dimecres, 27 de gener de 2016

CRIDA A LA 65ena SORTIDA XINO-XANO

La Torre i el Turó d'Onofre Arnau

DE MATARÓ A SANT ANDREU DE LLAVANERES PEL TURÓ D’ONOFRE ARNAU

Data.- Dijous 4 de febrer del 2016.

Les Cases del Callao
Tipus d’itinerari.- La proposta que us presentem és una caminada de “mar i muntanya” per la costa i un dels turons més propers al mar de la Serralada Litoral. Passarem per platges, camps de conreu i ens enfilarem dalt del Turó d’Onofre Arnau (133 m d’alçada) on, si el temps ens hi acompanya, tindrem un bon panorama sobre les valls molt cultivades de l’interior, les rieres –de Sant Simó o de Valldeix, de Mata i de Llavaneres-, el litoral, les poblacions de Mataró i Sant Andreu de Llavaneres i del mar. Veurem, al llarg del recorregut, alguns elements del nostre patrimoni artístic, cultural i històric com les antigues casetes de pescadors conegudes com les Cases del Callao, l’ermita de Sant Simó (barroca del S XVI), el monument al “Camí del Nord” (GR-83) i la Torre de Mata o d’Onofre Arnau (S XV-XVI) gairebé a tocar del cim objectiu de l’excursió, el Turó d’Onofre Arnau, on hi ha una petita torre de vigilància d’incendis.  

