diumenge, 31 de desembre del 2017

LA LLISTA DELS VELLS AMICS


La llista, amb els companys i amics, que conservà El Hombrecino



EL RECORD DELS VELLS AMICS

A rel del comentari “Diuen que hom no mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi...”, de la darrera entrada al nostre Blog, un amable lector ens ha fet arribar uns links amb una història commovedora.
  
És el relat del retrobament d'un avi amb la seva memòria. També és la història d'una llista amb els noms dels seus vells companys i amics, molts dels quals van ser assassinats pels franquistes -en un poble de Badajoz anomenat Almendral- al començament de la passada Guerra Civil Espanyola.

Francisco Rodríguez, El Hombrecino, va guardar aquesta llista en el seu moneder, durant més de 30 anys, per tenir sempre presents i no oblidar mai a cap dels seus antics amics i coneguts. La seva neta -Susana Cabañero- ho explica, aquets darrers dies de desembre, a la periodista Míriam Fernández Rua del DIARIO SUR:   

El Hombrecino i la seva neta Susana, en el seu darrer viatge a Almendral l'any 2012,
al fons la Sierra de Monsalud el seu refugi al començament de la Guerra Civil.

"El Hombrecino tenía un folio que siempre guardaba en la cartera. Era un papel viejo que amarilleaba. Contenía el nombre, los apellidos y los apodos de más de cien hombres y mujeres de Almendral, su pueblo, en Badajoz. Todos ellos fueron sacados de sus casas y asesinados por las tropas franquistas durante los primeros meses de la Guerra Civil. Durante cuarenta años, el Hombrecino llevó consigo esa lista, como la llave de su memoria para no olvidar a los amigos que perdió en 1936. A él no le gustaba hablar de la guerra, le gustaba recordar a sus amigos. Por eso, siempre que aquellos meses aciagos salían en cualquier conversación, él sacaba su lista y contaba la historia de alguno, por ejemplo de Rufino, el zapatero de Almendral, al que vio cómo se lo llevaron a fusilar a la tapia del cementerio mientras su hijo lo seguía a pie.

Impactes de bala a la tapia del cementiri...

El Hombrecino
es Francisco Rodríguez, el mote por el que le conocían en Almendral, un pueblo de 1.300 vecinos, que fue de los más represaliados por Franco (de los 3.700 habitantes de entonces, fueron asesinados 250 en los primeros meses de la Guerra Civil).
«Le llamaban así porque decían que a la edad de 14 años ya hacía el trabajo de un hombre», relata Susana Cabañero, su nieta y la responsable de divulgar su historia.

Cuando los golpistas entraron en Almendral el 19 de agosto de 1936, Francisco tenía 17 años. Trabajaba de bracero en el campo, como tantos otros del pueblo, y no sabía de partidos políticos. Huyó entonces a la cercana sierra de Monsalud. En esas montañas se llegaron a refugiar cerca de dos mil hombres y mujeres de la comarca.

Él solía bajar de noche al pueblo a por comida y en una de esas incursiones fue capturado. Le dieron a elegir: al frente o al paredón. Y Francisco Rodríguez luchó hasta el final de la guerra en el bando de los sublevados. Pasó por Pamplona, Burgos, Teruel y el fuerte de Guadalupe en San Sebastián. «No le gustaba hablar de esto, solo me contaba el frío que pasaban, las noches al raso, de cuando dormían en cobertizos encima de las bombas... También me contó una vez que gracias a su estatura –era bajito– se salvó de tener que acatar la orden de fusilar a gente, porque formaron a su tropa por estatura y a él no le tocó», explica Susana.

Lejos de volver del frente adoctrinado, lo hizo comunista. Y así se mantuvo hasta el final de sus días. A Almendral regresó poco después de acabar la guerra, de nuevo a trabajar en el campo. Entonces conoció a su mujer, Cecilia González Zambrano, en un baile. Tuvieron tres hijos y en los 50, cuando la miseria asoló los pueblos pacenses, emigraron a Madrid. Le salió un trabajo como vigilante de una gasolinera. Los primeros años no aliviaron las estrecheces de la familia. Tuvieron que compartir piso con unos primos y hasta los gajos de naranja. Al principio, los viajes a Almendral eran frecuentes, pero cada vez se fueron espaciando más a medida que los familiares fallecían. Sin embargo, nunca perdió el arraigo, la lista que guardaba en su cartera le anclaba a su tierra con más fuerza que su DNI. A sus hijos nunca les habló de la guerra por ese silencio impuesto en nombre de la reconciliación nacional. Pero también por miedo. Hasta que Susana, su nieta, empezó a hacerle preguntas. «Yo nací en el año 1974 y aunque Franco murió un año después, seguía sin poderse hablar del tema», recuerda.

