dissabte, 25 de gener del 2020

CRIDA A LA 104ena SORTIDA XINO-XANO


Sant Guillem de Campins i el seu entorn



NOTA IMPORTANT

Com a conseqüència dels danys provocats per la tempesta “Gloria” aquests darrers dies a tot el país, els responsables del Parc Natural del Montseny s’han vist obligats a tancar diversos itineraris de senderisme en aquesta muntanya, entre ells el que preteníem fer nosaltres, el dijous 6, al SOT DE L’INFERN.

Per aquesta raó ens hem vist obligats -per a no descartar del tot i haver de triar una nova zona on anar- a improvisar una passejada alternativa prop del lloc on ja teniem previst fer el dinar, la localitat de CAMPINS.

Hem parlat amb l’Ajuntament d’aquest poble i després de visitar la seva web, hem trobat una passejada que pot acomplir, pensem, les nostres expectatives. Un recorregut -apartat de torrents i fondalades, per evitar els danys provocats per l’aigua- que ens permet fer una mica d’exercici i amb prou atractius paisatgístics, de natura i culturals. Amb aquesta caminada matinal, ben segur, que agafem gana per al dinar.

L’itinerari és el següent:


PASSEJADA FINS A SANT GUILLEM DE CAMPINS
                                                            
Campins (Església parroquial de Sant Joan) – Can Pitarra – Can Bruguera – Creu de la Missió – Ermita de Sant Guillem – Cal Teixidor – El Figueral – Campins.

És un recorregut, principalment per pistes, per indrets solejats entre camps, masies, arbredes i alguna casa d’estiueig. Son uns 3,5 km de tranquil·la passejada, amb poc desnivell (+/- 60 m) que podem fer, sense comptar les pauses i les aturades en poc més de 1h 30’. La dificultat la qualifiquem de fàcil.

Un cop a Campins, anirem a l’Ajuntament (obren a les 9h) on ens facilitaran un fulletó amb més informació sobre l’itinerari.


Llocs d’interès al llarg del recorregut:

Parròquia de Sant Joan de Campins.- L’església de Sant Joan de Campins apareix documentada l’any 1231, però té elements romànics del segle XII i conserva una pica baptismal romànica que podria ser, com a molt, d’inicis del segle XIII. De l’estructura original conserva la base del campanar i l’antiga porta d’entrada. L’any 1895 va capgirar-se el sentit de l’església, s’obrí una nova façana on abans hi havia el presbiteri i el portal primitiu romànic va ser tapiat. Des del mes de desembre de 2007, el campanar de l’església de Sant Joan llueix un carilló amb dotze campanes que toca per les festivitats i cada dia, just després de les dotze campanades de migdia, fa una melodia que recorda a l’Àngelus.



Can Pitarra.- De fet son dues cases, Can Cullell i la casa que al seu costat hi construí el dramaturg i poeta Frederic Soler i Hubert, ”Serafí Pitarra”, l’any 1886. Can Pitarra, està adossat a la cara de migdia de la masoveria . A la casa es van fer diferents ampliacions, amb un estil similar a la casa original; només, la façana té un estil colonial, amb les columnes i el porxo.
En el frontis de l'edifici, al primer pis, hi ha dos marcs de rajoles blanques, amb lletres blaves. Al primer diu: “Aquesta casa, coneguda per “Mas Collell”, fou comprada per en Frederic Soler  i Hubert (Serafí Pitarra) el dia 21 d'abril de 1886”. A l'altre posa:  “Pertanyent aquest mas a la seva filla Blanca Soler de les Cases, s'hi calà foc el dia 25 de setembre de 1907 i el feren reedificar ella i són marit Carles Serra Clarà, l'any 1908, en què s'hi col·locà el bust del seu inoblidable pare per honrar sa memòria”.
Actualment és propietat de la família Tohà.



La Creu de la Missió.- Aquest és el nom “oficial” i el de la Creu de Sant Guillem, el “popular”. Es tracta d’un monument commemoratiu de la Santa Missió de l’any 1929. És de base circular, construït amb pedra mig desbastada i suporta vuit contraforts que acaben de manera fusiforme. Aquest cos superior té vuit elements de pedra, dels quals els quatre de dalt sostenen a manera de mènsules, els extrems del ferro forjat que surt dels peus de la creu, la qual corona el conjunt. La creu, pròpiament dita, té decoracions amb claus i cintes sinuoses de forja. Es diu que va ser obra de seguidors arquitectònics d’en Antoni Gaudí.



