FINS I TOT ENMIG DE
XAFECS, HEM PASSAT UN MOLT BON
DIA...
Matinada a Barcelona.- Ha
estat plovent tota la nit. Quan ens hem llevat, a les sis del matí, tronava i
queia aigua a raig... Tant de bo el cel es buidi i, després, deixi de ploure...,
he pensat mentre prenia el cafè amb llet, unes galetes “Núria” (de Camprodon) i
la pastilla de la pressió.
Al sortir de casa camí de
l’estació del Metro, de la L3, on he quedat amb dos companys més,
ja no plou...
Com que no agafem gaire sovint
els ferrocarrils de la Generalitat que surten de la plaça d’Espanya, hem quedat
d’anar junts per, entre tots, ajudar-nos a trobar (enmig del laberint de
passadissos) “...amb prou temps, l’estació i el vestíbul de les maquines expenedores de bitllets
dels Ferrocarrils de la Generalitat...” tal i com deia la crida a la sortida.
Seguint els rètols, hi arribem.
El problema el tindrem, ara, per a treure els bitllets... Sort en tenim d’una
noia que (segurament per a que la gent no “bloquegi” les màquines) hi ha posat
la companyia i en un “plis, plas” ens ajuda a aconseguir els respectius bitllets
-de pensionista- d’anada i tornada a Monistrol.
Amb el tren hi anirem 9 de
la colla; els 4 companys que venen del
Maresme i del Vallès faran cap fins a l’estació de Monistrol amb els seus
cotxes i els 3 que només venen a dinar, ho faran directament al restaurant. En
total, a la sortida, serem 16.
Cap a Monistrol de
Montserrat.- Puntual, a les 8h 16’, surt el
tren que, Llobregat amunt, ens portarà fins a Monistrol. Continua plovent, de
tant en tant, amb algun xàfec.
Tot i que hem triat un vagó on
no hi hagi el rètol de “Tren del silenci”, la megafonia ens va advertint
que cal moderar les converses i fer un ús permanent de les mascaretes... Per
això, en aquesta ocasió -no sense esforç- parlem relativament poc i baix.
Fins passat Sant Boi, fins l’estació
de Molí Nou, la línia funciona -soterrada- el Metro del Baix Llobregat,
l’anomenen. Després -ja per l’exterior- passarem, entre d’altres llocs, per
Pallejà, Sant Andreu de la Barca, Martorell -amb el Pont del Diable-, Abrera,
Olesa i finalment, Monistrol, on nosaltres baixem.
El tren arriba puntual, a les
9h 20’. Poc abans de que s’aturi, ja ha sonat el mòbil i hem contactat amb els
qui han vingut fins a l’estació amb els cotxes. També ells hi acaben d’arribar.
Plou, de fet en tot el que portem del matí, ho ha continuat fent.
Que fem ?. “Busquem un bar
per esmorzar i esperar a veure si el temps millora...” diem. Deixem
l’estació i, travessant el pont gòtic sobre el Llobregat, ens dirigim cap a la
part més urbana del poble. En trobem un parell però son petits per encabir-hi
una colla de 13, amb les seves motxilles, bastons i -avui- els paraigües. “Ho
tenim fotut...” comentem. Alguns suggereixen que agafem el cremallera, que
te l’origen a la mateixa estació que acabem de deixar, i pugem a Montserrat on
podem passar-hi el matí, fent temps -visitant el Monestir o el Museu-
fins l’hora de dinar...
Mirem el cel un cop més -potser
mai l’havíem observat tant...-. Ara no plou. “Mireu, pel mig d’aquella
clariana sembla que vol sortir el sol !!!...” diuen alguns. És cert. “Hem
vingut a caminar, no ? doncs caminem... “ diu, animant al personal, un del
més “canyers”. “Doncs a caminar, si, ara no plou...” respon la colla,
davant l’evidència, amb una certa resignació.
Tornem, doncs, a travessar el
pont gòtic fins l’altra costat del riu, a tocar de l’estació, que és on comença
la ruta que teníem prevista.
La caminada.- Prenem
el “camí de l’Era” en direcció a la urbanització de La Batanera.
Un cop allà,
continuem pel “carrer-camí de Sant Antolí” fins al final d’aquest. Seguim per
un corriol que surt a l’esquerra i passa per una zona d’antics marges o feixes,
avui abandonades. Veiem el Llobregat,
amb les aigües marronoses a causa de les pluges, transcórrer pel fons de la
vall.