Su abuela era más reacia. «Le decía ‘Francisco cállate, de eso no se habla’, y él le respondía: ‘¡ Cómo no se va a hablar, esto lo tienen que saber los jóvenes !’». Su nieta fue la primera persona a la que Francisco le enseñó su lista. Alguien la mecanografió y se la entregó una vez muerto el dictador. «Cada vez que empezaba a contarme algo, mi abuelo sacaba el folio doblado de la cartera y decía un nombre, su mote y me contaba su historia... dónde había trabajado, con quién se casó, los hijos que tuvo, cómo se lo llevaron... y se ponía a llorar, se emocionaba muchísimo. Guardó la lista para recordar a sus amigos. Él necesitaba que se supiera que los habían matado, por eso tenía esa obsesión por contármelo». 

Sacarlos de la fosa comúnSusana entendió entonces que tenía entre las manos una historia de la que nadie le había hablado antes, tampoco en el colegio. «Me sentí una privilegiada por tener a alguien que me contase directamente lo que había vivido». Así empezó hace once años su primer proyecto fotográfico, con su abuelo como protagonista y con la lista como homenaje a todos los desparecidos. Para intentar comprender mejor la insistencia de su abuelo en que aquellos nombres no cayeran en el olvido, Susana decidió viajar a Burgos para ver el trabajo de las exhumaciones de fosas comunes. «Los familiares con los que hablé me decían que habían pasado toda su vida buscando a su padre, a su madre, a su hermano, a su tío o a su abuelo y que una vez encontrados ya podían morir en paz». Francisco Rodríguez tenía el mismo anhelo, limpiar su herida para que pudiera cicatrizar. Por eso, una vez fallecida su mujer, su nieta le propuso volver por última vez a Almendral. Tenía 93 años y la memoria tocada por la demencia senil. «Mi madre creía que no iba a poder aguantar el viaje y él decía que no se veía con fuerzas, pero al final fuimos y fue maravilloso. Allí rejuveneció diez años». El viaje lo hicieron en abril de 2012. «Fuimos a encontrarnos con las personas de la lista, con los muertos, pero también con los vivos que quedaban y que se acordaban de mi abuelo».

A los trece meses de aquella última visita a Almendral, el Hombrecino murió. Su lista sirvió para que un comprometido alcalde, Francisco Cebrián, pusiera todo su empeño en buscar esos cadáveres en fosas comunes para enterrarlos en un panteón digno, levantado por suscripción popular."


Fonts.- 





dimarts, 19 de desembre del 2017

UNA MALA NOTICIA



L’ENRIC ENS HA DEIXAT

Hi ha noticies que mai voldríem rebre. Però la realitat, sovint, és així de cruel i dura. L’ Enric, que sempre procurava acudir amb nosaltres a tot arreu, aquesta nit, ens ha deixat.

Com el trobarem a faltar !!. Com et trobem ja a faltar !!. Normalment, aquests cops sempre ens agafen desprevinguts, mai –fins i tot en aquelles situacions previsibles- estem preparats per a rebre notícies com aquesta.

Diuen que hom no mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi... Enric, company i amic, pots estar ben segur que nosaltres mai, mai, t’oblidarem !!

El nostre més sentit condol a la Carme, filles i demés família.

PS.- La cerimònia de comiat serà demà, dia 20, a les 17 h, a la Funerària Montserrat Truyols, Av. Montserrat Roig, 100 de SANT CUGAT DEL VALLÈS 


dilluns, 18 de desembre del 2017

CRÒNICA DEL DINAR DE NADAL 2017




MATINAL CULTURAL (I PLUJÓS) PER LA GARROTXA I EL PLA DE L’ESTANY AMB DINAR AL RESTAURANT I “BESTIARI” DE CAN MIÀ


L’aproximació.- Així dona gust, quina gent més puntual !!. Passen pocs minuts de 2/4 de 10 del matí i ja som tots –menys en Josep Surdé que anirà directament al restaurant- a l’aparcament de l’hotel “Les Quatre carreteres “ de Tona. Primer hi hem arribat els dos cotxes que hem sortit junts de Barcelona, tot seguit, el que ve del barri de Les Corts i finalment, però pocs minuts després, el del Maresme.

