dimecres, 1 de maig de 2013

CONVOCATÒRIA DE LA 37ena XXR




Un tomb per la Serralada de Marina...  o

“Porta la bossa i emporta’t la brossa”



Data: Dijous 9 de maig

Tipus: El Raid xino-xano que us proposem pel dijous 9 de maig transcorrerà molt a prop de Barcelona, concretament pels turons que estan envoltats per Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Montcada. Gaudirem d’unes vistes privilegiades de la Ciutat Comtal i per molts de nosaltres certament inèdites.

Recorregut: Visitarem el Poblat Ibèric de Puig Castellar, l’Ermita de Sant Climent, la de Sant Onofre i el Monestir de la Murtra.
I Dificultat: No es pot dir que la excursió sigui fàcil, perquè el camí no és pla, però les rampes de pujada son molt assequibles. A més, el transport (urbà integrat, per descomptat) ens enfilarà fins molt a prop del cim.
I Més Dificultat: Però tampoc es pot dir el mateix de la baixada des de Sant Onofre fins la Murtra, cal reconeixer que és un descens força trenca cames i que és del tot recomanable portar els bastons per allò de que tres o quatre “cames” aguanten més que dos. No cal dir que el dibuix de les soles de les nostres botes hauran d’estar en condicions de superar la ITV, o pot ser la ITS (Inspecció Tècnica de Sabates).

Ocasió de fer la Bona Acció: Us preguntareu de que ve el subtítol, és molt fàcil.
El bosc que trepitjarem, típicament mediterrani, per la seva proximitat a l’àrea metropolitana de Barcelona i sobre tot per l’influencia de la seva gent està molt degradat. La facilitat de desplaçament, la comoditat de llençar la brossa a terra i el incivisme ha fet que estigui farcit de papers, llaunes i ampolles.
El que us proposo és fer la B.A. del dia portant una bossa d’escombreríes i arreplegant la brossa que veiem pel camí. En acabar el Raid llençarem les bosses al primer contenidor que trobem d’entrada al nucli urbà.



El Poblat Ibèric de Puig Castellar és un espai museizat amb plafons d’interpretació per assistir-nos en la comprensió històrica del costums dels Ibers, però tindrem a més l’ajuda d’en Pep Arisa que ja ens ha promès un cop de ma en la lectura de la documentació que ens aporta la xarxa. Pel que fa al Monestir de la Murtra, ens espera una visita guiada per un professional.

El recorregut total del raid és de 10,16 quilòmetres incloent els que farem durant les visites del Poblat i del Monestir i s’estima que el temps total de caminar o estar drets en visita, serà de quatre hores i un o dos quarts.

Dinar: Acabarem el tomb al nucli urbà de Santa Coloma per anar a restaurar-nos a un bar fonda de sempre: Ca n’Armengol com diuen ells “casa de menjars i begudes des de 1923”    www.canarmengol.net . Allà un cop dringades i begudes les “birres” tradicionals podrem gaudir del menú dels dies feiners envoltats dels parroquians habituals.

El pressupost per persona és de: 
2 trams de tarja metropolitana integrada       1,96  €
Visita guiada al Monestir de la Murtra             3,      €
Canya                                                                    1,40  € (depèn de la marca)
Menú                                                                    10,75 € (depèn de l'IVA)
Cafè                                                                       1,      € (depèn de la modalitat)
Total aproximat                                                  18,11 €


Equip necessari: Cal portar l'entrepà i l'aigua que hom calculi pot necessitar per a l'esmorzar i la caminada. Cal pensar, com ja és tradicional , que –si poden venir- en Llorenç i l’Antonio portaran “les gotes”, en Pep la bota amb vi, l'Elena les olives, en Josep Maria i la Montse la llet i el cafè i en Carles les tasses de “disseny”, les culleretes i el sucre. També cal recordar que des de la passada sortida de primavera hem encarregat a en Joan Simarro el proveïment de una farmaciola per si les caigudes.
Roba i barret adequat al temps, calçat i bastons (molt recomanable) adient al recorregut. No oblideu la protecció solar si fa sol (que segurament farà), però sobre tot no oblideu portar la bossa per la brossa, no cal que sigui massa gran ( només recollirem la que veiem pel camí, la amagada no).

