divendres, 30 de desembre de 2016

CRIDA A LA 74ena SORTIDA XINO-XANO

Olivella envoltada de vinyes, pinedes, fondos i les muntanyes de Garraf

CAMINADA PEL GARRAF MÉS VERGE: 
AL CASTELL VELL D’OLIVELLA

Data.- Dijous 12 de gener de 2017

El Puig Molí amb les restes del castell d'Olivella
Tipus d’itinerari.- El massís de Garraf amaga autèntics tresors com el recorregut del sender local SL-C 100, una proposta excursionista que transcorre per un dels paratges més ben conservats del Parc Natural del Garraf. El recorregut circular –surt i retorna del poble d’Olivella-, a més de la caminada, té uns al·licients afegits tant des del punt de vista paisatgístic com del patrimoni cultural, etnològic i natural.

Font i safareig del Rector, al fons el Puig Molí

La Barraca del Borregaire
A la vora del nucli antic d’ Olivella, al cor del Parc Natural, s’hi amaguen les restes d’un castell medieval: el castrum Olivella -del segle X- que formà part, dalt del Puig Molí (303 m d’alt), del sistema de defensa de la Marca Hispànica, quan els cristians tractaven de recuperar les terres ocupades pels musulmans. Al costat del castell hi ha les restes de l’església vella –del segle XIII- que conserva, encara, part del seu absis i de les parets romàniques. A més del castell, l’itinerari passa per una barraca de pastor de pedra seca, una font i antic safareig (un dels pocs punts d’aigua en aquest territori tan sec), una gran roca amb forma de barret de capellà anomenada popularment el Barret del Rector, la cova o balma de Cal Muntaner, una gran cavitat situada a tocar de la riera de Begues, la pineda centenària de Pivens i una vella sínia. Un territori amb la presència de vinyes que ens recorden que som a la zona de producció de la DO Penedès. 

Absis romànic de l'esglesia de Sant Pere de Castellvell

El Barret del Rector 
Al llarg del recorregut descobrirem, també, alguns dels elements naturals del massís de Garraf, com els fondos (torrents) i la seva vegetació, les formacions de roca calcària que originen rasclers (afloraments de roca esculpits i punxants), les coves i avencs o els margallons (la única palmera autòctona a Catalunya), que ens permetran fer-nos una idea de com ha estat de difícil la presència humana en aquests terrenys aspres, sense gaire sòl fèrtil, ni aigua. A poc a poc, els habitants dispersos pels masos es van anar agrupant a Olivella, originant aquest petit i bonic nucli urbà. Si el temps ens ho permet, podrem fer una passejada pels seus pocs carrers, l’església -construïda l’any 1430 i reformada el 1607, sobre les restes del Castell Nou (documentat des del 1264)- i algunes de les seves pintoresques i velles cases.

Cova o balma de Can Muntaner

Cal agafar, a Pallejà, el carril
 B-24 i N-340
Recorregut i dificultat.- La aproximació fins a Olivella, la farem en cotxes. Hi anirem, des de Barcelona, per la A-2 i la B-23. A la sortida 599 "Pallejà" prendrem la B-24 (Vilafranca del Penedès/Tarragona) fins a Vallirana (el punt de trobada de tots els vehicles serà la benzinera de Repsol que hi ha a la sortida de Vallirana). Continuarem, ja tots plegats, per la N 340 (la carretera de l'Ordal) fins passat Avinyonet del Penedès (Avinyó Nou) on, en una gran rotonda, ens desviarem per la BV-2415 i, després, la BV-2111 fins Olivella.