Ermita marinera de Sant Simó
Recorregut i dificultat.- Sortirem de l’estació de Rodalies Renfe de Mataró. Just davant hi ha una escultura de Mercuri (missatger dels deus) dedicada a l’impulsor del ferrocarril Barcelona-Mataró, Miquel Biada. Agafarem el Passeig Marítim on hi ha la platja del Varador. Passat l’edifici del Centre Natació Mataró, veurem les Cases del Callao –antigues casetes de pescadors-. Just al límit de la sorra de la platja del Callao, hi trobarem el monument al GR-83 “Camí del Nord”. Aquí comença aquest sender de gran recorregut que recorda el camí que seguiren, l’any 1939, molts catalans en el seu exili. El sender creua els Pirineus pel coll de Malrem a l’Albera per anar a acabar, després de 212 km, a Prats de Molló). Continuarem, entre palmeres, pel Parc Marítim seguint el GR-83 fins que creuarem l’antiga N-II per un pas inferior per agafar la Ronda de Juan d’Àustria que puja cap al N, paral•lela a la Riera de Sant Simó. Abans de continuar per la Ronda, visitarem l’ermita de Sant Simó (de l’any 1611 i amb una llarga tradició marinera) que es troba a menys de 100 m, a la nostra dreta, en l’extrem de l’antic camí ral. Portarem recorreguts, des de l’estació, uns 1,8 km.
Continuarem Ronda amunt (ara s’anomena de Cervantes) fins que 500 m més endavant, senyalitzat amb un pal indicador, trobarem el Camí de les Cinc Sènies (l’espai agrari de les Cinc Sènies és un parc periurbà d’unes 200ha, situat entre Mataró i Sant Andreu de Llavaneres, que ha mantingut els usos agrícoles tradicionals en una part d’un  territori molt urbanitzat. Caminarem amb camps de conreu a un costat i l’altre del camí. Poc després de passar una font, a la dreta, i un aqüeducte podrem veure clarament el Turó d’Onofre Arnau, el nostre objectiu, amb la característica torre de planta quadrada de la Mata o d’Onofre Arnau, uns metres a l’esquerra, sota del cim.
Vista vers l'interior, amb la Serra del Corredor, des del cim
 del Turó d'Onofre Arnau. En primer terme la Torre de Mata
El camí passarà la casa de Ca l’Isidre Pataler i després de dos trams curts de pista cimentada, el sender anirà a buscar el Torrent del Castell a través d’un bosc espès d’alzines, roures i canyissars. El recorregut que fins aquest punt haurem fet serà d’uns 4 km. El camí esdevindrà un corriol quan començarem a pujar el Turó d’ Onofre Arnau. Seguim el GR-83 arribarem, després d’un tram de pendent pronunciat, a un Planell marcat amb un pal indicador. En aquest punt deixarem el sender de gran recorregut que veníem seguint i prendrem, en una trifurcació, el camí de la dreta per enfilar la pujada al cim del turó. El sender passa a tocar de la Torre d’Onofre Arnau, també coneguda com a Torre de Mata que data dels segles XV-XVI i estava connectada a l’antic castell -ara pràcticament indistingible- que ocupava aquesta part del Turó (les restes que hi podem veure corresponen a l’antiga masia de Can Triter). Uns metres més amunt arribarem al capdamunt del Turó d’Onofre Arnau. Des de l'inici de la caminada haurem recorregut uns 5 km.
La baixada fins al lloc on dinarem (i desprès agafarem el tren), Sant Andreu de Llavaneres, la farem per un corriol poc fressat -en direcció sud-est- i que a mesura que anirem baixant es farà menys evident encara. Travessarem un camp de grans figueres de moro fins que anirem a parar, de nou, al Camí de les Cinc Sènies que havíem deixat enrere en agafar el trencall cap al Torrent del Castell (aquest camí s’anomena en aquest punt Camí de les Vinyes d’en Sumells). Creuarem, per un pont asfaltat, la carretera G 31-E (que passa paral•lela a la Riera de Mata) i continuarem entre hivernacles i camps de conreus fins a una bifurcació amb un abocador a mà dreta. Tombarem a la dreta i immediatament després a l’esquerra mentre caminem amb un mur a la nostra dreta. El camí anirà paral•lel a l’autovia C-32 durant 400m fins que la travessarem per un túnel. Serem al Camí de les Palmes de Sant Andreu de Llavaneres, que seguirem paral•lels a la C-32-, durant 500m, amb el Camp de golf de Llavaneres al nord (a la nostra esquerra). Quan arribarem al carrer Camí Pas del Pla el prendrem al nord (esquerra) fins que arribem a la Riera de Llavaneres. En aquest punt ja portarem recorreguts uns 8 km. Per a creuar la riera ens caldrà pujant 100m al nord (esquera) fins a trobar un pont (sense pas de vianants). Seguirem cap al sud pel Passeig de la Riera, un camí de terra que baixa pel costat d’aquesta, fins a creuar-la de nou per un pont que hi ha a l’alçada del carrer Garbí. En cinc minuts més arribarem a l’Avinguda Sant Andreu (Carretera BV-5033) on, al nº 49, hi ha el restaurant Can Pere Joan. Des del lloc on hem començat la caminada haurem fet uns 9,5 km.
Hem descrit, potser amb excessiu detall, el recorregut per que tots i totes us pugueu fer una idea de la dificultat o no (i l’ interès) de l’excursió.
Resumint: El recorregut total, d’estació a estació, serà d’uns 10 km. El desnivells acumulats (pràcticament la pujada i baixada del Turó d’Onofre Arnau) es de +/- 180 m. I el temps que calculem emprarem per a fer el recorregut (sense pauses ni aturades) és d’unes 2h 30’. La dificultat la valorem com de mitjana-baixa o fàcil.

L'itinerari, en color verd, des de l'estació de Mataró a l'estació de Sant Andreu de Llavaneres
Dinar.- Tenim encomanat lloc per a dinar, a les 14h 15’, al restaurant “Can Pere Joan” de l’Avinguda Sant Andreu (carretera BV-5033), 49 de SANT ANDREU DE LLAVANERES el telèfon és 937 92 69 02 i podeu veure, també aquest enllaç:

Can Pere Joan
Equip necessari.- Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. En Llorenç, l’Antonio i en Zac –si poden venir- portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena I. les olives i en Joan –el nostre socorrista- la farmaciola. 
No cal dir -i més si, com sembla, el fred es va animant- que cal dur roba d’abrigar (barrets, “buffs” o tapaboques tubulars, guants, bufandes o -fins i tot- alguna manta… he,he...); calçat adequat al temps i recorregut i crema protectora del sol i del fred, per a la pell i els llavis i –si assenyala pluja- paraigües o capelina. I, aquells que els necessitin o ho desitgin, els bastons.  

Lloc i hora de trobada.- El viatge el farem amb el tren de Rodalies-Renfe de la línia R1 que surt de la Plaça de Catalunya a les 8h 40’ i arriba a Mataró a les 9h 22’. L’hora de trobada serà doncs, sota del rellotge de davant les taquilles de Rodalies-Renfe, de l’estació de Plaça de Catalunya, a les 8h 25’. Recordeu portar, aquells que la tingueu, la “Tarja Daurada de Renfe” per al descompte.