Salutacions, petonets i abraçades i, sense perdre gaire temps, enfilem comarca d’Osona enllà camí de La Garrotxa. A la Plana de Vic el dia clar, que teníem prop de la costa, es comença a encapotar i, poc abans d’entrar al túnel de Bracons, els parabrises ens fan veure que plovisqueja.

Al sortir del túnel, la visió de la Vall d’en Bas voltada de cons volcànics i muntanyes tenyides -en aquesta època en que la tardor dona pas a l’ hivern- de colors verds i marrons, fa aturar, per uns instants, les animades converses que tenim dins dels cotxes. Algun raig de sol vol obrir-se pas, feixugament, entre els núvols. Aquí, ara, no plou.

Vorejant el nucli urbà d’Olot, ens dirigim cap l’anomena’t Paratge Natural dels Aiguamoixos de la Deu i de la Moixina. Moixina o aiguamoll, segons el diccionari, vol dir terreny saturat d’aigua i a fe de Déu, que l’ indret i el paisatge que hi trobem certament ho està: vegetació humida, amb molses, galzerans, falgueres, boixos grèvols, roures pènol, pollancres, salzes i nombrosos plàtans d’ombra, plantats –aquests darrers prop de les fonts- per afavorir-ne la fresca en ple estiu, ho deixen ben clar. Que estem en plena zona volcànica ens ho indica també el terreny, format per gredes, petits turons de tosca i roques cremades i ennegrides per les velles erupcions.


Font Moixina, l’esmorzar.- Deixem els cotxes a l’aparcament de la Font Moixina on tenim previst esmorzar-hi. Ja ho diuen: “l’home (i la dona) proposen i Déu (o la Natura) disposen...” i aquesta era la nostra intenció però, al sortir dels cotxes, comença de nou a ploure. Una pluja pixanera que de forma intermitent, ara més, ara menys, fa que l’esmorzar tingui de ser, avui, ràpid i fugaç però que s’adiu i complementa perfectament –ves quin remei... !!- l’entorn geobotànic humit que ens envolta.

Les desgràcies, però, no venen mai soles... En un dels indrets amb més fonts de Catalunya i en un lloc –segons el diccionari, “saturat d’aigua”- ens trobem que la Font Moixina -que te sis brocs !!!- no raja.... No ens ho podem creure (1).

Amb tot, aprofitem una de les taules que hi ha a l’agradable passeig que mena fins a la font, per a muntar-hi la “paradeta”. En aquesta ocasió, no portem vi –en Pep tenia una fe cega en l’aigua de la font,  que troba molt bona i gustosa i com volia que la tastéssim, només ha portat gots...-. Per sort en Jaume, previsor, porta sempre al cotxe una ampolla d’un litre i mig d’aigua... Amb aquesta sana i transparent beguda i les olives de l’Elena, fem baixar els entrepans. Culminem l’esmorzar –sota els paraigües i les caputxes- amb el cafè i les gotes que també, en Jaume i la Mª Rosa, han portat. En un dia rúfol com el que ens ha tocat, l’escalforeta que ens proporcionen s’agraeix i refan l’esperit.

Besalú, la foto- Continuem la ruta, seguint el curs del riu Fluvià, fent una curta aturada “per a fer-nos-hi la foto” al pont medieval de Besalú. Aquest pont fortificat sobre el Fluvià, iniciat al segle XI, de forma angular i set arcades desiguals, s’ha convertit en la millor targeta de presentació d’aquesta vil·la monumental on, en la seva època, el comte manava tant o més que un rei.

La pluja no s’atura i després de fer-nos la fotografia del grup d’excursionistes culturals, eixoplujats sota la porta de la torre fortificada del pont, continuem l’itinerari previst.

Foto del grup, hi falta en Josep Surdé que va anar directament al
restaurant i en Jaume que fa la fotografia





Santa Maria de Porqueres, exponent del romànic.- Al programa de la ruta cultural d’aquest matí no hi podia faltar la visita a aquesta petita i bonica església romànica, del segle XII, situada a tocar de l’estany de Banyoles.

El temple, consagrat l’any 1.182, és d’ una sola nau, coberta amb volta de canó, amb un arc triomfal que dóna pas a un absis –de cos més baix i paviment més alt– amb tres absidioles i dues capelletes que eixamplen l’àmbit però que no sobresurten del mur exterior. A l’absis s’hi conserva una biga de fusta policromada, original, on hi ha representats estels, el sol i la lluna.