Sortida 599 de l'autovia (A2/B-23): Pallejá i B-24

Descripció del recorregut a peu: 
Detall d'un dels carrers d'Olivella
0,00 km. Olivella (207 m d’alçada). Situats davant de l’edifici de l’ajuntament, on hi ha una font, sortirem cap a l’esquerra baixant unes escales i seguint els indicadors del SL C- 100 –marques verdes i blanques- cap al torrent del Pont. Es passa pel costat d’un pou, el Pou del matxos –documentat des del 1847-; continuarem recte tot deixant a l’esquerra el camí per on després tornarem. Ja sota el poble, travessarem la carretera que va a la Plana Novella i el torrent. Seguint sempre els senyals del sender local –que no deixarem en tot el recorregut– ens adreçarem, ens suau ascens, fins al coll de Triador. 
0,97 km (246 m) 20 min. Coll del Triador; canviarem de vall, es baixa per l’obaga, envoltats de pins, fins al fondo de la Servera on ens trobarem amb una pista per on discorre el sender de petit recorregut PR C-37 –senyals de color blanc i groc-. Es gira a l’esquerra (NO). A mà esquerra, dins del bosc, una vella barraca, la Barraca del Borregaire, mostra el traçut art popular de la construcció amb pedra seca. Continuarem per la pista fins a trobar un corriol senyalitzat a mà dreta, que seguirem en pujada. A mesura que ens elevem emergeixen el castell i, sota seu, les runes de Sant Pere. 
Font i safareig del Rector
2,01 km (229 m) 50 min. Font del Rector i safareig, que feia, també, les funcions d’abeurador –documentada l’any 1681 com a font del Castell Vell-. Es passa el fondo del torrent on conflueix un camí que després s’utilitzarà. De nou en pujada, es deixen a la dreta les runes del mas de la Rectoria. S’arriba a un collet; a l’altra banda hi ha el mas Vendrell. Prendrem el corriol que surt a l’esquerra (SO) el darrer tram, amb forta pujada, ens portarà fins a les restes del castell. Cal enfilar un tram d’escales per arribar a les runes de l’església romànica de Sant Pere de Castellvell
La torre del molí enmig de les restes
del castell vell d'Olivella
2,50 km (303 m) 1 h 10’. Castell vell d’Olivella, al cim del puig  Molí o turó del Castell Vell; les restes del qual, molt malmeses tenien forma quadrada, estan coronades per una torre circular que no pertany a l’obra de fortificació, sinó que va ser construïda al segle XVIII, quan el castell ja era abandonat, pel rector del poble que hi volia instal·lar -en una contrada sense corrents d'aigua- un molí de vent; per la mort d’aquest rector les obres van quedar inacabades. Tot i la moderada altitud hi ha una bona vista sobre l’entorn on destaca, a llevant, el puig de la Mola (537 m), un dels cims més alts del massís de Garraf. Tornarem enrere desfent el camí fins al torrent i safareigs del Rector on, en una cruïlla de corriols, prendrem el trencall de mà dreta –que indica el Barret del Rector i Olivella-, que baixa seguint el fondo. 
3,30 km (177 m) 1 h 30 min. Barret del Rector. Curiosa formació calcària que recorda un capell o bonet de capellà. Es continua cap avall i es desemboca a la pista del fondo de la Servera, on retrobarem el PR; continuarem cap a la dreta, a ponent. Una mica més endavant hi ha una bifurcació; es continua recte, pel fons de la vall, es passa un cadenat i s’arriba a una altra bifurcació. 
El mirador des de l'interior de la balma de Can Muntaner
3,94 km (158 m) 1 h 40 min. Trencall a la cova de Can Muntaner –possiblement utilitzada des de temps prehistòrics-. Deixarem la pista i prendrem el corriol de la dreta que du fins a un mirador abocat sobre la gran balma, separada de nosaltres per la riera de Begues i accessible per un baixador. Es continua cap a ponent seguint el corriol que baixa al fons del torrent i fa cap a la pineda centenària de Pivens –amb exemplars de pi ver, en llatí “pinus pinea” plantats el segle XVIII-, que travessarem. A l’altra banda del fondo podrem distingir una sínia de pedra desproveïda d’aparell –la Sínia de Can Duran que ja existia el 1847-. Girarem al nord per passar per sobre de can Muntaner –on hi ha una olivera mil·lenària- . Vorejant les vinyes i després per sota d’un bosc, ens dirigirem cap al SE. Arribarem de nou la carretera de la Plana Novella, que cal recórrer durant uns 200 metres, fins fer cap al punt d’inici de l’excursió. 
6,07 km (207 m) 2 h 30 min. Olivella. Plaça de l’ajuntament i final de la caminada.

El recorregut, a peu, total és de 6,07 km. Desnivells acumulats +/- 300 m. Temps emprat en la caminada (sense pauses ni aturades) 2h 30’. Dificultat mitjana-baixa.


Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l’excursió, a les 14h 30', al restaurant La Vinya l'Origen Carretera de Barcelona (N 340), 49, telèfon 938 99 27 58 AVINYONET DEL PENEDÈS (Avinyó Nou). Tenen un menú, els dies feiners, a 10 euros, amb begudes i IVA inclòs.  

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Pep portarà la bota amb vi.
Cal dur roba i calçat adequats al temps i recorregut. Barrets i cremes protectores per al sol o el fred i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, aquells que els necessitin o desitgin, bastons.  

Lloc i hora de trobada.-  Farem el recorregut en cotxes. Caldrà, doncs, anar confirmant uns dies abans –per telèfon o correu electrònic- els qui serem i amb els vehicles que hi anirem. El lloc de trobada inicial, d'alguns cotxes, serà a les 7h 45' a Travessera de Gràcia/Llepant i la concentració, de tots els vehicles que anem a la sortida, serà a les 8h 30’ (puntuals) a la Benzinera de Repsol, que hi ha a la N 340 direcció Tarragona, a la sortida de Vallirana. A partir d'aquest lloc continuarem, plegats, fins al Port de l'Ordal i cap a Olivella.


La benzinera que hi ha a la sortida de Vallirana, direcció Tarragona,
 on ens hem de trobar a les 8h 30' del matí.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, abans del dilluns 9 de gener 2017 contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Josep Mª o en Pep -els companys que coordinen aquesta sortida-, per a poder confirmar al restaurant el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.

Una abraçada.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL






















Aquest proper dijous 12 per celebrar l'entrada d'any, sembla que farà bon dia.
Els mapes consultats ens mostren un potent anticicló centrat al Altantic nord que es passeja per la península Ibèrica i que frena la massa d'aire polar que domina Europa.
Amb aquestes condicions el dia es llevarà deslliurat de núvols que no faran acte de presència fins a mig dia en forma de núvols de mitja alçaria, que no ocultaran el sol, però entrenyinaran prou com per no permetre l'alça de la temperatura des de llavors.
Hi haurà poca brisa, això combinat amb la nit haurà estat estelada, farà que de bon matí la temperatura als voltants d'Olivella oscilarà entre el 0º i els 3,5º, que quan arribem allà estarà entre els 2º i els 4º i que a la una del migdia s'assoleixin els 4,5º que ja no augmentarà degut als núvols abans esmentats.

Conclusió: Ja cal que ens abriguem força perquè farà el fred que toca.


NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.


ACTUALITZACIÓ

Del dimarts 3 de gener

Hi ha novetats pel que fa al pronòstic.
El moviment atmosfèric circula amb retard com els trens estatals. Concretament amb catorze hores de retard i això canviarà forces coses. Com que a la nit haurà estat cobert de núvols la temperatura no baixarà tant i al matí encara haurà cel ennuvolat. Gaudirem d'una mica de sol al migdia i les temperatures aniran des dels 5º fins al matí, fins als 17º a la tarda.

No canvia la conclusió, perquè tot i que no tant, farà fred.