Ens anem enfilant, en suau
pendent, en direcció a les runes de l’ermita de Sant Antolí (del
segle XIV). Arribem a un punt on un camí, força fressat que s’enfila cap a la carena,
ens motiva a agafar-lo. Torna a plovisquejar. Desistim d’anar a Sant Antolí, on
no ens hi podrem aixoplugar per a esmorzar-hi -com teníem previst- doncs,
l’ermita, només te les quatre parets i està sense teulada. Continuem pujant
fins a dalt del serrat. Allà sabem que hi trobarem l’antic Hostal de la Creu i, un cop allà -si continua plovent-, podrem baixar -pel dret-
cap a Monistrol seguint el vell camí dels romeus.
 |
El "Carai Armat" en llenguatge "fi": "Cavall Bernat".
A baix, a l'esquerra, s'hi pot veure el cremallera |
 |
| A la dreta de la foto, sota de l'antena, la paret de Sant Jeroni |
Arribem a les runes de l’Hostal acompanyats d’un nou xàfec, sort dels paraigües i que no fa gens de vent.... La visió que els pelegrins devien tenir
del massís de Montserrat, un cop arribats a aquest hostal provinents -desprès
de mesos- des de qui sap on, devia ser impressionant. Davant tenien la santa
muntanya on es dirigien, l’objectiu del seu viatge. Només el riu, que passarien
pel Pont Gòtic -anomenat també “dels pelegrins”-, els separava del Monestir...
Els quedava encara, però, la darrera pujada.
L’hostal
és un edifici d’origen medieval. Construït, per voluntat del rei Pere el
Cerimoniós al costat del Camí Romeu, que desprès de passar per Terrassa anava cap
a Montserrat. Era un edifici de planta rectangular, de planta baixa i pis. S’anomenava
Hostal de la Creu per una Creu de Terme que hi havia en aquest lloc i creuament
de camins. Avui de tot allò en queda poca cosa. Hi podem, però, apreciar
algunes ruïnes: Voltes del sostre de la planta baixa, part de l'escala que
portava al primer pis, restes d’algunes obertures com la porta i algunes
finestres i de l'enllosat de la planta baixa. Prop de l’hostal hi ha
una font i una bassa excavada a la roca, de 7 x 4 m, per a abeurar animals (en podeu veure algunes
fotografies fetes en la nostra anterior visita a aquest lloc en el decurs de la
Xino-Xano nº 48, el maig de 2014 [1] ). En aquesta sortida, tot
i intentar-ho, hem desistit de buscar la font i l’abeurador a causa de la pluja
i les bardisses del lloc on recordàvem estaven.
 |
| "Potser si que tindria de mirar això de les goteres...", diu l'hostaler. |
Com que el ruixat
s’incrementa, decidim aixoplugar-nos i esmorzar sota les voltes de
l’hostal que encara queden dempeus. Muntem una improvisada “paradeta”, sota les
velles arcades, amb les olives, la bota amb vi, les rajoles de xocolata i els
entrepans o peces de fruita que cadascú ha dut per esmorzar. Avui, com que en
Jaume i la Mª Rosa no han pogut venir, no tenim cafè... I això que amb aquest
dia, ens hagués reconfortat el cos i l’anima... !!!. Sobreviurem...
 |
| Les voltes sota les quals hi hem esmorzat. |
Cal reconèixer que, avui,
l’hostal ens ha ofert -en la mesura del que li queda- el seu acolliment i
protecció. Quina llàstima que, malauradament, d’aquí a uns anys d’aquest hostal
ja no en quedarà gairebé res... ni les malmeses voltes que, avui, ens han
emparat. El que donarien, en alguns països, per tenir aquest històric edifici i
privilegiat mirador. Ben segur que el restaurarien i conservarien, ubicant-hi
un renovat hostal o hotelet rural...
Continua plovent, però no fa
vent ni fred. Agafem, ja de retorn cap a Monistrol, el vell i antic camí
dels romeus. Diuen que te l’origen en una calçada romana i que, està documentat que el rei Pere el Cerimoniós
l’any 1342, el va fer millorar i condicionar. Avui, la pluja l’ha transformat
en un torrent i en prou feines es distingeixen els trams enllosats i graonats
que recordem de quan hi vàrem passar fa més de set anys. Anem baixant, doncs,
pel mig de l’aigua i les pedres procurant no ensopegar, ni relliscar.
 |
| Diferent imatges de la baixada pel Camí Romeu |
 |
| Totes les senyals porten cap el mateix lloc... |
Ja gairebé a baix, passem a
tocar de la masia de La Coma -que actualment acull un centre de
desintoxicació- des d’on podem contemplar la vila de Monistrol enfilant-se, aprofitant els espais
relativament planers, fins les roques i parets de la muntanya.
