 |
| "Bodegó" (el nom deu venir de bodega ?) de tapes. "Bodega La Palma", març 2017 |
AVUI VA DE “TAVERNARIS” NOSTALGICS, PERÒ NO RUCS, AMANTS DE LES VELLES BODEGUES DE BARRI (no adulterades per la presencia de “guiris” ni pels mobles o decoracions de disseny, però amb uns vins a doll, vermuts, cerveses i tapes de conya...)
Perdoneu el llarg títol, més propi d’una pel·lícula d’Almodóvar, però no he sabut sintetitzar –en una frase- tot el que hi volia dir.
Una de les activitats “no oficials”, però si un xic “oficioses”, de la colla és el d’anar quedant, de tant en tant, en alguna antiga taverna –sovint homologada pel Mededebebe http://mededebebe.com/ del qual
n’és coautor el nostre vell amic i company Josep Lluís Cots– per a petar-hi la
xerrada tot prenent un vermut (1), una copa de bon vi o unes cerveses.
 |
| "Bodega Pàdua", febrer 2016 |
No m’atreviria a autoqualificar-nos -“activistes” ocasionals com som- de “culs de taverna” expressió que el Diccionari de l’Enciclopèdia defineix com: “dit d’una persona que freqüenta assíduament la taverna”. Nosaltres d’assidus, rés... hi anem, només, quan algú ens ho proposa, ens convoca a anar-hi, o ens ve –col·lectivament- de gust... És, doncs, un acte "social" més.
 |
| "Bodega La Palma", març 2017 |
És una activitat, no anunciada al blog, però si comunicada –especialment entre els “desvagats” i “desvagades” d’entre setmana- per altres formes de contacte i difusió com l’ email o el whatsaapp.
 |
| "La Bodegueta", juny 2016 |
Son trobades esporàdiques, a mig matí, per a prendre uns vermuts amb unes assequibles –per allò d’afegir quelcom a l’estomac..- tapes (2): olives, anxoves, seitons, unes llesques de pa amb tomata, unes patates braves o fregides... Normalment, rés de l’altre món -clar que, en alguna ocasió, extraordinària o que l’oferiment del taverner/a ens ha fet caure en la temptació, hem demanat unes racions de croquetes o alguns talls de formatge o pernil... per allò d’acompanyar el pa...-.
 |
| Detall del mostrador de la "Bodega La Palma", març 2017 |
Si prenem vermut l’acompanyem sempre amb sifó per, com a bons catalans, allargar-ne la quantitat i prolongar la conversa...
 |
| "Bodega Quimet", març 2016 |
Per això adjectivem, aquest tipus d’activitat, d’ “oficiosa”. Evidentment no és molt pedagògic ni exemplaritzant que un grup de veterans, però encara idealistes, amants dels valors, la vida sana i la natura com és la nostra colla, animi al personal a “anar de tavernes”... No, no és, ben bé, això.
No ens passem. No és, certament, el propòsit o objectiu fundacional del grup fer -exclusivament- aquest tipus d'activitats. És això si –i el blog te el deure d’anar informant del que anem fem- una activitat més que, de tant en tant, efectuem.
 |
| "La Bodegueta", juny 2016 |
Amb tota franquesa, nosaltres ho veiem i entenem com una oportunitat més per trobar-nos i fer-la petar, tot conreant –això si, al voltant d’una taula ben assortida- la nostra vella amistat. Tingueu ben present que l'amistat es un bon reconstituent que ajuda a mantenir la salut !!!.
I, un xic nostàlgics com som, rememorar, descobrint o coneixent aquets antics locals –molts d’ells veritables museus populars- que, en forces ocasions, han esdevingut llocs de trobada, espais de tertúlia (de tot tipus) i focus de dinamització, convivència i cohesió veïnal en molts barris. I que, alguns, de jovenets havíem també freqüentat –forces diumenges a la tarda (ho recordes Zac... ?)- o en ocasió d’algun comiat o celebració.
 |
| Retall de diari, dels anys de la II República, amb un article informant sobre la tertúlia d'artistes que es feia a la "Tasca de la senyora Maria" (actual "Bodega La Palma") |
Tots nosaltres, l’edat és una molt bona escola, sabem que cal gaudir de les coses descobrint-hi els valors culturals, gastronòmics, sensorials i –fins i tot- els plaers, amb coneixement i moderació. En positiu. Així ho procurem fer, també, quan anem “de tavernes”.
 |
| "Bodega Pàdua", novembre 2015 |
Fent memòria, hem recorregut –i repetit- diverses bodegues i barris: “La Bodega Pàdua” al Farró, “Can Quimet” de Gràcia, “La Bodegueta” al Guinardó, “La Palma” al Barri Vell,...
 |
| "La Bodegueta", juny 2016 |
Hem xerrat, aprofitant aquestes ocasionals trobades, de vells records, de noves activitats i propostes, de política, d’economia, de les pensions, del darrer anàlisi o de les noves pastilles que ens ha receptat el metge, de les “escapades” o viatges, dels nets,... Hem adquirit o ampliat coneixements com d’on ve i que és el vermut –aquest excel·lent aperitiu fet amb vi blanc enfosquit, macerat i aromatitzat amb herbes com el donzell, l’orenga, la tarongina, el marduix, el timó, el romaní... (ja ho veieu, mitja muntanya dins del got... !!!), arrels, escorces i especies que li donem aquest tast amarg característic, per això cada regió, lloc o productor en te la seva (secreta) fórmula-...; o de vins com el daurat de Gandesa –originari de la Terra Alta, un blanc brisat, fermentat amb les pells del raïm, que li atorguen aquesta característica tonalitat daurada-...; o de l’art de preparar, cada vespre, les anxoves o els seitons que l’endemà els “parroquians” es cruspiran amb delit...