Ah! Compte! Que si per alguna raó la temperatura baixa un pel i es manté la humitat relativa: Pot nevar! 

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M.

divendres, 23 de desembre de 2016

Finalment: EL CALENDARI

Ressenya de una minvada reunió del COMECLOG

Tot va començar el passat dia de la Festa del Avet. Com que no vàrem tenir temps de debatre el calendari del any vinent, el passat dia divuit en Pep Arisa, guardià de les tradicions Ósclaneres, va anar convocant una reunió del COMECLOG via “Whatsapp”.
Una reunió oberta a tot el clan i no circumscrita solament als membres del “Come”. Es cas és que tot i així, com que sembla ser que remenar cireres representa una mica d’esforç, la major part dels membres de la comissió i tots els afegits que en un principi es varen apuntar van anar escaquejant-se paulatinament fins que ahir (dia de la grossa de Nadal) només tres, ens vàrem aplegar a la Bodega Pàdua.

Cal reconèixer que gairebé tothom s’ha excusat escaientment, però no entrarem a discutir si les excuses han estat raonables o no.
No insertem cap fotografia dels assistents per no donar-vos pistes de qui va ser-hi i qui no.


Fet aquest incís i mentre consumíem els tradicionals vermuts anti-crisis, hem confegit el calendari del 2017 pel Clan Ós Gris.


Veureu que hi ha dos períodes de cap de setmana previstos per sortides de primavera o tardor. Aquesta vegada hi ha una sortida ja força embastada que pot ser de primavera o tardor segons voleu, i que si algú s’anima a organitzar una altra podrem adaptar-nos a les seves prioritats.


És possible que no veieu bé els detalls d'aquest calendari però, no patiu!
El rebreu cadascú per correu electrònic en format .PDF i el podreu imprimir.

Salut i Bon Nadal.

Joan Miquel

dilluns, 19 de desembre de 2016

CRÒNICA DEL DINAR I FESTA DE L’ AVET 2016



BONES FESTES I SALUT I FELICITAT 
PER AL 2017 (I MOLTS ANYS MÉS)


UN DIA MOLT BEN APROFITAT

Els més militants i “ceballuts” hem matinat… Aquest 16 de desembre, era el dia en que la Presidenta del nostre Parlament, Carme Forcadell, tenia d’acudir a la citació que –seguint una querella de la Fiscalia- li havia fet el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver permès, al si del Parlament, el debat i la votació de les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent. Un acte més de la judicialització de la política per part del Govern espanyol. Uns quants de la colla -els més militants (dels que hi han pogut anar)-, a les 9 del matí, juntament amb alcaldes, parlamentaris, polítics, entitats i molta gent més, ens hem concentrat davant del vell Palau de Justícia de l’Av. Lluís Companys per a fer costat a la Presidenta.

Hem afegit les nostres veus als crits d’”IN-DE-PEN-DEN-CIA !!!”, de “Democràcia”, de “Tots som Carme”, de “Fora, fora, fora la justícia espanyola !!!”... ens hem quedat afònics cantant “L’estaca” i “Els Segadors”... hem xerrat sense coneix-se’ls, però amb una certa complicitat, amb els qui teníem al costat, al davant i al darrera... “Els qui tenen la sort de tenir feina no poden venir”, recorda algú; “Aquest procés va començar al carrer i acabarà al carrer... no se quants dies hi tindrem de tornar a sortir... però us asseguro que no defallirem, aquest poble no l’aturarà ningú !!” comenta, emocionada, una manifestant molt més vella que nosaltres. Ens hi estem una bona estona, esperant si la “declarant” surt...

Finalment, al cap d’una hora llarga –quan alguns de nosaltres ja estem a punt de desmaiar-nos de gana- donem per acabada la nostra “patriòtica” participació i, pendents de l’hora en que tenim d’agafar el tren per anar a Sant Pol, anem a esmorzar. Ho fem a la cerveseria O’ Marulo un bar-restaurant gallec, situat en unes antigues naus fabrils modernistes, del carrer d’Ortigosa. Entrepans, amb olives ofertes per la casa, tallats –ben calents !!!- i cafès. Els “desmaiats” ja s’han recuperat...

La anada a Sant Pol... A 2/4 de dotze som davant les taquilles de l’estació de Rodalies-Renfe de la plaça de Catalunya per agafar el tren que ens ha de portar a Sant Pol de Mar. Al bar de l’estació ja hi ha quatre companys i companyes que ens hi esperen. Quan, just a l’hora acordada, arriba la darrera companya, proveïts tots i totes amb el seu respectiu bitllet d’anada i tornada, baixem a l’andana. Al tren hi anem 12, els altres 3 que falten –per diverses raons- acudiran a l’àpat en els respectius cotxes.  Xerrant, xerrant –i això que no fa tants dies que ens hem vist- arribem puntuals, pocs minuts abans de la una del migdia, a Sant Pol de Mar. “Deu haver fet un bon xàfec, doncs el terra és ben ple de bassals...”, diem. Travessem les vies i per l’agradable passeig que, entre el túnel i el mar, voreja la costa arribem en pocs minuts als Banys Lluís.


El dinar... És ¼ de dues, el menjador encara està buit però nosaltres ja hi tenim, a tocar de les finestres, una llarga taula parada. Anem prenent seient, els més privilegiats de cara al mar i els altres –ves quin remei- de cara al passadís, els cambrers i les altres taules... Tots però, els d’un i l’altre costat, estem disposats a cruspir-nos tot el que ens portin.

Quan ja hi som tots –els qui venen motoritzats han tingut d’aparcar, ja ho sabeu, una mica lluny del restaurant...- demanem i prenem les cerveses. Triem els plats –del Menú de 15 euros, tot inclòs (amb alguns segons plats amb un petit suplement)- i, entre converses i rialles, anem concentrant i numerant els diferents regalets que ens intercanviarem a les postres.


