dilluns, 10 d’abril de 2017

CRÒNICA DE LA 77ena SORTIDA XINO-XANO




CAMINADA PELS (N0MBROSOS) SERRATS, UN DELS SALTS I ALGUNS INDRETS LLEGENDARIS DEL VIDRANÉS

De bon matí, l’aproximació.- Tal i com ens ha pronosticat el company Joan Miquel, el dia llueix -a Barcelona- esplèndid: net, clar, solejat i amb una temperatura indiscutiblement primaveral. Comencem be, ens repartim en els diferents cotxes concentrats, puntualment, al punt de trobada del barri de Gràcia (el mateix faran, a la seva hora, els maresmencs i el qui ve de Sant Cugat). Se’ns presenta un dia magnífic i amb una excursió que promet. Som-hi !!.
El transit dels qui, suposem, encara cotitzen, és intens però fluït. Continuem bé. Quan entrem, però, a la Plana de Vic la boira ho emplena i tapa tot, el paisatge, el cel i –el que és més preocupant- el que tenim, marxa o ens ve, per davant (i pel darrera). Quan som a l’alçada del Santuari de la Mare de Déu de la Gleva, es produeix el miracle i el dia torna a lluir espaterrant i lluminós. Tornem a anar molt bé !!
Sortim de l’autovia a Sant Quirze de Besora, travessem –parcialment- aquesta població, el riu Ter (per un pont) i la via del tren (per un pas a nivell), deixem el trencant que va a Montesquiu i continuem per la carretera que porta a Santa Mª de Besora i a Vidrà. Ens aturem uns instants davant el restaurant “Els Bufadors” de Santa Mª per dir-los que ja som aquí i recordar-los que a les dues –ben puntuals- hi anirem tota la colla a dinar. Cal tenir-ho tot ben lligat i més la cosa de la teca... que no admet ensurts, ni bromes. 
Un cop ens apropem a Vidrà, anem afluixant la marxa per a poder contemplar –un cop som al Coll de Vidrà- el paisatge, les grans pagesies, els prats on les vaques i algun cavall hi pasturen plàcidament, els boscos i al fons, emmarcat per un be de Déu de muntanyes (d’aquestes n’ anirem parlant al llarg de la crònica...), el poblet de Vidrà amb el campanar de la parròquia de Sant Hilari destacant-ne. “Tu mira la carretera que és estreta i hi ha molts revolts...” diu la Maribel –que avui, ja jubilada, s’estrena en les excursions xino-xano- al seu home, el conductor. “Si, senyora, si !!!”

L’esmorzar.- Son ¼ de deu, l’hora que havíem quedat en trobar-nos, tots els cotxes dels caminadors, a Vidrà (975 m d’alçada). L’àrea municipal d’ aparcament, gratuït, és gairebé a tocar de l’església. No hi reconeixem el cotxe d’en Josep Lluís –que, no ho sabem, però ha anat a comprar pa i coca a la fleca del poble-. Suposem que, finalment, ha decidit venir només a dinar. Com que hem matinat i tenim gana, decidim anar a esmorzar aprofitant una petita zona de picnic –amb bancs i taules- de l’endreçat parc que hi ha davant la gran masia de El Cavaller (1). Quan ja pràcticament hem acabat –cal dir que n’hem fet via-, un pel enfadat, ens troba en Josep Lluís que, havent vist els nostres cotxes i no veure’ns, ha pensat que ja seriem muntanya enllà. Li fem costat, tot disculpant-nos, mentre ell esmorza i –solidaris- li donem un cop de mà, per tal de que els trossos de coca que ha comprat no quedin a la bossa i s’assequin... Un cop més hem d’agrair la previsió i generositat dels “proveïdors” d’alguns dels complements de l’esmorzar: el vi, les llaminadures (avui, a més de les tabletes, hem tingut “trufes” de xocolata), el cafè i l’assortit de “gotes”.

