divendres, 29 de novembre de 2013

QUATRE ANYS DE SORTIDES XINO-XANO




QUATRE ANYS DE SORTIDES XINO-XANO
(Balanç estadístic)

 
Amb  l’excursió Xino-Xano del passat 21 de novembre -la 42ena- hem acomplert  el 4è aniversari d’aquestes sortides mensuals. Com ja vàrem fer en els anys anteriors (1), permeteu-nos que fem un petit balanç-resum del que ha donat de sí aquest curs, uns breus comentaris comparatius amb el realitzat en els tres anys que l'han precedit i un sintètic anàlisi d’algunes qüestions relacionades amb les sortides.
 
CURS 2012-2013
 
·        Nombre de sortides: En tot el curs (de desembre de 2012 a novembre de 2013) hem fet 11 sortides. Els mes d’agost, a causa de les vacances de tots plegats, decidirem no fer cap excursió Xino-Xano. En els cursos anteriors (2009-2010 i 2010-2011), vàrem fer 10 sortides -la del mes de desembre no la vàrem fer- en cadascun d’ells i en el curs (2011-2012) el nombre d' excursions van ser ja d’11.

 
 
·     Quilòmetres totals recorreguts: En el total de les 11 excursions hem recorregut -a peu- 107,45 km. La Xino-Xano més curta han sigut de 5 km (la passejada pels voltants de Pontons, fins a Sant Joan de la Muntanya) i la més llarga de 17,25 km (la caminada pels salts i els gorgs del Torrent de la Cabana a Campdevànol). Els cursos anteriors els recorreguts totals varen ser de 113, 95 km el 2009-2010; de 115,5 km el 2010-2011 i de 121,4 el 2011-2012.
 
 
·        Desnivells superats: En aquest curs hem salvat, primer pujant i desprès baixant, un desnivell acumulat total de 2.115 m. El desnivell menys acusat de totes les sortides, ha estat de 5 m (a l’Espai Natural del Delta del Llobregat) i el més considerable, de 350 m (en la caminada, per les Guilleries, entre Savassona i el monestir de Sant Pere de Casserres). El curs 2009-2010 el desnivell acumulat total va ser de 2.767 m; el 2010-2011 de 2.646 m i el 2011-2012 de 2.368 m.

 

·        Nombre d'assistents: Aquest curs el nombre mínim d’assistents a les sortides ha sigut de 7 persones i el màxim de 18. El promig (nombre total d’assistents/ nombre de sortides) ha estat de 14,36. El curs 2009-2010 el mínim va ser de 7 i el màxim de 10 i el promig de 8,6; el 2010-2011 el mínim continuà sent de 7 i el màxim pujà a 11, mentre que el promig ascendí a 9,3 i el 2011-2012 el mínim pujà a 9, el màxim a 15 i el promig a 11,55. 

 
 
·        Lloc on hem dinat: En totes les sortides d’aquest curs el dinar l’hem fer de menú en un restaurant. El preu de cada menú, més o menys com en els anys anteriors, ha oscil·lat entre els 8 i els 14 euros (sense extres). El curs 2009-2010 vàrem fer un “dinar de motxilla” (a Corbera) i el 2010-2011, en van ser dos (un a Montserrat i l’altre, al Pla de la Calma, sota del Tagamanent) tots els demès varen ser, també, menús en restaurants locals dels pobles que visitarem.
 

·        Mitjà de transport (fins al lloc d’inici de l’excursió): L’aproximació fins al lloc on hem iniciat l’excursió a peu ha estat, en 6 sortides en cotxes particulars i en les altres 5 en transport públic (tren o bus). Els cursos anteriors la proporció va ser, el 2009-2010, de 4 sortides en transport públic i 6 en cotxes; el 2010-2011 de, justament al revés, 6 en transport públic i 4 en cotxes i el curs 2011-2012, en cotxes 7 sortides i en transport públic 4.
 
Cal puntualitzar que, en moltes excursions –per raons de tipus pràctic- els companys i la companya del Maresme han fet l’aproximació, fins al lloc on hem iniciat la caminada, en un mateix cotxe.