El que ha quedat d'una de les paelles...
El dinar, com sempre, ha estat molt be. Com és la meva obligació com a cronista, he anat mirant (de reüll) el que hem anat demanant. De primers, per ordre de preferències: cloïsses saltejades, navalles a la planxa, calamars a l’andalusa, llagostins planxa i... –endevineu qui ha estat ?- ous estrellats amb bacó !!!. Als segons ja hi ha hagut més unanimitat: paella de peix “Can Lluís”, paella mixta i llobarro a la planxa. 
Als postres, no he estat gaire “al tanto” però han predominat, crec, les coques de Llavaneres i la crema... També ha estat el moment en que en Jaume, que ha fet anys, ens ha convidat a cava i aquí tinc de fer un aclariment: a la crònica de la passada sortida Xino-Xano vaig dir que els qui havien fet anys i per això ens convidaven a cava eren en Jaume i en Llorenç; greu error, en realitat els “paganos” van ser – juntament amb els qui havien sigut avis- en Enric i en Llorenç... (Nota, post scriptum, important). Disculpeu el “despiste”, coses de l’edat o, potser, una estratègia per tal de provocar el fulminant i irrevocable cessament del cronista... Avui si –i que consti- ha estat en Jaume el promotor del brindis: que per molts i molts anys ho puguem anar celebrant !!!.

Aprofitant el cava –com ja hem fet amb les cerveses- brindem per la salut de tots i totes, alhora que ens desitgem unes molt Bones Festes de Nadal i un venturós Any Nou.
  
Amb els postres arriba, també, un dels moments esperats de la jornada:

La distribució dels “regalets”... Ja hem comentat que a mesura que anàvem arribant, unes “membras” de l’organització han anat numerant, per ordre de recepció, els regals. Per un altre costat, una altra “membra” ha anat repetint, per ordre numèric, tots els números –tants com regals hi havia- en uns paperets que una nova “membra”, anava plegant formant unes diminutes i idèntiques, en pes i mida, ves (V). Doncs be, encara amb els postres a mig menjar, ha començat el ritual.

L’un darrera l’altre, seguint l’ordre que ocupem a la taula, hem anat traient -un per un- cadascun dels números plegats de dins d’una bossa i descobrint –entre rialles, alegries i sorpreses- el regal que l’atzar, l’originalitat, l’enginy o la “punyeteria” dels companys ens ha destinat. N’explico uns quants ?: neules enxocolatades, un simpàtic Buda de la sort, una artística espelma-panot, un fulard, una ampolla de vermut del “lloro”, un pràctic frontal, un carregador-bateria per al mòbil, una barreta de bon xocolata amb taronja, un paquet de salmó fumat, un petit bocoi amb un porronet, un clauer-llanterna, un mini-joc de bitlles, una bona barra de torró, un encenedor,... Davant l’obertura de cada paquet o embolcall –amb el posat murri i el somriure de qui l’ha portat- tots i especialment l’”agraciat” estem aspectants... “oh, que maco !!!”, “que original... “, “molt pràctic...”, “bueno... podria ser pitjor !!!”, “que be, amb lo llaminer que soc...”, “mira, pel sopar de Nadal...” "que be, per a quan torni tard a casa..."....

A veure si trio un bon número....

Ohhh que xulo i pràctic... !!!

Tots, sigui el que sigui, acceptem complaguts, entre bromes i rialles, els regalets de l’”amic invisible”. Senzills i modestos però, alhora, grans, pràctics i enginyosos regals.

Prenem els cafès, infusions i tallats i sortim a fora per a estirar les cames i fer-hi la fotografia del grup... però, ens adonem aleshores, que està plovent amb un fort xàfec. Sort que en Jaume ha anat filmant-ho tot, tot i tot.

Comiat i viatge de tornada... Ens acomiadem, mig sota taulat o a l’empara d’uns pocs paraigües... dels qui marxen en els cotxes. Alguns –els qui tenen més pressa- també hi pugen per a retornar abans a Barcelona. La resta, abans d’agafar el tren, prenem el camí del poble per anar a comprar-hi pa i, especialment, coques de forner. 
Falta ¼ per a les cinc de la tarda, com que el forn encara està tancat i la pluja continua, decidim fer temps al Cafè del Centre del carrer Consolat de Mar, on la majoria –després del tiberi- repeteixen cafès o hi prenen unes aigües tòniques.
 
Detall del Cafè del Centre
Passem pel forn i, encara sota la pluja, anem cap a l’estació a esperar el tren que ens retornarà a Barcelona. El viatge de tornada -com el d’anada-, el passem xerrant i comentant les diferents anècdotes d’aquest –per alguns- intens i aprofitat dia. Coincidim amb la voluntat de que aquesta trobada nadalenca la tindrem d’”institucionalitzar” i anar repetint –si és possible- cada any. Amén. 

Molt BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU  a tothom i, si és que no ens veiem abans, fins a la 74ena SORTIDA XINO-XANO que serà el dijous dia 12 de gener del 2017.

Una abraçada.


NOTA, post scriptum, important: Com va dir aquell reial personatge, amb veu fluixa i pastosa: "Perdon, me he equivocado, no volverá a ocurrir...". Un cop escrita aquesta crònica, un amable informant, m'ha fet adonar d'un altre error en l'atribució de la condició de "pagadors de cava" d'aquella sortida. Crec que, definitivament, puc dir que els qui ens van convidar a cava varen ser: Per haver sigut avis de nou: en Llorenç/Isabel i en Joan/Lydia; per haver fet anys: en Enric i en Llorenç i cal afegir-hi –que no ho havia dit a la crònica- a en Pedro que ens volgué convidar per haver arribat feliçment a la seva jubilació. Només puc justificar l’ injustificable “despiste” d’aquest cronista al fet que pràcticament tots “els paganos” seien a l’altre extrem de la llarga taula i, el cronista –completament feliç, menjant, menjant i bevent, bevent,... -com el reial personatge- no es va assabentar de rés... “Perdon, no volverá a ocurrir...”. Les meves sinceres disculpes.     