És destacable la decoració escultòrica de l’edifici, tant de l’interior com de l’exterior que, de tant en tant, trenca amb la sobrietat del conjunt. Capitells, impostes, frisos, cornises i arcs estan esculpits amb decoracions figurades i vegetals que criden la nostra d’atenció i, de forma especial, la dels companys més aficionats a la fotografia, que no es perden cap detall.


La portalada, juntament amb l’arc triomfal de l’interior, és un dels elements més interessants. A diferència de la majoria d’esglésies d’aquesta època, aquí el pòrtic sobresurt del pla de la façana i està ricament decorat en els seus capitells i en l’arquivolta interior, on hi ha un seguit de medallons que recorden les monedes romanes, amb representació d’animals, figures humanes i ornamentals.
A l’exterior, formant un petit nucli rural hi podem veure –sota la pluja- la rectoria (al costat mateix de l’església), el comunidor (a l’esquerra de la façana) i, a l’altre costat de la carretera, el gran mas-castell successor de l’antic castell de Porqueres –esmentat el 957-  i edificat sobre les restes d’una antiga vila romana. L’edifici que avui hi podem veure correspon al d’una típica masia fruit d’ una reforma del segle XVII.

L’estany de Banyoles, l’encant del cel ennuvolat i gris damunt l’aigua.- Amb els cotxes, donem la volta a l’estany i ens aturem prop de l’ hotel Mirallac. Ens hi estem una bona estona contemplant l’estany, amb les muntanyes de Rocacorba, el Puigsallança, la Serra de Finestres i Sant Julià del Mont, entre núvols i clarianes, a l’horitzó. Tot i que menys que fa una estona, continua plovent. Fins i tot en un dia així, la gamma de grisos que pren l’aigua reflectint-hi el cel ennuvolat i plujós, te el seu encant.



Algunes aus, ànecs collverd, cabussons, fotjes, un bernat pescaire i d’altres ocells aquàtics ens amenitzen l’estona i, amb la seva presència, ens ajuden a que les fotografies surtin, encara, més maques i artístiques.





Tips d’estar sota el “xirimiri” decidim aixoplugar-nos en un dels bars-cafeteria que hi ha a la zona. L’hem encertat. Mentre uns prenen un cafè amb llet, d’altres demanen unes patates fregides i unes olives confitades amb herbes –molt bones per cert !!- acompanyant-les amb vermut, bíter, Coca-Cola o cervesa... tot deixant que, amb l’escalfor dels radiadors, s’assequin els tabards, jaquetes i anoracs.



Prop d’ ¼ de dues, decidim continuar l’excursió fins a Can Mià a Palol de Revardit. Abans, però, ens hem de trobar amb en Josep Surdé que ens espera davant l’ajuntament d’aquest poble. Això ens permet donar un ràpid cop d’ull a aquest petit i endreçat nucli de població. Situat, dalt d’un turó a 152 m d’alt, hi destaca dins el que va ser el recinte murat del castell o vila closa (hi ha, encara, la torre quadrada del castell –tant o més alta que el campanar- i una de les torres rodones de defensa) l’església romànica, del segle XII tot i que molt modificada al XVIII, de Sant Miquel.

Can Mià, el dinar.- Encara no son les dues quan arribem al restaurant. Alguns ja hi havíem estat però, als qui ho fan per primera vegada, els sorprèn molts dels cartells i al·legories dedicats als inspectors, jutges, gestors de l’administració de la justícia i, per extensió, als governants i politics, que hi ha a la porta i per tot arreu (2).



Entrem. En un dels dos menjadors –amb llar de foc- que hi ha als baixos de la masia, ja hi tenim la taula parada. Tenim la llar de foc lluny i les noies que s’asseuen al costat de les finestres enyoren l’escalfor de les brases... Aviat, però, "anirem per feina" i entrarem en calor. Veiem passar a en Pere Mià, amb la seva característica barba, carregat amb plates de tiberi, des de la cuina fins les altres taules... Al cap d’una estoneta –que a nosaltres se’ns fa llarga- ens toca a nosaltres. Acordem un pica-pica per a començar: embotits, amanida, cargols en salsa, patates farcides, croquetes de rostit, calamars a la romana,... i de segons, alguns dels “rostits del dia”: pintada, ànec amb peres i porc senglar. El vi, en porró, és força bo.
Tenim gana i els primers plats van fent el seu paper... dels segons, tots en volem tastar una mica: “Passem la pintada... “, “Renoi, aquest senglar sembla el de l’Asterix...!!”, “Son tan o més bones les peres que l’ànec...” Finalment, o és que n’han dut massa o és que nosaltres n’ hem menjat poc..., queda força carn a les safates. Però, penso, ningú s'ha quedat amb gana...





