 |
| L'emblemàtic Pi d'en Xandri |
PASSEJADA
PER UN RACÓ DEL COLLSEROLA ALS VOLTANTS DE SANT CUGAT DEL VALLÈS
Quan els 12 caminadors que
anem en els FGC -admirats pel nombre de trens que a aquestes hores hi circulen
i la seva puntualitat- arribem a l’estació de Sant Cugat, ja hi tenim 4
companys més (dos nens i dues nenes) que ens hi esperen.
Son les 9 del matí, l’hora prevista.
Després d’unes rapides salutacions, especialment entre aquells i aquelles que
feia temps que no es veien, comencem l’excursió pròpiament dita.
Inici de la passejada.- Sortim
de la plaça que hi ha davant l’estació, dedicada a en Lluís Millet. Agafem, a
la dreta, el carrer d’Angel Guimerà fins que trobem la Rambla de Ribatallada,
on girem a l’esquerra. Uns carrers més enllà, quan ens creuem amb l’Avinguda de
Gràcia, girem a la dreta. Un breu passeig urbà per un entorn, però, força
agradable.
Passem per davant de l’Ateneu
Santcugatenc, les cases Amet, Mojica, Can Barnils i la casa Mónaco totes elles
grans i senyorials mansions i d’altres edificis, igual de macos, però més
moderns. Estem passant per una de les moltes zones residencials de Sant Cugat,
que ha passat de ser una vila d’estiueig i dormitori a una dinàmica i, diuen, una
mica “pija” ciutat.
Al final de l’Avinguda de
Gràcia, passem pel darrera de l’ermita del Crist de Llaceres [1] que deixem a la
nostra esquerra. Travessem una rotonda i enfilem per la carretera de la
Rabassada (la BP 1417) -a Sant Cugat sempre l’ han anomenat “carretera de
Gràcia” perquè, travessant el Collserola, porta a aquesta antiga vila-, ara,
ens portaria cap a Barcelona. La seguim durant uns 600 m fins que, en un revol
a l’esquerra, veurem una casa amb un molí de vent. És el senyal per
agafar el carrer que, just, s’obre a la nostra esquerra: la Rambla de Can
Bell.
Aquesta Rambla o vial te, al seu
costat esquerra, algunes cases i parcel·les mentre que, al costat dret, hi
predominen els erms, camps i bosc. Veiem, ara amb més detall, la primera casa, la
del molí de vent, amb un hort i una florida mimosa al darrera. Aquest molí,
ben segur, accionava -i potser encara ho fa ara- una bomba per a captar l’aigua
d’un pou.
Continuem. L’ultima casa que
veiem, també a la nostra esquerra, impressionant, és la casa Beltran [2].
 |
| La casa Beltran |
Tot seguit arribem al final de
la rambla i un creuament de camins: El que travessa és el PR C-38
(marques blanques i grogues) que si l’agafem a la dreta, ens portarà cap a
punts diversos: la font i l’ermita de Sant Vicenç, Can Gordi, la font de
l’Ermetà i -més enllà- Can Borrell; mentre que si girem a l’esquerra, ens retornaria
a Sant Cugat pel Club de Tenis i la Torre Alba. Si continuem recte, el camí ens
porta -passant prop de la Torre Negra- fins el Pi d’en Xandri. És un bon punt,
doncs, per als qui volen fer una caminada més curta -tal i com ens va proposar
en Joan Miquel-, seguir directament cap el Pi d’en Xandri i deixar la ruta per
les fonts i les restes de l’ermita de Sant Vicenç per als qui volen fer la
passejada més llarga. Un bon lloc, també, per agafar forces i esmorzar. A més,
son ¾ de 10, ja en comença a ser l’hora.
 |
| Indicadors de les dues opcions |
L’esmorzar.- Busquem
un petit marge per a poder seure-hi, alguns, i fer-hi “la paradeta” per a les
olives, les galetes, bombons i d’altres llaminadures.
Fa un molt bon dia -ni fred,
ni vent, ni calor...- anem doncs, asseguts o drets, fent queixalades als
entrepans o a la fruita que cadascú a dut..., picant alguna oliva –“empeltre
madura” de la Terra Alta, concretament de Bot- i algun trago de vi.