Text.- Pep.
Fotografies.- Joan Miquel, Enric, Pep i Internet. 


diumenge, 11 de desembre de 2016

CRÒNICA DE LA 73ena SORTIDA XINO-XANO

Restes del pati d'armes, galeria porxada, capella, gran sala i altres
dependències del palau senyorial de Montsoriu.



PASSEJADA I VISITA AL CASTELL DE MONTSORIU I A LA VILA DE BREDA


Puntuals anem arribant tots els cotxes –amb els xino-xaners i les xino-xaneres dins- a l’aparcament que, sota del castell de Montsoriu, hi ha al Coll de Castellar (475 m d’alçada). Desprès de les salutacions, petons i abraçades ens disposem a esmorzar. Avui no hem matinat gaire, però la gana –afortunadament- no la perdem mai.

L’esmorzar.- El dia, tal i com en Joan Miquel ens ha pronosticat, és fresc per això triem un racó solejat del mateix pàrking per a fer-ho. Només hi som nosaltres i, considerem, que no és un mal lloc. Damunt el capó d’un dels vehicles hi improvisem la taula: olives, xoriço de León –boníssim-, xocolata i una safata amb un pastis de pasta de full amb crema i poma...-que han portar la Carme i l’Enric “per a posar a prova als qui fan règim...” han dit- això fa que, ràpidament, els entrepans facin via o passin a segon terme. La bota de vi no para de fer toms... i, finalment, com a cloenda de l’àpat, el cafè i les “gotes” ens acaben de posar a to. 



EL CASTELL DE MONTSORIU.-

La pujada al castell.- Passen uns minuts de les onze quan comencem a pujar a peu, per una bona pista, cap al castell. El recorregut, pel mig d’un alzinar de sureres, amb algun pi, roures, castanyers i cirerers d’arboç, és molt agradable. La colla, d’acord amb el ritme de cadascú, es va partint i fent el camí en diferents grups. Els qui compartim ruta amb la Conxita –apassionada de la botànica i la jardineria- tenim la sort d’afegir al paisatge i solejat dia, un grapat de coneixements: “Mireu, això son borratjes, una planta medicinal que en alguns llocs es menja com a verdura de coure o en amanides...”, “Ara floreix la farigola ?...”, “No, Pep, això son mates de bruc boal o erica...” al sotabosc hi veiem, també, estepa borrera, algun galzeran, bruc de fer escombres,... i, als indrets més ombrívols i humits, falgueres i nombroses catifes de verda i ufanosa molsa. Tot un goig per als amants de les plantes i -si no fos que està prohibit agafar-ne-, en aquestes dates, per als pessebristes.

La nostra particular guía sobre botànica... aquesta és fàcil: "això és molsa !!!"

Poc abans de ¾ de dotze arribem dalt del turó (640 m d’alçada), a l’espai que antigament ocupava el recinte jussà i on ara hi ha la recepció, els serveis i la botiga del Castell de Montsoriu. En Jordi, el nostre guia, ja ens hi està esperant.

Torre semicircular, finestres de la capella
 i talussos des del recinte jussà

La visita guiada.-
A les 12h, en punt, comencem la visita. No us espanteu, no la descriuré ni tornaré a repetir el que ja ens ha explicat el guia. Amb tot, per aquells que hi estigueu interessats o, si no ho heu fet, hi vulgueu anar us en farem –en una nota- una breu síntesi  històrica i les característiques arquitectòniques més destacables del castell (1).

Torre i pany de muralla, amb merlets i
espitlleres, del recinte sobirà

Si que voldríem deixar constància de que hem estat uns afortunats amb el guia que ens ha tocar (ben segur, però, que tots i totes son molt bons). En Jordi és un gran i apassionat coneixedor de la història, els personatges, el conjunt del monument i cadascun dels racons d’aquest castell-palau on hi treballa com arqueòleg.

En Jordi, d'esquena, el nostre guia
Entrem, com si fóssim uns convidats -o assaltants-, per la segona porta (la primera era la del recinte jussà, avui pràcticament irreconeixible) de les 6 que cal superar per entrar al punt culminant del castell: la torre mestra. L’aspecte altívol de les muralles, coronades amb merlets i espitlleres i els imponents talussos, impressiona.  Fem tot el recorregut per l’interior del recinte aturant-nos, de tant en tant, en algun lloc estratègic: les portes i defenses, les ziga-zagues dels accesos, el matacà, el pati del vell castell roquer amb una petita cisterna, les dependències del castlà amb una acollidora llar de foc, els merlets i camins de ronda, la terrassa nord, les sitges de gra, la torre mestra –des de dalt de la qual el panorama es espectacular: la conca del Tordera i la vall d’Arbúcies, tot el Montseny i bona part de les Guilleries, les serralades Litoral i Transversal i, al fons, el Collserola-, la “sala gòtica”, l’antic rebost o celler, el pati d’armes, l’espai que ocupà la capella, la gran cisterna, la sala-menjador amb una altra llar de foc,... en cadascun d’aquets lloc en Jordi –el guia- ens va explicant la seva funció, anècdotes i detalls,...

Panoràmica des de dalt la torre mestra del castell
Princeses i el senyor del castell entre
els merlets, al fons, el Montseny.
Algunes restes del palau senyorial, a l'esquerra les parets, finestrals i el campanar
 d'espadanya de la capella gòtica i, al fons, dependències, merlets i espitlleres
 d'aquest mateix recinte.

