Clan Ós Gris: 8/7/12

diumenge, 8 de juliol del 2012

CRÒNICA DE LA 28ena SORTIDA XINO-XANO

AL CASTANYER DE LES NOU BRANQUES DE VILADRAU

PEL POÈTIC CAMÍ DE LES FONTS

Com que ens feia por la calor d’aquests dies, havíem preparat aquesta primera sortida d’estiu per un indret fresc, al nord del Montseny, i amb un recorregut ombrívol anant –com aquell que diu- de font en font.

El dia de l’excursió, però, ha estat un jorn encapotat amb poques estones de sol, tot i això la remor de l’aigua i la frescor del bosc han estat uns agradables companys de passejada.

Arribem a Viladrau quan encara no son 2/4 de deu del matí. Després d’aparcar els cotxes al carrer Sant Marçal -el de la Fonda Bofill- i de confirmar en aquest hostal que, a l’hora de dinar, serem tretze comencem la caminada.

Passem per davant de l’ermita de la Pietat, del segle XVI, amb una espaiosa porxada. Com que la porta és oberta, hi entrem a fer-hi una visita; presideix l’altar una imatge de la Verge amb el cos de Jesús, mort, als braços. Més que “la pietat” –que hom pot considerar un sentiment de compassió vers la desgràcia dels altres- jo diria que, l’estampa que veiem, és l’expressió més gràfica del desconsol o el dolor íntim d’una mare davant la mor del seu fill…

Pocs metres més amunt deixem a la nostra esquerra el popular Hostal de la Glòria una masia del segle XVII transformada el segle XIX, durant el creixement del poble per l’estiueig, en un dels primers hostals. Al costat mateix hi ha la font d’en Miquel –la primera del nostre itinerari-. Decidim aprofitar l’indret per a esmorzar-hi. Acompanyem els entrepans amb els complements habituals: vi, cafè, gotes, xocolata (la d’avui amb trossets de taronja), hi trobem a faltar les olives (i a l’Elena !! que és qui les porta, afegeix algú…). El camí, un carrer fora vila, continua enmig de velles i noves torres d’estiueig d’un “cert nivell”. De tant en tant, entre els jardins, anem veient el nucli central i el campanar de Viladrau. A l’esquerra del camí, sota d’un àlber, hi trobem un pedró amb una poesia d’en Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates) dedicada a aquests arbres d’escorça blanca i fulles platejades titulada, precisament, Les albes.

Arribem, uns cinc minuts després de deixar la font d’en Miquel, a la font del Sot de Can Rosell una de les moltes arreglades o erigides de nou en el decurs dels ja nombrosos Aplecs del Matagalls. Al costat hi podem llegir uns versos de Mª Antònia Salvà –escriptora mallorquina que descobrí la seva vocació literària gràcies a l’obra d’en Verdaguer- que, durant una bona estona, ens fa “barrinar” buscant el significat d’alguns dels seus mots (1):

GERDOR HIVERNENCA

Aigua fina, gotellina,

tany de murta, nova rel,

cau pausada l’aubaina

que ha pintat un arc-en-cel.

Rosa vera, blat de brino

pluja fina, cel fidel.

Pràcticament davant d’aquesta segona font te inici l’ itinerari, senyalitzat amb fites, al Castanyer de les nou Branques. Deixem la pista per on anem i n’agafem una de terra que surt a l’esquerra i que als pocs metres passa a tocar de la font de les Paitides (nom amb el qual, en aquestes contrades, s’anomena a les fades o dones d’aigua). Hi anem per a tastar-hi l’aigua i, en prou feines, hi podem llegir un fragment dels versos -mig esborrats pel pas del temps- que hi dedicà en Guerau de Liost:

Entre les feixes esgraonades,

cada una d'elles com un retall,

brollen tes aigües mai estriades

com ansa llisa de pur cristall.

Retornem a la pista i, uns 100 metres més amunt, agafem a la dreta un corriol que s’endinsa dins d’un espès bosc i ens porta a la font del Noi Gran, una font bosquerola i ombrejada. En aquesta ocasió és en Carles Riba qui hi te un dels seus versos:

La poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja

que és, com la Gràcia

o l'aigua pura i dura

d'un font emboscada.

A pocs metres d’aquesta hi ha la font que fa cinc de la ruta, la font del Ferro d’on surt aigua ferruginosa que tenyeix d’un rovellat groc-rogenc tot allò que hi ha sota del seu broc. Diu la tradició popular que beure l’aigua d’aquesta font és bo per a la vista i que el ferro que en mena surt de les arrels de l’”herba del ferro” que molts pocs son capaços de trobar. En un pedró hi ha una nova poesia de Mª Antònia Salvà:

Flor que creix per tota banda

amb record d’aigua o de plor,

jo vull fer-ne la garlanda

pels silencis del meu cor.

En Llorenç, bon lector, ens ha anat -més que llegint- recitant tots aquests versos que son, certament, un “valor afegit” a la pau i serenor dels paratges on hi ha les fonts.

El sender del recorregut puja ara un pendent boscós amb alguns vells castanyers de grans dimensions, fins que arribem a la pista asfaltada que, des de la carretera que va de Viladrau a Sant Marçal i a Santa Fe, porta a El Martí, un important mas del segle XV on actualment organitzen banquets de casament i d’altres “eventos” . No hi veiem cap rètol ni indicació que hi prohibeixi el pas, ni cap tanca ni cadenat,... per això, prudentment, ens apropem a la casa per a fer-hi –de més aprop- unes fotografies però, ràpidament, surt una persona advertint-nos que “rés de fotos, el lloc és privat i no visitable...” Respectuosos ho deixem córrer, tot felicitant a la dona que ens ha barrat el pas per l’entorn del mas i el bonic emplaçament de la casa... n’obtenim un sec: “Gràcies...” de rés ! (pensem nosaltres i mai tant ben dit...).