Rematem l’esmorzar (avui que
la Mª Rosa i en Jaume han pogut venir) amb un bon cafè afegint-hi, qui ha
volgut, les “gotes” d’en Zac.
Moltes gràcies a tots
aquests/es fidels i generosos “proveïdors”...
Reprenem la passejada.- Els qui van cap a la Torre Negra i el Pi d’en
Xandri segueixen el camí que així ho indica i esperaran a la resta de la colla,
un cop hi arribin.
Els qui continuem cap a les
fonts i l’ermita, prenem la pista que així ho assenyala i que va baixant cap la
petita vall, tranquil·la i exuberant, de Sant Vicenç. Hi dominen les alzines a
les part mes baixes, desprès hi ha més pins i bruc.
Creuem el torrent de Can
Bell que continua cap a la Torre Negre i comencem a pujar suaument. Sense
deixar el PR C-38, arribem a la Font de Sant Vicenç. La font,
documentada al segle X, és a tocar del torrent de Can Gordi, la part frontal
és d’obra de pedra vista amb la part superior acabada amb un arc semicircular.
Hi te pintat l’escut de Catalunya amb les quatre barres. En el moment en que hi
hem estat nosaltres no raja aigua.
 |
| Font de Sant Vicenç. No en cau n'hi una gota... |
 |
| Detall del torrent de Can Gordi (completament eixut) des de la Font de Sant Vicenç |
Darrera de la font, pel camí per on hem arribat, surt un corriol que s’enfila serrat amunt. A uns 50 metres, en una clariana, hi trobem les restes de l’ermita de Sant Vicenç de Vallarec o del Bosc [3]. L'accés es realitzava a través del mur oest, on s'obria la porta. Encara es conserven els quatre esglaons que permetien salvar el desnivell entre l'exterior i l'interior del temple. És un paratge tranquil, dalt d’un turonet cobert de bosc.
 |
| Tant sols hi falten els escolans.... |
Retornem a la font de Sant
Vicenç, travessem el torrent i continuem pel PR C-38 amunt. El corriol puja pel
vessant nord de la Serra de Sant Vicenç, la travessa i baixa cap el torrent
de la Font de l’Ermetà. Trobem un parell de passos un pel “incomodes” equipats,
però, amb uns elements força pràctics: un amb una cadena on agafar-se que et
dona una certa seguretat i l’altre, ja a tocar de la font, amb una corda nuada
que facilita el “despenjar-se” per salvar el desnivell i l’ascens, al retorn.
Arribem a la font de l’Ermetà, anomenada així -possiblement- perquè està
situada en terrenys erms i boscosos, ben poc agrícoles. La font està situada en un lloc força
ombrívol, sota d’una gran i monumental alzina, a tocar del torrent que porta el
seu nom i que baixa d’una de les serres del Collserola (la Serra del Pedregal on hi ha la urbanització Sol i Aire). Avui el sol travessa el brancatge pintant
amb tocs de llum el lloc. A l’estiu, passar per aquest indret “climatitzat” deu
ser tot un plaer. La font, ara o avui, tampoc raja.
 |
| La font de l'Ermetà i la seva vella (i bella) alzina. |
 |
| A veure cap on hem d'anar ara... |
Desfem el camí per on hem
vingut (el PR C-38 continua, muntanya amunt, cap a Can Borrell i la Vall de
Gausac, amb Sant Adjutori i Sant Medir), fins arribar a un trencant que ens
portarà, pràcticament de baixada o molt planerament, fins a tocar el torrent
de la Torre Negra [4], que veiem enmig de
l’arbrat i, poc més enllà, el Pi d’en Xandri [5], a la pista de Can
Borrell, on ens esperen la resta de companys i companyes.
 |
| Així dona gust, amb un sender canalitzat mai ens perdrem... |
 |
| A la foto en sortim quatre: el primer, en Josep Mª -molt al fons- obrint la marxa, dos caminadors (un d'ells filmant) i l'ombra del fotògraf... |
 |
| Torrent de la Torre Negra, amb un pagès en primer terme i, mig amagada, la Torre Negra. |
 |
La Torre Negra, enmig dels arbres... |
 |
| La simpàtica gateta que ens ha acompanyat una estona... |
Continuem, ja tots plegats, cap al nucli urbà de Sant Cugat. Passem per la rotonda del Rotary International i el Mercat de Torre Blanca -on hi vàrem fer un esmorzar de forquilla- i enfilem cap a la Rambla del Celler on hem quedat amb la Carme, la vídua de l’enyorat Enric i la seva filla Núria, veïnes de Sant Cugat, per trobar-nos. Desprès de les salutacions i algun breu canvi d’impressions, ens fem la foto de grup, on tots i totes hi hem sortit joves i guapos/es...