No ens estranya que en Bernat Desclot, en la seva Crònica de l’any 1285, descrigués aquest castell com “un dels més bells i nobles del món”.
 
La torre mestra o de l'homenatge
Detall de la gran cisterna.
Amb la visita ens hem fet una idea de com devia ser la vida, dins i fora d’un castell, en aquella època. Constatem que –tot i que, en aquest cas, fruit de les intrigues i d’haver caigut en desgràcia, en Bernat II de Cabrera (2) hi perdé el cap-, sempre “els de dalt” han viscut (i viuen) millor que “els de baix”... i que qui no es conforma és perquè no vol o pot...  
    
Terrassa nord del recinte sobirà, al fons
dalt d'un turó, la Torre de les Bruixes.
Camí de ronda i merlets. En primer terme, sobre el paviment
d'una terrassa, les boques de càrrega de les sitges de gra.

Sortim del castell, son quasi 3/4 de dues quan ens acomiadem del guia agraint-li les seves explicacions i paciència davant les nostres constants preguntes... “Torneu quan vulgueu... sempre trobarem noves coses per veure i explicar... a més, penseu que les excavacions i les obres de reconstrucció continuen...” ens ha contestat tot rient.  

Quan falten uns cinc minuts per les dues, comencem a baixar -no sense donar una darrera mirada al panorama que ens envolta- cap l’aparcament on hi tenim els cotxes. Baixem sense torbar-nos gaire, doncs, si volem arribar al restaurant a l’hora acordada no disposem de molt temps. Quan som tots al pàrking, truquem per telèfon al restaurant per dir-los que arribarem ¼ o 20’ més tard de l’hora que els havíem dit: “No tireu, encara, l’aigua a l’arròs...”.

Una mirada cap el Montseny

Un altra cap a les Guilleries i la riera d'Arbúcies

I, la darrera, vers les valls de Breda i de la Tordera.
 Al fons, avui amagat per la boira, el mar... 

LA VILA DE BREDA.- 

El dinar.- Quan som a la Fonda Montseny, ens diuen que al menjador ja hi tenim la taula parada. Com que no hem sigut puntuals, és un dia feiner i als pobles la gent sol dinar més d’hora, tenim tot el lloc (el cambrer i la cap de sala) per a nosaltres. Anem prenent seient i com que des de fa un parell de dies ja hem pogut triar els plats del menú, mentre aquests arriben, demanem les cerveses.
El dinar ha estat molt be, un menú força variat i uns plats molt ben elaborats i presentats. Us en mostrem, per a que veieu que no mentim, uns quants:

Cuixa de pollastre de pagès desossada i farcida de prunes
i pinyons rostits al vi ranci amb poma caramel·litzada
Salmó fresc a la brasa de carbó amb
salsa bearnesa i patates al vapor 
Fricandó de vedella rostit i guisat amb bolets de temporada
Secret de porc ibèric a la brasa de carbó
amb albergínia arrebossada
Peres de Puigcerdà macerades al vi negre

Felicitats !!!. Brindis a la salut dels
 anys, els avis i els nets.
A les postres avui fem festa grossa: un bon reguitzell d’ampolles de cava. En Jaume i en Llorenç celebren anys i també tenim de brindar pel feliç naixement de nous nets que ens van consolidant com a cofois i “sempre a punt” avis; en aquesta ocasió han estat la Isabel i en Llorenç i la Lydia i en Joan els qui han continuat augmentant la família.

A la sobretaula, tot i la dificultat de la llarga taula (sort que estem sols i els crits no molesten), es fan diferents propostes d’activitats i viatges: Celebrar, el proper divendres 16, un dinar de Nadal/Any Nou als Bany Lluís de Sant Pol de Mar, alguns ja tenen compromís però la majoria ho aprova amb un nou brindis. Fer un viatge a Euskadi, Astúries, Nova York,... una escapada de diversos dies... a organitzar de forma col·lectiva... en una trobada-vermut... Algú proposa ser més realista i que siguin un parell o tres de companys –si cal, també, tot prenent un vermut- els qui organitzin la propera sortida de primavera o tardor per algun lloc més proper... sobre aquest tema, de moment, no hi ha acord. De tot plegat, segur, en continuarem parlant.

Fem la fotografia del grup (amb les presses no l’hem fet dalt del castell), paguem i ens acomiadem agraint l’ acollida i el servei al personal de la Fonda.


Passejada pel nucli antic.- Al sortir, hom proposa anar a comprar pa i donar un tom pel nucli històric de la vila. La Mercè de la Fonda ens ha adreçat, per a comprar bons pans de pagès i coques de forner amb sucre i pinyons, al carrer Nou, al forn de pa Arnau. Hi anem i els deixem sense coca, sense pa d’espelta i, gairebé, sense pans de pagès...

Continuem, carrer Nou enllà, fins la plaça on hi ha l’Ajuntament i el monestir. L’actual església parroquial era l’església del monestir de Sant Salvador de Breda. Hi destaca la torre-campanar llombarda, de planta quadrada, amb cinc pisos i 32 m d’alçada, del segle XI. L’església gòtica, dels segles XIV-XVI, forma part d’una remodelació impulsada per l’abat Gispert de Jàfer (1296-1337) i està formada per una sola nau molt espaiosa. No en podem visitar l’interior doncs està tancada. Al costat de l’església s’hi conserva una ala del claustre romànic del monestir, obra del segle XIII, la resta del claustre va ser desmembrat arran de la desamortització de l’any 1835 (una part va ser traslladat a una propietat privada de Blanes).