Inscripcions.- Tots aquells que encara no heu confirmat la vostra assistència ho podeu fer, fins a darrera hora del dimarts 2 de febrer, contestant al correu on anunciem l’excursió, trucant o escrivint un correu a en Pep -el company que, amb el suport d’en Joan Miquel, en Jaume i algun company més, coordina aquesta sortida- més que rés per tal de poder confirmar al restaurant (dimecres al matí) el nombre de comensals que serem, el dijous, a dinar.

Una abraçada.



EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 65ena XXR

Per aquest dijous, els mapes de pressió apunten que tindrem un potent anticicló centrat pràcticament a sobre nostre. Per tant el que cal esperar és que lluirà el sol a partir de les 10 – 11,  s’espera poc vent que anirà animant-se i girant de mestral  a primera hora del matí fins a acabar en garbí de 10 nusos (força 3).

La temperatura començarà a 11ºC a les 6 del matí i augmentarà lentament fins els 13º a les quatre de la tarda, no hi haurà inversió tèrmica real però li faltarà poc, cosa que podrà enterbolir la visibilitat.

El dia abans haurà passat la cua d’un front fred que possiblement haurà deixat restes d’inestabilitat, i és la puntualitat o no d’aquest front el que finalment regularà la presència de núvols i per tant la lluentor del sol a l’hora prevista.

Una cosa és quasi segura: No passarem tant de fred com a la Xino xano del Turó de l’Home.

NO S’ADMETEN RECLAMACIONS

J.M.

diumenge, 24 de gener de 2016

CRÒNICA DE LA MATINAL CULTURAL A MONTJUÏC



CRÒNICA DE LA MATINAL CULTURAL A MONTJUÏC

De matinals culturals alguns dels membres de la colla ja n’han fet un munt. Principalment les que, durant molts anys, organitzaven (magistralment) la Montserrat i en Josep Mª per al Centre Cívic La Sedeta o –l’única ressenyada al blog- que, el juny del 2012, efectuàrem tres de nosaltres al Castell de Montclús:
http://clanosgris.blogspot.com.es/2012/06/matinal-cultural.html

Per això quan en Josep Lluís va proposar fer una passejada, al llarg d’un matí, per alguns dels llocs de la “Memòria Històrica” de Montjuïc ens semblà perfecte. “Això està molt be. De tant en tant en podríem fer alguna...” “Sense deixar de fer, clar -mentre el cos i, sobretot, les cames aguantin-, les Xino-Xano de cada mes...”  diguérem.

Abans de l’hora acordada, les 10 del matí, gairebé tots els qui ens hem compromès a fer la matinal ja estem al peu de la Torre Veneciana, de la dreta, al començament de l’ Av. Maria Cristina. Be, tots no perquè els qui venen del Maresme en “Rodalies-Renfe”, lògicament, han tingut problemes i arriben amb mitja hora de retard... 


A tocar hi tenim la parada de l’autobús nº 150 que ens ha de pujar fins dalt de Montjuïc. Ben asseguts, la majoria al “galliner”, tot xerrant de les nostres coses (alguns no fa tant que ens hem vist però sempre hi ha coses per comentar...), anem parant l’orella al que, en Josep Lluís el nostre guia d’avui, ens va dient: “...ara passem pel Poble Espanyol...; en aquesta plaça de la dreta hi ha el Sant Jordi d’en Llimona i cada 12 d’octubre els nostàlgics del vell règim i molts grups ultra-espanyolistes s’hi concentren...; a la dreta, les piscines de Bernat Picornell...; a l’ esquerra, darrera del MNAC, hi ha el Palauet Albéniz i a la dreta, l’Estadi Olímpic...; això, que suposo que ja coneixeu, és la Fundació Miró...; aquí hi ha la mítica Escola del Bosc...; aquesta és l’Estació final del Funicular i l’enllaç amb el telefèric que puja fins el castell...”. Un itinerari, el que fa l’autobús, ben interessant i, sobretot, còmode. Fins que arribem a la parada final, gairebé a tocar de la porta de la fortalesa.