 
ALGUNES CONCLUSIONS
 
Podem concloure que el “nivell tècnic” (desnivells, recorregut, dificultat,...) de les sortides, en general i tenint en compte el nostre grau d’entrenament, ha estat similar al dels cursos anteriors. Potser hem baixat, una mica, la dificultat que suposa els grans desnivells: fent sortides una mica menys “canyeres” (amb desnivells pronunciats) substituint-les per caminades o passejades, igual de llargues, però més “suaus” i amb pendents més apropiats als nostres -ja un pel cascats- genolls.
 
 
On si, creiem, hem aconseguit una molt bona nota ha estat en l’assistència. No sols hem anat augmentant el nombre de membres de la colla fins arribar a ser, en alguna sortida, 18 persones; sinó que també ha millorat el nombre d’assistents (normalment hem sigut, com a mínim, 14 companys/es –excepte en la sortida del mes de maig a l’Espai Natural de les Guilleries que, per diferents raons, vàrem ser només 7-) i incrementant, de forma destacable, el promig dels participants (8,6 el 2009-2010, 9,3 el 2010-2011, 11,55 el 2011-2012 i 14,36 aquest darrer curs 2012-2013).

 
 
En el tema dels dinars, sembla que s’ha consolidat el fet de fer-lo –sempre- entaulats i “de menú” en un restaurant. És cert que els “dinars de motxilla” que, en ocasions anteriors havíem fet, eren per imperatiu del recorregut o l’itinerari triat -normalment llarg- que no passava per un lloc on hi podíem dinar... i que, tot i que menjar assegut damunt d’un tronc o una pedra i envoltat de formigues és molt bucòlic (si no ha plogut les hores anteriors)... cal reconèixer que (mentre els preus dels menús ho permetin) també ens ho passem molt be xerrant, menjant i rient asseguts -tots plegats- al voltant d’una taula ben parada i assortida i –molt important- havent pres prèviament les ja tradicionals i obligatòries cerveses i rematant l'àpat amb un bon cafetó. Suposo que la cosa, en aquest sentit, seguirà doncs per aquest camí.

 
El transport és també una qüestió molt lligada amb l’itinerari o el lloc on hem decidit anar. Hi ha indrets prou interessants on el transport públic no hi porta o recorreguts que, a l’anada o a la tornada, no ofereixen possibilitat d’anar o tornar en tren o bus.
Tots coincidim en el parer de que viatjar, especialment en tren, és –normalment- molt agradable i còmode però no sempre, aquest mitjà de transport, arriba a on volem anar.
Pensem prioritzar aquest mitjà –el transport públic- en les futures sortides Xino-Xano. Però ens temem que, sovint, caldrà continuant fent servir la flexibilitat que permeten els vehicles propis per a poder fer excursions, a llocs que considerem d’interès, però un pel llunyans o mal comunicats en tren o bus.

Segurament, a partir del curs que ara començarem i després de nombroses peticions en aquest sentit per part principalment dels companys que van "de paquet", establirem –un cop una “comissió de tècnics experts en l’automoció” ho estudií- i en els casos d'utilitzar per a la sortida cotxes particulars, un preu per quilòmetre, a pagar al propietari/a-conductor/a del “cotxe-taxi” en concepte de despeses de benzina, entre tots els passatgers que ocupin aquest vehicle. Ja ho estudiarem i en parlarem. 
    
 
Destacaria, d'aquest passat curs, un fet que no se si a tothom haurà complagut (caldrà preguntar-ho i parlar-ho). Com a mínim en quatre ocasions (Sant Pere del Riu, Sant Jeroni de la Murtra, Sant Pere de Casserres i el Conjunt –església i castell- de Sant Martí Sarroca) hem aprofitat l’oportunitat del nostre pas per aquests interessants llocs per a visitar-los –en els quatre casos amb el suport d’un/a guia o ermità locals-. El preu de la visita ha estat sempre reduït -entre 1,7 i 3 euros per persona- en tarifes de jubilats o de grup. Aquest complement artistic-històric-cultural a la caminada, crec que ha estat una mena de “valor afegit” a l'excursió que, donant-nos a conèixer amb més detall els monuments més importants dels llocs que visitem, enriqueix la sortida. No se que en penseu vosaltres, però una xino-xano d’aquest estil –de tant en tant- crec que no està gens malament, tot al contrari.