Per sota d’una arcada, seguint pel Corredor Negre, arribem a la casa abacial del monestir, construïda al segle XVI, que te al seu interior un ampli i bonic pati, anomenat plaça o Pati de l’Abadia, amb una gran balconada, una ampla i senyorial escala, un pou, velles arcades i finestrals. Ens hi estem una estoneta xerrant i contemplant-ne els detalls.



Desfem camí fins a la carretera, on hi tenim aparcats els cotxes, ens acomiadem i, ja fosc, donem per acabada aquesta jornada -amb una forta càrrega de cultura i història- retornant, crec que ben satisfets, a les respectives llars.

Recordeu que el divendres 16 tenim la Festa de l’Avet i que pel gener –en una dada a confirmar- farem la 74ena XINO-XANO.

Una abraçada. 

Text.- Pep
Fotografies.- Enric, Pep i -les de Breda- de la xarxa d'Internet.
Vídeo.- Jaume https://youtu.be/rdLoPm1LIME 
   

NOTES.- 

1. Si bé les primeres referències documentals d’aquest castell daten de l’any 1002, el cim del turó ja havia estat ocupat antigament pels ibers. En una excavació arqueològica, de l’any 1952, s’hi trobaren ceràmiques iberoromanes i elements constructius –que podien ser d’un antiga torre o punt de defensa- d’època ibèrica i preromànica.
La fortalesa s’estructurà en 3 recintes emmurallats concèntrics i esglaonats: el recinte sobirà, el pati d’armes i palau vescomtal i el recinte jussà.
El recinte sobirà.- La part més alta i antiga, conservada, del primitiu castell roquer son la torre mestra o de l’homenatge (de 15 m d’alçada), algunes dependències del recinte sobirà i les restes d’una petita capella preromànica que se sap estava sota l’advocació de Sant Pere. Més tard, als segles XII i XIII si van fer importants ampliacions construint-se un nou recinte sobirà amb una sala anomenada "sala gòtica" edificada davant l'entrada principal i coberta amb una volta de canó apuntada, un pati d’armes amb una torre quadrada, una fossa amb un nou emmurallament amb dues torres cilíndriques angulars amb espitlleres i una nova capella romànica adossada a les muralles. Fou el segle XIV, quan els Cabrera, ja molt poderosos en aquesta època, van fer les reformes per a transformar la fortalesa en castell-palau. Al recinte sobirà es van construir dependències com el menjador i la cuina i es van fer paviments nous i dipòsits per a recollir aigua. D'aquest segle és la nova porta d’accés a la torre mestra, una nova gran sala sobre la ja existent "sala gòtica", de 100 metres quadrats i on s'aprecien les restes d'una llar de foc i dos finestrals d'estil gòtic i les noves muralles que van passar d'una gruixària de 70 cm. a 120/150 cm., tot construint passos de ronda.
El pati d’armes i la residència senyorial- El pati d'armes, espai central i segon recinte de forma trapezial del castell, es va convertir en el lloc residencial. Al seu voltant s’hi van construir habitacions adossades a les muralles amb les seves parts frontals donant al pati que estava semicobert, al llarg del seu perímetre, per una galeria porxada. Al centre es va disposar un gran aljub o cisterna, de 12 metres de llarg per 4,5 d'ample i 5 de profunditat, amb una completa xarxa de canals per a cobrir les necessitats del proveïment de l'aigua i el paviment del pati estava enllosat amb marbre de Gualba. S’hi va fer construir un gran menjador o tinell amb finestrals i llar de foc. La capella del segle XIII es va eliminar i se’n va fer una de nova, també de planta rectangular d’ aproximadament 10 metres de longitud per 8 d'amplada, amb presbiteri, campanar d'espadanya, i un finestral gòtic conegut com "el mirador de la comtessa". L'accés a l’església era directament des del pati. Tot aquest recinte està tancat per una muralla emmerletada, sis torres semicirculars i una de rectangular amb un camí de ronda que recorria tot el perímetre. 
El recinte jussà.- Finalment, en aquest mateix segle XIV, es va emmurallar un nou espai, el recinte inferior o jussà, amb quatre bestorres de planta rectangular, una d’elles per a protegir l’entrada i les altres tres al llarg de la muralla. En aquest gran recinte, situat –a llevant i migdia- a la part més baixa del castell, hi havia la primera línia defensiva i les dependències, tallers i obradors del personal de servei. Era l’espai dedicat, així mateix, als estables i les cavallerisses i la zona destinada a acollir -en moments de conflicte o perill- a la població refugiada de l’entorn.
La torre de les bruixes.- A l’extrem nord del turó on es troba el castell i dalt d’un petit promontori, hi ha les ruïnes d’una torre aïllada, anomenada de les bruixes, construcció de planta rectangular envoltada per la roca viva i un fossat. La seva posició, avançada respecte al conjunt del castell, permetia dominar millor la vall d’Arbúcies i l’accés a la fortalesa per aquest costat.
Durant els segles XI i començament del XII el castell va ser la seu dels vescomtes de Girona. Quan –vers el 1035- Ermessenda, filla d'un tal Arnau de Montsoriu -vescompte de Girona-, es va casar amb Guerau I de Cabrera, el castell amb el vescomtat de Cabrera, va anar passant de pares a fills: així Guerau IV, fill de Ponç III, va fer testament el 1223 a favor de Guerau V –mort el 1242- del qual va passar al seu fill Guerau VI i d’aquest –al morir el 1278 sense descendents barons- heretà el patrimoni senyorial la seva filla Marquesa I de Cabrera, que es va casar amb Ponç Hug IV d’ Empúries. Durant la Croada contra Catalunya que organitzà Felip III de França, el 1285, foragitat Ponç Hug IV de les seves possessions, aquest -que com hem vist n’era propietari consort- cercà refugi al castell de Montsoriu, on resistí el setge del rei francès. En morir Marquesa, el 1328, el patrimoni i el llinatge –amb el títol de vescomte de Montsoriu- va ser heretat pel seu cosí Bernat I de Cabrera el qual va cedir, el mateix any, el vescomtat al seu fill Bernat II (tot un personatge, del qual parlarem a la següent nota).    
Els Cabrera residiren a Montsoriu fins al segle XV alternant les estances al castell amb les del palau que tenien a Blanes. Durant la guerra civil catalana (1462-1472) que coincidí amb la revolta social dels remences (1462-1486), el castell tingué un cert protagonisme ja que va servir de refugi per a nobles, monjos i ornament sagrats per tal de protegir-los dels pagesos revoltats. La decadència del castell i l’inici de la seva ruïna es produí a finals del segle XV, després d’aquestes guerres i amb l’allunyament dels Cabrera de Montsoriu. El castell va ser cau de bandolers com ho confirmen les queixes de les autoritats de les poblacions veïnes adreçades a la comtessa de Mòdica i vescomtessa de Cabrera: “al territori del vescomtat de Cabrera deu o dotze persones es dedicaven a robar als vianants que transitaven pel camí ral, els segrestaven i els tancaven al castell de Montsoriu”. Montsoriu va ser, encara, testimoni de moviments militars el 1809, durant l’ocupació francesa, i entre els anys 1833 i 1840 en el decurs de la primera guerra carlina. Després tan sols els excursionistes romàntics de finals del segle XIX, ens parlen d’unes ruïnes evocadores d’un passat i d’una historia esplendorosa.    
Els anys 1979, 1980 i 1983 s’hi van fet excavacions arqueològiques però no és fins el 1993 que aquestes s’han reprès de forma sistemàtica i continuada. Al Museu Etnològic del Montseny “La Gabella” d’Arbúcies hi ha una sala dedicada al castell de Montsoriu on s’hi exposen molts dels materials i objectes trobats en el decurs d’aquestes excavacions.

