dimecres, 8 de juny de 2016

Crònica de la seixanta novena Xino Xano




Un viatge ecològic entre Can Rosal i Sant Quirze de Pedret amb bitllet d’anada i tornada

Aquesta vegada, extremadament puntuals, ens trobem a Cal Josep Maria i Can Llorenç, és a dir, a la cantonada de Travessera de Gràcia i Lepant a dos quarts de vuit.

A l’hora prevista estem quasi tots els expedicionaris barcelonins. Trobem a faltar la Isabel, en Llorenç ens informa que finalment no ha pogut aplegar-se a nosaltres perquè una guàrdia de nets imprevista li ho ha impedit. És el que té encarregar-se de nets. Isabel, brindarem per tu per recordar el teu sacrifici.

A les 07:32 arrenquen els cotxes. Obre la marxa en Pep Arisa que porta de copilot a en Josep Maria i com a tripulants de cabina la Conxita i la Montse. El Nissan nou pilotat pel Joan Simarro amb en Llorenç i jo com a càrrega protegeixen la zaga.

Se sap que en Josep Maria és el navegant perquè fidel al seu costum encamina la comitiva pel davant del Nou Hospital de Sant Pau per anar a trobar la Meridiana a l’alçada del Pont del Dragó. Bé,  també perquè acte seguit prenem l’autopista de peatge. (Els que juguen al Golf ja ho fan això).

A l’alçada del peatge de Montserrat i aprofitant l’avantatge de portar el “TeleTac” En Joan passa a ocupar la primera posició, lloc que mantindrà fins arribar a la sortida 92 (Can Rosal), moment en que cedeix el pas a en Pep que ens obsequia amb una volta turística a la antiga Colònia Rosal i un 360º a la rotonda d’entrada al poble. En honor a la veritat cal dir que amb aquesta minsa marrada vàrem acomplir amb el cup d’errades tradicional.

El component expedicionari Maresmenc, en Lirola, l’Elena i en Surdé que havien arribat amb el cotxe d’aquest últim, ja ens esperaven i van ser atònits espectadors de la nostra circumval·lació de la rotonda.
Després de les salutacions de rigor i de una assemblea exprés (per sort ningú era de la CUP) decidim de prendre l’esmorzar en la terrassa del Bar Restaurant “Sol i Cel”, el mateix que ens servirà el dinar. En aquesta ocasió no vàrem beure l’aigua de la muntanya sinó unes cerveses ben servides pel Llorenç que va haver de fer de cambrer per una invasió sobtada de Iaios (més grans que nosaltres) d’una excursió amb el seu corresponent autocar.
L’esmorzada urbana no va ser impediment perquè sortissin les olives de colors ni que, Oh meravella! La Montse ens oferís el seu ja tradicional pastís. Boníssim, us ho juro! I per a què tingui els efectes que convingui, sota signo aquesta crònica.

Sé que algú pot pensar que és per fer “la pilota” que ho dic això, però qui ho digui serà perquè no va veure que jo vaig repetir fins a sis vegades. I no varen ser més, per por a deixar sense als altres.

Després d’esmorzar començàrem el passeig pel traçat del antic tren de via estreta que en el temps de les colònies tèxtils les enllaçava amb el cap i casal, que ja era un autèntic centre logístic (tot i que llavors no en deien així). El tren circulava a la vora del Llobregat, al costat del riu van arribar a haver-hi fins a trenta quatre colònies tèxtils des de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló fins a la Colònia del Carme a Cercs.

El antic tram de tren avui convertit en via verda, que vàrem caminar el passat dijous és el que va de Olvan a Guardiola de Berguedà. Es va inaugurar el 1904 i va estar en servei fins el 1972. És a dir, que quan vàrem fer el mític campament d’estiu de Castellar de n’Hug encara ens va fer servei.








El recorregut presenta un suau pendent com corresponia als trens de l’època i transcorre quasi paral·lel al riu en mig de frondosos boscos que proporcionen la necessària obaga pel gaudi de la passejada.





Aquesta via verda, deslliurada dels antics fums i protegida dels vehicles a motor per una tanca que només permet el pas als agents forestals, s’ha convertit en un reducte ecològic no només per això sinó també per la instal·lació lumínica de “leds” que reben la seva energia de un muntatge de plaques solars en un dels tres túnels del recorregut.