 
El balanç del curs penso que ha estat força positiu. Suposo que coincidirem a l' afirmar  que aquestes -esperades- sortides ens permeten, per un costat, fer cultura, esport i salut però, també, un altre aspecte molt important, el fet de poder seguir conreant la nostra amistant i passar-ho -tots plegats- d’allò més be: caminar (que és molt sa), gaudir de la natura o del nostre patrimoni històric/artístic, xerrar i debatre (a vegades apassionadament) els temes d’actualitat, riure (que també és molt bo i necessari), menjar (amb coneixement), beure (amb més coneixement, encara),… tot això en un ambient de franca cordialitat, afecte, respecte i companyonia.
 
 
Això no te preu !! i el mèrit és de tots i totes nosaltres. Gràcies, doncs, a tots i a totes pel vostre interés, assistència i participació. I que  puguem anar celebrant, amb salut i harmonia, molts aniversaris i sortides més !!!.

 
Una abraçada
 
 
NOTA.-
 
1.- Podeu veure les entrades al Bloc: “ESTADÍSTIQUES: II Aniversari Sortides Xino-Xano” publicada el 8/12/2011 i “TRES ANYS DE SORTIDES XINO-XANO (Balanç estadístic) publicada el 24/11/2012.
 

dilluns, 25 de novembre de 2013

CRÒNICA DE LA 42ena SORTIDA XINO-XANO


Sant Joan de la Muntanya


PASSEJADA PELS VOLTANTS DE PONTONS I VISITA AL CONJUNT MONUMENTAL DE SANT MARTÍ SARROCA.

 
Moltes vegades l’encant i la satisfacció es poden trobar en les coses i accions més modestes. Així ha estat en la passejada d’aquesta passada sortida: poc més de 4 quilòmetres de recorregut per anar a veure la senzilla, però bonica i ben situada, ermita de Sant Joan de la Muntanya.

 
A ¾ de deu ja estàvem tots els cotxes a l’aparcament municipal que hi ha a l’entrada de Pontons. El dia, tal i com ja ens va pronosticar en Joan Miquel, estava mig ennuvolat, la temperatura baixa (3º C indicava el termòmetre digital de la farmàcia del poble) i bufava un vent -un pel emprenyador- que accentuava aquesta sensació de fred. No és d’estranyar, doncs, que els més matiners (en Josep Lluís i l’Elena) ens estiguessin esperant –després d’haver pres quelcom calent al bar més proper- dins del cotxe. Ens hem aplegat en aquesta ocasió, 14 xinoxaners/es.

 
Salutacions ràpides i, sense entretenir-nos gaire, continuem –encabits, per allò de compartir l’escalfor, en els tres 4x4 de la flota- fins l’església parroquial de Santa Magdalena que ja hem vist dalt d’un dels turons que dominen la població. Hem fet, però, una breu parada prop de la Plaça de la Vila per tal de que en Josep Mª –sempre tant atent en les coses importants i en els detalls- vagi a l’Ajuntament a buscar la clau de l’ermita de Sant Joan (el nostre “aconseguidor de claus” havia gestionat ja, davant el propietari de la capella, que l’Ajuntament ens la lliurés).

 
Quan hem passat el pont sobre la riera, que permet l’accés al nucli de la vila, ens ha cridat l’atenció, a tocar del riu, un edifici neomodernista -molt malmès-: la Capella de la Mercè, construïda l’any 1945. Quina llàstima, aquest temple -convenientment arranjat- podria facilitar l’assistència a missa de les velletes i feligresos de Pontons que s’estalviarien la pujada fins a la parròquia, a un quilòmetre -costa amunt- lluny del poble o transformar-lo en un equipament cultural o de serveis (una sala d’exposicions, un espai per a activitats artístiques o culturals, una l’oficina de turisme local,...). Recuperant així un original atractiu més per aquesta pintoresca localitat. Raons importants ho deuen impedir...
 
Capella de la Mercè de Pontons
 
Un cop som dalt l’església de Santa Magdalena, el vent i el fred es fan notar. Cerquem un racó arrecerat, al costat de la vella rectoria i sota un arbre carregat de caquis, per a esmorzar-hi. Ràpidament mengem els entrepans i les olives amb algun traguet de vi, els fruits secs –prèviament “enriquits” a la cuina de la Montserrat T.- i anem, gairebé desesperats, a la “caça” del cafè i la llet calentons... i les “gotes” que avui han tingut molta demanda, fins i tot entre les “nenes”.
 
Nyam....nyam...
 
