divendres, 2 de novembre de 2012

CRIDA A LA 31ena SORTIDA XINO-XANO




PUJADA (I BAIXADA, CLAR) A LA MOLA DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

(Amb aquesta sortida es compleixen 3 anys de les nostres excursions mensuals)

Data.- Dijous 8 de novembre del 2012.

Tipus d'itinerari.- Pujada a La Mola (1.104 m. d’alçada) punt culminant del Massís de Sant Llorenç del Munt. Farem l’ascensió per la seva vessant occidental, amb bones vistes sobre la vall que forma la Riera de les Arenes amb la Serra de l’Obac com a teló de fons. Un cop al cim, si el dia hi ajuda, tindrem un insuperable panorama –als quatre vents- sobre el Vallès Occidental i bona part dels cims de l’entorn (una taula d’orientació permet situar cada un dels indrets). Podrem visitar també el Monestir, carregat d’història, i l’exposició permanent que s’hi exposa (feiners de 10 a 16 h). Pujarem i baixarem pel mateix itinerari.

Recorregut i dificultat.- El recorregut total és d’ uns 8 quilòmetres i el temps estimat per a fer-lo, sense parades, d’ unes 3 hores. El desnivell acumulat és de +/- 426 m. La dificultat de la sortida és baixa (cal tenir en compte, no obstant, el desnivell que al fer-se en un recorregut llarg és, però, relativament suau).

PUNTS DEL RECORREGUT:
  • Aparcament de Can Robert.
  • Can Pobla.
  • Roca Colom.
  • Hort dels Monjos.
  • Cim de La Mola i Monestir de Sant Llorenç del Munt.
Baixada desfent el mateix camí.

Dinar.- El dinar el farem, un cop acabada l'excursió, al restaurant “Cavall Bernat” http://cavallbernat.cat  Avinguda Rocafort s/nº (Urbanització Cavall Bernat - Can Marcet), telèfon 93 787 06 69, de Matadepera. El preu del menú (20 primers, 20 segons, 20 postres –a escollir-ne un de cada- , pa i begudes) és de  15,50 euros (IVA inclòs).

Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Cal pensar, com ja és tradicional , que –si poden venir- en Llorenç i l’Antonio portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena les olives, els Serena/Bosch la llet i el cafè i en Carles les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre.  
Roba, calçat adequat al temps i recorregut i bastons (qui vulgui). No oblideu, barrets i protecció solar i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.

Lloc i hora de trobada.- En aquesta ocasió l’aproximació al lloc de la caminada la farem amb cotxes. L’ hora de trobada, per als companys/es que surtin de Barcelona, serà a les 8h 15’ als respectius punts de recollida: Davant del nou Hospital de Sant Pau i Travessera/Lepant (els propers dies, per internet, anirem quedant per tal d'optimitzar la máxima utilització dels respectius cotxes -pareu atenció als correus electrònics-). Els companys i companya del Maresme –si poden venir- ja quedaran a l’hora i lloc que els convingui. Coincidirem tots, entre les 8h 30’ i 8h 45’, a la primera benzinera que hi ha a l’autovia que va a Sabadell i Terrassa, poc abans d’arribar a Ripollet-Cerdanyola.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins el matí del dimecres 7 de novembre, trucant o escrivint un correu a en Carles, el company que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de coordinar el transport i confirmar, al restaurant, el nombre de comensals que serem a dinar.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 31ena XXR




















El proper dijous esperem un sostre de núvols alts amb clarianes a migdia, no hi ha risc de pluges, però recomano prendre la capalina per si m'equivoco.
El vent serà fluixet de força 1 al matí de tramontana que anirà rotant cap a migjorn a la tarda. La temperatura seguirà el curs de les hores, és a dir, 8º C a l'hora de sortir (8:15) i 16º a l'hora de dinar (16:30).
Demà dimecres al vespre faré una actualització si hi ha qualsevol novetat atmosfèrica.

Això és tot amics!!
J.M.

ACTUALITZACIÓ A LES 17:00 DE DIMECRES

No hi han novetats significatives. En tot cas pot ser que les clarianes seran més abundoses i arribaran més d'hora. Si cap a dos quarts de dotze canvia el vent voldrà dir que el pronòstic s'acomplirà del tot.

