CRIDA A LA 115 SORTIDA XINO-XANO

Rètol de l'inici nord de la "Via d'en Nicolau" a Sant Joan de l'Avellanet. Foto Queralt Cardona

PASSEJADA PER «LA VIA D’EN NICOLAU»

(BERGUEDÀ: VALL DEL BASTARENY)

Data.- Dijous 13 d’octubre 2022.

La «Via del Nicolau» era un ferrocarril forestal –de servei particular-. Va ser construït a principis del segle XX (1914 - 1916) per tal de transportar fusta des dels boscos propers a Gisclareny (Sant Joan de l’Avellanet) i de Bagà (Torre de Santa Magdalena, Sant Martí del Puig i Sireracs) fins a Guardiola de Berguedà. Aquests boscos es trobaven en uns indrets de difícil accés, la qual cosa imposava la construcció d’algun sistema de transport per poder baixar la fusta (els troncs) fins al pla. Es pensà, inicialment, en instal·lar un telefèric -com el que ja existia, llavors, entre Bagà i el bosc de Monnell– però la seva poca capacitat de transport i l’elevat cost de manteniment ho desestimà. Finalment s’optà per un ferrocarril de via estreta, que també podria prestar servei públic i ser ampliat, posteriorment, fins a d’altres poblacions de la zona.

Després de nombroses gestions, el 27 de gener de 1914, l’Estat n'atorgà la concessió. Començant les obres el 20 d’abril d’aquell mateix any. La construcció del ferrocarril va ser molt laboriosa, tant per la dura climatologia de la comarca –que impedia fer els treballs durant bona part de l’hivern- com per la dificultat del traçat escollit, en un recorregut de difícil orografia. L’esclat de la I Guerra Mundial també motivà l'escassedat d’alguns materials fins que, finalment, el ferrocarril pogué iniciar el servei -en diferents trams– entre el juny i el setembre de 1916. El recorregut era força sinuós, passant a mitja muntanya i salvant tots els accidents del terreny: barrancs, serrats, torrents i pendents.

El material mòbil, molt similar a l’emprat en d’altres ferrocarrils forestals, consistia en trens de dues o més vagonetes metàl·liques de dos eixos, dotades –cadascuna d’elles, a causa dels forts pendents de la línia– d’un freno de mà que actuava sobre les quatre rodes. El fre era accionat manualment per un guardafrè, que anava en una petita plataforma situada davant de cada vagoneta. Normalment els trens -quan anaven carregats- eren formats per dues vagonetes, fonamentalment perquè els radis de les corbes del traçat només permetien portar troncs de fins a 12 m de llarg.

En sentit descendent, les vagonetes baixaven per simple gravetat, aprofitant el pendent de la línia. En funció de la fusta que transportaven hi anaven una o dos vagonetes amb els seus corresponents guarda-frens.

En sentit ascendent (normalment amb les vagonetes buides o, només, amb algunes persones o petita càrrega), el servei era realitzat amb tracció animal, fent servir alguns dels nombrosos animals -mules, matxos o cavalls– que tenien per aquesta tasca i per les feines d’arrossegament al bosc. Normalment, es feia un viatge cap a Gisclareny quan a Guardiola hi havia unes vuit o deu vagonetes buides.

Aquest ferrocarril forestal, estigué en servei fins a mitjans de l’any 1930. Desprès de la clausura, les vies i algunes vagonetes van romandre encara, durant uns anys, al lloc. Poc a poc, especialment durant la guerra civil i la immediata postguerra, tot va anar deteriorant-se i desapareixent. Actualment però, al recorregut, hi podem veure una d’aquestes vagonetes carregades de llenya. Tot un símbol !!.