Lloc i hora de trobada: L’hora de trobada, per als xinoxanaires que sortirem de Barcelona, serà a les 8h:15 a la sortida  Plaça de la Vila de l'estació Santa Coloma de la línia 1 del Metro.
Aquí agafarem el Bus que passa a les 8:37 que ja haurà recollit els companys del Maresme (esperem-ho).

El sector Maresmeny de la colla, hauran de lliurar-se pel tren de Rodalies o pels seus mitjans a l'Estació de Rodalies de Sant Adrià i prendre al les 8:10 el Bus B14 a l'origen de la línia.


EN TOT CAS, UNS I ALTRES HEM D'ESTAR A CAN FRANQUESA (final de la línia B14) a les 9:00


Inscripcions: Us prego que confirmeu la vostra assistència. Disposeu de temps fins el vespre del dilluns 6 de maig, trucant o escrivint un correu-e a en Joan Miquel, que soc el que coordina aquesta sortida, més que rés per tal de  confirmar, al restaurant, el nombre de comensals que serem a l’hora de dinar.


EL TEMPS D'EN JOAN MIQUEL

PRONÒSTIC PER LA 37ena XXR

Aquest dijous 9 a l’hora de començar la Xino xano, les 9:00 al cap de munt de Can Franquesa tindrem núvols i clarianes, però cap a migdia el cel estarà força ennuvolat per efecte del vent allevantat de força 3-4 que amb l’humitat arrosegada de la Mediterrània anirà tapant el sol.


Això vol dir que no serà tant necessària la protecció solar que havíem suggerit i que quan aconseguim la primera fita del dia, que és la torre de güaita a sobre de Singuerlin, les clarianes encara ens permetran d'albirar gran part de l’àrea metropolitana.

La temperatura d’inici del dia, 15º que anirà pujant fins els 19º a l’hora de dinar, combinada amb la brisa humida del llevant ens farà molt confortable l’excursió.

Conclusió: No patirem soleiada, però tampoc plourà. Encara que mai se sap. 


NO S’ADMETEN RECLAMACIONS
J.M.

ACTUALITZACIÓ A LES 17:30 UTC 8/5/2013

No esperem canvis significatius al pronòstic anterior excepte que el sol no es taparà tant com estava previst. Amb això les temperatures pujaran fins als 22º i per tant la sensació ja no serà tant confortable.

O pot ser si.
J.M.

diumenge, 28 d’abril de 2013

CRÒNICA DE LA SORTIDA DE PRIMAVERA 2013



UN CAP DE SETMANA PER LA TERRA ALTA I EL MATARRANYA
 
Ja portem temps parlant-ne, però avui ha arribat el dia. La curiositat impregna la noia de 32 anys que es pregunta quin tipus de trobada serà, quin ritme portaran (“es diuen 'Xino-xano'!”, pensa), de quins temes parlaran, de quin equip de futbol seran i es fa mil preguntes que tan sols es resoldran en trobar-se o oblidar amb el primer “Hola, sóc la Gemma, la filla de la Montserrat”. La mare d'ella ja els coneix, ha fet diverses sortides amb aquest grup d'excursionistes intersetmanals, l'última d'elles a Pineda de Mar.