Ermita de Sant Guillem Confessor.- La primera notícia d’aquesta ermita és de l’any 1488, quan es donà llicència per a captar diners destinats a la seva construcció o reparació. L’any 1581 es diu que feia poc que s'havia construït; alguns autors, però, daten la construcció de l’ermita els primers anys del segle XVI. D’altres arriben a afirmar  que ja hi havia una temple més antic, del segle VIII, que es va ampliar i reformar (com sembla ho confirmen la volta de canó del sostre del presbiteri i d’altres detalls de l’edifici). Els altres tres trams del sostre de la nau són de volta d'aresta. Hi ha dos ulls de bou oberts en els trams segon i tercer. Té un petit campanaret d'espadanya, amb un sol ull de mig punt, per a la campana. 
A l’interior hi ha un cor amb balustrada de fusta i a la façana, protegint l’entrada, hi ha un porxo -amb un embigat de fusta- que es recolza sobre la paret de pedra i suportat per dos pilars d’obra. L’interior de la capella, es pot visitar si els masovers de la casa que hi ha, paret per paret de l’ermita, hi son i se’ls demana la clau.
El segon diumenge de maig s’hi celebra l’Aplec, amb una missa, ballada de sardanes i un esmorzar popular.



Pel demès tota la resta de la sortida es farà tal i com havíem previst: Dinar, a les 13h 30’, al restaurant La Terrassa de Campins; el lloc i hora de trobada, un cop siguem tots al punt on començarem l’excursió,  en lloc de l’aparcament de la Plana del Coll (tal i com havíem dit al principi) serà al pàrquing del Restaurant La Terrassa de CAMPINS sobre les 9h 45’. La data límit d’inscripció,  recordem, és fins el vespre del dilluns dia 3 de febrer.


Nota publicada el 29 de febrer 2020 a les 12h.


EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

El dijous 6 de febrer, sembla que ens farà bon dia. Però com sempre, mai se sap.



Ela mapes que vaig començar a mirar ahir em deien que ens plouria pràcticament tot el dia, i així li vaig dir a algú de la colla quan vàrem coincidir en una visita cultural. Però ara la cosa ha canviat, i és que tot i que ahir marcaven una mica d’altes pressions, un front procedent del atlàntic amenaçava amb pluges poc intenses. Avui els mapes presenten un potent anticicló a les Illes Balears, concretament centrat a Eivissa, que constitueix una tanca probablement insalvable per el front que us deia, i les pluges regaran molt més al nord.

He dit tot això per significar que amb només un dia d’interval, les coses meteorològicament parlant poden canviar moltíssim (i políticament parlant, ni us ho explico).

Bé, si no canvien gaire els paràmetres, el proper dijous pels voltants de Campins gaudirem del sol fins després de dinar, moment en que el cel poc a poc s’anirà poblant de núvols alts. A l’hora d’arribar és possible que encara hi hagin boires d’inversió tèrmica que s’esvairan poc després de les nou. El vent serà molt fluix de ponent de Força 1-2 i les temperatures que esperem seran de 1º al arribar, pujarà a 6º tot seguit i a 10º cap a migdia, baixant després de dinar a 2º.

Repeteixo la conclusió de la convocatòria del mes passat: No oblidem els barrets, gorres i capells no només pel fred sinó també pel sol i la roba d’abric en funció de les sensacions de cadascú.


NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

L'ITINERARI D'AQUESTA EXCURSIÓ HA ESTAT SUBSTITUIT PEL QUE HI HA DINS DEL REQUADRE

La "perxada"

A L’OMBRA DEL TURÓ DE L’HOME: EL SOT DE L’INFERN


També, en aquesta ocasió, repetim excursió. Ja havíem anat al Sot de l’Infern, l’abril del 2012. Llavors va ser a l’arrencada de la primavera, ara ho farem en ple hivern. Segurament el paisatge serà diferent però, segur, tindrà també el seu encant i interès. Confiem, això si, que el (bon) temps ens hi acompanyi.


Data.- Dijous 6 de febrer de 2020


Tipus d’itinerari.- Ben amagat, en un racó ombrívol als peus del turó de l’Home es troba el Sot de l’Infern, un paratge especialment tranquil, regat per un rierol i envoltat de vegetació. S’hi arriba en només una hora i mitja des de la Plana del Coll, el punt de sortida, on hi ha un aparcament per a deixar-hi els cotxes, una font i taules per a l’esmorzar. L’itinerari -senyalitzat- segueix camins de pendents suaus i permet contemplar alguns dels elements paisatgístics i patrimonials més típics del Montseny, amb diferents tipus de bosc: un conjunt de castanyers vells, una castanyeda explotada en règim de “bosc menut” o de perxada i un gran alzinar amb una fidel reproducció d’una antiga barraca de carboners.

Passera per damunt del torrent del Sot de l'Infern


Recorregut i dificultat.- El recorregut és una ruta circular, (senyalitzada amb fites de color groc) de 3,5 km que surt i retorna de l’aparcament i font de la Plana del Coll. El desnivell acumulat es de +184 m / -179 m. La dificultat  baixa. El temps de caminada, sense comptar les aturades, és d’1h 45’. L’itinerari comença, com ja hem dit, a la Plana del Coll (936 m) on deixarem els cotxes i esmorzarem.