Tots sabem que la distància de una caminada és sempre subjectiva, depèn sobre tot de si es puja o es baixa, però en el cas que ens ocupa també depèn del rètol d’inici, perquè des de Can Rosal ens diu que hi ha 5,6 quilòmetres i en canvi des de Sant Quirze diu 6,4 quilòmetres. Jo crec que és per animar als que pugen.

Al arribar al pont gòtic que permet enfilar-se a Sant Quirze de Pedret ens estaven esperant l’Enric i la Carme que havien vingut des de Sant Cugat amb el seu Land Rover. 



Llavors amb els expedicionaris al complet iniciem “l’ascensió” a l’església de Sant Quirze de Pedret. La pujada és curta i no es pot considerar dificultosa, però després del passeig que veníem de fer qualsevol pendent cansa. Hi ha dues vies, la directíssima i per la cara nord amb algun esglaó que altre i la rampa pels cotxes per la cara sud una mica més llarga. 

La majoria vàrem pujar per la directa tres ho van fer per la rampa i un, el més llest de tots va anar a buscar la guia que ens havia d’ensenyar l’església i va pujar en cotxe amb ella.
La visita a Sant Quirze de Pedret va estar interesantíssima. 



La guia sobradament informada, ens va transportar a l’època de la seva construcció, o potser hauria de dir a les seves èpoques perquè sembla ser que és esmentada per primer cop al any 983. Tanmateix, sembla que els estudiosos ja estan d’acord en que hi ha dues etapes de construcció, una pre-romànica del segle X i unes modificacions romàniques del segle XII. L’església en el seu aspecte actual va ser restaurada en els anys seixanta.






Al seu interior hi ha un vestigi dels frescos originals, una reconstrucció d’altres pintures de les quals els originals es guarden al Museu Nacional de Catalunya
















i una imitació en els vius colors de la època que permet jugar amb la llum per imaginar-se com ho devien veure la gent llavors.





Acabada la visita que va durar més d’una hora, el descens es va fer per la rampa per a no castigar excessivament els nostres turmells i davant del pont gòtic posàrem per la foto de grup.



A continuació vàrem començar el retorn i com que aquest cronista ja li apremiava la gana, es va constituir en la llebre del grup, estratègia que va donar fruit ja que aconseguí el triomf de l’etapa en 63 minuts traient només 5 d’avantatge al primer grup de seguidors i mitja hora a la resta del pilot. O sigui, tot el grup va baixar en una hora i mitja, el que equival a uns 4 quilòmetres per hora en front dels 2,5 que és la nostra marxa habitual. Com diuen els ciclistes la baixada va ser “a tomba oberta”.
Però va valdre la pena, cerveses per tothom mentre esperàvem que ens preparessin la taula ja reservada.
En els restaurants de menú encara que hagis reservat taula, cal sempre esperar que acabi el primer torn.

En total la caminada va ser de 12 quilòmetres i 150 metres, el temps total inclosa la visita, 4 hores i quart. Caminant, aproximadament 2 h menys 5 minuts per pujar i 1 h i mitja per baixar.

I el menú molt bé.

Joan Miquel Cortés i Carreras
(Us cal el DNI per la declaració jurada que he fet abans?)

Fotos: Elena, Pep, Enric i Joan Miquel



LA CONTRA

Avui me vist obligat per les circumstancies a escriure la crònica. No em venia gens de gust, perquè fa temps que havia renunciat a competir amb la precisió, la floritura i la mestria de qui ens té tant ben acostumats, però sobre tot per les circumstàncies que han propiciat que ho fes. Avui aquesta contra més que una contraportada és una creu. La creu de la cara que va ser la nostra joiosa sortida del passat dijous.

La mare de la Maribel va morir aquest diumenge després de una llarga malaltia. Desitgem que descansi en pau.

Com podeu comprendre, en Pep Arisa no estava en les millors condicions per escriure una alegre crònica tal com és habitual en ell i és per això que he pres el relleu. Espero que sigueu indulgents i teniu em compte les meves limitacions a l’hora de transcriure el poc que recordava de la sortida.


J.M.C.