El Cavaller, des del camí que va al pont i salt de Salgueda
Comencem la caminada.- A les 10 del matí, havent esmorzat,   més tranquils i relaxats, comencem l’excursió. Sortim de davant del poliesportiu municipal de Vidrà. El camí, molt ben senyalitzat, porta al pont i al salt del molí de Salgueda. Fem una petita parada, entre els vells i monumentals arbres que voregen el camí –cadascun d’ells amb un petit rètol on hi diu el nom (el de l’espècie, l’arbre no creiem que en tingui) i algunes de les seves característiques- davant del gran casal de El Cavaller, per a recordar que aquesta va ser –fins a mitjans del segle XIX- una zona on la causa carlista tingué molts seguidors i està documentat que, en més d’alguna ocasió, el general Savalls i el seu estat major havien fet estada (i algun tiberi) en aquest important casal. Una mica més “culturitzats” i amb  les “carlinades” com a nou tema de conversa continuem la marxa. 

Els senyals del PR C 47 i, al fons, el riu Ges
La pista inicial es transforma, més endavant, en un sender ben marcat però estret i pedregós que baixa cap al riu Ges i, en alguns dels seus trams, ens obliga a fer-ho amb una certa atenció. Arribem a un indret feréstec on l’aigua, la vegetació i l’obra de l’home formen un bonic i molt agradable entorn: el pont de Salgueda (2) d’un sol ull, molt ben conservat i apte per a passar-hi –només- persones, ramats, cavalls i d’altres animals de càrrega (i segurament, ara també, bicicletes de muntanya). El pont està situat a 842 m d’alt, en un quilòmetre i mig, hem baixat des de Vidrà un desnivell d’uns 135 m.

El Pont de Salgueda i el riu Ges





Qui ho ha dit que no hi pujaria... ?
Un cop a l’altre costat del pont, seguim aigües avall deixant el riu a la nostra dreta. Trobem un trencant on, per l’esquerra, surt un sender que va a la masia de Salgueda (de la qual ja n’hem fet un petit comentari a la nota 2). Continuem i, al poc, agafen un corriol que -fent un esglaó- baixa a la nostra dreta i va a parar a una mena de mirador des d’on veiem la part superior i el caient del salt del Molí (la part baixa del qual està a 820 m d’alçada, el salt te una caiguda total d’uns 20 m) –si continuéssim pel camí, com ja havien fet alguns de la colla (tot i que els hem “obligat” a recular per a que poguéssim gaudir tots plegats, des del mirador, de l’espectacle), també arribaríem baix-. En una de les ribes, abans d’arribar al peu del salt, veiem les restes del vell –potser n’hi havia més d’un- moli de Salgueda.

El salt des del "mirador"

Les restes del molí i la molinera...

Impressionats, davant el salt, ens fem un fart de fer-hi fotografies i filmacions aprofitant que, després de les pluges, hi baixa força aigua.



Preparats per a la "Batalla del Ges"
Decidim reprendre la ruta i, per això, ens cal travessar el riu per unes passeres fetes amb blocs de formigó. Com que el riu baixa molt ple, els espais sorrencs de les ribes estan coberts d’aigua i se’ns fa difícil arribar al primer bloc de la passera. Per damunt d’unes grosses roques, amb una mica de bon criteri (i algun cop de mà), ho aconseguim. Els vells escoltes, dèiem, som “atents i galants” per això col·locats sobre les pedres, damunt o a un costat i l’altre de la passera, els més “voluntariosos” van oferint pals, mans i braços per ajudar als qui –especialment les noies- venen darrera, puguin travessar el riu sense cap problema. Fins i tot n’hi ha un que, portat per la passió del “sempre a punt per a servir”, al sostenir-se damunt una roca mullada, ha patinat hi ha anat a parar de peus a l’aigua... sort que els pantalons son d’aquests moderns que permeten desprendre’n els camals i, eixerit com és, ha continuat la caminada sense els mitjons... Ja ho diuen, en les batalles, sempre “cauen” els millors... Un cop som tots a l’altra riba, ens fem la foto del grup de caminadors i continuem el recorregut.



