RECORDS
DE FA MÉS DE 60 ANYS: L’escoltisme a Catalunya, a la postguerra.
La il·lustració de la
reconeguda dibuixant i ninotaire Pilarín Bayés, que encapçala aquest post, ens
evoca la estranya relació que -el anys més blaus (i negres) del
franquisme- hi havia entre les organitzacions juvenils del Règim i
l’escoltisme.
Il·legalitzacio de l’escoltisme pel franquisme.- Convé recordar que l’any 1940, concretament el 22 d'abril quan feia pràcticament un any del final de la guerra civil, una Orden circular del Ministerio de la Gobernación adreçada a tots els governadors civils de l’Estat, havia disposat “la il·legalització d'activitats i prohibició de l'Associació Nacional dels Exploradores d'Espanya”. Institució que, fins llavors, havia estat reconeguda pels diferents governs (de tots els colors) de l’Estat, la Monarquia i la República i, també, l’organització internacional de l’Escoltisme. Per aquesta Orden circular l’escoltisme, les seves organitzacions i activitats eren, doncs, declarades suspeses, prohibides i il·legals a tot l’estat espanyol.
Aquesta ordre ("ordeno y mando") adreçada, no ho oblidem, als responsables governatius i, per tant, policials de cada província era un eficaç instrument per, a la practica, prohibir (i vigilar) l'organització i activitats de l'escoltisme a tot l'Estat.
 |
| Carta, amb data 26 d'abril de 1940, del Secretario General del Movimiento de la Província de Barcelona |
Pocs mesos després, el 6 de
desembre de 1940, una llei instituïa el Frente de Juventudes com una secció dins de Falange
Española i de las JONS -el partit únic- i se li concedia l’exclusiva de la
formació política i física de la població juvenil (entre els 11 i els 18 anys)
fins a l’entrada a l’Exercit, per tal d’adoctrinar-la dins els principis del
nacionalsindicalisme. Els nois rebrien formació política i pre-militar i les
noies d’iniciació en les tasques de la llar i la família
Aquesta pretensió d’enquadrar
tota la joventut espanyola dins el partit de Règim, es feia o bé per afiliació
voluntària, dins les Falanges Juveniles de Franco [1] o per captació i “reclutament”,
més o menys lliure, a través dels centres d’ensenyament, els ajuntament de
pobles i petites localitats o les grans i mitjanes empreses [2]. Del que es tractava era
d’assegurar, per mitjà de les generacions més joves, la vinculació i continuïtat
històrica del règim.
Durant el primer franquisme
(1939 -1960) la resposta de l’escoltisme català i l’escoltisme espanyol, davant
aquesta legislació i la represa d’activitats, va ser força diferent.
L’escoltisme català, tant
aviat com va poder -principalment després de la Segona Guerra Mundial-, intentà
reorganitzar-se amb un sentit de continuïtat amb la relativa força que havia
tingut abans de la guerra [3], sense esperar cap
reconeixement oficial i desafiant -amb una certa clandestinitat- l’hostilitat
del nou règim.
Per un altre costat, els dirigents màxims dels Exploradores de España, ja des de finals de la guerra, van intentar acomodar-se a la legalitat franquista, suplicaren el reconeixement oficial, prometeren docilitat i lleialtat incondicional i quant tot això se’ls refusà acceptaren, amb una certa resignació, la desaparició de la Institució a la qual representaven [4].
 |
| (Imatge cedida pel bon company i l'estudiós de l'escoltisme Eduard Candami) |
 |
(Imatge de la pàgina "Proyecto Siempre Adelante" de Facebook) Des del febrer del 1938, a més de la Comissaria General de Madrid dels Exploradores de España, els Exploradores de la "Zona Nacional", establiren una Comissaria General Provisional a Granada. Possiblement aquestes ensenyes deuen ser obra d'algun "espontani" o nucli d'aquella "zona" en el decurs dels darrers anys de la guerra o poc desprès de que aquesta acabés . |
 |
| Targeta postal de l'immediata postguerra, de l'Agrupación Local dels Exploradores de España d'Oviedo, amb les imatges d'en Franco (Presidente de Honor) i en Baden Powell (Cap Scout Mundial). Els Exploradores de Espanya a Asturies van tenir una certa vigencia, després de la guerra, fins l'any 1942. Imatge de "Hacemos tu Insignia Scout" a la pàgina de Facebook, Exploradores de España (Boy Scouts españoles). |
Renaixement de l’escoltisme
català.- Els primers nuclis d’escoltes catalans començaren a
organitzar-se el mateix 1940, l’any de la prohibició. A partir d’antics
“minyons” dels vells agrupaments de Mossèn Batlle -com la “Colla Rens”
dels germans Cirera-, amb una certa activitat i proliferació de grups a
Barcelona -el Mare de Déu de Montserrat
i el Torres i Bages- i a d’altres llocs de Catalunya, especialment a
partir de la fase final de la II Guerra Mundial -amb agrupaments a La Farga de Bebié, Torelló i Ripoll-.
