CAMINADA
HISTÒRICO-LITERARIA PELS VOLTANTS DEL BRULL
O QUAN, TOT I
GAUDIR DE LA PASSEJADA, NO SEMPRE S’ACONSEGUEIXEN TOTS ELS OBJECTIUS PREVISTOS
Ja ho diuen, no us fieu mai de la propaganda. La crida-anunci
a la 44ena Sortida Xino-Xano acabava amb la següent frase: Tot plegat una excursió molt variada, sense gaires desnivells i força
fàcil. Variada, potser si, tot i
que hem passar tres o quatre vegades per la mateixa masia...; sense gaires desnivells, mentida podrida
!! i de fàcil, rés de rés, ens hem
perdut fins a l’extrem de no poder assolir el principal objectiu de l’excursió:
visitar el poblat i la muralla ibèrica del Turó de Montgròs. Expliquem, per a
que en quedi constància (i no es torni a repetir...), com ha anar tot plegat.
Ben d’hora, ben d’hora..., a les set del matí, plovia.
Després, el dia s’ha aguantat i hem pogut fer la sortida sense mullar-nos, ni
–evidentment, a mitjans de gener- passar calor, ni suar gaire.
Disciplinats, a 2/4 de 9 arribem tots i totes a
l’aparcament que hi ha davant l’església del Brull. Un cop saludats, ens
enfilem fins el turonet on hi ha les restes del castell i, a la Font de Sant Martí, esmorzem. És el
nostre esmorzar tradicional a partir dels entrepans de cadascú i els
complements comunitaris: vi, olives, coca casolana (molt bona, per cert),
llaminadures, “pa de figues”, cafè, llet i “gotes”.
Feta aquesta primera i important feina, comencem la
caminada. Després de l’església
parroquial de Sant Martí i el castell del Brull, tots dos del segle XI, el
primer punt destacable del recorregut d’avui és la casa i l’església de Casademunt (1). Ens hi aturem uns minuts per a
fer un breu recordatori al poeta Bartomeu
Rosselló-Porcel que morí en aquest lloc, el 5 de gener de 1938, als 24 anys
(2).
Continuem. Quan som a Can Serrà, una endreçada casa en un lloc privilegiat, ens desviem per anar a buscar la tanca
del Camp de Golf “Osona–El Muntanyà–El Brull” que anirem
vorejant fins a trobar el Sot de les Merles.
A l’altre costat de la tanca, gairebé al mig dels cuidats
prats, els turons i els estanyols hi ha la vella masia de l’Estanyol transformada, ara, en seu social i restaurant del Club
de Golf.
Un cop som al Sot
de les Merles se’ns planteja el primer dubte; l’itinerari que hem tret
d’internet diu que hem de travessar el torrent i continuar per l’altre costat
fins a trobar el Sot de les Bigues i, des d’allà seguir la ruta –per diferents
camins- fins al Turó de Montgròs. No hi ha cap senyalització i, amb l’ajuda del
mapa de l’Alpina, pensem que ens en sortirem.
Arribem a un mas abandonat que identifiquem, tot i que
amb alguns dubtes, erròniament amb La Fàbrega –de fet és el Raurell- i baixem fins a un Sot –que pensem que és el de les
Bigues, quan en realitat és la part alta i menys engorjada del Sot de l’Afrau-. Dos greus errors (que
assumeixo jo que, com que era el qui portava el mapa, m’he auto erigit en guia de la colla)
i que ens malmetrà el principal objectiu de l’excursió: la visita a la Muralla
de Montgròs. Quan som al llit d’aquest darrer torrent pugem per l’altra riba
convençuts de que aviat trobarem la pista que porta a les Muralles del Turó de
Montgròs. Anem, amunt i avall, per una pineda tot buscant el poblat ibèric i on
en realitat arribem –de nou- és a la masia
del Raurell (3). Estem, ara, segurs d’allà on som. A la muntanya del
davant, de la qual ens separa els verticals cingles del Sot de l’Afrau, hi
veiem el que semblen unes muralles i una gran lona de color blau. El poblat
iber deu ser allò, diuen alguns.