Pàrquing de la Plana del Coll 

El camí, desprès de passar pel costat del càmping de Fontmartina, puja suaument fins arribar al lloc conegut com “els castanyers vells”, una clariana amb tres vells castanyers de troncs curts, buits i gruixuts. El camí s’endinsa dins un espès alzinar tot travessant un parell de torrents. De sobte el paisatge canvia, les alzines van deixant pas als castanyers, senyal que arribem a “la perxada”, una castanyeda explotada tal i com es feia antigament per a obtenir-hi “perxes”.


Un dels vells castanyers

Continuarem  fins al Pla de la Pomera, lloc on s’ha reconstruït una vella cabana de carboners (en planes com aquesta, els bosquerols feien les piles de llenya que, després d'una lenta combustió, es convertien en carbó. El carboner, obligat a controlar dia i nit el procés, bastia amb els materials que tenia al seu abast aquests pràctics i sòlids aixoplucs). Baixem tot seguit, passant per un antic forn de pega, fins el Sot de l’Infern. En aquest obac indret les falgueres i la molsa entapissen el sol i les roques a la vora del torrent tot formant, amb l’aigua i el frondós bosc de ribera, un ombrívol i harmònic paratge. L’itinerari continua, en suau pujada, fins arribar de nou al punt de sortida.



Cabanes de carboners al Pla de la Pomera


Dinar.- El dinar el farem, a les 13h 30', al restaurant La Terrassa de Campins, carretera de Sant Celoni a Santa Fe, km 5,3, CAMPINS, telèfon 938 47 53 29, https://www.laterrassadecampins.es/es/ .Tenen un menú diari a un preu de 14 euros.




Visita a l'esglèsia de Sant Esteve de la Costa del Montseny.- Abans de dinar, ja de camí cap al restaurant, ens aturarem per a fer una visita a l'interesant esglèsia de Sant Esteve de la Costa del Montseny. Guarda encara restes de l'edifici del segle XII, així com un magnific comunidor del segle XVII. La seva situació privilegiada permet contemplar unes molt bones vistes de la vall.




Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Si poden venir, en Jaume i la Mª Rosa portaran el cafè; en Llorenç i en Zac “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena i en Pedro les olives i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola.

Roba i calçat adequats al temps i recorregut i bastons (qui en vulgui dur). Barrets, “boes”, bufandes, passamuntanyes i crema protectora per al sol o el fred i –si assenyala pluja- paraigües o capelina.


Lloc i hora de trobada.- Farem l’ “aproximació”, fins al lloc on iniciarem la caminada, en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, en funció dels qui hi anem, el nombre de vehicles que necessitem i la distribució i “repartiment” dels xino-xaners/es en els mateixos.

Per tant, si us plau, confirmeu quan us sigui possible l’assistència i –si és el cas- la disponibilitat de vehicle per tal de que els coordinadors organitzin la logística de transport.

L'hora de trobada, per als qui sortim de la Travessera/Llepant de Barcelona, serà a les 7h 45’ del matí. Per als qui veniu d’altres llocs (Mollet o el Maresme) el segon lloc de trobada serà, ja al punt on esmorzarem i hi iniciarem la caminada, a l’aparcament de la Plana del Coll, sobre les 9h 30’ del matí.

Aproximació.- Per anar fins la Plana del Coll, cal sortir de Sant Celoni per la carretera BV-5114, que va a Santa Fe i a Mosqueroles. Al cap d’uns 15 km, en una rotonda, deixarem aquesta carretera (que segueix cap a Santa Fe) i a la tercera sortida agafarem la BV-5119 que va cap a Mosqueroles i La Costa del Montseny. Al punt quilomètric 10,2 de la carretera que va de Sant Celoni al Turó de l’Home, després de passar l’entrada del càmping de Fontmartina hi ha l’aparcament de la Plana del Coll. 

Hi ha dos pàrquings. El primer està situat a la mateixa carretera BV-5119, està destinat al autocars i es pot aparcar en ambdós costats; des d'aquí podríem accedir, per una amplia pista, al càmping FontmartinaEl segon pàrquing també està situat a la carretera però més amunt, a uns dos-cents metres aproximadament. Hi ha un àrea de lleure, taules i una font. Nosaltres ens trobarem en aquest segon. Aquí hi trobarem panells informatius de la ruta.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins al vespre del dilluns 3 de febrer contestant ("respondre a tots") el correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que coordina aquesta sortida-; més que res per tal de poder confirmar al restaurant (dimarts al matí) el nombre de comensals que serem el dijous a dinar.



diumenge, 19 de gener del 2020

CRÒNICA DE LA 103ena SORTIDA XINO-XANO


Panorama des de L'Agustí. Al mig de la foto, el Santuari de Puiggraciós.