Alguns centres excursionistes
que havien sobreviscut a la repressió franquista, organitzaren també -com a
continuació de la campanya promoguda, el 1927 per Batista i Roca, d’associar l’escoltisme
amb l’excursionisme- dins les seves seccions infantils i juvenils, agrupaments
escoltes. El primer va ser la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) que, al seu
local del carrer de Santa Anna de Barcelona, hi acollí el grup Roland
Philips (fundat el 1936) que pocs anys desprès, el 1947, era amb 72 nois dels més nombrosos. El segon, l’any
1945, va ser a la UEC de Gràcia que hi hostatjà el Joan Fivaller (fundat el 1931) que dos anys més tard passà a dir-se Doctor Robert. El 1947 a l’Agrupació Excursionista
de Catalunya de la plaça del Pi s’hi creà l’Apel·les Mestres... i
així, a partir dels anys 50, uns quants més – el Narcís de Romaguera a
la UEC d’Horta, el Pere el Gran a la UEC de Sants, el Prat de la Riba
a la UEC d’Hospitalet, l’Arnau Mir de Tost a la UEC “central” de
Barcelona, el Joaquim Ruyra al Club Excursionista Collserola, el Grup Novell (1957) desprès anomenat Pere
Rosselló al Club Excursionista de Gràcia, etc.
Per un altre costat, l’escoltisme catòlic ven aviat s’organitzà en algunes parròquies com la de Sant Pacià al barri de Sant Andreu de Barcelona (amb l’agrupament Ignasi Iglesias) i el Mare de Deu del Roser a la parròquia d’aquest nom a la Gran Via, prop de la plaça de Les Glories de Barcelona. Els caputxins, aquells anys, també empararen agrupaments escoltes als seus convents de Pompeia, a la Diagonal, i a Sarrià (1954 A.E. Rafael Casanova). A partir del 1952 una nova generació de capellans sortits dels seminaris de Barcelona, Vic i Girona, tingueren una gran incidència en la reorganització de l’escoltisme catòlic i català.
Els pares escolapis Octavi Fullat i Josep Almirall, crearen de manera oficiosa, l'any 1952 el Centre Escolapi de Muntanya (CEM). El 1955 a aquests dos promotors s'hi afegí el pare Lluís Mª Xirinacs aconseguint l'aprovació d'aquest projecte per part del Superior de l'Escola Pia de Catalunya. A partir d'aquest moment, Octavi Fullat es dedicà a visitar els diferents centres escolapis de Catalunya i el CEM tingué una ràpida expansió: L'agrupament escolta Sant Josep de Calassanç (format l'estiu de 1954) es traslladà del col·legi del carrer Diputació a l'Escola Pia del carrer Balmes. Es creà, poc després, l'agrupament escolta Mare de Déu de Núria a l'Escola Pia del carrer Diputació. A l'Escola Pia de Sarrià es formà, el desembre de 1955, l'agrupament Sant Francesc d'Assis; als escolapis del carrer Ample, l'agrupament Sant Pau (format, també, el desembre de 1955) i a l'Escola Pia de la ronda de Sant Anton, el Sant Antoni Abad, creat el 1955 (d'aquests dos darrers agrupaments, en tornarem a parlar en el proper apartat on comentem la reorganització de la branca dels antics Exploradores de España a Catalunya). El CEM no es va limitar a la ciutat de Barcelona, es crearen també agrupaments escoltes a Igualada, l' Agrupament Joan Torelló (1955); a Terrassa, l'Agrupament Guillem de Muntanyans (1957) i a Mataró, l' agrupament escolta Santa Anna (1956).