Anem carenant per dalt del serrat, cercant un camí que
vagi en direcció al Turó de Montgròs, fins que arribem a un pla -el Pla dels Romanins- amb forces arnes
d’abelles (sort que a l’hivern dormen...). Som a l'extrem d'una mena de península. Ens acostem al cingle amb l’esperança de trobar-hi algun corriol que ens
permeti passar a l’altre costat, però la cosa pinta molt malament... el torrent
és, sota nostre, al fons d'unes altes i verticals parets. Tindrem d’anar-hi, si és
possible, retornant de nou on hi ha la casa del Raurell. Falta ¼ per l’hora de la nostra cita amb en Marc (el
guia del Turó de Montgròs) i com que ell ja hi és i nosaltres encara no, ens
truca per telèfon. Li preguntem si al poblat hi ha una lona o plàstic blau... Efectivament,
el Turó i la Muralla de Montgròs és allò. Li diem que som al turó de davant,
separats pels espadants de l’Afrau... Diu que no ens moguem d’on som que, ell i
l’alcalde del Brull que l’acompanya,
vindran a trobar-nos amb el cotxe.
Convenim que avui no podrem fer la visita, som –a peu-
lluny del lloc i no tindrem temps, ens diuen. Volem pagar, al guia, el preu per
persona que hem estipulat (ell ha complert, fins i tot en un dia entre setmana quan
les visites no hi estan programades). Però no ho vol acceptar de cap manera amb
la condició de que fem la visita al Turó de Montgròs en una altra ocasió: “Val
la pena...”, “Això si, feu la visita i no la combineu amb cap altra caminada
per la zona...no fos cas...” ens recalca, en Marc, escarmentat. Ens disculpem per tot l’enrenou i li agraïm la seva atenció
comprometent-nos a seguir la seva recomanació (o, com a mínim, primer anirem
directament al recinte arqueològic i després –si és el cas- farem la caminada).
Quedem doncs que, d’aquí a un parell o tres de mesos abans de que comenci a fer
calor, tornarem al Turó de Montgròs.
Ens acomiadem i comencem a desfer el camí per on, a
primera hora del matí, hem arribat fins El Raurell: el Sot de les Merles, la tanca
del Camp de Golf, Can Serrà, Casademunt (on ens fem la foto “oficial” de la
sortida) i El Brull. Segons els equips de mesura d’en Joan Miquel, el
recorregut total que hem fet ha estat de 9 km.
Quan som al restaurant
Can Pascual en Enric i la Carme ja ens hi esperen. Quan han anat, amb el
cotxe, al Turó de Montgròs per a coincidir-hi amb nosaltres i fer plegats la
visita s’han trobat que ni nosaltres ni el guia, clar, no hi érem i només han pogut fer aquesta foto des de fora del recinte.
Prenem les cerveses de rigor i, amb força gana, les
seques amb cansalada, les amanides i la carn –botifarra, llom i xai- o, aquells
que ho han preferit, els pollastres a la brasa. Pa, vi, aigua, postres –el mató
amb mel, excel·lent- i els cafès. Tot molt be i bo.
El que dèiem en el subtitular. No sempre s’aconsegueixen
tots els objectius previstos. Del que es tracta, però –i aquest si que és el
principal objectiu de les Xino-Xano-, és passar-ho be, fer una mica d’exercici,
riure i gaudir de la trobada. I si queda algun altre objectiu pendent, com en
aquest cas, ja hi tornarem un altre dia...! Així ho farem.
Gràcies a en Josep Lluís per l’organització de la
sortida. Disculpeu al que signa la crònica per, en aquesta ocasió, haver-vos
portat pel mal camí. I a tots i a totes per la vostra assistència i
participació.