 |
| La Núria i la Carme (i mitja Elena...) |
 |
| Foto del grup (la Núria és la qui fa la fotografia) |
 |
| Ho tornarem a repetir... |
Ens acomiadem de la Carme i la
Núria i continuem cap a l’estació per agafar -segons convingui- el tren o els
cotxes.
En total a les caminades
d’avui hem fet, en el recorregut curt: 6, 5 km. i un desnivell acumulat
d’uns 70 m. i en el llarg: 9, 8 km i un desnivell acumulat de 100 m.
Fins la propera que, si no hi ha res de nou, serà el dijous 3 de març.
Ja us ho farem saber.
Una abraçada.
Text: Pep
Vídeo: Jaume:
Track: Joan P.: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-cugat-del-valles-94323710
Fotos: Enric, Mª Rosa, Josep
F., Núria E. i Pep.
[1] Aquesta ermita es relativament recent, del segle XVIII, però el nom Llaceres ja es esmentat al segle X. Posteriorment hi existí el Mas Llaceres i el 1406 hi havia la creu de Llaceres que va ser substituïda per una imatge del crucificat Sant Crist de Llaceres el 1696. L’interior de la capella està decorat amb interessants pintures del santcugatenc Grau-Garriga, de l’any 1956.
[2] Es tracta d’una gran mansió d’estil “Tudor”, possiblement construïda l’any 1920. El propietari era l’industrial Manuel Bertrand Girona que a l’inici de la guerra havia fugit a París i després passaria, per Sant Sebastià, a l’Espanya franquista. A finals d’octubre de 1937, quan la República traslladà el govern a Barcelona, hi residí el president del govern Juan Neguin.
[3] L’Ermita de Sant Vicenç del Bosc és de l’Època Medieval construïda aproximadament al segle X. Aquesta ermita era el centre de l’antiga vil·la o poblat de Cercèdol i estava situada en la vall de can Gordi (can Guàrdia de la Muntanya), la trobem citada en documentació de l’any 986, però probablement és anterior. A mitjans del segle XI, l’ermita ja s’havia constituït com a parròquia. Sembla ser que l'any 1110 es va enfonsar la coberta, si bé es va reconstruir. Durant els dos segles següents va anar prenent importància. No és fins el 1347 que una donació per restaurar el sostre de la capella, fa que algú se’n cuidi regularment. L'última notícia del temple encara en peu, la trobem al segle XVIII, tot i que ja amenaçava ruïna. Amb la desamortització de l’any 1835 les imatges que si veneraven (la Mare de Déu del Bosc) passaren a Sant Cugat del Vallès, on sembla que es perderen. L’any 1981 es va emprendre una campanya de neteja i recuperació de l’entorn, es van redescobrir les restes de dos murs, la base semicircular de l’absis i el sòl de la nau, format per grans pedres de pissarra, també un fragment d’altar i un bloc de pedra fosca que podria ser una pica circular. El seu estat actual, es de ruïna però l’indret te un cert encant.
[4] És el millor exemple de casa fortificada de Collserola. Documentada des del segle XI és avui una esplèndida casa senyorial -recentment adquirida per l’Ajuntament de Sant Cugat- amb una característica torre adossada i un pati interior gòtic. Te algunes finestres molt treballades, mentre que la porta d’entrada és d’arc de mig punt.
[5]
Aquest arbre és un referent important de Sant Cugat i dels amants de la natura
i Collserola. És un pi pinyoner, plantat al tombant del segle XVII. L’any 1997
va patir un atac vandàlic que pretengué aterrar-lo, per aquesta raó avui es
sosté dret amb una base o crossa feta de troncs i s’ha convertit en un símbol
contra l’especulació i la conservació de l’entorn.
