dissabte, 9 de març de 2013

CRÒNICA DE LA 35ena SORTIDA XINO-XANO


 
CRÒNICA DE LA 35ena SORTIDA XINO-XANO: AL “CAU”  QUE ELS VELLS OSSOS TENIEN AL MONTSENY

 
Després d’un seguit de jornades plujoses, el dijous de la Sortida ens aixequem amb un bon dia. El paisatge és clar i lluminós fins que arribem prop d’ Hostalric on, a tocar del Tordera, la boira –matinera-  ho embolcallava tot.

A la sortida de l’autopista confluïm, tal i com ja teníem previst, tots els cotxes: tres des de Barcelona i un del Maresme. Com que el lloc –una rotonda- no és gaire apropiat per a aturar-se, deixem les salutacions per a més endavant.

Passem per Hostalric, emmuralla’t i custodiat pel seu castell, i prenem la carretera que va a Arbúcies. Travessem aquesta vila (al tornar ja ens hi aturarem) i seguim riera d’Arbúcies amunt per la carretera que va a Viladrau.

Uns tres quilòmetres més amunt deixem la carretera i agafem una desviació, a l’esquerra, que porta a la planta embotelladora d’aigües “Font del Regàs”. Seguim per la pista – que, com que els grossos camions ja no hi passen, és ara molt més estreta- i per la vall que es va endinsant cap els vessants atapeïts de bosc del Montseny.

Uns dos quilòmetres més amunt de l’embotelladora, arribem a la capella de Santa Maria de Lliors. El paisatge ha canviat radicalment, estem en una vall tranquil·la, solitària. L’ermita, originàriament romànica va ser molt modificada al segle XVIII. Està situada dalt d’un petit turó i envoltada pel que degué ser el cementiri rural, avui però, sense cap mostra d’enterrament o tomba. A un costat de l’església, en el vessant que dona al “sot” (nom amb el qual, en aquestes contrades, anomenen els torrents) hi ha la gran casa pairal de El Crous.
 

Decidim deixar els cotxes aquí, l’excursió la continuarem a peu però, primer, esmorzarem. Ho fem a l’era contemplant la façana principal del mas. Es tracta d’una pagesia dels segles XVI-XVII, de planta baixa i dos pisos. Hi endevinem les diferents dependències: al primer pis, la sala amb el seu balcó; l’habitació principal també amb balcó i la cambra dels hostes (on, potser, s’hi allotjava el capellà quan hi anava a dir missa, o hi feia llargues estades aquell parent que “pujava” de Barcelona per a tractar-se la tisi) amb un artístic i antic finestral lobulat amb la llinda i l’ampit esculpits amb figures geomètriques i d’animals. A la planta baixa la cuina amb la gran llar de foc, el rebost i d’altres serveis imprescindibles com la comuna (actualment hi podem veure les restes del que degué ser una moderna “cambra de bany”) i alguna cort on hi feia estada el “bestiar menut”: conills, ànecs, oques,.... Avui aquesta gran masia, amb les portes i finestres obertes, està completament abandonada. Contemplar, des de l’era estant, aquest casal desocupat, desemparat i sense vida, entristeix.
 
 
Passegem pel que degueren ser els corrals, on encara hi resten les menjadores; els coberts on s’hi guardaven els carros, les eines i la llenya per al cru hivern; l’espai que degué ocupar el galliner i on, cada dia, la mestressa de la casa hi anava a fer la collita d’ous; l’era, amb rajols de fang, on s’hi devien bastir dos o tres pallers,... ara, tot és buit. Als pobles de muntanya es diu que “el fum aguanta les cases” (ho recordem amb una companya), allà on la llar de foc no s’hi encén, allà on no s’hi viu, el pas del temps i la manca de cura ho transformarà tot en ruïnes. Una veritable llàstima.
 

Les rialles de l’esmorzar ens fan tornar a la realitat, ens acabem de menjar l’entrepà amb la resta de la colla. Avui fem festa grossa, a més de tots els “complements” habituals: vi, olives, cafè, “gotes”, xocolata i fruits secs,... la Montserrat ens ha portat un boníssim pastis de xocolata i panses, un “brownie” diuen els entesos que es diu. Amb els cafès i el pastis surten, també, les fotografies de les estades “a la masia” que, seguint la demanda d’en Carles, hem anat cercant en els vells àlbums. Ens hi estem una bona estona mirant-les i comentant-ne els detalls.
 