DUES EXCURSIONS DES DE COLL FORMIC: EL MATAGALLS I EL PLA DE LA CALMA


Cal ser valents/es i atrevits/des per anar, el més de gener i en plena “setmana dels barbuts” [1], a les cotes més altes del Montseny.

Nosaltres ho som i així ho hem fet. Des del Coll Formic, a 1.144 m d’alçada, ens hem enfilat els uns, fins dalt del Matagalls (1.696 m) i els altres, pel Pla de la Calma, entre els 1.000 i els 1.200 metres d’alt.


L’aproximació, avui no comencem bé... !! .- Des dels diferents llocs d’origen hem fet cap, a l’hora acordada (sobre les 9 del matí), tots plegats, fins el pàrquing que hi ha a Coll Formic.

Bueno, tots, tots, no. Els qui anaven en el cotxe d’en Pep -que, per més inri, avui ens feia de “mig guia i cap de colla”- i el vehicle que, amb tota la confiança i bona fe, el seguia... no hi han arribat fins gairebé mitja hora més tard... Un cop a Seva, xerrant, xerrant, han passat de llarg del trencat que va fins a El Brull i han continuat, recte, en direcció a Viladrau. La conversa estava animada i no ha sigut fins que han vist el rètol de ”Viladrau” que se’n han adonat... “Ja m’estranyava que la carretera, tot i els revols, no pugés...”, ha dit en Pep. Sort dels mòbils: “Aneu esmorzant, que ara girem cua i venim... !!!” han dit als companys que, expectants, s’esperaven dalt del coll.


L’esmorzar.- Com que la pujada al Matagalls -i molts d’els companys eren dels “canyers i canyeres” que s’hi havien apuntat- es preveia llarga, ja tenien feta la paradeta, amb les olives i els complements habituals, sobre un muret del mateix pàrquing i havien començat a esmorzar.

Només els faltava el vi... però hem arribat a temps per a que en poguessin fer alguns glops. El que si hem pres plegats, com a bons germans, ha estat el cafè, amb llet, sol o amb “gotes”..., la xocolata, les pastes i les nous “del país... he !!”, que ha portat en Josep Lluís, han culminat l’àpat.

Després d’esmorzar, la colla s’ha partit en dos. Uns -cinc “nois” i dues “noies”- han triat l’opció “dura”: pujar fins dalt del cim del Matagalls. Mentre que els altres -vuit “nois” acompanyats per les dues “noies” restants- han preferit l’opció “tova”: ruta mixta -cultural i paisatgística-, amb cotxes i a peu, pel Pla de la Calma amb pujada al Tagamanent.


Les caminades.-

Els qui han pujat cap el Matagalls, s’han enfilat -sense perdre temps- per la costeruda Carena dels Roures, per passar després pel Pla de la Barraca, ja a 1.367 m -amb un desnivell de quasi 250 m, en poc més d’ 1,5 km-. Després han superat el Turó Gros de Santandreu (1.542 m), el Collet de l’Estanyol (1.526 m), el Turó de l’Estanyol (1.578 m), el Collet dels Llops (1.565 m) i, finalment, el Matagalls amb la seva emblemàtica creu (1.596 m).

Al llarg d’aquest recorregut, en els vessant més obacs, hi han trobat algunes clapes de neu.


Ànim, que ja som dalt; ja veig la Creu !!! 

Un cop dalt, un veritable mirador, el panorama és espectacular: cap al nord, la comarca d’Osona i el massís germà de les Guilleries, Viladrau sota mateix i al fons el Pirineu; cap a l’est el coll de Sant Marçal les Agudes i el Turó de l’Home; la visió vers l’oest -per on han pujat- els mostra, sota mateix, el Pla de la Barraca amb el Turó d’en Besa i més a l’esquerra el Pla de la Calma, al fons -en un dia clar com el d’avui- veuen els cingles del Bertí, que voregen el Congost, l’altiplà del Moianès, al fons, la Mola de Sant Llorenç de Munt i, darrere seu, la silueta inconfusible de Montserrat.



Els 7, campions i campiones, dalt del Matagalls
Carai !!!. Ara n'hi ha 8. Oh !!, el President, que -com tots els
presos i exiliats- sempre, en el pensament, està entre nosaltres.

Fa molt vent, fan la fotografia que dona fe que hi han pujat i comencen a baixar.

Un noi, amb el qual havien coincidit al començar la caminada, a l’arribar al Pla de la Barraca es deu haver trobat malament i el company que anava amb ell ha trucat als Serveis d’Emergències. Mentre van baixant veuen tota l’operació que han fet els helicòpters per atendre’l i, finalment, rescatar-lo.