Un xic més reconfortats ens arribem fins a la façana del temple, hi podem veure la porta romànica amb una doble arquivolta i impostes (una mena de capitells rudimentaris). És una de les poques restes de l’edifici original que va ser reconstruït al segle XIII i molt modificat posteriorment. El vent gelat, pràcticament, ens fa fora d’aquest enlairat lloc.


Santa Magdalena
 
Vila de Pontons i vinyes des de Santa Magdalena
 
Retornem a l’aparcament per a deixar-hi els cotxes i començar la caminada. La ruta ens fa anar uns 480 m per la carretera per on hem vingut fins que, al bell mig d’una corba –a ma dreta-, cal agafar un caminet poc visible que s’enfila per una mena de graons excavats a la roca. El sender, que sembla molt antic, està ara força embardissat i va allunyant-se, guanyant desnivell, sobre el fons de la vall. Entre pins, alzines i algun arbre caigut per les ventades i les nevades (segurament de fa uns anys), anem avançat per una feixa a mitja alçada per sota de les Roques de Sant Joan. Arribem, quan ja portem uns 1,5 km de caminada, a uns camps amb tanques per a bestiar i a una pista que mena al Mas de Sant Joan. Abans d’arribar-hi, en mig dels arbres i dalt del cingle, ja hem pogut veure l’ermita de Sant Joan.
 
Camí fins al Mas de Sant Joan
 
Quan som a la masia preguntem, a la família que hi trobem, pel millor camí per a pujar dalt la capella. Tot i que la ruta “oficial” voreja el conjunt dels edificis, ens permeten passar pel pati que hi ha entre la casa i una petita ermita: Santa Anna -que ens comenten va fer construir la propietària del lloc quan l’edat li començà a fer difícil assistir a missa a l’enfilada església de Sant Joan-.


Santa Anna al Mas de Sant Joan
 
Només sortir del mas, trobem un pal indicador amb senyalitzacions cap a la propera Font de Sant Joan i a l’ermita on ens dirigim.
 
- Anem bé ?.
- Siiiiiii !
 
El corriol puja decidit endinsant-se pel bosc tot travessant unes feixes que, fa anys, devien ser antigues terrasses de conreu. Poc més amunt el camí comença a serpentejar pel mig del bosc, en un paratge de gran bellesa, per anar vencent la cinglera de roca fins que arribem -als 705 m d’alçada- al mirador on hi ha la porta d’entrada a l’ermita de  Sant Joan de la Muntanya.
 

 
 
 Mirador i porta d'accès a Sant Joan de la Muntanya. En la foto inferior, el "aconseguidor de Claus"

El panorama que des d’aquesta privilegiada balconada tenim és extraordinari: la Serra d’ Ancosa; el perfil de Montserrat que sobresurt per damunt de les properes serres; l’engorjat i la vall de la riera de Pontons; les muntanyes, plenes de boscos, que van baixant fins la plana del Penedès; al fons, Vilafranca i al darrera, la Serra de l’Ordal. Ens hi estem una estona gaudint de l’espectacle.
 

Panoràmica des del mirador de Sant Joan de la Muntanya
 
Entrem dins la capella. Ens crida l’atenció l’absis semicircular, amb quatre finestres, precedit per un gran arc presbiteral i un massís altar amb una gran llosa o pedra que fa de taula. La nau era coberta amb una volta de canó reforçada amb dos arcs torals. Durant l’any 1968 el propietari d’aquesta església –August Ferrer i Dalmau- va promoure i finançà la restauració de la capella sota la direcció del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. En el decurs d’aquestes obres es va fer una nova coberta de bigues de formigó, per sobre de l’original – ben segur ja enfonsada- que permet veure els antics arrencaments de la volta; una solució -segurament ben intencionada- que ha evitat la degradació de l’edifici i poder fer-hi celebracions però, pensem, estèticament poc afortunada. Durant les tasques de restauració es trobà a l’altar un pergamí, del segle XI, que devia acompanyar les relíquies d’alguns sants. Aquesta església, documentada des de l’any 1067, diuen que era la capella del castell de Pontons situat dal del turó que formen les Roques de Sant Joan.

