diumenge, 7 d’abril del 2019

CRÒNICA DE LA 95ena SORTIDA XINO-XANO


Ermita de la mare de Déu de la Damunt

CAMINADA PER LA PLANA DE VIC: 
TAVÈRNOLES I FOLGUEROLES

(Tavèrnoles - Foquers - La Damunt – Mas Torrents – Can Gelabert – Sant Jordi de Puigsesllosses – El Puigsec – El Bastús – Tavèrnoles)


Aquest cop si, aquesta vegada hem pogut fer l’excursió sense mullar-nos [1]. El bon dia, tot i que a primera hora feia fred, ens ha acompanyat al llarg de tota la jornada.

Avui hem sigut una bona colla, setze a caminar i els mateixos al dinar. Com que els habituals proveïdors del cafè -la Mª Rosa i en Jaume- avui no han pogut venir, decidim anar a esmorzar -fent “gasto” de beguda i cafès- al bar del poble, el Restaurant Colomer (Can Janot) on ja hi vàrem dinar l’altra vegada.



L’esmorzar.- Ràpidament l’hostaler ens munta, al menjador, una llarga taula i en Josep Lluís per a donar-li un cop de mà (sembla que és ell sol i al local hi ha forces clients dels que, habitualment, hi van a esmorzar...) pren nota de les begudes que cadascun de nosaltres vol. Al poc apareix l’atrafegat, però tranquil, home que atén el bar amb un parell de porrons de vi i un gros plat d’olives... i, poc després -amb l’ajuda d’alguns de nosaltres-, arriben les cerveses i algun cafè amb llet per ajudar a fer baixar els entrepans.

Ben entaulats i enmig d’una animada conversa enllestim un dels primers objectius de la jornada. Algunes companyes han portat unes safates de fruits secs i dàtils -font d’energia- que fem circular, com abans ja hem fet amb el plat d’olives, d’un extrem a l’altre de la taula.

Prenem els cafès, cigalons, carajillos (i, alguns, la pastilleta...), paguem, ens acomiadem de l’enfeinat taverner -que ens diu “adeu” fent un cop de cap, amb una plata de sardines a la planxa, a cada mà...- i sortim al carrer. Si és que encara fa fred, no el notem.


La caminada.- Crec que ja ho vàrem dir a la crònica del primer cop que vàrem intentar fer aquesta excursió però, com que és veritat, ho repetim. Tavèrnoles és un poblet molt petit, te -només- quatre carrers: El “carrer de l’Església”, que no cal dir on porta...; el “carrer del Montseny”, encarat a aquest massís i on hi ha Can Colomer -el lloc on hem esmorzat- i al final, el nou edifici de l’Ajuntament; el “carrer del Mig” que, al començament, passa per l’altre costat de Can Colomer i per acabar, clar, el “carrer de Baix” que completa el “nucli urbà” del poble ple, encara, de camps, jardins i algun hort.

Com que som així d’originals anem cap a l’església de Sant Esteve (del segle XI), no pel “seu” carrer -que fa una petita pujada-, sinó seguint el “carrer del Montseny” que és més planer i, un cop a l’ajuntament, pujant les escales que porten a l’entrada -barroca- del temple. Al poc ve un empleat de l’ajuntament que s’ha ofert a obrir-nos la porta. Quan, mig en broma, li diem si és el mossèn... ens contesta dient que no, “però que no descarta tenir de fer missa algun dia, doncs en aquests pobles petits, ens toca fer una mica de tot...”. Entre somriures obre la vidriera de la porta i, amablement, ens diu que hi estiguem tota l’estona que vulguem però que, abans de marxar, ens assegurem que la porta queda ben tancada... Entrem dins del temple -que, creiem, te la mida justa per un poble com aquest, ni petit, ni gran...- i en contemplem tots els detalls: l’absis semicircular amb unes pintures (modernes) que evoquen l’estil romànic, l’altar presidit per Sant Esteve, les capelles laterals amb les imatges de Sant Isidre i Sant Antoni amb el “porquet”, la “trona” per a les prèdiques, la pica baptismal (situada on hi havia la primitiva porta romànica,... malgrat que som una colla i no, precisament, de muts, s’hi respira pau. 