La visió que, des d’aquest lloc, tenim sobre el port i els molls de càrrega corprèn. En Josep Lluís ens explica que antigament aquí, als peus del turó del castell, al Morrot –el morro que formen els penya-segats de Montjuïc-  hi havia el moll de descàrrega del carbó i l’anomenada “terra negra” (1). 

Quan som davant del Castell de Montjuïc (2) ens desviem vers el nord, passant per davant d’un dels vells canyons –que ara fa més pena que por- i  de l’estació final del telefèric, per a baixar desprès –en Josep Lluís aconsegueix que, aprofitant una de les pauses dels usuaris de Camp de Tir en arc, ho puguem fer- fins al lloc exacte del Fossar de Santa Elena on afusellaren al President Lluís Companys.


Continuem seguint el perímetre del castell, per damunt dels fossars que envolten les muralles. Passem pel Parc Infantil de Transit de la Guardia Urbana, amb nombrosos infants fent-hi pràctiques. El nostre guia ens fa veure també, en aquest lloc, la zona de la muralla (tota clivellada) on els militars, durant molts anys, hi feien les pràctiques de tir. Davant hi tenim una de les construccions que s’introduïren a la fortalesa en la important reforma de mitjans segle XVIII: la lluneta de terra –actualment una dependència i aula de la Guardia Urbana- que juntament amb la lluneta de mar, que veurem una mica més avall, estan situades a la zona posterior del baluard de Llegua de Serp. Les llunetes actuaven com baluards autònoms dotats de troneres per a l’artilleria i  es van construir amb l’objectiu de consolidar les defenses del segon recinte. A l’interior s’hi allotjava un reduït destacament que les servia i també disposaven d'un petit polvorí per a l'artilleria.

Seguim fins que confluïm amb el “camí del mar", que ve del costat sud-est del castell,  just a l’angle on hi ha la lluneta de mar. Ja fora del recinte fortificat -envoltats de figueres de moro, pins i matolls-, sobre el penya-segat,  contemplem el panorama que va des de la zona portuària –el Moll de Ponent i el Moll Adossat amb nombroses terminals- i el modern pont basculant batejat com la Porta d’Europa, fins el W Hotel Barcelona -conegut popularment com l’Hotel Vela-. 

Passem a tocar de la Caseta del Migdia, una antiga dependència d’una antena de la Telefónica que, un cop en desús i abandonada, ha estat convertida en un tranquil bar-berenador envoltat de pins. Som a tocar del Mirador del Migdia amb una molt bona panoràmica sobre els molls de càrrega -de contenidors i d’inflamables-, la Zona Franca, l’aeroport i el Baix Llobregat.


Comencem a baixar i ho fem pel Passeig del Migdia, en Josep Lluís ens comenta que a la nostra dreta hi havia l’antic barri de barraques de Can Valero, fins que arribem a una de les portes del, oficialment anomenat Cementiri del Sud–Oest -mentre que tothom el coneix com el Cementiri de Montjuïc, de Can Tunis o Cementiri Nou (el Cementiri Vell és el del Poble Nou)-. Aquí fem una breu pausa per comentar –en Josep Lluís porta un complert dossier sobre el recorregut d’avui- quin és l’origen del nom Montjuïc. Per a deixar reposar la veu del guia, és en Jaume qui ens ho resumeix: Hi ha diverses teories sobre l’origen d’aquest nom. Uns creuen que ve d’un primitiu temple romà erigit al seu cim en honor a Júpiter, Mons Iovis (Muntanya de Júpiter), que va anar evolucionant fins a l’actual forma de Montjuïc. D’altres, avalats pel fet –arqueològicament provat-  de que, en una de les seves vessants hi havia existit un cementiri jueu, diuen que etimològicament el nom ve de Mont Jueu.  


Aspecte del Fossar de la Pedrera abans
 de la seva dignificació. Dalt del cingle
 hi podem veure algunes barraques al lloc
anomenat, precisament, Sobre el Fossar.
Entrem al cementiri, inaugurat l’any 1883. No hi tenim altre remei si volem anar a visitar el recinte on hi ha el Fossar de la Pedrera. Anem passant, en silenci pel mig del silenci, per “vies”, placetes, terrasses i escales fins arribar a l’accés del Fossar de la Pedrera. Fins l’any 1979 aquest lloc, que ocupa el sot d’una antiga pedrera, era la Fosa Comuna on, fora del recinte “oficial” del cementiri, s’hi enterraven indigents, persones sense recursos econòmics, cossos sense identificar, víctimes dels bombardejos de la guerra civil i aquells (ateus, suïcides, morts en duels,...) a qui no se’ls permetia fer-ho en lloc “sagrat” (3).