 |
| Detall d'un acte de l'Agrupament Escolta Sant Josep de Calassanç del CEM |
El 23 de maig de 1953 es
produeix un incident que tindrà una certa repercussió en el futur del moviment
escolta català. Unes 50 patrulles amb més de 300 nois i els seus caps,
participaven als prats que envoltaven la Casa Nova del Mas Pont, a poca distancia del Coll ses Basses del Montnegre, en un Campament General de la
branca minyons. A mitja tarda es presentà, al campament, la Guardia Civil ordenant
desmuntar-lo però acceptà que ho fessin al matí següent. A ¾ de 6 de la
matinada del dia 24 es presentaren al lloc, en un camió, una Esquadra de la Guardia de
Franco de Granollers, armats amb garrots, que obligaren als acampats -esperaven trobar-hi
joves però només hi havia nens amb uns pocs adults- a sortir de les tendes i
desmuntar el campament. Els caps escoltes van ser identificats i se’ls
endugueren les camises de l’uniforme i les ensenyes [5]. Aquest fet i les seves
conseqüències tingueren una important repercussió a nivell nacional i
internacional ja que la revista francesa “Temoignage Chretien” en va fer una
amplia difusió.
El 1956 es constituí a la
diòcesi de Barcelona la Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE) que coordinà
els diferents agrupaments confessionals existents i de nova creació. Poc
després es constituïren DDE’s en les diòcesis de Vic i Girona i més tard
a gran part dels bisbats catalans. Aquestes delegacions diocesanes d'escoltisme
es coordinaren i dotaren d'estructures organitzatives i pedagògiques comunes
contribuint, d’aquesta manera, a un notable creixement i implantació de
l’escoltisme en moltes parròquies i llocs de Catalunya.
 |
| Insígnia de la Delegació Diocesana d'Escoltisme. Any 1957 |
Reorganització a Catalunya de
l’escoltisme que havien representat els Exploradores de España.-
Després de la guerra civil,
alguns dels antics membres dels Exploradores de España que havien
sobreviscut a la contesa, agrupats en l’Associació d’Antics Exploradores
es trobaven a Barcelona, de tan en tan, en llocs discrets –domicilis
particulars, entitats culturals [6], religioses o benèfiques,
clubs excursionistes,...- per a, nostàlgics i esperançats, rememorar els vells
temps i mantenir un cert caliu per si, algun dia, es podia fer reviure de nou
la flama de l’escoltisme.
Una de les celebracions que,
en la mesura de les seves possibilitats, procuraren mantenir, cada any, era la
del patró: Sant Jordi [7]. També organitzaren trobades per a fer algunes excursions (familiars i en autocar) i el mes de juny revetlles de Sant Joan. Entre aquests antics
exploradores hi havia els pares i algun avi dels que després seran els scouts i
guies més veterans dels grups que s’aniran formant (Solanas, Cabrol, Blanc,
Davalillo, Pedrola, Tobias, Estrada,...)
 |
| Tiquets i carta convocant a la Revetlla de Sant Joan de l' any 1952. Imatges de Mariano Avison reproduïdes de Facebook: "Exploradores de España" (Boy scouts españoles) |
 |
| Anunci-convocatòria i tiquet de la Revetlla de Sant Joan de l'any 1953. Imatges de Mariano Avison reproduïdes de Facebook: "Exploradores de España" (Boy Scouts españoles) |
 |
| Anunci d'excursió (la 2ª) a Vic i Rupit, el 4 de setembre de 1955, organitzada pels Antics Exploradores. Imatge de Mariano Avison reproduïda de Facebook: "Exploradores de España" (Boy scouts españoles) |
L’any 1953, en Pedro Beltran,
creà el grup Santíssim Redemptor a la parròquia d’aquest mateix nom del
barcelonès barri del Guinardó. En Beltran contactà, ven aviat, amb alguns dels Antics
Exploradores que es reunien periòdicament en una mena de tertúlia a la
cafeteria El Oro del Rhin, al xamfrà de la Rambla de Catalunya amb la
Gran Via. Molts d’aquests “apuntaran” els seus fills al nou agrupament i,
alguns, en formaran part, amb un cert compromís, dins del Comitè de pares. Va ser
doncs el primer agrupament (i el segon a nivell d’estat), de la branca que
podem anomenar “descendent” dels Exploradores de España, que es
reorganitzà, desprès de la guerra, a Catalunya. El primer, a nivell de l’Estat,
era el Santiago el Mayor, format a Madrid l’any 1950.