Baixant del Matagalls. Rescat al Pla de la Barraca. Al fons el Turó d'en Besa.

Un cop al Pla de la Barraca, tal i com tenien previst, voregen pel nord el Turó d’en Besa. Baixen per la fageda -ara despullada- que hi ha al Sot de la Fagetona fins a trobar la pista, que va i ve, de Sant Segimon. A partir d'aquí segueixen -pista avall-, en direcció a Coll Formic, pel Pla dels Cent Sous i el Pla d’en Besa fins a trobar el corriol -per on han pujat aquest matí- que, per la Carena dels Roures, els porta directament a Coll Formic.



Pocs minuts abans de les dues del migdia, els "matagallers", arriben al restaurant -contents i satisfets- després d’haver “fet el cim”.


Alguns dels qui han fet el cim del Matagalls.

Els qui han anat al Pla de la Calma, ho han fet en tres cotxes. La intenció inicial era fer tot el recorregut fins al final del Pla (el Collet de Sant Martí, sota mateix del Tagamanent) en els cotxes i anar aturant-nos per visitar alguns dels indrets o llocs més característics.

Tot i que de forma natural li correspondria estar cobert de boscos, la imatge actual del Pla de La Calma correspon a l’explotació tradicional de la ramaderia i l’agricultura. Tant el conreu en sistema d’artiga que anava eliminant els arbres, com la pastura lliure dels ramats (tot i que ara ja hi veiem algun “pastor elèctric” o tanca) ha fet que la part més alta sigui molt oberta i amb unes vistes espectaculars. No es d’estranyar que el sender de gran recorregut que el travessa, d’extrem a extrem, s’anomeni el Sender dels Miradors (GR-5).

Quan som al Pla de l’Ase Mort, a l’entrada del Pla de la Calma, un indret tranquil amb bones panoràmiques, dediquem el nostre record al vell company scout i un dels primers membres del nostre agrupament, en Joan Charlez -que morí l’octubre de 1999, quan només tenia 56 anys-. Les seves cendres, complint la seva voluntat, van ser escampades -per companys, amics i familiars- en aquest indret [2].

Continuem però, una mica més enllà, ens aturem per a fer la BO (Bona Obra) del dia. El paisatge del Pla de la Calma, obert, suaument sinuós i ric en pastures, està poblat de prats i d’un tipus de vegetació (les anomenades landes) formada per matolls (bruguerola, ginestell, bruc, gatoses,...) i amb amplies extensions de falguera aquilina -seca en aquesta època de l’any-. Doncs un bon mantell d’aquestes resseques falgueres, situades a tocar del camí, s’havien (o les havien) encès amenaçant d’estendre les flames pel seu voltant. En Charly i en Josep Lluís -amb risc de la seva integritat- s’abraonen damunt les flames i, amb uns mitjans improvisats i rudimentaris (fins i tot algun hi ha buidat la bufeta...), s’han encarat al foc. En Josep Lluís, el nostre home “de llei i ordre”, fa una trucada -donant les coordenades del lloc- als Serveis d’Emergència per a que aquests avisin als Guardes Forestals... “Si, senyor,... a les seves ordres, senyor...”, deu haver dit el qui ha rebut la trucada agraint, alhora, la nostra acció i avis. Llàstima (i perdoneu la macabra i potser poc oportuna referència) que Austràlia ens queda lluny... !!!



Seguim, amb la satisfacció del deure acomplert, pista enllà fins que arribem a l’alçada d’un turonet, que identifiquem (amb l’ajuda del mapa) com el Corral de Puigventós, damunt del qual hi veiem un Pessebre Nadalenc. Ens hi enfilem i hi estem una estona contemplant els detalls del bonic naixement i el panorama.




La pista continua fins que som al Pla del Cafè [3] on ens hi aturem per a contemplar-ne les restes i, sobretot, la visió que des d’aquest lloc tenim: Vers el nord i llevant, el cim del Matagalls, el Turo de l’Home i Les Agudes i en direcció a l’oest i el sud, el sot que forma el riu Congost, els Cingles d’en Bertí, Sant Llorenç de Munt i Montserrat. En Josep Lluís, es posa seriós i de forma serena i decidida ens demana que -si mor abans que nosaltres- agrairia que enterréssim les seves cendres en aquest indret i ens assenyala una alzina que hi ha, on comença un petit bosquet, a l’esquerra del Cafè. Tant de bo passin encara molts anys però, com una mena de document notarial, aquesta voluntat queda -per a qui correspongui i en vulgui fer compliment- aquí anotada.