Entre mos i mos, les converses, d’un i altre costat de la taula, es van animant: parlem de cine, de fotografia (en Carles, que te màquina de retratar nova, ha dedicat el dia a anar fent pràctiques...), de reaccions al·lèrgiques i, una mica, de política... Fins que ens porten les postres –coca casolana de pa de pessic- amb uns porronets de moscatell. És el moment de brindar per la salut de tots i totes i de desitjar-nos unes molt Bones Festes i Feliç Any Nou. En Jaume ens obsequia amb un simpàtic calendari, amb tota la Colla, per a l'any que ve.




Rematem l’àpat amb els cafès, les infusions, els cigalons i els carajillos; com en les fondes familiars i de confiança ens deixen les ampolles de brandi, rom i whisky, damunt la taula.

El “bestiari”.- Després de dinar com que ja no plou, per allò d’estirar les cames, decidim fer un tom pels diferents tancats o galliners on, a Can Mià, hi crien molts dels animals que, després, acabaran a la cassola. Faisans d’espectaculars colors, oques, ànecs, pollastres i gallines, pintades, galls d’indi, paons, porcs, cabres, cabrits i cabrons,... hi ha de tot !!.



Les pintades
Retornats davant el restaurant, on ens hi esperen els cotxes, ens acomiadem agraint a tothom la participació en aquesta trobada i –ara ja per l’autopista- retornem als respectius domicilis.

Una abraçada i fins la propera.

Text.- Pep
Fotografies.- Maribel, Montserrat B., Jaume i Pep

NOTES.-

1.- Ens en dona una possible explicació en Emili Bassols i Isamat a l’article “Les fonts ens parlen”  de EL CARTIPÀS d’Olot, núm. 108, desembre 2017 : “La font Moixina, una de les fonts més emblemàtiques d’ Olot, no raja des del mes de juny passat. Que pels seus sis brocs no brolli aigua no és un fet excepcional, però sí que ho és l’allargament de l’ interval temporal. Mai fins ara, com a mínim des que es disposa de dades, l’eixut s’havia allargat fins als darrers mesos de l’any. El primer pensament que ens passa pel cap és que la causa principal que explicaria aquesta interrupció del cabal és l’escassesa de precipitacions. És veritat: el 2017 està sent un any molt sec. Al Parc Nou d’Olot només han caigut 638 mm en el que portem d’any, quan la mitjana anual –d’una sèrie de 28 anys– està situada entorn dels 950 mm. Però no és només això. Una correcta anàlisi de la situació no es pot limitar a un “com que no plou, les fonts no ragen”, perquè aquesta simplificació, tot i ser certa, insisteixo, emmascara altres variables que influeixen de manera determinant en la pèrdua de cabal de les fonts. Pensem, per exemple, en el volum de les extraccions o en el grau d’aprofitament que estem fent dels aqüífers. En aquest sentit, les fonts funcionen com a veritables avisadors. Quan una font s’eixuga és perquè el nivell piezomètric de l’aqüífer del qual s’alimenta ha baixat de cota. Una de les primeres coses que hauríem de comprovar, doncs, és si l’eixut és local, limitat a una sola font o a un complex proper de surgències, o si és global i afecta un àmbit territorial més extens...”

dissabte, 16 de desembre del 2017

3er ESMORZAR DE FORQUILLA



AVIAM NOIS..., TENIU JA CLAR AIXÒ DEL VOT ?

Des del 2on ESMORZAR DE FORQUILLA, que varem fer el mes de juny, ha passat prou temps i esdeveniments com per a convocar-ne un altre. El lloc triat ha estat un indret ja conegut per molts de nosaltres: La Bodega Pàdua del barri de Farró, un barri menestral, popular i un pel revolucionari de Sant Gervasi a tocar de Gràcia.

Hi hem anat sovint a fer-hi el vermut, un “vermut anticrisi” – acompanyat d’olives, patates fregides, seitó o anxova- que ofereixen a un preu veritablement de “crisi”. D’aquesta endèmica crisi que, sembla, no superarem mai... 

Avui, 14 de desembre però, hi anem una mica abans, a les 10 del matí, amb l’ intenció d’esmorzar-hi. El vermut, si és el cas, ja vindrà desprès.