Als anys 1960-1970 els Serveis Forestals van reobrir alguns trams, transformant-los en pistes i realitzant actuacions per a facilitar el pas de l’aigua i de contenció de l’erosió. Però, no va ser fins l’any 2009 que es recuperà el camí, tal i com el podem veure ara. Aquesta restauració ha suposat actuacions molt complexes, moltes d’elles realitzades manualment o, fins i tot, amb l’ajut d’un helicòpter pel transport de materials en zones pràcticament inaccessibles. Avui és un atractiu turístic més, per a visitants, senderistes i ciclistes, a la comarca. Per això us proposem d’anar-hi.

Tipus d’itinerari.- L’atractiu d’aquesta passejada son els diversos indrets, llocs i paratges per on passem: àrea de lleure, ecomuseu i l’ermita de Sant Joan de l’Avellanet, un pont penjat de 35 m. de llarg –la passarel·la d’en Nicolau-, diversos túnels –cap d’ells claustrofòbic-, un mirador sobre la vall del Bastareny i Bagà, ponts de fusta, camins en mig del bosc...

La passejada que us proposem, pensem que satisfarà a tothom. Com veureu, es pot adequar a la mida, possibilitats i gustos de cadascú.

Permet fer els següents recorreguts:

A) Des de l’Ecomuseu de Sant Joan de l’Avellanet (937 m d’alt) a Bagà (776 m d'alt). 3,5 km de recorregut, sempre en baixada (desnivell -161 m). Temps estimat, sense pauses ni aturades, 1h 10’.

B) Des de l’Ecomuseu de Sant Joan de l’Avellanet (937 m d’alt), passant per Bagà i continuant fins al Monestir de Sant Llorenç de Guardiola de Berguedà, (720 m d’alt). 6,3 km de recorregut, pràcticament sempre en baixada (desnivell – 217m). Temps estimat, sense pauses ni aturades 2h 10’.

En els dos casos, seguirem la «Via del Nicolau» -de baixada – en el mateix sentit que ho feien les vagonetes carregades de fusta. La dificultat d’aquesta caminada, fins a Bagà, és «baixa» i si la feu fins a Guardiola, per la llargada (uns 12 km), «moderada-baixa»

Important !!! Caldrà doncs, en funció del que decidim, pujar als caminadors/es en alguns cotxes -aprofitant al màxim la seva capacitat- fins a l’aparcament del Ecomuseu de Sant Joan de l’Avellanet. Podem deixar, també, algun vehicle a Bagà, si pot ser prop de la «Via del Nicolau», per a recollir als xofers que acaben la caminada en aquest lloc i pujar-los a buscar els vehicles -que hem deixat a primera hora- a Sant Joan de l’Avellanet. Podem, així mateix, aparcar alguns dels cotxes que pensem no necessitarem al llarg de la caminada, a la plaça de l'església de Guardiola de Berguedà, on alguns acabaran la caminada o davant de «La Taverna», a la carretera de Bagà, el restaurant on dinarem.

Des de Barcelona -o el lloc de residència de cada xino-xanaire – anirem, per la C-16, fins a Bagà. Un cop a Bagà agafarem la carretera que surt en direcció NO cap a Gisclareny. Tindrem en tot moment el riu Bastareny a la nostra esquerra. Després d'aproximadament 2 km arribem al pont de Sant Joan de l'Avellanet i la carretera creua el Bastareny en un gran revolt de 180º. Seguim avançant, la carretera s'enfila per la muntanya i després de 800m arribem a un trencall. A la dreta la carretera continua cap al poble de Gisclareny (túnel), però nosaltres hem de girar cap a l'esquerra i després de fer 350m arribem a l'Ecomuseu de Sant Joan de l'Avellanet. On hi ha espai per estacionar-hi els vehicles.

Ermita de Sant Joan de l'Avinyonet. Foto Queralt Cardona.

Recorregut de la caminada.- (Els números en negreta son els indicats al mapa de la ruta):

1.- 0,00 km. (935 m d’alt) 0h 00’.- Ecomuseu de Sant Joan de l’Avinyonet.

2.- (947 m d’alt) 0h 05’.- Ermita de Sant Joan de l’Avinyonet.

3.- (930 m d’alt) 0h 10’.- Inici nord de la Via d’en Nicolau.

