 |
| El darrera del Santuari dels Munts vist des del Mirador que hi ha al cim |
PASSEJADA, SOTA LA PLUJA, PELS VOLTANTS DE
SANT BOI DEL LLUÇANÈS
(El Vilar, el Roure de la Senyora i el Santuari dels Munts)
Gairebé sempre, a les sortides xino-xano, hem ensopegat bon temps. Per bon temps vull dir -malgrat que l’aigua sempre és un bé necessari- que no ens ha plogut. En aquesta ocasió, però, ha estat diferent.
Ja feia dies que els homes i les dones del temps, per la televisió i la radio, anunciaven que el dia de l’excursió tindríem pluja i forces ràfegues de vent. Ho han encertat.
De bon matí, quan ens hem aixecat, el primer que hem fet és mirar per la finestra si estava plovent... no ho feia, però aquesta nit si que el vent a bufat fort. El cel estava ennuvolat però d’aigua no en deixava caure... Ahir al vespre, al final del Telenotícies, van dir que per la zona on nosaltres anàvem, potser, els xàfecs hi arribarien al migdia... Encara estarem de sort, vaig pensar, com en d’altres ocasions, veurem ploure mentre dinem....
A l’hora convinguda, tres quarts de vuit, dotze excursionistes -valents/es i eixerits/des- i quatre cotxes ja estàvem al punt de sortida de Barcelona, al xamfrà de Travessera de Gràcia amb Lepant. Quatre xino-xaners (dos nois i dues noies) més, acudiran a Sant Boi de Lluçanès directament, amb els respectius cotxes, des de casa seva.
Pel camí -millor dit, per l’autovia i la carretera- tot i que amb el cel tapat i algun núvol baix a les muntanyes, no ens ha plogut. «Allà, al Collsacabra i cap el Puigsacalm, en aquest moment hi està ploguen fort... mireu quina cortina d’aigua» a comentat un dels que, en el coneixement del país i la meteorologia, hi entén més.
Més o menys a l’hora prevista, un quart abans de les deu, arribem -després de deixar la Plana de Vic i enfilar-nos a l’altiplà del Lluçanès- tot passant per un bonic paisatge de boscos i prats amb vaques i cavalls pasturant, a Sant Boi de Lluçanès. Un dels cotxes que hi acudia directament ja ens hi espera, l’altre l’hem trobat pel camí. Aparquem, a tocar de Cal Met, en un espai d’aparcament que hi ha al passeig que surt de la Plaça Nova. Mentre baixem dels cotxes, comença a ploure.
L’esmorzar.- Teníem previst esmorzar al relativament proper, Roure de la Senyora, als afores del poble. Però ploguen, ho deixem córrer i -sense ni tant sols tenir temps de comentar-ho- ens afegim als companys que ja son als porxos de Cal Met disposats a entrar-hi per a esmorzar sota cobert.
Ens donem a conèixer com la colla que, avui, hi tenim encomanat el dinar i que, per cert, vist el dia de pluja que ens fa i les poques ganes de mullar-nos que tenim, demanem poder fer-lo una hora abans del que inicialment havíem quedat: Si pot ser, ho farem a la una del migdia. Hi estan d’acord.
Ens entaulem, gairebé ocupant totes les taules que tenen a l’entrada, davant i al costat de la barra del bar. Demanem algunes cerveses, cafès amb llet, tallats o cafès per acompanyar els entrepans que portem i -a cobert de la pluja- esmorzem. Avui, clar, hem prescindit de la bota amb vi, les olives i les altres llaminadures...
Una passejada una mica especial.- Un cop esmorzats, com que continua plovent, ens equipem amb les capelines, impermeables i paraigües que, a la vista de les previsions del temps, ja portàvem i ens dirigim pel passeig i algun carrer amb noves construccions del que, sembla, una urbanització a tocar del poble, cap a la gran casa pairal de «El Vilar» que ja hem vist des de lluny.
No repetirem aquí les principals característiques i la historia d’aquesta gran, important i senyorial casa (ho podeu llegir, si us ve de gust, a la CRIDA d’aquesta sortida: https://clanosgris.blogspot.com/2023/10/crida-la-125ena-sortida-xino-xano.html).