Com sempre: NO S'ADMETEN RECLAMACIONS.
J.M.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

CRÒNICA DE LA SORTIDA DE TARDOR 2012




PER LES TERRES ALTES DEL CARDENER (El Solsonès)

Que curt s’ha fet el cap de setmana !!!. I això que ens han obligat a afegir-hi una hora més !!!.  Tenim la sensació que ens han quedat molts llocs i coses per a veure i per a fer: visitar, amb temps, Solsona; recórrer la Ribera Salada i el congost del Clop; remuntar la vall de l’Aigua de Valls, fins al Pont Cabradiç i el Molí d’en Güells; enfilar-nos cap a la Serra de Busa i la presó de El Capolatell; veure de més a prop i per “dins” Els Llengots i la Serra dels Basters; arribar-nos, ja al límit amb el Berguedà, fins a l’antic veïnat de la Font del Pi sota l’impressionant paret del Cap de la Gallina Pelada;  ... anar, amb més temps, a “caçar” bolets (aquest cap de setmana que, deien, n’hi havien tants)...
 
 
Si, segur que pels voltants de Sant Llorenç de Morunys i les altes valls del Cardener, ens hem deixar molts paratges i “feina” per a fer. Però tenim clar (així ho hem anat repetint aquests dies) que tindrem de tornar-hi. Ja ens hem compromès a fer una Sortida Xino-Xano fins El Capolatell...
 

Amb tot, no tenim l’ impressió de que hàgim perdut el temps, tot el contrari. Comprovem-ho:

Divendres 26 d’octubre.- A mesura que anem arribant (alguns,casualment, ens hem trobat pel camí i hem dinat plegats a Berga), els de l’Hostal de Les Fonts del Cardener, ens han anat hostatjant a les habitacions. Uns espais prou amplis i molt correctes.

Quan ja som una bona colla, anem a fer la visita a les Fonts del Cardener que tenim gairebé a tocar. Amb les pluges d’aquests darrers dies (i les d’avui tot i que ara, sembla, que el temps vol millorar...), l’aigua surt per tot arreu: pels brocs, per sota les penyes, pels sobreeixidors, pels torrents dels costats... el lloc està condicionat, amb taules, bancs i barbacoes per a fer-hi àpats i tiberis i coincidim en el comentari de que, a l’estiu, deu ser un indret ben fresc i agradable.
 
 
 
Com que encara es clar i tenim prou temps, decidim continuar la passejada fins al  nucli, més urbanitzat, del poble de La Coma on, ja us ho podeu imaginar, hi ha l’església, les escoles, un nou edifici municipal -que inclou la piscina, l’oficina de turisme, algunes entitats (com el Club Excursionista)  i d’altres dependències-, la plaça –amb uns bancs (de seure, no dels altres...) i un arbre per a fer-hi ombra- i unes poques cases i carrers. Tot molt polit i “endreçat”, que diria en Josep Maria.
 
 
Quan ja comença a fosquejar retornem a l’Hostal, arriben d’altres companys i companyes i, ben repapats a la sala d’estar esperem als que –per raó de feina o d’altres obligacions- han tingut de sortir més tard de Barcelona.

A les 21 hores, puntuals, entrem al menjador per a sopar-hi: la cosa pinta molt be, diversitat de plats, molt ben presentats i –el que compta- ben elaborats i bons. Aquesta és la tònica del lloc pel que respecta al menjar. Del tot recomanable.
 

Després de sopar, toca fer l’ “assemblea” informativa sobre la Sortida. En Llorenç, el coordinador de la mateixa, fa un detallat repàs del programa previst obrint la possibilitat de, en funció de les circumstàncies meteorològiques o els desitjos dels presents, fer-hi alguna modificació. Els més “boletaires” suggereixen –sense alterar, però, el pla de visites- aprofitar les curtes caminades, en llocs boscosos, per a intentar arreplegar algun bolet. Així es procurarà fer i a dormir, que demà tenim feina.

 

Dissabte 27 d’octubre.-

Primera excursió. Després d’esmorzar, remuntem la vall aigües amunt. La carretera va pujant pel mig de prats, boscos, camps i masies en direcció al Coll de Port. A mesura que anem guanyant alçada el panorama es va obrint mostrant-nos tot un ventall de colors –verds, grocs, marrons, vermells,...-  i paisatges –valls i muntanyes, torrents i rierols, prats i arbredes, boires i núvols,...- que ens obliguen, en aquesta poc transitada carretera, a anar parant per a fer fotografies.