Foto de grup dels "caminadors" davant el Salt del Molí de Salgueda 
(hi falta en Carles i en Jaume que n'és el fotograf)
Travessem –aquest cop sense cap dificultat- un petit afluent, el Rec del Bac del Coll que -recollint les aigües que baixen del Coll de Vidrà- desemboca, uns metres més avall del salt, al riu Ges. Ja a l’altre costat hi troben un sender senyalitzat que s’enfila pel mig d’una fageda. Ens crida l’atenció el gran nombre d’arrels superficials que van esglaonant el costerut camí.


Un cop passat el Rec del Bac del Coll ens preparem per la primera pujada 
(en Llorenç, que ja s'ha "refrescat els peus", en mostra les seves encara
 ben formades cames...)
Les arrels superficials ens fan d'escala...
El dilema.- Quan som dalt, el sender mor a una pista, i se’ns planteja un decisiu dilema. El coordinador de la sortida i el company que l’ hi ha donat un cop de mà en la tria de l’itinerari, discrepen. Ideològicament, m’atreviria a dir, que son  força coincidents però, arribats a aquest punt de l’excursió, l’un diu que cal girar cap a l’esquerra mentre que l’altre assegura que ho hem de fer vers la dreta (3). Ja hi som !!. 
Finalment, sense arguments sòlits per a poder centrar i resoldre el desacord –avui, no hem imprès l’itinerari, no portem cap mapa, el track passat als mòbils no ens ho acaba d’aclarir i els senyals grocs i blancs, que fins ara hem anat seguint, no únicament ens fan anar cap a l’esquerra, sinó que ens desaconsellen (amb una gran X) girar a la dreta-. Optem, doncs, –amb un cert recel davant l’ incertesa i les seves possibles conseqüències sobre les nostres (encara ben formades però velles) cames- seguir els senyals, els indicadors que posen –ben clarament- “Sant Pere de Torelló” i “Forat Micó”, la recomanació i l’ intuïció del company que ens fa de guia.

“No hi ha mal que per bé no vingui”.- Ja ho diu la saviesa popular i sovint l’encerta. Aquesta dita es pot complementar també amb aquesta altra: “En penes i en camins es fan els amics”. En cada sortida, en cada xino-xano (si em permeteu, pel fet de que n’he fet moltes de les seves ressenyes, dir-ho) i, en general, en cada situació de la nostra vida –si hom vol veure-ho i copsar-ne la lliçó- experimentem, gaudim, patim, aprenem i adquirim noves sensacions i experiències que segur, en molts sentits -personal i col·lectivament-  ens van enriquint. Aquesta xino-xano d’avui n’és un bon exemple.

Quan ja som gairebé a la meitat del recorregut, en un gest que l’honora, el “cap de colla” d’avui, ha reconegut i s’ha disculpat (cosa que no calia, ja que –segur- tots actuem de molt bona fe) de l’errada.
No hem seguit la ruta prevista, això ha suposat fer una marrada amb uns cinc quilòmetres de més (alguns, com el mateix coordinador anant amunt i avall, fins i tot n’han fet forces més) i uns desnivells més pronunciats... Però que hi podíem fer: retornar des d’on érem i desfer el camí, suposava una doble i poc gratificant penalització, el millor, doncs, era continuar –això si, fent una mica més de volta- per la nova ruta. Avisem al restaurant dient-los que hi anirem a dinar  més tard i, en el moment que arribem a un lloc on amb els cotxes hi puguin accedir, trucarem als companys que només han vingut a dinar per a que, si els plau, ens donin un cop de mà i vinguin a recollir-nos. Per tant, penso que sobre aquest tema (si és que calia posar-lo a la crònica) ja n’hem parlat prou i no cal afegir-hi rés més.

Amb tota franquesa i amb la perspectiva que ens dona el que ja ha passat penso que la volta, la marrada, ens ha donat l’oportunitat de conèixer (i conèixer-nos) de posar a prova el nostre tarannà i -tot i que això no és necessari- les nostres forces (cal, en aquest sentit, felicitar a tothom !!); alhora que ens ha permès descobrir i recórrer indrets curiosos, amb uns paratges i uns racons força interessants. Recapitulem i ressenyem-ho.