            A un quart de cinc del migdia del divendres 19 d'abril mare i filla es disposen a agafar el cotxe (aquell únic a Catalunya de color plàtan) des de Sant Cugat per conduir-lo fins a Horta de Sant Joan. Agafaran la carretera perquè se'ls faci més agradable el viatge però durant la primera hora ja comprovem que la decisió no ha estat massa encertada: la N-340 a l'alçada de Cervelló, just quan l'autovia de dos carrils es dissol en un de sol, el col·lapse és desafortunadament intens. Mica en mica avancen en el seu trajecte, via carretera tota l'estona, no fos cas que elles, catalanes de soca-rel (sobretot la filla), paguin algun peatge avui que no tenen una significativa pressa. Passen per Vallirana, l'Ordal i Cantallops mentre desenvolupen aquelles típiques converses entre mare i filla (la parella, la feina, els estudis i el futur). Creuen l'Arboç del Penedès, La Gornal, Bellvei, superen amb dificultats de trànsit el Vendrell i per sort ja divisen Altafulla, cosa que significa arribar a la desitjada A-7 per on sobrepassen deixant a mà esquerra Tarragona. Tot seguit s'enfilen cap a Reus, travessen Riudecols, arriben a Falset (ja queda poc), veuen l'indicador de Mora la Nova, de cop creuen el riu Ebre (encara queda menys), traspassen Corbera, Gandesa, i en un tres i no res arriben a la desviació d'Horta de Sant Joan. Ha passat la tarda, el cel ja és mig fosc i d'aquí poc es dissiparan les incògnites sobrevingudes els últims diez.

            Des que la mare es va trobar amb la Montserrat Bosch la filla pensa que les casualitats de la vida no passen perquè sí. El dia que es van trobar la mare va poder recuperar una part del seu passat que es creia haver perdut. Ella, la mare, havia format part als anys seixanta d'un grup d'escoltes i el seu germà, en Jordi, també. Quan es van trobar a l'autobús de seguida es van reconèixer i la Montserrat Bosch va invitar la mare a formar part d'aquest grup d'excursionistes que després d'uns 40 anys tornaven a tenir aquell esperit d'equip aventurer. Les circumstàncies familiars han canviat molt des d'aquella trobada i aquestes mateixes circumstàncies van comportar que la mare decidís acceptar la invitació i començar, cap al febrer d'enguany, a participar activament en les excursions d'aquest grup anomenat Xino-xano.
 
Horta de Sant Joan
 
            Però aquell cap de setmana era diferent, precisament per aquest fet, perquè era tot un cap de setmana amb el grup. La mare havia anat a les excursions intersetmanals amb una certa regularitat que fan “els que no treballen” però mai no havia participat de les excursions que els Xino-xano fan dos cops l'any com a sortida de primavera i com a sortida de tardor. La mare, un dia que la seva filla va anar a dinar a casa seva, li va dir “els Xino-xano el 20 i 21 d'abril fan la sortida de primavera i hi van les parelles... però jo no tinc parella”. I se la mirava amb una cara de demanda i un mig somriure.  La filla, amb una certa tristesa, li respongué “D'acord, doncs anem-hi juntes, no?”.

            Amb aquest pensament el cartell d'Horta de Sant Joan es va divisar al llindar de la carretera. Segons després va aparèixer l'Hotel Miralles a mà dreta on s'allotjarien durant dues nits i menjarien durant tres dies. La sortida de primavera xino-xanera acabava de començar. Vam deixar el cotxe ràpidament, hi havia nervis per sortir-ne i anar a fer una cervesa. Vam entrar a l'hotel i vam pujar a l'habitació per deixar les motxilles i en baixar-ne part del grup Xino-xano va entrar mig gelat de fred. Recordo saludar a la famosa Montserrat Bosch, en Jaume, en Pep, el cronista, en Josep Maria, l'amfitrió, l’Isabel, l'Antonio, i algú més, de ben segur. Abraçades a ma mare i un cop fetes les presentacions, directes cap el restaurant a menjar. El menú molt digne, però després vam comprovar que se'ns va fer un pèl repetitiu.