Reconfortats comencem la caminada. La pista es va enfilant, tot serpentejant, costa amunt. A mesura que guanyem alçada el tipus de bosc va canviant, primer roures i alzines i després entrem dins d’un espès bosc de pinàcies, especialment pícees, que ens acompanyarà fins que arribem, als 850 m d’alçada, al Pla de Borràs on hi ha la masia que porta aquest nom.



Hem arribat a l’objectiu de la Sortida d’avui. En aquest lloc, llavors un mas abandonat que només feia servir, de tant en tant, algun pastor hi tingueren els Vells Ossos (els més veterans i molts d’ells fundadors del nostre Clan) –des de gener de 1973 i durant més de tretze anys- el seu “refugi”, “cau” o residència de caps de setmana. La d’ells, la de les seves parelles i la dels seus cadells. Una mena de “comuna” (“de fer vida en comú” , no de les altres...) de gent ben avinguda (“mai, mai, que jo recordi, hi hagué cap discussió...” ens comenta en Llorenç). Cada família tenia una habitació (per això tingueren –després d’una important tasca de neteja i desinsectació- que compartimentar la casa) i a la cuina, cadascuna hi tenia, en els armaris, el seu propi espai... els llocs comuns eren la sala-menjador, l’era, el cobert i tota la natura que envolta el mas. Allà s’hi llegia, es pintava, hi tenien cura d’un petit hort, es feia nudisme, llargs debats –buidant l’ampolla de conyac- fins altes hores de la matinada, motocròs, punteria,... un lloc perfecte per a desconnectar de la rutina i els “mals de cap” de la setmana i continuar cultivant l’amistat. I un indret ideal per a que les criatures, els fills, estiguessin en permanent contacte amb els altres infants i amb la plena natura.
 

Tot això i, segur, que molts records més deuen haver passat pel cap dels companys i companyes que avui –alguns després de més de 30 anys- han tornat a pujar a “la Masia”. Han trobat algunes coses canviades: molts més arbres al voltant (aquets xiprers no hi eren..., on hi ha la magnòlia hi teníem el cirerer...); han tancat l’era amb un portal..., el cobert on guardàvem la llenya i algun cotxe, ara és un gran espai de reunió...; on hi teníem l’hort ara hi ha una piscina; la casa, abans emblanquinada, està pintada amb un color rosat que durant uns anys va estar de moda... però han tret el rètol que, damunt la porta, posava “MAS PLA DE BORRÀS 1953” (1); el prat on preníem el sol està ara ple de bosc...; sota l’era encara hi ha el broc de la font –amb l’ indicació “ABRIL 1974”- que suposà tenir aigua a la mateixa masia (2); sembla (pels indicis que hi veiem: alguna imatge de Buda, unes banderoles, espais per a reunions...) que al lloc deu haver-hi, potser els caps de setmana o en temporades, algun centre budista. Han refet la teulada i hi ha un munt de plaques solars. En certa manera la casa fa goig i, el que és més important, es manté viva.
 

Els qui tantes bones estones van passar a “la masia” -i que avui hi han retornat- s’hi volen fer una foto davant la porta.
 

Des de l’era estant contemplem el panorama, la mateixa visió que va fer decidir als Vells Ossos a triar –entre d’altres opcions- aquest mas per a tenir-hi el seu “cau”: el Matagalls, els Castellets i les Agudes, la cara obaga del Montseny un paisatge impressionant i, alhora, serè i relaxant. Ens hi estem una estona fent reviure els records. Fem una foto de grup asseguts a la barana de l’era i decidim reprendre el camí de tornada.
 


L’ Isabel proposa que de retorn, com que tenim temps, ens arribem a veure els castanyers que hi ha passat el Sot de la Casanova. El camí que hi porta surt d’un revolt molt tancat de la pista per on baixarem fins a Santa Mª de Lliors. La pluja d’aquests dies ha fet que aquest torrent baixi ben ple, fent un bonic espectacle de petits salts d’aigua això, però, ens dificulta travessar-lo. Decidim retornar de nou a la pista. De baixada, tot contemplant des d’un altre angle els espessos boscos que en prou feines deixen entrar el sol, el camí se’ns fa més curt.
 