4.- 1,30 km. (867 m d’alt) 0h 25’.- Passarel·la (pont penjant) d’en Nicolau.

La passarel·la penjada. Foto Queralt Cardona

5.- 1,50 km. (857 m d’alt) 0h 30’’.- Vella vagoneta amb troncs.

La vagoneta, tota una reliquia històrica.
Foto Queralt Cardona.

6.- (858 m d’alt) 0h 30’.- Mirador de la Vall de Bastareny.

Mirador sobre la vall del Bastareny. Al fons de la vall Bagà.

7.- (840 m d’alt) 0h 35’.- Primer túnel o Túnel de Dalt.

8.- (810 m d’alt) 0h 45’.- Segon túnel o Túnel del Mig.

Interior del tunel del Mig. Foto Queralt Cardona

9.- (789 m d’alt) 1h 00’.- Pista asfaltada.

3,50 km. (782 m d’alt) 1h 10’.- Panell explicatiu i inici/final (des de Bagà) de la Via del Nicolau.

Per als que continuïn fins a Guardiola:

10.- (790 m d’alt) 1h 25’.- Tercer túnel o Túnel de Baix.

11.- 5,10 km. (786 m d’alt) 1h 40’.- Camí de terra a l’esquerra.

12.- (739 m d’alt) 2h 00’.- Sender del monestir a la dreta.

13.- 6,3 km. (776 m d’alt) 2h 10’.- Monestir de Sant Llorenç prop Bagà a Guardiola de Berguedà.

Monestir de Sant Llorenç prop Bagà, a Guardiola.

Recorregut de la Via d'en Nicolau. (Cliqueu damunt del mapa per ampliar).

Esmorzar.- Calculem que, si sortim a les 7h 30’ del matí de Barcelona, a les 9h 30’ podem estar ja a l’Àrea de Lleure de Sant Joan de l’Avinyonet i esmorzar-hi. Pensem que és una bona hora i lloc per esmorzar. També ho podríem fer abans -si, en el viatge, anem més o menys junts– aturant-nos en algun voral o espai de descans de la C-16.

Àrea de lleure de Sant Joan de l'Avellanet, dalt a
l'esquerra l'edifici de l'Ecomuseu. Foto Rutas Tina.

Dinar.- El dinar el farem, a les 14h, a «La Taverna», carretera de Bagà 29, tel 938 22 67 87, de GUARDIOLA DE BERGUED (situat molt a prop del Monestir de Sant Llorenç, el final del recorregut). És una taverna-restaurant que tenen un menú diari a 13 euros (primer i segon plats, pa, aigua, vi i postres o cafè amb l’IVA inclòs).

https://www.tripadvisor.es/Restaurant_Review-g1236747-d9567329-Reviews-La_Taverna-Guardiola_de_Bergueda_Catalonia.html

A les postres es sortejarà, entre els assistents a la sortida, la tradicional ampolla de bon vi del Penedès de la marca XINO-XANO.

Tenen una gran terrassa exterior que en cas de mal dia es
pot tancar i, fins i tot, posar-hi calefactors.

Equip necessari.- Roba i calçat adequats al temps i recorregut i qui en vulgui, bastons. Barrets i crema protectora per al sol i -si assenyala pluja- paraigües o capelina. Porteu aigua per l’esmorzar i el recorregut (hi ha alguna font a l'itinerari però, sovint, l’aigua que hi raja no és potable.)

Lloc i hora de trobada.- Farem l’ “aproximació”, fins a l’aparcament de Sant Joan de l’Avinyonet en cotxes. Aquests propers dies, doncs, caldrà anar concretant per Internet, els qui hi anem en el propi cotxe i els qui compartirem vehicle. També ens aniria be saber aquells que acudiran a l’excursió, directament, des dels seus domicilis.

El lloc i hora de trobada,per als qui sortim de Barcelona, serà el tradicional de la Travessera de Gràcia/Lepant, a les 7h 30’ del matí del dia de la sortida.