De tot això i més, parlem i ens expliquen –amb la relativa tranquil·litat que els ofereix un grup de jubilats, l'hora i la calma d’un dia feiner- els tavernes i les taverneres. És, també, una bona forma (satisfent els sentits i l’ànim) d’anar-nos “culturitzant”... podriem dir que son una mena de "matinals culturals"...
 |
| "Bodega La Palma", març 2017 |
De tot això i més, parlem i ens expliquen –amb la relativa tranquil·litat que els ofereix un grup de jubilats, l'hora i la calma d’un dia feiner- els tavernes i les taverneres. És, també, una bona forma (satisfent els sentits i l’ànim) d’anar-nos “culturitzant”... podriem dir que son una mena de "matinals culturals"...
 |
| "Bodega La Palma", març 2017 |
Així doncs, mentre el cos aguanti i sentint-nos un pel “clandestins” (fent activimisme d’amagat de les autoritats mèdiques...), anirem –de tant en tant- “de tasques”.
Ja ho diuen: “la vida son quatre dies i en passem la meitat dormint...”. Aprofitem, doncs, el temps !!!.
Salut !!! (amb o sense una copa a la ma...) i una abraçada.
Fotos.- Enric i Pep
NOTES.-
1.- Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins de Sarrià, articulista habitual sobre la “Cuina dels convents” a la publicació mensual gratuïta “El Jardí de Sant Gervasi”, precisament en el número d’aquest mes de març, ens parla del vermut. D’aquest treball espigolem el següent: “... El seu nom ve del terme germànic wermuth, que és el nom que els alemanys empren per referir-se al donzell. En efecte, uns monjos alemanys del segle XVI tingueren la intuïció de posar a macerar dins de vi blanc, jove i sense massa graduació, algunes branques de donzell florit; d’aquesta maceració en sortí un vi que usaven per a guarir els dolors estomacals i que ells anomenaren wermutwein (és a dir, vi de donzell)”. I afegeix: “Tanmateix, ja des d’èpoques molt llunyanes hom ha posat a macerar herbes oloroses i amargues dins del vi. Entorn de l’any 1000 a. C., Hipòcrates, se serví d’una mena de xarop medicinal fet de vi infusionat amb herbes que, alguns, el consideren l’antecessor del vermut. Des del segle XIX el vermut (tant el que es fa a Catalunya, especialment l’elaborat a la població de Reus com, també, el macerat a Itàlia) ha esdevingut la beguda aperitiva per excel·lència, molt popular, de gust dolç i consistent, però d’escassa graduació. El vermut s’adiu força al tarannà del poble català, ja que és una beguda que difícilment se’n beuen més de dos gots (rebaixats amb sifó i acompanyat amb olives confitades i patates fregides) puix que el vermut, begut en excés, per la seva combinació de les herbes macerades amb el vi arribaria a produir mal de cap...”. Ja ho sabeu... paraula de frare !!!.
2.- Son molts els qui consideren les “tapes”- especialment les de Madrid o Sevilla- com quelcom que identifica arreu del món la “marca Espanya”. No és la nostra intenció crear polèmica, però -potser per a desolació dels espanyols que en aquesta matèria es creuen únics- cal matisar que hi ha altres maneres, no espanyoles, de fer les “tapes”. A Turquia i en altres països àrabs del Pròxim Orient hi ha una pràctica quasi exacta, les meze –kemia a Algèria-, petits mossos o racions que es prenen abans de l’àpat. A Itàlia, de manera similar, hi ha els peritivi i, sense sortir de la nostra península, al País Basc en tenen una particular aportació amb els pinxos, les gildas o els montaditos i, al País Valencià, les picadetes. En qualsevol cas les “tapes”, compartides amb amics, solen ser una molt bona oferta de felicitats plurals, breus, però continuades, per al paladar. Un plaer, com veiem, gairebé universal.
2.- Son molts els qui consideren les “tapes”- especialment les de Madrid o Sevilla- com quelcom que identifica arreu del món la “marca Espanya”. No és la nostra intenció crear polèmica, però -potser per a desolació dels espanyols que en aquesta matèria es creuen únics- cal matisar que hi ha altres maneres, no espanyoles, de fer les “tapes”. A Turquia i en altres països àrabs del Pròxim Orient hi ha una pràctica quasi exacta, les meze –kemia a Algèria-, petits mossos o racions que es prenen abans de l’àpat. A Itàlia, de manera similar, hi ha els peritivi i, sense sortir de la nostra península, al País Basc en tenen una particular aportació amb els pinxos, les gildas o els montaditos i, al País Valencià, les picadetes. En qualsevol cas les “tapes”, compartides amb amics, solen ser una molt bona oferta de felicitats plurals, breus, però continuades, per al paladar. Un plaer, com veiem, gairebé universal.
