dimecres, 26 de febrer de 2014

NO ÉS UN ADEU PER SEMPRE...




FINS SEMPRE MONTSERRAT


Ahir, ens va deixar la Montserrat. Ens deixà físicament, però sempre –en podeu estar ben segurs- romandrà entre nosaltres.

Fa uns dies, el passat dia 15, patí un vessament cerebral. A partir del moment en que en Josep Mª ens ho va fer saber, hem estat seguint –amb angoixa però, també, amb fe i esperança- l’evolució d’aquest ensurt.

La ciència –segur- ha fet tot el possible; en la distancia els nostres pensaments i oracions els han fet costat però, finalment, la natura i Déu –davant la nostra impotència i enuig- han imposat la seva voluntat. La seva dura i, vist des de la perspectiva humana, injusta voluntat.

Aquells qui vulgueu i pugueu, podeu fer costat a en Josep Mª, els seus fills i familiars dirigint-vos, aquesta tarda a partir de les 18h al Tanatori de Sancho d’Àvila (sala de vetlla 21) de Barcelona.

La cerimònia de comiat serà demà dia 27 de febrer, a les 13h 10’, al mateix Tanatori.

Els poetes sovint saben trobar i posar paraules al lloc i en moments on la majoria som incapaços de fer-ho. Permeteu-nos, doncs, recórrer a en Josep Mª Andreu -del qual reproduïm un dels seus versos- que, estem segurs, agradaran a la Montserrat:


SI UN DIA SÓC TERRA

Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d’aquesta
que han trepitjat molts.
I l’ànima, l’aire
que passa pels pins
i fa aquesta flaire
que avui porto dins.
Si un dia sóc terra,
que ho sigui, en secret,
d’aquesta que els segles
han fet i han desfet;
d’aquesta que és nostra
amb pluges i amb fang,
amb sol que fa crostes
i amb plor que fa sang;
que ningú no m’endevini
que només un gra de blat
creixi fort i s’il·lumini
del no-res que hauré donat.
Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d’aquesta
que han trepitjat molts;
d’aquesta que encara
puc prendre i besar;
si un dia m’empara
més meva serà.


Descansa en pau, bona amiga. Mai t'oblidarem.