Sortim fora per a veure l’exterior del que, creiem, és una de les mes belles i ben conservades esglésies romàniques de la comarca. Per una era herbada de la casa que hi ha a tocar (potser l’espai de l’antic cementiri), observem l’absis amb la coberta de lloses de pedra i rematat amb una sèrie de petites finestres cegues, al igual que el mur del costat sud-oriental  de l’església on hi veien -tapiada- la porta romànica original i, en un angle -impressionant- l’airós campanar, amb la típica ornamentació llombarda, amb dos pisos i finestres geminades, que depassen el nivell de la teulada del temple. Un conjunt que, sembla, ens transporta a la vall de Boí...



L’església, cal dir-ho, va ser restaurada els anys 1960 pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Van fer una molt bona feina.

Des de davant de l’Ajuntament sortim del poble, travessant l’era del mas Joglar. Ens crida l’atenció la biga triada per a suportar el voladís que cobreix la galeria, que fa la mateixa corba que la balconada. Baixem per un camí que porta cap el torrent de Tavèrnoles. L’anem seguint aigües amunt fins que al poc, a la dreta, trobem un pontet que ens permet creuar-lo (sinó baixa molta aigua es pot fer, també, per un gual que hi ha una mica més endavant).

Arribem a la Font dels Foquers, on hi ha una bassa-safareig, uns bancs i unes taules per fer-hi un mos i és un bon lloc on estar-hi, els dies calorosos, una bona estona. Nosaltres, avui, només hi estarem de passada doncs, amb il·lusió i ganes, estem frissant per començar a pujar els 260 esglaons que superen el desnivell de 50 m que tenim davant: les escales de Foquers.




Quan tot just hem pujat una vintena de graons, creuem una pista i deixem a la dreta, la masia de Foquers. Continuem pujant per l’escala que continua, serrat amunt, pel mig d’un ombrívol bosc. Quan som dalt, sortim a unes clarianes i davant nostre, a l’altre costat d’un camp, hi distingim la silueta de l’ermita de la Damunt. Un corriol, per mig dels assedegats plançons de cereals, ens hi porta.


L’ermita de la Mare de Déu de la Damunt, documentada des de l’any 1231, és d’origen romànic tot i que actualment, segurament conseqüència de l’important reforma que s’hi va fer al segle XVII, no en queda cap rastre ni element. Està situada dalt d’un petit turó des d’on podem veure, Folgueroles als nostres peus i bona part de les muntanyes que ens envolten: tancant el pla, les del Prepirineu i, al fons, el Pirineu amb els cims dels voltants de Núria (el Puigmal) ben nevats. En un dels costats de l’ermita hi ha un jardí verdaguerià (plantat l’any 1990 per l’”Associació d’Amics de Verdaguer”) amb tot un recull de plantes que el poeta cantà al llibre “Brins d’Espígol”. Unes artístiques rajoletes de gres, amb el nom de cadascuna d’elles, ajuda a anar-les identificant.





Malauradament, tot i que som ja en plena primavera, la sequera o el rigor del passat hivern, ha fet que el jardí -que confiàvem estaria esplèndid- se’ns mostri, avui, una mica “pansit”. Ens hi estem una bona estona, contemplant el paisatge, fent bromes i fotografies -amb en “Chus” que, “escapat” uns dies de la seva Almuñecar d’adopció- avui ens acompanya. Ens hi fem, per a que quedi per a les cròniques i la història, la foto del grup.





Reprenen el camí i la ruta de l’excursió. Baixem del turó, cap a ponent, vers el Mas Torrents. Una gran masia, del segle XVII on els avis paterns d’en Verdaguer hi van estar, més de 50 anys, fent de masovers.

Detall del Mas Torrents

Passada aquesta casa, prenem un camí que, per l’esquerra ens porta -segons indica un rètol- cap a Can Gelabert i Sant Jordi de Puigsesllosses.

Creuant el torrent de Folgueroles, per un pont...
Travessem, per un pont-gual, el torrent de Folgueroles que, malgrat els dies que fa que no plou, ens sorprèn pel cabal que porta. Pel camí, de tant en tant, hem anat trobant una mena d’ “estacions” (poètiques, no del “Via Crucis”...) amb fragments de poesies o textos d’en Verdaguer. No en va, bona part d’aquest itinerari, porta el nom de “Ruta literària de mossèn Cinto Verdaguer”. Ho anirem constatant.