 
 
Arribem dalt del Coll de Port (1.670 m). En aquest lloc de pas entre les comarques del Solsonès i l’Alt Urgell i, més concretament, entre la vall de Lord i la de Tuixén-La Vansa, hi ha un bar-restaurant-refugi, un petit monument amb la figura d’un isard i una bona vista sobre les valls i serralades de l’Alt Urgell (la vall del riu La Vansa, els pobles de Fórnols i Tuixén, el Puig Galliner, els Cloterons, la Serra del Boixeder i, al fons, la Serra del Cadí). Fem una petita passejada –per allò d’intentar trobar algun bolet-, per la cara nord de la Serra de la Sella (a la dreta del coll mirant cap a l’Alt Urgell). El camí passa pel mig d’un humit bosc i, a mesura que anem avançant la visió sobre la vall es va ampliant, anem passejant fins que, als nostres peus, veiem –com el racó d’un Pessebre- una petita vall i el poblet de Tuixén. Badem una estona, fem fotografies i decidim retornar de nou al Coll de Port per a continuar la ruta. De bolets, rés de rés (que valgués la pena) “massa humit...”, diuen els experts de la colla.

 
 
Desfem camí, per la mateixa carretera per on hem pujat, fins agafar un trencant que porta a El Port de Comte. Anem pujant suament per les rases que, baixant del cim més alt de la serra -El Pedró dels Quatre Batlles (2.383 m)-  miren a llevant i a migjorn. Passem per discretes i poc agressives zones urbanitzades –amb moltes boniques cases de fusta- i algun hotel que, entre les pistes, hi ha en aquesta Estació d’Esquí.
 
La nostra propera etapa és el Coll de Jou (1.462 m). Fem una breu parada per a veure, consternats, un bon grapat de boletaires amb els cistells força plens. Seguim fins a la zona de lleure –també amb taules i barbacoes- del Tossal de la Creu del Codó, on hi deixem els cotxes. Ara cal anar caminant, uns 20 minuts, fins el Mirador de la Creu del Codó (1.509 m). Els qui s’han “picat” amb això dels bolets, no ho fan pel camí sinó pel mig d’un bosc de pins (n’aconsegueixen arreplegar alguns, però està vist que avui no és el seu dia..., els perden pel cul –foradat- del cistell !!!). Un cop som al mirador, els qui caiem de cul som tots plegats... quin panorama !!!. Som dalt d’un veritable balcó sobre la vall, les muntanyes que l’envolten i bona part de la Catalunya central: Sant Llorenç i el pantà de la Llosa del Cavall; la Mola de Lord (on hi anirem aquesta tarda); el Tossal de Vall-llonga, Els Llengots, amb les seves afilades crestes o llengües; la Serra de Busa, amb el Capolat en primer terme i el seu punt més alt El Cogul; les serres dels Bastets, de Guixers i del Verd i, a la nostra esquena, El Port del Comte amb el Puig de les Morreres (amb una mena de panell-repetidor que ens ha cridat l’atenció durant tot el camí) en primer terme.  Al fons, per damunt i mig amagat per un mar de núvols, la silueta inequívoca de Montserrat i, algú a dit descobrir-hi, la de Sant Llorenç del Munt. El lloc mereix estar-hi una estona, hi fem un bon grapat de fotografies, fins i tot, l’”oficial” de la Sortida.

 
 
 
Retornem als cotxes, al Coll de Jou i des d’allà a Sant Llorenç de Morunys. Tenim temps per a donar un tom pels carrers i places de la vila i per a visitar, amb  deteniment, els seus edificis mes notables. De tots aquests en destaca l’església parroquial (amb un retaule i l’orgue barrocs) i el claustre renaixentista, restes de l’antic monestir existent ja al segle XI i molt reformat entre els segles XVI i el XVIII. L’any 1823, durant la guerra carlina, tota la població va ser saquejada i incendiada completament pels liberals. La tingueren de refer de nou, per això hi queden ben poques restes –senceres-  de períodes anteriors.

 
 
Aprofitem per a comprar bolets, embotits, pèsols negres, mel, coca i –aprofitant les ofertes- alguna peça de roba a un preu molt favorable. Com qualsevol dissabte a Barcelona !!.

 
Comencem a tenir gana i son quarts de dues, per tant retornem a l’Hostal Les Fons del Cardener per a dinar-hi.

 
Segona excursió.- Passem, de nou, per Sant Llorenç de Morunys per agafar, pràcticament a la sortida de la població en direcció al Coll de Jou, un trencall on un indicador assenyala cap al Santuari de Lord.
Al poc ens aturem davant l’esglesieta romànica, del segle XI, de Sant Serni del Grau (1.045 m) situada a tocar del camí i en un indret molt agradable. La trobem oberta (normalment no ho està) pel fet que un veí hi ha anat per a una feina puntual. En podem visitar l’interior i fotografiar-ne els detalls. Tot un luxe. A més aquest amable vilatà ens en comenta alguna característica i curiositat.

