CAMINADA
PELS VOLTANTS DE VALLGORGUINA: EL DOLMEN DE PEDRA GENTIL I SANTA EULÀLIA DE
TAPIOLES.
Abans de l’hora acordada ens troben, xino-xaners i
xino-xaneres, al pàrking públic –i gratuït !!- que hi ha al cor del bonic poble
de Vallgorguina. Passem pel Centre d’Informació del Parc del Montnegre i el
Corredor que, tot i que només obre els caps de setmana, ofereix en un mostrador
molta informació i itineraris de la zona. N’agafem per a futures sortides.
A 2/4 de deu, abans de que el sol apreti, comencem a
caminar. L’itinerari d’avui, senyalitzat, aparentment no te pèrdua.
Aparentment, però.... Travessem la riera per un pont i d’acord amb l’
informació que portem (un fulletó del Parc i un itinerari “baixat” d’internet)
trobem el primer senyal. Comencem be.
Al poc passem pel Pla
del Forn, una antiga zona de conreus ocupada ara per un viver d’arbres
ornamentals. Deixem uns camins que van cap a la dreta i, decidits, continuem
per un ample i molt fressat corriol que s’enfila suaument. Ens sobta no trobar
cap més senyal ni els indicadors a les fonts del Forn i d’en Nel que ens
figuren als papers que portem, però sembla que anem be, el camí va guanyant
desnivell, en mig de grans ombres gràcies als avellaners i als castanyers que
l’envolten. Arribem a un coll carener, envoltat d’un agradable bosc d’alzines
sureres, per on veiem hi passa la pista que comunica Vallgorguina amb Can
Clarens... l’hem errada !!!. Teníem d’haver agafar algun dels camins que
sortien a la nostra dreta. Ho hi falta algun senyal o no l’hem vist. El cas és
que, probablement, hem seguit pel Sot de
Can Montasell fins arribar, dalt la carena, al punt on ens trobem. Les
noies, més assenyades, proposen desfer el camí i agafar la ruta correcta,
d’altres suggereixen anar fins Can Clarens –el darrer punt de l’itinerari
previst abans de retornar a Vallgorguina- i fer l’excursió al revés. L’ombra del bosquet d’alzines i l’hora ens
conviden a esmorzar, així ho fem; desprès –ja tips- decidirem per on anem.
Amb l’estómac ple i encara amb el gustet de la xocolata
(un complement que ja comença a ser habitual a l’ esmorzar de les xino-xano) i
l’aspror del cafè amb “gotes” al paladar, l’assemblea acorda acceptar la proposta de fer
l’excursió al revés... “si ja som en un dels llocs per on hem de passar... on
és el problema ?”, diem.
No se quina cara fem però quan som a Can Clarens -un gran mas de l’any 1776, a 302 m d’alçada,
reconvertit avui en casa de colònies i centre d’educació ambiental- una noia,
molt amable, ens diu: “Que us heu perdut ?” ... “Doncs... si, volem anar al
dolmen de Pedra Gentil...” contestem una mica avergonyits i sense alçar gaire
la veu. Entra a la casa i surt amb un fulletó del Parc (ja en portem un
d’igual, però callem) amb l’itinerari. Ens explica el recorregut i, nosaltres:
“Clar, clar... primer Can Pradell, després Santa Eulàlia de Tapioles i, poc
després, ja veurem el dolmen... està molt clar, gràcies, molt agraïts” com si ho
veiéssim per primer cop... Realment l’itinerari (ara anem trobant totes les
senyals, però, al revés), per una còmoda pista, no te pèrdua. Passem, tot
costejant la serra, per un bosc mixt -barreja d’alzines, roures i pins- que uns
homes estan “aclarint” i netejant. En un país on molts i molts boscos estan
bruts i abandonats, fa goix veure com en algun indret es te cura i es treu profit dels recursos naturals dels
voltants.