Estimem que, sobre les 9h 30 podem estar ja, els qui hem sortit de Barcelona, a l’aparcament de Sant Joan de l’Avinyonet.

Inscripcions.- Ens aniria be saber, abans del vespre del dilluns 10 d’ octubre, -per a poder dir-ho, el dimarts 11 als del restaurant- el nombre de comensals que serem dijous, dia 13 d’octubre, a dinar. Ho podeu fer contestant "respondre a tots" el correu electrònic on us comuniquem els detalls de la sortida o per qualsevol altre mitjà a en Pep.

Gràcies. Una abraçada.

EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

El proper dijous 13 seguirem immersos en una mena de pantà baromètric. Per tant és difícil d’anticipar el que farà precisament aquell dia, però el que és força segur és que no hi hagin grans variacions atmosfèriques en tota la setmana. Imagineu-vos un corrent d’aigua que arriba a un gorg, aquesta amansa i fins que no hi ha alguna influença addicional les variacions del corrent son minses.

Doncs el que es veu als mapes és això, poca circulació atmosfèrica i estancament de núvols i poca cosa més. A Bagà ens trobarem el cel cobert de núvols a diferents alçades, el vent serà fluix (si n’hi ha), la temperatura que esperem serà de 9º a l’hora d’arribar a lloc i anirà pujant al llarg del dia fins arribar a un màxim de 16º a les cinc de la tarda. Es pot dir que tindrem un dia rúfol i si no hi ha un canvi important de temperatura en les capes superiors de l’atmosfera (cosa que no esperem), el més probable que passi és que cap a migdia tinguem una fina pluja d’aquelles de un gotet d’aigua per metre quadrat, que anirà augmentant un poc mentre estem dinant.

La bona notícia és que si acomplim amb l’horari, no ens mullarem (o quasi no).

La més bona notícia és que plourà (poc, però ho farà), que bona falta l’hi fa al país.

Conclusió: Una mica de roba d’abric, barrets, gorres o boines (Amb lo bé que anaven!) i poca cosa més. (Jo, com que no em fio dels meteoròlegs, portaré un paraigües, mai se sap).

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

 

J.M.

 

Crònica de una trobada singular

 

IRREPETIBLE!!

Estava anunciada com una trobada de començament de curs dels xinoxanaires després de les vacances d’estiu a proposta d’en Joan Blanc i la Margarida i al seu Mas Teixidor.

El que no sabia en Pep Arisa, “maximus dux expeditionis”(1) de la nostra colla, era que un grupuscle del COMECLOG va convèncer a la comissió i aquesta a tot el Clan de la conveniència de fer-li un homenatge pel seu treball, la seva perseverança, i la seva preparació. Clar i català: Per la seva dedicació.

Fins i tot es va crear un xat específic per a tal fi, “Homenatge” era el seu títol. Al qual, òbviament en Pep no va ser inclòs com a membre. La finalitat del xat era inicialment una pluja d’idees de coses que es podien fer per aconseguir l’objectiu, no us relataré les coses que es van proposar perquè molts de vosaltres no us cal més que repassar les entrades del xat. Cal tanmateix recordar-vos que algunes varen ser força “pelegrines” com la que proposava, degut a l’afecció d’en Pep als castells de pedra, fer un quatre de dos. Algú va entendre dos de quatre, que és tot un altre cosa, i no; Jo no havia pres drogues, encara que si un cigaló. Per sort en Josep Fitó, expert casteller va dir “prendrem mal” i no se’n va parlar més.

Més sort encara va ser que en Walter Cots i el seu germà Enric (Quique pels seus companys de patrulla) s’oferiren per fer un recull d’anècdotes del nostre pas per l’escoltisme. Seria quelcom que precediria a la “cerimònia” d’Homenatge. Una mena de reconstrucció dels enyorats focs de camp, però sense foc, és clar. La carta que va representar el triomf de la proposta fou la que van jugar La Margarida i en Joan Blanc amb l’oferiment per fer la festa a les antigues quadres d’en Josep del Mas Teixidor. Altrament hagués estat molt difícil i compromès de fer en un restaurant.