Arribant a Can Gelabert, façana de tramuntana (segle XVIII)
Anem per una còmoda pista, una mica més enllà, trobem El Gelabert. Un antic mas amb elements arquitectònics del segle XVI. Les reformes més considerables que hi han fet són del segle XVII, a la part de migdia, i del XVIII a la de tramuntana. El portal d'entrada és de grosses dovelles, i hi ha un bonic rellotge de sol de pedra picada, amb la data 1663. El nom actual de Gelabert apareix a una llinda datada al 1772 com a "Gilabert". La família propietària encara manté el cognom. Al costat de la casa, fora de la tanca i a l’abast del caminant, hi ha un florit i frondós llorer que alguns de la colla alleugereixen d’algunes de les seves branques (per proveir, de fulles per als estofats i guisats, les seves urbanites cuines...). Que Déu, la mare Natura i l’amo del llorer, els perdoni... !!!


Can Gelabert, façana principal (segle XVII) amb
el rellotge de sol de l'any 1663
Collint branquetes de llorer...

Fa estona que anem veient, ara sí, ara no, l’ermita de Sant Jordi de Puigsesllosses dalt d’un turó. Però un cop som al mas Gelabert, ja no tenim pèrdua, la tenim permanentment al davant. Només hem de seguir la pista que ens hi porta.

Després de les escales que hem pujat de bon matí, superar els 20 o 30 metres de desnivell que ens permeten “fer el cim”, on hi ha l’ermita, és “peccata minuta...”. Quan som dalt, tot i no estar al centre de la plana de Vic, ens ho sembla. El panorama que veiem, sobre el gran pla que ens envolta, pobles, masies, camps, camins, torrents, carreteres i la mateixa ciutat de Vic, impressiona. Al fons, per un costat, reconeixem el massís del Montseny -amb el Matagalls i el Turó de l’Home- i per l’altre, el Pirineu ben nevat.



I la bandera estelada -desafiant tota mena de prohibicions de tribunals, normatives i fòbies- onejant al vent. ““Chus”, quina emoció... !!!”, “Doncs, si... per cert, on puc comprar, a Barcelona, una barretina...?”, ens pregunta en Jesús immers de patriotisme...




El punt on avui hi ha l’ermita devia ser considerat, des de molt antic, un lloc sagrat doncs, a més del temple, hi podem veure les restes d’un dolmen, un gran sepulcre comunitari fet amb grans lloses -d’aquí el nom del puig-, unes verticals (les que encara ara podem veure) i d’altres horitzontals que cobrien una gran galeria o cambra (d’uns 10 m de llarg per més de 3 d’ample). Els entesos diuen que és de l’Edat del Bronze (dels anys 1800 al 1000 a C) [2]. L’ermita, propietat del mas Puigsesllosses -que veiem sota mateix i per on hi passarem-, es construí l’any 1477 i s’amplià el 1883. En aquesta capella, Verdaguer hi cantà la seva primera missa, l’any 1870. És, també, una de les poques esglésies del país dedicades a Sant Jordi, Patró de Catalunya i de l’Escoltisme (catòlic). Ens hi estem una bona estona, reposant, xerrant, rient, contemplant el panorama i fent fotografies.




Continuem la ruta. Com ja és tradició, fem una petita marrada doncs no encertem amb el camí que -segons la ressenya que portem- hem d'agafar. “Pep, no anem be...!!”, crida en Joan Puiggermanal que, amatent va seguint la ruta en la seva “tablet”, quan ja portem gairebé un quilòmetre de camí equivocat...


Deixant el turó de Sant Jordi de Puigsesllosses darrera... 

Com que el punt de referència que tenim, és el mas de Puigsesllosses [3], situat sota el turo, hi fem cap. Un cop hi som, en un creuament de camins, el dilema continua... Decidim -sense que l’acord sigui unànime- seguir l’indicador del sender PR C-40 (com ens diu l’itinerari escrit que portem) cap a Folgueroles.

És un tram del camí ral que anava de Vic a Olot -passant per Roda de Ter, Santa Mª de Corcó, Cantonigròs, remuntant les serres de Pruït i de Aiats per, després, baixar i travessar la Vall d’en Bas fins arribar a la capital de La Garrotxa-.

Passem pel costat de la masia anomenada Puigsec Vell, del segle XVIII, força malmesa. Travessem un altre cop, per un gual, el torrent de Folgueroles i prop del Puigsec Nou – que, com diu el seu nom, a diferència de la seva homònima, es nova i molt ben arranjada- i on, com una mena d’hípica, hi veiem pasturar uns quants cavalls.