Ens aturem al lloc anomenat Pedres Blanques on, per l’esquerra surt una pista que entre el Puig Drau (1.344 m), el gegant de La Calma, i el Sui (1.318 m), un cònic cim, baixa fins el poble del Montseny. Al tornar l’agafarem  al llarg d’un quilòmetre i mig, per anar a veure la Cabana d’en Ramón i l’estela neolítica.

Continuem per la pista, fins que arribem a un lloc amb forces arbres -alzines principalment-. Ens aturem per a estirar les cames i retratar una curiosa alzina que trobem a l’esquerra (anant cap el Tagamanent) del camí. Una alzina amb cinc gruixuts braços que, a l’estiu, deu donar una bona ombra.



L'alzina de les cinc Branques del Pla de la Calma

Un bon nombre de companys, en un matí tant espectacular i amb una temperatura molt agradable, decideixen continuar a peu fins al final de la pista sota del Tagamanent. Els tres xofers i alguns companys solidaris, per a no deixar-los sols, s’enfilen dalt dels vehicles per a seguir la ruta i poder tornar, tots, "a cavall"..





Petjada de porc senglar
Passem ara per una zona boscosa -el Bosquet de l’Agustí-, un alzinar que deu ser un molt bon rebost d’aglans per als nombrosos porcs senglars que hi ha al Pla de la Calma i a tot el Montseny. Anem perdent alçada, fins que arribem a L’Agustí [4]. Aparquem els cotxes en un boral de la pista i ens hi acostem per a veure, amb més detall, aquesta gran i important masia. Al poc arriben els caminadors i, plegats, en comentem els detalls més característics. La visió que des d’aquest lloc tenim del Tagamanent impressiona.


L'Agustí
El Tagamanent des de l'Agustí


Continuem, els uns en els cotxes i els “caminadors” a peu. Fins que arribem a l’alçada de El Bellver, una bonica masia ara reconvertida, els caps de setmana, en restaurant. Seguim per la pista (a partir d’aquí asfaltada, que baixa fins al poble de Tagamanent i la C-17) fins que arribem a un petit aparcament que hi ha al Collet de Sant Martí (973 m), sota mateix del Tagamanent. Aquí hi estacionem els cotxes.


Alguns dels xofers i els fidels acompanyants al Collet de Sant Martí
Com que els qui van a peu encara no han arribar, els “motoritzats”, decidim fer també una mica d’exercici i pugem “a pota” fins dalt del cim del Tagamanent. El camí, tot i que fa pujada, és còmode. Va ascendint, xino-xano fent una volta i ziga-zagues, pels vessants est i sud del turó. Fem una breu parada quan som, al poc de començar, a les runes de l’antiga capella de Sant Martí [5]

Continuem per dins d’un espès alzinar guarnit, aquí i allà, amb grossos blocs de pedres.


Les restes de la Capella de Sant Martí 



Un cop som al cim (1.059 m.) ens crida l’atenció, a més del panorama, l’edifici de l’església de Santa Maria [6] situat dins del recinte del que havia sigut un estratègic castell. Ens hi estem una estona, relaxats, fent fotografies i extasiats davant la visió que, des d’aquest esplèndid mirador, es te de tot l’entorn.





Vista sobre la vall del Congost des del Tagamanant
El nostre poeta de capçalera l’Enric, persona sensible, ho ha reflectit de forma espontània en els següents versos:

“Oh muntanya estimada,
amb tu vull estar,
a tu et vull mirar.
De tu no em vull separar
i amb tu vull perdurar.
Oh muntanya estimada
que de tanta felicitat
he cercat la llibertat.”





Quan retornem al Collet de Sant Marti, els companys caminadors ja hi han arribat. Pugem, ara sí tots, als cotxes i comencem el retorn fins a Coll Formic.


Els "caminadors" del Pla de la Calma, al Collet de Sant Martí.

"Arqueòlegs" o "homes primitius"
davant la Cabana d'en Ramón 
Quan arribem al lloc conegut com les Pedres Blanques, deixem la pista per on anem i n’agafem una altra que surt per la nostra dreta. Quan arribem a un creuament de camins, la Sitja del Llop, n’agafem un que surt també per la dreta (“sempre cap a la dreta...” que diria en Casado) fins que som al peu del Turo del Poniol (1.279 m) on hi estacionem els cotxes. Al vessant de llevant, gairebé dalt del turó, hi ha la Cabana d’en Ramon dins de la qual podrem veure-hi l’Estela neolítica de La Calma o de la Sitja del Llop [7].


L'estela de la Calma, dins la Cabana d'en Ramón

De nou a la pista principal, girem cap a Coll Formic per anar a dinar. Falten un quart per les dues i ja comencem a tenir gana.

En les caminades d’avui hem recorregut i salvat uns desnivells d’uns 9 km i +/- 579 m, els qui han pujat al Matagalls i de 6 km i +/- 125 m, els qui han anat al Pla de la Calma i el Tagamanent.