Així és com en Pep va veure el Mas camí de Lleida

A tot això en Pep, que en sap un niu d’història, no en sabia res d’aquesta. Se’l va convèncer que per inaugurar el curs ’22 – ’23 de les sortides xino-xano calia fer una trobada vermutero-gastronòmica abans de llençar-se a caminar. Que allò es podia deixar pel proper mes. Pràcticament tots els assistents van arribar abans de l’hora convinguda, per preparar la logística. Llavors la providencial capacitat de dispersió d’en Pep va col·laborar en l’èxit de la sorpresa, doncs per fer honor a la seva fama, es va passar de sortida de l’autopista (2) i va voltar per les terres de Lleida. Ja és sabut que els homes no podem fer dues coses a l’hora, i en Pep xerra molt!!

Alto les seques! Com diu ell, “nosaltres no ens perdem mai, marrem el camí, però sabem on som”, ergo no estem perduts.

Tot i la marrada de camí, l’Arisa va arribar a temps, és a dir que si no hagués estat pel retard de la sortida errònia, ens hagués “pillat in fraganti”, encara una altra sort.

El cas és que, com que ja hi érem tots, vàrem entrar al cobert i previ acopi de cadires (ja no estem per asseure’ns a terra), ens disposàrem a gaudir de la lectura dramatitzada de passades vivències escoltes. Lectura dramatitzada “per fer temps per prendre el vermut” que és com ho van presentar els germans Cots. I aquí va començar un passeig entre nostàlgic i divertit d’anècdotes viscudes moltes personalitzades amb noms i cognoms, en les que no van faltar menció a les nostres cançons. Cançons que gairebé tothom va seguir coralment, i que més d’un/una va tenir dificultats per aturar a temps de la indicació del mestre Walter, tal era l’entusiasme de tots plegats.

La primera sospita d’en Pep, de que estava adquirint un protagonisme que no esperava, la va tenir quan li recordaren una conversa amb un superior (militar, por supuesto) al demanar-l’hi permís per assistir al casament d’en Llorenç i la Isabel. 

El poema panegíric

Conversa que evidentment molt pocs coneixien. Però la sorpresa no va passar d’aquí fins que al acabar la representació amb un mutis (motxilla inclosa) als acords de “En estol”, els germans Cots van donar pas a un Llorenç, que recuperades les seves ulleres de la butxaca i amb la seva potent veu de rapsoda, va anar desgranant tot un sentit i merescut panegíric en forma de poema.

Aquí és on els que sabíem de que anava la festa i que volíem documentar-ho, ens havíem preparat per copsar la possible humitat del llagrimall d’en Pep Arisa. És per això que en Jaume era situat a un costat de l’improvisat escenari, per poder oferir un primer pla contrapicat. L’homenatjat (ojomeneado en castellà, “ull remenat” en català normatiu [3]), va mostrar sorpresa, molta per cert, es va emocionar força, però probablement ja acostumat als pregons i a la concessió de medalla consistorial, va deixar-nos amb les ganes de veure alguna llàgrima.

Acabada la intervenció d’en Llorenç, se l’hi va fer lliurament d’un xec regal de 775€ per una estada en un destí a la seva convinença que el va sorprendre moltíssim. “Coll..s si que teniu calés” va dir. Seguidament el col·lectiu de “noies” de la colla representades per la Lydia va pronunciar unes paraules d’agraïment, 

L'agraïment de les noies

 de les que participen habitualment a les sortides i també de les que no son assídues. La menció a l’alliberament que representa per elles de tenir els marits entretinguts un dijous de cada mes, va ser molt celebrada per la concurrència.