Al Santíssim Redemptor,
el seguiren el Sant Pau, format el 1955 i situat als Escolapis del
carrer Ample de Barcelona que tenia a en Sebastià Saperas com a cap; el Sant
Anton Abad, al col·legi dels Escolapis de la Ronda de Sant Antoni, comandat per
en Josep Bermejo i el Sant Ignasi al Col·legi Sant Ignasi del barri de Sarrià, tots de la mateixa
època. Cap el 1959, després de la desfeta del Sant Pau i el Sant
Anton Abad, en J. Bermejo, (amb alguns dels nois més veterans com en Joan Charlez,
en Ferran Guimaraes, en Llorenç Cabrol,...) creà el Sant Llorenç a la
parròquia d’aquest nom del carrer d’Entença i, encara, un nou grup l’Hernán
Cortés es formà, el 1960, a la parròquia de Sant Joan Mª Vianney del carrer
de Joan Güell del barri de Sants de la ma d’en Ferran Guimaraes. Tot i ser
agrupaments creats dins d’entitats, escoles religioses o parròquies, havien
decidit continuar funcionant sense integrar-se dins de la DDE [8].
 |
| La Tropa del Santíssim Redemptor, possiblement l'any 1962. El segon, dret a l'esquerra, és en Llorenç Cabrol i el qui està, a la dreta de la foto, al costat d'en Pedro Beltran (amb la camisa blanca) és en Josep Blanc, protagonistes de l'anècdota que expliquem en aquest post . |
L’any 1962, en Josep Bermejo
llavors Cap de la Tropa del Santíssim Redemptor, deixà aquest grup per
formar el primer agrupament de scouts marins de l’Estat després de la guerra,
el Gilabert de Centelles. El 1965 serà en Joan Charlez qui sortirà del
Santíssim Redemptor per a formar, al barri del Born de Barcelona,
el Santa Maria del Mar. Aquell mateix any és en Oscar del Valle el qui marxà
del Santíssim Redemptor per a crear el Moctezuma, de curta
vida. L’any 1967 es formà, al Col·legi Sant Miquel situat al xamfrà dels
carrers de Rosselló i de Muntaner de l’Eixample barceloní, el grup Sant
Miquel.
Fora de Barcelona, a Terrassa,
es creà l’any 1959, el Sant Jordi promogut per en Fermí Garcia, també
antic Explorador. El 1963, al col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes de Girona, es creà
el grup La Salle. L’any 1965 és a Tortosa que es forma l’agrupament
scout de la Mare de Déu del Roser. A l’Hospitalet del Llobregat, l’any
1968, es creà l’agrupament Tecla Sala.
 |
| Dues imatges del Grup Sant Jordi de Terrassa, amb l'antic Explorador Joaquin Soler Serrano artífex de la Campanya Benefica en favor dels damnificats de les riuades al Vallès de l'any 1962. A la dreta de la foto inferior -amb barret- el cap d'agrupament en Josep Blanes i, a la seva dreta traient el cap, enmig d'escoltes, el Comissari del Districte Fermí Garcia. Les fotografies son d'un acte d'agraïment de l'any 1963. |
 |
| Scouts de Tortosa en una trobada a l'Esplanada de Mig Camí. Any 1968. |
Salvats per la sivella... .-
Sobre aquells anys el bon
company i amic Llorenç Cabrol ens ha explicat, sovint, una anècdota que
il·lustra també -com el dibuix de la Pilarín- tota aquella època.
Recorda que anaven, en Llorenç
i en Josep Blanc, acabats d’arribar d’una excursió que devia ser una sortida
important doncs, recorda en Llorenç, que vestien impecables, amb l’uniforme
complert. Llavors la camisa era de color gris clar, els pantalons -de vellut-
blau marí, mitjons alts de color blanc, mocador -verd amb els ribets grocs- i
boina (el barret i el canvi del color d’uniforme pel caqui, no es produiria
fins el 1963). Devia ser, doncs cap a finals dels anys cinquanta o començament
dels seixanta.
Travessaren la plaça de la
Universitat i pujaven pel carrer d’Aribau, primer, a acompanyar a en Josep fins
on llavors vivia i desprès fer cap, en Llorenç, cap a casa seva.