Nova coberta de Sant Joan de la Muntanya, vista des de la capçalera (foto del blog d'en Pep Sans)
 
Hem entrat al temple per la porta que dona a migdia i en sortim per la que hi ha a la paret nord i que s’obre a un petit pla o plaça. Anem a veure l’absis –a tocar de precipici- senzill però molt bonic i decorat amb detalls d’estil llombard: arcuacions cegues, faixes i un sòcol molt alt. És, en un edifici tant modest, sorprenent.
 
 
Iniciem el retorn per la pista que permet l’accés rodat a Sant Joan. A uns 250 m de l’ermita, en un ample coll, trobem un indicador que ens marca el camí –un GR que passa pel mig d’un espès i relativament jove bosc de pins - cap a Pontons. Passem a tocar d’una de les característiques barraques fetes de pedra seca, senyal que això –fa anys- devien ser vinyes, diem.


 
Tot xerrant anem baixant fins que arribem, de nou, a la carretera de Pontons a Vilafranca i a l’aparcament punt d’inici de la nostra passejada d’avui. En Joan Miquel ens diu que, els seus equips de mesura, diuen que hem fet prop de 5 km i l’excursió a peu ha durat –amb aturades incloses- unes dues hores.

 
Aprofitem que encara tenim temps i el nostre pas per Pontons per a comprar pa i coca de forner i per a prendre –tot i que avui el dia, potser, no hi acompanya però el “vici” és el “vici”- les tradicionals cerveses al bar més proper, a tocar de la malaurada capella de la Mercè i del pàrking on hi tenim els cotxes aparcats. L’escalfor del local i la que transmet el bon ambient de la colla, fan que la fredor de les cerveses ni es noti.
 
 
A ¾ de dues sortim de Pontons (el termòmetre digital de la farmàcia marca, ara, 6º C) cap a Sant Martí Sarroca on dinarem. L’àpat el fem al restaurant “El Rebost”, molt be i a molt bon preu. En Llorenç, després de dinar, marxa cap a Barcelona per assistir a una reunió on no hi pot faltar.

Primitiva porta d'accés al Castell dels Santmartí.
 
A les 4 de la tarda tenim concertada la visita guiada al Conjunt Monumental (l’església de Santa Maria i el castell dels Santmartí) que hi ha dalt la Roca, d’on ve el nom de la població. Mentre esperem al guia contemplem, des de la gran plaça que els separa (o, segons com es miri, els uneix) els exteriors d’aquests edificis i el panorama que els envolta i ens hi fem la fotografia de grup (dues, per a ser exactes, una davant de cadascun dels dos monuments).  
 
 
Fotos del grup (hi falta en Llorenç) davant el Castell i l'esglèsia de Santa Maria de Sant Martí Sarroca
 
Quasi a 2/4 de cinc arriba el guia, en Josep Forcada. Comencem la visita per l’església parroquial de Santa Maria (1) per passar, després, a veure l’interior del castell dels Santmartí i el Museu Municipal (2). En Josep ens va ensenyant –obrint i tancant les portes i els llums- cadascuna de les dependències complementant-ho amb detalls arquitectònics i històrics (3), algunes anècdotes i comentaris de tal manera que, en tot moment, ens hem sentit acompanyats i atesos com si es tractés del veritable “senyor” del castell. Moltes gràcies, Josep.
 
 
Son gairebé les sis del vespre, ja fosc, quan retornem als cotxes per a dirigir-nos cap els respectius destins. Un dia ben complet i aprofitat, diem.

 
Gràcies a tots i a totes per la vostra participació, als organitzadors la bona feina feta i –a tots plegats- fins la propera !!.

 
Una abraçada.  

 
NOTES.-

 
1.- L’església de Santa Maria, consagrada el 1204, va ser construïda al llarg del segle XII al damunt de les ruïnes d’una església del segle X. Destaca el seu meravellós absis, segons Puig i Cadafalch –que la va restaurar el 1906, el més ric de Catalunya i un dels millors del romànic europeu- i la peculiar forma amb què es va fer la construcció del cimbori, la cúpula del qual descansa sobre petxines angulars, en comptes de trompes, cas únic a Catalunya. El baptisteri  i el campanar són del segle XVI. La porta romànica, a la façana nord, te tres arquivoltes llises suportades per tres parelles de columnes. El portal de ponent i les dues capelles interiors són renaixentistes. La nau neoclàssica és del segle XVIII. A l'interior del temple, a més de l’absis de la capçalera amb la seva notable decoració escultòrica, hi destaca el retaule gòtic de l’Ascensió del Senyor de l’any 1415 -del taller de Luís Borrassà, atribuït a Jaume de Cabrera-  i l’altar i el retaule barroc del Santíssim del 1718, obra d’en Ramon Moret. L’edifici està catalogat, per la Generalitat de Catalunya, des de 1931 com a monument historicoartístic.
 