            Després del sopar es va fer una reunió per tal de recordar i clarificar el què faríem el dia següent i seguidament vam anar a dormir. Als meus apunts (com a bona periodista sempre porto una llibreta a sobre per escriure-hi pensaments, observacions, paisatges i idees) la primera nit vaig apuntar: “Sortida amb el grup Xino-xano (19 d'abril de 2013). Mitjana d'edat: 60 – 65 anys, 18 persones. Cadascú amb la seva idiosincràsia, cadascú amb el seu rol. Destaco en Josep Maria que ha explicat tot el que farem demà, és una mena d'amfitrió de les Terres de l'Ebre; en sap un munt d'aquesta zona i li brillen els ulls quan en parla” (tinc apuntades altres coses que aniré explicant a mesura que avanci el relat).

            L'endemà ens vam llevar a quarts de vuit del matí; l'esmorzar fou convocat a quarts de nou però el grup ja es presenta més d'hora perquè, de fet, la gent gran sap fer bé les coses i esmorzar, ja ho diuen, és l'àpat més important de tots. Així que... amb temps a menjar! El primer destí Vall-de-roures (per desvetllar el misteri, la toponímia Vallderrobres és en aragonés, Valderobles és en castellà), capital de la comarca del Matarranya (perdoneu la divagació lingüística: Matarranya prové de Matranya i aquest de l'àrab que significa “límit de l'arquebisbat”). Al castell de Vall-de-roures ens esperava el guia que ens va fer una ruta molt completa i explicativa dels usos del castell i les particularitats de la zona. Alguns del grup van aprofitar l'amabilitat del guia per fer-li preguntes més de caràcter polític i social (l'estat del català a la Franja, a quin centre mèdic aniries si et posessis malalt o cap a on tira més la gent, cap a Catalunya o cap a Aragó).
 
Vall-de-roures
 
            Després de la visita, ens posem carretera i manta per dirigir-nos cap a lo Parrissal. Abans, però, ens aturem a fer la fotografia al pont de Beseit (perdoneu la meva bena filològica, segons el lingüista Joan Coromines 'Beseit' pot voler dir 'Abu Zayd', pare de Zaid o 'bayt Zayd', casa d'en Zaid). Des del pont de Beseit, de 5 metres d'alçada, es podien imaginar les diverses fàbriques de molins per fer paper que fins a mitjans de segle XX havien funcionat i condicionat la vida de la zona que envoltava el riu Matarranya. El riu que dóna nom a la comarca va ser en altre temps, la principal font de riquesa del poble, ja que a la seva llera s’hi aplegaren fins a sis molins de paper, alguns de notables, amb tres pisos assecadors. A Beseit, dos dels molins s’han convertit en hotels, un altre en un bloc de pisos, un altre està obert com a galeria d’art, un té activitat industrial per treure la closca de l’ametlla i el del Pont Nou, que en el seu dia fou fàbrica de paper, amb una màquina rodona Picard, està tancat.
 
Lo Parrissal
 
            Després d'aquesta visita fugaç ens dirigim cap a l'activitat estrella del dia: la caminada per lo Parrissal. Deixem els cotxes, agafem roba d'abric (que encara refresca), uns quants pals per caminar i que no faltin les càmeres de fotografiar i a endinsar-nos cap els estrets, riu amunt! Lo Parrissal és un dels indrets, considero, més desconeguts però alhora inoblidables d'aquest petit país en el qual vivim. És una mena de congost permanent, que avança mica en mica fent ziga-zagues seguint el curs del riu. Els caminants han d'anar sobrepassant camins de pedres, ponts de fusta reforçats amb una corda metàl·lica i roques voluminoses. Tot plegat, una caminada d'un cert nivell durant la qual ja vaig començar a pensar que aquell grup auto-anomenat 'Xino-xano' no eren el què em pensava, sinó ben al contrari, un grup de gent intrèpida, àgil i disposada a superar, com a bons escoltes, “totes les dificultats sense por”.