Camí pel Pas de Degollats
Una “marrada” que, malgrat tot, ha valgut la pena.- Tornem, doncs, després de pujar del salt, a la pista. Agafem el camí senyalitzat, de l’esquerra, que entra dins l’anomenat Pas de Degollats. És un recorregut en molts trossos empedrat que deu ser força antic -romà potser no, tot i que els ibers (els ausetans) i després els romans també es movien per aquests indrets, però medieval segur que si-, estret i curt, obert -mossegant la penya- en la pròpia cinglera. El camí, molt aeri, va arran de l’impressionant estimball, amb el riu Ges dibuixant-se al fons de la vall. Unes baranes (posades pels “Amics de la Vall del Ges”) hi donen una relativa seguretat i ajuden a superar el vertigen. La vista, des d’aquí, sobre les valls, els puigs Castellà (1255 m), de l’Abric (1335 m), del Pla de la Creu (1405 m), de la Bicoca (1445 m), de Miralles (1435 m)..., les serres de Santa Magdalena, de la Freixeneda i de Curull... retallant-se al fons i els petits veïnats de Siuret i de Sant Bartomeu de Covildases ocupant les petites planes, ens ofereix un panorama que impressiona però, alhora, relaxa.


El recorregut de la "variant" que hem fet. Alguns fins
 el "Coll de hi era de massa" i d'altres fins el "Coll de Vidrà"

(cliqueu al damunt de la imatge per ampliar-la)

Continuem. Una mica més enllà trobem un indicador que ens diu que som a la Tosca dels Degollats (4) situada, en un paratge ombrívol i amb abundant vegetació, a 865 m d’alçada. La Tosca és un gran bloc de material calcari d’ aproximadament uns 11 m d’alt per 8 m d’amplada. Aquesta curiosa formació rocosa s’ha originat a partir del dipòsit de petites restes de carbonat càlcic que, amb el pas dels anys, hi ha anat aportant el tranquil regalimar i degoteig de l’aigua d’una petita cova-font (5) situada al damunt.


La canaleta que, des de la font, "alimenta" la Tosca
Després de fer unes quantes fotografies i observar-ne els detalls, reculem uns metres el camí fins al trencant, on un senyal ens indica que, per un sender que s’enfila, es va al “Coll de hi era de massa”. El prenem i ens porta damunt mateix de la Tosca on hi han fet una petita canaleta que condueix l’aigua de la font (de la Tosca), que hem citat abans, fins al rocallós “salt” mantenint-lo “hidratat” i seguint alimentant de calç el monumental bloc. Per a recuperar l’alè desprès de la pujada, a l'arribar a un petit replà, on només hi ha un pal indicant-ne l’alçada (889 m), ens reagrupem i reposem. 


Recuperant forces, en Josep Lluís al costat del pal
 senyalitzador, qui aguanta a qui ?...


El sender, de bon caminar però costerut, segueix pujant pel mig del bosc buscant el pas -a 953 m d’alt- que, obert al mig de grans roques, hi ha entre el Serrat Alegre (1035 m) i el Turó de Degollats (991 m).

Pas, a 953 m d'alçada, entre el
Serrat Alegre i el Turó de Degollats
No hi ha serrat, torrent, tanca, riu, pared,
 ni muntanya que ens aturi... !!


A partir d’aquí anem vorejant, amb pujades i baixades, el Serrat Alt (de 1095 m en el seu punt culminant) i entrem, sempre envoltats de bosc –amb molts dels seus arbres, roures i faigs, principalment, encara despullats- i el sotabosc dominat pels boixos, dins la Baga de Canemars.