El dinar.- A les dues en punt, entrem tota la colla al restaurant que hi ha a Coll Formic. En Josep Surdé ja fa una estona que ens hi espera. Hi tenim parada, així mateix, una llarga taula -per a divuit comensals- al fons del menjador.

Demanem les cerveses, no fa calor però -després de les caminades- venen de gust. Entre glop i glop anem triant els plats: De primers, cigrons amb cansalada, entremesos, sopes de ceba i també, de farigola, macarrons, amanida, canelons... i de segons, peus de porc, botifarra amb seques, bacallà amb panses o amb samfaina,... Tenim gana i tot baixa molt bé. Be, tot no, el vi se’ls ha “picat”. No millora ni barrejant-lo amb gasosa. Llàstima. Després dels postres, prenem els cafès, tallats, herbes, carajillos i cigalons; demanem el compte, paguem i ens acomiadem de l’hostaler.




Ja fora, davant del restaurant, ens fem la fotografia de tot el grup.




Comiat.- Després d’haver efectuat una molt bonica Xino-Xano, rematada amb un dinar de germanor, ens acomiadem fins a la propera sortida que anunciarem oportunament.

Fins llavors doncs, gracies a tots i a totes per la vostra companyia i participació.

Una abraçada.


Text.- Pep

Fotografies.- Joan B., Joan P., Joan S., Enric, Josep Lluís, Jaume, Carles P., Joan Miquel i Pep.


Ruta Wikiloc d’anada i tornada del Matagalls.- Joan P.: 

    
NOTES:     



[1]  La “setmana dels barbuts” forma part de la tradició catalana i fusiona tradició i meteorologia. Si fem un cop d’ull al santoral, veurem que els dies 15, 16 i 17 de gener corresponen a sant Pau Ermità, sant Maur i sant Antoni Abats respectivament. I si ho allarguem per davant i per darrera, tenim que el 13 es sant Hilari, el 21 sant Fructuós i el 22 sant Vicenç. Tots aquests sants coincideixen en lluir unes bones,  grans i espesses barbes. D’aquí el nom de la “setmana dels barbuts”. Per un altre costat, segons les estadístiques i registres de molts anys, des del punt de vista climàtic, aquets dies de gener és el període de l’any que, a Catalunya, fa més fred.

[2]  Després de la mort d'en Joan Charlez, alguns dels seus amics i familiars acudiren al Pla de la Calma -indret de moltes de les excursions que havia fet amb els scouts- per a, complint amb la seva voluntat, escampar-hi les cendres.

Detall de l'acte en que els companys scouts i familiars d'en
 Joan Charlez, escampen les seves cendres al Pla de la Calma

(Fotografia gentilesa d'en Eduard Candami)

[3] El Cafè és un mas enrunat situat en un bell paratge del Pla de la Calma, l’anomenat Pla del Café, a una altitud de 1.190 m i apartat uns 100 metres a l’est de la pista forestal que des de Coll Formic accedeix al Tagamanent. El veritable nom del mas és el Cafè dels Carlins i era un lloc que va gaudir de certa popularitat durant les diverses guerres carlines del segle XIX. Anteriorment, però, se'l coneixia com la Casa de les Lloses. Diverses fonts discrepen de si era un hostal, un cafè o una masia com tantes d'altres. L'opinió més extensa, però, és que era un mas que al estar ubicada en un lloc de pas molta gent hi feia parada. Cal fer volar la imaginació i imaginar-se els traginers amunt i avall, principalment els que des de les mines del Remei  portaven el coure cap a Aiguafreda i feien parada a l’hostal. Avui dia, no sembla que aquesta ruta fos la més adequada per portar el apreciat mineral i fer tota aquesta terrible pujada des de les mines fins al Cafè. No hagués estat millor portar el material cap al poble del Montseny i la vall de la Tordera avall?; el ferrocarril que, des d’Aiguafreda (que era el lloc on es concentrava la recollida del mineral des de diferents indrets de la zona), enllaçava amb les zones fabrils del Ripollès, el Vallès i Barcelona, n’és l’explicació. Des de l’any 1922 les mines de coure del Remei van deixar de ser explotades i l’hostal també se’n ressentí i va entrar ja en una terminal decadència que va culminar la Guerra Civil. Cal dir també, que tota l’abundant indústria rural del Pla de la Calma (pous de neu, teuleries, carboneres) tenen també en els anys trenta la seva davallada final per culpa de la modernitat i de les millores en les comunicacions, l’electricitat i en els mitjans per guanyar-se la vida.