Passaren, al poc d’entrar al
carrer, per davant d’una gran sabateria que hi havia pujant a la dreta. Dos
grans aparadors deixaven al mig un ample passadís que conduïa fins l’interior
de la botiga. En Llorenç anà fins el fons del passadís, per a mirar unes
sabates que li cridaren l’atenció. En Josep l’esperà a l’entrada de la botiga,
sense entrar-hi, tocant a la vorera.
De sobte, just davant la
sabateria, s’atura un cotxe. En baixen dos homes, vestits de paisà i es dirigeixen
a en Josep. S’identifiquen com a policies i agafant-lo, un per cada braç, se l’emporten
cap a dins del cotxe...
En Llorenç ha presenciat
l’escena astorat. Quant comença a sortir del passadís, per a esbrinar el que
passa, un dels “secretes” es dirigeix cap a ell (l’altre s’ha quedat al cotxe
vigilant a en Josep) tot dient-li: “¡Tu
también, venga, al coche ! “
En Llorenç reacciona, dient: “Pero oiga, solo somos scouts... Scouts de España...
Mire... “ i li ensenya la sivella del cinturó, on de forma ven
visible -gravada en llautó-, hi diu: “SCOUTS DE ESPAÑA – SIEMPRE LISTO” encerclant
la flor de lis amb la creu de Santiago al damunt.
El policia ho mira, ho llegeix
en silenci i es pregunta: “¿ Scouts de España ?...”. Aixeca la mirada
cap en Llorenç, que desprès del seu acte reflex, s’ha quedat mut i expectant...
Sense dir res més, l’home gira
cua. Quan arriba al cotxe obre la porta i li diu a en Josep (que continua
assegut en un dels seients del darrera): “Venga, sal...”, ocupa
el seient del davant i li diu al que condueix: “¡ Vámonos !”
Quan tornen a estar junts en
Josep pregunta a en Llorenç: “Que li has dit...?” i en Llorenç li respon,
tot rient: “ Res... la sivella ens ha salvat d’anar a petar a comissaria...”
La miren, cadascú la seva, amb un somriure... surten al carrer i “xiulant
davant les dificultats” segueixen, vorera amunt, cap a les seves respectives llars.
[1] L’any 1961, les Falanges Juveniles de Franco es van convertir en la Organización Juvenil Española (OJE) --els mandos de la mateixa eren, però, membres -camisses blaves- de Falange-, eliminant les referencies més feixistes de l’antic Frente de Juventudes, l’Estat renuncià al monopoli de l’associacionisme juvenil però la Delegación nacional de Juventudes -amb els seus Delegados provinciales- seguia inspeccionant i controlant les associacions. Els permisos per a fer campaments o grans trobades, per exemple, calia sol·licitar-los prèviament a aquests Delegados i, en nombroses ocasions, un cop ja érem acampats es presentava al lloc la “patrulla” de la Guardia Civil per a comprovar que en teníem l’autorització. El franquisme seguia dificultant, tot el que podia, la normal activitat de l’escoltisme, si bé la situació era molt diferent dels anys cinquanta quan els falangistes irrompien als campaments generals escoltes i en perseguien les activitats.
[2] A l’empresa química on jo treballava, el cap de personal que també era falangista, cada estiu –primer per mitjà de l’encarregat de la meva secció i desprès, davant la meva “fugida d’estudi”, citant-me al seu despatx- em cantava les excel·lències d’acudir quinze dies “como unas vacanciones pagadas en un ambiente sano, jovial y divertido” a un dels campaments que organitzava El Frente de Juventudes, primer, o la Organización Juvenil Española (OJE), desprès. Amb un seguit d’excuses (alguna del tot inconscient i arriscada com la de que “a mi padre no le gustará que vaya...”), sempre, me’n vaig poder lliurar.