Quan hi som davant, aprofitem que el gran i treballat portal que dona accés al recinte està obert, per a veure’n -des de l’exterior- alguns dels elements característics d’aquest gran casal: El que, al seu dia, degué ser un cuidat i ombrejat jardí, l’entrada i el gran espai per als carruatges als baixos del mas, alguns detalls arquitectònics -com les gàrgoles amb motius animals de sota la teulada-, alguns dels coberts, la masoveria i els magatzems auxiliars, la capella de la Mare de Déu del Roser -a l’angle NO de la casa-...
Sortim del recinte clos i continuem, passant pel costat d’alguns camps, on hi pasturen cavalls, que son la delícia de la Conxita, la nostra entusiasta amant de gairebé tots els animalons que «fan bonic» -ens donen llet i carn- i guarneixen aquests paisatges «pastorils».
Quan, una mica més amunt arribem a una cruïlla de camins ja veiem, a l’altre costat d’un camp, l’«esquelet» amb les llargues branques i algunes (poques) fulles del Roure de la Senyora.
Passem a tocar d’un petit turó on, al capdamunt, hi ha el petit Oratori o Pedró de Sant Isidre. Alguns hi pugem. Segons diu una placa que hi ha al Pedró aquest va ser erigit, el 15 de maig del 1947 -festivitat de Sant Isidre-, pel qui llavors era el propietari de El Vilar i alcalde de Sant Boi de Lluçanès: J.V.P. -hi posa- el «Sr. Pepito» segons hem llegit l’anomenaven al poble.
 |
| SANT ISIDRE LLAURADOR SIAU NOSTRA LLUM, PROTECTOR I GUIA. J.V.P. 15-5-47 |
Arribem al Roure de la Senyora. Majestuós. Moltes de les seves llargues branques, tot i que ja som entrats a la tardor, les veiem despullades de fulles, el roure està "calb".... Senyal de que ja es vellet o potser ha passat alguna malaltia. Tot i això el seu gruixut tronc i la gran capçana impressionen. Solidaris -tots, una mica menys que ell, tenim una certa l’edat- confiem i desitgem que se'n surti i, si hi tornem un altre cop (que ho intentarem), tant de bo el trobem millorat, i, encara, ben viu i ferm.
Hi fem un munt de fotografies.
Continua plovent. La majoria (els i les 10 més «canyers») decideixen continuar l’excursió -d’uns 3 km i uns 210 m de desnivell més-, que teníem prevista, pujant -per les Costes del Vilar i el Pedró de l’Àngel de la Guarda- fins dalt del Serrat de la Pinassa i la carena on hi ha el cim i el Santuari dels Munts (1.058 m d’alt).
 |
| La pista-camí, per a pujar a peu, al Santuari dels Munts |
 |
| Panorama a mig camí del Santuari |
 |
| "Ja tenim el Santuari a tocar... !!!" |
Els altres sis retornem cap el poble on mirarem de fer-hi una mica de turisme. Tres, però, amb tres vehicles pugem -per la pista asfaltada que hi porta- fins al Santuari dels Munts, per a intentar (si el temps ens deixa) veure’n el panorama i retornar -recollint els valents caminadors i caminadores que hi han pujat a peu- fins a Cal Met per a dinar.
Visitem el santuari, refugiant-nos de la pluja -que no ens ha deixat en tot el matí- sota el gran atri o porxo que hi ha. a l'entrada, al final d’una escalinata de pedra i, ja dins del temple, des de la reixa que -fora de les dates on hi ha més concurrència- impedeix l'accés al recinte sagrat, en contemplem l’interior i el cambril on hi ha la Mare de Déu dels Munts.
Tot i que no se'n ha trobat cap evidència, històrica o arqueològica, alguns estudiosos creuen que els Munts podia haver sigut un estratègic lloc de talaia o defensa en temps de la Reconquesta. L’actual església és una construcció relativament moderna, erigida l’any 1695, en substitució d’una capella més modesta, probablement d’estil romànic. Les primeres referencies documentals son de l’any 1170 quan es parla de l'existència d’un temple dedicat a Santa Maria del Mont, que més endavant rebria diferents llegats de feligresos de la comarca, com la donació testamentària de Maria de Vila-rasa de l’any 1227. La devoció augmentà amb la creació, l’any 1335, d’una Confraria de fidels als voltants de la Mare de Déu. El segle XVII va ser de gran esplendor pel Santuari, doncs l’any 1679 el papa Innocenci XI revitalitzà la Confraria i el 1695 es començà a edificar el nou temple que conformà el santuari actual. En destaca, també, el portal d’accés al temple bisellat amb brancals i llinda de pedra picada amb la data de l’any 1700 (segurament aquest any assenyala l’acabament de les obres) i el rosetó de forma octogonal obert al centre de la façana, així com el campanar que té una alçària de 15 metres.