Un cop som de nou a Santa Maria de Lliors ens fem la foto “oficial” de la sortida i, amb els cotxes, ens dirigim a Arbúcies per a dinar.

En Joan Miquel ens informa que els seus equips de mesura diuen que avui hem caminat 7,4 km i salvat un desnivell de 200 m.
 

El menú i el tracte al restaurant  l’Hostal Nou d' Arbúcies ha estat molt correcte. Especialment els qui han triat, com a segon, “galtes” diuen que l’han encertat de ple. Els demés, amb el bistec o la botifarra a la brasa, també estem satisfets. A les postres, quatre de la colla que han fet o fan anys, ens conviden a cava: la Conxita, en Joan, l’Antonio i en Pep. Com que l’han pagat a mitges, la cosa els ha sortit prou be. Enhorabona i felicitats !!!.
 


Després de dinar, camí d’on hem aparcat els cotxes, fem un petit tom pels carres del nucli antic de la vila, ple de racons pintorescos, la plaça de la Vila presidida pel monumental plàtan –de 140 anys- plantat en motiu de la primera República (3), l’església parroquial amb el seu esvelt campanar i el Museu Etnològic del Montseny situat a l’edifici conegut com La Gabella. Ens aturem en algunes botigues per a veure els productes “típics” de la localitat: coques de llardons, carquinyolis, ametllats... i fruita, especialment taronges, a molt bon preu.

Un cop als vehicles ens acomiadem agraint-nos, els uns al altres, la nostra presència gairebé constant a les excursions i d’una manera molt especial a en Carles per la proposta i organització de la Sortida.

Quedem emparaulats per a la propera Xino-Xano que serà, recordeu-ho, el dijous 4 d’abril.

Una abraçada.


NOTES.-
 
·         1.- Aquesta data, 1953, deu correspondre a una reforma important del mas. Pensem que la casa podria ser molt anterior, potser del segle XVIII. La pista, que nosaltres em seguit, comunica Arbúcies amb el coll de Bordoriol per on passava el vell camí –avui carretera- que, per Sant Marçal i Santa Fe, comunica Viladrau (Osona) amb Sant Celoni (el Vallès Oriental). Aquesta pista, que passa a tocar del Pla de Borràs, unia moltes masies i segurament fou molt utilitzada com a camí de ferradura pels traginers, per a desemboscar o en el moviment de ramats. Una casa, a ran de camí, com el Pla de Borràs per la seva estratègica situació degué tenir una certa rellevància.
 
·         2.- Quan els “Vells Ossos” arribaren al Pla de Borràs calia anar a buscar l’aigua al Sot de la Bassa Seca, uns 100 m. més avall del mas, en el punt on la pista el travessa. En Carles i en Joanjo van ser els artífex de l’arribada de l’aigua a la masia; portant una conducció des d’un torrent situat cotes amunt fins al broc que avui encara veiem. La data indicada és la de la culminació de l’obra.

·         3.- En Salvador Ginesta en el seu llibre La Comarca de La Selva ens explica una història curiosa sobre aquest arbre: “Aquest plàtan va ser plantat, l’any 1873, com a símbol de llibertat i en commemoració de la primera República. Durant la segona guerra carlina, les tropes del Pretendent Carles ocuparen diverses vegades la vila i, naturalment, si considerem el simbolisme de l’arbre, es disposaren a aterrar-lo. El rector del poble, juntament amb alguns veïns, s’entrevistà amb el general carlí Auguet, al qual pregaren que l’arbre fos respectat perquè era un ornament per a la plaça i servia d’esplai als arbuciencs. Auguet s’avingué a la sol·licitud, sempre i quan col·loquessin un cartell al tronc amb la indicació d’ “arbre d’esbarjo”. Així fou fet i, per assegurar-ne la integritat, posaren un sentinella per vigilar-lo; així es donà la paradoxa que un arbre plantat per perpetuar l’ideal republicà tingues un quant temps una guàrdia carlista per a protegir-lo.  Cada vegada que els carlins feien una nova incursió pel terme, els arbuciencs corrien a col·locar el cartell d’ “arbre d’esbarjo” . I d’aquesta manera ha aconseguit d’arribar fins als nostres dies. “

 
Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Antonio, Montserrat, Enric i Joan.