Fins la propera Xino-Xano que serà el dijous 6 de febrer.
Una abraçada.
NOTES.-
1.- Can Casademunt es un bell edifici quadrat, de grans
proporcions, dos pisos d'alçada i teulada a quatre vessants, construït per
picapedrers francesos a l’entorn del
1540 i embellit al segle XVIII, quan era propietat de la família Pons, amb rajoles de València i altres ornamentacions.
Té la façana principal orientada a llevant i presenta tot l'entorn enjardinat. A
la porta principal feta amb grans dovelles de pedra rogenca hi ha la data 1635.
Per atendre les necessitats religioses dels propietaris s'hi construí al costat, entre el 1894
i 1895, una gran església de reminiscències goticomodernistes. L’any 1931 per
iniciativa dels metges Josep Reventós i Farrerons i Lluís Rosal i Catarineu, aquest
mas va ser transformat en sanatori antituberculós, conegut arreu com el
Sanatori del Montseny. El centre disposava de quaranta llits i funcionà fins el
1950. El juliol de 1956, Can Casademunt va ser adquirit per la Congregació
Religiosa de Jesús i Maria i des d’aleshores és un centre d’espiritualitat
d’aquestes monges.
2.- De
família modesta, el poeta, assagista, crític i traductor Bartomeu Rosselló-Pòrcel va néixer a Palma de Mallorca el 3
d’agost de 1913. Estudià batxillerat a l’Institut de Palma on va ser deixeble
d’en Gabriel Alomar. De ben jovenet publicà diversos articles de caràcter
cultural. El 1930, només amb 17 anys, edità Antologia
de poetes mallorquines. El 1935
es llicencià en Filologia i Lletres a Barcelona on va ser deixeble de Carles Riba
i d’en Joan Coromines i condeixeble d’en Salvador Espriu. Va cursar el doctorat,
treballà de tipògraf i impartí classes a Madrid entre 1935 i 1936, any en què
va tornar a Barcelona com a professor de batxillerat de l’Institut-Escola Pi i
Margall. En esclatar la guerra civil, s’allistà a l’exèrcit republicà però
malalt de tuberculosi va haver de mantenir-se lluny del front. Publicà tres
llibres de poesia: Nou
poemes (1933); Quadern
de sonets (1934), que inclou el “Sonet marí” dedicat a Salvador
Espriu; i Imitació del foc
(1938, pòstum). Aquest darrer poemari servirà de pont entre tradició i
modernitat per a les generacions poètiques posteriors. El 5 de gener de 1938 morí, als 24 anys, al
Sanatori de Can Casademunt i inicialment va ser enterrat al cementiri del
Brull. Aquesta mort
prematura el convertí en símbol d'una generació perduda i en els primers anys
de la postguerra el seu nom va ser venerat i la seva obra gairebé mitificada. Al 1958, el seu amic Salvador Espriu, davant l’enderrocament del vell
cementiri del Brull, gestionà el trasllat de les restes d’en Rosselló-Porcel al
cementiri d’Arenys de Mar al nínxol on anys després hi reposà el mateix
Salvador Espriu. Des de l’any 1978, les seves restes descansen al cementiri de
Palma. Posteriorment, rapsodes i cantants, com Maria del Mar Bonet i Celdoni
Fonoll, entre d'altres, han recitat o musicat els seus poemes.
3.- El Rourell és una de les masies històriques del terme
del Brull. Forma part de tota una sèrie de masos que ja existien vers el 1270. És
una antiga i gran masia fortificada, de planta rectangular, feta amb carreus
irregulars de pedra i argamassa. La teulada és de doble vessant, amb teula
aràbiga. L'edifici consta de planta baixa i dos pisos i el seu estat és
d'abandonament total. La façana principal està orientada al nord-est.
Text.- Pep
Fotografies.- Montserrat B., Joan, Enric i Joan Miquel.