El Puigsec Nou

El camí ens condueix, després de passar per El Malgoig i algunes granges a la carretera que porta a Tavèrnoles i des d’on, “el camí ral”, continua més enllà. Ens imaginem com devia ser, durant segles, el transit per aquest camí: el pas dels “correus”, de traginers, de bandolers, passavolants, firaires, captaires, rodamons, militars, religiosos i pecadors, rics i pobres, molts a peu i uns pocs dalt de matxos, mules o carruatges, els relleus de cavalls o l’hostalatge (oficial o no) en moltes de les masies per on hem passat, la seguretat i, també els riscos i perills, que proporcionava la proximitat del camí... tot un món, ben segur.

Quan som a la carretera, girem a la dreta en direcció a Tavèrnoles, fins que arribem a l’alçada de la gran casa pairal de El Banús. Una impressionant masia de planta rectangular, coberta a quatre vessants i amb una llanterna a la part central, documentada des de l’any 1030, que no passa desapercebuda.


Objectiu acomplert... però encara ens falta el millor: el dinar !!!

Esperant els cotxes. Darrera el gran casal de El Banús

La majoria de la colla es queden a l’entrada de la casa, a la carretera que porta a Folgueroles, mentre els cinc xofers (i una voluntària acompanyant...) s’arriben fins a Tavèrnoles, un parell de quilòmetres més enllà, a buscar els vehicles on els hem aparcat al matí.


Ja tenim els cotxes aquí... !!!

Ja tots encotxats, quan falta un quart per l’hora convinguda amb els del restaurant, enfilem cap a Can Pasqual de Folgueroles.

En l'excursió d'avui hem recorregut 10,45 km i superat uns desnivells acumulats de +/- 159 m, en un temps efectiu (sense pauses ni aturades) de 2h 45'.



El dinar.- A la mateixa plaça de Folgueroles que -com no podria ser d’altra manera- porta el nom de Jacint Verdaguer, hi ha el restaurant Can Pasqual, l’antic Cal Cisteller, on dinarem i l’edifici de l’Ajuntament. L’enginy i, també, la tossuderia en la reivindicació, han fet que, davant les prohibicions, on fins ara -a la façana de la Casa de la Vila- hi havia la pancarta que demanava la “LLIBERTAT PER ALS PRESOS POLÍTICS” i el llaç groc, ara hi hagin posat un clar i expressiu: “TU JA M’ENTENS...” i un llaç incolor.



Apliquem-nos la recomanació...

Entrem al restaurant on ja hi tenim la taula parada. Anem prenent seient i, un cop tots als seus llocs “de feina”, demanem les cerveses. “Teníem d’haver brindat per la salut de tots i, especialment avui, per en “Chus”...” diu en Joan Miquel, amb tota la raó, quan ja molts tenim les copes mig buides... Amb tot, els qui hi som més a prop, així ho fem.




Portem una bona ratxa pel que fa a la tria dels restaurants. El d’avui, també és dels recomanables. “Hi tornarem, un altre dia...” diuen molts dels companys... “Si és un cap de setmana, penseu que sempre tenim molt ple... si podeu, millor que ho feu de dimarts a divendres...”, els aconsella en Jaume, l’hostaler, que els ha sentit.



Dos dels entrants per anar obrint gana...

Amanida de mató
Son tres plats: Entrant, primer i segon i, clar, els postres i la beguda. Tot a un preu de menú, molt ajustat. Uns plats força ben elaborats i presentats, de “fonda”, i amb productes de proximitat: “No de quilòmetre 0... sinó d’aquí davant, d’encara no 50 metres...”, ens diu en Jaume quan li hem demanat on podríem comprar el pa o l’embotit que ens ha servit. El forn i la carnisseria son a la mateixa plaça, “obriran d’aquí a un quart, a dos quarts de cinc...” afegeix.

Bacallà amb musselina d'alls


Turisme i compres.- Per fer temps fins que obrin, entrem a l’església parroquial de Santa Maria -que també es a la plaça- i està oberta. L’edifici pertany, a grans trets, a dues etapes constructives: una d’estil romànic (segles XI-XII) de la qual es conserva l’absis, una part de la nau i de la portalada, i una altra d’estil barroc (segles XVII-XVIII) que li dona la fesomia actual amb la façana i el campanar d’espadanya. La nau és coberta amb volta de canó i l'absis amb volta de quart d'esfera. Tot l'interior ha estat repicat deixant la pedra vista i posant en relleu els elements romànics originals (finestres cegades, portes, etc.). Dins del temple hi podem veure, també, l’antiga pila baptismal on fou batejat Jacint Verdaguer, amb una copia de l’acta de bateig.