Una mica més avall arribem al
barri que, els del nucli principal de Monistrol, anomenen de “l’altra banda”
(del riu). Travessem, un cop més, el Pont Gòtic, passem a tocar de l’arbre d’en Gibert -un
monumental plataner de 33 m d’alçada, un perímetre del tronc a la seva base de
8, 22 m i més de 160 anys- i pel carrer
del Pont, la plaça del Bo-bo i el carrer de Sant Joan arribem a la plaça de la
Font Gran on hi ha el restaurant Ca la Rosa, on dinarem. Hem recorregut, en total, 5 km i superat un desnivell acumulat de +/- 132 m.
 |
| Carrer de Sant Joan |
 |
| Carrer de Sant Joan, detall |
El dinar.- Al
restaurant ja ens hi espera en Josep Surdè i acaben d’arribar en Llorenç i la
Isabel. La presencia d’aquests darrers -la d’en Surdé també, però ja ens
entenem...- ens produeix una especial emoció i ens omple d’alegria, doncs en
Llorenç, acaba de passar -i n’ha sortit molt be- un llarg i delicat procés
postoperatori. L’endemà de la sortida ens ho explica ell mateix en un breu i
emotiu missatge al xat del Clan: “Amics, jo també he tingut un dia
fantàstic. Tant per veure-us i normalitzar una mica (bastant) la vida, com per
apreciar l’estimació i l’amistat que “circula” en l’aire que ens envolta... Si
la felicitat, en general, es la suma de moments joiosos... jo, ahir, en vaig
omplir un sac “. Tots, amic Llorenç, tots, van marxar ben contents, satisfets
i amb els sacs ben plens de felicitat per haver pogut compartir, plegats, una
llarga estona de converses i companyonia. És evident que ho anirem repetint.
 |
El bon company i amic Llorenç que ha participat,
fent-nos molt contents, en la sortida. |
Sorprenentment, ha deixat de
ploure i fins i tot surt el sol. Els de Ca la Rosa, aprofiten per a
posar taules a la terrassa que tenen davant. Avui, a la plaça de la Font Gran,
hi ha mercat i nosaltres -i algun altre client habitual- els hi hem demanat de
fer-hi, mentre arriba l’hora de dinar, unes cerveses. Ens hi estem, en animades
converses i prenent l’agradable sol de tardor, fins poc abans de les dues.
No ens oblidem de fer la foto
del grup, en aquesta ocasió davant la Font Gran que recull una bona part de
l’aigua que baixa de la muntanya i que avui raja, de forma abundant, pels seus
4 brocs.
Pugem al menjador, situat al
primer pis, on ja hi tenim la taula parada. Com que ja hem triat els plats del
menú que cadascú volia, el servei és ràpid i eficient. Per uns moments les
converses s’aturen i tothom “va per feina” però, al poc la fressa torna a animar l’àpat.
Us en mostrem alguns dels
plats:
 |
| Escudella |
 |
| Espàrrecs a la brasa amb salsa romesco |
 |
Suquet de peix
|
 |
| Botifarra amb seques (tot i que el peu de foto, sobra) |
 |
| Vedella amb bolets |
 |
Canelons de la Rosa
|
 |
| Amanida de figues i pernil serrà |
 |
| Flam de mató |
Amb el dinar, els cafès,
tallats i carajillos, hem arribat, contents i satisfets, al final d’aquesta
trobada. Parlem d’anar pensant en organitzar-ne una propera. El mes de
desembre, per les festes del pont de la Constitució/Immaculada, del començament
i les de Nadal de finals, ho tenim difícil. Però, segurament, després de Reis el proper gener, si que podrem anar
pensant i preparant una nova Sortida Xino-Xano.
Els uns amb el cotxes i els
altres amb el tren retornem, desprès d’haver passat un molt bon dia, cap als respectius
domicilis.
Un cop preparada, us farem
saber els detalls de la propera Xino-Xano, la que farà el número 108.
Continuem, doncs, en contacte.
Una abraçada.
Fotos.- Enric, Josep F. Carles B. i Pep.
[1] https://clanosgris.blogspot.com/2014/05/cronica-de-la-48ena-sortida-xino-xano.html
