L'Elena i el Balandrau
Arran del post d’en Pep “Deu
anys de campaments” publicat el 2 de maig en el nostre blog, vaig fer un
comentari el dia 13 demanant ajuda per rememorar una travessa de la que recordo
només l’itinerari Nuria – La Molina.
Doncs bé, no he tingut èxit
en el intent, però heus aquí que en comptes d’això, el Clan ha guanyat un relat
extraordinari ple d’emoció i que be molt a tomb el mateix dia que TV3 emet el
documental “Balandrau, Infern Glaçat”.
L’Elena Iniesta ens ha
tramès les seves emocions d’un dia i una nit que va acabar bé però que podia
haver acabat molt tràgicament. Aquesta és una sortida que va fer al Balandrau
amb el seu germà i en Ferran molt probablement el 1970. És veritat que les
condicions meteorològiques no van ser tant extremes com les varen patir les
víctimes del Balandrau, però el perill va ser el mateix.
Us deixo amb la prosa
inquietant de l’Elena tal qual sense tocar punt ni coma, que vaig rebre ahir
mateix.
<<Bé nois ja m’hi poso
a la feina!
Vam
anar en tren a Ribes de Freser. I la idea era arribar a dormir al refugi de
Coma de Vaca. Però la pujada va ser molt més lenta del que havíem programat
perquè va baixar tant la temperatura que la neu va començar a glaçar-se i
havíem d’anar amb molta més cura.
Després
d’això vàrem decidir que no ens podíem moure de la collada i que hauríem de
passar la nit allà dalt.
Feia
molt, molt de fred i en aquell moment es van posar en marxa tots el
coneixements apresos de revistes, de cròniques muntanyenques, documentals,
xerrades amb els amics sobre supervivència a l’alta muntanya.
Primer
havíem de fer un bon sot on cabéssim els tres, amb un parapet que l’envoltés
per protegir-nos.
A
continuació havíem de posar-nos a sobre
tota la roba que portéssim.
Vam
buidar les motxilles i les vam posar al fons del sot per aïllar –nos en el
possible de la fredor del gel.
Ens vam
ficar allà dins molt molt juntets, a dins dels sacs de dormir. I vam prendre la
decisió de no dormir-nos en tota la nit doncs sabíem que un signe de congelació
era que l’afectat es dormia. Ves a saber les bestieses de que vàrem parlar, les
cançons que vàrem cantar, els acudits que ens vàrem explicar... Una nit és molt
llarga. Tan llarga que mica en mica no vàrem poder evitar la son. Quan no
s’adormia un, s’adormia l’altre. Ens anàvem avisant però al final tots tres vam quedar adormits.
Aquí
he de dir que vaig tenir una d’aquelles vivències que es queden amb tu per tota
la vida.
I
aquesta va ser començar a sentir la llum i la escalfor del sol que sortia sobre
les muntanyes i que ens acaronava. Ens va portar la VIDA ! Quina dolçor, quin agraïment
, quina meravella!!
I
nosaltres allà dalt per sobre les valls, les serralades nevades. I junts els
tres sans i estalvis.
Quan
la neu ja era tova vam baixar cap el Refugi de Coma de Vaca que aleshores era
un lloc de mala mort. Després del fred que ja havíem passat no ens vam veure
amb cor de passar una altra nit en condicions extremes. Així que vam baixar per
les Gorges del Freser fins a Queralbs.
En
aquell moment la nostra sensació era de
d’haver viscut uns altres moments
fantàstics a la muntanya els tres junts. Els tres érem una colla que fèiem molta pinya, que teníem molta
complicitat, moltes ganes d’estar junts i que ens estimàvem. Érem AMICS amb
majúscules. Es clar que amb l’Andreu i el Ferran això no era gens difícil.
EPÍLOG.
Una
setmana més tard vaig anar a missa (ja feia jo aquestes coses encara en aquells
anys) a una església que hi ha al passeig Sant Joan cantonada Consell de Cent
potser? Devia ser algun dia d’aquelles
“festes de guardar” Perquè si no jo no
hagués estat per aquells barris de la tieta. I el sacerdot va fer una
dedicatòria de la missa per uns nois que havien mort a les Gorges de Freser pel
fred i la neu. Allà vaig ser conscient de com
hagués pogut acabar lo nostre.
I
vaig plorar i plorar.>>
