, Folgueroles, el mas Torrents, Sant Jordi de Puigseslloses, el Salt de la Minyona,...) forma part de la Ruta literària de Jacint Verdaguer.