2. Bernat II de Cabrera, és una de les grans figures d’aquesta família i tot un personatge històric. Nascut el 1298, heretà el títol de vescomte de Cabrera del seu pare, Bernat I, el 1328. Per motius que es desconeixen va ingressar, el 1343, al monestir de Sant Salvador de Breda –fundat, el 1038, pel matrimoni format per Guerau de Cabrera i Ermessenda de Montsoriu- renunciant al vescomtat a favor del seu fill Ponç IV de Cabrera. Però el 1347 el rei Pere III el Cerimoniós el reclamà com a conseller. Va prestar ajut militar a la corona per terres aragoneses i valencianes. Un cop mort Ponç IV (el 1349), el vescomtat de Cabrera passà al seu germà Bernat III. En tota aquella època Bernat II –el nostre personatge- continuà mantenint una estreta col·laboració amb el rei fins a l’extrem que aquest li recomanà, del 1350 al 1354, la cura del seu fill, el futur rei Joan I el Caçador. Bernat II dirigí expedicions a Sardenya, el 1353 i 1354, i es distingí en la presa de l’Alguer. El 1354 redactà les Ordinacions del fet de la mar, amb les quals organitzà la marina catalana, tota una potència del moment. Els serveis militars i diplomàtics a favor de la corona van continuar durant la guerra contra Pere el Cruel de Castella. Va combatre, per ordre del seu rei –juntament amb Pere I de Castella- contra els sarrains de Granada i en l’acció, terrestre i marítima, contra Gibraltar. 
Però les divisions sorgides entre els nobles –descontents per la llarga durada de la guerra dels Dos Peres i enfrontats en dos bàndols encapçalats, respectivament, pel seu fill Bernat III i per l’Infant Ramon Berenguer- van fer que el rei Pere III, instigat pel rei de Navarra i Enric de Trastàmara, s’enemistés amb Bernat II i li demanés una justificació. Caigut en desgràcia deixà la cort i, davant el perill, es refugià al castell de Montsoriu. El 1364 abandonà aquest resguard i fugí a Navarra on, el rei Carles el va fer presoner. Sotmès a un procés injust –acusat de traïció per la mateixa reina Elionor de Sicília que havia apostat, decididament, pel seu fill Joan- amb nombroses aparences de culpabilitat contra Bernat II i el seu fill Bernat III en determinaren l’execució, el 26 de juliol de 1364 –als seixanta-sis anys d’edat- a Saragossa. La condemna implicà també la confiscació de tots els seus béns i del patrimoni del seu fill Bernat III. Per venjar la mort del seu pare, Bernat III –que se salvà de la mort gràcies al fet de ser, en aquells moments, presoner a Castella- s’alià amb els enemics de Pere el Cerimoniós (fins i tot amb els castellans, participant en la batalla naval de Cartagena). Després de diversos conflictes amb el rei de Castella es va comprometre, de nou, a lluitar en favor de la seva pròpia causa. Tornà a Montsoriu, on hi tenia la mare, i des del castell estant rebel·là contra el rei Pere III els seus dominis -que havien anat des de la muntanya (la Vall d’en Bas, el Cabrerès i Osona), fins al mar (les conques del Ter i la Tordera)-. Per aquest motiu el castell de Montsoriu va ser assetjat pel rei Pere III, en diverses ocasions, entre els anys 1366 i 1371. Les tropes reial no aconseguiren mai sotmetre el castell, que només ho va ser –el 1371- per concòrdia entre el mateix rei i Bernat IV, fill de Bernat III que ja havia mort –al costat d’Enric de Trastàmara a la batalla de Tordehumos- l’any 1368. Bernat IV aconseguí, amb el pas dels anys, la restitució de part dels bens confiscats pel rei al seu pare: el 1373 el vescomtat de Cabrera i el 1381 el de Bas.