Detall del camí al seu pas
per la Baga de Canemars

Travessem el Torrent de Canemars,
ja ens va faltant menys...
Travessem, aproximadament als 1000 m d’alçada, el Torrent de Canemars -que neix al coll on ens dirigim, el "de hi era de massa"- i anem fent ziga-zagues per una vella pista que, pel mig d’una espectacular fageda, es va enfilant per un dels vessants de la Serra de Bellmunt. “Que bonic deu ser tot això, amb un bon ventall de colors, a la tardor... o a finals de primavera i en ple estiu, fresc, ombrejat i amb tota la gamma de verds...”, sento que diu algun romàntic però, pendents de cada nou pas, ningú respon... Fa estona que les nostres cames van acusant l’esforç però, valents i valentes (ves quin remei !!), continuem pujant muntanya amunt, en funció dels recursos de cadascú, repartits en diferents grupets. El coordinador (ell no ho diu, però és un “patidor”...) fa estona que marxa un tros endavant “explorant” el camí i mantenint el contacte, per mitjà dels telèfons mòbils (afortunadament, en cap moment, hem perdut la “cobertura”), amb la resta de la colla. Fins que, finalment, arribem al Coll de hi era de massa (1098 m d’alt). El Santuari de Bellmunt -l'ermita al cel suspesa que, diuen, enyorava Mossèn Cinto a L' Emigrant- queda, relativament proper, al capdamunt d’una forta pujada damunt del coll. És el nom d’aquest coll, un topònim curiós que, des que l’hem llegit, ens ha cridat l’atenció: “Sembla el títol d’una pel·lícula de l’Oest” ha dit en Carles. Segons la tradició, té el seu origen en uns fets esdevinguts en temps feudals (6).

Ja som al "Coll de hi era de massa", aquí els cotxes escombra en recolliran
 a uns quants, els altres continuaran fins al Coll de Vidrà.
(El rètol de l'esquerra assenyala el camí per on hem vingut).

Operació rescat.- El cap de colla ens comunica –quan son les 3 de la tarda- que quan siguem tots al coll ens hi esperem. Ha parlat amb els companys que ja son al restaurant per tal de que ens vinguin a “rescatar” i portant els xofers fins a Vidrà, puguem transportar a tothom, asseguts còmodament en els cotxes, fins a Santa Maria de Besora per a dinar-hi. Alguns, els qui van més endavant, ja han passat pel coll i marxen per la pista camí del Coll de Vidrà (1013 m d’alçada).
Al cap d’una estona arriben l’Enric i en Josep Surdé, amb els seus cotxes, i recullen els qui esperem al coll. Pel camí n’arrepleguen algun altre i els qui no hi caben, ja propers al Coll de Vidrà, esperaran amb els qui ja son allà a que els passem a recollir, amb els cotxes que tenim aparcats a Vidrà. Així ho fem i, quan passa una mica de 2/4 de quatre, anem tots plegats per la carretera –ben asseguts dins dels cotxes- fins al restaurant de Santa Mª de Besora.

El dinar.- A ¾ de quatre, asseguts tots i totes a la taula, comencem a dinar. “Com si fos un diumenge...”, diu algú. Ens disculpem i agraïm a la Queralt i a l’equip del Restaurant “Els Bufadors” la seva paciència, acolliment i bon fer. Avui –excepte els qui ja fa estona que s’hi esperen- no hem pres cap cervesa, es tard, tenim gana i cal anar per feina. Ocupem els llocs d’una llarga i ben parada taula que fa quasi dues hores que ens està esperant. Ens “canten” els plats que tenim al menú (tots molt suggerents i bons), fem la tria i diligents ens els comencen a servir. Per uns instants es fa el silenci, trencat només per algun “Ummm”, “Que bo està el trinxat”, “El xató, especialment la salsa, està excel·lent”... “I aquest pa tan bo, d’on és...?”. El vi, molt bo i fresc, servit en porrons -trago va i trago ve- fa també un molt bon servei... Els segons plats, molt casolans, “conill a la cassola”, “pollastre a la taronja, fet al forn”, “botifarra a la brasa”, “galtes al forn”, “mandonguilles”... Tot perfecte i al seu punt. Després vindran les postres, els cafès, tallats i cigalons. A la sobretaula, els qui fa dies que no ens hem vist, ens posem al dia... la resta ja hem tingut temps, al llarg del matí –quan la pujada ho ha permès- de petar la xerrada.






Trinxat amb rosta i bitxo
Un postre senzill i "de pagés": "llaçets" per a xopar-los al vi ranci...
qui no els havia tastat abans en algun más o casa de poble !!
La foto de tot el grup.