 
Continuem la ruta cap a la Mola de Lord. S’ha girat un fort vent que s’emporta els núvols però que ens pot dificultar -ens adverteix el veí que hem trobat a Sant Serni- l’estada dalt la Mola. La pista asfaltada, travessa per un túnel (la “Roca Foradada”) de més de 60 m de longitud, un contrafort rocós que uneix el Tossal de la Creu del Codó  amb el Tossal de Vall-llonga i que, a la boca sud, dona a una petita vall encarada a l’embassament de la Llosa del Cavall. Després d’uns 3 km, deixem els cotxes en una petita zona d’aparcament on hi podem veure també un petit telefèric –que encara conserva el torn manual- per a pujar provisions fins al Santuari. Aquí comença el camí -empedrat- d’accés a la Mola, que va seguint les XIV estacions del viacrucis. El pugem, amb esforç i entusiasme, acompanyant els bufets del vent amb els nostres.
Quan som dalt (1.189 m) hi veiem la capelleta de Sant Pere Màrtir, l’estació superior del telefèric i un vell canó record de les guerres en aquest indret. El vent, fort i fred, aquí es fa notar i ens afanyem a arrecerar-nos pel camí –protegit per una petita elevació del terreny- que, pel mig d’un agradable bosc de pins, baixa fins al Santuari de la Mare de Déu de Lord (1.146 m) habitat permanentment per una comunitat de monjos.

 
 
Trobem la porta de l’església oberta (si no ho està, cal demanar la clau als monjos) i visitem el temple. Al llarg del temps n'hi ha hagut quatre, de temples. El primer preromànic; el segon, més gran, del segle XV; el tercer, amb tres naus, va ser edificat l’any 1774 i cremat totalment, el 1835, durant la primera guerra carlina i el quart i actual, va ser inaugurat el 1870. És d’estil neoclàssic. Al cambril hi podem veure l’ imatge de la Verge, una talla de fusta del segle XIII, que miraculosament ha sobreviscut a totes aquestes adversitats.
 
 
 
Ens passegem per l’exterior, on podem veure el nou edifici destinat a residència de religioses. La vista sobre les serres de Busa i la de Bastets i sobre les aigües de l’embassament de la Llosa del Cavall i la vall del Cardener és imponent. L’ indret i els seu entorn conviden, certament, a la meditació.

 

 
 
 
Desfem el camí i al passar per Sant Llorenç de Morunys decidim fer una mica de temps per al sopar, tot comentant la jornada al voltant d’unes cerveses i resguardar-nos del gelat vent. El local triat te un nom molt apropiat per als ossos i osses grisos: “El Cau”.


Sopem, veiem el partit del Barça –que guanya per 5 a 0- i, després d’ endarrerir una hora els rellotges (per allò de l’estalvi energètic), ens en anem a dormir.
 


Diumenge 28 d’octubre.-

Tercera excursió.-  El dia, segurament gràcies al vent d’ahir, s’aixeca assolellat i completament seré. Després d’esmorzar ens acomiadem de l’Hostal agraint, al Sr. Josep i a la seva família, l’acolliment.

 
Per la nova carretera que, vorejant i passant per damunt de la presa de l’embassament de la Llosa del Cavall i pel Coll d’ Arques porta a Solsona, ens arribem fins a Olius.  És del tot recomanable la visita a les dues sorprenents joies que hi ha en aquest petit nucli rural: la cripta romànica de l’església de Sant Esteve (del segle XI) i el cementiri modernista, d’estil gaudinià, projectat l’any 1916 per l’arquitecte Bernardí Martorell, petit i recollit, amb uns elements arquitectònics integrats amb una perfecte simbiosi amb les grans roques i l’entorn natural que els envolta. A l’església parroquial, un bonic exemplar del romànic llombard, ens ha ates i fet de guia un veí de “la casa blanca” que hi ha al costat. Les seves amables i erudites explicacions amb detalls i anècdotes del lloc, han fet molt interessant i amena la visita. Quanta gent anònima hi ha arreu del país que, desinteressadament i només per amor a allò que els envolta, fan una gran i important tasca !!!. Moltes gràcies, senyor de “la casa blanca” i que per molts anys pugui seguir fent aquest servei als qui, encuriosits, s’aturin a Olius.