Un racó de la plaça força interessant: l'Església, el Pedró i Can Pasqual....
Capçalera (des de dins) de l'Església de Santa Maria de Folgueroles
Contemplant la pica baptismal on vàren batejar a en Verdaguer

El registre parroquial del baptisme d'en Verdaguer

La plaça és plena de records i evocacions a Verdaguer -fill il·lustre de la vil·la- com el monument modernista, “el Pedró”, obra de l’arquitecte osonenc Josep Maria Pericas. Va ser erigit l’any 1908, sis anys després de la mort del poeta, com un homenatge de Catalunya i dels Països Catalans. El monument és de gres de Folgueroles, pagat per la gent del poble i treballat de franc pels seus picapedrers i l’anomenat racó de Mossèn Cinto, un espai enjardinat entre l’església i la rectoria que va ser dedicat al poeta en ocasió de les grans festes que es varen celebrar a Folgueroles l’any 1945, centenari del seu naixement. Hi podem admirar el relleu inacabat “El Sembrador” obra de l’escultor Manolo Hugué, que representa el poeta escampant els seus versos com el sembrador escampa la llavor damunt els camps.



Quan les botigues obren, anem a comprar fuets, llonganisses i somalles i algun altre producte local, a la ben assortida carnisseria i, com que el forn de la plaça “per la tarda no obren...”, els pans de pagès i les coques de forner i de llardons..., com a bons clients de “Can Fanga”, ho fem al Forn de Sant Jordi situat en un carrer proper.


Certifico que la somalla i el fuet de Folgueroles
 eren (ja no en queda...) de categoria !!!

Comiat.- Proveïts de “productes de la terra”, per a les nostres famílies o per a l’esmorzar dels propers dies, anem cap els cotxes. Fem els acomiadaments, agraïm a en “Chus” el haver-nos acompanyat, l’emplacem per a que no sigui tant rácano en les visites i ho faci més sovint... i ens emparaulem -aquells que puguin- per a la Calçotada a Cabra del Camp, del proper dissabte dia 13 i per a la propera Xino-Xano que tenim programada (en principi) per al dijous dia 2 de maig (el dimecres 1 es festiu, per tant el 2 pot ser un “pont”, així doncs, ja ho concretarem...).

Fins llavors, una abraçada.


Text.- Pep.

Fotografies.- Joan Miquel, Carles B. i Pep.

     



[1] El primer intent de fer aquesta mateixa excursió és de la sortida que vàrem fer el passat mes d’octubre: https://clanosgris.blogspot.com/2018/10/cronica-de-la-89ena-sortida-xino-xano.html

[2] Les característiques generales de l'edat del bronze són el creixement demogràfic, l'abandonament parcial de la transhumància i la lenta tendència al sedentarisme de la gent. La població es manté, en general, en coves però també en petits poblats en turons estratègics i en zones abrigades. La inhumació dels morts es fa a les coves i als dòlmens probablement en part construïts abans i que ara són reutilitzats, junt amb altres de nous. Són característiques d'aquest període, les puntes de fletxa, els punxons i objectes d'adorn fets amb aquest aliatge de metalls: el bronze (fet, sobretot, amb coure i estany). L'art es concreta en figures de pedra, i dibuixos d'escenes de mort.

[3] Masia orientada a migdia, situada a Nord-est de l'ermita de Sant Jordi. Presenta una planta de forma rectangular coberta a tres vessants amb un cos annexe cobert a una vessant que sobresurt lleugerament del cos principal. Al davant es forma un petit jardí i s'accedeix directament al primer pis de la casa, formant unes galeries amb dues arcades i orientades vers migdia. Hi ha un gros portal sostingut per pilars que tanca la lliça junt amb la casa i les dependències agrícoles. Presenta la tipologia de mas antic, modificat al segle XVIII, característic de famílies benestants. A la part de la galeria hi ha un contrafort. Adoptà el nom de Puigsesllosses, per les restes del dolmen prehistòric, que s'erigí en un turó proper. Els propietaris conserven un ric arxiu referent a les terres del mas. Els papers més antics daten del segle XV.