Anvers

Revers

Aquest agraïment es va fer palès amb una artística medalla que l’hi va imposar l’Elena Soler, moment en que en Pep va aprofitar per preguntar al col·lectiu femení si potser calia programar dues o tres sortides al mes per aconseguir més “alliberament”. L’acte entre solemne i festiu el va clausurar en Pep amb unes paraules a la seva vegada d’agraïment i de sorpresa per un honor que segons ell no mereixia.

Tant se val la seva opinió, nosaltres sabem que està equivocat, que si que s’ho mereix, i que només la seva humilitat l’impedeix adonar-se’n.

En acabat, vàrem prendre el vermut a fora aprofitant que l’atmosfera ens va premiar amb aire condicionat natural que per la seva “condició” de natural va complaure a tots i ningú va reclamar el comandament per pujar o baixar la temperatura. El cel parcialment cobert que anunciava canvi, amb els seus núvols dispersos ens va oferir estones de sol. I aquell vermut que havia servit d’excusa per l’actuació dels Cots, va resultar un èxit que vàrem enllestir en un tres i no res.

La BO del dia

Com que encara faltava temps per anar a recollir el càtering que ens havien preparat al restaurant “Masia del Pla” de Cabra del Camp, els homes de la colla, vàrem fer honor als “nois escoltes” que havíem estat i dedicàrem uns minuts a fer la B.O. Us explico, havíem sentit el suggeriment de la Margarida en el sentit de endreçar la barca que de feia molt anys jeia en el bancal on és el cobert de les quadres. Dit i fet. Amb molt d’ingeni i poc esforç (cal reconèixer-ho) i l’ajuda inestimable d’una corda d’escalada que en Joan Blanc encara guardava, la força del Clan de l’Ós gris va pujar la barca damunt del sostre del dipòsit d’aigua.

No cal dir que molts de nosaltres vàrem considerar acomplert el “cupo” de “Bones Obres” de tot l’any. Bé, si més no, de tot el mes. És que es perden les costums!

També en el temps d’espera pel “jalar” i com a entrenament de les xino-xanos que vindran, alguns ens apuntàrem a una passejada pel perímetre de les terres del Mas Teixidor. A la fi del passeig, els amfitrions acompanyats de voluntaris afins, van anar a recollir el càtering. Càtering que ens va arribar encara calent i molt ben preparat i que la colla ja asseguda a taula va rebre a través d’aquests voluntaris d’acord amb la llista de les comandes de cadascú. En soma, una organització impecable.

El menjar molt bo, la companyonia immillorable, l’amistat insuperable.

El cava molt fi, els cafès, els tallats i les “gotes” a gust de tothom, van propiciar les converses i les confidències, la nostàlgia i l’enyorança, cosa que allargà la sobretaula.

L’Enric Cots va recitar un poema que va composar específicament per l’ocasió i l’hi va lliurar també en paper. 

Entonàrem velles cançons, algunes que gairebé no recordàvem.

I fins i tot en Llorenç ens va delectar amb el poema de l’Escut de Catalunya. Tal com ho feia cada any en els Aplecs del Matagalls.

Va ser molt emocionant! Poques vegades he sentit dins meu haver viscut uns moments de joia difícilment repetibles, aquest dijous va ser un d’aquests pocs moments.

IRREPETIBLE

Text: Joan Miquel

Fotos: Joan Blanc, Elena Soler, Joan Puiggermanal, Joan Miquel Cortés i una manllevada de Josep Fitó

1 Guia màxim de les expedicions

2 Ja em perdonareu la llicència, però per ser precisos la passada  de sortida va ser a Martorell i no al Pla de Santa Maria

3 Si un capsigrany ministerial pot dir “Pajares de Yuso”, jo puc dir això que és menys ofensiu

Pròximament muntarem un vídeo amb l'actuació íntegra dels germans Cots i reaccions dels assistents que publicarem en aquest mateix blog en un post independent. Si els algoritmes de edició del blog ens ho permeten, perquè hores d'ara no tenim clar que sigui possible per la seva duració. 

Aquesta vegada no em va tocar comptar calés

Voluntàries

Voluntàries