 
            Tot i la caminada al llarg de Lo Parrissal encara vam tenir temps per fer una visita ràpida a la capital de la Mel, Arnes. Allí, a la plaça Major, vam poder comprovar que les estelades regnaven a la gran majoria dels balcons del poble (ai si tota Catalunya fos així, pensarem alguns), però la gana apareixia així que cap a les tres tornem a ser a taula per escoltar de nou el menú del restaurant Miralles, us el recordo? Era una cosa així: de primer: amanida amb formatge de cabra, croquetes amb compota de poma, sopa d'alguna cosa; de segon: sèpia a la planxa, fricandó de galta de vedella, xai a la brasa, botifarra; les postres: gelat de figues (inoblidable), crema catalana, flam, gelat de llimona, gelat de torró (molt bo).
 
El Crestó en escabetx
 
            Fem una pausa per descansar, anar a les habitacions, reposar, fer la migdiada (qui pugui i vulgui) i sant tornem-hi. Aquella tarda vam començar per visitar el monòlit de pedra en homenatge als cinc bombers morts en l'incendi d'Horta de Sant Joan l'any 2009. El debat sobre com es van poder produir aquelles morts no es podia evitar, era necessari parlar-ne. La visió de la gent de la terra, de la zona en concret, et fan qüestionar, una vegada més, el perquè sovint les coses funcionen així: el perquè de la impunitat de molts polítics, el perquè del silenci d'alguns, el perquè de la debilitat dels altres, el perquè del fet que tot continuï igual, el perquè això no es pot canviar.

            Comentaris i reflexions fetes al peu del monòlit ara toca canviar d'escenari i convertir-nos en experts en vi: ens dirigim tots plegats a la cooperativa de Bot a fer “gasto”. Allí tothom convé a comprar ni que sigui una ampolla del vi de la terra que porta per nom 'Llàgrimes de tardor'. Alguns opten per comprar-ne una caixa sencera i d'altres més varietat de productes (oli, garrapinyades, mel, melmelada, fruits secs, entre altres). I jo mentre veig la gent com compra penso “Si la cooperativa de Bot està oberta, de ben segur que també ho estarà el nostre pròxim destí, el celler cooperatiu de Pinell de Brai” (és que sabeu, ja era la tercera vegada que l'anava a visitar i sempre l'havia trobat tancat).


 
            I ves per on, el celler cooperatiu de Pinell de Brai era tancat, a la pràctica, perquè en teoria els horaris indicaven que a un quart de set hi havia una visita guiada (i quina hora era? 18:15). Després de debatre el perquè d'aquella incoherència ens disposàvem a agafar el cotxe quan, de cop i volta i per art de màgia, va aparèixer darrere del vidre del celler cooperatiu un noi jove amb cara d'haver-se acabat de llevar. Ens obrí la porta, entrem en massa i tots a dins fent força perquè ens permetés incorporar-nos a la visita guiada. El noi accepta (no diré que pressionat per 36 ulls que se'l miraven) i ens indica que podem afegir-nos a la visita. El celler és, diguem, impressionant. Obra de l'arquitecte Cèsar Martinell iniciat el 1919 i finalitzat el 1922, fou construït a mans i mànigues dels habitats de Pinell. El celler de Pinell és característic del modernisme català i és un edifici impressionant per les seves dimensions i estructura. Però encara és més impressionant la manera com va poder superar la Guerra Civil sense que li toqués ni una sola peça de metralla. Els treballadors que van veure amenaçat aquella obra arquitectònica, i que hagués estat objectiu fàcil d'identificar, van decidir desmuntar la teulada per tal que l'aviació italiana o alemanya o la que vingués es pensés que aquell recinte ja havia estat bombardejat. Així fou com 'la Catedral del Vi' ha restat immune aquest malaurat pas de la nostra història.
 