Al poc veiem, amb el teló de fons de les muntanyes del
Montseny i del Montnegre, la senyorial masia de Can Pradell de la Serra. Possiblement aquest important mas és molt
antic, s’ha localitzat un fogatge del 1362 on ja s’esmenta el lloc de “El
Pradell”. Nucli d’una gran propietat, a la primera meitat del segle XIX s’hi van
fer importants reformes. Formada per tres grans edificis i dos patis, hi
destaca una elegant galeria d’arcades i la façana amb esgrafiats. Avui -pel que
sabem- la casa no està habitada. En la llinda d’una porta s’hi pot llegir:
“Josep Pradell de la Serra. 1847”, un dels seus més destacats propietaris del
qual parlarem tot seguit. Al que havia sigut la pallissa, construïda l’any
1842, ara hi ha un restaurant que obre els caps de setmana.
Continuem per la pista, en direcció al nord-oest, quan
encara no hem recorregut un quilòmetre veiem, en mig d’una pineda, el campanar
i les restes de Santa Eulàlia de
Tapioles (290 m d’alçada). Prenem un camí a l’esquerra que, en uns minuts,
ens hi mena. El conjunt està format per les restes de l’església, de la casa
parroquial i d’un cementiri rural. La primitiva capella, documentada des de
l’any 878, era romànica –encara hi podem veure, prou ben conservat, l’absis del segle XII-. L’any 1850 en
Josep Pradell, el propietari d’aquestes terres, el nom del qual hem pogut
llegir a Can Pradell de la Serra, va reformar el que quedava del vell temple
–de fet consta que, des del 1373, el lloc ja era en runes- donant-li a
l’església un aire barroc. D’aquesta època son, probablement, el campanar, el
cementiri, l’actual capella i bona part de les restes que avui podem veure.
Aquest lloc ara està completament abandonat, la porta
enreixada –que intentava protegir el seu interior- esbotzada, l’altar i les
parets plens de pintades amb insults i invocacions satàniques,... a més, en
aquest tranquil indret –segons diuen- s'hi fan rituals diabòlics... Si en Josep
Pradell aixeques el cap... !!!.. 
Retornem a la pista per a continuar l’excursió, encara no
hem caminat 50 metres que ja veien, dalt d’un turó a 310 m d’alçada, el dolmen de Pedra Gentil. Ens hi enfilem amb
un cert delit. El camí –encatifat amb les arrels del pins que sembla que juguin
amb les pedres- fa, si és que no hi ensopegues, de bon pujar. Quan som dalt, el
lloc ens impressiona: el dolmen coronant el turó, les set pedres verticals i la
gran llosa –avui partida- que cobreix el megàlit; la vista que des de dalt del
turó es domina; els pins que envolten i embelleixen el monument sense
prendre-li, però, el protagonisme; una suau i gratificant brisa; tot l’entorn te, certament, un aire màgic.
Fem una molt breu referència a la història i llegendes
sobre aquest dolmen. Es va construir, amb una funció funerària, fa més de 4000
anys. Els homes i dones del neolític que ocupaven i explotaven les planes
fèrtils d’aquestes muntanyes, vivien del que caçaven o recol·lectaven al bosc
i, també, com a incipients agricultors i ramaders del que els donava la terra.
Paral·lelament començaren a evidenciar unes certes inquietuds espirituals que,
segurament, es manifestaven tot
intentant donar resposta a fets, situacions, fenòmens o fatalitats llavors
inexplicables... entre elles, la mort. Així començaren a construir, amb grans
pedres, els dolmens, llocs on enterraven –per a honorar als morts però, també,
per a major glòria dels vius- els
membres principals de la seva comunitat. El dolmen de Pedra Gentil ens ha
arribat gràcies a l’erudició del nostre ja conegut Josep Pradell qui, el 1855,
el va restaurar donant-li l’aspecte que podem veure ara. El cert és que
l’autenticitat de l’actual emplaçament ha portat molta controvèrsia doncs hi ha
qui afirma que en Josep Pradell, el gran terratinent de la zona, el que realment va fer va ser “restaurar” -dalt del turó- el dolmen; traslladant-lo del lloc on, des de
la prehistòria, estava – concretament al mig d’un camp que en dificultava el
seu conreu-. No sabem el grau de rigor i de fidelitat respecte al monument
original que es tingué en el trasllat
però el més greu, al no fer-se en l’ ubicació original cap excavació ni estudi,
es que es va perdre tota l’ informació de l’època i les possibles restes
arqueològiques que en l’enterrament hi
podia haver. El propietari, segurament amb la millor intenció, traslladà el
dolmen d’un lloc on aquest li feia nosa a un altre indret de la seva hisenda –enlairat
i amb bones vistes- on, pensà, hi faria més goig. Així de clar i senzill, actuà segons els criteris de l'epoca: ell era l'"amo" i a casa seva feia el que volia... faltaria més !.