Passem comptes, paguem i agraïm a la Queralt, l’hostatgera, el seu acolliment i bon servei. Segur que, individual o col·lectivament hi tornarem un altre dia. Ens queden encara forces llocs per visitar per aquests entorns (sense anar més lluny el Salt del Mir que teníem previst anar-hi aquesta tarda i que, per raons evidents, no ha pogut ser o el castell de Besora que ens vigila des de dalt del seu turó...). Deixem el lloc sense pa –ens emportem el darrer i gran pa rodó que li quedava-, sense llonganisses –“en puc tornar a comprar demà...” ens diu la mestressa-, marxem ben carregats de “somalles” (secallones) i de botifarres crues,... no cal dir que som en un lloc de bons embotits.

Ermita de Santa Margarida de Cabagès
 i, a sota, la masia de El Pujol
Comiat.- Ja al carrer, l’Enric ens comenta que aquest matí, amb en Joan Miquel, han anat fins l’ermita de Santa Margarida de Cabagès una capelleta romànica situada, a 1275 m d’alçada dins del terme de Vidrà, dalt d'un turonet prop de la masia El Pujol, al costat del camí que porta a la Coma i al Coll de Cristòfol. És romànica, aixecada l'any 1223 i restaurada el 1978, feta amb pedra fins i tot la teulada que és construïda amb lloses. Suggereix que hi podríem anar però li diem, amb tota franquesa, que millor ho deixem per un altre dia.

En l’excursió d’avui hem recorregut, segons l’equip de mesura d’en Jaume, 11,1 km, superat uns desnivells acumulats de -243 m i +305 m i hem emprat un temps, amb pauses i aturades, de 5h. 

Agraint a en Josep Mª la coordinació de la sortida i als companys que -amb els "cotxes escombra"- ens han donat un cop de mà, ens acomiadem fins a la propera activitat que serà la Sortida de Primavera 2017, el cap de setmana del dies 5, 6 i 7 de maig, pel “Romànic, tradicions, paisatge (i la gastronomia) de l’Alt Urgell”. Aquells que hi pugueu venir ja ens veurem i, els qui no, a reveure. 

Una abraçada.

Text.- Pep

Fotografies.- Joan Miquel, Enric, Jaume, Maribel, Josep Lluís i Pep.

Vídeo.- Jaume  https://youtu.be/cKX4pyxM64U         

       
NOTES

1.- Aquest gran casal és la casa pairal dels Vila d’Abadal. Es va aixecar el 1787 dirigint-ne la construcció un mestre d’obres francès. Casa senyorial sòbria, però amb detalls decoratius com les llindes, te tres pisos i porxo a la planta. Amb nombrosos balcons i finestres a les habitacions i dependencies. És d’estil barroc amb una galeria i afegits posteriors i una capella, també barroca, dedicada a la Mare de Déu de la Mercè.

Pedra en un dels extrems del pont:1846.
Fotografia de Francec Roma i Casanovas
2.- L’ historiador, geògraf i excursionista Francesc Roma i Casanovas, en el seu interessant blog “Patrimoni Existencial” diu sobre aquest pont: “El pont de Salgueda, situat en el terme de Vidrà-Sant Pere de Torelló, uns dos-cents metres aigües amunt del Molí del Salt, ha estat descrit com a pont romànic, però gravat a l’entrada de llevant, a la barana de pedra, hi llegim la data de 1846. Al llit del torrent hi ha evidències d’ancoratges anteriors, segurament d’alguna palanca o presa. El pont duu el nom de la masia de Salgueda, situada a llevant del riu, una masia que va créixer espectacularment (potser es va construir, però semblaria ser anterior) al segle XVIII, com demostren les dates gravades a diferents llindes de les finestres i a la font que hi ha al torrent, just a sota de la casa (construïda a la dècada dels anys cinquanta del segle XVIII, tot i que restaurada ara fa un segle). El nom sembla que vindria dels seus estadants, com suggereix una inscripció a la façana de la casa.”. Ja ho sabem, doncs, molt maco però, si és que és d’origen romànic, a mitjans segle XIX –possiblement en un dels moments de més activitat dels molins- va ser reconstruït o, potser, fet de nou.