 
            El que sí que va notar el pas dels soldats republicans i franquistes durant la Guerra Civil van ser les muntanyes de la zona. La serra de Pàndols i la serra de Cavalls, concretament, dos de les punts clau de la Batalla de l’Ebre. Vam arribar fins la Cota 705 des d’on vam observar tota la panoràmica de quin fou el camp de batalla d’aquells 115 dies de guerra a l’Ebre. Des d’allí amb en  Llorenç vam aprofundir en la interpretació dels plànols on explicaven l’evolució de les envestides entre un i altre bàndol. Des d’aquell punt, en Llorenç ens assenyalava amb el dit on es va situar Franco i on es localitzaven les tropes franquistes i les republicanes. I a mi em va tornar a passar el mateix de sempre cada cop que algú em parla de la guerra en aquesta zona del nostre país: d’una banda, el paisatge el visualitzo en blanc i negre i, de l’altra, penso que quina barbaritat la que van viure aquells soldats en ple mes d’agost de l’any 1938 batallant gairebé cos a cosa per aconseguir recuperar un tros de terra que mica en mica ens anaven prenent.
 
Capvespre a la Cota 705 de la Serra de Pándols.
 
            Però es començava a fer fosc i encara ens quedava per visitar un indret: el Santuari de la Fontcalda. Així que ens tornàrem a ficar als cotxes i viatjàrem camí avall, de la Cota 705 fins a la llera del riu Canaletes per visitar aquest paratge natural on trobem el Santuari de la Fontcalda. Aquest Santuari està documentat des del segle XIV, si bé l'església actual data del segle XVIII i és d'estil neoclàssic. El santuari, però, sí que va patir el pas de la Guerra Civil Espanyola, ja que va ser cremat i es va destruir l'altar barroc i la imatge antiga de la Mare de Déu que albergava.
 
La Font Calda
 
            La lluna s’alçava i nosaltres encara rondàvem per racons d’aquesta comarca, però algú va dir que potser ja era hora de tornar a casa i descansar per agafar forces, necessàries per al dia següent. Dit i fet, sopar, recordatori de l’endemà i a dormir.

...

            Ben dormits i descansats ens llevàrem en un diumenge lluminós, serè i completament blau. Quedaven molts llocs on anar així que calia posar-se en marxa “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora”. Dit i fet, a les nou, ja esmorzats ens vam posar en marxa per dirigir-nos cap als Estrets d’Arnes. Allí vam caminar, a través d’un camí estret construït sobre la canalització d’aigua que arriba fins a Arnes, fins al Pàrquing. El camí es veu envoltat de muntanyes enormes on els escaladors grimpen les parets lligats amb cordes; nosaltres, des d’un lloc més segur els divisàvem i veiem evolucionar la seva ascensió. També hi vam percebre una cabra, massa quieta per està viva, però la digitalització de les càmeres de fotografiar van poder clarificar que sí, que allò tant quiet era un animal.

 

Vam anar i tornar amb un petit entrebanc, ja que en Joan Miquel va caure fent-se una petita ferida a la mà que va ser objecte d’atenció per part d’alguns dels membres del grup. Després del descans, de prendre el sol i de les cures pertinents vam alçar-nos de nou per emprendre el camí de tornada. Cal destacar l’esforç que va fer l’Enric i que tothom va valorar molt positivament que hagués fet d’una tirada el camí d’anada i de tornada pels Estrets d’Arnes. Heus ací la gràcia d’un grup, comentàvem amb en Josep Maria durant el camí d’anada, que s’adapta a les persones i no al revés, cadascú sap els límits i les característiques dels altres i ningú demana més de si, perquè ja ho diuen “qui fa el què pot no està obligat a res més!”.

            A posteriori vam anar fins al mas de Quiquet, la masia on Picasso s’havia allotjat durant uns mesos a causa de la malaltia que patia. En aquest precís indret fou on el grup de xino-xaneros van decidir fer la fotografia oficial de grup, en Joan Miquel va ser fotografiat d’una banda i de l’altra mentre plantava la càmera i ell ens va fer la fotografia pertinent, una imatge per a la posteritat.
 