[3]
Per a conèixer l’evolució i història de l’escoltisme català durant la II
República podeu veure les següents entrades d’aquest mateix Blog.
https://clanosgris.blogspot.com/2019/03/els-exploradores-de-espana-catalunya-2.html
https://clanosgris.blogspot.com/2019/04/els-exploradores-de-espana-catalunya-3.html
https://clanosgris.blogspot.com/2019/05/els-exploradores-de-espana-catalunya-i-4.html
[4] El 12 de maig de 1939, Isidoro de La Cierva i Juan Antonio Dimas, Comissaris Generals dels Exploradores, van escriure al general Franco demanant-li, en termes de gran submissió la legalització. En no obtindré cap resposta, tornaren a escriure a Franco el 28 de juliol davant la campanya de desprestigi de que era objecte la seva Associació. J.A Dimas i I. de La Cierva dimitiren i prengué el relleu Francisco Medina Ample, darrer Comissari General, que el 16 d’agost escrigué al Caudillo una tercera i última carta oferint la col·laboració de la seva Institució “dins la gran organització juvenil del règim, constituyendo una rama de ella”. En aquest darrer document els Exploradors d'Espanya es rebaixen a oferir unes condicions que podríem denominar fins i tot humiliants, donada la rendició total al règim franquista: proposaven que se'ls autoritzes la reorganització i permetre activitats “a prova” durant, almenys, un any amb la finalitat de no restar poder a les organitzacions juvenils del règim; convidant-los fins i tot a les activitats i servir-los d'ajuda sempre que calgués. Si passat aquest temps de prova, el resultat no fos satisfactori, es dissoldria l'associació, sent assumits per les Organitzacions Juvenils de FET i JONS els seus efectius. Uns mesos desprès, el 22 d’abril de 1940, arribà la resposta, en la forma que ja hem explicat, amb l’Ordre circular del Ministerio de Gobernación, prohibint les activitats dels Exploradores de España.
[5] "A l’escola dels Escolapis de Terrassa estaven enfrontats els alumnes perteneixents a l’organització juvenil de Falange i els escoltes; feien partits de futbol dels uns contra els altres i s’explicaven les activitats al marge de l’escola, cada grup exaltant les seves. Hi va haver una ocasió que els escoltes s’enorgulliren que farien un gran campament al Montnegre amb centenars de participants (havia de ser un «rally» de patrulles de tot Catalunya). Els nois falangistes devien avisar al seu comandament i aquest a la Guardia de Franco de Barcelona (un escolta que teníem infiltrat ens en va informar i un escolapi va avisar a Mn. Rovira del que passava i aquest que el consiliari escolta va informar també el Consell). Malgrat que es va avisar personalment a Mn. Batlle, aquest no va donar prou importància a l’assumpte i no va alertar el cap del campament Antoni Serra, comissari de la branca Minyons Escoltes. L’assalt es va produir i els falangistes van prendre uniformes i manuals i s’anotaren el nom i adreça dels majors d’edat als quals s’obrí expedient governatiu. L’abat de Montserrat, a qui es va demanar protecció, va encarar-se amb el Governador Civil, reptant-lo dient si vostè s’atreveix a posar multes ell les pagaria. No hi van haver sancions.” Jaume Font (un dels iniciadors de l'escoltisme català de postguerra).
Segons la publicació en fascicles setmanals "Histories de la Clandestinitat" (publicades del febrer a l'octubre de 1985 en l'edició de cada diumenge de EL CORREO CATALÁN sota la coordinació d'en Antoni Plaja i Mateu), a la pàg. 359, sobre aquest fet diu: "... L'assalt del campament del Montnegre va acabar amb una sanció a tots els majors d'edat, les multes va pagar-les l'abat Aureli Escarré, cinc mil pessetes per cada major de 18 anys. Després dels fets del Montnegre, els agrupaments van abandonar les activitats unitàries i van optar perquè cadascun decidís per si sol"
Sobre aquest incident del Montnegre, tenim també el testimoni directe de qui en va ser el cap d'aquest campament, en Antoni Serra i Garcia, que ho explica detalladament -a les pàgines 82 a 86- del seu llibre "Història de l'Escoltisme Català" Quaderns de Cultura, Editorial Bruguera, Barcelona 1968.
[6] Com el Centro Cultural Santiago, vinculat a l' Assemblea Provincial de La Creu Roja i situat, aleshores, al carrer del Pi, número 11 de Barcelona.
[7] Podeu veure les diferents celebracions de Sant Jordi que, des del 1952 fins el 1975, hem pogut referenciar i documentar a: https://clanosgris.blogspot.com/2017/04/sant-jordi-2017.html
[8] D’aquest període, és molt interessant la
conversa mantinguda, per en Eduard Candami i jo mateix, amb en Ferran Guimaraes
un dels veterans d’aquella època i desprès destacat dirigent scout: https://clanosgris.blogspot.com/2018/03/records-i-testimoniatge-de-lescoltisme.html