Cada any, pel Dilluns de Pasqua, s’hi celebra l’Aplec dels Munts.
Aixoplugats dins l'atri, ens fem algunes fotos del grup que (no us enganyem, la majoria a peu però 3 amb el cotxe...) han pujat al Santuari dels Munts.
Providencialment, tot i que gairebé tota l’estona ha estat plovent, el fort vent s’ha emportat durant una curta estona les boires i, des del mirador que hi ha darrera el Santuari -on hi ha el vèrtex geodèsic que n’assenyala el punt més alt-, hem pogut veure algunes vistes dels panorames que teníem més propers: Les valls i muntanyes que envolten aquesta part alta del Ter, Santa Maria i Sant Quirze de Besora, Corbatera i Sant Agustí de Lluçanès i les serres de Sovelles i dels Bufadors, mig amagades pels núvols.
El dinar.- A tres quarts d’una ja som tots a Cal Met. Ha deixat de ploure fort i, només de tant en tant, cauen algunes gotes. Avui, excepcionalment -ja estem tips d’aigua...- no prenem, doncs, les tradicionals cerveses i entrem dins del menjador on ja ens tenen una llarga taula -«com la dels antics casaments», diem...- parada.
Al poc d'asseure'ns, ja ve una noia -amb uns quants plats a cada braç- portant-nos els entrants: «Qui havia demanat amanida ?» pregunta, desprès portarà els sucs, de tomàquet, préssec, taronja, o pinya,...
l al cap de poc, fa el mateix amb els primers plats: Canelons; paella; verdura de patata i pèsols; truita de patata i ceba; entremès amb pernil, embotits, llonganissa, formatge i ou dur; llenties estofades;... i porta el pa, l’aigua, les ampolles de vi i la gasosa,...
I després, amb els segons: Llom amb crema de ceps, calamars a la malaguenya, filet de lluç a la romana, escalopa, bistec, pollastre a la brasa, cansalada virada,...
Culminem el dinar amb els postres: crema -cremada o sense cremar-, gelats, mató amb mel, fruita,...
I els cafès, -curts, llargs, amb llet o, alguns, amb «gotes»-
Tot força be i a un preu raonable. I molt ben atesos.
Amb els cafès, a arribat l’hora de sortejar -com fen darrerament- el vi de la sortida: El vi Xino-Xano. Avui encetem, però, nou vi -a partir d’ara seran vins de la Cooperativa Sant Josep de Bot (La Terra Alta) que ens proporcionarà en Josep Maria-. També, seguint el suggeriment i la idea d’en Joan Puiggermanal, en farem una etiqueta «personalitzada» amb un nou dibuix i la numeració de cada sortida, una ampolla i un vi, doncs, «de col·leccionista». En aquesta ocasió l’etiqueta l’ha fet la Laia Arisa (a qui agraïm el detall i la feina). Fet el sorteig, la afortunada ha estat la Ruth, que ha estat molt contenta per la seva bona sort. Enhorabona !!!.
 |
| Mira quina sort ha tingut la Ruth... !!! Tots xops d'aigua i ella s'emporta el vi... |
Comiat.- Una mica més aviat que d’altres vegades, ens acomiadem els uns dels altres. La majoria retornant a les respectives llars habituals i d’altres -aprofitant que ja estan a meitat de camí- arribant-se fins alguna de les seves segones residències...
Recordem que el més de desembre (per les nombroses festes de primers i finals de mes), com a l’agost (per les vacances), no farem Sortida Xino-Xano.
Mantingueu-vos, tot i això, atents al Blog, el correu electrònic i el WhatsApp per si -tot i que no ho tenim previst- organitzem alguna cosa.
Continuem en contacte. I, sobretot, cuideu-vos molt !!!.
Una abraçada.
Text.- Pep
Fotografies.- Enric C., Ricard, Rosa, Conxita, Josep F., Joan B. i Pep.