 
He buscat a la biografia de Picasso i he trobat que quan el pintor va viure a Madrid va partir escarlatina (una malaltia infecciosa i molt contagiosa) i el seu amic Pallarès li va dir d’anar a Horta de Sant Joan per recuperar-se. Picasso va passar-hi vuit mesos i es va allotjar per un temps a Can Tafetans, la gran masia dels Pallarès, que posseïa també una presa d'oli d'oliva. Allí sembla ser que Picasso va aprendre a observar la vida rural, però també a dibuixar o pintar: pagesos segant o treballant al molí, pastors, llenyataires tallant fusta, velles cases enmig dels camps de blat d'un groc lluminós. I és que l’activitat agrària era molt abundant a la zona. Mostra d’això eren els plafons explicatius que hi havia sota la masia on es datava i es caracteritzava l’evolució de la vida rural en aquesta zona des del Paleolític fins als nostres temps. Fins i tot, com a mostra del què hi havia hagut fins fa pocs anys, encara quedaven restes d’una carbonera i un pou de pega-quitrà que alguns dels membres del grup em van confessar que ells al seu poble havien vist funcionar.
 

Ja era migdia, així que de nou de cap cap al restaurant Miralles altra vegada per escollir els plats que no havíem tastat del menú (i ens en quedaven pocs) i agafar forces per l’últim tram del cap de setmana. Després del dinar els que no l’havíem vist vam aprofitar la proximitat per visitar lo Parot (efectivament, un mot derivat del pare) l’olivera amb un diàmetre de soca de les més grans que deuen existir.
 

Convent de Sant Salvador d' Horta
 
Ara sí, ja hem posat tots les maletes al cotxe i cadascú agafa el seu per endinsar-nos per uns camins molts bonics i estrets, envoltats de camps de ceps i groselles fins al convent de Sant Salvador d’Horta. No sé si va ser abans o després que vam arribar-nos fins les Olletes, uns gorgs preciosos que recordaré per aquest estiu. Arribats a Sant Salvador les bromes van abundar al voltant del fet que al pedrís de l’escala hi hagués inscrit les sigles M. Bosch (casualitat o història?). Però per bromes les que va portar les dues visites finals, la visió del poble d’en Josep Maria, Bot, (recordem en Pep i les frases que va deixar anar) i la visita a “El forat de la donzella” des d’on tothom va poder apreciar el perquè es diu com es diu el tal forat. Així, ben entrades les sis de la tarda del diumenge 21 d’abril estava a punt de finalitzar la sortida de primavera del grup xino-xano. Després de veure l’aigua de la font de la donzella ens vam aplegar al voltant de les taules de pedra per fer-la petar. La brisa que passava per la canal (on abans hi havia una presa) encara millorava l’estada en aquell racó de món, però el temps se’ns tirava a sobre i Barcelona no s’havia aproximat a nosaltres, ens quedaven més de 200 quilòmetres per recórrer.

De tornada la Montserrat i la Gemma van parar a Corbera d’Ebre per veure el poble arrasat per la Guerra Civil, aquest sí que és un indret on fer-hi memòria: s’hi pot percebre encara l’hostilitat de la guerra, els carrers deserts i els forats de la metralla que va impactar a l’església. Aquesta història i aquesta memòria que ens permet entendre com som avui en dia, com a país i com a persones; com el grup Xino-xano que a través de tots ells és fàcil d’imaginar com eren fa 45 anys, amb esperit aventurer, amb les mateixes ganes de fer coses, d’aprofitar el temps, de viure per créixer i millorar, de respecte a l’altre i de diversió sempre que es pugui; de bona gent, en definitiva.
 
Text.- Gemma.
Fotografies.- Antonio, Enric, Gemma, Joan Miquel, Pep, Montserrat i Jaume.