Gràcies a la iniciativa de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya –que des de la fi del franquisme demanà que no s’hi fessin més inhumacions i dignificar aquell indret-, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya van honorar aquest espai amb un projecte memorial elaborat per l’arquitecta Beth Galí que va ser inaugurat el 27 d’octubre de 1985. 



El Fossar inclou una sèrie de columnes on estan inscrits els noms de molts dels afusellats pel franquisme al Camp de la Bota –del 1939 al 1952 n’hi ha 3.400 de registrats-; el mausoleu de Lluís Companys les restes del qual van ser trasllades a aquest indret l’any 1985; el Monument a la Memòria dels Immolats per la llibertat de Catalunya obra d’en Ferran Ventura; el Memorial de les Víctimes del Nazisme dissenyat per l’arquitecte Leonard Glaser, amb deu grosses pedres -una per cada camp d’extermini- i a l’extrem d’una gran zona enjardinada, un seguit de làpides singularitzades: als maçons; als guerrillers o maquis –morts del 1939 al 1955-; a les Brigades Internacionals; als membres del PSUC;… o personalitzades amb emotives dedicatòries: un fill a la seva mare que, per problemes econòmics, va ser enterrada a la fosa comuna o dels pares i avis d’una nena que, per no estar batejada, es tingué d’enterrar en aquest lloc… (4)

Foto del grup davant la tomba-mausoleu del President Lluís Companys

Ens hi estem una estona fent fotografies, mirant i llegint les dedicatòries i els noms de molts dels qui allà reposen. És aquest, veritablement, un indret ple d’històries tristes i dramàtiques, amb moltes sepultures sense nom de persones que si en tenien, un lloc de memòria i reflexió, emotiu i ple de pau que, penso, hem fet molt be de visitar i conèixer.

Sortim del cementiri, passant per la zona reservada als cultes no catòlics: protestants, jueus..., per la porta que dona al carrer de la Mare de Déu del Port i ens dirigim al restaurant MAI ONA on ja tenim la taula parada per al dinar. Primer, però, prendrem les cerveses i –mentre ens serveixen els primers plats- fem les  fotografies dels comensals (la del grup complert l’hem fet davant la tomba del President Companys).



Tractant-se d’un menú a un preu molt econòmic (no arriba a 10 euros) hem menjat força be. Molts per la tarda –hem convingut que la sortida d’avui seria fonamentalment matinal- tenim diversos compromisos, per això la sobretaula és un xic més curta. En Joan Miquel, desprès de consultar els equips de mesura, ens informa que en el recorregut a peu d’avui hem caminat 8, 8 km.

Agraint a en Josep Lluís l’organització d’aquesta passejada matinal, ens emparaulem per a la propera Sortida Xino-Xano del proper dijous 4 de febrer.  
   
Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Josep Mª i Pep

Video.- Jaume   https://youtu.be/TDer702QsAU



NOTES.- 

1.- Amb aquest nom es coneixia un indret que hi havia, sota de Miramar i per sobre de la actual Ronda del Litoral, sota el far de Montjuic. El lloc era un punt de prostitució molt cutre que, sorprenentment, existí des dels anys de la postguerra fins els 60 on hi freqüentaven les meuques i les anomenades “pajilleres” més miserables... Es coneixia per "la terra negra" perquè els qui hi acudien a cercar sexe prohibit i sobretot "barat", tenien de fer-ho en aquell sòrdid entorn ennegrit per la pols i les restes del proper moll del carbó.