Ens hem donat més temps per a poder -amb voluntat de servei i sense cap afany de fer proselitisme... he,he- comentar i analitzar les diferents opcions electorals davant la convocatòria d'eleccions del proper 21 de desembre. Tots som “de la mateixa corda” per tant el debat es centra, únicament –davant la manca d’una única llista unitària de l’ independentisme- sobre quina de les tres candidatures clarament sobiranistes que es presenten, és la que hom aconsella triar i votar... 

Xerrem i xerrem -fins i tot, amb una certa passió- però pel que sembla,  més o menys, tots tenim ja decidida la papereta que posarem a l’urna... Confidencialment i sense –penso- trair la llibertat ni intimitat de ningú, el cronista asseguraria –pel caire que ha anat prenent la conversa- que dues seran les opcions, majoritariament, triades: La Llista del President i ERC. 

Hem parlat de política, tal i com l’actualitat mana, però també -com el cos i l'hora ens demanava- hi hem esmorzat. La Bodega Pàdua te una bona carta de propostes –a més del menú de migdia- per a tots els moments del dia. Mireu, mireu.

Per ampliar cliqueu damunt la imatge



Nosaltres ens hem decantat pels entrepans, el “cap i pota amb cigrons” i –ja que parlem de política i politics- els “peus de ministre guisats”...  Això si, en Llorenç, que acaba de venir de Brussel·les, ens recomana que tastem la cervesa “Leffe”...  


Rematem la trobada amb els preceptius cafès, cigalons, perfumats i carajillos... acompanyats d'uns fruits secs i uns "roscos de vino" gentilesa de la casa; deixant per un altre dia el vermut.

Aquí teniu una petita mostra gràfica de la trobada. Algunes cares, que semblen, de preocupació no son indicatiu de cap mal presagi electoral... només la seriositat amb la que hem tractat el tema... he, he. Si haguéssim fet fotos mentre menjàvem... segur que els rostres serien uns altres !!!


Cap i pota amb cigrons


Peus de porc guisats


Bona votació, bons resultats (esperem i confiem) i als qui no tinguem l’oportunitat de fer-ho al dinar de demà –dia 15-, unes molt BONES FESTES DE NADAL !!!

Una abraçada.

Fotos.- Jaume i Enric.

divendres, 1 de desembre del 2017

VUIT ANYS DE SORTIDES XINO-XANO

VUIT ANYS DE SORTIDES XINO-XANO
“I NO ENS HEM PERDUT... GAIRE !!!”  


Amb l’excursió del passat novembre, hem complert vuit anys d’aquestes sortides, gairebé, mensuals. 

Ja comença a estar lluny –teníem 8 anys menys !!-  aquell 12 de novembre del 2009 en que vàrem anar DE LA GARRIGA A EL FIGARÓ PER SANT CRISTÒFOL DE MONTEUGUES.

Des de llavors n’hem fet –fins l'octubre passat inclòs- 79 més, 80 en total, i a fe de Déu que, si el cos i l’ànim aguanten, en continuarem fent unes quantes més... Com a mínim, fins arribar a les 100 que diguérem a la passada sortida.

Un any més, us mostrem uns resums estadístics que ens permeten veure el detall i l’evolució d’aquesta activitat -en fem d'altres...!!- de la colla al llarg d’aquests 8 anys.


72ena Xino-Xano la primera del passat curs



Cursos i nombre de sortides per curs: 

Curs 2009-10....... 10 sortides (els mesos de gener i agost no se’n va fer)

Curs 2010-11......... 9 sortides (el gener, juliol i agost no se’n va fer)

Curs 2011-12........ 11 sortides (el mes d’agost no se’n va fer)

Curs 2012-13........ 11 sortides (el mes d’agost no se’n va fer) 

Curs 2013-14.......... 9 sortides (el juliol, agost i setembre no se’n va fer)

Curs 2014-15........ 11 sortides (el mes d’agost no se’n va fer)

Curs 2015-16........ 10 sortides (l’agost i setembre no se’n va fer)

Curs 2016-17.......... 9 sortides (el maig, agost i octubre no se’n va fer)

Nombre total de sortides en els vuit anys.......... 80


Nombre de quilòmetres recorreguts, cada curs, en les caminades:

Curs 2009 - 2010....................................... 113,95 km.

Curs 2010 - 2011....................................... 115,50 km.

Curs 2011 - 2012....................................... 121,40 km.

Curs 2012 - 2013....................................... 107,45 km.

Curs 2013 - 2014........................................  79,82 km.

Curs 2014 – 2015....................................... 119,20 km.

Curs 2015 – 2016....................................... 105,90 km.

Curs 2016 – 2017.......................................  80,38 km.