3.-Fem una breu explicació per si algun lector o nosaltres mateixos volem repetir aquesta sortida. Aquesta pista es correspon en molts dels seus trams amb el camí ral que anava de Vidrà a Sant Pere de Torelló, travessant el congost -format pel riu Ges i anomenat Forat Micó- situat entre les serres de Bellmunt i la de Curull. Per un costat el camí, com així està indicat, ens portarà –passant per Pas i la Tosca dels Degollats, seguint les senyals blanques i grogues del PR C 47- fins a Sant Pere de Torelló. Mentre que si l’agafem cap a l’altre sentit –on la pista no te cap indicació excepte una X de color blanc i groc que desaconsella agafar-la (pel fet que la senyalització prioritza el PR C 47 que “desvia” l’excursionista cap a Vidrà passant, per on hem pujat nosaltres, pel Salt del Molí i el Pont de Salgueda)- porta, directament, a Vidrà. Si ja es ve d'aquets llocs, com era el nostre cas, podíem haver retornat a Vidrà, fent una ruta circular d’uns 7 km en total, agafant –tot i la X- la pista que, per la dreta, amb algunes pujades i baixades ens hagués portat fins a l’entrada del càmping i el poble de Vidrà.

4.- Un molts llocs hem vist que ho citem i escriuen, segurament pel degoteig de l’aigua que normalment hi raja, com “dels Degotalls”. L’ indret és fosc, misteriós, no exempt d’una bellesa feréstega que fa venir basarda al caminant que s’hi aventura en fer-se foc. Un lloc com aquest és el marc idoni perquè la tradició oral busqués un fet llegendari que li donés encara més encant: “Diuen que fa molts anys,  prop de la Tosca, hi havia una masia (avui en runes). Com que era l’època de la matança del porc, el pagès de la casa va decidir matar una gran truja. Aquell dia, com era costum, a la casa hi acudiren un gran nombre de persones que havien d’ajudar amb la matança, però que també estigueren a punt per fer una bona xerinola i beure i menjar de valent. A resultes de la matança, el rebost quedà ben proveït. Feia goig de veure, sobretot la immensa cansalada de la bestia que penjaren, entre tots amb gran esforç, de la biga del sostre. El pagès, cada dia, anava tallant un bon tros de cansalada. Però un dia el ganivet es va encallar amb la cotna i quan ell s’hi recolzà per a fer força, el clau clavat a la biga va cedir i li va caure tota la cansalada al damunt. A més, el pagès tingué la mala sort d’haver deixat els ullals de la truja encara units a la cansalada i un d’ells s’enfonsà al seu coll segant-li la vena grossa. Caigué a terra, amb la cansalada a sobre. Amb el pes de la xulla, el pobre home no es pogué aixecar, quedà sense sentit, i s’anà escolant fins a morir. D’aquesta feta, a la casa li canviaren el nom pel de “Degollats”, ja que un degollat (el porc) en va degollar un altre.”


6.- Explica la llegenda que fa molts anys, no en podem concretar la data, al Castell de Besora hi vivia un senyor feudal de conducta dèspota i cruel vers els habitants del seu domini. Era el temps dels “Mals Usos” que escanyaven, permanentment, vilatans i pagesos amb obligacions, deures i humiliacions. Aquests, cansats de tantes vexacions, es reuniren secretament a l’anomenat “camp del mal consell” (situat darrera de Can Prat, un mas de gairebé sota del castell) i decidiren desfer-se del tirà definitivament. La vigília del seu sant organitzaren una cacera del senglar i qual van ser al coll situat al peu del Santuari de Bellmunt, en lloc d’atacar la fera, qui va ser agredit i mort fou el senyor feudal. El tribunal dels nobles en prengué part i quan va fer la pregunta de “Qui l’ha mort?”, la gent respongué unànimement, “El poble”; “Per què l’ha mort?” tornà a preguntar,  “Perquè hi era de massa” respongueren tots amb una sola veu. Des de llavors el nom d’aquest coll s’ha conegut com el de “hi era de massa”. Segons alguns historiadors (i ara desfarem l’encant de la llegenda), el nom correcte tindria de ser “Era de Massa” i faria referència a un antic mas, proper al coll, habitat fins els voltants de l'any 1860.