2.- La muntanya de Montjuïc, amb el domini visual que des del seu cim es te sobre el Pla de Barcelona i les serralades que l’envolten, amb el mar als seus peus i un gran riu –el Llobregat que, ens recorda en Josep Lluís, en aquella època era navegable fins l’actual Papiol-, vies bàsiques de comunicació i intercanvi, va ser una de les raons per les quals, ja a la prehistòria, el laietans –una tribu ibera- des del segle VII abans de C. s’hi instal•lessin. On ara hi ha el castell està documentat que l’any 1073 ja hi havia una torre amb una finalitat estrictament de vigilància –la torre del Farrell- que al llarg de tota l’edat mitjana, encara que en una situació força lamentable, va subsistir-hi. Per aquesta raó, el 1357, el Consell Municipal de Barcelona n’encarregà la reparació. Al llarg dels segles XIV al XVI la situació d’aquest edifici no degué ser gaire bona doncs  s’hi troben continues referències a reparacions. El 1640, a conseqüència de la Guerra dels Segadors, la torre es reconvertí –diuen que en 30 dies- en un fortí militar. La primitiva torre medieval s’envoltà d’una muralla quadrada, amb revestiment de pedra i fang i un semibaluard defensiu en cadascun dels quatre vèrtexs. Malgrat la seva senzillesa resistí l’assalt de les tropes castellanes de Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, Marquès de Vélez, el 26 de gener de 1641(Batalla de Montjuïc). Amb la capitulació del 1652 aquest fortí, fins aleshores propietat del Consell Municipal, esdevingué –per dret de conquesta- una de les possessions de l’Estat espanyol. A la darreria del segle XVII, el 1694,  el fortí es va convertir en una fortalesa i la seva planta ocupà tota la part plana del cim, amb tres baluards mirant cap a terra i una línia de dents de serra mirant al mar. En el decurs de la Guerra de Successió Espanyola, la caiguda del castell en mans de Charles Mordaunt, Lord Peterborough, el 17 de setembre de 1705 fou un factor que influencià als catalans cap a la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria. Recuperat el 25 d'abril de 1706 per Felip V, el perdé de nou el següent 12 de maig, no tornant al poder dels felipistes fins el 12 de setembre de 1714, que conforme amb l'article cinquè de les Capitulacions que el mateix dia va proposar a la ciutat de Barcelona el Duc de Berwick, va ser lliurat a les tropes borbòniques que el destruïren parcialment.  Acabada la guerra amb la victòria de Felip V, del 1751al 1779, s’encarregà a l’enginyer militar Juan Martin Cermeño engrandir i millorar la fortificació –complementaria de la de la Ciutadella-  seguint l’estil de les fortaleses estrellades de Vauban amb el resultat que encara avui podem veure. Va ser llavors, també, que es dotà la fortalesa d’artilleria amb 120 boques de foc. El 13 de febrer de 1808, tropes franceses entren a Barcelona amb 5.427 homes i 1.830 cavalls. En un principi havien de romandre tres dies a la ciutat però el 29 de febrer de 1808 un cos de tropes imperials de Napoleó, al comandament del Coronel Floresti, va pujar a la muntanya de Montjuïc per apoderar-se del castell i ho va aconseguir, amb el malestar de les tropes que hi havia, ja que el Capità General del Principat havia rebut ordre de la pròpia Cort espanyola de rebre benèvolament a les tropes napoleòniques. En 1842, durant la regència del General Espartero, la ciutat va ser bombardejada des del castell per a sotmetre un aixecament revolucionari i a l’any següent un nou bombardeig de Barcelona fou ordenat pel General Prim on s’hi van llançar més de 2.500 projectils durant els 81 dies que durà el setge de les tropes governamentals. A la dècada de 1890 hi foren tancats els obrers involucrats en l'onada de violència anarquista. El 1909 al castell hi van tancar també els detinguts durant la Setmana Tràgica moment en què, també a Montjuïc, va ser afusellat el pedagog català creador de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia. L’any 1919 va haver-hi més de 3.000 obrers empresonats a causa del conflicte de la Canadenca, el 1936 es va omplir de presos de dretes i del 1936 al 1938, a més de continuar com a presó, hi van afusellar 173 persones. El 15 d'octubre de 1940 hi morí afusellat el President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Per tot això el castell de Montjuïc no ha estat, precisament, un edifici gaire estimat pels barcelonins. 

3.-  Hi ha, també, persones que volent expressar la seva solidaritat amb els humils i els immolats han manifestat la seva voluntat de ser enterrats a la Fosa Comuna.

4.- Podeu llegir mes informació sobre el Fossar de la Pedrera en un documentat i interessant article d’en Ricard Conesa al següent enllaç: 
http://www.academia.edu/8937701/Del_duelo_clandestino_al_recuerdo_colectivo_el_Fossar_de_la_Pedrera_del_cementerio_de_Montju%C3%AFc