Total de km. recorreguts en els vuit anys......  843,60 km


Desnivells superats (primer pujant i, en molt casos, desprès baixant) en cada curs:

Curs 2009 - 2010.................................................... 2.115 m.

Curs 2010 - 2011.................................................... 2.368 m.

Curs 2011 - 2012.................................................... 2.646 m.

Curs 2012 - 2013.................................................... 2.767 m.

Curs 2013 - 2014.................................................... 1.916 m.

Curs 2014 – 2015.................................................... 2.706 m.

Curs 2015 – 2016 ................................................... 2.265 m.

Curs 2016 – 2017 ................................................... 1.855 m. 

Total metres de desnivell superats en els vuit anys .... 18.638 m.


Participació en les sortides:

Curs 2009 - 2010.- Mínim 7 i màxim 10 persones en les sortides. 
                                          Promig *..... 8,60 persones/sortida.

Curs 2010 - 2011.- Mínim 7 i màxim 11 persones en les sortides. 
                                             Promig..... 9,30 persones/sortida.  

Curs 2011 - 2012.- Mínim 9 i màxim 15 persones en les sortides. 
                                           Promig..... 11,55 persones/sortida.

Curs 2012 - 2013.- Mínim 7 i màxim 18 persones en les sortides.
                                            Promig..... 14,36 persones/sortida.

Curs 2013 - 2014.- Mínim 9 i màxim 20 persones en les sortides.
                                           Promig..... 15,77 persones/sortida.

Curs 2014 – 2015.- Mínim 7 i màxim 20 persones en les sortides.
                                           Promig..... 12,36 persones/sortida.

Curs 2015 – 2016.- Mínim 11 i màxim 16 persones en les sortides.
                                           Promig.... 12,80 persones/sortida. 

Curs 2016 – 2017.- Mínim  8 i màxim 19 persones en les sortides.
                                           Promig.... 11,00 persones/sortida. 


* El promig l’hem calculat dividint el nombre total de persones que han anat a les sortides, al llarg del curs, pel nombre total de sortides que hem fet en aquest mateix curs.


On hem anat ?

Les sortides xino-xano ens han permès conèixer les característiques i paisatges de 19 de les nostres comarques (la xifra entre parèntesi indica les vegades que, total o parcialment, els nostres itineraris les han recorregut): 

Vallès Oriental (18), Osona (17), Maresme (12), Vallès Occidental (8), Baix Llobregat (8), Barcelonès (7), Bages (4), Alt Penedès (3), Ripollès (3), La Selva (3), L’Alt Empordà (2), Bergadà (2), La Garrotxa (2), Garraf (2), Moianès (2), Lluçanès (1), L’Anoia (1), La Cerdanya (1) i  Baix Camp (1).


80ena Xino-Xano la darrera del curs passat





Continuem

Caminar, observar i intentar conèixer més sobre tot allò que anem trobant; xerrar i debatre, procurant entendre als polítics, la situació del país, la societat i el món; descobrir indrets que no coneixíem o recordar-ne algun en el qual potser, fa anys, ja hi havíem estat; riure, riure molt, que això és molt saludable; celebrar aniversaris i natalicis; fer un bon dinar (i, si no l'encertem, com a mínim, fer-ho amb bona companyia) i, si el temps i el lloc ho permeten, una animada sobretaula;...
Però, per damunt de tot, del que es tracta és de tenir una continuada raó per anar-nos trobant i passar-nos-ho, plegats, molt i molt bé.

Felicitats, doncs, a tots i a totes per aquest nou aniversari i, també, per la vostre imprescindible col·laboració, fidelitat i participació en les sortides. 

I QUE PER MOLTS ANYS LES PUGUEM CONTINUAR FENT !!!

Una abraçada.





dimecres, 22 de novembre del 2017

CRIDA AL DINAR DE NADAL 2017





DINAR DE NADAL 2017

A la trobada que vàrem fer, poc abans de Nadal, l’any passat hom proposà d’ “institucionalitzar” –mentre la salut i la paga extra aguantin-, cada any, el Dinar de Nadal.

Ja tenim un any més “al sac” i, de moment, la salut (tot i que hi ha agut, entre alguns de nosaltres, algun retoc de “xapa i pintura”...) i la paga, perduren. Celebrem-ho doncs !!

En la passada xino-xano en Josep Mª –el nostre mestre i assessor pel que fa a restaurants- suggerí anar a fer aquest festiu tiberi a un lloc ben original: El santuari gastronòmic de Can Mià a Palou de Revardit a la comarca del Pla de l’Estany.