[4] Magnífica casa pairal de grans proporcions. Eminentment ramadera. La major part de les dependències per al bestiar són a l'interior i te escassos annexos. Al costat esquerra hi ha una eixida de dos pisos amb grans arcades. L’edifici és de planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes. Teulada a doble vessant amb aiguavés als costats. Finestres i porta quadrada amb llinda de pedra. Als baixos, al costat de la porta, una finestra espitllerada i una única obertura al primer nivell. La primera referència documental del topònim Agustini és del segle XII en un capbreu de la parròquia de Tagamanent pel comte de Barcelona. En el fogatge del 1497 i posteriors del segle XVI apareix el cognom Agustí, on destaca Bernat Agustí com a batlle reial de Tagamanent. La masia es va construir el segle XVII i l'estructura actual correspon a les reformes del segle XVIII. En la llinda de la porta principal hi ha la inscripció «Ave Maria gratia plena Pere Agustí 1776». A la galeria hi ha la inscripció «Felis Agustini 1788» i a les llindes de les finestres de la pallissa s'hi llegeix «Dionís Rovira i Pera Agustí 1736». Va ser la casa pairal de la família Agustí fins al segle XIX. Després de passar per diferents propietaris, va patir una davallada econòmica al segle XX i l'any 1943 consta com a abandonada i en runes. L'últim propietari (el Sr. Porter de Barcelona) la va vendre a la Diputació. Al final de la dècada del 1990 va ser restaurada com a Casa Museu l'Agustí, un museu etnològic que forma part del Parc Etnològic de Tagamanent en el Parc Natural del Montseny.

[5] De l’església de Sant Martí tan sols en resta un mur orientat (d’uns 6 m per 3 d’alt) amb una arrencada d'absis. A 2m d'alçada té una filera de 7 forats, possiblement per a un embigat. Collat a aquest mur arrenca un fragment de paret corba vers l'est, que era l'absis, i té 1,5 m de llargada. El mur té un forat -finestreta- que dona directament sobre el camí d'arribada. El gruix del mur és  de 90 a 95 cm i és fet amb carreus i pedres polides. Els fonaments de la resta de l'església estan coberts per la malesa. Sant Martí és esmentada des de l’any 1009. Havia de ser la parroquial en lloc de Santa Maria quan aquesta havia d'esdevenir monestir. En no ser-ho, Sant Martí va perdre la parroquialitat i quedà com a capella o ajuda de Santa Maria de Tagamanent. S'enrunà al segle XVIII.

[6] Es una construcció romànica del segle XII, orientada a l'oest. Té la porta adovellada amb dues arquivoltes i columnes cilíndriques de base octogonal, coronades per uns collarets a manera de capitell. Amb un rosetó a sobre. El campanar, de dos forats, s'erigeix segons l'eix vertical que configura la porta. De la construcció romànica se’n conserva una part dels murs de la nau central coberta amb volta de canó. Hi ha dues naus laterals d'època posterior, possiblement del gòtic, delimitades també a la línia de façana. La nau esquerra té una finestra, mentre el costat dretà en té tres. Volta apuntada, de tres trams i absis. A la dreta d'aquest hi ha la sagristia. Les quatre naus laterals són de creueria. L'edifici ha estat restaurat pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona (que n’és l’actual propietària). Al voltant hi ha restes d'edificis annexes i una porta que data del 1736. A partir de mitjan segle XVIII, tot i que s'havia construït la casa rectoral, l'església va entrar en un progressiu estat d'abandonament accentuat a l'inici del segle XIX quan el lloc va ser definitivament abandonat. Tingué com a sufragània l’església de Santa Eugènia del Congost fins al 1878 que, des del 1940, és la qui té la parroquialitat del terme.

[7] L'Estela de la Calma o de la Sitja del Llop és un megàlit que es va trobar l'any 1976 al Pla de la Calma, al massís del Montseny, i que actualment està exposat dins d'una urna de vidre al poble de Montseny. Tot i que es va “trobar” o inventariar aleshores, les darreres notícies conegudes indiquen que ja estava en aquest lloc, tombada a terra, però amb els gravats cap a baix i per això al llarg de molt de temps no va cridar l'atenció, fins que als anys seixanta del segle passat es va girar per fer-la servir de mur de la cabana i ja va tornar a ser visible ... per dins de la barraca. El megàlit és una mena de menhir molt especial perquè presenta, en una de les seves cares, inscripcions decoratives en forma de cercles concèntrics i semicercles, d'aquí que rebi la denominació d'estela. Tot i que alguns autors consideren que podria tenir una antiguitat de més de 2000 anys, la seva datació és incerta. Amb l'objectiu de mantenir-ne la conservació i evitar actes vandàlics, l'any 2010 va ser extreta de la cabana, restaurada i instal·lada dins d'una urna de vidre al poble de Montseny. Es va restaurar, també, la cabana d'en Ramon i s'hi va col·locar una rèplica de l'estela. Al museu Etnològic del Montseny, situat a Arbúcies, n’hi ha una altra còpia.