Diu la tradició que el dolmen de Pedra Gentil era un lloc
de trobada de bruixes, d’aquí l’adjectiu de gentil,
és a dir, pagà: Pedra o monument pagà.
Els pescadors del Maresme creien que les bruixes s’aplegaven al seu voltant, on
feien balanç de les seves malifetes i la que menys n’havia fet era castigada,
per tot el col·lectiu, en aquest mateix lloc. Encara avui, sembla que en aquest
dolmen s’hi fan trobades ocasionals d’ espiritistes i, concretament, la nit de
Sant Joan s`hi celebra un “aquelarre” popular.
Fem, com a testimoni gràfic de la nostra estada, una foto
de grup davant del dolmen i reprenem, xino-xano, el camí de baixada fins a
Vallgorguina.
Tornem a passar per una zona amb nombroses sureres –el
sol, ara, ja està més alt i les seves ombres son d’agrair- el camí va
descendent al costat del sot de Can
Sumalla fins que arribem a un punt on l’itinerari es creua amb el GR 92 que
seguirem, en una pronunciada baixada, fins arribar prop de la riera de Vallgorguina. Un cop som al
pla, el paisatge i la vegetació es ben diferent de la que fins ara hem tingut. Els
plàtans i pollancres hi creixen altius deixant passar el sol de mig dia entre
el seu fullam, amb tota una gamma de bonics reflexes. 
Passem pel costat d’una depuradora i arribem al lloc on,
a primera hora del matí, hem iniciat l’excursió. Com que tenim de fer temps fins
a l’hora de dinar, decidim prendre les cerveses de ritual al Casal de
Vallgorguina. A l'hora de pagar-les la Mª Rosa diu que, en aquesta ocasió, ens convida ella ja que fa uns pocs dies va ser el seu aniversari; ningú ho diria doncs, per a cap de nosaltres i a ella encara menys, sembla que els anys passin !!!!. Moltes felicitats !!!.
El recorregut final, segons els equips de mesura d’en Joan Miquel, ha estat de 8, 2 quilometres.
El recorregut final, segons els equips de mesura d’en Joan Miquel, ha estat de 8, 2 quilometres.
El dinar el tenim previst al restaurant “La Parra” de
Sant Celoni, on ja ens esperen tres companys més que, per diferents raons, no
han pogut venir a la caminada. Tenim
d’esperar una mica; som una bona colla i tot i que hi tenim la taula
encarregada estem, pel que sembla, en “hora punta”... Aprofitem per a fer, a la
porta del local, la foto “oficial” de la sortida. A la fi, comencem a dinar; ja coneixem el
lloc, el menú i el tracte es correcte i sense sorpreses. Quan ens serveixen els
segons plats, el cambrer ens porta unes ampolles de cava: “Deu ser per l’estona
que ens han fet esperar...” diu algú amb un somriure. Però no, ha estat un
detall d’en Big Josep per a celebrar que l’han fet avi... Moltes gràcies,
Josep, enhorabona als avis, als pares i a la criatura i per a que per molts anys pugueu gaudir-ho -plens de salut i
felicitat- tots plegats !!.
Així arribem al moment del comiat. Un cop més, gràcies a
tots i a totes per la vostra participació (un vegada més hem perdut el camí, però
no ens hem perdut del tot...). Ens ho hem passat prou be, per això ens
emparaulem per a la propera sortida que serà, si Déu vol, el dijous 5 de
juliol. Fins aleshores, doncs.
Una abraçada.
Fotos.- Joan Miquel, Montserrat, Joan i José Figueredo.