Santa Maria de Sant Martí Sarroca
 
2.- El castell dels Santmartí va ser construït el segle X per ordre de Galí de Santmartí. De l'estructura del castell s'ha reedificat la part formada per les estances nobles, que formen un pati interior amb forma trapezoïdal. A la planta baixa hi ha les Quadres, sala que manté l'estructura original del segle XI i on ara si fan exposicions i s’hi projecta un audiovisual divulgatiu  sobre el Conjunt Monumental. Hi ha també, en aquest nivell, el Museu Municipal que ocupa el que eren les antigues cuines del castell i on s’exposen interessants peces arqueològiques com els fragments d’un monument funerari preromà, dels segles III al II abans de Crist; el cap d’una Venus o dama romana, del segle I desprès de Crist, que hom anomena la Venus del Penedès; una sopera morisca de ceràmica de Manises, del segle XIV, decorada per fora i per dins i d’altres objectes de tipus etnològic o de la història local.  A l’ala nord del pati trobem una de les façanes autèntiques del castell amb finestres gòtiques i romàniques. Pugem, per una ample escalinata, fins a la primera planta i entrem a l’anomenada Sala Gòtica, que evoca l’antic menjador -originàriament romànic- del castell; adequada actualment com a espai per a actes públics i privats amb boniques vistes sobre la població i la muntanya de Montserrat que es retalla al fons. Al costat hi ha la Sala de Ponent, restaurada amb estil renaixement, on s’hi celebren cerimònies, concerts i actes culturals; és una ala amb un gruixut talús exterior i dues torres circulars, a banda i banda, del segle XII. A continuació entrem a la Sala de Migdia del segle XVI, la més solejada, on hi havia les habitacions o dormitoris senyorials –amb grans finestrals que conserven els seients festejadors- on, segurament, hi feien vida els nobles habitants del castell; actualment es fa servir com a espai per a exposicions. A la  planta baixa d’aquesta nau hi havia l'antic Celler, d'estil romànic, que es fa servir actualment com a espai i equipament cultural amb una porta que comunica directament al pati central.
 
Sopera morisca de cerámica de Manises. Segle XIV
 
"Venus del Penedés".  Segle I d. C.
 


3.- La vila de Sant Martí Sarroca ha passat a la història per haver estat el primer focus de  la revolta popular antifiscal que, per a poder mantenir l’exèrcit d’ocupació, havien establert les autoritats borbòniques: les quinzenades. El 4 de gener de 1714 els pagesos de  Sant Martí Sarroca, farts d’aquestes imposicions, pararen una emboscada a la dotació de soldats que s’havien desplaçat a la població per a obligar-los al pagament d'aquest nou impost. Des d’allà, la revolta es va anar estenent per tot Catalunya. El 14 de gener de 1714 el brigadier borbònic Diego González, rebent ordres del marquès de Lede que volia una represàlia exemplarizant, es va presentar a la vila de Sant Quintí de Mediona –que com moltes altres poblacions s'havia afegit a la rebel·lió i on s’havien refugiat molts dels “rebels” de Sant Martí Sarroca- amb 300 infants i 300 dragons per reprimir la rebel·lió. Assaltà, saquejà i incendià la localitat, destruint les 140 cases que hi havia i va matar a tothom que hi va trobar -es calcula que més de 800 persones-. Des de l’any 2008 es celebra a Sant Quintí de Mediona la jornada de reconstrucció històrica, anomenada Mata-degolla recordant aquesta massacre. El castell de Sant Martí Sarroca tornà a tenir us militar i va ser un dels darrers nuclis de resistència en aquesta mateixa Guerra:  va resistir sota domini austriacista fins al 18 de setembre de 1714 -una setmana després que Barcelona -quan va capitular, davant l'exèrcit borbònic, juntament amb el castell de Cardona.



Text.- Pep

Fotografies.- Joan, Joan Miquel, Montserrat B., Antonio i Pep.