A l’entrada d’aquesta masia hi ha un gran cartell que diu: “Santuari de la pagesia i gastronomia”. Potser el terme santuari sigui una mica pretensiós, però és cert que el que aquí s'honra és el maridatge del món rural amb el culinari. 


Efectivament, Can Mià és un restaurant-granja on, a més de tastar el menjar, es permet veure com crien els animals que després acabaran als plats: senglars, faisans, pintades, porcs, pollastres, conills, ànecs, cabrits... Es pot contemplar el que mengen i constatar lo sans i lluents que estan abans d’ acabar a la cassola...

Can Mià es troba, enmig de camps i bosc, als afores de Palol de Revardit, un petit poble del Pla de l’ Estany. 

El menjador, com correspon al d’una casa de pagès, és rústic i a l' hivern s'escalfa amb el cremar dels troncs d’alzina de les dues llars de foc que hi ha. 



La carta és molt específica i centrada en l'especialitat de la casa: els rostits. No en va el propietari i ànima de la família que porta la casa, en Pere Mià, s’autoproclama el Rei dels Rostits. Aquí tot es cuina en cassola fins que la carn queda tan tendra i melosa que cau de l'os. No es necessita ganivet –ni (atenció avis !!) gairebé dents...- per menjar-la, amb la forquilla n’hi ha prou.

Segur que, als qui no hi heu estat mai, us sorprendrà i –pensem- agradarà.


LA PROPOSTA:

Data de la trobada.- Divendres 15 de desembre.

Programa de la jornada.- Tot i que qui ho desitgi pot anar directament al restaurant on dinarem, proposem aprofitar el matí fent una mica de ruta turística. Així, a les

9h 30’.-  Podem quedar com a punt de trobada dels diferents cotxes a la benzinera de l’hotel “les Quatre carreteres” que hi ha a Tona, al km 58 de la C-17. Un cop hi siguem tots, continuarem per la C-17 i després per la C-37 (túnel de Bracons) fins a Olot on a les

Hotel "Les 4 carreteres" de Tona. A la benzinera
que hi ha al costat és on ens trobarem
10h 30’.- Ens aturarem a la Font Moixina per a esmorzar (amb l’aigua de la font i els entrepans que cadascú portarà de casa seva). Desprès d’esmorzar, per la A-26, ens dirigirem fins a Banyoles


La font Moixina a tocar d'Olot

12h.- Banyoles. Volta a l’estany amb parada i visita a Santa Mª de Porqueres.



13h 30’.- Can Mià, qui ho desitgi, passeig per a conèixer el bestiari que s’hi cria.


14h.- Dinar.
  
Cloïsses

Cargols

16h 30’.- Comiat i retorn als llocs d’origen.

Lloc del dinar.- Can Mià , camí de Can Mià s/n, Palou de Revardit, tel. 972 594 246. https://www.peremia.com/canmia.htm



Hora del dinar.- A les 14h.

Rostit d'ànec
Menú i pressupost.-  A Can Mià tenen carta però gairebé tothom sol demanar, per començar, un “pica pica” on hi ha gairebé de tot: amanida, embotits, cargols, musclos, cloïsses, patates farcides, pebrots del piquillo,... i de segon un plat a escollir entre els que, aquell dia, hi ha a la carta: senglar rostit amb confitura de maduixa, cabrit rostit amb pinyons, espatlla de xai rostida, conill rostit a l’ all i oli, galta de bou rostida, pintada rostida i flamejada al conyac, ànec amb pomes, ànec rostit, ànec collverd rostit amb prunes, oca amb peres, faisà rostit amb botifarra, pollastre rostit, pollastre amb escamarlans... i de postres, a escollir-ne un: pastisseria i gelats de la casa, crema catalana, crema de cafè, crema de xocolata, recuit i mató amb mel.

El preu que estimem, per l’experiència d’altres vegades que hi hem anat (amb begudes i l’IVA inclòs), sol ser d’ entre 25 i 30 euros per persona.

Inscripcions.- Podeu confirmat, aquells que encara no ho hagueu fet, la vostra assistència abans del diumenge 10 de desembre (els dilluns i els dimarts, al restaurant, tenen tancat) contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Josep Maria -el company que coordina aquesta trobada- per tal de poder dir al restaurant el nombre de comensals que serem el divendres 15 a dinar.

Nota important.- Aprofitarem aquesta trobada per a fer el CALENDARI D’ACTIVITATS DEL 2018. Veniu, doncs, amb propostes i idees.

Una abraçada.