L’asfalt s’acaba a El Martí i la pista continua amb un suau descens, entre avets i bonics panorames de la vessant nord del Montseny. La visió que tenim davant, des de Coll Pregon -envoltat de núvols-, el Matagalls –i la seva creu retallant-se al cel- fins a Sant Segimon i el verds i obacs contraforts que baixen fins on som, és impressionant. L’itinerari segueix per un tram planer, amb camps de conreu i espais de matolls alternant-se amb alguna zona arbrada, fins que arribem a La Vila important casa pairal coneguda per ser l’escenari on es va declarar la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) en una reunió entre els coronels carlistes Huguet, Cortázar, el tinent coronel Ramón Vila –conegut com “en Vila de Viladrau”- i el cap Francesc Savalls. Ens refresquem a la font-aveurador que hi ha al costat de l’entrada de la casa. En Llorenç, davant la porta d’aquest mas i a l’ombra d’un gros plàtan, ens fa una síntesi històrica sobre els orígens i principals motivacions de les Guerres Carlines i el seu desenllaç (2). Una mica més instruïts sobre el nostre passat històric reprenem el camí.

Agafem una pista que arrenca de davant mateix de la casa, passem entre camps de conreu on encara, veiem, el blat no és a punt per a la sega. Al poc arribem a un pla ple de vells i monumentals castanyers d’entre els quals en destaca el Castanyer de les Nou Branques. Aquest arbre centenari, el més emblemàtic del municipi, te 23 metres d’alçada i el seu tronc fa 6,5 m de perímetre. L’any 1987 una forta ventada va esberlar-ne la branca més grossa. De les 9 branques principals, dues ja no hi són, dues més son mortes (seques) però les cinc que encara estan vives cada any fan una bona collita de castanyes. Ens hi fem una foto de record davant l’impressionant soca.

Tornem a la pista que hem deixat per anar a visitar els monumentals castanyers i seguim a la dreta fins que, després de creuar un rierol, la deixem per agafar un corriol, a la dreta, que s’enfila entre prats -plens de falgueres-, passa pel camps de sota de La Vila i enllaça amb el “Camí de La Vila” que ens retorna a Viladrau.

Al arribar a l’Hostal Bofill ja ens esperen els companys que, per diferents raons, només han pogut venir al dinar. Prenem plegats les cerveses tot i fent temps fins a l’hora de l’àpat. El menjador de l’Hostal Bofill -i tot l’edifici- és un lloc emblemàtic barreja de noucentisme i modernisme, un museu viu de l’estiueig a Viladrau. El tracte que rebem és molt correcte i els plats –de menú- “canelons d’espinacs”, “canelons de l’avia”, “vedella amb bolets”, “galtes”, “peus de porc”,... casolans i molt bons. Després de dinar fem la “foto oficial” de la Sortida davant de l’Hostal.

El recorregut total de l'excursió d’avui ha sigut de 7,8 km. i els desnivells 256 m de pujada i 223 m de baixada.

Fem un tom pel centre històric de Viladrau i ens comprometem a tornar-hi –quan la calor torni a fer presència- per a fer alguna excursió més pels seus voltants. Alguns/es encara ens veurem a la Trobada-sopar del proper dia 20, d’altres han excusat ja la seva assistència; per a tots aquells/es que no ens tornem a veure fins setembre (recordeu que la 29ena Xino-Xano serà el dijous 20 de setembre) unes molt bones vacances !!!.

Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència a la Sortida i, especialment, a en Llorenç per l’organització i explicacions que ens ha anat donant al llarg de l’excursió.

Una abraçada.

NOTES.-

(1).- Gerdor: Tendresa, tendror, dolçor, suavitat, placidesa…/ Gotellinar: Plovisquejar / Tany: Brot que surt de la soca d’un arbre / Murta: Arbust perennifoli de la família de les mirtàcies de flors blanques i oloroses… etc.

(2).- Les Guerres Carlines va ser un conflicte que va enfrontar –segons la interpretació clàssica- a bona part de la gent dels territoris de l’estat, per qüestions de successió dinàstica (Carles Maria Isidre o Isabel II); ideològiques (liberals o progressistes enfront dels tradicionalistes o absolutistes) tot i que amb interpretacions sociopolítiques, en un i altre bàndol, molt àmplies i que van variar amb el temps; reacció davant les polítiques centralitzadores i de “modernització” de l’estat… a les que els carlins respongueren amb la defensa dels anomenats drets històrics -els furs- de cadascun dels pobles peninsulars. “La pàtria gran com la suma de les pàtries locals “ com definí Karl Marx la visió d' Espanya ("les Espanyes", deien ells) que tenien els carlistes en un article publicat, l’any 1858, al New York Daily Tribune. El guionista Jaume Grau ha comparat en el seu llibre Carlinades. El “Far West” a la catalana, salvant les distàncies, les guerres carlines amb un imaginari Far West on els carlins serien els pellroges (coneixedors del terreny, estrategues dels petis atacs, temorosos del “progrés” que creien destruiria el seu món tradicional, rebels davant una “autoritat” que consideraven no legítima i que no els respectava…) i els liberals farien el paper de l'organitzat exèrcit de la Unió. En resum, un conflicte complex i divers que anava molt més enllà d’un simple desacord dinàstic.

Fotografies d'en Joan Miquel, Montserrat i Joan

GALERIA FOTOGRÀFICA