 
Continuem. Passem, sense aturar-nos, per Navès on veiem l’església de Santa Margarida –del segle XVII amb elements preromànics, romànics i barrocs- i l’edifici de l’Ajuntament, construït al costat. Com a la major part del Solsonès, aquest dos “poders”: el religiós i el civil, constitueixen el nucli principal del municipi, amb un poblament de masies molt disperses.

Seguim carretera de Berga enllà fins arribar al desviament que indica cap a Sant Pere de Graudescales. La carretera, una pista asfaltada, es va enfilant suaument seguint el curs del riu Aigua d’Ora. Quan portem uns pocs quilòmetres albirem, davant nostre, la imponent serra de Busa (1)

 
Aviat arribem al punt on hi ha un petit monument al comte Guifré el Pilós. Diu la tradició que la Vall d’Ora, l’any 897, va ser escenari d’un dels combats entre les tropes musulmanes de Llop Ibn Muhàmmad –senyor de Lleida- i les d’en Guifré I “el Pelós” –comte d’Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona-. Cal recordar que ambdós bàndols, a l’època, efectuaven incursions de saqueig –ràtzies- en els dominis del contrari. En la topada, en Guifré va ser malferit i segons la llegenda, és amb la sang d’aquesta ferida que el rei franc Carles “el Calb”, sucant-hi la mà, dibuixà damunt l’escut daurat d’en Guifré les quatre barres catalanes. Hi fem un bon reguitzell de fotografies i continuem (a partir d'aquí la pista ja no està asfaltada) fins al final de la vall on hi ha l’església de Sant Pere de Graudescales l’únic edifici que en resta del primitiu monestir del segle X, tot i que el monument que veiem és del segles XI-XII (2). El trobem obert i aprofitem per a fotografiar-ne forces detalls. El paratge on hi ha aquesta joia del romànic català i l’entorn que l’envolta és encisador.

 
 
Desfem el camí i, com anem molt be de temps, ens aturem de nou davant del monument al comte Guifré. En aquest lloc hi ha, també, dins el que era l’escola rural de la vall, l’ Ecomuseu de la Vall d’Ora que trobem tancat (cal concertar prèviament la visita). Passat aquest edifici, completament restaurat, hi ha el pont medieval de dos arcs que travessa el riu i a l’altre costat la serradora, on es feien les bigues i les llates, els taulons i les posts per a obrar cases i coberts, una bona relíquia de l’arqueologia industrial i rural. En Llorenç, que és de l’ofici i d’això en sap força, ens en explica els detalls. Gairebé al costat de la serradora, aigües avall, hi trobem el Molí de Ca l’Ambròs (3).

 
 
 
 
Retornem fins la carretera que va de Solsona a Berga, per a dirigir-nos fins aquesta primera ciutat on tenim reservat el dinar al restaurant “La Cabana d’en Gelí”. El lloc és molt agradable i el menjar –i el preu- molt correcte. Dinem, prenem els cafès, riem i, quan ja estem cansats de fer gresca, ens acomiadem fins la propera trobada.

 
 
 
Ens queda, només, agrair a en Llorenç -i a tots aquells que hi han col·laborat- la feina feta. I a tots i a totes, la vostra assistència i bon rotllo.

Una abraçada i fins la propera !!!.

 

NOTES.-

1.- Permeteu-nos extendre’ns, una mica, sobre aquest lloc. La serra de Busa es troba al municipi de Navès, al costat de la serra dels Bastets, i està formada per parets de formes montserratines. El punt més elevat és el cim del Cogul, amb uns 1.526 m sobre el nivell del mar. Els materials més tous han facilitat l'erosió a les valls que l’envolten, deixant totalment aïllat l'altiplà, enlairat a una alçada d'uns 1.300 metres sobre el nivell del mar i amb unes parets d’entre 500 a 700 m per damunt de les fondalades immediates
Aquest ampli altiplà, anomenat el Pla de Busa, tallat per tots costats per altres cingleres, s'estén des de la Vall d'Ora a llevant fins a la del Cardener a ponent, tenint al nord la Vall de Lord. Aquest pla és una illa natural sobre els penyals de la serra de Busa on destaca la magnífica vista panoràmica, amb la casa Rial al mig del pla i l'església parroquial de Sant Cristòfol.
El caràcter aïllat i inexpugnable d'aquest indret justifica la seva utilització com a camp d'instrucció militar durant la Guerra del Francès (1.808-1.814). El tinent coronel solsoní Francesc Xavier de Cabanes proposà al capità general de Catalunya, Lluis Lacy, la utilització de Busa com a campament i segura rereguarda. Es van fortificar els punts més febles i es construïren un miler de casetes de fusta per a l'allotjament dels resistents. Busa va ser, després de Cadis, el primer indret d'Espanya en proclamar la Constitució de 1812, en un acte al qual assistiren uns 8.000 soldats.
A l'extrem nord-occidental del pla destaca el Capolatell, més conegut com "la presó", amb motiu del seu ús per aquest fi durant aquesta guerra. Els presoners eren deixats “a la seva sort”, dins “la presó”, fent-los passar per una passera o pont de fusta que era retirat tot seguit (actualment aquest pas és fix i de ferro). La tradició afirma que,  molts presoners francesos desesperats, es llençaven al buit al crit Mourir à Busa et resurgir à Paris (Morir a Busa i ressorgir a París).

2.- El temple és d'una sola nau, amb planta de creu llatina es construí, sobre un d’anterior, els segles XI-XII. La nau i el transsepte són coberts amb voltes de canó de mig punt, d'igual alçada i perpendiculars l'una amb l'altra. Al creuer, sobre els arcs de reforç, s'alça la cúpula damunt de trompes. El llevant de la nau és acabat amb un absis i als dos braços del transsepte hi ha les corresponents absidioles. Té dos portals: un als peus de la nau (que comunicava amb el recinte monàstic) i l'altre, de petites dimensions, al transsepte sud (per on nosaltres hem accedit a l'interior) que devia constituir el principal accés al temple des de l'exterior. Hi ha una finestra cruciforme a ponent i tres a l' absis major, una és al mig i les altres a cada costat. També tenen finestres les absidioles, els caps del transsepte i la nau, una a cada costat. Totes són de doble esqueixada i ampit horitzontal. Els absis presenten una decoració amb faixes d'arcuacions sense lesenes. La cúpula, que exteriorment forma un cimbori vuitavat sobre un cos prismàtic de base quadrada corresponent a les trompes de dins, al cim té una obertura circular aixoplugada per un arc que sobresurt de la teulada.
Als anys 60 es restaurà l'església i s'estudiaren les ruïnes del monestir. Als anys 80 hi hagué una nova restauració molt acurada, es van eliminar les restes de construccions annexes (el monestir) que enlletgien el conjunt i mig l'amagaven. L’edifici està declarat Be Cultural d’Interès Nacional

3.- L’aprofitament de l’energia hidràulica per moure molins i serradores és antiquíssima. En documents del segle XII, escrits en llatí, ja es parla dels “molendini” situats a la Vall d’Ora moguts per l’aigua del riu Aigua d’ Ora, que eren feudataris del monestir de Sant Pere de Graudescales, i que degueren ésser impulsats i renovats pels monjos benedictins, sent com unes petites indústries que donaven vida a la gent que habitava aquesta zona. A la Vall d'Ora hi trobem els molins fariners de Cal Guirre, Ca l’Ambròs i Molí Vell de Canaleta. Aquests molins solien tenir també serradora i ferreries annexes.


Text:Pep 

Fotografies: Joan Miquel, Enric, Maribel/Pep, Montserrat.
 

DADES ESPORTIVO-XIXOXANAIRES (Aportació d’en Joan Miquel i els seus equips tècnics)

Divendres:
Passejada (fora de programa).-
·         A les Fonts del Cardener i al poble de La Coma: Recorregut  2, 5 km. Temps, amb aturades incloses, 1h 40’.
 
Dissabte:
Primera excursió.-
·         Caminada pel Coll de Port: Recorregut 1,25 km. Temps, amb aturades, 50’.
·         Caminada fins el Mirador de la Creu de Codó: Recorregut 2,25 km. Temps, amb aturades (aquí hi estiguérem una bona estona), 1 h 20’ (de recorregut, 50’).
Segona excursió.-
·         Pujada a la Mola i Santuari de Lord: Recorregut 4 km. Temps, amb aturades, 1h 30’.

No considerem, la passejada per Sant Llorenç de Morunys. Tot i que, segurament, devíem fer-hi uns 2 km de recorregut.

En conjunt, tenint en compte el total dels diferents recorreguts i el temps emprat, és com si haguéssim fet una Xino-Xano de 7,5 o 9,5 km km (si hi sumem la passejada urbana). No està gens malament !!!.